ROSEANNA, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, primera novel·la de la sèrie de l’inspector Martin Beck

“Fins i tot en Hammar, que havia vist més crims a la seva vida que tots els altres junts, estava callat, tens i en actitud expectant”

Maj Sjöwall (Estocolm, 1935) i Per Wahlöö (Göteborg, 1926 - Estocolm, 1975), parella sentimental i literària, van escriure deu novel·les centrades en Martin Beck, inspector de la Brigada d’Homicidis de la policia sueca. Deu títols publicats entre 1965 i 1975 que van revolucionar i modernitzar el gènere negre amb un estil clar i concís –gairebé periodístic; ells ho eren– i molt realista, amb l’objectiu de descriure no només el procediment policial sinó també la pròpia societat sueca del moment, no tan idíl·lica com es pretenia. I tot en llibres que no excedien les 300 pàgines. 

L’expert llibreter de la Negra y Criminal, Paco Camarasa, i escriptors de la talla de Mankell, Larsson o Nesbo en reconeixen el mèrit i la influència. El pare de Kurt Wallander sosté que “qualsevol que escrigui novel·la policíaca avui en dia s’inspira encara en ells (...) Qualsevol que hagi escrit sobre crims com a reflex d’una realitat social ha sigut inspirat, d’una manera o d’una altra, per ells [que, alhora, s’inspiraren en el nord-americà Ed McBain]”. Per això recentment he llegit el primer títol de la sèrie: Roseanna (Columna, 2009, en català; RBA, en castellà). I segur que no serà l’últim.

“Tot al voltant es va congregar un grapat de curiosos que l’observaven, entre els quals uns nens que no hi haurien d’haver estat, però que ningú no va pensar a fer escampar la boira (...): mai no oblidarien l’aspecte d’aquella dona”

Roseanna narra la investigació d’un assassinat a partir de l’aparició del cadàver d’una noia, violada i estrangulada, nua i sense documentació, recuperada del fons fangós del Canal de Göta. El primer repte serà esbrinar la identitat de la noia. El segon sorgeix quan els inspectors de la Brigada Criminal conclouen que els sospitosos són les vuitanta-cinc persones (entre passatgers i tripulació) que viatjaven en el mateix vaixell que la víctima. Ja tenim servit una mena de misteri de l’habitació tancada, amb tocs d’Agatha Christie, dins d’un vaixell en ruta. Però els suecs, com dèiem, van anar més enllà de la simple resolució de l’enigma. 

El tediós tempo d'una investigació policial
Amb ambició documental, i fidels amb la realitat, Sjöwall i Wahlöö constaten el tediós tempo d'una investigació policial, lluny dels ritmes frenètics dels thrillers moderns i de la falsa precipitació de les sèries de televisió actuals, i aporten un valor afegit al joc de pistes i deduccions dels clàssics del gènere.

La feina dels investigadors està atapeïda d’esperes, temps morts i atzucacs, jornades i fins i tot setmanes senceres en què no es descobreix res de nou ni passa res, només el temps. Dies en què tots els fils que estiren els policies apareixen tallats; un reguitzell de desesperants assaigs i errors que menen a nous atzucacs, a més hores en blanc... fins a la resolució. Això és el que s’encarreguen de fer palès els suecs, sense pressa, amb un –insisteixo– realisme esparverant, quan hi entres i no t’ho esperes, però virtuós, quan entens que és que no pot ser d’altra manera. 

Els integrants de la Brigada Criminal (Beck entre ells) són humans, amb virtuts i defectes, enfrontats a d’altres humans, que han comés un crim, i que tal vegada cometin un error que en facilitarà la detenció. O potser no.

Beck s’obsessiona i treballa dur amb una barreja d’experiència, intuïció, paciència, resistència i cops de sort; avança una mica, s’estanca, s’enrabia... i es constipa. 

Perquè aquesta és una altra: els suecs van crear un inspector tan de carn i ossos que es passa mitja novel·la o bé amb mal de panxa o bé marejat o bé refredat. Però, malgrat tot, entestat a resoldre, amb els seus mitjans i la seva clepsa, un cas que s’arrossega durant mesos i que fa que fins i tot la dona (perquè Beck no està torturat pel seu alcoholisme o per un passat sòrdid, sinó pel desgast d’un matrimoni amb fills) li demana si pensa venir a sopar algun dia, que ni ella ni els nens saben ja quina cara té. 

“–Ara mateix no tinc temps –va dir irritat–. Fins després. No em truquis aquí. 

Després de penjar es va penedir del to que havia utilitzat amb ella” 

És curiós com sovint ens atrapa més la versemblança que la pirotècnia. (O un bon equilibri entre les dues, com en el cas d’un altre seguidor confés dels suecs, el noruec Jo Nesbo.) 

“-No deu ser vostè, per casualitat, qui la va matar?

-No, és clar que no. Vostè ho creu?

-Algú ho devia fer.”

Sense deixar de banda l’humor (la fina ironia que mostren, sobretot, entre ells, els policies), les duríssimes condicions climatològiques dels països escandinaus (sempre fosc, sempre pluja o vent o neu) i algunes escenes, comptades però presents, realment colpidores i estremidores: el desenllaç, per exemple, magistral. Si no els coneixeu encara, no us ho penseu. Valen la pena. 

“En Martin Beck es va recolzar a la paret mentre escoltava el so de les sirenes, que semblava que vingués de totes bandes alhora”

Jo Nesbo visita Barcelona amb EL LLEOPARD

Jo Nesbo (Oslo, 1959) no s’oblida dels referents. El primer, Jim Thompson: “va inventar-se el psicòpata, i va escriure American Psycho trenta anys abans que l’escrigués Bret Easton Ellis”, deia l'escriptor noruec, ahir al vespre, en una xerrada amb Lorenzo Silva i una legió de lectors, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Presentava l’últim títol traduït de la sèrie de l’inspector de la Policia d’Olso Harry Hole: El lleopard (Proa, en català; Roja y Negra, en castellà).

També reivindica les atmosferes de l’obra de Frank Miller i la “tècnica” de Henrik Ibsen: “aquella manera que tenia de començar una història quan tot semblava, només ho semblava, tranquil, però els conflictes eren a punt d’esclatar”. I el cinema dels Scorsese, Ford Coppola i De Palma dels setanta. Tot això i molt més, literatura, cinema i música (Bukowski, Robert Altman, The Clash, etcètera...), bull en l’imaginari d’aquest mestre del thriller que ha venut ja més de 23 milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món, traduïts a moltíssimes llengües (la “veu catalana”, la Laia Font). 

Jo Nesbo a la biblioteca Jaume Fuster / Foto: Aurèlia Manils

Estrella de rock

Tot ell foscor: texans pitillo negres, botes punxegudes negres, samarreta negra, americana negra i cinturó negre amb sivella brillant. Ros, i ulls clars. Vesteix com una estrella de rock. Perquè ho és. Músic, compositor, cantant i lletrista. I també novel·lista, poeta, assagista, i escalador i ex futbolista i ex militar i ex agent de borsa... I talentós: va bastir l’esquelet de la primera aventura d'en Harry Hole el 1997 en un vol d’Oslo a Sidney, diu. I va enllestir el llibre, poc més de quatre-centes pàgines, en les cinc setmanes que va ser en aquella terra llunyana... on, precisament, investigaria Hole el seu primer cas amb assassí en sèrie. Allò era El ratpenat (la primera de la sèrie, d’imminent publicació a casa nostra, que vam començar per la tercera, El pit-roig). Ara porta ja deu novel·les, sis traduïdes al català. 

Pura terra cremada

El desenllaç de l’anterior, El ninot de neu, va ser devastador. Però Nesbo no té sostre, i El lleopard és pura terra cremada. El paisatge personal d’en Harry Hole, físic i sentimental, comença molt tocat... i quedarà arrasat. Fins aquí el que us puc –i us penso– revelar de la trama. Busqueu-ne el resum a la contraportada o, encara millor, entreu-hi i llegiu-la verges. La patireu, la gaudireu, hi quedareu atrapats.

Harry Hole és l’arquetip de detectiu addicte a l’alcohol, un paio corpulent i rude, maldestre i fred però vulnerable al cap i a la fi, i condemnat a fer molt bé la seva feina (massa sovint, l’únic que li queda). És arquetípic, sí, però també respira, i sent: el millor de Nesbo no són els casos enrevessats (que mira que ho són, i sempre quadren al final), ni l’acció trepidant (que també), ni els girs inesperats, les trames addictives, els secundaris de luxe i els dolents esfereïdors (que sí, sí, sí i sí): el millor és que els personatges estan tan ben retratats que semblen reals... que pateixes amb ells, i per ells. Que senzill que sembla quan ho fa Nesbo, i això que és el més difícil quan s'escriu: bastir un món possible, i personatges creïbles amb qui empatitzi el lector. 

“La Policia d'Oslo té una sala de reunions Harry Hole; els agrada el personatge, no tant el seu alcoholisme”, explicava ahir l’autor. Anècdotes a banda: els seguidors de la saga seguim les passes d’en Harry com si fos algú a qui realment coneixem, un amic policia d’Oslo. 

“Jo escric novel·les negres”

Preguntat per Silva sobre la versemblança dels sofisticats i despietats assassins en sèrie que gairebé sempre col·loca a les seves trames, a la pacífica capital noruega, Nesbo no va tenir problemes a afirmar: “Jo escric novel·les negres, no intento fer reportatges ni reflectir les estadístiques de criminalitat de la ciutat”. I a molts ens va semblar una bona resposta. Que les històries siguin creïbles no vol dir que hagin de ser un mirall de la societat on s’emmarquen. 

Ahir, a la xerrada, vaig coincidir amb la traductora Aurèlia Manils, en el temps, en l’espai i en la passió absoluta pel noruec. I en som uns quants més, ¿oi, Laia, Àngels, Anna, Marta, Aramys...? Doncs això, si encara no ho heu fet, regaleu-vos un Nesbo, conegueu en Harry, i assumiu-ne les conseqüències.

*MOLTES GRÀCIES, Aurèlia Manils, per les fotos. 
(I gràcies a la dona -no sé qui ets, ho sento- que me la va fer amb l'autor.)

Aquí, amb en Nesbo. Fan total.  

La veu catalana de Jo Nesbo (crònica del suc que vaig compartir amb la traductora Laia Font Mateu)

“Hi ha hagut moments, traduint El ninot de neu, en què em moria de por. Però, és clar, jo no puc passar-ho ràpid, per molt escagarrinada que estigui, m’ho haig de llegir tot, detall a detall. A vegades em desfogo cridant i tot... Però és apassionant”.

La veu catalana de Jo Nesbo té gairebé els mateixos ulls blaus que ell, tot i que no està tan acostumada al fred. És una traductora badalonina, primeta i tímida, que prefereix els sucs de fruita naturals al cafè negre. Però, això sí, es declara una "fan absoluta" de l'obra d'aquest escriptor noruec, encara que pateixi llegint les seves novel·les “perquè tenen algunes escenes realment fortes”.

Suposo que això és el millor que pot passar-li a un autor: que qui el tradueixi gaudeixi fent-ho. I si és així, està clar que quan es tracta que Jo Nesbo parli català, l’autor d’El ninot de neu no podria tenir una còmplice millor. “Encara no m’he pogut treure del cap l’assassí de la primera entrega de la sèrie, El pit-roig. Però és que amb aquest últim també ho he passat malament”, diu la traductora. Patim i gaudim amb Nesbo i el seu Harry Hole. Tant, que necessitem la nostra bona dosi cada any.

Laia Font i Mateu (Badalona, 1976) va començar amb Idealistes sota les bales. Corresponsals estrangers a la Guerra Civil, al 2007, de l'historiador britànic Paul Preston. Després va traduir Perdona si et dic amor, una de les novel·les romàntiques de Federico Moccia. I el tercer encàrrec professional, l'any 2008, ja va ser la inoblidable El pit-roig, amb què Proa, en aquell moment per iniciativa de l’editor Bernat Puigtobella, apostava per primera vegada pel noruec. 

Des de llavors, cada any espera “amb candeletes la nova entrega! Sóc més una fan que una traductora!”, diu, i riu. Ella aprofita per fer un glopet al suc, i jo per explicar-vos que, encara que ella es tregui importància, ja us asseguro (i podeu comprovar-ho vosaltres mateixos llegint els llibres) que estem parlant d’una professional amb un vocabulari i una manera de captar i transmetre la prosa de Nesbo que també crea addicció. Per això vaig acabar buscant-la i quedant-hi, per fer un suc... i que m’expliqués cosetes de l’ofici.

Jo Nesbo by CATO LEIN (http://jonesbo.com/)

‘A tres bandes’

Font diu que “oficialment, la traducció catalana és de la versió anglesa (aprovada per l’autor), però quan m’hi poso utilitzo també la versió original noruega, i la francesa. Jugo a tres bandes, vaja. I m'ho passo increïblement bé”.

Un Preston de 500 pàgines, un Moccia de 600 i, ara, un Nesbo rere un altre (fins ara, han sigut les cinc de la sèrie de l’inspector Harry Hole i la independent Headhunters). Font va de totxo en totxo. Però no s’arruga, al contrari: “El ninot de neu, el vaig traduir de setembre a desembre (de l’any 2012; a les llibreries ens arribà al setembre de 2013)”. I cada traductor té la seva tècnica, però ella assegura que és de les que entren verges a la història.

No te’l llegeixes ni una sola vegada sencera, abans de començar?, pregunto. “No, cap. Cap, cap”, diu. I m’explica que el seu modus operandi és tenir oberts l’original i el document word on escriu la seva versió, i anar llegint i traduint, llegint i traduint. Tac-tac-tac-tac-tac... Quan es cansa, reposa; i després hi torna. I així fins al desenllaç. “Per a mi és una cosa molt psicològica arribar fins al final d’una tirada, la primera vegada”, diu.

La primera passada marca les expressions o girs problemàtics que després resoldrà amb diccionaris, col·legues i fòrums del gremi. Tot s’hi val quan es tracta de trobar la paraula justa, el to de cada autor traduït. “Després ho repasso les vegades que faci falta. Normalment, durant el procés me la llegeixo quatre vegades cada novel·la, l’última en català. I després passa pels correctors, és clar”, diu. Déu n’hi do per quantes mans pot arribar a passar un llibre abans d’arribar a les nostres.

‘Com un pitbull rabiós’

James Ellroy diu d’ell mateix que és “el millor autor de novel·la negra viu”, però admet que Nesbo li està “trepitjant els talons com un pitbull rabiós”. Se sent molta responsabilitat sent la veu d’un paio que ha venut milions de llibres al món? “No més que amb qualsevol altre”, contesta Font, sincera, i s’afanya a afegir: “No, la veritat. Però a partir d’ara potser sí”. I tornem a riure.

El suc amb la Laia Font ens va donar també per comentar encara més autors a qui ha donat accent català: des dels Maj Sjöwall i Per Walhoo fins a la Dolores Redondo, passant pels Preston, Moccia i Nesbo, i fins i tot la sèrie de l’Agatha Mistery. I també per desitjar-li, per desitjar-nos, que la propera aventura d’en Harry Hole ens arribi puntual, l’any vinent, i de les seves mans. Fans absoluts de la veu catalana de Jo Nesbo.

‘El ninot de neu’, de Jo Nesbo. Ressenya, o les conseqüències de la nostra addicció per Harry Hole

Segur que recordeu Seven. És d’aquelles pel·lis que no oblidarem mai. Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey. Una foscor fascinant i dolorosa. Aquella pluja constant que calava als ossos. L’atmosfera opressiva dels escenaris. I aquella inquietud creixent –una por cerval que ens devorava per dins mentre avançava la història– que David Fincher i el guionista Andrew Kevin Walker van imprimir al seu clàssic dels noranta.

Doncs Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha parit un thriller igual d’angoixant i devastador, El ninot de neu (Proa, 2013). El director de Zodiac o El club de la lluita seria un candidat ideal per adaptar-lo al cinema. Sense els set pecats capitals, ni la pluja. Però amb aquella llum esmorteïda que enrareix els hiverns al nord d’Europa... i amb un ninot de neu, amb branquillons i pedretes negres, sempre present al jardí de les cases de les dones desaparegudes. Testimoni mut de l’horror que vindrà. 

Perquè aquesta és la premissa del llibre: fa anys que, coincidint amb la primera nevada, desapareixen dones a Noruega. Dones casades i amb fills. I la signatura del segrestador (o assassí, tot i que encara no s’han trobat els cossos) és un ninot de neu plantat al jardí. Amb la mirada –dues pedretes negres– fixa a l’interior de les llars desolades. Una figura blanca i freda, tan innocent com desesperant. 

Harry Hole –metre noranta, cap rapat, alcohòlic, malcarat i expeditiu, però investigador brillant i entranyable, malgrat tot– és l’encarregat del cas. Perquè és el millor de la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, i també perquè una carta anònima el posa rere la pista: “Aviat arribarà la primera nevada. I tornarà a aparèixer. El ninot de neu. I quan la neu s’haurà fos, s’haurà endut algú altre”. Un missatge inquietant, que lliga el present, sempre inestable, d'en Harry amb un dels episodis més durs del seu passat, quan perseguia un assassí en sèrie a Austràlia... 

I prou. Destapar gaire més de la trama seria desactivar les mines, suavitzar-vos el tràngol d’una de les millors novel·les negres que he llegit mai, així de clar. I no. Prefereixo que us passi per sobre i us deixi glaçats. Destrossats, i fascinats. Hòstia, val la pena anar-hi verge, al sacrifici, us ho asseguro. 

Literalment de genolls

Per si encara feia falta, després de signar les hipnòtiques i colpidores El pit-roig, L’estrella del Diable o El redemptor, amb la setena entrega de la sèrie Harry Hole (la cinquena que ens arriba traduïda al català, per Laia Font, Proa), el noruec confirma que és un narrador extraordinari. Que domina l’ofici, i el gènere. Els girs de la història (que n’hi ha una bona ració; mesurada, sense passar-se) no són simple pirotècnia per enlluernar el personal. Són cops de puny a la boca de l’estómac. Cops d’efecte que et deixen literalment de genolls, sense aire, els ulls plorosos, atordit. 

N’hi ha que han hagut de deixar el llibre uns minuts, recuperar-se i tornar-hi al cap d’una estona. Perquè deixar de llegir no és una opció. Aquest músic i exfutbolista de crani esquilat sap parar molt bé les seves trampes. Domina la narració d'accions en paral·lel, el joc de punts de vista i l’el·lipsi (ja sigui en un diàleg o en una escena qualsevol). Et colla a la pàgina, així de simple. Avances, segueixes llegint perquè necessites saber més. 

I és curiós: el Nesbo més madur coincideix amb el més cru i sàdic, en la concepció i descripció dels crims perpetrats per l’antagonista, però també en la dissecció que fa dels sentiments i les relacions dels personatges principals (que això no va, només, de sang i fetge, amics); però també és aquell que ens recorda que les pitjors pors són les infantils. Aquelles que ja ens paralitzaven de petits: la foscor, els espais buits i silenciosos, els espais isolats, i aquells objectes que, fora de context, resulten aterridors (el ninot de neu). I, malgrat tot, seguim llegint. 

La nostra història amb en Harry

Fa cinc novel·les que acompanyem en Harry. Rude i addicte a l’alcohol. Però amb un cor enorme. Fa cinc novel·les que patim perquè no se n’acaba de sortir amb la Rakel, a qui s’estima amb bogeria. A ella i a l’Oleg, el nano d’ella, d’un matrimoni anterior. Un nano solitari i esquerp com ell, que per això s’hi entén tan bé. Però la seva obsessió per la feina –i pel Jim Beam–, per resoldre casos com si li anés la vida, fa que ella se n’allunyi. I sí que a vegades li va la vida: ha perdut ja tres amics, tres companys, en Harry. L’Associació dels Policies Morts. Tres fotos, sense marc, al seu despatx espartà. 

Us perdeu? Tranquils. Un altre punt fort d’El ninot de neu és que Nesbo hi explica fets del passat d’en Harry, sense destrossar-ne la intriga (després podreu gaudir igualment els títols anteriors). Posa en antecedents el lector nouvingut i, alhora, usa aquest mateix passat per enfosquir encara més l’atmosfera de la novel·la. I seguim llegint. 

Devorem 450 pàgines malgrat la devastació soferta. I, en les 50 pàgines finals (el llibre en té mig miler), sentim el fred, el pànic i l’ofec en carn pròpia. Recargolada, vertiginosa, fosca i meravellosament ben travada, El ninot de neu. No la teniu encara? Sortiu corrent de casa ara mateix. Feu-vos amb un exemplar. Robeu-lo, si fa falta, com se sol dir. Però ataqueu l’últim Nesbo ja. Que no us aturin les conseqüències de la nostra addicció.

“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història”, diu Jo Nesbo sobre ‘El ninot de neu’ (això no és una ressenya, és una incitació)

there's a bluebird in my heart that 
wants to get out 
but I'm too tough for him, 
I say, stay in there, I'm not going 
to let anybody  see  
you.

Fragment del poema ‘Bluebird’. Charles Bukowski

El millor d’un personatge de ficció és quan te’l creus, quan hi empatitzes i pateixes amb ell: quan sembla real. Aquest és el primer punt fort de la sèrie de novel·les de l’inspector Harry Hole, creada per Jo Nesbo (Oslo, 1960). Fins ara, traduïdes al català per Laia Font i publicades per Proa, tenim El pit-roig, Nèmesi, L’estrella del diable, El redemptor i, acabada de sortir, El ninot de neu.

L’escriptor noruec ha creat un personatge que combina l’antiheroi de la novel·la negra nord-americana clàssica i el detectiu nòrdic modern, solitari i depressiu. Un paio dur i malcarat de metre noranta. Romàntic, només en les distàncies curtes (com a L’ocell blau de Bukowski). I un investigador brillant, intuïtiu i apassionat. Però tenallat per la seva addicció a l’alcohol, i per una mena de destí tràgic que li ha fet perdre ja més d'un amic en acte de servei. Podríem dir que no té sort.

I és aquesta debilitat el que ens el fa tan proper. És humà, i té defectes. És un dels nostres. Sembla que la seva relació amb la Rakel, i el fill d’ella, l’Oleg, no acaba d'arribar a bon port, entre d’altres coses, perquè tot i que ella se l’estima i sap que és un home bo, vol evitar que, a través d’ell, el nano visqui l’infern de la beguda. També hi ha la seva obsessió per la feina, per passar comptes. I la foscor és el següent. Hole assisteix a reunions dels AA. Sua sang per mantenir la temptació a ratlla, i seguir sobri, malgrat la cruesa de la seva feina... Fins que les coses es torcen. Que sempre es torcen.   

En Hole és de carn i óssos, aquí rau l’èxit de la sèrie. La clau són les seves febleses i grandeses (“és el meu millor investigador i el meu pitjor malson”, diu el seu cap, Bjarne Moller) i el dibuix, polièdric i complex, que en fa Nesbo, d’ell i de la resta de personatges. La seva humanitat fa que qualsevol cosa que els passi, per enrevessada o terrible que sigui, ens lligui encara més a la història. Necessitem saber com se’n surten. Del seu enfrontament amb els antagonistes (que tampoc són mai d'una sola peça), però també del descarnat cara a cara amb la vida. 

I després ve l’acció. Les investigacions (homicidis, atracaments, violacions, corrupció policial) a què s’enfronta aquest inspector expeditiu i violent, quan cal, però sobretot intel·ligent: Harry Hole resol més situacions amb el cervell que amb els punys o amb la seva Smith & Wesson del .38. Perquè, malgrat la seva mala estrella, sempre se'n surt. Una altra cosa són els mètodes i les conseqüències, les cicatrius.

El segon punt fort de la sèrie és que Nesbo és un narrador fabulós. Així de senzill. Les seves novel·les són la suma d’una colla d’escenes executades amb precisió mil·limètrica: una successió de relats breus perfectes, que encaixen diabòlicament bé entre ells, perquè –tercer punt fort– Nesbo també és un bon tramador.

Què més es pot demanar? Doncs que no s’aturin. Ni ell, d’escriure des de la seva freda i severa Oslo. Ni els de Proa, de traduir-ho (gràcies, Laia Font) i publicar-ho. Proa publica ara El ninot de neu. RBA ho fa en castellà. Aquí en teniu la sinopsi.

El terror sorgeix d'un objecte quotidià

Nesbo ho explica en una entrevista: El ninot de neu comença amb una escena molt cinematogràfica i esgarrifosa, que apel·la a una de les pors més terribles i difícils de defugir, la que sorgeix d’un objecte proper i quotidià, posat fora de context: una joguina, una nina o un ninot de neu, que et mira fixament...

“No em vaig plantejar El ninot de neu com una novel·la de terror, de fet és novel·la negra. Però és cert que hi ha més components terrorífics que a la resta de les meves novel·les”, diu Nesbo, qui, com molts altres mestres en l’art d’acollonir el personal amb històries d’alt voltatge, va utilitzar les seves pròpies pors, “especialment les que tenia de petit”, per escriure-la.  

“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història”, adverteix Nesbo. 

Jo m’hi poso avui mateix. Ja us explicaré què tal.

El pit-roig, les memòries del pare de Jo Nesbo a la Segona Guerra Mundial i el rifle Märklin

El pare de l'escriptor noruec Jo Nesbo va morir a mitjan dècada dels 90 just quan s’acabava de jubilar i encarava un projecte que havia anat posposant durant anys: escriure un llibre amb les seves experiències al front de la Segona Guerra Mundial, i la mitificada i polièdrica imatge de la Noruega que va resistir a Hitler. "El pit-roig és la història que volia explicar el meu pare, sobre noruecs als dos cantons del nazisme (...) Sobre perquè la gent pren les decisions que pren, i sobre el privilegi dels vencedors d'escriure la Història", explica el mateix Jo Nesbo (Oslo, 1960) en un text autobiogràfic penjat a la seva web.

La guspira va ser l'homenatge al seu pare excombatent. Però El pit-roig (Proa, 2008) va acabar sent un llibre de culte. Una novel·la negra, negríssima, de més de 500 pàgines i amb dues línies temporals: la del passat, que parla de trinxeres, bombardejos i una història d'amor (impossible, malaltís, perillós) en temps de guerra; i l’actual, al tombant de mil·lenni, la trama més important quant a número de pàgines, que tanca el cercle i una sèrie d’assassinats iniciada l’any 42, al front de l'Est.

A la primera part de l’anomenada "Trilogia d'Oslo" (formada per El pit-roig, Nèmesi i L'estrella del diable, i ampliada amb El redemptor, totes editades per Proa), Nesbo situa el seu expeditiu Harry Hole enmig d'una enrevessada investigació amb una galeria de personatges que inclou veterans de guerra dels dos bàndols, traficants d’armes, neonazis, policies corruptes, funcionaris d'alt rang, companys de l’ànima... i l’ombra d’un poderós rifle, el Märklin ("la millor arma de matar professional"), que podria posar en perill la seguretat nacional i converteix aquest thriller en una lectura addictiva i inoblidable.

Iggy Pop crucificat, rock & roll, el whisky de Harry Hole i les novel·les negres del noruec Jo Nesbo

“Un home que semblava haver estat crucificat una o dues vegades”. És Iggy Pop descrit per l’escriptor noruec Jo Nesbo (Oslo, 1960), en un moment de la novel·la negra L’estrella del diable (La Butxaca, 2012), en què el seu protagonista, l’inspector Harry Hole, es troba per casualitat un pòster de l’enigmàtic cantant, penjat en una de les parets de l’escenari d’un crim.

Aquí, Iggy Pop és només atrezzo, una imatge en un pòster, però la frase serveix per mostrar l’estil Nesbo. Punyent, visual, hipnòtic, violent, descarnat. Molts l’han descobert ara, arran de l’adaptació cinematogràfica de la crua i complexa Headhunters (Proa, 2012), la història d’un caçatalents que aprofita la informació que obté dels candidats que entrevista per robar-los les obres d’art, fins que un bon dia les coses se li torcen i agafen una deriva gore i negra, negríssima, com a les pel·lis dels germans Coen.

Però la carrera literària de Nesbo (crani rapat i aspecte de paio dur; exmilitar i exfutbolista; guitarrista, cantant i lletrista del grup de rock Di Derre) va començar l’any 97 quan va guanyar el premi a la millor novel·la negra noruega amb El ratpenat.

Arrencava així la sèrie de l’inspector Harry Hole, adscrit a la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, que continuaria amb El pit-roig, Nèmesi, L'estrella del diable, El redemptor i d’altres, encara per traduir. Hole és un personatge trencat però entranyable; alcohòlic i maldestre en l’esfera privada, hàbil i expeditiu a l’hora de resoldre els casos més complicats i escabrosos. D’aquells que no descansen fins que no són capaços de “veure tot el quadre”, descobrir què falla i atrapar el dolent.

Realisme i atmosferes opressives
Les trames del noruec atrapen i creen addicció, més que per trepidants, que també, per l’intrigant realisme amb què descriu els personatges, tant protagonistes com secundaris. Els dota d’humanitat, no els fa ni blancs ni negres, transiten una varietat infinita de grisos, els fa creïbles i, llavors, els porta al límit (i, amb ells, al lector).

La prosa de Nesbo, pes pesat nòrdic com el veterà Henning Mankell o el més recent i malaguanyat Stieg Larsson, està feta de frases tallants, paràgrafs que es resolen en poques línies (amb ecos de Hemingway, Ellroy, Chandler) i diàlegs versemblants. Influenciat pel cinema, l’autor té facilitat per les atmosferes opressives (tipus Polanski) que projecten l’estat d’ànim i les obsessions dels personatges, sovint mancats d’esperança i amb vides destrossades.

També són marca de la casa, com no podia ser d’una altra manera en un mestre del gènere negre, els girs inesperats i fins i tot les petites alteracions cronològiques tramposes, escenes fora de lloc (fora de temps) que deixen el lector bocabadat... i devorant pàgines; i un narrador en tercera persona, fred i distant, que planteja les escenes amb tanta precisió com naturalitat.

Diamants amb forma de pentacle
A L’estrella del diable, Hole (ampolla de Jim Beam, cigarrets Camel Light, Ford Escort blanc i rovellat, pistola Glock 21 i una ressaca contínua) s’enfronta a un assassí en sèrie que amputa un dit de la mà de les seves víctimes i els deixa un diamant vermell amb forma de pentacle sota la parpella.

Un cas que esclata en ple estiu, en un Oslo enganxifós, quan mig departament de policia està de vacances i en Harry lluita perquè la seva parella no l’abandoni, alhora que investiga la mort d’una policia amiga seva, amb qui seguia la pista d’un contrabandista d’armes.

Abusos sexuals a subordinats, perpetrats i silenciats per superiors; policies corruptes amb negocis tèrbols i policies que ja no confien en la justícia i decideixen aplicar-la pel seu compte; psicòpates egòlatres, metòdics i rebuscats; antiherois que miren de surar malgrat el naufragi col·lectiu i el whisky; i un desenllaç taquicàrdic.

 Jo Nesbo al balcó de casa seva, a Oslo / by Bain Hogg Jocelyn : photographer

Com escriu Héctor Malverde a la Guía de la novela negra (errata naturae, 2010), “Nesbo ha salido de Noruega, pero podría haber salido de la mismísima nada. La sensación de criatura única habría sido la misma (...) Desde 1997, se ha convertido en un fogonazo deslumbrante en la literatura europea negra y criminal. Aún no he escuchado ninguna de sus canciones”.

I és que no fa falta el rock & roll, en aquest cas; mentre tinguem un Harry Hole puntual, cada pocs anys, podrem anar tirant.