“Les úniques persones que m’interessen són les que estan sonades, les que estan boges per viure, boges per parlar, desitjoses de tot al mateix temps, aquelles que mai no badallen ni diuen tòpics... sinó que cremen, cremen, cremen com ciris enmig de la nit”, va escriure Jack Kerouac (1922-1969) a On the road (traduïda al català per Laia Font i Anna Llisterri, A la carretera. El rotlle original, Edicions 62, 2009), la novel·la que canviaria la vida de milers de joves dels EUA i d’arreu del món. I també la del seu autor. Aquest 21 d’octubre de 2019 fa cinquanta anys clavats que Kerouac moria d’hemorràgies internes, destrossat per l’alcoholisme. Tenia 47 anys.
On the road es va publicar als EUA el 1957. A la ràdio sonaven Chuck Berry i Elvis Presley; al cinema hi brillaven el salvatge Marlon Brando i el rebel sense causa James Dean; Bob Dylan tenia 16 anys i John Lennon 17. La novel·la era la crònica dels viatges esbojarrats a través dels EUA d’uns joves vitalistes que fugien del somni americà i la societat industrial, amb el propi Kerouac (Sal Paradise) i el seu amic Neal Cassady (Dean Moriarty) al capdavant: “Amb l’aparició d’en Neal per a mi va començar aquella part de la meva vida que es podria anomenar la meva vida a la carretera”. Crònica del rebuig del consumisme narcotitzant imperant; d’un nomadisme de motxilla i peu a l’accelerador, i de la cerca de noves experiències a través de les drogues i el sexe.
En la versió comercial, retallada pels editors, tots els personatges apareixien sota pseudònim. Dècades més tard va sortir a la llum l’anomenat “rotlle original”, que l’autor havia mecanografiat en un rotlle de 36 metres en poques setmanes (Truman Capote va dir que allò “no era escriure sinó teclejar”), i aleshores sí, es van poder llegir els noms reals. Quan Gilbert Millstein va publicar la crítica al New York Times dient que Kerouac era la veu de la nova generació, i que significava el que Hemingway per a la Generació Perduda, va encimbellar-lo i, alhora, el va condemnar. Kerouac va fer-se famós de la nit al dia i, incapaç d’afrontar aquell èxit fulgurant, va començar a beure molt. No volia ser el “rei dels beatniks”, assetjat sense descans per desconeguts que confonien l’escriptor amb el personatge. No volia crear escola, ni que escrivissin com ell. Volia ser únic. I ser respectat i celebrat per la bellesa de la seva escriptura, com els seus admirats Dostoievski, Stendhal, Proust o Thomas Wolfe.
Es considerava a si mateix un “running Proust”; no un Proust narrant des del llit, sinó un Proust en camí vivint en directe l’epopeia. La idea era anar-ho plasmant tot en un grapat de novel·les que, juntes, formarien la gran saga de la seva vida, “La Llegenda de Duluoz”. Sempre amb una llibreta, anotant detalls i converses que després convertia en material literari. “Escriure era l’única cosa en què pensava, mai no va voler fer res més”, va dir William Burroughs (Kerouac no només va ajudar-lo a mecanografiar The Naked Lunch, també va suggerir-li el títol). Per a ell l’escriptura era una “vocació sagrada”, va dir el poeta Allen Ginsberg.
El gran poeta seminal
Ginsberg, que havia parit el polèmic poema èpic Howl (1955), va confessar-li a Jean-FrançoisDuval (Kerouac y la generación beat, Anagrama, 2013) que no era més que “un alumne de Kerouac, la meva poesia ve de la seva, és una imitació. El gran poeta seminal és ell”. També va explicar-li el que li havia dit l’avui Nobel de Literatura, el bard Bob Dylan: “De tots els poetes estatunidencs que he llegit, Kerouac és el primer que escriu amb ritmes propis de la llengua estatunidenca”. Dylan parlava dels poemes de México City Blues.
Poeta o novel·lista? Segons Ginsberg (en una entrevista recollida a Ginsberg Esencial, Anagrama, 2018), les frases llargues de Kerouac “tenen la densitat de la poesia, la bellesa de la poesia, però per sobre de tot, aquell ritme elàstic tan únic que va del començament al final de la frase i que acaba amb un ‘pam!’”. Un exemple d’A la carretera, tot i que trobaríem frases encara més llargues i poderoses, podria ser aquest: “Em vaig imaginar en un bar de Denver aquella mateixa nit, amb tota la colla, i em trobarien estrany i esparracat i com el profeta que ha travessat la terra per portar la paraula obscura, però l'única paraula que em sortia a mi era Uau”.
El seu pitjor enemic
Segons Carolyn Cassady, dona de Neal, íntima de Kerouac i entrevistada també per Duval, l’autor de México City Blues era “impressionable i inestable, però dotat d’empatia i compassiu. Era tendre, sentimental i somiador, però també irracional, d’humor canviant, sempre donat a escapar de les realitats materials i concretes. I, sobretot, era el seu pitjor enemic”. De fet, quan la seva segona dona va dir-li que n’estava embarassada, no va voler assumir la paternitat de la seva filla. I el poeta californià Gary Snyder, que li havia inspirat el protagonista d’Els pòtols místics (The Dharma Bums, 1958), va arribar a dir-ne que a vegades es comportava com “un borratxo que ofenia fins i tot els seus amics íntims amb una mordacitat massa cruel per ser simulada” (Jack Kerouac, Gerald Nicosia, Circe, 1994). I això que alguns dels moments més feliços de la seva vida els havia passat precisament amb Snyder, a les muntanyes.
Molts el posen al sac d’aquells autors que es llegeixen amb fruïció només durant la joventut i que després s’obliden. Però l’energia que desprenia la literatura de Kerouac encara resplendeix ara. Encara crema. Diu la llegenda que A la carretera és un dels llibres més robats de les llibreries dels EUA després de la Bíblia (cosa que no treu que hi hagi una llegenda semblant, però amb El vigilant en el camp de sègol). “Reuneixes tots els millors estils... de Joyce, Céline, Dosty i Proust, i els utilitzes amb l’empenta muscular de la teva pròpia narrativa, el teu propi estil i la teva pròpia emoció... Escrius amb una rapidesa incisiva i després ho pots apedaçar”, va dir una vegada. La literatura de carretera de Sam Shepard li devia a Kerouac la passió per solcar paisatges sense descans. Roberto Bolaño no hauria escrit Los detectives salvajes com la meravellosa roadnovel que és si no hagués llegit Kerouac. Not fade away, de Jim Dodge, no seria tan lisèrgica. Wim Wenders no s’hauria enamorat tan bojament dels EUA. Nosaltres mateixos, no seríem com som.
Ginsberg, que havia parit el polèmic poema èpic Howl (1955), va confessar-li a Jean-FrançoisDuval (Kerouac y la generación beat, Anagrama, 2013) que no era més que “un alumne de Kerouac, la meva poesia ve de la seva, és una imitació. El gran poeta seminal és ell”. També va explicar-li el que li havia dit l’avui Nobel de Literatura, el bard Bob Dylan: “De tots els poetes estatunidencs que he llegit, Kerouac és el primer que escriu amb ritmes propis de la llengua estatunidenca”. Dylan parlava dels poemes de México City Blues.
Poeta o novel·lista? Segons Ginsberg (en una entrevista recollida a Ginsberg Esencial, Anagrama, 2018), les frases llargues de Kerouac “tenen la densitat de la poesia, la bellesa de la poesia, però per sobre de tot, aquell ritme elàstic tan únic que va del començament al final de la frase i que acaba amb un ‘pam!’”. Un exemple d’A la carretera, tot i que trobaríem frases encara més llargues i poderoses, podria ser aquest: “Em vaig imaginar en un bar de Denver aquella mateixa nit, amb tota la colla, i em trobarien estrany i esparracat i com el profeta que ha travessat la terra per portar la paraula obscura, però l'única paraula que em sortia a mi era Uau”.
El seu pitjor enemic
Segons Carolyn Cassady, dona de Neal, íntima de Kerouac i entrevistada també per Duval, l’autor de México City Blues era “impressionable i inestable, però dotat d’empatia i compassiu. Era tendre, sentimental i somiador, però també irracional, d’humor canviant, sempre donat a escapar de les realitats materials i concretes. I, sobretot, era el seu pitjor enemic”. De fet, quan la seva segona dona va dir-li que n’estava embarassada, no va voler assumir la paternitat de la seva filla. I el poeta californià Gary Snyder, que li havia inspirat el protagonista d’Els pòtols místics (The Dharma Bums, 1958), va arribar a dir-ne que a vegades es comportava com “un borratxo que ofenia fins i tot els seus amics íntims amb una mordacitat massa cruel per ser simulada” (Jack Kerouac, Gerald Nicosia, Circe, 1994). I això que alguns dels moments més feliços de la seva vida els havia passat precisament amb Snyder, a les muntanyes.
Molts el posen al sac d’aquells autors que es llegeixen amb fruïció només durant la joventut i que després s’obliden. Però l’energia que desprenia la literatura de Kerouac encara resplendeix ara. Encara crema. Diu la llegenda que A la carretera és un dels llibres més robats de les llibreries dels EUA després de la Bíblia (cosa que no treu que hi hagi una llegenda semblant, però amb El vigilant en el camp de sègol). “Reuneixes tots els millors estils... de Joyce, Céline, Dosty i Proust, i els utilitzes amb l’empenta muscular de la teva pròpia narrativa, el teu propi estil i la teva pròpia emoció... Escrius amb una rapidesa incisiva i després ho pots apedaçar”, va dir una vegada. La literatura de carretera de Sam Shepard li devia a Kerouac la passió per solcar paisatges sense descans. Roberto Bolaño no hauria escrit Los detectives salvajes com la meravellosa roadnovel que és si no hagués llegit Kerouac. Not fade away, de Jim Dodge, no seria tan lisèrgica. Wim Wenders no s’hauria enamorat tan bojament dels EUA. Nosaltres mateixos, no seríem com som.
Woodstock, Manson i la Lluna
Entre altres coses, l’any 1969 va ser l’any del primer festival de Woodstock i el de l’estrena d’Easy Rider. L’any de l’arribada a la Lluna, dels crims de la Família Manson i d’Abbey Road, l’últim disc dels Beatles. També va ser l’any que va morir Kerouac. Mesos abans, Carolyn Cassady l’havia trucat per dir-li que havien trobat mort el seu amic Neal, a Nou Mèxic, després d’una festa amb alcohol i barbitúrics. Notícia que va precipitar l’autodestrucció d’algú que ja consumia litres de cervesa i de whisky cada dia. “L’angoixa mental és tan intensa que un sent que ha traït el seu propi naixement (...) S’identifica amb el dimoni i Déu sembla molt llunyà, abandonant-lo a un a la seva malaltissa estupidesa (...) Un es mira les mans com si estiguessin en flames i no pogués moure’s ni fer res, es contempla el món amb ulls morts”, havia escrit Kerouac a Big Sur (1962).
Trucava al seu nebot, que vivia a Alaska, i li deia que hi aniria, a viure en una cabana al bosc (“A long way from / the Beat Generation / in the rain forest”) com havia fet el seu admirat Jack London. Li deia això, però gairebé ja no podia ni aixecar-se del sofà. Malalt i psicòtic, li agradava seure al porxo del darrere a llegir amb una cervesa, però va deixar de fer-ho perquè no volia que l’espiessin els veïns. L’única sortida que li quedava era la interior, escriu Nicosia (Circe, 1994). Es tancava a l’habitació i gravava cintes en què parlava i cantava, amb la ràdio de fons, tocava l’harmònica i improvisava: “La terra vibra amb el so de la música... Al meu cor només hi ha vergonya... Crec que tornaré a casa”.
Entre altres coses, l’any 1969 va ser l’any del primer festival de Woodstock i el de l’estrena d’Easy Rider. L’any de l’arribada a la Lluna, dels crims de la Família Manson i d’Abbey Road, l’últim disc dels Beatles. També va ser l’any que va morir Kerouac. Mesos abans, Carolyn Cassady l’havia trucat per dir-li que havien trobat mort el seu amic Neal, a Nou Mèxic, després d’una festa amb alcohol i barbitúrics. Notícia que va precipitar l’autodestrucció d’algú que ja consumia litres de cervesa i de whisky cada dia. “L’angoixa mental és tan intensa que un sent que ha traït el seu propi naixement (...) S’identifica amb el dimoni i Déu sembla molt llunyà, abandonant-lo a un a la seva malaltissa estupidesa (...) Un es mira les mans com si estiguessin en flames i no pogués moure’s ni fer res, es contempla el món amb ulls morts”, havia escrit Kerouac a Big Sur (1962).
Trucava al seu nebot, que vivia a Alaska, i li deia que hi aniria, a viure en una cabana al bosc (“A long way from / the Beat Generation / in the rain forest”) com havia fet el seu admirat Jack London. Li deia això, però gairebé ja no podia ni aixecar-se del sofà. Malalt i psicòtic, li agradava seure al porxo del darrere a llegir amb una cervesa, però va deixar de fer-ho perquè no volia que l’espiessin els veïns. L’única sortida que li quedava era la interior, escriu Nicosia (Circe, 1994). Es tancava a l’habitació i gravava cintes en què parlava i cantava, amb la ràdio de fons, tocava l’harmònica i improvisava: “La terra vibra amb el so de la música... Al meu cor només hi ha vergonya... Crec que tornaré a casa”.
Una convicció molt intensa
Quan, a tocar del final, el novel·lista Gregory McDonald va anar a entrevistar-lo, va trobar-se’l en plena crisis nerviosa d’alcohòlic. No parava de parlar-li del seu germà Gérard, mort als 9 anys quan ell en tenia 4. “Alguna vegada t’has sentit identificat amb algú, Jack?”. “Sí, amb Cassady”, va respondre Kerouac, i aleshores va començar a rememorar l’apassionant relació amb el seu amic Neal Cassady, protagonista d’On the road, que no podia ser que s’hagués mort. No podia ser.
“Beat volia dir derrotat i marginat però alhora curull d’una convicció molt intensa”, va dir Kerouac en una ocasió. Una convicció molt intensa. Que encara crema.
Quan, a tocar del final, el novel·lista Gregory McDonald va anar a entrevistar-lo, va trobar-se’l en plena crisis nerviosa d’alcohòlic. No parava de parlar-li del seu germà Gérard, mort als 9 anys quan ell en tenia 4. “Alguna vegada t’has sentit identificat amb algú, Jack?”. “Sí, amb Cassady”, va respondre Kerouac, i aleshores va començar a rememorar l’apassionant relació amb el seu amic Neal Cassady, protagonista d’On the road, que no podia ser que s’hagués mort. No podia ser.
“Beat volia dir derrotat i marginat però alhora curull d’una convicció molt intensa”, va dir Kerouac en una ocasió. Una convicció molt intensa. Que encara crema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada