Explicar l’inconcebible, per explicar-s’ho

Publicat a Reportcat.

“Estimeu el vostre passat, o odieu-lo;
però tingueu-lo sempre present”

Michel Houellebecq, Sobreviure
París, matí del dimecres 7 de gener de 2015. El periodista francès Philippe Lançon (Vanves, 1963) ha publicat al Libération una crítica de Submissió, l’última novel·la del quasi sempre polèmic Michel Houellebecq (que imagina l’estat francès convertit en un estat islàmic), i assisteix a la reunió matinal del setmanari satíric Charlie Hebdo, quan dos homes encaputxats membres d’Al-Qaida irrompen a la redacció disparant amb armes automàtiques al crit d’Al·la akbar!. Dotze persones mortes, i un grapat de ferits, entre ells, Lançon: una bala perduda el deixa estès a terra, amb la mandíbula destrossada, esperant “simultàniament la invisibilitat i el tret de gràcia”.

Aquest atac i, sobretot, les seves conseqüències (nou mesos a l’hospital, un seguit d’operacions, la llarga recuperació, i com va canviar-li la manera de mirar el món, de mirar els altres, de relacionar-se, de menjar, i fins i tot d’escriure) és el que narra Lançon en les 511 pàgines de L’esqueix de carn (Angle, 2019, traduït al català per Joan Casas): “Un soroll sec, com de petard, i els primers crits a l’entrada van interrompre el flux de les nostres bromes i de les nostres vides. (…) No vaig tenir temps ni de pensar-hi, i tot el món ordinari va desaparèixer”.

No cal haver viscut una situació extrema com aquesta per entendre que, com a mínim, et deu descol·locar: “Jo, en aquell instant, era un supervivent? Era un fantasma? On eren la mort, la vida? Què en quedava, de mi?”, escriu Lançon. I tot seguit respon la qüestió bàsica que motiva aquest article: Per què escriure aquest llibre? “Provo senzillament de circumscriure la naturalesa de l’esdeveniment descobrint com va modificar la meva. Ho provo, però no me’n surto”. No se’n surt, admet, i potser precisament en aquesta incapacitat rau el motiu pel qual calia intentar-ho, calia gratar. Enfora, per compartir el (brutal) testimoni; endins, per intentar entendre què (li) havia passat. I com l’havia canviat.
Teràpia i brúixola

A la presentació del llibre a La Central del Raval de Barcelona, aquest setembre, l’escriptor va explicar que necessitava “veure l’experiència que vaig viure com una ficció, per acceptar-la. I per això la vaig escriure així. Expliquem històries, de ficció o de no-ficció, perquè no entenem res. Explicar-les ens permet, si no entendre-les, almenys posar-hi una dinàmica. Acompanyar els personatges, més que no pas entendre res”. El com, doncs, era una tria personal; escriure-ho era imperiós: teràpia i brúixola.

En aquest sentit, Antoni Isarch, estudiós de la narrativa catalana contemporània i professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, destaca el “fort component terapèutic” de
l’obra, i precisa: “La linealitat inherent a l’acte d’escriure obliga a endreçar els pensaments, i en fer-ho, hom pot entendre allò que li ha passat”.
Primer va ser Serge July, antic cap seu al Libération i amic, qui va anar a veure’l a l’hospital i, “amb la seva veu metàl·lica i amb tota naturalitat”, li va deixar anar: “Tot això, ho explicaràs, oi?”. La segona empenteta va venir-li de la seva amiga i companya a Charlie Hebdo, la dibuixant Catherine Meurisse, quan va demanar-li un pròleg per al seu àlbum il·lustrat La levedad (Impedimenta, 2017), que també reflexiona sobre les conseqüències personals de l’atemptat. Ella no era a la redacció aquell matí, senzillament perquè no va sonar-li el despertador.

Lançon recorda que va rebre la petició a Nova York, on havia escrit un primer capítol pel que havia de ser el llibre, que acabaria desestimant. “Els escriptors som experts a procrastinar, vaig deixar el meu text i vaig posar-me amb el pròleg per a la Catherine, que vaig escriure d’una tirada. Però després era incapaç de continuar amb el meu. Vaig començar a veure la sèrie Narcos”. Torna a França “absolutament deprimit” i ho comparteix amb la seva cirurgiana, que li diu: “És natural. Com penses escriure-ho, si encara ets dins del túnel?”. I sortir del túnel volia temps.

Isarch descriu Lançon com “un periodista viatjat, melòman, lletraferit, escèpticament alineat amb les esquerres i molt francès: lector de Proust, de Baudelaire, cinèfil empedreït”. En efecte, el llibre està farcit de referències culturals. No a l’engròs, va recalcar l’autor, els mesos a l’hospital volia sobretot la companyia dels “bons amics de sempre”: Proust, Mann, Kafka, Bach. “La teràpia a través de la publicació del llibre té sentit”, apunta Isarch, “perquè Lançon és conscient que ha de compartir l’experiència, necessita que el seu lector natural, amb qui l’uneix un univers de referències culturals, socials i de posicionament ètic, comprengui allò per què ha passat. D’aquesta manera, la literatura transforma una vivència íntima en una emoció col·lectiva”.

Finalment, l’estiu de 2017, Lançon viatja a Roma, on “no tenia gran cosa més a fer que escriure i visitar monuments i museus: m’aixecava, feia una mica d’esport, escrivia, esmorzava bé, revisava el que havia escrit i posava en pràctica el truc aquell de no parar fins que no saps com continuaràs l’endemà”. També va anunciar-li a la seva editora que cada deu dies li enviaria un capítol: “Com a periodista estava acostumat a tenir un ritme, ho havia d’aprofitar. Com el vers de Lezama Lima, ‘Con qué seguro paso el mulo en el abismo’. Em calia aquest mateix pas per anar al llibre, que no a l’abisme. Aquest llibre, que té molt a veure amb l’abisme”.

Abismes com l’odi o la culpa. Preguntat sobre el sentiment de culpa dels supervivents (que també va patir Catherine Meurisse, i d’aquí La levedad), Lançon destria: “Els supervivents de l’atac a Charlie que no van ser ferits han tingut un sentiment molt fort de culpabilitat i han necessitat els psicòlegs molt més que no pas nosaltres, els ferits. Nosaltres teníem una altra lluita, física i molt llarga, i tota la nostra energia s’hi concentrava”. Sobre l’odi i el perdó, Lançon recorda Primo Levi, “que deia que no perdonava, però tampoc odiava”. “Odiar no forma part de la meva idiosincràsia”, diu el periodista francès, “i perdonar em sembla absurd, perquè es perdona a qui demana perdó, però els assassins van morir, i no crec que volguessin demanar perdó. I de totes maneres, qui soc jo per perdonar res? Tot plegat és tan complex…”.

Tan complex que li calien 511 pàgines. Però, calien? Va a gustos: hi ha veus que lloen l’encanteri subjugant d’aquesta extensa narració (“Gran literatura”, Bernard Pivot; “Obra mestra indiscutible”, Frédéric Beigbeder) i veus que haguessin aprimat el manuscrit. Per a Isarch, “és evident l’afany d’inventariar que té el narrador: sobretot en la primera meitat, l’obra conté moltes referències a la idea de tornar a néixer i d’‘aprendre’ el món de cap i de nou; d’aquí ve que narrar es converteixi en un acte de supervivència, una lluita per mantenir la memòria tot i aquest ‘començar de nou’. Però L’esqueix de carn és una obra literària i, com a tal, es deu a les regles de gènere que fan d’un text una peça artística de valor estètic. Per això cal lamentar que Lançon no hagi mesurat bé les forces i el llibre no mantingui el nivell en tot moment”.

L’autor necessitava explicar l’inconcebible, per explicar-s’ho. El llibre n’és el resultat: “Els atemptats no te’ls esperes, i la sorpresa multiplica la violència. Davant d’un atemptat som com nens”, va afirmar a La Central. “Per això dic que si no et mata, et fa néixer de nou, et fa començar des de zero. Ara tenim una altra vida, fins i tot mentalment”, va afegir.

L’esqueix de carn ha estat Premi Femina, Premi Especial Renaudot, Premi Roger-Caillois, Premi de l’Acadèmia de Medicina, Premi de novel·la News, Premi dels Premis Literaris, i Millor Llibre de l’Any per a Lire. Amb tot, aquella tarda al Raval, Lançon va dir: “He rebut molts premis i reconeixements, i moltes cartes de lectors felicitant-me, però segueixo pensant que el preu que he pagat és massa car”.