A Besźel i Ul Qoma també s’hi parla català

Publicat a La Llança

Hi ha paraules en anglès que són com daus de disset cares o més: “Breach” n’és una, per exemple. Esquerda, obertura, fissura, violar, infringir, crebantar, trencar, traspassar, travessar, emergir, infracció, ruptura, abús, violació, incompliment, traïció, fuga. Segons com i acompanyada de segons què, “breach” pot voler dir tots aquests noms i verbs, i moltes coses més. El traductor Ferran Ràfols (Barcelona, 1975) —que si fos doblador diríem que ha sigut la veu catalana de Conrad, Carver, Pynchon, David Foster Wallace, Patricia Highsmith i Siri Hustvedt, entre altres— ha hagut d’agafar fa poc “breach” per les banyes, i enfrontar-s’hi, per portar-nos en català La ciutat i la ciutat (Mai Més, 2019), la novel·la en què l’escriptor londinenc China Miéville (1972) fusiona el gènere negre i el fantàstic amb un resultat tan inquietant com fascinant, i que va fer-lo mereixedor dels premis Hugo, Arthur C. Clarke, Ignotus i World Fantasy Award, per dir-ne només alguns.

“La novel·la té un cert vocabulari propi que calia anar recreant, i una veu molt definida, però això ja acostuma a passar”, diu Ràfols. “El cas és que a l'original la paraula ‘breach’ surt constantment i es beneficia de la meravellosa elasticitat de l'anglès: pot funcionar com a nom i com a verb, en sentits diferents, i Miéville en certa manera construeix el llibre entorn de les possibilitats d'aquesta paraula”.

No revelarem ara la tria decisiva que va fer el traductor. Ja la descobriran llegint aquesta novel·la que, segons el propi Ràfols, amaga “una idea potentíssima, d'aquelles que et fan explotar el cap, com s'acostuma a dir, i desenvolupada amb una destresa i un grau de detall fascinant. El món de les dues ciutats. Un món que Miéville sap fer concret i alhora profundament ambigu, i que constantment s'obre a interpretacions (relliscoses?) de caire filosòfic”.

A l’altra banda de la bellíssima coberta il·lustrada per Cinta Vidal, el plantejament: troben una dona morta a la ciutat de Besźel, en algun lloc dels confins d’Europa. L’inspector Borlú ha de viatjar de la decadent Besźel a la ciutat veïna, rival i idèntica d’Ul Qoma, per trobar-se amb el detectiu Qussim Dhatt. Un viatge que serà tant físic com psíquic. Els dos detectius es veuran immersos en un submon en què uns intenten destruir la ciutat veïna i uns altres pretenen fusionar-les. I no trigaran a sospitar que escatir el cas els pot costar molt més que la vida.
Una novel·la per a la mare

Segons els editors de Mai Més, Sergio Pérez i Judit Terradellas, Miéville “és un autor complex i profund: les seves històries tenen molta càrrega política, lingüística, social. I La ciutat i la ciutat té tot això, però a la vegada és bastant accessible”. Va escriure-la després que la seva mare li demanés una novel·la que ella pogués gaudir. I d’aquí ve aquesta història policíaca amb elements de ciència-ficció i fantasia que, segons els editors, és “com si Philippe Marloweinvestigués un crim en una de les ciutats invisibles d’Italo Calvino, o com si Kafka, ara, visqués a Estocolm i publiqués novel·les noir”.

“Miéville és el millor que li podia passar a la fantasia, junt amb George R. R. Martin, durant el canvi de segle (i de mil·lenni)”, assegura Antonio Torrubia, de la llibreria barcelonina especialitzada en gènere fantàstic Gigamesh. “Va ser un revulsiu als clons de Tolkien, que vam gaudir en el seu moment. Però necessitàvem trencar d’una vegada amb la tradició”.

Alt i cepat, cap pelat i amb una ment prodigiosa, Miéville va trencar quan i per on calia, diu Torrubia. I ha tocat molts pals: el western modern, el contacte amb civilitzacions extraterrestres, el surrealisme ucrònic, o reescriure Moby Dick en clau juvenil. Fins i tot va parir un vibrant assaig històric sobre la Revolució Russa de 1917. Torrubia explica també que (a través de l’editora Marta Rossich, de Nova) va poder conèixer el londinenc en persona: “Tot i l’aparença de porter de discoteca, és un geni. Reflexiona cada pregunta, respon de manera tranquil·la i pausada. És una de les veus més lúcides del panorama literari actual. Imposa tenir-lo davant. Té una aura carismàtica i una energia bestial”.

I Torrubia no explica tot això com un fan tremolós, sinó com un paio que s’ha cremat la vista llegint molt i de tot, dins del(s) gènere(s) que serveix a Gigamesh (on és conegut com “el Llibreter del Mal”, cosa que mereix tot un altre article). Diu que el propi Miéville reconeix la influència que han tingut en la seva obra autors com Ballard, Michael John Harrison, Moorcock o Disch. Però ell hi detecta també reminiscències de Lovecraft, Mervyn Peake, Gene Wolfe o els germans russos Arkadi i Boris Strugatski, que l’anglès ha sabut condensar en el seu estil personalíssim.

Pérez i Terradellas, els editors de Mai Més (editorial nascuda aquest mateix 2019), diuen que tenen una llista d’autors de culte encara inèdits en català: “És un llistat que confeccionem des de fa temps, i veure-hi China Miéville era especialment sagnant. També hi ha veus qualificades, com Ricard Ruiz Garzón o Marc Pastor, que feia anys que el reclamaven en català. És un nom recurrent en les converses d’aficionats al gènere i en canvi fora d’aquest àmbit encara és desconegut. Però segur que acabarà transcendint l'etiqueta, com Le Guin o Bradbury”.

Torrubia constata aquest poc interès en Miéville fora dels consumidors habituals i creu que és perquè “no és fàcil abordar la seva obra”. Assegura que La ciutat i la ciutat n’és la millor via d’entrada i augura que a finals d’any aquest títol serà, segur, a la llista dels més venuts a Gigamesh, al costat de la traducció al català de Blanca Busquets de La mà esquerra de la foscor (Raig Verd, 2019), d’Ursula K. Le Guin.

Hi ha una cosa més. Una no-pregunta sobre “la possible relació entre el món que descriu el llibre i certes realitats polítiques, molt especialment la que tenim ara i aquí”, en paraules de Ràfols, que el propi traductor no va respondre, dient que “l'original es va publicar fa deu anys, i Miéville ha deixat clar que no està basat en cap situació política concreta. Però, llegit avui, diria que és inevitable pensar almenys una mica en la Catalunya actual”.

Tota la veritat pot ser demolidora. La meva lectura de la novel·la de Núria Cadenes

Mai no es llegeix impunement. La nit que vaig acabar Tota la veritat (La Magrana, 2016) em va costar dormir. Per la cruesa com la novel·la reflecteix realitats que tenim aquí mateix a tocar, tot i que gairebé sempre preferim mirar, viure, cap a una altra banda; i per la prosa que gasta la Núria Cadenes (Barcelona, 1970), de frases curtes i tallants però gens seca, torrencial, cadenciosa, excitant, amb el magnetisme d’una Rodoreda, i no cal salvar cap distància per afirmar-ho: llegiu-la. I parlem-ne. 

Troben mort un home de negocis, a la seva segona residència, a Dolmeriu, un poblet de 500 ànimes, rural, aïllat. Els protagonistes són el cadàver (i el seu passat), la seva dona, el seu advocat i un vell reporter. Tots quatre, amics de facultat, de temps d’assemblees, de ganes de menjar-se (o de canviar) el món, de tenir projectes... fins que la vida posa cadascú al seu lloc i passa el que passa.

Malgrat l’arrencada clàssica, que ningú no s’esperi una novel·la procedimental. Aquí no importa tant la investigació i qui l’ha mort, que també, com què en pensen els que l’envolten, com ho mastegaran, com ho celebraran, com ho pairan, si poden. Més enllà del crim hi ha les seqüeles d’anys de frustracions, cadascú les seves. I no només parlem de la dona, l’advocat i el periodista, narrats en tercera persona: Tota la veritat és una novel·la polifònica, molts veïns de Dolmeriu hi tenen veu, en primera persona, en capítols brevíssims que fan que l’acció avanci picadeta, arremolinada. Fins al sotrac final. 

Tota la veritat ha merescut el VII Premi Crims de Tinta. Però que sigui negra és el menys important. No la recomano als fanàtics del gènere negre, la recomano i punt. Per què? Entre d’altres coses, i tornem a la Rodoreda, perquè, com l’autora de La plaça del Diamant, Cadenes dota els seus textos d’aquella música, d’aquella força i d’aquella mala bava. Sap ser compassiva però només el necessari perquè no se’ns faci insuportable, i de vegades ni això: de vegades estripa, burxa, posa sal a la ferida. Ens fa patir, ens fa avergonyir, ens fa gaudir i vibrar. Domina. Més enllà dels gèneres. 

Núria Cadenes / Foto: ADRIÀ COSTA (Naciódigital)

Revelar gaire més sobre de què parla seria esguerrar-ho. Afegir si per cas, com deia Jim Thompson (i tanquem el cercle perquè l’autora es declara rodorediana i jimthompsoniana), que “només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”. Que una cosa és el que mostrem i l’altra, el que som. El jo públic, i el salvatge de portes endins. I que hi ha salvatjades de tot tipus. De tot tipus. I que la veritat, tota la veritat, pot ser demolidora.

(Article publicat per Jordi Benavente a Catorze)

Els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns

Això és una entrevista selfie. Serà el propi Albert Forns qui farà tota la feina i respondrà les preguntes del qüestionari tancat i incontinent que va inventar-se ell mateix quan cosia a preguntes escriptors i poetes per al Time Out, al blog ‘Literatura barata’, no fa pas tant.

Albert Forns (Granollers, 1982) és periodista, poeta de la colla de l’Horiginal i escriptor. És autor dels poemaris Busco L que em gemini (Tarafa Edicions, 2007) i Ultracolors (LaBreu Edicions, 2013), i de les novel·les Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) (Empúries, 2013) i Jambalaia (Anagrama, 2016). Amb aquesta última ha guanyat el primer Premi Llibres Anagrama de Novel·la; i per si això fos poc, ha aconseguit col·locar a la coberta una fotografia de Martin Parr.

Jambalaia és una segona novel·la sobre les peripècies i reflexions d’un escriptor que intenta parir una segona novel·la, amb estada en una granja per a escriptors de la costa atlàntica dels EUA inclosa. El resultat: 300 pàgines narrades en primera persona, que mantenen en tot moment l’atenció del lector (almenys la meva). Una barreja molt ben lligada d’autoficció (un escriptor que mira que les temptacions de la vida en general, i d’internet en particular, no l’allunyin del seu projecte); d’assaigs fragmentaris tan àcids com documentats (sobre el consumisme salvatge estatunidenc dels Walmart, Amazon, McDonald’s, etcètera, i sobre el propi procés creatiu); l’humor mordaç marca de la casa, i masturbació (malgrat els intents de defugir-la). Divertidíssima. 

Tot seguit, els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns.

Albert Forns. BERNAT PUIGTOBELLA (Núvol)

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?

A casa m’és impossible escriure, hi ha massa distraccions, per tant recorro a les biblioteques. He escrit Jambalaia a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, aquella que té un mural del Frederic Amat a l’entrada –sense pírcings, això sí– i frescos neoclàssics als sostres. Quan no hi ha cap ramat de turistes visitant-la i retratant-nos com si fóssim part de l’atrezzo hi ha força silenci i s’hi treballa molt bé. A més està oberta els dissabte i diumenges, que és l’únic moment que els autònoms pluriocupats podem dedicar-nos a escriure.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?

Escriure és un procés global, holístic si ho diguéssim en termes esotèrics: escric a l’ordinador, però quan estic capficat en una novel·la tot hi té ressonàncies i estàs en un estat d’hiperreceptivitat. Crec que la Jenn Díaz s’hi referia l’altre dia com «l’estat de novel·la»: totes les converses, totes les lectures, tot té alguna cosa que podràs aprofitar en el llibre, i per tant has de córrer a anotar-ho si no vols que se t’escapi. Aquí és on entren les llibretes que duc sempre a sobre o les nombroses notes a l’iPhone amb frases que he caçat al vol o idees pels personatges i les trames robades dels llocs més insospitats.

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?

Escric els dissabtes i diumenges, de 10 a 18, i quan puc, m’agafo els divendres de permís i escric seguint el mateix horari. Per tant, les meves setmanes es divideixen en els dies de feina real en què per molt que dugui la novel·la al cap no tindré temps d’escriure res, i els tres dies finals de posar-me a escriure a sac mentre la gent se’n va a la platja o fa el vermut. Perquè no ens enganyem, escriure el cap de setmana és una putada, no descanses mai, però he tingut la sort de compartir el tràngol amb la Gemma Ruiz, la meva parella, que també escrivia la seva novel·la (Argelagues, surt a Proa aquest setembre). Durant els últims tres anys hem estat dos corredors de fons animant-nos mútuament.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?

Gasto una aigua de litre i mig a cada sessió d’escriptura i no tinc ninots ni mascotes. Utilitzo molt la Wikipèdia, l’Optimot i d’altres diccionaris, però tot és online, a mà només hi tinc els llibres de documentació de la novel·la de torn.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?

Escric sense música i en silenci, i el meu secret per produir són les aplicacions que et bloquegen les distraccions. Amb Jambalaia he utilitzat el Self-Control, que em bloqueja les xarxes socials i em deixa navegar per la resta de webs, així puc fer consultes i documentar-me evitant caure al forat negre de Facebook i Twitter. Més manies? Darrerament m’agrada molt anar i tornar de l’Ateneu a peu. Són 50 minuts de passejada, però em serveixen per aclarir les idees de bon matí i repassar la feina feta al vespre, quan torno cap a casa.

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?

Normalment escric unes sis o set hores efectives al dia, amb interrupcions, viatges al lavabo, cafès, etcètera. A partir de la setena hora el cap no carbura i haig de parar, per molt engrescat que estigui.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?

Escric vestit, almenys fins que algú de l’Ateneu impulsi els «dijous nudistes»…

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?

Llegir altres autors no m’interfereix: clàssics, novetats per ressenyar, llegeixo de tot. Durant el procés d’escriptura toco molta documentació del tema que m’ocupa, amb Jambalaia m’he fet farts de llegir assajos sobre l’obesitat, els supermercats, les tradicions de Montauk… I cap al final de l’escriptura sempre rellegeixo els meus autors de capçalera. És un fetitxisme, busco precisament que m’influeixin, amb la intenció, totalment il·lusa, que se m’enganxi alguna cosa d’ells. Sempre em passa, cap al final m’entra el canguelo amb el to de la novel·la, que si no és prou bo, que si no és prou contundent, i llavors rellegeixo Thomas Pynchon amb l’esperança que se m’enganxi l’esbojarramenta, rellegeixo American Psycho per empeltar-me de la fredor d’Easton Ellis, fullejo el primer Monzó, el primer Houellebecq, els primers Beigbeders…

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Còpies de seguretat: en fas? No en fas?

La construcció de les meves novel·les és caòtica. Començo a escriure sobre tot de temes que m’interessen, en paral·lel, fins que arriba un dia que, remirant-me els arxius, em dic «ah, ja ho entenc, la novel·la va d’això!». A partir d’aquest moment comença la quadratura del cercle, és a dir, l’intentar adaptar els textos que ja havia fet -anotacions i comentaris sobre el Montauk de Max Frisch, cròniques de les meves visites al Walmart o reflexions sobre el fet d’escriure en el cas de Jambalaia– per tal que tot plegat tingui sentit i construeixi una història llegible i coherent. Per tant, si algú revisés les cent versions que arriba a tenir una novel·la al meu disc dur veuria diversos processos d’escriptura per separat, amb documents de temes ben diferents que van creixent, i després diverses temptatives d’unir-los, a mesura que vaig trobant punts de contacte entre les trames, ordenant i reordenant una vegada i una altra totes les parts. Per mi escriure una novel·la és muntar un puzzle, i a més fer-ho a cegues, perquè la imatge final no la veus fins que no has acabat.

La reescriptura és constant durant el procés de tancar la novel·la, i un cop l’he acabada faig un mínim de tres passades completes al text –línia per línia, paraula per paraula– per tensar-lo, afinar la llengua i augmentar la coherència entre les parts.

Ah sí, i les còpies de seguretat (mare meva, quin qüestionari més llarg!). Mai he estat gaire fanàtic de fer-ne, però fa uns mesos vaig decidir fer un pensament i ara tinc tots els arxius de la novel·la sincronitzats amb el Time Machine de casa i amb un Dropbox a Internet. I funciona, des que sé que si mai em roben el portàtil no perdré ni una línia vaig molt més tranquil.

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?

La meva primera lectora és la Gemma. No li deixo mai llegir res fins al final, però en el procés de revisió i reescriptura és una aliada impagable, i de fet algunes de les troballes més bones deJambalaia són seves. La gràcia de viure amb una escriptora és precisament que s’esborren les línies entre feina i oci, perquè ens passem el dia parlant de literatura i dels nostres textos respectius. És incisiva i implacable, i pràcticament sempre li faig cas amb tot. També li deixo llegir al Miquel Adam, amb qui ens fem d’espàrrings literaris i posem a prova els textos respectius. Al torero d’hivern també li compro quasi totes les recomanacions. I finalment, quan entra al procés l’editora i els correctors, també els faig cas en quasi tot el que em diuen. Amb la primera novel·la vaig escoltar molt poc les veus del meu entorn, no vaig fer cas als que em deien que escurcés el final, per exemple. Ara he après que les visions externes ajuden, et fan tocar de peus a terra, i ja no em sap greu desprendre’m de trames senceres o brometes privades, per molta estima que els hagi arribat a tenir.

Reposar els textos: M’agrada quan puc deixar-los uns mesos al calaix, però tant és el temps que hagi passat, sempre els tocaria, sempre canviaria coses o hi afegiria noves referències, de manera que em va bé tenir una data final.

I respecte a parlar de la novel·la mentre l’escric: ho faig contínuament, és inevitable, no puc parar de parlar-ne amb els amics. Em seria estranyíssim no poder parlar-ne! Els exposo en quin estat em trobo, què em preocupa, què voldria aconseguir: ho faig perquè ho necessito, però també perquè així els faig xerrar i desencallo el meu problema amb els seus consells. És el mètode Chuck Palahniuk, llegiu Jambalaia i ho entendreu.

Entrevista publicada per Jordi Benavente al digital de cultura Núvol.

SOTA L'ASFALT, de Lluís Llort. Fans de les històries d’amor al metro, absteniu-vos

Nictofòbics, claustrofòbics i cors sensibles, serà millor que no passeu d’aquest punt. Lluís Llort (Barcelona, 1966) ha escrit una història breu i camaleònica, que ens endinsa al laberint de túnels i passadissos foscos de la xarxa de metro de Barcelona. El protagonista viu obsessionat pels misteris i les persones, vives i mortes, que nien Sota l’asfalt (La Magrana, 2015), i, un dijous qualsevol, decideix anar a buscar el seu pare, i alguna cosa més, a les profunditats.

En Marçal té 27 anys, i la càmera de Llort –és novel·la, però podria ser el guió d’un thriller– el segueix gairebé en temps real durant 192 pàgines trepidants, tota la nit. Una nit infestada de tenebres i violència, de misteri i d’erotisme, i d’humor –la ironia marca de la casa, una barreja interessant. La meva mare diria: “És forta, eh”, però la llegiria sencera, segur. I què se li ha perdut al pare del Marçal allà a baix? Haureu de llegir-la; i no oblideu les crispetes.

“La idea era fer un thriller” explica l’autor. “Un noi entra al metro i, al llarg d’una sola nit, li passa de tot: terror de fantasmes, violència física, una trama d’acció amb elements més elaborats, com un fast food amb alguns ingredients de gurmet”.

Potser per això al web de l’editorial La Magrana no s’han decidit a posar-hi gènere, hi ha només un guionet. “Indeterminat”, sembla que diguin. Novel·la negra? Gris asfalt? Fantàstica? Novel·la de terror? Mireu: novel·la potent, que muta, sorprèn i arrossega el lector, hipnotitzat, fins al cop de puny final a l’estómac. (Per què, tantes etiquetes? Val la pena, punt.)

Lluís Llort / Ana Portnoy

Llort és periodista. Treballa a l’Avui –ara El Punt Avui– des del 1986. Ha polit la prosa a base d’hores, milers de pàgines: té aquella senzillesa, tan efectiva, i tan difícil d’assolir (i, per si això fos poc, compta amb una “arma secreta”, la seva companya Aurèlia Manils, filòloga, traductora, lectora).

Quan no és al diari o parint novel·les, contes o guions, en Llort juga a la PlayStation, escolta música, llegeix (“bé, això sempre”), mira pel·lis o toca la guitarra. Però hi ha nits que assisteix a sopars on, a vegades, salten guspires. “Mai em forço a escriure, per això mai no he acceptat un contracte previ. Escric el que vull, quan vull i puc” diu.

La guspira de Sota l’asfalt va saltar en un sopar amb il·lustradors i escriptors amb qui es reuneix, diu, un o dos cops l’any. Aquella nit, una noia que també escriu va explicar-los tot d’anècdotes del seu dia a dia com a conductora de metro, i així, en un àpat distès en un restaurant menut i ple de gent al centre de la ciutat, va posar-se en marxa aquest curiós procés mental que du algú a tancar-se durant setmanes, o mesos, per aixecar una història del no-res –en aquest cas, a partir d’unes quantes batalletes, i molta imaginació.

“Va ser com una sacsejada, tòpica, allò de ‘collons, aquí hi ha una novel·la’. Fins i tot vam fer la conya sobre aquesta possibilitat”. Al cap d’uns mesos s’hi posava de veritat, amb la febrada creativa: “No sóc disciplinat, sóc arrauxat. Quan tinc la guspira en marxa, m’hi poso tant com puc. Ja miro que coincideixi amb vacances, si més no l’arrencada”.

Hi ha els escriptors que no fan ni un pas abans de tenir-ho absolutament tot cartografiat dins del cap. I hi ha els que necessiten la fiblada del desconegut, l’aventura. L’autor d’Herències col·laterals i de Si quan et donen per mort un dia tornes és d’aquests últims.

“La primera vomitada és divertida, perquè miro de no preveure gaire cosa, segueixo la intuïció i vaig fent” Llort sol tenir la primera versió enllestida en un o dos mesos i, després, cisell en mà, pot estar refent i refent i refent, any o any i mig. “Sota l’asfalt la vaig rellegir no menys de cinquanta cops, de punta a punta. Només quan me les sé de memòria, començo a creure-les”.

Llort assegura que, malgrat la disponibilitat d’aquesta (amiga) conductora del metro i escriptora a explicar-li tot el que fes falta i més (de fet, la novel·la està farcida de detalls i curiositats que la fan versemblant, malgrat el girs i l’alt voltatge), va preferir no abusar demanant-li d’accedir amb ella a zones restringides. Sí que li va demanar una lectura, per caçar possibles errors o detalls que preferia que no es fessin públics. “Sóc massa prudent, a la vida, potser massa. Probablement per això em surt aquesta mena de bèstia a l’hora de crear, hi aboco tots els meus dimonis i part dels dels altres”, etziba.

Això explicaria segons quines escenes escabroses de la novel·la. “Tampoc volia fer una guia sobre el metro, per això hi ha poques descripcions del que tots podem veure, comptava que els lectors, poc o molt, ja coneixen l’espai. On sí que em recreo és en les zones més fondes”.

Ell mateix confessa influències tan diverses com la novel·la Relat somniat (1926), d’Arthur Schnitzler, que Kubrick va dur al cinema amb Eyes Wide Shut (1999), o pel·lícules com L’escala de Jacob (Adrian Lyne, 1990), Kontroll (Nimród Antal, 2003) o Creep (Christopher Smith, 2004). I afegeix que “també surt el conill d’Alícia, referents artístics com ara Munch, Mapplethorpe, el Bosc, Waterhouse, Tom i Jerry”. Irònic i eclèctic, i inclassificable… Val la pena, punt.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

EL NEDADOR DEL MAR SECRET, de William Kotzwinkle. Dir tant amb tan poc

L’única manera d’escriure un llibre com aquest és arrencant-te’l de dins. Ni documentant-te, ni entrevistant metges, psicòlegs, psiquiatres o persones que ja hi hagin passat: no es pot narrar d’aquesta manera —des de l’estómac i amb aquesta senzillesa que glaça la sang— si no parles de tu mateix.

I efectivament, quan vaig acabar de llegir-lo, vaig googlejar i vaig confirmar-ho. Tot això va existir, va passar. William Kotzwinkle (Scranton, Pennsilvània, 1938) va viure les coses que narra.

Els boscos i els camps colgats de neu; la parella protagonista, que sap de memòria què cal fer i com s’ha de respirar quan arriben les contraccions; el viatge amb cotxe solcant la fosca fins a l’hospital, ell al volant, ella suant de dolor; l’espera, la dilatació, el part, els esgarips, la sang i el gir argumental que talla l’alè del lector, que ens deixa rebregats i amb el cor tenallat —no puc ser més explícit—; tot això va anar així.

Kotzwinkle ho va viure, ho va patir i ho va pair, fins on és humanament possible. I, tot seguit, es va tancar a l’estudi a teclejar fins que va tenir El nedador del mar secret enllestit: 90 pàgines escrites amb la febrada (“amb llàgrimes als ulls des de la primera fins a l’última pàgina”) però amb una precisió (“havia d’escriure el que va passar de la millor manera que sabia”) i una rotunditat commovedores. Diu tant amb tan poc, que resulta espaterrant.

El resultat és aquesta història curta i devastadora perquè transmet el xoc brutal, que suposa una experiència com la que viuen els protagonistes; i reconfortant perquè traspua l’efecte terapèutic, exorcitzant, que perseguia l’autor quan va decidir compartir-la, l’any 1975.

Des del 2015, podem llegir El nedador del mar secret, publicada per Navona, magníficament traduïda al català per Yannick Garcia. I una cosa porta a l’altra: aquesta novel·la es devora, no us durarà ni una tarda i, un cop acabada, la recomanareu.

Podria explicar escenes que no oblidaré mai; detallar-ne l’argument; revelar-ne personatges secundaris impagables, frases perfectes que he subratllat, imatges corprenedores, pensaments, sentiments. Seria tot en va. No puc ser més explícit, no ho vull. Aquest llibre no es pot explicar. Es llegeix, es pateix... I es recomana.

Publicat per Jordi Benavente a El Matí Digital. 

Josep Masanés: “Les aventures són indispensables”

(Jordi Benavente, per a Fantàstik, octubre de 2015)

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967, quan feia vint-i-vuit anys que s’havia acabat la Guerra Civil i en faltaven encara vuit perquè el dictador morís de vell a l’hospital. Els seus anys d’infantesa van ser “temps de silenci, malgrat les esperances que poc a poc s’anaven obrint pas. Elements conflictius com la guerra o les idees polítiques no es parlaven ni a casa ni enlloc”, assegura. Potser per això La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) va sortir-li tan explícita, tan extrema, tan fascinant. Va esprémer la memòria col·lectiva retinguda i rajà tot: una història (de ficció) salvatge de 165 pàgines, amb microcapítols ràfega de metralleta que foraden la carn, Tarantino i McCarthy i alguna cosa més.

Entossudit a escriure, Masanés viu des de 2004 a Menorca en una caseta d’una planta als afores de Sant Lluís. Un poblet de cases baixes i blanques, finestres verdes, carrers rectes i encreuats, com una graella, a dos quilòmetres de la capital.

–Sant Lluís és un lloc molt tranquil per escriure. Potser massa aïllat –explica ell.

Escriu (relats i novel·les), es presenta a concursos, el premien (Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, finalista del Premi Ramon Llull, Premi Josep Saperas, Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, entre d’altres) i el publiquen.

Isolat, a Sant Lluís, i obstinat, percudint el teclat sense parar. Però no us l’imagineu pas desastrat i solitari com un escriptor maleït. Res d’això. Masanés és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, espòs i pare de família, la barba ben retallada, polo Lacoste o camisa, ulls petits, mirada clara. Viu obsessionat per parir històries i donar-les a conèixer, però –una cosa no treu l’altra– no oblida ni deixa mai de banda, assegura, les seves dues prioritats:

–Estic casat i tenim una filla. Són dues dones extraordinàries.

–Quan escrius?

–M’adapto. Al final, el més important és la família. L’escriptura i la lectura formen part de la meva vida, però poden esperar a què fem una partida de parxís.

Quan no juga al parxís amb la seva filla, Masanés escriu amb aquesta cruesa:

“La bombeta penjava del sostre, brut i humit, estava curulla de caguerades de mosques i feia una llum groguenca i malaltissa. (…) Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se’l menjaven. Havia estat espellat quasi totalment (…) El terra era ple de beines. Com si allí haguessin estat triant faves durant hores. El terra estava entollat per la sang del caporal”.

Són fragments de La vall de la matança, la història d’un grup salvatge amb una missió suïcida que els obliga a creuar les línies enemigues en plena Guerra Civil.

–Per què no ha triomfat més aquesta novel·la, aquesta mena de Maleïts bastards a la catalana?

–No ho sé perquè no ha fet més soroll. És una primera novel·la, aquest podria ser el motiu. D’altra banda, el tema de la Guerra Civil, per com s’ha tractat en la literatura catalana, no resulta atractiu. Però els comentaris que m’han arribat són molt encoratjadors, i estic convençut que en un moment o altre la novel·la renaixerà.

Per falta de pressupost, no he pogut visitar-lo a l’illa: ens hem creuat correus electrònics. Masanés m’explica que escriu en “una habitació amb un finestró, una taula gran, un ordinador, una impressora, i envoltat de llibres. Per a mi el lloc no és massa important, el que importa és la teva situació mental”. I afegeix: “Avui en dia Internet ha facilitat molt les coses. És molt fàcil fer qualsevol tipus de consulta que abans t’hauria costat setmanes de solucionar. Ja sigui una consulta històrica, tècnica, ortogràfica, lèxica. El que sigui. Però al final el que compta és saber com contar una història”.

–Per què escrius?

–Aquesta és complicada. Podríem dir que per diversos motius. D’una banda, per agraïment als que han escrit abans. Per tornar a la societat alguna cosa del que ells t’han donat. Cal reinterpretar i adaptar els temes clàssics a la nostra realitat. D’altra banda, escriure és una manera de conèixer el món, d’explicar-te’l i de plantejar-te possibles escenaris.

–Autors de capçalera?

–Quan vaig començar a prendrem seriosament això d’escriure, eren Borges, García Márquez, Vila-Matas, Camus, Jünger, Kafka, Gide. Ara mateix, també et diria McCarthy, Bernhard i Gaddis. Però la meva biblioteca és molt extensa i la meva curiositat encara més. De tots els llibres en pots aprendre coses. La meva manera d’apropar-me a la literatura no es afirmant que aquest o aquell llibre és perfecte. És més aviat que entre un munt de runes trobes una pedra preciosa. L’obra d’art perfecta no existeix. Els darrers anys m’he apropat al món de la poesia, al món grec. M’agrada el camí de llibertat que et mostren els poetes. I dels grecs, el seu fort simbolisme.

–Ara a l’octubre publiques Camins sense retorn (Llibres del Delicte, 2015), Premi Josep Saperas.

–Sí, és la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic (segle XVIII) i enrolats a la força. I com no podia ser d’altra manera, acabaran venint a Menorca. (Quan jo vaig arribar a l’illa, em vaig passar els primers anys cercant a totes les biblioteques i museus i llibreries dades sobre la història de Menorca, de manera que el context, si vols escriure, ja el tens. I l’espai físic també, és clar.) El petit pensa molt en la mare, és més somiador i rebel; el gran és més pràctic, cuida del germà petit i li promet que tornaran. Viuen amb aquesta esperança, una vida a la mar i a les escales portuàries molt dura i amb molta intransigència per part dels comandaments.

–Aventures.

–La base de les meves novel·les sempre són les aventures. Després la novel·la pot ser una mica més negra o històrica o poètica o fantàstica, però les aventures són indispensables.

–I l’altre títol, que veurem publicat l’any vinent, és la novel·la amb què vas endur-te l’últim Premi de Narrativa Joan Marquès Arbona, de Sóller, La paradoxa de Schrödinger.

–Sí, primer t’hauria d’explicar el perquè del títol. La paradoxa de Schrödinger fa referència a un experiment de física quàntica en què un electró és dirigit cap a una placa amb dos forats. Quan es comprova per quin forat ha passat resulta que ha passat pels dos. Però si s’observa bé, no és així, realment l’electró es torna tímid i només passa per un dels dos forats. D’aquí es conclou que l’espectador modifica la realitat.

–Gènere fantàstic?

–Sí i no. La base i l’estructura de La paradoxa de Schrödinger és de novel·la d’aventures. Conta la història d’un noi que es diu MM, Maties Miralles, i que va amb cotxe de Ciutadella a Maó. Recull una noia a la carretera i comencen a passar-li coses molt estranyes. Cap a la meitat de la història (la novel·la té només 10.000 paraules), es produeix un gir inesperat i es precipiten els esdeveniments. Finalment, i d’aquí el títol, el lector ha de decidir si la història real és la que conta el narrador o la que sospiten els personatges.

–10.000 paraules sorgides d’un curs d’escriptura creativa, pel que vaig llegir a la notícia que informava del premi. De quan tornant del curs passaves per una carretera determinada. D’aquí la noia de la corba…

–Va sorgir l’oportunitat d’un curs per escriure novel·la amb en Pau Faner i, res, cap a Ciutadella falta gent. Una hora de classe, que sempre era més, i després al sortir era de nit i era l’hivern. La carretera travessa l’illa de cap a cap, però a l’hivern pots pràcticament fer el camí creuant-te només amb dos o tres cotxes. Són 42 quilòmetres. I sí, una mica la idea és la noia de la corba, zombis o esperits malignes que apareixen en mig de la carretera amb voluntat de tocar-te, de palpar-te. Alguna cosa estranya que et pertorba. Però no és una història de por. De fet, crec que el lector riurà. No està confirmat, però en principi ho publicaria Documenta Balear i seria cap a la primavera del 2016.

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

“–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.”

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

“–¿El Manurhin es un Magnum? 

–Claro que es un Magnum. 

–Yo creía que era un arma francesa. 

–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

“–¿Te acuerdas del 73?

–Era en lo que estaba pensando.

–Allí los matamos a todos. 

–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.

–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.”

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

“(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.

–¿Y qué?

–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)”

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

GALCERAN, L’HEROI DE LA GUERRA NEGRA, de Jaume Cabré

“El teu germà anava a recollir llenya i te l’has trobat amb l’esquena feta una nafra i les mosques xuclant-li la sang”. Galceran, l'heroi de la guerra negra (Laia, 1978; Proa, 1990) és una història de venjança, poètica i violenta, de poc més de vuitanta pàgines de pura acció, amb què Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de 1977, narrant la tràgica història del bandoler Jaume Galceran, el Queraltó dels Rasos.

Situada a la Catalunya de mitjan segle XIX (durant la segona carlinada) Galceran, l'heroi de la guerra negra és la segona novel·la que publicà Cabré. Abans havien aparegut els llibres de narracions Faules de mal desar (1974) i Toquen a morts (1977), i la novel·la coral Carn d’olla (1978). Però l’autor de Jo confesso començava ja a tenir esmoladíssim el seu estil característic: curós amb la llengua, la musicalitat de les paraules, el ritme de les frases; èpic i negre i, si cal, explícit...

"Callaven. Els unglots del cavall ressonaven en aquell retall de bosc rocós, com si la roca fos la pell tibant d'un tambor sinistre. Sobtadament, en Jaume Galceran trencà el silenci”

...i també la fusió entre diàlegs i acció, segons el moment, un recurs que ja emprava Mercè Rodoreda, entre d'altres, i que Cabré, admirador de la barcelonina, també ha fet marca de la casa:

“Na Galcerana sortia ara a l’enllosat i mirava el seu fill com s’allunyava. Cridà Jaume, fill, amb veu dèbil, i Galceran, no te’n vagis, amb veu afònica i inútil, que l’altre ja no la podia sentir (...) Una llagrimota xorca regalimà per la galta rebregada de la vella. No s’amoinà a eixugar-la”

Qui busqui recreació de la vida a les muntanyes, sempre emboscats i amb l’arma a punt dels saltabardisses mítics, la trobarà; qui cerqui una història de violència com si d’una Collita roja o un Acorralat a les Guilleries es tractés, també la tindrà; Galceran, l'heroi de la guerra negra és tota això, i més, servit en capítols curts, de ritme picat que, per força, no decau mai, amb combats cos a cos, emboscades i tretes de tota mena, traïcions i sang, molta sang.

“(...) i en Mitjagalta inflava el pit i deia està bé, ‪‎Galceran, m'has buscat i ja m'has trobat: quan vulguis, i tots dos homes treien de la faixa un ganivetot descomunal (...) i els dos oponents es miraven amb odi descosit i fitaven els moviments felins de l’adversari”

Ja sabeu que aquest 2014 estic fent el meu particular “Any Cabré”, llegint -gaudint, subratllant- tots els llibres (novel·les, assaigs, relats) de l’autor de Les veus del Pamano que puc. Ara que he passat uns dies al Berguedà, a la falda del Pedraforca, era el moment ideal per a aquesta novel·la curta genial i, malgrat la sagnant coreografia de mort que ofereix, antibel·licista:

“Ja no sé fer de pagès, creu-me: és massa sang per tornar a agafar l’aixada com no sigui per encertar-la al cap d’un traïdor”

Llegiu-la, si trobeu el moment. Té escenes memorables, de pel·lícula d’aventures, recreació històrica, violència i frases i paràgrafs per emmarcar, d’aquesta prosa rodona, vibrant i punyent de l’autor del Viatge d’hivern.