Tota la veritat pot ser demolidora. La meva lectura de la novel·la de Núria Cadenes

Mai no es llegeix impunement. La nit que vaig acabar Tota la veritat (La Magrana, 2016) em va costar dormir. Per la cruesa com la novel·la reflecteix realitats que tenim aquí mateix a tocar, tot i que gairebé sempre preferim mirar, viure, cap a una altra banda; i per la prosa que gasta la Núria Cadenes (Barcelona, 1970), de frases curtes i tallants però gens seca, torrencial, cadenciosa, excitant, amb el magnetisme d’una Rodoreda, i no cal salvar cap distància per afirmar-ho: llegiu-la. I parlem-ne. 

Troben mort un home de negocis, a la seva segona residència, a Dolmeriu, un poblet de 500 ànimes, rural, aïllat. Els protagonistes són el cadàver (i el seu passat), la seva dona, el seu advocat i un vell reporter. Tots quatre, amics de facultat, de temps d’assemblees, de ganes de menjar-se (o de canviar) el món, de tenir projectes... fins que la vida posa cadascú al seu lloc i passa el que passa.

Malgrat l’arrencada clàssica, que ningú no s’esperi una novel·la procedimental. Aquí no importa tant la investigació i qui l’ha mort, que també, com què en pensen els que l’envolten, com ho mastegaran, com ho celebraran, com ho pairan, si poden. Més enllà del crim hi ha les seqüeles d’anys de frustracions, cadascú les seves. I no només parlem de la dona, l’advocat i el periodista, narrats en tercera persona: Tota la veritat és una novel·la polifònica, molts veïns de Dolmeriu hi tenen veu, en primera persona, en capítols brevíssims que fan que l’acció avanci picadeta, arremolinada. Fins al sotrac final. 

Tota la veritat ha merescut el VII Premi Crims de Tinta. Però que sigui negra és el menys important. No la recomano als fanàtics del gènere negre, la recomano i punt. Per què? Entre d’altres coses, i tornem a la Rodoreda, perquè, com l’autora de La plaça del Diamant, Cadenes dota els seus textos d’aquella música, d’aquella força i d’aquella mala bava. Sap ser compassiva però només el necessari perquè no se’ns faci insuportable, i de vegades ni això: de vegades estripa, burxa, posa sal a la ferida. Ens fa patir, ens fa avergonyir, ens fa gaudir i vibrar. Domina. Més enllà dels gèneres. 

Núria Cadenes / Foto: ADRIÀ COSTA (Naciódigital)

Revelar gaire més sobre de què parla seria esguerrar-ho. Afegir si per cas, com deia Jim Thompson (i tanquem el cercle perquè l’autora es declara rodorediana i jimthompsoniana), que “només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”. Que una cosa és el que mostrem i l’altra, el que som. El jo públic, i el salvatge de portes endins. I que hi ha salvatjades de tot tipus. De tot tipus. I que la veritat, tota la veritat, pot ser demolidora.

(Article publicat per Jordi Benavente a Catorze)

SOTA L'ASFALT, de Lluís Llort. Fans de les històries d’amor al metro, absteniu-vos

Nictofòbics, claustrofòbics i cors sensibles, serà millor que no passeu d’aquest punt. Lluís Llort (Barcelona, 1966) ha escrit una història breu i camaleònica, que ens endinsa al laberint de túnels i passadissos foscos de la xarxa de metro de Barcelona. El protagonista viu obsessionat pels misteris i les persones, vives i mortes, que nien Sota l’asfalt (La Magrana, 2015), i, un dijous qualsevol, decideix anar a buscar el seu pare, i alguna cosa més, a les profunditats.

En Marçal té 27 anys, i la càmera de Llort –és novel·la, però podria ser el guió d’un thriller– el segueix gairebé en temps real durant 192 pàgines trepidants, tota la nit. Una nit infestada de tenebres i violència, de misteri i d’erotisme, i d’humor –la ironia marca de la casa, una barreja interessant. La meva mare diria: “És forta, eh”, però la llegiria sencera, segur. I què se li ha perdut al pare del Marçal allà a baix? Haureu de llegir-la; i no oblideu les crispetes.

“La idea era fer un thriller” explica l’autor. “Un noi entra al metro i, al llarg d’una sola nit, li passa de tot: terror de fantasmes, violència física, una trama d’acció amb elements més elaborats, com un fast food amb alguns ingredients de gurmet”.

Potser per això al web de l’editorial La Magrana no s’han decidit a posar-hi gènere, hi ha només un guionet. “Indeterminat”, sembla que diguin. Novel·la negra? Gris asfalt? Fantàstica? Novel·la de terror? Mireu: novel·la potent, que muta, sorprèn i arrossega el lector, hipnotitzat, fins al cop de puny final a l’estómac. (Per què, tantes etiquetes? Val la pena, punt.)

Lluís Llort / Ana Portnoy

Llort és periodista. Treballa a l’Avui –ara El Punt Avui– des del 1986. Ha polit la prosa a base d’hores, milers de pàgines: té aquella senzillesa, tan efectiva, i tan difícil d’assolir (i, per si això fos poc, compta amb una “arma secreta”, la seva companya Aurèlia Manils, filòloga, traductora, lectora).

Quan no és al diari o parint novel·les, contes o guions, en Llort juga a la PlayStation, escolta música, llegeix (“bé, això sempre”), mira pel·lis o toca la guitarra. Però hi ha nits que assisteix a sopars on, a vegades, salten guspires. “Mai em forço a escriure, per això mai no he acceptat un contracte previ. Escric el que vull, quan vull i puc” diu.

La guspira de Sota l’asfalt va saltar en un sopar amb il·lustradors i escriptors amb qui es reuneix, diu, un o dos cops l’any. Aquella nit, una noia que també escriu va explicar-los tot d’anècdotes del seu dia a dia com a conductora de metro, i així, en un àpat distès en un restaurant menut i ple de gent al centre de la ciutat, va posar-se en marxa aquest curiós procés mental que du algú a tancar-se durant setmanes, o mesos, per aixecar una història del no-res –en aquest cas, a partir d’unes quantes batalletes, i molta imaginació.

“Va ser com una sacsejada, tòpica, allò de ‘collons, aquí hi ha una novel·la’. Fins i tot vam fer la conya sobre aquesta possibilitat”. Al cap d’uns mesos s’hi posava de veritat, amb la febrada creativa: “No sóc disciplinat, sóc arrauxat. Quan tinc la guspira en marxa, m’hi poso tant com puc. Ja miro que coincideixi amb vacances, si més no l’arrencada”.

Hi ha els escriptors que no fan ni un pas abans de tenir-ho absolutament tot cartografiat dins del cap. I hi ha els que necessiten la fiblada del desconegut, l’aventura. L’autor d’Herències col·laterals i de Si quan et donen per mort un dia tornes és d’aquests últims.

“La primera vomitada és divertida, perquè miro de no preveure gaire cosa, segueixo la intuïció i vaig fent” Llort sol tenir la primera versió enllestida en un o dos mesos i, després, cisell en mà, pot estar refent i refent i refent, any o any i mig. “Sota l’asfalt la vaig rellegir no menys de cinquanta cops, de punta a punta. Només quan me les sé de memòria, començo a creure-les”.

Llort assegura que, malgrat la disponibilitat d’aquesta (amiga) conductora del metro i escriptora a explicar-li tot el que fes falta i més (de fet, la novel·la està farcida de detalls i curiositats que la fan versemblant, malgrat el girs i l’alt voltatge), va preferir no abusar demanant-li d’accedir amb ella a zones restringides. Sí que li va demanar una lectura, per caçar possibles errors o detalls que preferia que no es fessin públics. “Sóc massa prudent, a la vida, potser massa. Probablement per això em surt aquesta mena de bèstia a l’hora de crear, hi aboco tots els meus dimonis i part dels dels altres”, etziba.

Això explicaria segons quines escenes escabroses de la novel·la. “Tampoc volia fer una guia sobre el metro, per això hi ha poques descripcions del que tots podem veure, comptava que els lectors, poc o molt, ja coneixen l’espai. On sí que em recreo és en les zones més fondes”.

Ell mateix confessa influències tan diverses com la novel·la Relat somniat (1926), d’Arthur Schnitzler, que Kubrick va dur al cinema amb Eyes Wide Shut (1999), o pel·lícules com L’escala de Jacob (Adrian Lyne, 1990), Kontroll (Nimród Antal, 2003) o Creep (Christopher Smith, 2004). I afegeix que “també surt el conill d’Alícia, referents artístics com ara Munch, Mapplethorpe, el Bosc, Waterhouse, Tom i Jerry”. Irònic i eclèctic, i inclassificable… Val la pena, punt.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

“–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.”

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

“–¿El Manurhin es un Magnum? 

–Claro que es un Magnum. 

–Yo creía que era un arma francesa. 

–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

“–¿Te acuerdas del 73?

–Era en lo que estaba pensando.

–Allí los matamos a todos. 

–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.

–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.”

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

“(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.

–¿Y qué?

–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)”

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.

LA DONA DE GRIS, d'Anna Maria Villalonga, "un Hitchcock" postmodern, barceloní, rodó

Llegeixo sobre crims per culpa de la mare. I crec que no li agrairé mai prou. Amb ella vaig veure de petit totes les pel·lis de l'Alfred Hitchcock. I seus eren els primers misteris que vaig llegir de l'Agatha Christie. I això (ganivetades, trets, estrangulaments, enverinaments) imprimeix caràcter i crea addicció. Començo així aquest apunt sobre La dona de gris (Llibres del Delicte, 2014) perquè la història m'ha recordat les del mestre del suspens... i m'ha portat als dissabtes a la tarda de la meva infantesa. Llegir-la ha estat una bonica manera de tancar el cercle, una baula més de la cadena, sense deixar d'endinsar-me en la negror. La primera novel·la de la crítica, professora, investigadora i escriptora Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) confirma el que ja sabíem: coneix molt bé el gènere que critica i té un imaginari literari i cinematogràfic amplíssim, que ha sabut abocar, molt ben dosificat, en aquest llibre.

La dona de gris és “un Hitchcock” postmodern (que aprofita molt bé l'imaginari citat), barceloní (tot i que no es diu en cap moment), breu (160 pàgines) i òbviament negríssim, passat pel sedaç de l'autora de Les veus del crim i Elles també maten, i amb un protagonista solter i solitari (la mare fa anys que falta, i el pare també ha mort, deixant la llar massa buida) que troba en la ficció l'únic refugi possible.

¿Us sona, això d'amagar-nos dins dels llibres o les pel·lícules? A mi sí. Molt. Per això de seguida vaig connectar amb el personatge, que, encert de l'autora, no té ni nom ni rostre, podria ser qualsevol, i que ens atrapa tant pel seu naufragi interior com per, malgrat tot, les seves ganes de jugar i d'estirar del fil quan, al principi de la novel·la, una dona en un bar s'oblida el mocador...

La dona de gris homenatja així el detectiu de fireta que la majoria de nosaltres portem dins, l'investigador aficionat (amb la imaginació encesa per lectures i pel·lícules) que més d'una vegada ha desitjat deixar-se arrossegar per un misteri... i protagonitzar la novel·la negra que està llegint. Així el joc entre realitat i ficció, i com es retroalimenten, està servit, i Villalonga l'explota. El protagonista decideix prendre notes, escriure's el seu propi llibre sobre la marxa, mentre es fica (i aquí és on neixen les millors aventures) on no el demanen.

Amb aquest mocador oblidat Villalonga aconsegueix encuriosir el personatge (i el lector) i convertir el llibre en un joc de pistes que de mica en mica bastirà la trama, negra, misteriosa, hipnòtica. Pocs personatges però ben dibuixats psicològicament. L'acció i la truculència justes perquè la història avanci, i el lector amb ella. Un escenari que, tot i que no es mencionin en cap moment ni carrers ni places, ens sona molt als que ens movem per la capital catalana. Un llenguatge molt curós i ric i alhora proper. I, sobretot, insisteixo, un imaginari comú a molts de nosaltres (el protagonista ha llegit novel·les i ha vist pel·lícules però també sèries que tots tenim a la retina; la més recent, Breaking Bad, per exemple) i això ajuda a crear empatia i complicitats. Una història rodona.   

Llibres del Delicte va publicar aquest 2014 La dona de gris de l'Anna Maria Villalonga, en la seva versió original, en català. L'editorial Navona negra publicarà el proper mes de maig La mujer de gris, traduïda al castellà per la pròpia autora.



(Publicat per Jordi Benavente a Núvol.)

ROSEANNA, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, primera novel·la de la sèrie de l’inspector Martin Beck

“Fins i tot en Hammar, que havia vist més crims a la seva vida que tots els altres junts, estava callat, tens i en actitud expectant”

Maj Sjöwall (Estocolm, 1935) i Per Wahlöö (Göteborg, 1926 - Estocolm, 1975), parella sentimental i literària, van escriure deu novel·les centrades en Martin Beck, inspector de la Brigada d’Homicidis de la policia sueca. Deu títols publicats entre 1965 i 1975 que van revolucionar i modernitzar el gènere negre amb un estil clar i concís –gairebé periodístic; ells ho eren– i molt realista, amb l’objectiu de descriure no només el procediment policial sinó també la pròpia societat sueca del moment, no tan idíl·lica com es pretenia. I tot en llibres que no excedien les 300 pàgines. 

L’expert llibreter de la Negra y Criminal, Paco Camarasa, i escriptors de la talla de Mankell, Larsson o Nesbo en reconeixen el mèrit i la influència. El pare de Kurt Wallander sosté que “qualsevol que escrigui novel·la policíaca avui en dia s’inspira encara en ells (...) Qualsevol que hagi escrit sobre crims com a reflex d’una realitat social ha sigut inspirat, d’una manera o d’una altra, per ells [que, alhora, s’inspiraren en el nord-americà Ed McBain]”. Per això recentment he llegit el primer títol de la sèrie: Roseanna (Columna, 2009, en català; RBA, en castellà). I segur que no serà l’últim.

“Tot al voltant es va congregar un grapat de curiosos que l’observaven, entre els quals uns nens que no hi haurien d’haver estat, però que ningú no va pensar a fer escampar la boira (...): mai no oblidarien l’aspecte d’aquella dona”

Roseanna narra la investigació d’un assassinat a partir de l’aparició del cadàver d’una noia, violada i estrangulada, nua i sense documentació, recuperada del fons fangós del Canal de Göta. El primer repte serà esbrinar la identitat de la noia. El segon sorgeix quan els inspectors de la Brigada Criminal conclouen que els sospitosos són les vuitanta-cinc persones (entre passatgers i tripulació) que viatjaven en el mateix vaixell que la víctima. Ja tenim servit una mena de misteri de l’habitació tancada, amb tocs d’Agatha Christie, dins d’un vaixell en ruta. Però els suecs, com dèiem, van anar més enllà de la simple resolució de l’enigma. 

El tediós tempo d'una investigació policial
Amb ambició documental, i fidels amb la realitat, Sjöwall i Wahlöö constaten el tediós tempo d'una investigació policial, lluny dels ritmes frenètics dels thrillers moderns i de la falsa precipitació de les sèries de televisió actuals, i aporten un valor afegit al joc de pistes i deduccions dels clàssics del gènere.

La feina dels investigadors està atapeïda d’esperes, temps morts i atzucacs, jornades i fins i tot setmanes senceres en què no es descobreix res de nou ni passa res, només el temps. Dies en què tots els fils que estiren els policies apareixen tallats; un reguitzell de desesperants assaigs i errors que menen a nous atzucacs, a més hores en blanc... fins a la resolució. Això és el que s’encarreguen de fer palès els suecs, sense pressa, amb un –insisteixo– realisme esparverant, quan hi entres i no t’ho esperes, però virtuós, quan entens que és que no pot ser d’altra manera. 

Els integrants de la Brigada Criminal (Beck entre ells) són humans, amb virtuts i defectes, enfrontats a d’altres humans, que han comés un crim, i que tal vegada cometin un error que en facilitarà la detenció. O potser no.

Beck s’obsessiona i treballa dur amb una barreja d’experiència, intuïció, paciència, resistència i cops de sort; avança una mica, s’estanca, s’enrabia... i es constipa. 

Perquè aquesta és una altra: els suecs van crear un inspector tan de carn i ossos que es passa mitja novel·la o bé amb mal de panxa o bé marejat o bé refredat. Però, malgrat tot, entestat a resoldre, amb els seus mitjans i la seva clepsa, un cas que s’arrossega durant mesos i que fa que fins i tot la dona (perquè Beck no està torturat pel seu alcoholisme o per un passat sòrdid, sinó pel desgast d’un matrimoni amb fills) li demana si pensa venir a sopar algun dia, que ni ella ni els nens saben ja quina cara té. 

“–Ara mateix no tinc temps –va dir irritat–. Fins després. No em truquis aquí. 

Després de penjar es va penedir del to que havia utilitzat amb ella” 

És curiós com sovint ens atrapa més la versemblança que la pirotècnia. (O un bon equilibri entre les dues, com en el cas d’un altre seguidor confés dels suecs, el noruec Jo Nesbo.) 

“-No deu ser vostè, per casualitat, qui la va matar?

-No, és clar que no. Vostè ho creu?

-Algú ho devia fer.”

Sense deixar de banda l’humor (la fina ironia que mostren, sobretot, entre ells, els policies), les duríssimes condicions climatològiques dels països escandinaus (sempre fosc, sempre pluja o vent o neu) i algunes escenes, comptades però presents, realment colpidores i estremidores: el desenllaç, per exemple, magistral. Si no els coneixeu encara, no us ho penseu. Valen la pena. 

“En Martin Beck es va recolzar a la paret mentre escoltava el so de les sirenes, que semblava que vingués de totes bandes alhora”

UN DISPARO, de Lee Child. Jack Reacher i franctiradors

“Un disparo, una muerte. Aquel era el credo del francotirador. Para lograrlo se requería control, sangre fría y calma. Tomó aire, lo expulsó. Se sintió relajado. Se sintió como en casa (...) La gente salía y caminaba de derecha a izquierda, justo frente a él. Se apiñaban en fila para cruzar el estrecho pasillo situado entre los dos muros junto al estanque. Como patos en una galería de caza. Uno detrás de otro”.

A les cinc de la tarda d’un divendres, un franctirador ocult a la segona planta d’un pàrking d’Indianapolis mata cinc persones que caminen per una concorreguda plaça. Sis trets, cinc morts, en menys de deu segons. Comesa l’atrocitat, l’assassí es fa fonedís. La policia indaga a fons fins que, aquella mateixa nit, detenen un home. Tot apunta que es tracta del tirador. Però les coses, com deia Jim Thompson, no són mai el que semblen. De fet, el detingut només diu que “s’equivoquen d’home”, i que li portin en Jack Reacher.

Així comença Un disparo (RBA, Serie Negra, 2005), magistral i frenètic thriller de 429 pàgines (traduïdes al castellà per María Fernández Gutiérrez). Un misteri amb diverses capes i girs, violència, acció i ritme, i una primera part per emmarcar, si us interessa la figura i la mística d’aquests excel·lents tiradors solitaris. Es nota que a Lee Child (Coventry, 1954) l’apassionen; i no és l’únic. 

Escrivint, Child és dur i expeditiu com el protagonista de les seves novel·les, en Jack Reacher, un ex policia militar de gairebé dos metres, rude però intel·ligent, que es dedica a vagarejar pel món cercant la pau, i que no dubta a utilitzar la força quan la situació ho demana. I com Reacher, Child no està per hòsties: el ritme que imprimeix a la narració és imparable, pam-pam-pam, si busqueu una història ben travada i ben musculada, la tindreu. 

Format com a guionista de televisió, la prosa d’aquest anglès resident a Nova York és molt visual, amb descripcions acurades, tant dels escenaris com de les accions dels personatges. Lee Child escriu amb fúria i ofici trames amb moltes sorpreses, i una mica d’humor, la ironia necessària per fer més digerible la violència que impregna la saga protagonitzada per aquesta mena de ronin o cowboy vagabund i modern, que encara conserva la contundència i l’astúcia del seu passat com a investigador militar. 

Llegida Un disparo, ja puc encarar Personal (RBA, 2014), Premi RBA de Novela Negra 2014, amb què Child va endur-se 125.000 euros, i la vuitena edició del guardó. Una novel·la, per cert, que també compta amb un franctirador i amb l’indispensable Jack Reacher.

Jo Nesbo visita Barcelona amb EL LLEOPARD

Jo Nesbo (Oslo, 1959) no s’oblida dels referents. El primer, Jim Thompson: “va inventar-se el psicòpata, i va escriure American Psycho trenta anys abans que l’escrigués Bret Easton Ellis”, deia l'escriptor noruec, ahir al vespre, en una xerrada amb Lorenzo Silva i una legió de lectors, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Presentava l’últim títol traduït de la sèrie de l’inspector de la Policia d’Olso Harry Hole: El lleopard (Proa, en català; Roja y Negra, en castellà).

També reivindica les atmosferes de l’obra de Frank Miller i la “tècnica” de Henrik Ibsen: “aquella manera que tenia de començar una història quan tot semblava, només ho semblava, tranquil, però els conflictes eren a punt d’esclatar”. I el cinema dels Scorsese, Ford Coppola i De Palma dels setanta. Tot això i molt més, literatura, cinema i música (Bukowski, Robert Altman, The Clash, etcètera...), bull en l’imaginari d’aquest mestre del thriller que ha venut ja més de 23 milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món, traduïts a moltíssimes llengües (la “veu catalana”, la Laia Font). 

Jo Nesbo a la biblioteca Jaume Fuster / Foto: Aurèlia Manils

Estrella de rock

Tot ell foscor: texans pitillo negres, botes punxegudes negres, samarreta negra, americana negra i cinturó negre amb sivella brillant. Ros, i ulls clars. Vesteix com una estrella de rock. Perquè ho és. Músic, compositor, cantant i lletrista. I també novel·lista, poeta, assagista, i escalador i ex futbolista i ex militar i ex agent de borsa... I talentós: va bastir l’esquelet de la primera aventura d'en Harry Hole el 1997 en un vol d’Oslo a Sidney, diu. I va enllestir el llibre, poc més de quatre-centes pàgines, en les cinc setmanes que va ser en aquella terra llunyana... on, precisament, investigaria Hole el seu primer cas amb assassí en sèrie. Allò era El ratpenat (la primera de la sèrie, d’imminent publicació a casa nostra, que vam començar per la tercera, El pit-roig). Ara porta ja deu novel·les, sis traduïdes al català. 

Pura terra cremada

El desenllaç de l’anterior, El ninot de neu, va ser devastador. Però Nesbo no té sostre, i El lleopard és pura terra cremada. El paisatge personal d’en Harry Hole, físic i sentimental, comença molt tocat... i quedarà arrasat. Fins aquí el que us puc –i us penso– revelar de la trama. Busqueu-ne el resum a la contraportada o, encara millor, entreu-hi i llegiu-la verges. La patireu, la gaudireu, hi quedareu atrapats.

Harry Hole és l’arquetip de detectiu addicte a l’alcohol, un paio corpulent i rude, maldestre i fred però vulnerable al cap i a la fi, i condemnat a fer molt bé la seva feina (massa sovint, l’únic que li queda). És arquetípic, sí, però també respira, i sent: el millor de Nesbo no són els casos enrevessats (que mira que ho són, i sempre quadren al final), ni l’acció trepidant (que també), ni els girs inesperats, les trames addictives, els secundaris de luxe i els dolents esfereïdors (que sí, sí, sí i sí): el millor és que els personatges estan tan ben retratats que semblen reals... que pateixes amb ells, i per ells. Que senzill que sembla quan ho fa Nesbo, i això que és el més difícil quan s'escriu: bastir un món possible, i personatges creïbles amb qui empatitzi el lector. 

“La Policia d'Oslo té una sala de reunions Harry Hole; els agrada el personatge, no tant el seu alcoholisme”, explicava ahir l’autor. Anècdotes a banda: els seguidors de la saga seguim les passes d’en Harry com si fos algú a qui realment coneixem, un amic policia d’Oslo. 

“Jo escric novel·les negres”

Preguntat per Silva sobre la versemblança dels sofisticats i despietats assassins en sèrie que gairebé sempre col·loca a les seves trames, a la pacífica capital noruega, Nesbo no va tenir problemes a afirmar: “Jo escric novel·les negres, no intento fer reportatges ni reflectir les estadístiques de criminalitat de la ciutat”. I a molts ens va semblar una bona resposta. Que les històries siguin creïbles no vol dir que hagin de ser un mirall de la societat on s’emmarquen. 

Ahir, a la xerrada, vaig coincidir amb la traductora Aurèlia Manils, en el temps, en l’espai i en la passió absoluta pel noruec. I en som uns quants més, ¿oi, Laia, Àngels, Anna, Marta, Aramys...? Doncs això, si encara no ho heu fet, regaleu-vos un Nesbo, conegueu en Harry, i assumiu-ne les conseqüències.

*MOLTES GRÀCIES, Aurèlia Manils, per les fotos. 
(I gràcies a la dona -no sé qui ets, ho sento- que me la va fer amb l'autor.)

Aquí, amb en Nesbo. Fan total.  

GALVESTON, de Nic Pizzolatto (“True Detective”)

“Conduces por oscuras carreteras y te inventas un destino porque la clave es seguir moviéndose”.

El nihilisme i el romanticisme de qui no ho ha tingut gens fàcil, i sap que no se’n sortirà, però encara lluita. L’estètica corrupta dels patis del darrere, les autocaravanes rovellades, l’asfalt esquerdat de velles carreteres secundàries, les males herbes, els motels apartats, la malaltissa xafogor del sud, la humitat dels boscos, i les ombres i la bogeria que nien als pantans. I també unes pauses carregades de sentit i de misteri. I ninotets fets amb llaunes de cervesa esbudellades. I l’idioma secret que sorgeix de la manera com fumen (com subjecten el cigarret i com treuen el fum) alguns personatges: 

“Dio una calada al cigarrillo con actitud lacónica, una reticencia que sin duda había ensayado pero no dominaba”. 

Pizzolatto és tot això, i també petits detalls que fan que tot plegat sigui creïble, malgrat l’aire oníric d’algunes escenes, d’alguns paisatges i d’algunes rèpliques. El món possible que brolla de les seves paraules. La suor impregnada als llençols; l’aigua bruta, rosada, de quan et rentes amb sabó les mans ensangonades després d’una matança; ditades al vidre d'un cotxe; la nostàlgia i la devastació latents. I uns personatges magnètics que no sempre són el que semblen, però que justifiquen la novel·la, el relat, la sèrie. 

“Venimos aquí para contar historias, de modo que podamos manejar el pasado sin ser devorados por él”. 

Si vau gaudir “True Detective” (HBO), ja sabeu de què parlo, i ja podeu afanyar-vos a fer-vos amb Galveston, la primera novel·la del seu creador, Nic Pizzolatto (Nova Orleans, 1975), que torna a situar l’acció al sud dels EUA, tan adobat per a les trames més fosques: 

“En ese clima todo busca la sombra y por eso una cualidad básica del sur profundo es que aquí todo está semioculto”.

Galveston (Salamandra Black, 2014, en castellà i en català) és una fugida endavant en forma de road movie protagonitzada pel texà Roy Cady “Big Country”, un pinxo a sou a qui diagnostiquen càncer de pulmó i que, per si això fos poc, sospita que el seu cap, Stan Ptitko, vol liquidar-lo; això és el plantejament que podeu llegir a la contraportada, seguit de 282 pàgines que es consumeixen amb fruïció, una història de redempció, poètica i violenta, estranya, lírica, demolidora, LLEGIU-LA ja mateix: deixeu aquesta ressenya penjada i aneu a la llibreria. 

“A lo lejos, en el golfo, se levanta el viento y el cielo empieza a agitarse en un gigantesco y lento remolino”.

Però Galveston, insisteixo, més enllà d’una trama molt ben parida i proveïda de carrerons foscos i demolidors cops d’efecte, és també i sobretot l’estil Pizzolatto: pausat i hipnòtic, realista i oníric alhora, amb uns personatges amb unes bones històries al darrere, sobretot el protagonista, quin paio, en Roy Cady: de carn i ossos, carregat de contradiccions i de misteri, perillós, romàntic, fascinant, un supervivent. Com la noia, la Rocky, que també. I com l’interessantíssim ventall de secundaris. 

No costa entrar-hi, no costa creure’s els personatges i, sobretot, no costa gens que t’arrosseguin les dues narracions, 1987 i 2008, perquè en el llibre, com en la TV, també hi ha passat i present, i el pes dels interrogants que uneixen els dos moments narrats pel protagonista, una veu desdoblada per explicar una mateixa història en dos temps, que li funciona a la perfecció. 

“Hay ciertas experiencias a las que no puedes sobrevivir; después ya no existes de verdad, aunque hayas esquivado la muerte”.

Escriptor, guionista i productor executiu de “True Detective” (HBO), Pizzolatto havia publicat un llibre de relats, Between Here and the Yellow Sea (2006). Galveston és la seva espectacular i colpidora primera novel·la, traduïda de l’anglès per Mauricio Bach Juncadella (castellà) i Carles Andreu Saburit (català) i editada pel segell Salamandra Black.

GALCERAN, L’HEROI DE LA GUERRA NEGRA, de Jaume Cabré

“El teu germà anava a recollir llenya i te l’has trobat amb l’esquena feta una nafra i les mosques xuclant-li la sang”. Galceran, l'heroi de la guerra negra (Laia, 1978; Proa, 1990) és una història de venjança, poètica i violenta, de poc més de vuitanta pàgines de pura acció, amb què Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de 1977, narrant la tràgica història del bandoler Jaume Galceran, el Queraltó dels Rasos.

Situada a la Catalunya de mitjan segle XIX (durant la segona carlinada) Galceran, l'heroi de la guerra negra és la segona novel·la que publicà Cabré. Abans havien aparegut els llibres de narracions Faules de mal desar (1974) i Toquen a morts (1977), i la novel·la coral Carn d’olla (1978). Però l’autor de Jo confesso començava ja a tenir esmoladíssim el seu estil característic: curós amb la llengua, la musicalitat de les paraules, el ritme de les frases; èpic i negre i, si cal, explícit...

"Callaven. Els unglots del cavall ressonaven en aquell retall de bosc rocós, com si la roca fos la pell tibant d'un tambor sinistre. Sobtadament, en Jaume Galceran trencà el silenci”

...i també la fusió entre diàlegs i acció, segons el moment, un recurs que ja emprava Mercè Rodoreda, entre d'altres, i que Cabré, admirador de la barcelonina, també ha fet marca de la casa:

“Na Galcerana sortia ara a l’enllosat i mirava el seu fill com s’allunyava. Cridà Jaume, fill, amb veu dèbil, i Galceran, no te’n vagis, amb veu afònica i inútil, que l’altre ja no la podia sentir (...) Una llagrimota xorca regalimà per la galta rebregada de la vella. No s’amoinà a eixugar-la”

Qui busqui recreació de la vida a les muntanyes, sempre emboscats i amb l’arma a punt dels saltabardisses mítics, la trobarà; qui cerqui una història de violència com si d’una Collita roja o un Acorralat a les Guilleries es tractés, també la tindrà; Galceran, l'heroi de la guerra negra és tota això, i més, servit en capítols curts, de ritme picat que, per força, no decau mai, amb combats cos a cos, emboscades i tretes de tota mena, traïcions i sang, molta sang.

“(...) i en Mitjagalta inflava el pit i deia està bé, ‪‎Galceran, m'has buscat i ja m'has trobat: quan vulguis, i tots dos homes treien de la faixa un ganivetot descomunal (...) i els dos oponents es miraven amb odi descosit i fitaven els moviments felins de l’adversari”

Ja sabeu que aquest 2014 estic fent el meu particular “Any Cabré”, llegint -gaudint, subratllant- tots els llibres (novel·les, assaigs, relats) de l’autor de Les veus del Pamano que puc. Ara que he passat uns dies al Berguedà, a la falda del Pedraforca, era el moment ideal per a aquesta novel·la curta genial i, malgrat la sagnant coreografia de mort que ofereix, antibel·licista:

“Ja no sé fer de pagès, creu-me: és massa sang per tornar a agafar l’aixada com no sigui per encertar-la al cap d’un traïdor”

Llegiu-la, si trobeu el moment. Té escenes memorables, de pel·lícula d’aventures, recreació històrica, violència i frases i paràgrafs per emmarcar, d’aquesta prosa rodona, vibrant i punyent de l’autor del Viatge d’hivern.

“Hi ha la nit. Hi ha la teva devastació”, i hi ha la fascinació que sentim per ÀNIMA, de Wajdi Mouawad

“Sobirana, m’he replegat al centre de la teranyina i l’he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s’hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d’esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina.
–Una cervesa” (p.58).

Aranyes, gats, pardals, gossos, coloms, corbs, esquirols, gavines, formigues, rates... Els narradors triats per l’autor, aquestes veus originals i estranyes, fredes però properes, resulten ideals per contar una història tan crua i salvatge, tan tràgicament romàntica. Parlar-vos més d'aquestes veus i de l'ènessim canvi de narrador seria córrer el risc d'aixafar-vos la guitarra d'un final tan inesperat com incendiari.

Ànima (Periscopi, 2014) és una narració magnètica i duríssima, difícil d’empassar però fascinant, escrita per l’escriptor i dramaturg canadenc d’origen libanès, Wajdi Mouawad (Deir-el-Qamar, 1968), un paio amb un escarabat tatuat a la mà dreta, les històries del qual ens estripen, ens emocionen, ens capgiren: “Un artista és un escarabat que troba, entre els excrements de la societat, l’aliment necessari per produir obres que fascinen i commocionen”, que diu ell mateix.  

Mouawad és autor de la tetralogia de teatre èpic 'La sang de les promeses', que inclou Litoral, Incendis (que a casa nostra va ser dirigida per Oriol Broggi, amb Julio Manrique i Clara Segura al capdavant), Boscos i la més recent Cels (Broggi, també). Ànima és la seva segona novel·la, la primera que ens arriba traduïda (esperem que no sigui l’última) i arrenca, com no podia ser d’una altra manera, amb una escena colpidora: un home torna a casa una tarda i es troba la seva dona brutalment assassinada, algú l’ha esventrada a ganivetades i l’ha violada (sí, l'ordre, terrible, és aquest, i encara m'estalvio detalls):

“Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure...”, escriu Mouawad a la primera pàgina, i nosaltres, clavats a la cadira, ens hi endinsem, corpresos. És el mateix efecte que produeix el seu teatre. 

La malaltissa road movie (un viatge exterior, però també interior) a la recerca de l’assassí, en què es converteix la vida del protagonista a partir d'aquest principi estremidor, és la història que narren les bèsties esmentades. Però a mesura que avança la lectura, ens n'adonem que les bèsties no són només aquests animalons: "Jo m'he arraulit al fons d'aquell cau tan estrany i l'estupor m'ha petrificat quan he vist el que he vist i he entès el que he entès" (p.87).

Un exercici d’estil brutal i encertadíssim, doncs, la tria d’aquests narradors, que aporten perspectiva, poesia i una mirada d’estranyesa impagable -"L'he mirat. M'ha mirat. Li brollava groc de les parpelles mig closes. Dolor. He bordat" (p.54)-, i que, al mateix temps, li permeten a l'autor descriure coses que no diria amb un narrador convencional... fins al desenllaç, paralitzant i inoblidable, duríssim.

El tenia a la pila de lectures pendents, molt recomanat per alguns amics; va ser començar-lo i caure-hi de quatre grapes, subjugat. Mentre el llegia, autor i novel·la rebien el Premi Llibreter 2014 (reconeixement també per la bona feina de l’editorial Periscopi i la traductora Anna Casassas). Sé, doncs, que no estic sol en l’admiració a aquest narrador tràgic i apassionant. “Hi ha la nit. Hi ha la teva devastació (...)” (p.75). Ara que ja l'he devorat sencer puc afirmar que sí, que si encara no l'heu llegit, no sè què espereu.

"Què té saber que sigui tan temible?", Sòfocles, citat per Mouawad.

ELLES TAMBÉ MATEN, tretze relats negres d’autores catalanes, a cura d’Anna Maria Villalonga

“Les autores catalanes si cal matar, matem”

Del pròleg d’Elles també maten

Ho afirma la crítica, professora, investigadora, escriptora i curadora del recull de relats negres Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Anna Maria Villalonga. Ella i l'editor, periodista i escriptor Marc Moreno són els responsables d'aquesta interessantíssima antologia de literatura criminal femenina, que conté una mostra de la narrativa de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Diaz-Roig, Mònica Batet i la mateixa Villalonga.

“La infermera calla i allisa la gira del llençol. Després, surt. La Marta es queda sola (...) Observa de nou la dona estirada al llit”

Del relat ‘De vegades, l’atzar’, d’Anna Maria Villalonga

No puc ser imparcial amb els projectes que endega l'amiga Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) perquè, es tracti de l’imprescindible llibre d’entrevistes a escriptors catalans de gènere negre (Les veus del crim), de l’associació En Negre (endevineu què defensen?) o d’aquest Elles també maten que ens ocupa, sempre constato que el resultat no només és interessant sinó també necessari. Fa temps que aquesta experta en teatre català del segle XVIII batalla per dignificar el gènere negre (català i estranger, escrit per homes i per dones) i per fer-lo entrar, també, a les universitats... ara que ja el tenim a les biblioteques, llibreries, cafeteries i tauletes de nit del respectable.

“Matar un home no és tan fàcil com sembla. I encara menys un espècimen com aquest que ara jeu bocaterrosa”

Del relat ‘Un mort a la cuina’, de Núria Cadenes

Aquesta petita antologia (210 pàgines) recupera autores ja consagrades i dóna veu a noves maneres de fer, i, al mateix temps, palesa la vigència i la força del relat breu (mal considerat “germà petit de la novel·la”) i el reivindica com un “gènere literari de ple dret, antiquíssim i de llarga tradició”, tot recordant-nos a Poe, Wilde, Txèkhov, Borges, Cortázar, Munro, Rodoreda, Pedrolo i Calders, entre d'altres.

“Quatre anys escrivint successos l’havien convertit en una obsessa de les notícies policials”

Del relat ‘Ella’, de Laura Díaz-Roig

Això no és cap ressenya (encara no me l'he acabat: sempre dic que amb els llibres de relats sóc més d'anar picant, un parell o tres de narracions curtes entre novel·la i novel·la, que d'empassar-me'ls sense respirar), és una invitació a la lectura. A Elles també maten hi trobareu històries de procediment policial i de política-ficció irònicament còmica, exercicis metaliteraris, fusió del crim amb ciència-en-ficció mèdica, relats gòtics, de misteri, d’humor negre i d’altres de punyents amb rerefons psicològic. Tretze peces curtes i heterogènies (vet aquí la gràcia, trobo jo; tot i que, massa sovint, sigui precisament el que es critica dels reculls de narrativa breu) on res és el que sembla. Amb desenllaços que et deixen el coll torçat. Humor, mala llet i negror. Una proposta sòlida que demostra que “el ‘negre’ fet per dones catalanes està ben viu”.