Quasi tot el que m’ajuda a escriure

Que soni All Along the Watchtower del Jimi Hendrix m’ajuda a escriure. O Mystery Train de l’Elvis. O Death dels White Lies. O Baba O’Riley dels Who. O Milestones del Miles Davis. O Dancing Barefoot de la Patti Smith. O Insight dels Joy Division. A 30 de l’escala de volum del meu portàtil. I tota la poesia que contenen les novel·les de Roberto Bolaño, i totes les carreteres, tots els deserts, totes les planures i tots els cavalls narrats per Sam Shepard, i tot el jazz dels paràgrafs oceànics de Jack Kerouac.

El que no m’ajuda a escriure és el soroll que fem tots plegats massa sovint, però alhora és una de les coses que em fan sortir a triscar tot sol per la muntanya. I això sí que m’ajuda a escriure. I llegir i que em ressoni per dins la prosòdia nostàlgica i sinuosa de la Maria Cabrera i la prosòdia elegant i combativa de la Mireia Calafell i el misteri atàvic de l’Anna Gual i el misteri glaçat de la Silvie Rothkovic, entre d’altres.

I l’entrevista èpica que Kiko Amat va fer-li a Jim Dodge, on l’autor de Fut li etziba que val més que la recompensa sigui l’obra mateixa, “perquè serà l’única que rebràs”, i on Amat parla, precisament, de fer les coses per “celebrar el tiberi”. I allò que diu Vila-Matas: que on s’ha de ser veritablement original és citant. I allò altre que, també segons Vila-Matas, va dir Marilyn Monroe: que citar és repetir malament el que ha dit algú altre. I Truman Capote deixant-li anar a la mateixa Marilyn “em pensava que eres rossa natural” i ella contestant-li “ho soc, però és que ningú és tan, tan natural. I per cert, ves a la merda”.

La Laura López Granell dient-me un dia que, per molt que se n’amaguin fent-ho en prosa, n’hi ha que són poetes. I per tant, tota la poesia del nostre estimat Jaume Cabré, que va deixar Jo confesso “definitivament inacabada”, de tan perfecta, i l’Àguila Negra i el xèrif Carson campant per sempre a la nostra memòria. I els paisatges de les pel·lícules de Wim Wenders, siguin Berlín o Texas, la manera que té Wim Wenders de filmar els paisatges, de convertir-los en personatges fascinants i tristos. I la manera com encara el cinema i la vida Werner Herzog. I la calma i la ironia de Jim Jarmusch. Tot això m’ajuda a escriure.

I la consciència del seu propi cos, i l’elasticitat i la força, d’una mestra de ioga. O d’un ballarí clàssic. O d’una escaladora atacant sola una paret vertical de roca, tota concentració i dansa. O fotre’m a córrer pel bosc quan només m’hi volia perdre, a peu, una estona. Fins i tot sota la pluja, sobretot sota la pluja. I ensumar el bosc moll, entaforar-m’hi, flotar-hi. Les endorfines.

Llegir De Luca, Ginzburg, Pla, Rodoreda, Perejaume, Brautigan, Carver, Ibarz, Casasses, Kapuscinski, Cortázar, Borges, Thoreau, Espinàs, Monzó, Bradbury, Badal, DFW, Winterson, Campbell, Carrère, Serés, Snyder, Bukowski, no hi caben, aquí, totes les lectures que m’exciten, ni totes les meves dèries cinèfiles. Però tots ells, i molts més bons exemples de dir tant només amb el just i necessari. De clavar-ho. D’esculpir-ho. De deixar-ho voleiant al vent, amb gràcia.

I també aquella columna de la Leila Guerriero, la seva llista de coses que l’ajuden a escriure. Tota la seva obra m’inspira, de fet, la manera com respiren els seus textos, la seva autoexigència, no posar-s’hi si no és per cremar-ho tot per il·luminar-ho tot.

Vet aquí, doncs, quasi tot el que m’ajuda a escriure. I també saber que només depèn de mi. Que només haig de seure al teclat i remar. I que, en qualsevol cas, naufragar és sempre un nou començament.

publicat a CATORZE

Defectuós, el món, quan tanques el llibre

Un dia que parlàvem amb la Silvana Vogt –l’escriptora mestressa de Cal Llibreter– dels motius pels quals llegim, vaig dir-li que jo, sovint, llegeixo com qui fuma opi. Per desaparèixer. Per apagar-me del tot i obrir els ulls en una altra banda sent, si s’escau, algú altre, o senzillament no sent ningú, durant una bona estona. Com més llarga, millor. Mesos després llegeixo un relat autobiogràfic del napolità Erri De Luca, inclòs al volum El més i el menys (Bromera, trad. Albert Pejó), que diu que “un llibre serveix precisament per a això, per esborrar els dies”.

Ho vaig subratllar. I amb el mateix llapis, vaig posar-hi un signe d’admiració al costat. M’encanta quan, llegint, penso que ben bé així, clavat, ho hauria pogut dir jo. De fet —tanco el cercle—, ja és el que havia escrit la Silvana a la seva novel·la La mecànica de l'aigua (Edicions de 1984) i que, en el seu moment, també vaig subratllar: “—Què trobes en ell que no trobis en altres escriptors? –A mi.”

Sobre això de necessitar la lectura com qui busca aire, com un acte rabiós de supervivència, un altre fragment brillant del mateix recull d’Erri De Luca: “Si llegir és una malaltia, es contreu a partir dels altres i es transmet. És una malaltia infecciosa, però no defectuosa. Defectuós ho és el món, quan tanques el llibre”.

Per la seva prosa clara, de frases rodones i rotundes (la senzillesa i la potència de la fórmula “subjecte + verb + predicat”), i per la seva militància d’esquerres de pedra picada, i de barricada, si fa falta, De Luca em recorda Natalia Ginzburg. D’aquesta autora, n’he regalat moltes vegades La ciutat i la casa (Club Editor, trad. Meritxell Cucurella-Jorba), meravellosa i dura novel·la epistolar: “Sé prou bé que en comptes de cartes prefereixes el telèfon. Jo, al revés”.

Però ara pensava en Les petites virtuts (Àtic dels Llibres, trad. Elena Rodríguez), on Ginzburg deia: “Aquest ofici [escriure] és un amo, un amo capaç de fuetejar-nos fins que surt sang (...). Es nodreix de nosaltres i creix en nosaltres”. Una manera com una altra de justificar la vocació. A El més i el menys, De Luca ho ventila afirmant: “Si hi hagués hagut armes penjades a la paret, m’hauria fet caçador. Però hi havia llibres, apilats fins al sostre”; i amb aquesta imatge: “Vaig començar a escriure per forçar les parets que tenia al voltant. I les parets cedien”.

Cadascú, els seus motius. A Devoción (Lumen, trad. Ana Mata Buil), Patti Smith diu que escrivim “perquè no podem limitar-nos a viure”, i Leila Guerriero, que és “perquè sentim l’impuls insolent, i al mateix temps incontenible, de replicar el virus implantat —en nosaltres— pels llibres que hem llegit” (Zona de obras, Círculo de Tiza). Aquí, ja ho sabeu, som de celebrar llibres, de devorar-los, i sempre que en tanquem un és per obrir-ne un altre. ¿Però aleshores de què va, aquesta columna, de per què llegim o de per què escrivim?, em diu una amiga. Va de necessitar-ho.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

FOTO d'Erri De Luca BY Rosdiana Ciaravolo.

Llibres maleta (plens de records i llum)

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta", deia Serguei Dovlàtov, traduït per Miquel Cabal, a La maleta (LaBreu). Esclar que podria ser que l'escriptor rus exiliat a Queens, Nova York, senzillament s'ho hagués fet venir bé: el seu llibre –impregnat del laconisme irònic de qui va passar per la universitat i per la presó, va fer de periodista i de vigilant en un camp de treball, i va morir alcoholitzat poc abans de fer els 50– narra la història dels vuit objectes anodins (barret, mitjons, guants, jaqueta, etcètera) que Dovlàtov va endur-se de l'URSS en una maleta. Una excusa tan vàlida com una magdalena per tibar el fil de la memòria.

A Inventari de coses perdudes (Més Llibres, traduït per Maria Bosom), la berlinesa Judith Schalanksy invoca dotze coses desaparegudes, com els cants d'amor de la poeta Safo ("poemes mutilats que esperen que algú els completi"), el palau de l'RDA o una illa submergida per sempre més a l'oceà; i, amb aquesta excusa, posa en solfa vivències personals, assaig i ficció, per demostrar-nos que res desapareix del tot mentre en quedi el record. Més que maleta, aquest seria un llibre museu, en què cada peça inspira un relat tan emotiu com original: "L'endemà, al lloc on hi havia hagut l'atol, només devien flotar uns quants arbres morts sobre la superfície del mar, llisa com un mirall".

A Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, traduït per Marina Bornas), Stefanie Kremser hi consigna les vint-i-dues adreces de cinc països diferents, a banda i banda de l'Atlàntic, en què al llarg de cinc dècades ha tingut raspall de dents, i per tant residència. Són, doncs, unes memòries en trànsit en què aquesta rodamon privilegiada (perquè no ha hagut de fugir mai d'una guerra ni de la gana, com diu ella mateixa) s'interroga, literàriament, sobre per què escriu, i sobre qui és i d'on és, malgrat (o gràcies a) totes les vegades que ha triat fer les maletes. "De què em desprenc i conservo només en el record, i què m'emporto en el pròxim trasllat?"

Patti Smith diu a M Train (Lumen, en castellà) que el seu dilema sempre que se'n va de viatge és, precisament, decidir quins llibres fica a la maleta, a banda d'una Polaroid, un grapat de mitjons d'abelles i samarretes dels Electric Lady Studios. El seu és un llibre capsa de records i de lectures, amb els quals Smith fa el que vol. És a dir: fa literatura, de la bona. I és que tot li germina, a l'autora del Horses. A L'Any del Mico (Club Editor, traduït per Martí Sales) hi diu: "I em vaig veure amb en Sam a la seva cuina de Kentucky i xerràvem d'escriure. Al final, deia, tot és pinso per una història, és a dir, suposo, que tots som pinso".

I passa el mateix amb Mercè Ibarz ("llauradora de les lletres"), que ara, amb Labor inacabada, tanca el Tríptic de la terra, en una edició d'Anagrama que inclou La terra retirada (1993) i La palmera de blat. Com Patti Smith, Ibarz escriu en una culta i amena primera persona sobre experiències pròpies i generacionals, que barreja magistralment amb l'assaig fotogràfic, cultural i antropològic; des del seu poble natal, Saidí, a la Franja, fins a Barcelona, passant per Lleida. I domina, com Sebald, l'art de narrar fent marrada però sense perdre mai el fil. "I ara sé que escriure és una pagesia. (...) La mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure."

També hi ha llibres que més que maletes són com tot l'hangar de l'Àrea 51, on acaba l'Arca de l'Aliança, a la mítica pel·li d'Indiana Jones. Llibres com 2666 del Bolaño, els Diaris de Kafka o el Jo confesso del Cabré. I n'hi ha que són volcans, tan fascinants i tan capaços d'arrasar-ho tot: Teoría de la gravedad, de Leila Guerriero, per exemple. Però això ja seria tema per a una altra columna.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Leila Guerriero: el negoci de la por

Publicat a ReportCat (amb VÍDEO del discurs inclòs)

Leila Guerriero (Junín, 1967) afirma que hi ha una gran diferència “entre esquinçar el silenci d’una pàgina amb una substància grisa o amb un tall inoblidable”. És fonamental entendre-ho bé això. La periodista argentina treballa sempre sota aquesta pressió autoimposada. Diu que “només si una prosa intenta tenir vida, tenir nervi i sang, un entusiasme”, només si és així, assegura, qui ho llegeixi podrà sentir també aquesta vida, aquest nervi, la sang i l’entusiasme. I ella no ha estudiat mai periodisme. Però ha llegit molt, ha canibalitzat els millors, i així escriu, de manera ferotge i sense treva. Amb entusiasme i conscient que el seu negoci és el de la incertesa i la por.

“Cada vegada que m’assec a escriure, sóc aquesta dona [Beatrix Kiddo (Uma Thurman), a Kill Bill: Volum 2] dins d’una caixa de fusta. Sense esperança però, sens dubte, entregada a una convicció impossible. Disposada a executar el meu millor cop. Podré fer-ho? Ho hauré fet ja alguna vegada? No ho sé, però això és la incertesa. És el salari que es cobra la por. I jo li pagaré tota la vida”, va admetre aquest dilluns al Col·legi de Periodistes de Catalunya durant el seu discurs de lliurament del XIV Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán.

Quan té un projecte entre mans, Guerriero investiga i entrevista durant setmanes o mesos. I després passa jornades maratonianes tancada al seu pis, sobre el teclat, parant només l’indispensable, fins que tot li quadra i per fi creu que allò ja no pot sonar millor. Escriu cròniques i reportatges llargs, de cinc, deu, quinze pàgines, o de tot un llibre. També columnes breus i fulgurants. I per aconseguir aquest segell tan seu, aquest periodisme que és bona literatura (perquè ella no ho concep d’altra manera), diu que, des d’adolescent, ha devorat pel·lícules, novel·les, poesia, còmics i música de tota mena, dels quals n’ha après “la importància del to, del ritme, de la tensió argumental, i de l’ús del llenguatge”. Encara que escrigui sobre fets reals i per tant no s’inventi mai res.

I aquesta és la diferència entre el seu periodisme (que també pot tenir escenes, personatges, diàlegs i metàfores) i la literatura de ficció: el compromís sagrat de no inventar. I té molt clar que el que importa és com ho expliques: que no és la història —tot i que cal tenir-ne una que valgui l’esforç— sinó “els vents que l’empenyen”. Reivindica cròniques que es reconeguin com “una forma de l’art”, perquè qualsevol història té “com a destí possible la glòria o l’oblit”. I així són les seves: vives i roents, amb frases esmolades com versos perfectes.

Imaginar Sísif feliç
Sobre la deriva frívola i el descrèdit general de l’ofici, Guerriero ho té clar: “Els periodistes hem passat de ser els herois que s’enfrontaven a dictadures i a negocis bruts, a ser els malvats”. I afegeix: “No sé què ens va passar, però ens va passar d’una manera contundent. El periodisme no és una eina per repetir, sense comprovar-lo, qualsevol rumor que recorri el món”. Això sí, adverteix contra qualsevol intent d’abandonar la tasca: “Podria seure en alguna banda, amb un cartell que digués: Tinc entusiasme, vinc a oferir-ne”, va dir davant els assistents a l’acte.

No és estrany que al discurs hi mencionés també la doblement mítica exhortació de Camus: “Hem d’imaginar Sísif feliç”. De fet, va dir, “jo sóc feliç durant aquella petita pausa que va entre el final d’un text i la pregunta: i ara, què? En aquella breu pausa sóc més forta que la meva roca. Perquè jo estic ficada en el negoci de la por, jo escric. I sóc periodista. I per tant escric coses reals, coses que passen, coses que ens passen”.

Aprendre dels millors
De jove, Guerriero escrivia relats de ficció de manera compulsiva. Un dia va deixar-ne un a la redacció del diari argentí Página/12. Els va agradar, el van publicar i sis mesos després van oferir-li entrar de redactora a Página/30, la revista mensual del diari. Tenia 24 anys. I allò va ser la seva universitat. Amb foc real i aprenent-ne, diu, de mestres com Rodrigo Fresán o Martín Caparrós. El primer tema que van encarregar-li va ser sobre el trànsit caòtic de la ciutat de Buenos Aires. I el seu cap, atenció, va recomanar-li que llegís Crash, de J. G. Ballard, per “agafar el to”. Però ella no li va fer cas. No va llegir Crash. Perquè ja l’havia llegit als 13 anys. Se’n va sortir. I fins avui.

El jurat del Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán ha destacat que l’obra de Guerriero “posa de manifest la necessitat, la importància i la força del periodisme. Un ofici que no només ens insta a anar, veure, tornar i explicar, com diu ella mateixa, sinó també a contestar-nos per què, per a què, i com escrivim”.

Preguntes que ella respon, amb la pràctica, escrivint en capçaleres com La Nación, Rolling Stone, Gatopardo, El Mercurioo El País, o amb llibres com Los suicidas del fin del mundo (Tusquets, 2006), Frutos extraños (Alfaguara, 2009), Plano Americano (Anagrama, 2011), Una historia sencilla (Anagrama, 2013), Zona de obras (Círculo de Tiza, 2014), Opus Gelber. Retrato de un pianista (Anagrama, 2019), o el més recent, Teoría de la gravedad (Libros del Asteroide, 2019), que recull les columnes –quasi poemes en prosa– que ha publicat a El País.

“Vaig fer-me periodista i vaig entendre que era el que sempre havia volgut ser, i ja mai més he volgut ser una altra cosa”, diu Guerriero. “No hi ha conclusió, no hi ha focs artificials. No hi ha epifania”.

(El que hi ha és una obra brutalment inspiradora, feta de talls inoblidables. Gràcies, Leila.)

L'ÚNIC FORMAT POSSIBLE

*Jordi Benavente. Revista Capçalera.

No pots explicar un desnonament amb deu línies. Hi ha històries que demanen temps –setmanes, mesos– per ser investigades i redactades, i que necessiten formats folgats on ser publicades i llegides amb tots els detalls. Per això el periodista Jesús Martínez, La pobreza en Barcelona en los años del Big crap 2008 - 2014 (UOC, 2015), prefereix els reportatges llargs –“de largo aliento”. “És un plantejament vital –diu–. Dedico un any a cada reportatge. I solen ser sempre històries relacionades amb la immigració: tinc simpatia per la gent que abandona casa seva per creuar un oceà o un desert. L’èpica del trajecte”.

Són històries cares i el sector editorial de casa nostra no és prou fort per produir-les. Jordi Juste, periodista i professor de la UOC, dirigeix la col·lecció Reportajes 360º, on ha publicat Martínez: “Els autors mai no seran prou recompensats econòmicament. La recompensa és l’aposta en sí que fem pel llibre, una bestreta modesta i un percentatge de les vendes”. 

“Econòmicament no val la pena”, diu Carles Porta, periodista, escriptor, guionista, productor i autor de Tor, tretze cases i tres morts (La Campana, 2005; més de 50.000 exemplars venuts). Després d’haver descobert el cas fent de reporter per TV3, va passar-se vuit anys investigant sobre el terreny per narrar –en primera persona, com un Capote o un Mailer català– aquesta història d’orgulls, odis i crims en un poblet pirinenc. Per escriure Fago (La Campana, 2012) va seguir un procés d’immersió similar. “No compensa la quantitat d’hores recollint la informació, escrivint i reescrivint”. Per què fer-ho, doncs? “Perquè ho porto a la sang: m’apassiona escoltar, recollir una història i després relatar-la sense economitzar detalls, que qui ho llegeixi s’hi traslladi. I el format que més m’ho dóna és el llibre. I també per tot el que m’aporta com a persona”.

A El nuevo Nuevo Periodisme (Universitat de Barcelona, 2015), el nord-americà Robert S. Boynton vaticina que en el futur el periodisme serà o molt curt o molt llarg. Per llarg entén articles en profunditat, vídeos, podcasts, llibres: formats extensos que requereixen temps i diners. I de què viurem mentrestant? Boynton tampoc no té cap fórmula nova: haurem de seguir tocant moltes tecles. “Ja m’agradaria que la meva feina fos només escriure reportatges però ara mateix és impossible –diu Martínez–: treballo en una editorial, escric aquí i allà, faig classes. Els reportatges els faig en el meu temps lliure: és el que dóna sentit a la meva vida”. A Zona de obras (Círculo de tiza, 2014), la periodista argentina Leila Guerriero cita l’ídem peruà Daniel Titinger: “Tinc una feina que implica dotze hores al dia, i tot i això vull seguir explicant històries. Escriure una crònica et provoca estrés, no dorms, t’obsessiones, però és el que et fa feliç. I no escrius per diners ni per fama. Escrius per no estar trist”.

(Sobre per què uns en diuen crònica i d’altres reportatge, com diu l’argentí Martín Sivak, citat també per Guerriero: “No tinc de la crònica una definició diferent de la d’una nota o d’un reportatge: explicar una història”. Afegiria que: fidel a la realitat i de la manera més efectiva i atractiva possible. Punt.) 

La curiositat i les ganes d’investigar-ho són indispensables, i fer que flueixi, un imperatiu. El format extens ha de “captivar els consumidors”, escriu Boynton. “El luxe de detalls, la manera de situar les coses... i el ritme, perquè si no es llegeix bé, si no atrapa, allò no serà un llibre, serà una patata”, diu Porta.

Juste assegura que existeix la demanda, un públic que vol llegir reportatges amplis (“allò que ens ha passat a tots quan llegim un text en un dominical i se’ns fa curt”), i també l’oferta, reporters que busquen espai per explicar-se sense límit de caràcters. Per això la UOC va crear Reportajes 360º, que ja ha publicat més de dotze títols d’investigació, denúncia, divulgació. Aviat incorporaran “realitat augmentada, com ara vídeos accessibles des del llibre, per sumar continguts”. I per això l’editorial Saldonar, petita però amb caràcter, té la Col·lecció Periodistes, que compta ja amb quatre títols, periodisme d’investigació, com ara El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, o Castor: la bombolla sísmica, de Jordi Marsal.

Jorge Herralde va a la contra. El fundador d’Anagrama afirma que “la majoria de lectors ja en tenen prou amb els diaris i la televisió” per sadollar la seva fam de realitat, i que prefereixen la ficció. Però resulta que ell és un lector empedreït de diaris, “des de petit”, i és aquest “interès potser financerament malaltís” el que ha convertit la seva editorial en un filó del millor periodisme en format llibre (traduït al castellà).

Anagrama publicà El Nuevo Periodismo (1977), de Tom Wolfe i les obres de tota la colla: Thompson, Southern, Capote, etc. La col·lecció Crónicas arrencà el 1987 amb Cabeza de turco, de Günter Wallraff (que es va fer passar per immigrant per denunciar-ne les condicions de treball), i inclou obres de Bryce Echenique, Barley, Herr, Martí Font, Espada, Lee Anderson, Villoro, Vidal, Biskind, Mailer, Caparrós, Saviano i un llarg etcètera, més de 100 títols i una certesa: “les cròniques van lligades a una geografia i un període històric molt concret, això fa que fora del país en qüestió i del gremi periodístic requereixin per desxifrar-les una voluntat que molt pocs lectors tenen”. Públic lector fidel però minoritari, doncs. Amb una “joiosa anomalia”, afegeix Herralde: l’enviat especial de Déu. 

“Que ara se’n parla com una obvietat”, adverteix, però van haver de passar quatre títols sense pena ni glòria abans que el cinquè arrasés i convertís el periodista polonès Ryszard Kapuściński en una màquina de vendre llibres. El Sha (1987), El Emperador (1989), La guerra del futbol (1992) i El Imperio (1994). Bona premsa, bona crítica, idolatrat, però poques vendes. Fins que amb el llibre dedicat a l’Àfrica, Ébano (2000), “va fer el gran salt (més de 100.000 exemplars venuts fins avui) i tothom quedà meravellat i van començar a buscar els anteriors”. 

A la llibreria La Central (Barcelona), confirmen que Ébano és encara ara un dels 10 títols més venuts de la secció de Periodisme. També hi destaquen ZeroZeroZero, Roberto Saviano esbudellant el negoci mundial de la cocaïna; Crónicas de la Mafia, d’Íñigo Domínguez; De París a Monastir, del Gaziel corresponsal a la Gran Guerra; Los hijos, de Gay Talese; Herr Pep, de Martí Perarnau i Océano África, de Xavier Aldekoa, amb qui tornem al continent africà.

El cas del paradigmàtic corresponsal polonès constata un fet: el periodisme en format llibre de més èxit (comercial) és el literari. Aquell en què la línia entre periodisme i literatura –periodisme i literatura, no realitat i ficció– es difumina (de fet, el periodisme, quan fa l’esforç de narrar i no només d’aixecar actes notarials, és literatura), i el que queda és tan sols una història, real, ben explicada i amb més o menys profusió de recursos narratius com ara diàlegs, escenes, punts de vista, tensió, ritme, clímax. Ébano, de Kapuściński, Honrarás a tu padre, de Talese, Tor, de Carles Porta, El Hambre, de Martín Caparrós, ZeroZeroZero, de Saviano... Són molt més que cròniques, reportatges o assajos. Investiguen i narren històries, realitats, amb vocació social, humanista, de denúncia, i voluntat d’estil. Com escriu Guerriero: “No crec en les cròniques interessades en el què però desenteses del com (...) Perquè no crec en les cròniques que no tinguin fe en el que són: una forma d’art”.

Talese diu que no n’hi ha per tant. Al pròleg del seu darrer llibre, que recull els seus primers articles com a periodista esportiu, diu que ell s’ha limitat sempre a escriure “el reportatge de tota la vida” (molta investigació, molt treball de camp) amb “tècniques narratives de la ficció”. Jorge Carrión, a Mejor que ficción, recorda que va ser Gabriel García Márquez qui el 1955 donà a la crònica periodística “l’ambició i l’estructura de la novel·la” amb Relato de un náufrago, i que, abans, Charles Dana i Joseph Pulitzer havien posat “les bases d’un periodisme d’investigació amb consciència d’autoria i amb voluntat de seducció”. Aquí hem tingut a Pla, Candel, Huertas Clavería, Roig, Vázquez Montalbán, Vinader... Als EUA, Mailer, Capote, Herr i sobretot Wolfe, que posà l’etiqueta del “Nou Periodisme” a tota una generació. Avui, aquí i allà, Krakauer, Guerriero, Conover, Villoro, Orlean, Caparrós, Millás, Saviano, Canosa, Serés, Porta i molts altres continuen explorant possibilitats. Narrant.

Carles Porta destaca que va ajudar-lo molt el Des de la tenebra, de Joan Manuel Oleaque, que reconstrueix el crim d’Alcàsser, i també l’obra sencera de Josep Maria Espinàs, que fa que tot “sembli tan fàcil, tan rítmic, tan melòdic”.

“El reportatge és un gènere sense pàtria. Arreu hi ha temes que requereixen ser explicats amb detall, amb testimonis i una aproximació profunda que combini angles i recursos”, afirma Carles Singla, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF. I afegeix: “El reportatge és el gènere periodístic que pretén acostar o transportar literalment el lector al lloc on passen les coses o posar-lo en el centre d'un tema determinat per ajudar-lo a comprendre'l. Una altra característica important del reportatge és la llibertat que l'autor té a l'hora de realitzar-lo”. Hi ha fins i tot qui fa periodisme dibuixant còmics: Joe Sacco a Reportajes, o Jorge Carrión i Sagar Fornies a Barcelona. Los vagabundos de la chatarra. Les històries són, doncs, infinites, i el gènere –el bon periodisme que les narra–, inesgotable.



(Publicat per Jordi Benavente a la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya)