14/12/19

Gary Snyder, el ‘pòtol místic’ original

Publicat a l'ARA llegim.

Jack Kerouac va rebatejar el seu amic Gary Snyder com a Japhy Ryder i va fer-lo protagonista de la novel·la The dharma bums (1958), traduïda al català el 1967 per Manuel de Pedrolo com Els pòtols místics : “S’havia criat en una cabana de troncs, perduda enmig del bosc [...]. Avançava pel carrer amb aquelles curioses gambades llargues pròpies dels escaladors. A l’esquena duia una petita motxilla plena de llibres”. Els havia presentat el poeta Allen Ginsberg el 1955, i Gary Snyder tenia només 25 anys, però la seguretat que mostrava i l’experiència acumulada fent de guarda forestal i de llenyataire van enlluernar Kerouac, que encara no havia publicat On the road i no deixava de buscar acció i coses autèntiques: als camins, a la vida nocturna de les grans ciutats o a la filosofia oriental.

Parlaven de budisme, de poesia, de sobreviure en plena natura salvatge: va ser Snyder qui va dur Kerouac fins al cim del Matterhorn; qui hi va pujar mig despullat i, un cop dalt, va proferir “el seu cant d’alegria, de Buda triomfant de les muntanyes”, i va baixar-ne “corrent, saltant, caient sobre els talons de les sabates, rebotant dos metres més enllà, corrent de nou i proferint tot de crits mentre volava pels vessants del món”. Tot això diu Kerouac a Els pòtols místics, i també que “mai no havia conegut unes persones tan estrafolàries i al mateix temps tan serioses i vehements”.

L’editorial Quid Pro Quo publica ara els Assaigs sobre vida i natura, de Gary Snyder, traduïts al català per José Luis Regojo. Són quatre textos extrets del llibre The practice of the wild (1990), que tornen a posar sobre la taula l’obra d’aquest incombustible i afable californià de 89 anys: poeta, muntanyenc, assagista, professor universitari, ecologista, budista zen, integrant de la Generació Beat i Premi Pulitzer de poesia per Turtle Island (1975). Tant els assajos com la poesia de Gary Snyder mostren, segons Regojo, “el camí cap a la desobediència civil a la manera de Thoreau, a través de la llibertat d’una vida senzilla i honesta en contacte amb la natura”. “És un obrer de la poesia, la filosofia, el budisme i l’ecologia -afirma el seu traductor-. Una persona per a qui meditar no és només seure durant hores en un temple, també pot ser canviar els bolquers als fills, cultivar la terra o arreglar el cotxe”.

A finals dels 50, Snyder va decidir allunyar-se de la Generació Beat i va anar-se’n a viure deu anys al Japó en diversos monestirs budistes zen. Abans, però, li havia transmès a Kerouac una visió: “Pòtols místics que es neguen a acceptar que calgui consumir tota la producció i, per tant, que calgui treballar per gaudir del privilegi de consumir totes aquestes porcades que no els agraden, com neveres, televisors, cotxes. Milions de xicots americans vagabundejant amb les seves motxilles”. Kerouac va plasmar la visió a Els pòtols místics, clara precursora del moviment hippy.

En aquest sentit, als Assaigs, Snyder hi denuncia que massa governs i universitats d’arreu tenen “prejudicis contra el món natural, i també contra el passat, contra la història”, guiats pel que ell titlla de “creacionisme de cambra de comerç que es declara satisfet davant la divina presència d’un centre comercial”. Per això Regojo veu en Snyder un “Thoreau del segle XX” més actual que mai, per la “visió sociopolítica del budisme zen i pel seu anarcopacifisme i ecologisme”, i per això afirma que els Assaigs són “una mena de testament ecològic que ens deixa, que barreja el budisme zen, les tradicions ameríndies i la mística del que és salvatge”.
CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA ‘BEATNIK’

Al llibre Les muntanyes són la teva ment (Tushita, 2013; traduït per Jaume Subirana i el mateix Regojo), Snyder ja advertia que el que passa actualment arreu del món, “a l’oceà, a la praderia, al bosc, a la sabana i al desert, a tots els espais i hàbitats, es pot comparar a una guerra contra la naturalesa”. S’entén que Allen Ginsberg digués que Snyder era “la consciència ecològica” de la Generació Beat.

Regojo també explica orgullós que va conèixer el poeta zen en persona l’any 1982, quan estava becat a la universitat californiana de La Verne. Diu que és una persona alegre i amb sentit de l’humor, que gaudeix de cada moment i que li encanten el vi i les croquetes. El llavors jove traductor va acabar passant un cap de setmana a casa de Snyder, a les muntanyes, amb la seva dona Masa i els dos nanos. Dos dies que van convertir-se en cinc perquè “de sobte va caure la nevada del segle i em vaig trobar vivint amb ells alguns dels poemes que havia traduït”. L’amistat encara els dura.

“Snyder ha demostrat -assegura Regojo- que les filosofies ameríndies, les orientals i les occidentals tenen en comú, sobretot, la defensa de la natura. Mentre que nosaltres, en la nostra guerra per domesticar la natura, no fem res més que cavar-nos la pròpia tomba”. D’això ens adverteix, de fet, Snyder (un dels últims poetes beatniks, juntament amb el centenari Lawrence Ferlinghetti), quan escriu: “Diguin el que diguin els nombres, els pics nevats són sempre molt més amunt que allà on puguin arribar els avions”.

12/12/19

Entrevistar Borges, als 22 anys! La carxofa de Julià Guillamon

Publicat a LA LLANÇA

Saber improvisar —i caure sempre dret— és indispensable. En periodisme i a la vida. Però què passa si només tens vint-i-dos anys, i no ets periodista sinó estudiant de Filologia Catalana però ja escrius a l’Avui, i t’envien a entrevistar Jorge Luis Borges? Fem una petita pausa dramàtica, per poder-nos-ho imaginar: Borges en persona, amic meu, l’autor de Ficciones, El Aleph o El libro de arena.

L’escena —l’aventura— és real, i va protagonitzar-la l’escriptor i crític literari Julià Guillamon (Barcelona, 1962), que aquest dimarts al vespre ha estat a la nau de l’editorial Comanegra, acompanyat pels periodistes Montserrat Camps i Jordi Nopca, per presentar Deu entrevistes, un llibre que, a banda de la de Borges, inclou també les que el jove Guillamon (“les feines de responsabilitat obliguen a espavilar-se”) va fer a Pere Calders, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan de Sagarra, Sisa, Pau Riba i Robert Coover, durant la dècada dels 80, per a l’Avui i Lletra de canvi.

“Jo he sigut un privilegiat total, a la vida. M’ha anat tot de cara, sempre. Quan em va fitxar l’Agustí Pons a l’Avui, jo anava al diari cada dia però ell em deia ‘tu no fotis res, dedica’t a preparar l’entrevista’, i jo llegia molt, m’ho llegia tot, i després arribava allà, un nano de vint-i-dos anys, començava a preguntar coses concretes dels llibres, i els autors quedaven impressionats”. Vet aquí, doncs, una part del Mètode Guillamon explicat per ell mateix, que també diu que va tenir sort que el precedissin la Montserrat Roig i el Baltasar Porcel, “que havien entrevistat sistemàticament a tot déu”. I no només això: “Les entrevistes de la Roig estan fetes amb el ganivet a la boca, sempre polemitzava, es barallava i contradeia els entrevistats. I el Porcel tenia l’actitud del paio que venia del poble, d’Andratx, i que havia triomfat, i se’n reia una mica dels personatges. Eren entrevistadors heavies”, afirma Guillamon. “I de cop apareixies tu, com un noi càndid, que t’ho havies llegit tot, i això creava bon rotllo”.

Aquestes Deu entrevistes són peces llargues en què no importa tant l’excusa de l’actualitat com la conversa distesa i en profunditat. Hi trobem a Quim Monzó, “que per a mi era com un germà gran” i que està “en plena forma i les fot amb tota la seva mala llet”; Terenci Moix, que està “estupendo, s’havia separat de l’Enric Majó i s’havia posat cabell”; Joan de Sagarra, “implacable, que fotia unes castanyes increïbles”; la Capmany, “que era una persona extraordinària i molt positiva, i això que al final li foto el dit a l’ull perquè li vaig dir: tu creus que t’has de dedicar a fer de regidora?”.
Pel gust de parlar sense pressa

Guillamon, Camps i Nopca coincideixen que actualment costa que els mitjans comprin aquest tipus de peça: ja només s’entrevista per coses concretes i no pel gust de parlar de tot i sense pressa. A l’entrevista amb Borges, per exemple, la menció al llibre que venia a presentar es fa al final, i fins aquell moment la conversa fa una marrada interessant, segons la curiositat de l’un i la predisposició de l’altre.

És evident que l’autor de La ciutat interrompuda no va ser l’únic que va entrevistar Borges en la seva última visita a Barcelona [l’argentí va morir l’any següent], però només ell va trencar el gel parlant-li del seu mestre: “El primer que vaig fer, en comptes de preguntar-li per ell, va ser preguntar-li per qui ell considerava el seu mestre, Macedonio Fernández... I llavors es va deixar anar”, recorda Guillamon. Un cop publicat a l’Avui el resultat, la cap de premsa d’Alianza va trucar l’Agustí Pons per dir-li que Borges n’havia quedat molt content i que havia dit “quin noi més simpàtic, no sembla català”.

Guillamon no sap on va quedar la cinta de casset on va enregistrar aquella conversa (que ara, íntegra, seria un document històric). Tampoc no va demanar-li al fotògraf Ferran Cendra que li fes cap foto amb el creador de Tlön, Uqbar, Orbis Tertius. “El món era així, cada dia era com una festa, avui tenies el Borges, demà tenies no sé qui”, ironitza.

No és en va que a la coberta hi hagi una carxofa, verda sobre blanc, obra d’America Sanchez. La “carxofa” és el nom que rep el micròfon que es planta sota el nas dels entrevistats, i homenatja això: les ganes d’escoltar. Aquestes deu entrevistes (“podrien haver estat dotze, amb Pere Gimferrer i Joan Brossa, però vaig pensar que això ja introduïa un altre rotllo; també he deixat fora les de Perucho i Palau i Fabre, de qui ja he fet més coses”) mostren un Guillamon curiós, ràpid i desimbolt, que ja sabia treure suc de qui tenia davant. I això que tot li ve, explica ell mateix, del fotimer d’hores que va passar-se de petit, a la fonda que tenien a casa, avorrit, llegint el diari.

#Versirevers (17) Antònia Vicens: “La poesia no té sexe ni edat”

Publicat a LA LLANÇA

Per sobreviure, Antònia Vicens (Santanyí, 1941) diu que de nena, quan pensava què volia ser de gran, tenia molt clar que “no volia ser un home ni una dona ni un animal”, i de sobte, un dia, va trobar la resposta: “Seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure”. La seva primera novel·la, 39º a l’ombra (reeditada ara per Lleonard Muntaner), va escriure-la l’any 67, de nit, amagada al lavabo del bungalou per a les treballadores de l’hotel mallorquí on feia de secretària (perquè l’amo no digués que gastava massa llum). Obstinada com un meteorit.

Això del “Vers i revers” són sempre les mateixes preguntes adreçades, de tu, a un o una poeta. L’important són les respostes, que s’envolen, que esclaten, que juguen, que brillen, que tallen, segons l’esperit de cadascú. Però aquest cop ha estat tota una altra cosa: amb l’Antònia Vicens m’ha costat emprar aquest tu pelat. Perquè a aquesta dona m’hi acostava de manera reverencial. Pel seu mestratge. Per la fondària dels seus versos parcs i foscos:

llances trossos dels teus ulls al gos se’ls menja
com si fossin
poemes

Tan parcs com les seves respostes, despullades de tot artifici, i de tota ambició que no sigui la de dir amb precisió i llum esmolada allò que vol dir. I tot, sempre, amb aquesta barreja tan seva de sensibilitat extrema i de modèstia, de foc i de fred, aquesta duresa tan seva. Com quan diu: “Sempre havia volgut creure que escriure era total llibertat però ara pens que a vegades som esclava de la poesia. He arribat a pensar que em maltracta”.

Després de quatre dècades publicant narrativa, el 2009 va treure el seu primer poemari, Lovely (reeditat, ara, per Cafè Central – Eumo Editorial):

Mai no et varen dir una paraula
que fes olor
de tendresa.

Després van venir Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013), Fred als ulls (Cafè Central – Eumo Editorial, 2015) i, el més recent, Tots els cavalls (LaBreu, 2017):

Just obrir les persianes floriren gladiols
i roses silvestres n’agafava un ram
m’omplia els cabells de pètals fins
que cavalls desbocats
em varen potejar el ventre.

Mentrestant, Vicens ha anat acumulant premis: Creu de Sant Jordi, Premi Cavall Verd, Premio Nacional de Poesía, Premi Ramon Llull al conjunt de la seva obra, Premi Nacional de la Generalitat de Catalunya, premi Jaume Fuster de l’AELC. Com gairebé tots els bons, és de les que dubta: “Les galerades poden anar i venir deu vegades”, diu. I afegeix: “Tenc tendència a posar-me les paraules a les mans i pesar-les”. Amb tots vosaltres, Antònia Vicens:

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
No m'atrevesc a dir per a què serveix perquè tampoc no sé ben bé què és. I no m'agradaria pensar que és una cosa útil; si ho fos supòs que deixaria d'escriure’n. Ja que, la poesia, sent que ens envolta, que abasta la vida, la mort, i d'alguna manera la passió i la bogeria en tots els sentits. Diríem que amb ella caminem per la vida cap a la mort.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Vaig començar a llegir-ne abans d'aprendre a llegir. A casa hi havia un corral amb aviram, ramells i llegums; tot floria d'alguna manera, tot moria també i els meus ulls de criatura ho llegien. Llavors hi havia el cel amb els seus canvis d'humor, i molt a prop la mar que era bellesa i terror i música, i els meus ulls també ho llegien.

Per què n’escrius?
Perquè de petita quan pensava què vull ser de gran i observava les dones del meu poble cercant trobar un model, una il·lusió on aferrar-me, no m'agradava la vida de cap, m'horroritzava la monotonia i la servitud en què vivien; llavors mirava els homes que en acabar el jornal tots suats es canviaven la camisa i se n'anaven al cafè a jugar a cartes i tampoc no m'agradava la vida que feien, i els animals tots eren de càrrega i de feina o de sacrifici. Així no volia ser un home ni una dona ni un animal. I un dia vaig trobar la resposta: seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Una vegada he acabat el llibre i s'ha publicat, ja hi pos una certa distància, ja és com si el llibre no fos meu, sinó del lector que el tria.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Només escric quan un poemari, amb un tema concret i la seva música particular em cau a sobre, exigent i no m'amolla. I visc com desficiosa nit i dia fins que el don per acabat.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
No tenc horari ni taula per escriure. Així escric a qualsevol lloc. Normalment primer l'escric a mà i vaig travant cadències i significats a l'ordinador. A vegades en dejú i a vegades amb dos cafès, o de matinada si m'inquieta. Sempre havia volgut creure que escriure era total llibertat però ara pens que a vegades som esclava de la poesia. He arribat a pensar que em maltracta. Quan acab un llibre sempre em dic que serà el darrer; però hi torn a caure perquè els versos són molt posturetes i es presenten atractius i seductors, a vegades dins el somni.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Em sol venir el llibre sencer; normalment descart poemes. Pot néixer amb setanta poemes i quedar-se amb quaranta.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Tenc alguns lectors de confiança, i la darrera versió la don a llegir al meu fill que sempre és molt cruel amb el seu criteri i per això m'ajuda moltíssim. I he d'agrair als editors la paciència perquè les galerades poden anar i venir deu vegades. En veu alta sempre, també la prosa. Tenc tendència a posar-me les paraules a les mans i pesar-les.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Això de guanyar lectors si de cas és feina de les editorials. Jo no escric mai pensant que si un lector que si mil. Que la poesia s’apreciï ja des dels instituts em sembla que bastaria que hi hagués professors enamorats de la poesia, i que l'encomanassin, sense imposar noms ni tendències. Que la lectura és com les sabates, cada lector ha de trobar la seva mida.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Quan era molt joveneta Bernat Vidal i Tomàs em va deixar llibres i em va escoltar. Sempre pens que em va salvar la vida, ja que a casa no hi havia llibres, i al poble ni llibreries ni biblioteca.

Et sents part d’una generació?
No… Gens. Pens que la poesia no té sexe ni edat.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Els contemporanis de capçalera van canviant i també amuntegant-se. Un que no es mou gaire és Walter Benjamin amb els seus Somnis, i ara mateix li fan companyia Càntics d'ombres, de Jaume Pont, Un assassin blanc comme neige, de Christian Bobin, Ciutat de Mal, de Jaume C. Pons, Lengua de lobo, de Rodolfo Häsler, Ancestral, de Lluís Calvo, Ariel i els cossos, de Sebastià Portell, Contes exemplars, de Sophia de Mello, El paradís són els altres, de Valter Hugo Mäe, Lítica, de Lucia Pietrelli, La nit transeünt, de Joan Navarro, Altres semideus, de l'Anna Gual, Auguris d’innocència, de Patti Smith (traduïda per la Laia Malo) i Balades no pagades, d’Alda Merini (traduïda per Nora Albert). Clàssics? Dante, Leopardi, Blake, Llull… Són tants!

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
dSERVITUD

Acabes vinclant l'esquena davant la pàgina en blanc.
Si no escrius les paraules t'esclaten
dins la boca
t'inunden els pits
les entranyes. Tu
que cada dia obres les finestres perquè
entri el desig. O com es digui matar
la set d'estar en gràcia.

Es pot viure amb la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
No m'he proposat mai viure de la poesia ni de la narrativa; m'hagués semblat una servitud. Ara estic jubilada.

2/12/19

A Besźel i Ul Qoma també s’hi parla català

Publicat a La Llança

Hi ha paraules en anglès que són com daus de disset cares o més: “Breach” n’és una, per exemple. Esquerda, obertura, fissura, violar, infringir, crebantar, trencar, traspassar, travessar, emergir, infracció, ruptura, abús, violació, incompliment, traïció, fuga. Segons com i acompanyada de segons què, “breach” pot voler dir tots aquests noms i verbs, i moltes coses més. El traductor Ferran Ràfols (Barcelona, 1975) —que si fos doblador diríem que ha sigut la veu catalana de Conrad, Carver, Pynchon, David Foster Wallace, Patricia Highsmith i Siri Hustvedt, entre altres— ha hagut d’agafar fa poc “breach” per les banyes, i enfrontar-s’hi, per portar-nos en català La ciutat i la ciutat (Mai Més, 2019), la novel·la en què l’escriptor londinenc China Miéville (1972) fusiona el gènere negre i el fantàstic amb un resultat tan inquietant com fascinant, i que va fer-lo mereixedor dels premis Hugo, Arthur C. Clarke, Ignotus i World Fantasy Award, per dir-ne només alguns.

“La novel·la té un cert vocabulari propi que calia anar recreant, i una veu molt definida, però això ja acostuma a passar”, diu Ràfols. “El cas és que a l'original la paraula ‘breach’ surt constantment i es beneficia de la meravellosa elasticitat de l'anglès: pot funcionar com a nom i com a verb, en sentits diferents, i Miéville en certa manera construeix el llibre entorn de les possibilitats d'aquesta paraula”.

No revelarem ara la tria decisiva que va fer el traductor. Ja la descobriran llegint aquesta novel·la que, segons el propi Ràfols, amaga “una idea potentíssima, d'aquelles que et fan explotar el cap, com s'acostuma a dir, i desenvolupada amb una destresa i un grau de detall fascinant. El món de les dues ciutats. Un món que Miéville sap fer concret i alhora profundament ambigu, i que constantment s'obre a interpretacions (relliscoses?) de caire filosòfic”.

A l’altra banda de la bellíssima coberta il·lustrada per Cinta Vidal, el plantejament: troben una dona morta a la ciutat de Besźel, en algun lloc dels confins d’Europa. L’inspector Borlú ha de viatjar de la decadent Besźel a la ciutat veïna, rival i idèntica d’Ul Qoma, per trobar-se amb el detectiu Qussim Dhatt. Un viatge que serà tant físic com psíquic. Els dos detectius es veuran immersos en un submon en què uns intenten destruir la ciutat veïna i uns altres pretenen fusionar-les. I no trigaran a sospitar que escatir el cas els pot costar molt més que la vida.
Una novel·la per a la mare

Segons els editors de Mai Més, Sergio Pérez i Judit Terradellas, Miéville “és un autor complex i profund: les seves històries tenen molta càrrega política, lingüística, social. I La ciutat i la ciutat té tot això, però a la vegada és bastant accessible”. Va escriure-la després que la seva mare li demanés una novel·la que ella pogués gaudir. I d’aquí ve aquesta història policíaca amb elements de ciència-ficció i fantasia que, segons els editors, és “com si Philippe Marloweinvestigués un crim en una de les ciutats invisibles d’Italo Calvino, o com si Kafka, ara, visqués a Estocolm i publiqués novel·les noir”.

“Miéville és el millor que li podia passar a la fantasia, junt amb George R. R. Martin, durant el canvi de segle (i de mil·lenni)”, assegura Antonio Torrubia, de la llibreria barcelonina especialitzada en gènere fantàstic Gigamesh. “Va ser un revulsiu als clons de Tolkien, que vam gaudir en el seu moment. Però necessitàvem trencar d’una vegada amb la tradició”.

Alt i cepat, cap pelat i amb una ment prodigiosa, Miéville va trencar quan i per on calia, diu Torrubia. I ha tocat molts pals: el western modern, el contacte amb civilitzacions extraterrestres, el surrealisme ucrònic, o reescriure Moby Dick en clau juvenil. Fins i tot va parir un vibrant assaig històric sobre la Revolució Russa de 1917. Torrubia explica també que (a través de l’editora Marta Rossich, de Nova) va poder conèixer el londinenc en persona: “Tot i l’aparença de porter de discoteca, és un geni. Reflexiona cada pregunta, respon de manera tranquil·la i pausada. És una de les veus més lúcides del panorama literari actual. Imposa tenir-lo davant. Té una aura carismàtica i una energia bestial”.

I Torrubia no explica tot això com un fan tremolós, sinó com un paio que s’ha cremat la vista llegint molt i de tot, dins del(s) gènere(s) que serveix a Gigamesh (on és conegut com “el Llibreter del Mal”, cosa que mereix tot un altre article). Diu que el propi Miéville reconeix la influència que han tingut en la seva obra autors com Ballard, Michael John Harrison, Moorcock o Disch. Però ell hi detecta també reminiscències de Lovecraft, Mervyn Peake, Gene Wolfe o els germans russos Arkadi i Boris Strugatski, que l’anglès ha sabut condensar en el seu estil personalíssim.

Pérez i Terradellas, els editors de Mai Més (editorial nascuda aquest mateix 2019), diuen que tenen una llista d’autors de culte encara inèdits en català: “És un llistat que confeccionem des de fa temps, i veure-hi China Miéville era especialment sagnant. També hi ha veus qualificades, com Ricard Ruiz Garzón o Marc Pastor, que feia anys que el reclamaven en català. És un nom recurrent en les converses d’aficionats al gènere i en canvi fora d’aquest àmbit encara és desconegut. Però segur que acabarà transcendint l'etiqueta, com Le Guin o Bradbury”.

Torrubia constata aquest poc interès en Miéville fora dels consumidors habituals i creu que és perquè “no és fàcil abordar la seva obra”. Assegura que La ciutat i la ciutat n’és la millor via d’entrada i augura que a finals d’any aquest títol serà, segur, a la llista dels més venuts a Gigamesh, al costat de la traducció al català de Blanca Busquets de La mà esquerra de la foscor (Raig Verd, 2019), d’Ursula K. Le Guin.

Hi ha una cosa més. Una no-pregunta sobre “la possible relació entre el món que descriu el llibre i certes realitats polítiques, molt especialment la que tenim ara i aquí”, en paraules de Ràfols, que el propi traductor no va respondre, dient que “l'original es va publicar fa deu anys, i Miéville ha deixat clar que no està basat en cap situació política concreta. Però, llegit avui, diria que és inevitable pensar almenys una mica en la Catalunya actual”.

20/11/19

Leila Guerriero: el negoci de la por

Publicat a ReportCat (amb VÍDEO del discurs inclòs)

Leila Guerriero (Junín, 1967) afirma que hi ha una gran diferència “entre esquinçar el silenci d’una pàgina amb una substància grisa o amb un tall inoblidable”. És fonamental entendre-ho bé això. La periodista argentina treballa sempre sota aquesta pressió autoimposada. Diu que “només si una prosa intenta tenir vida, tenir nervi i sang, un entusiasme”, només si és així, assegura, qui ho llegeixi podrà sentir també aquesta vida, aquest nervi, la sang i l’entusiasme. I ella no ha estudiat mai periodisme. Però ha llegit molt, ha canibalitzat els millors, i així escriu, de manera ferotge i sense treva. Amb entusiasme i conscient que el seu negoci és el de la incertesa i la por.

“Cada vegada que m’assec a escriure, sóc aquesta dona [Beatrix Kiddo (Uma Thurman), a Kill Bill: Volum 2] dins d’una caixa de fusta. Sense esperança però, sens dubte, entregada a una convicció impossible. Disposada a executar el meu millor cop. Podré fer-ho? Ho hauré fet ja alguna vegada? No ho sé, però això és la incertesa. És el salari que es cobra la por. I jo li pagaré tota la vida”, va admetre aquest dilluns al Col·legi de Periodistes de Catalunya durant el seu discurs de lliurament del XIV Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán.

Quan té un projecte entre mans, Guerriero investiga i entrevista durant setmanes o mesos. I després passa jornades maratonianes tancada al seu pis, sobre el teclat, parant només l’indispensable, fins que tot li quadra i per fi creu que allò ja no pot sonar millor. Escriu cròniques i reportatges llargs, de cinc, deu, quinze pàgines, o de tot un llibre. També columnes breus i fulgurants. I per aconseguir aquest segell tan seu, aquest periodisme que és bona literatura (perquè ella no ho concep d’altra manera), diu que, des d’adolescent, ha devorat pel·lícules, novel·les, poesia, còmics i música de tota mena, dels quals n’ha après “la importància del to, del ritme, de la tensió argumental, i de l’ús del llenguatge”. Encara que escrigui sobre fets reals i per tant no s’inventi mai res.

I aquesta és la diferència entre el seu periodisme (que també pot tenir escenes, personatges, diàlegs i metàfores) i la literatura de ficció: el compromís sagrat de no inventar. I té molt clar que el que importa és com ho expliques: que no és la història —tot i que cal tenir-ne una que valgui l’esforç— sinó “els vents que l’empenyen”. Reivindica cròniques que es reconeguin com “una forma de l’art”, perquè qualsevol història té “com a destí possible la glòria o l’oblit”. I així són les seves: vives i roents, amb frases esmolades com versos perfectes.

Imaginar Sísif feliç
Sobre la deriva frívola i el descrèdit general de l’ofici, Guerriero ho té clar: “Els periodistes hem passat de ser els herois que s’enfrontaven a dictadures i a negocis bruts, a ser els malvats”. I afegeix: “No sé què ens va passar, però ens va passar d’una manera contundent. El periodisme no és una eina per repetir, sense comprovar-lo, qualsevol rumor que recorri el món”. Això sí, adverteix contra qualsevol intent d’abandonar la tasca: “Podria seure en alguna banda, amb un cartell que digués: Tinc entusiasme, vinc a oferir-ne”, va dir davant els assistents a l’acte.

No és estrany que al discurs hi mencionés també la doblement mítica exhortació de Camus: “Hem d’imaginar Sísif feliç”. De fet, va dir, “jo sóc feliç durant aquella petita pausa que va entre el final d’un text i la pregunta: i ara, què? En aquella breu pausa sóc més forta que la meva roca. Perquè jo estic ficada en el negoci de la por, jo escric. I sóc periodista. I per tant escric coses reals, coses que passen, coses que ens passen”.

Aprendre dels millors
De jove, Guerriero escrivia relats de ficció de manera compulsiva. Un dia va deixar-ne un a la redacció del diari argentí Página/12. Els va agradar, el van publicar i sis mesos després van oferir-li entrar de redactora a Página/30, la revista mensual del diari. Tenia 24 anys. I allò va ser la seva universitat. Amb foc real i aprenent-ne, diu, de mestres com Rodrigo Fresán o Martín Caparrós. El primer tema que van encarregar-li va ser sobre el trànsit caòtic de la ciutat de Buenos Aires. I el seu cap, atenció, va recomanar-li que llegís Crash, de J. G. Ballard, per “agafar el to”. Però ella no li va fer cas. No va llegir Crash. Perquè ja l’havia llegit als 13 anys. Se’n va sortir. I fins avui.

El jurat del Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán ha destacat que l’obra de Guerriero “posa de manifest la necessitat, la importància i la força del periodisme. Un ofici que no només ens insta a anar, veure, tornar i explicar, com diu ella mateixa, sinó també a contestar-nos per què, per a què, i com escrivim”.

Preguntes que ella respon, amb la pràctica, escrivint en capçaleres com La Nación, Rolling Stone, Gatopardo, El Mercurioo El País, o amb llibres com Los suicidas del fin del mundo (Tusquets, 2006), Frutos extraños (Alfaguara, 2009), Plano Americano (Anagrama, 2011), Una historia sencilla (Anagrama, 2013), Zona de obras (Círculo de Tiza, 2014), Opus Gelber. Retrato de un pianista (Anagrama, 2019), o el més recent, Teoría de la gravedad (Libros del Asteroide, 2019), que recull les columnes –quasi poemes en prosa– que ha publicat a El País.

“Vaig fer-me periodista i vaig entendre que era el que sempre havia volgut ser, i ja mai més he volgut ser una altra cosa”, diu Guerriero. “No hi ha conclusió, no hi ha focs artificials. No hi ha epifania”.

(El que hi ha és una obra brutalment inspiradora, feta de talls inoblidables. Gràcies, Leila.)

#Versirevers (16) David Caño: “Escric per llançar crits d’auxili o d’amor, i sovint les dues coses alhora”

Publicat a La Llança

David Caño (Olot, 1980) va arribar a la poesia a través de la música. Diu que certs poemes musicats el van empènyer a descobrir els poetes que els havien escrit i que una cosa porta a l’altra. No és estrany doncs que, entre altres mogudes guapes, formi part –amb Borja Penalba, David Fernández i Mireia Vives– d’Ovidi4, el quartet que, trenant música i paraules, celebra l’obra d’Ovidi Montllor, les complicitats que ens sostenen, la vida, les ferides, la Resistència. Busqueu-los, aneu-hi.

Activista cultural influenciat pels situacionistes Debord i Vaneigem, sempre que li ho demana el cor Caño és també un home d’acció que oposa versos esmolats o el propi cos a repressors de tota mena (i no donarem més pistes, que ja se sap que ens vigilen, Orwell dixit, i els anys van donant-li la raó).

Diu que escriu per comprendre o explicar-se coses, per llançar crits d’auxili o d’amor, i sovint les dues coses alhora. Que li agraden els poemes que tant poden ser llegits com dits, i els matisos que prenen en cada cas. I que la poesia és una manera de mirar. De viure.

Acaba d’arribar a les llibreries el seu darrer poemari, Un cos preciós per destruir (Proa, Premi Jocs Florals de Barcelona 2019): “Si hem de morir que sigui aquí, / en aquest búnquer-xuclador, / devorant ànsia / a cos obert, dansa macabra / de la vida que ens fa nosa, / i se'ns en fot el bombardeig, / la sang al mar, la puta sida. // Si hem de morir que sigui aquí: / ja pot plorar, la poesia”.

També és autor de Teresa la mòmia, amb Lluís Calvo (Pont del Petroli, 2013); Res és ara ni això(Terrícola, 2013); De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), amb Ricard Mirabete i fotografies de Carles Mercader (Tanit Poesia, 2014) i Nictàlgia (Terrícola, 2017), entre altres. Avui és ell qui contesta el nostre vers i revers.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Jo crec que la poesia és una manera de mirar, una manera d’entendre el món, una manera de viure. Més enllà del gènere literari. I serveix. Per un mateix diria que és inevitable, quan t’assalta, i quan es decideix estendre-la suposo que acompanya, ajuda a entendre o a pensar, obre portes i finestres, a vegades posa paraules a allò que no sabem expressar però sentim.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Jo vaig arribar a la poesia a través de la música. De poemes musicats. Sempre m’havien interessat molt les lletres, què diuen les cançons, i de sobte vaig descobrir una sèrie de poetes que eren els autors d’aquestes lletres que tant m’agradaven. Així que calia llegir els seus llibres, i d’aquests a uns altres, i fins el dia d’avui. Per tant, encara ho faig. Potser d’una manera una mica diferent, després de moltes lectures, però encara espero alguns llibres amb la il·lusió dels nens i vaig a mirar a les llibreries si ja han arribat o no. Per mi llegir-la o escoltar-la és diferent, arribes al poema d’una manera que no és comparable i per tant no crec que una cosa sigui millor que l’altra. Per mi combinar-ho és ideal.

Per què n’escrius?
Jo escric per necessitat. Sempre ha estat així. Escric per a mi. Per comprendre o explicar-me coses. Per llançar crits d’auxili o d’amor. I sovint les dues coses alhora.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Hi ha poemes que prefereixo dir i altres que em llegeixin. Crec que el poema et reclama una cosa o l’altra, tot i que sovint els que més m’agraden són els que permeten ambdues coses i prenen diferents matisos al ser dits o llegits.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Sempre he fet servir llibretes, a vegades papers si no hi ha més remei, però últimament he de confessar que també he tirat de mòbil. A vegades és un pensament, un vers, una idea o tot un poema que, de sobte, irromp. Tot i que també escric molt a batzegades, puc estar temps escrivint molt poc, o gens, i prioritzant altres coses (llegir, escoltar música, mirar pelis o sèries, viure en general) i després estar uns mesos escrivint compulsivament.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Escric per tot arreu i quan sorgeix el moment. Sovint fora de casa i a mà. En qualsevol hora del dia. Després reescric el poema al pc. I també reescric força o reviso durant el període de correccions quan el poemari està més o menys acabat.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
En els meus llibres crec que hi ha més aviat una atmosfera prevista, alguns elements simbòlics que es repeteixen, una estètica. I llavors els poemes van arribant fins que en algun moment sé que el poemari ha acabat.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Vaig escrivint el poema, llegint-lo, reescrivint-lo o modificant-lo fins que el dono per acabat. Llavors el passo al pc, també hi pot haver alguna modificació. Durant el procés de correcció de tot el poemari, quan ja han reposat la majoria de poemes, miro si encara funcionen o cal reescriure’n algun, suprimir-lo o modificar-lo.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Jo crec que no hi ha res pitjor que forçar, així que no sé si cal un pla integral i generalitzat de promoció de la poesia. A vegades, s’ensenya o es presenta una poesia molt limitada. Als instituts sovint s’escolta Rap o Trap o cançons on es valora la lletra però es percep la poesia com un pal, com una part d’una assignatura, amb els seus autors i textos. Quan precisament la poesia ve a fer o a expressar, també, moltes de les coses que els agraden o reivindiquen. En alguns països i/o ciutats la poesia ha penetrat dins els imaginaris de la joventut de manera molt forta, es llegeix de forma força massiva. Però és clar, això no passarà si ens quedem en una visió elitista o limitada de la poesia. El que sí que trobo és que es podria aprofitar més els poetes vius perquè vagin als instituts, a fer tastets, a mostrar el que fan i les connexions que es poden establir amb l’alumnat.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Crec que tots estem fets de lectures, d’experiències pròpies i d’altres de compartides, de recitals col·lectius. He tingut la sort d’anar creixent acompanyat d’una sèrie de poetes brutals i diferents entre ells/es de qui n’aprenc cada dia. Jo que vinc i reivindico l’autodidactisme, i diguem que he anat construint el meu corpus poètic lentament diria que vaig flipar la primera vegada que vaig veure recitar l’Enric Casasses, la Núria Martínez-Vernis, en Pelàez o en Josep Pedrals. Diria que se’m va girar el cap quan vaig llegir per primera vegada l’Andreu Vidal o l’Arnau Pons (amb el seu Desertar) o que vaig descobrir la immensitat poètica llegint en Màrius Sampere i d’una manera diferent, però també, l’Antònia Vicens.

Et sents part d’una generació?
Això de les generacions sempre m’han semblat invents propagandístics, periodistics o acadèmics. Segurament hi ha afinitats poètiques i també amistats entre persones que escriuen coses ben diferents. D’aquí a dir-ne generació...

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Abans ja ho he dit una mica: Brossa i Papasseit, Vinyoli i Bonet, Pizarnik, Liddell, Bachmann, LM Panero, Hac Mor, Andreu Vidal, Rimbaud, Lautréamont, Collobert, Xavier Sabater, Artaud, Sampere, Vicens, Casasses. En David Castillo és algú que d’alguna manera ha estat molt present en la meva poesia així com la poètica de la contracultura dels 70, i en Lluís Calvo és far i amic. Crec que d’alguna manera hi ha molta influència vital dels situacionistes i també de referències no estrictament provinents del món de la poesia. També he tingut la sort de créixer al costat de poetes que em flipen i de qui n’aprenc cada dia (Calafell, Cabrera, Pietrelli, Blancallum Vidal, Martí Sales, Sevilla, Guim Valls, Grifoll, Cano, Martínez-Vernis, Escoffet, Silvie Rotchkovic, Gabriel Ventura, Camacho-Grau, Pons Alorda, G. Altaió, Laia MaLo, Cucurella-Jorba... segur que me’n deixo mil)

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Aquest poema és del darrer poemari, Un cos preciós per destruir (Proa, 2019)

BEIRUT

Si hem de morir que sigui aquí,
entre els vermells i les olors,
lluny de la lírica,
amb els genolls regalimant
pel terra brut, els cops al mur,
el Daily Express,
les envestides.

Si hem de morir que sigui aquí,
en aquest búnquer-xuclador,
devorant ànsia
a cos obert, dansa macabra
de la vida que ens fa nosa,
i se'ns en fot el bombardeig,
la sang al mar, la puta sida.

Si hem de morir que sigui aquí:
ja pot plorar, la poesia.

Es pot viure amb la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
És possible fer-ho, i de fet tinc amics/es que ho fan. Jo també treballo en la docència però tot són eleccions i maneres de viure.

15/11/19

Temes inabastables

Publicat a Reportcat.

Res. Un grapat de polaroids i quatre notes en una llibreta. Philip Winter no té res. Però alhora sap que tot plegat no ha estat en va. Al començament de la pel·lícula Alícia a les ciutats (1974), de Wim Wenders, el reporter alemany protagonista fa un mes que recorre els Estats Units amb un cotxe llogat –motels de carretera, edificis, platges, benzineres– quan, per fi, arriba a Nova York, al despatx del seu editor nord-americà, que li pregunta que com porta la història.

Perquè Winter havia d’escriure sobre els paisatges dels EUA.

“Has estat quatre setmanes de viatge i només em portes un munt de fotos”, escup l’editor. “És que encara no he acabat”, diu Winter, calmat i absent com si dins del seu cap encara fos a la carretera. “Recorrent els EUA, les imatges que veus fan que succeeixi quelcom, i la raó per la qual he fet tantes fotos és que són part de la història. Però no ho puc explicar, encara”.

Encara no ho pot explicar, diu. I el perquè és ben senzill: hi ha temes inabastables, reportatges que no tancarem mai. I hi ha molts motius.

Tretze segons de Bob Marley

“Quan arribis a un país, posa’t a caminar. Allà on trobis un pòster de Bob Marley: aquells són els bons”. És un dels consells que dona Carles Bosch, a la universitat, sempre que els alumnes li pregunten com orientar-se quan vas de corresponsal a un país que no coneixes. “Ho dic mig en conya, –admet– però té una base real. El que està clar és que no trobaràs mai un pòster de Bob Marley al despatx dels torturadors”.

L’any 2007, el periodista, exreporter i director de cinema documental Carles Bosch, membre fundador dels programes Trenta Minuts i Sense Ficció, de TV3, i nominat als Oscars el 2004 pel documental Balseros, buscava una nova història. “Puc trigar anys, però quan la trobo m’hi llenço de cap”, reconeix. I de sobte, va creure que ho tenia: el protagonista seria Bob Marley. Explicaria la vida del jamaicà a través de les seves cançons i d’una sèrie d’històries del present en què tant Marley com la rebel·lió que simbolitzava continuaven vius. “Vaig trobar un grup guerriller africà que tenia una cançó sevad’himne; un grup feminista britànic que cada any muntava una carrossa inspirada en una de les seves cançons; un país centreasiàtic que, un cop independent, el ministre de cultura va fer imprimir una col·lecció oficial de segells amb la cara de Marley. Hi havia moltíssimes històries, i la suma tenia un sentit”, recorda.

Bosch va volar a Jamaica a parlar amb Chris Blackwell, el fundador d’Island Records, propietari dels drets d’imatge del cantant. “Li va encantar la idea. I ja teníem un equip i la tira d’històries per rodar, i la idea que fossin tres minutets màxim per història, i que cadascuna lligaria amb una cançó de Marley, demostrant que la lluita continuava viva”, explica. El problema va arribar a l’hora de negociar els drets de les cançons, que no són de Blackwell, sinó de la família. Poca broma.

Perquè s’entengui la muntanya de diners de què estem parlant, Bosch diu que sempre que en tenen l’ocasió els productors del seu documental Septiembres expliquen l’anècdota dels tretze segons. “Un dels presos que surten a la pel·lícula cantava, o millor dit, destrossava No Woman, No Cry. Però era tan meravellós veure’l lluitar amb la cançó, que volia dedicar a algú molt especial per a ell, que no me’n vaig poder estar”, rememora Bosch, que va acabar pagant 13.000 dòlars pels drets. Mil dòlars per cada un dels tretze segons en què el pres, fent karaoke, canta la seva versió de la cançó. “Vaig fer-me famós en el món dels productors per tossut: els vaig posar de la meva butxaca perquè per a mi era fonamental”, afirma.

Imaginem-nos ara la factura de tota una pel·lícula. Això, és un tema inabastable.

El contingut dels ventres
De vegades les coses no són el que semblen. T’hi acostes i tot són angles que tallen, silenci, tabús. Coincidint amb l’embaràs de la seva parella, fa dos anys, el fotoperiodista Edu Bayer va estar investigant el que ell anomena “les noves maternitats”. Bayer treballa per a The New York Times, National Geographic, Time, Al Jazeera, El País Semanal, Le Monde, The Guardian i La Vanguardia, entre altres, i en aquell moment vivia als Estats Units, on estan permesos els “ventres de lloguer”. D’aquí va venir la idea.

“El tema té moltes arestes interessants, com la dificultat de la maternitat degut a l’estil de vida occidental, la sacralització del cos, el dret a fer-ne negoci, la possibilitat de fer pares a dos homes o els límits ètics de la ciència. Em semblava un temazo, que afecta la nostra generació de ple. A més, en aquell moment teníem vàries parelles d’amics en processos d’embaràs subrogat de bessons o de reproducció assistida i inseminació”, explica Bayer.

El primer contratemps va venir dels amics. Que van negar-se ‘rotundament’ a permetre-li que documentés amb la càmera els seus processos de maternitat. “Encara hi ha molt d’estigma, i el tema s’amaga”, admet. El segon revés va venir de qui ell suposava que eren dones explotades. “Vaig pensar que podria enfocar el tema dels ventres de lloguer com a explotació de gènere, però vaig trobar dones que asseguraven que ho feien encantades”, explica. Ja tenien fills, i així podien continuar a casa seva, cuidant-los, i alhora cobrant per llogar el seu ventre. Algunes fins i tot parlaven d’una certa “addicció a estar embarassades”. D’una banda, doncs, les negatives, i de l’altra el fet de constatar com n’arribava a ser de polièdric el tema. Al final, Bayer va decidir aparcar-lo. “Un projecte de llarg termini com aquest, que són els que m’agraden, pot durar mesos o anys, per això a vegades dubtem de si llançar-nos-hi o no”, diu.

I no va ser cap fracàs. Investigant i documentant-se “sempre s’aprenen coses”. El tema hi és, allà fora, i Bayer no descarta reprendre’l en un futur. “En qualsevol cas, em sembla bé tenir més idees que projectes realitzats, igual que tenim llibres per llegir a la tauleta de nit”, conclou.

Narrar des del cor del perill
De vegades pot ser que t’hi juguis la integritat física, que no és poca cosa. També pot passar que la trava sigui econòmica. O una qüestió logística. O una combinació de totes les anteriors, i més. El periodista freelance Xavier Aldekoa, corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica, cofundador de la revista de cròniques de llarg alè 5W i autor, entre altres, del llibre Océano África (Península, 2014), té encara “molts temes pendents” en aquell continent. “Fa temps que vull anar a les muntanyes del sud del Sudan, on el govern sudanès envia avions Antónov amb bidons de pólvora i els tira directament contra la població, famílies que volen ser del Sudan del Sud i que han acabat vivint en coves”, explica. A banda d’aquesta població perseguida, una altra de les veus del reportatge seria un metge dels Estats Units que opera allà mateix “amb pocs mitjans però molta imaginació”.

El problema d’aquesta zona és un altre. “Hi has d’entrar amb els rebels del sud, que, entre altres coses, han d’empastifar de fang el vehicle per evitar que els detectin des del cel, i tot plegat té un cost econòmic molt alt”, explica Aldekoa. “Aquests rebels, a més, van perdent territori i es van moment, i costa mantenir-hi el contacte”, afegeix. Però ell no abandona: “No és que pensi que no el faré mai, sinó que ara mateix la situació és molt complicada. Espero el moment adequat”.

Com la resta de professionals consultats, Aldekoa tampoc ho considera un fracàs. “Moltes vegades, no aconseguir una història és una oportunitat. Una vegada, per exemple, vaig arribar al llac Txad perquè volia anar a les illes, on s’amagava Boko Haram. Però, aquell mateix dia, dues nenes del poble del costat es van fer explotar un cinturó bomba. Les autoritats van declarar-ho zona d’emergència i van prohibir l’accés a les illes”, recorda. De sobte tenia una altra història al davant. “Sobre l’ètnia dels buduma, que vivien a les illes i que no només patien l’atac brutal de Boko Haram, pel qual n’havien de fugir, sinó que un cop arribaven a la vora del llac els acusaven de col·laborar-hi”, explica.

Aldekoa, que fa deu anys que va establir-se a Johannesburg, confessa que el continent africà és “tan immensament gran” que hi ha “mil temes” que encara no ha pogut abordar: “Com està entrant la tecnologia al continent i com hi augmenten els ciberactivistes; visitar un grup de pigmeus, encara nòmades, a la selva; aconseguir entrar a Guinea Equatorial, on ja m’han denegat el visat dues vegades; investigar què se n’ha fet del pirates somalis; o temes lligats al gihadisme, en què la possibilitat de ser segrestat ho complica tot”.

Però el tema més impossible continua sent entrar dins l’esfera femenina. “Ser un home, en aquest ofici, té avantatges per una qüestió de seguretat, relativa, però en canvi no puc accedir al món de les dones, que és molt tancat. I així, coses tan crucials a la vida de qualsevol, també dels africans, com l’amor o el sexe o les relacions d’amistat entre dones, em són vetades”, admet.

La paciència dels detectius
“Hi ha reportatges que no surten i no passa res. Si la idea és bona, sempre es pot tornar a intentar. I si no és bona, tampoc és dolent adonar-se’n”, diu la periodista freelance Noelia Román, que ha estat redactora a El País, Público i l’agència alemanya de premsa dpa, col·laboradora de La Vanguardia i Altaïr Magazine, i és autora del llibre biogràfic Los Gasol(La esfera de los libros, 2013).

Román, que ha treballat per tant des del format del teletip fins a la biografia, passant pels reportatges extensos i les cròniques sobre el terreny (cobrint Jocs Olímpics i Mundials de bàsquet i atletisme), sosté que hi ha temes que demanen “una tremenda inversió de temps i la paciència infinita dels detectius per anar lligant caps”. Cosa que els converteix en matèria, més que d’un sol reportatge, “d’un estudi o, com a mínim, d’una sèrie de reportatges”.

Aquest estiu, per exemple, va ser a França cobrint el Mundial femení de futbol. I allà va inspirar-se per a un possible tema: les pioneres del futbol a Espanya. “Havia llegit alguna història sobre les primeres dones futbolistes d’Anglaterra i de França, en temps de la Primera Guerra Mundial, i vaig pensar que estaria bé conèixer i explicar com van ser els inicis aquí, a ser possible comptant amb alguna protagonista”, explica.

Vet aquí, però, el primer escull, per una simple qüestió generacional. Hi ha el cas excepcional de la longeva Encarnación Hernández Ruiz, pionera del bàsquet espanyol, que, tal com explica Román, “va néixer el 1917, encara viu, i té el cap molt clar”, però amb el futbol la cosa és més complicada. Després d’unes setmanes donant-hi voltes i documentant-se, la periodista va topar-se amb la realitat: un dels pocs noms que consten d’aquella època és el de la gallega Irene González, nascuda el 1909 i morta prematurament de tuberculosi el 1928. “Em va quedar clar, doncs, que només per aconseguir alguns noms més necessitaria hores i hores d’arxius i, segurament, fins i tot haver de recórrer al de la Federació Espanyola, a Madrid”, afirma. Va decidir deixar-ho. “Almenys de moment. La inversió en temps i diners era massa alta per a un reportatge que ni tan sols sabia si vendria”, admet. I tampoc va ser cap drama. La biògrafa dels Gasol destaca que durant el procés de documentació previ a posar-se seriosament a treballar un tema “també s’aprenen coses, encara que només siguin dades que després ens serviran per enriquir històries que escriurem més endavant”. Tot suma, vaja.

Aprendre dels no-reportatges
Al llibre El nuevo Nuevo Periodismo, de Robert S. Boyton, l’escriptor i periodista nord-americà Ted Conover confessa que té calaixos plens “de carrerons sense sortida, d’idees que no van arribar mai enlloc”, i que no ho llença tot perquè també considera que són les seves “eines” de treball. Al mateix llibre, Richard Ben Cramer explica que Joe DiMaggio no va voler parlar amb ell mentre n’escrivia la biografia: “Bé, va parlar amb mi, però senzillament per dir-me que no m’ajudaria. Vam parlar quatre o cinc vegades sobre per què no volia parlar amb mi, cosa que, de per si, ja va ser prou interessant. Vaig aprendre’n molt d’ell arran d’aquelles no-converses” explica.

Perdre’s o no arribar enlloc, doncs, també forma part del viatge.

50 anys sense Jack Kerouac: el trist final del rei dels beatniks

Publicat a La Llança.

“Les úniques persones que m’interessen són les que estan sonades, les que estan boges per viure, boges per parlar, desitjoses de tot al mateix temps, aquelles que mai no badallen ni diuen tòpics... sinó que cremen, cremen, cremen com ciris enmig de la nit”, va escriure Jack Kerouac (1922-1969) a On the road (traduïda al català per Laia Font i Anna Llisterri, A la carretera. El rotlle original, Edicions 62, 2009), la novel·la que canviaria la vida de milers de joves dels EUA i d’arreu del món. I també la del seu autor. Aquest 21 d’octubre de 2019 fa cinquanta anys clavats que Kerouac moria d’hemorràgies internes, destrossat per l’alcoholisme. Tenia 47 anys.



On the road es va publicar als EUA el 1957. A la ràdio sonaven Chuck Berry i Elvis Presley; al cinema hi brillaven el salvatge Marlon Brando i el rebel sense causa James Dean; Bob Dylan tenia 16 anys i John Lennon 17. La novel·la era la crònica dels viatges esbojarrats a través dels EUA d’uns joves vitalistes que fugien del somni americà i la societat industrial, amb el propi Kerouac (Sal Paradise) i el seu amic Neal Cassady (Dean Moriarty) al capdavant: “Amb l’aparició d’en Neal per a mi va començar aquella part de la meva vida que es podria anomenar la meva vida a la carretera”. Crònica del rebuig del consumisme narcotitzant imperant; d’un nomadisme de motxilla i peu a l’accelerador, i de la cerca de noves experiències a través de les drogues i el sexe.

En la versió comercial, retallada pels editors, tots els personatges apareixien sota pseudònim. Dècades més tard va sortir a la llum l’anomenat “rotlle original”, que l’autor havia mecanografiat en un rotlle de 36 metres en poques setmanes (Truman Capote va dir que allò “no era escriure sinó teclejar”), i aleshores sí, es van poder llegir els noms reals. Quan Gilbert Millstein va publicar la crítica al New York Times dient que Kerouac era la veu de la nova generació, i que significava el que Hemingway per a la Generació Perduda, va encimbellar-lo i, alhora, el va condemnar. Kerouac va fer-se famós de la nit al dia i, incapaç d’afrontar aquell èxit fulgurant, va començar a beure molt. No volia ser el “rei dels beatniks”, assetjat sense descans per desconeguts que confonien l’escriptor amb el personatge. No volia crear escola, ni que escrivissin com ell. Volia ser únic. I ser respectat i celebrat per la bellesa de la seva escriptura, com els seus admirats Dostoievski, Stendhal, Proust o Thomas Wolfe.

Es considerava a si mateix un “running Proust”; no un Proust narrant des del llit, sinó un Proust en camí vivint en directe l’epopeia. La idea era anar-ho plasmant tot en un grapat de novel·les que, juntes, formarien la gran saga de la seva vida, “La Llegenda de Duluoz”. Sempre amb una llibreta, anotant detalls i converses que després convertia en material literari. “Escriure era l’única cosa en què pensava, mai no va voler fer res més”, va dir William Burroughs (Kerouac no només va ajudar-lo a mecanografiar The Naked Lunch, també va suggerir-li el títol). Per a ell l’escriptura era una “vocació sagrada”, va dir el poeta Allen Ginsberg.

El gran poeta seminal

Ginsberg, que havia parit el polèmic poema èpic Howl (1955), va confessar-li a Jean-FrançoisDuval (Kerouac y la generación beat, Anagrama, 2013) que no era més que “un alumne de Kerouac, la meva poesia ve de la seva, és una imitació. El gran poeta seminal és ell”. També va explicar-li el que li havia dit l’avui Nobel de Literatura, el bard Bob Dylan: “De tots els poetes estatunidencs que he llegit, Kerouac és el primer que escriu amb ritmes propis de la llengua estatunidenca”. Dylan parlava dels poemes de México City Blues.

Poeta o novel·lista? Segons Ginsberg (en una entrevista recollida a Ginsberg Esencial, Anagrama, 2018), les frases llargues de Kerouac “tenen la densitat de la poesia, la bellesa de la poesia, però per sobre de tot, aquell ritme elàstic tan únic que va del començament al final de la frase i que acaba amb un ‘pam!’”. Un exemple d’A la carretera, tot i que trobaríem frases encara més llargues i poderoses, podria ser aquest: “Em vaig imaginar en un bar de Denver aquella mateixa nit, amb tota la colla, i em trobarien estrany i esparracat i com el profeta que ha travessat la terra per portar la paraula obscura, però l'única paraula que em sortia a mi era Uau”.
El seu pitjor enemic

Segons Carolyn Cassady, dona de Neal, íntima de Kerouac i entrevistada també per Duval, l’autor de México City Blues era “impressionable i inestable, però dotat d’empatia i compassiu. Era tendre, sentimental i somiador, però també irracional, d’humor canviant, sempre donat a escapar de les realitats materials i concretes. I, sobretot, era el seu pitjor enemic”. De fet, quan la seva segona dona va dir-li que n’estava embarassada, no va voler assumir la paternitat de la seva filla. I el poeta californià Gary Snyder, que li havia inspirat el protagonista d’Els pòtols místics (The Dharma Bums, 1958), va arribar a dir-ne que a vegades es comportava com “un borratxo que ofenia fins i tot els seus amics íntims amb una mordacitat massa cruel per ser simulada” (Jack Kerouac, Gerald Nicosia, Circe, 1994). I això que alguns dels moments més feliços de la seva vida els havia passat precisament amb Snyder, a les muntanyes.

Molts el posen al sac d’aquells autors que es llegeixen amb fruïció només durant la joventut i que després s’obliden. Però l’energia que desprenia la literatura de Kerouac encara resplendeix ara. Encara crema. Diu la llegenda que A la carretera és un dels llibres més robats de les llibreries dels EUA després de la Bíblia (cosa que no treu que hi hagi una llegenda semblant, però amb El vigilant en el camp de sègol). “Reuneixes tots els millors estils... de Joyce, Céline, Dosty i Proust, i els utilitzes amb l’empenta muscular de la teva pròpia narrativa, el teu propi estil i la teva pròpia emoció... Escrius amb una rapidesa incisiva i després ho pots apedaçar”, va dir una vegada. La literatura de carretera de Sam Shepard li devia a Kerouac la passió per solcar paisatges sense descans. Roberto Bolaño no hauria escrit Los detectives salvajes com la meravellosa roadnovel que és si no hagués llegit Kerouac. Not fade away, de Jim Dodge, no seria tan lisèrgica. Wim Wenders no s’hauria enamorat tan bojament dels EUA. Nosaltres mateixos, no seríem com som.



Woodstock, Manson i la Lluna

Entre altres coses, l’any 1969 va ser l’any del primer festival de Woodstock i el de l’estrena d’Easy Rider. L’any de l’arribada a la Lluna, dels crims de la Família Manson i d’Abbey Road, l’últim disc dels Beatles. També va ser l’any que va morir Kerouac. Mesos abans, Carolyn Cassady l’havia trucat per dir-li que havien trobat mort el seu amic Neal, a Nou Mèxic, després d’una festa amb alcohol i barbitúrics. Notícia que va precipitar l’autodestrucció d’algú que ja consumia litres de cervesa i de whisky cada dia. “L’angoixa mental és tan intensa que un sent que ha traït el seu propi naixement (...) S’identifica amb el dimoni i Déu sembla molt llunyà, abandonant-lo a un a la seva malaltissa estupidesa (...) Un es mira les mans com si estiguessin en flames i no pogués moure’s ni fer res, es contempla el món amb ulls morts”, havia escrit Kerouac a Big Sur (1962).

Trucava al seu nebot, que vivia a Alaska, i li deia que hi aniria, a viure en una cabana al bosc (“A long way from / the Beat Generation / in the rain forest”) com havia fet el seu admirat Jack London. Li deia això, però gairebé ja no podia ni aixecar-se del sofà. Malalt i psicòtic, li agradava seure al porxo del darrere a llegir amb una cervesa, però va deixar de fer-ho perquè no volia que l’espiessin els veïns. L’única sortida que li quedava era la interior, escriu Nicosia (Circe, 1994). Es tancava a l’habitació i gravava cintes en què parlava i cantava, amb la ràdio de fons, tocava l’harmònica i improvisava: “La terra vibra amb el so de la música... Al meu cor només hi ha vergonya... Crec que tornaré a casa”.

Una convicció molt intensa
Quan, a tocar del final, el novel·lista Gregory McDonald va anar a entrevistar-lo, va trobar-se’l en plena crisis nerviosa d’alcohòlic. No parava de parlar-li del seu germà Gérard, mort als 9 anys quan ell en tenia 4. “Alguna vegada t’has sentit identificat amb algú, Jack?”. “Sí, amb Cassady”, va respondre Kerouac, i aleshores va començar a rememorar l’apassionant relació amb el seu amic Neal Cassady, protagonista d’On the road, que no podia ser que s’hagués mort. No podia ser.

“Beat volia dir derrotat i marginat però alhora curull d’una convicció molt intensa”, va dir Kerouac en una ocasió. Una convicció molt intensa. Que encara crema.

La pel·lícula que acaba ‘Breaking Bad’ i un mescal anomenat ‘Dos hombres’

Publicat a La Llança.

Aaron Paul (el Jesse Pinkman de la sèrie Breaking Bad) és com una estrella de rock i ell ho sap i a més a més sap com fer-ho maco: va entrar a la sala de premsa del Festival de Cinema de Sitges, aquest dissabte 12 d’octubre, cridant “Heeey, guuuys!”, mirant-nos i somrient-nos a tots amb la seva magnífica dentadura, enfundat en una americana i uns pantalons blau metàl·lic, samarreta groga i vambes, el cap pelat, barba de quatre dies i aquells ulls entre el gris i el blau, clars, freds i tendres, el paio va entrar sol (al cap de poc arribaria el director del Festival), però és que no calia ningú més per omplir la sala de carisma: al llarg de les cinc temporades que va durar, els espectadors d’aquesta sèrie Top 5 de la història de les sèries, l’hem vist créixer com a personatge i, sobretot, com a actor: hi havia ganes d’escoltar-lo.

“No em va haver d'insistir gaire, en Vince Gilligan [director i guionista], perquè em posés de nou a la pell de Jesse Pinkman. M'ha donat una carrera, a mi, aquest home, el seguiria fins a un abisme sense pensar-m’ho. Però és que a més vaig llegir el guió i em va encantar. I sabia que en Vince no malbarataria l'herència de la sèrie amb una mala pel·lícula”, va dir Paul, preguntat sobre com va entrar al projecte d’El Camino: a Breaking Bad movie, epíleg de la sèrie en format llargmetratge (122 minuts), disponible a Netflix, que era el que venia a presentar.

El film arrenca just després de l’última escena de l’últim capítol de la sèrie, el cadàver de Walter White encara calent, i està dedicat a Jesse Pinkman. Serveix, d’una banda, perquè entenguem “l’infern i la tortura que ha viscut aquest personatge, al que m’estimo tant”, va dir Paul, i, alhora, per donar-li la conclusió que es mereixia. I per fer-ho possible, té flashbacks aclaridors i d’altres que són pura nostàlgia de la bona (cameo de Bryan Cranston –Walter White– inclòs), i també té un argument que avança fins al tancament. Definitiu? “És el final de Jesse Pinkman, això està clar. Era una història que Gilligan volia explicar, i crec que sí, que ja està, definitivament. Ara, també dèiem això fa sis anys, i mira”. Que què farà, a partir d’ara? “Espero que continuar trobant feines com aquesta, que m’inspirin, i continuar enamorant la meva dona cada dia, hem decidit que li buscarem una germaneta a la nostra filla, perquè puguin jugar juntes...”.

Cada resposta que donava, anava seguida de la consegüent traducció en directe de la intèrpret, una noia de cabell negre que va fer una feina excel·lent. No només transmetent a qui no entenia l’anglès les paraules de l’actor, sinó aguantant amb humor la complicitat, exagerada però simpàtica, que buscava ell cada vegada, aplaudint-la, victorejant-la (“Uau! Bravo!”) i encaixant-li la mà com un jugador de bàsquet després d’una jugada espectacular (“No creieu que fem un bon equip?!”). Va ser divertit. Aaron Paul és un showman magnètic. Fins que...

De sobte, va posar-se seriós, i els seus ulls clars, brillants, i va dir que volia tenir unes paraules per a Robert Foster (que també interpreta un personatge destacat a la pel·lícula), mort el dia anterior, als 78 anys: “Vaig poder-hi parlar per telèfon ahir mateix, dono gràcies a déu per això. Me l'estimava moltíssim, aquest home, era una bona persona. El trobaré a faltar. Si em trobeu una mica estrany, avui, és per això. Però som aquí per presentar una pel·lícula, així que...”. Trist, perquè es coneixien, Ángel Sala, director del Festival, també va dir unes paraules. I vam continuar. Nosaltres amb les preguntes, i Paul, desbordant simpatia.

“Oh, déu meu, Bryan Cranston és el meu mentor! Ha estat un mestre per a mi! I és un bon amic. Fent la sèrie, ho heu pogut comprovar tots, jo vaig créixer com a actor. I això va ser, en part, gràcies a ell. Li dec moltíssim”, va dir Paul, just abans d’emfasitzar que Cranston és un dels actors més “immadurs que conec, sempre diu que no ha d’estar renyit treballar i passar-s’ho bé, però alhora és un grandíssim professional”. Sopen sovint, sushi, tots dos sols, a casa seva, va explicar també: “L’última vegada que ens vam veure vam decidir entrar al negoci de l’alcohol: crearem un mescal que es dirà Dos hombres”.

Després d’aquesta declaració d’intencions, van preguntar-li si amb l’experiència adquirida durant les cinc temporades de la sèrie sabria “cuinar metamfetamines”. La intèrpret l’hi va traduir. Ell va esborrar el somriure. I va dir: “Nooo!”. I tot seguit: “Vull dir, a veure, podria intentar-ho... però podria acabar provocant una explosió!”. En qualsevol cas, haver estat Jesse Pinkman li ha canviat la vida: “Ja no puc anar pel carrer tranquil sense que algú em reconegui i em demani que li digui bitch [puta], o que l’hi digui a la seva dona. Això sí, soc molt afortunat: em guanyo la vida explicant històries, viatjo i conec gent maca, com vosaltres”.

Explicar l’inconcebible, per explicar-s’ho

Publicat a Reportcat.

“Estimeu el vostre passat, o odieu-lo;
però tingueu-lo sempre present”

Michel Houellebecq, Sobreviure

París, matí del dimecres 7 de gener de 2015. El periodista francès Philippe Lançon (Vanves, 1963) ha publicat al Libération una crítica de Submissió, l’última novel·la del quasi sempre polèmic Michel Houellebecq (que imagina l’estat francès convertit en un estat islàmic), i assisteix a la reunió matinal del setmanari satíric Charlie Hebdo, quan dos homes encaputxats membres d’Al-Qaida irrompen a la redacció disparant amb armes automàtiques al crit d’Al·la akbar!. Dotze persones mortes, i un grapat de ferits, entre ells, Lançon: una bala perduda el deixa estès a terra, amb la mandíbula destrossada, esperant “simultàniament la invisibilitat i el tret de gràcia”.

Aquest atac i, sobretot, les seves conseqüències (nou mesos a l’hospital, un seguit d’operacions, la llarga recuperació, i com va canviar-li la manera de mirar el món, de mirar els altres, de relacionar-se, de menjar, i fins i tot d’escriure) és el que narra Lançon en les 511 pàgines de L’esqueix de carn (Angle, 2019, traduït al català per Joan Casas): “Un soroll sec, com de petard, i els primers crits a l’entrada van interrompre el flux de les nostres bromes i de les nostres vides. (…) No vaig tenir temps ni de pensar-hi, i tot el món ordinari va desaparèixer”.

No cal haver viscut una situació extrema com aquesta per entendre que, com a mínim, et deu descol·locar: “Jo, en aquell instant, era un supervivent? Era un fantasma? On eren la mort, la vida? Què en quedava, de mi?”, escriu Lançon. I tot seguit respon la qüestió bàsica que motiva aquest article: Per què escriure aquest llibre? “Provo senzillament de circumscriure la naturalesa de l’esdeveniment descobrint com va modificar la meva. Ho provo, però no me’n surto”. No se’n surt, admet, i potser precisament en aquesta incapacitat rau el motiu pel qual calia intentar-ho, calia gratar. Enfora, per compartir el (brutal) testimoni; endins, per intentar entendre què (li) havia passat. I com l’havia canviat.
Teràpia i brúixola

A la presentació del llibre a La Central del Raval de Barcelona, aquest setembre, l’escriptor va explicar que necessitava “veure l’experiència que vaig viure com una ficció, per acceptar-la. I per això la vaig escriure així. Expliquem històries, de ficció o de no-ficció, perquè no entenem res. Explicar-les ens permet, si no entendre-les, almenys posar-hi una dinàmica. Acompanyar els personatges, més que no pas entendre res”. El com, doncs, era una tria personal; escriure-ho era imperiós: teràpia i brúixola.

En aquest sentit, Antoni Isarch, estudiós de la narrativa catalana contemporània i professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, destaca el “fort component terapèutic” de
l’obra, i precisa: “La linealitat inherent a l’acte d’escriure obliga a endreçar els pensaments, i en fer-ho, hom pot entendre allò que li ha passat”.
Primer va ser Serge July, antic cap seu al Libération i amic, qui va anar a veure’l a l’hospital i, “amb la seva veu metàl·lica i amb tota naturalitat”, li va deixar anar: “Tot això, ho explicaràs, oi?”. La segona empenteta va venir-li de la seva amiga i companya a Charlie Hebdo, la dibuixant Catherine Meurisse, quan va demanar-li un pròleg per al seu àlbum il·lustrat La levedad (Impedimenta, 2017), que també reflexiona sobre les conseqüències personals de l’atemptat. Ella no era a la redacció aquell matí, senzillament perquè no va sonar-li el despertador.

Lançon recorda que va rebre la petició a Nova York, on havia escrit un primer capítol pel que havia de ser el llibre, que acabaria desestimant. “Els escriptors som experts a procrastinar, vaig deixar el meu text i vaig posar-me amb el pròleg per a la Catherine, que vaig escriure d’una tirada. Però després era incapaç de continuar amb el meu. Vaig començar a veure la sèrie Narcos”. Torna a França “absolutament deprimit” i ho comparteix amb la seva cirurgiana, que li diu: “És natural. Com penses escriure-ho, si encara ets dins del túnel?”. I sortir del túnel volia temps.

Isarch descriu Lançon com “un periodista viatjat, melòman, lletraferit, escèpticament alineat amb les esquerres i molt francès: lector de Proust, de Baudelaire, cinèfil empedreït”. En efecte, el llibre està farcit de referències culturals. No a l’engròs, va recalcar l’autor, els mesos a l’hospital volia sobretot la companyia dels “bons amics de sempre”: Proust, Mann, Kafka, Bach. “La teràpia a través de la publicació del llibre té sentit”, apunta Isarch, “perquè Lançon és conscient que ha de compartir l’experiència, necessita que el seu lector natural, amb qui l’uneix un univers de referències culturals, socials i de posicionament ètic, comprengui allò per què ha passat. D’aquesta manera, la literatura transforma una vivència íntima en una emoció col·lectiva”.

Finalment, l’estiu de 2017, Lançon viatja a Roma, on “no tenia gran cosa més a fer que escriure i visitar monuments i museus: m’aixecava, feia una mica d’esport, escrivia, esmorzava bé, revisava el que havia escrit i posava en pràctica el truc aquell de no parar fins que no saps com continuaràs l’endemà”. També va anunciar-li a la seva editora que cada deu dies li enviaria un capítol: “Com a periodista estava acostumat a tenir un ritme, ho havia d’aprofitar. Com el vers de Lezama Lima, ‘Con qué seguro paso el mulo en el abismo’. Em calia aquest mateix pas per anar al llibre, que no a l’abisme. Aquest llibre, que té molt a veure amb l’abisme”.

Abismes com l’odi o la culpa. Preguntat sobre el sentiment de culpa dels supervivents (que també va patir Catherine Meurisse, i d’aquí La levedad), Lançon destria: “Els supervivents de l’atac a Charlie que no van ser ferits han tingut un sentiment molt fort de culpabilitat i han necessitat els psicòlegs molt més que no pas nosaltres, els ferits. Nosaltres teníem una altra lluita, física i molt llarga, i tota la nostra energia s’hi concentrava”. Sobre l’odi i el perdó, Lançon recorda Primo Levi, “que deia que no perdonava, però tampoc odiava”. “Odiar no forma part de la meva idiosincràsia”, diu el periodista francès, “i perdonar em sembla absurd, perquè es perdona a qui demana perdó, però els assassins van morir, i no crec que volguessin demanar perdó. I de totes maneres, qui soc jo per perdonar res? Tot plegat és tan complex…”.

Tan complex que li calien 511 pàgines. Però, calien? Va a gustos: hi ha veus que lloen l’encanteri subjugant d’aquesta extensa narració (“Gran literatura”, Bernard Pivot; “Obra mestra indiscutible”, Frédéric Beigbeder) i veus que haguessin aprimat el manuscrit. Per a Isarch, “és evident l’afany d’inventariar que té el narrador: sobretot en la primera meitat, l’obra conté moltes referències a la idea de tornar a néixer i d’‘aprendre’ el món de cap i de nou; d’aquí ve que narrar es converteixi en un acte de supervivència, una lluita per mantenir la memòria tot i aquest ‘començar de nou’. Però L’esqueix de carn és una obra literària i, com a tal, es deu a les regles de gènere que fan d’un text una peça artística de valor estètic. Per això cal lamentar que Lançon no hagi mesurat bé les forces i el llibre no mantingui el nivell en tot moment”.

L’autor necessitava explicar l’inconcebible, per explicar-s’ho. El llibre n’és el resultat: “Els atemptats no te’ls esperes, i la sorpresa multiplica la violència. Davant d’un atemptat som com nens”, va afirmar a La Central. “Per això dic que si no et mata, et fa néixer de nou, et fa començar des de zero. Ara tenim una altra vida, fins i tot mentalment”, va afegir.

L’esqueix de carn ha estat Premi Femina, Premi Especial Renaudot, Premi Roger-Caillois, Premi de l’Acadèmia de Medicina, Premi de novel·la News, Premi dels Premis Literaris, i Millor Llibre de l’Any per a Lire. Amb tot, aquella tarda al Raval, Lançon va dir: “He rebut molts premis i reconeixements, i moltes cartes de lectors felicitant-me, però segueixo pensant que el preu que he pagat és massa car”.

Boris Vian torna a escopir (en català) sobre les tombes de racistes i puritans

Publicat a La Llança.

L’escena és forta, crua, sensacionalista. I per això és coneguda. I per això molts la usem per captar l’atenció des del principi de l’article: a Boris Vian (Ville-d’Avray, 1920 – París, 1959) va aturar-se-li el cor de manera definitiva en una sala de cinema, poc després que comencés la projecció de la pel·lícula basada en la seva polèmica novel·la J'irai cracher sur vos tombes, el dia de la preestrena. Tenia 39 anys. Era novel·lista, contista, dramaturg, traductor, actor, trompetista, crític de jazz, compositor. Fins i tot autor d’una òpera.

Quan l’any 1946, amb el pseudònim de Vernon Sullivan, va publicar aquesta història de venjança (violència i sexe), una de les més sonades de la literatura, no s’esperava la polseguera que vindria. Una mica, sí, però no tanta: la novel·la, que publica ara l’editorial Comanegra en català, Escopiré sobre la vostra tomba, traduïda per l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol Cruells, va ser prohibida durant anys, a França; i Vian, titllat de pornògraf, va ser condemnat a pagar una multa considerable per ultratge a la moral i els bons costums.

“Vian va parir aquest llibre molt de pressa: es diu que el volia escriure en deu dies i que finalment va trigar tres setmanes, a tot estirar un mes. I això es nota. És trepidant. I alhora és violentíssim”, explica Pujol. El narrador mateix justifica aquest grau de violència quan, a mig llibre, diu: “Creia que fent el bé es recollia el bé, i el fet és que, quan passa així, és per casualitat. Només hi ha una cosa que compta: venjar-se. I venjar-se de la manera més completa possible”. Però atenció, adverteix Pujol: “Que la gent no arrufi el nas. Té tot el sentit, aquesta violència, i el lector, al final, entendrà quin és”.

Va ser Comanegra qui va encarregar la traducció a Adrià Pujol, distingit l’any passat amb el I Premi Manuel Serrat Crespo de Traducció Literària per la seva versió catalana de L’Eclipsi(L’Avenç), de Georges Perec. En aquell cas, Pujol va suar la cansalada: si a l’original en francès de Perec no hi havia cap lletra E, en català va decidir prescindir de la lletra A. En canvi, amb Vian ha estat diferent. Primer perquè “Vian no és cap joc, aquí calia traduir traduir”, afirma Pujol, i segon pel fet que ja hi havia una versió catalana d’aquest títol, de 1988, a la col·lecció La Negra de La Magrana, “una molt bona traducció de l’Àlvar Valls”. Pujol admet, de fet, que ha aprofitat “moltes de les solucions de l’Àlvar, els casos en què el francès i el català llisquen en la mateixa direcció”, però alhora, diu que “he canviat el text de dalt a baix” perquè el català de Valls “no era prou brutal, prou cru, a roda de les escenes que s’empesca Vian”.

A Lee Anderson, protagonista i narrador d’aquesta història ambientada als EUA, li han matat un germà, que sent negre s’havia acostat massa a una noia blanca. Però resulta que a diferència del seu germà, Lee té la pell clara: la disfressa perfecta per tramar la venjança que sosté les 177 pàgines d’aquesta novel·la, que Pujol descriu com “un solo de jazz, de freejazz, d’aquells que comencen amb dues, tres notes, i que després es van enfilant, enfilant i enfilant, fins que tot d’una sents que encara ets a la melodia però és obvi que no”.

La referència musical no és gratuïta. La (curta) vida de Vian estava cosida al jazz: amic de Miles Davis, Vian tocava jazz, n’escoltava i en respirava. “En el seu estat [la greu afecció cardíaca que patia des de petit], si no deixa vostè la trompeta, morirà”, va advertir-li un metge una vegada, tal com retrata la novel·la gràfica Piscina Molitor. La vida swing de Boris Vian, de Cailleaux i Bourhis (Impedimenta, 2013; en castellà per Laura Salas). “Prefereixo seguir amb la trompeta i morir”, va respondre ell. Aquest era Vian. Així era l’autor de novel·les tan sonades i originals com L'escuma dels dies (Viena, 2013; trad. Jordi Martín Lloret) i L'arrencacors (Club Editor, 2018; trad. Joan-Lluís Lluís), entre altres.

“Sovint s’ha dit que Escopiré sobre la vostra tomba és un llibre-denúncia sobre la precària vida dels afroamericans al sud dels EUA, a mitjan segle XX”, diu Pujol. “I ho és, és clar, però a mi em sembla que també hi ha, tornant al jazz, un gust pel solejar. A l’època fou prohibit, el llibre, i no ens ha d’estranyar. El que ens ha d’estranyar és que avui no molesti ningú”.

Amb el anys, la novel·la ha esdevingut un referent del gènere negre, precursora de narracions aspres i explícites en primera persona com ara L'assassí dins meu (1952), de Jim Thompson. I, com diu la pròpia editorial Comanegra, “més enllà de l’al·legat antiracista”, també és “una prova a la tolerància dels més puritans”.

Tots som dins del camp d’herba alta

Publicat a La Llança.

Deia Stephen King, en el seu Escriure. Memòries d'un ofici, que les trames més interessants normalment poden expressar-se amb la pregunta: “Què passaria si...?”. En el cas del relat llarg In the tall grass, que va escriure amb el seu fill Joe Hill i que van publicar a la revista Esquire el 2012, la pregunta era: ¿Què passaria si dos joves (un noi i la seva germana embarassada) s’endinsessin en un camp d’herba alta, a Kansas, perquè senten un nen demanant auxili, però, un cop dins, no trobessin la sortida? O més difícil encara: ¿Què passaria si la desorientació no fos només en l’espai sinó també en el temps?

Aquest és el plantejament que el director Vincenzo Natali (que el 1998 triomfava a Sitges amb Cube) ha dut ara a la gran pantalla i que va presentar mundialment inaugurant el Festival de Cinema de Sitges, aquest 3 d’octubre: una història de terror claustrofòbic amb un repartiment encapçalat per Patrick Wilson (Hard Candy, The Conjuring, Insidious). “Stephen King és el pare del terror modern perquè l’ha sabut barrejar amb la quotidianitat, i em feia respecte adaptar-ne una història, és clar, perquè soc dels que pensen que adaptar no vol dir ser fidel al relat, però tot plegat ha estat una passada”, va dir Natali a la roda de premsa.

En la hierba alta (In the tall grass), que ja es pot veure a Netflix, comença forta i ja no decau ni et deixa anar fins al final: són 90 minuts que no avorreixen gens, visualment molt potents i això que no havia de ser fàcil perquè els escenaris són bàsicament aquest camp immens d’herba alta. Si a Cube, els personatges es trobaven tancats en un cub metàl·lic gegant que canviava de forma, aquesta vegada la claustrofòbia i la desesperació són a l’aire lliure, degudes a una força malèfica i sinistra que no vol deixar sortir qui entra al camp d’herba. “M’encanta torturar els actors”, admet Natali, “i crec que les pel·lícules de terror poden ser una bona metàfora de les nostres vides. Sovint, és així mateix com em sento: atrapat i perdut, en l’espai i en el temps”.


Per aconseguir aquest efecte desesperant, de desorientació en la immensitat del camp d’herba alta, l’equip de rodatge va anar fins a un camp real de la província d’Ontàrio (Canadà). La resta va fer-se digitalment. “El treball amb el so també era important per transmetre al públic la desorientació dels personatges i és una de les meves parts preferides”, va dir Natali. “La idea era tractar el so del camp i la banda sonora com si fossin una mateixa cosa”. Hi havia moments que el propi equip de rodatge se sentia com “un ostatge en mans del camp”. Duien xiulets i tot, per poder-se localitzar en cas de perdre’s.

“He crescut als 80 i la meva experiència amb Stephen King prové de totes les pel·lícules que he vist basades en els seus llibres”, va dir Patrick Wilson. “Per això ara, per a mi, formar-ne part és un honor molt gran: posar-me a la pell d’aquest personatge complex i perillós”. Wilson va dir també que no busca personatges bons ni dolents, “perquè tots som una barreja de les dues coses”, que el que més li importa és provocar una reacció en l’espectador, “fer sentir quelcom, sigui a favor o en contra del personatge”. I no sempre és fàcil, va admetre. “Per exemple, en una de les meves primeres pel·lícules, Hard Candy, hi tenia escenes molt dures, però sempre pensava: va, només seran unes hores, fem-les i enllestim”. Aquest 2019 el Festival de Sitges ha entregat a Wilson un premi Màquina del Temps a la seva trajectòria.

Preguntats sobre la possible metàfora de la societat nord-americana actual que pugui contenir la pel·lícula, Natali va dir que “tothom sap que King odia a Trump, que està creant un món que cada vegada fa més por, i potser en aquest sentit li devem que la gent necessiti cada vegada més anar al cinema”.

En aquesta mateixa línia, l’última pregunta dirigida a Wilson (“A què creu que es deu la crisi mundial actual?”) va deixar-lo una mica descol·locat. Però l’actor va respirar, com donant-se temps. Va somriure. Va mirar tots els periodistes congregats a la sala de premsa aquell migdia, i, amb tota naturalitat, va dir: “Potser, precisament, un dels motius és aquesta mateixa distància que ens posem, entre vosaltres i jo”. I aleshores va preguntar-nos que quants dels presents teníem fills. Més de la meitat vam aixecar la mà.

“Soc del parer que hi estem tots junts, aquí. Estem tots junts en aquesta sala, al món, a l’herba alta”, va afegir Wilson. “Jo que també soc pare veig la crisi a través dels ulls dels meus fills i crec que fa falta més empatia al món, cuidar-nos més, entre tots, i cuidar el medi ambient”.

#Versireveres (15) Josep Pedrals: “Escriure poesia em sembla una de les maneres més delicioses de ser persona”

Publicat a La Llança.

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) diu que de vegades, els versos, els camina. Una metàfora tan bonica, que la deixarem aquí, intacta, sense exegesi. Diu que hi ha poemes que “queden fixats a la primera, com si t'haguessin travessat llisquents” i que n'hi ha que els dona “cinquanta mil voltes i sempre hi falta o hi sobra alguna cosa”. Ho diu ell, que està consagrat a la poesia per terra, mar i aire i esperit. Ell, que escriu poesia, en llegeix, n’ensenya, n’explica, la investiga, la musica, la recita, la divulga i la celebra, gairebé tothora.

Ell, de qui el col·lega Adrià Pujol, aquí mateix a La Llança, ressenyant la seva última obra publicada, Els límits del Quim Porta (LaBreu, 2018), va dir que “viu al màtrix del llenguatge, aliè al món físic”, i que allò era “una bacanal”. I és que ho és: 615 pàgines (repetim-ho amb lletres: sis-centes quinze) per a un assaig novel·lat sobre qüestions de poètica i vida, un llibre d’aventures, de prosa i de versos, que tanca la trilogia de Bolló —formada també per El furgatori (2006) i El romanço d’Anna Tirant (2012)— i que, al final, després del devessall, de la torrentada, del monumental tour de force, acaba així —de rodó:

No som res,

n’estic segur.

No som res,

però hi ets Tu.

Només aquest mes, Josep Pedrals ha estat notícia tres cops: per haver estat nomenat nou codirector del festival literari Barcelona Poesia, amb Mireia Calafell, i prenent el relleu d’Àngels Gregori; per ser l’autor d’una nova traducció al català d’Esperant Godot, de Samuel Beckett, i per haver guanyat el 19è Premi Lletra a la millor iniciativa digital sobre literatura catalana, com a part de l’equip creador del “Deep Blue Rhapsody”.

Diu que reconeix “dos mestres vius de tendències totalment dispars, que són Pere Gimferrer i Enric Casasses”. I sobre com portar la poesia als joves diu que ell, que hi treballa, sempre ho enfoca “des del plaer i la passió pel fet poètic ample: des del versot més xaró fins a la floritura més refinada, des de la ingenuïtat enlluernadora fins a la meditació lacerant”. Aquest mes, és el poeta i rapsode Josep Pedrals qui respon vers i revers.



Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Preguntar-se per la utilitat de la poesia és quasi com preguntar-se per la utilitat de la vida mateixa, una qüestió entre l'ontologia i la subsistència vegetativa. Vull dir que la poesia, que oscil·la entre la interioritat de la reflexió íntima i l'exteriorització de la comunicació voraç, és l'expressió de coses tan essencials com la capacitat lingüística de pensar-nos o la capacitat sensual d'experimentar-nos, que no es poden mesurar segons la seva funcionalitat. Pel que fa a discernir què és poesia i què no n'és... És una tasca que cadascú va aprenent a fer de mica en mica, i depèn dels gustos, dels coneixements, de les capacitats emotives i intel·lectuals, de l'experiència o, fins i tot, de la circumstància. L'arbitratge del bon gust, per altra banda, és una potestat exclusiva dels dandis, que fan el que han de fer i dirimeixen segons els seus serens barems.

Quan i per què vas començar a llegir-ne?
De petit, casa meva era una gran biblioteca, de manera que acabaves amb un llibre a les mans quasi sense voler. Jo, imitant l'exemple del meu pare, que llegia i rellegia i s'aturava a pensar el que acabava de llegir, vaig caure en la temptació de repassar els textos mentalment, i, amb la meva exigua capacitat d'elucubració, vaig derivar-ho cap a un aprofundiment de l'embolcall, de manera que recapitulava les sonoritats del text. La poesia em devia semblar el camp més agradable de conquerir, perquè era una escriptura on la musicalitat arribava al seu apogeu i podia repetir-me el que llegia amb facilitat i delit.

Encara ho fas?
Sí, sempre llegeixo poesia. Em continua fascinant.

És millor llegir-la o escoltar-la?
Són dues accions diferents. És com llegir partitures o escoltar un concert, però afegint-hi una complexitat significativa que va més enllà de l'abstracció sonora per entrar en la conceptualitat de la imaginació lingüística. A veure: si només te'n vols fer una idea, tu mateix pots solfejar un poema o buscar-hi els jocs harmònics però, de vegades, per gaudir d'un bon vers és bo sentir-lo més enllà dels ressons del teu cap.

Per què n’escrius?
Perquè em sembla una de les maneres més delicioses de ser persona.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Això és com el sexe: la gràcia està en donar i rebre.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Faig servir de tot: prenc apunts constantment i vull que no se m'escapin. No passa dia que no anoti alguna cosa. El que em falta és temps per poder desenvolupar tots els apunts.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
A mà i amb ordinador, sense manies. A tothora. A tot arreu. Sobri.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Hi ha poemes que es fan perquè sí i altres que neixen dins d'un conjunt perquè aquell foc poètic necessita evolució o reiteració. Després hi ha tota una arquitectura dels llibres que, en el meu cas, no depèn únicament dels poemes. També cal dir que escric més sovint per a espectacles, que no pas per a llibres.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Cada poema es desenvolupa a la seva manera. N'hi ha que queden fixats a la primera, com si t'haguessin travessat llisquents, i n'hi ha que els dones cinquanta mil voltes i sempre hi falta o hi sobra alguna cosa. De vegades, els versos, els camino. Tinc lectors de confiança, però procuro no marejar-los gaire.

Hi ha poemes que es fan perquè sí i altres que neixen dins d'un conjunt perquè aquell foc poètic necessita evolució o reiteració

Com podríem guanyar lectors? O no cal?
Ser lector de poesia no és una tasca gaire fàcil, tot i que és molt agraïda. L'exigència de desentrellar la substància de les expansions expressives d'algú és, tot sovint, molt poc atractiva. Es poden guanyar lectors de poesia de moltes maneres diferents. Tot depèn de quin tipus de lector vulguis guanyar i per què el vulguis guanyar.

Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts?
Jo hi treballo molt, en la poesia per a adolescents, i enfoco la tasca des del plaer i l'estima que sento jo, mostrant-los la passió pel fet poètic ample: des del versot més xaró fins a la floritura més refinada, des de la ingenuïtat enlluernadora fins a la meditació lacerant.

Ser lector de poesia no és una tasca gaire fàcil, tot i que és molt agraïda

Quins autors caldria fer llegir a les aules?
-No crec que sigui qüestió d'inculcar un cànon, sinó d'instruir des del gust, de fer que la poesia no se pesi com una feixuguesa imposada, sinó com aquella fruïció que experimentem en anar al teatre, al cinema o a un concert.

Continues alguna tradició?
Tothom continua alguna tradició -o diverses-, amb més o menys consciència i coneixement de causa. En el meu cas, jo dedico part dels meus esforços en recercar, aprofundir i divulgar la massa prèvia en la qual m'amuntego.

Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Jo sempre he reconegut molt clarament dos mestres vius de tendències totalment dispars, que són Pere Gimferrer i Enric Casasses, dels quals he après com utilitzar moltes de les eines del treball d'escriure, però també unes actituds de cara a l'experiència literària del que ens ha precedit i de l'ara mateix. Són dos savis completament discordants.

En el meu cas, jo dedico part dels meus esforços en recercar, aprofundir i divulgar la massa prèvia en la qual m'amuntego

Et sents part d’una generació?
Això ho podré respondre d'aquí a uns quants anys, quan tingui una mica més de perspectiva sobre tots els àmbits en els que em moc i es vagin consolidant trajectòries cap a una banda o cap a una altra. Per ara, sóc part d'un caos divertidíssim de sorgiments i eclipsis.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera?
A més de Casasses i Gimferrer, em sembla interessantíssim tot el que fa Víctor Sunyol, xalo molt amb en Jordi Vintró, m'omple en Camps Mundó, m'asserena en Feliu Formosa, m'endolceix en Jordi Pàmias, em fa saltar en Josep Piera, m'enlaira en Perejaume...

I els teus clàssics indispensables?
Uf! No acabaríem mai!!!

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
No filaré tan prim, però te'n diré un dels últims que he escrit, que divaga sobre l'escriptura:

La pressió per l'expressió

sempre voldria encertar-la:

hi ha una gràcil precisió

d'ironia i de sarcasme

que genera comunió

entre qui escolta i qui parla,

però hi ha frases que no,

que, sense context, s'esplaien

i creixen sense intenció,

sols per belles, com troballes.

Es pot viure de la poesia?
Sí, tot i que la preposició correcta seria "amb": No és que visquis a costelles de la poesia, sinó que carregues amb poesia les activitats remunerades.