Albert Pijuan: “Els que gaudim d’aquests universos hem hagut d’entrar-hi a través del castellà”

Recordo que després de llegir el primer acte vaig pensar que havia de deixar-ho. Vaig aixecar-me i vaig llançar el llibre a la llar de foc (…) vaig arrabassar-lo de les brases i vaig carranquejar cap a la meva habitació, on vaig llegir-lo i rellegir-lo, i vaig plorar i riure i tremolar amb un horror que a vegades encara m’assalta.

“El reparador de reputacions” (El Rei de Groc) Robert W. Chambers

El Rei de Groc és un llibre dins d’un llibre. Un llibre –una obra de teatre, de fet– maleït i prohibit perquè fa embogir tothom qui el llegeix, i que narra l’arribada del Rei de Groc i la terrible amenaça que comporta. Va imaginar-ho el novel·lista Robert William Chambers (Brooklyn, 1865-1933), fill de terratinents de Providence (la mateixa Providence bressol de Lovecraft, sí).

Chambers va passar una època a París i Nova York. Feia d’il·lustrador per a Vogue i Life fins que decidí posar-se a escriure, i –allò que té saber trobar el teu públic– es va fer famós i ric amb una quarantena de novel·les roses. El “Corín Tellado amb bigoti” (diu Pijuan a la introducció), tot i que també cultivà la novel·la històrica, la infantil, el teatre… i el fantàstic.

Dels deu relats que conformaven el recull d’El Rei de Groc en el seu moment, Angle Editorial en publica ara quatre (“El reparador de reputacions”, “La màscara”, “Al pati del drac”, “El signe groc”), traduïts per Albert Pijuan, que també en signa una interessantíssima introducció, amb l’afegit del relat “L’habitant de Carcosa”, d’Ambrose Bierce.

Carcosa… Rei Groc… Les estrelles negres… Us sona, oi? De True Detective. N’hem parlat amb l’Albert Pijuan, autor d’El franctirador (Angle Editorial), i amb l’editora Rosa Rey.

-Fins a quin punt l’èxit de True Detective us va fer decidir a traduir i publicar El Rei de Groc, de Chambers?

-ALBERT PIJUAN: L’èxit de True Detective ha estat l’excusa per traduïr-lo. El fantàstic en català té molts buits, és cert, encara que dos dels mestres, Poe i Lovecraft, han estat força traduïts. En canvi Chambers, que fa de pont entre aquests dos autors, no té cap obra traduïda al català. Fa uns mesos vaig llegir un article a Núvol d’en Josep Sala que, aprofitant l’èxit de la sèrie, assenyalava aquest forat. I si dos ja pensàvem així, en debem ser uns quants més.

-Com va sorgir la idea d’incloure el conte “L’habitant de Carcosa”, de Bierce?

-AP: Si la idea era posar a l’abast del públic neòfit l’origen dels mites de groc, no pots evitar fer referència al relat seminal d’en Bierce. I és curtet. Per què no tenir un detall amb el lector?

-A la introducció parleu de “fangars”, dels “problemes i les mancances de la literatura catalana”.

-AP: El fangar de veritat seria intentar respondre això amb quatre ratlles. O fins i tot provar de respondre-ho com si l’explicació fos clara, o única. Ara bé: generacions de lectors s’han format amb llibres com El Rei de Groc, revistes de gènere, autors lovecraftians… Aquí, els lectors que gaudim amb aquesta mena d’universos hem hagut d’entrar-hi a través del castellà. Per tant, és un fet: hi ha una mancança en la literatura catalana, i el problema és relativament greu perquè la majoria d’aquest públic és jove, i es forma amb la idea que aquest tipus de diversió està vedat al català. I que comenci la barra lliure de prejudicis. Hi ha motius històrics i polítics que expliquen aquesta mancança, però no sé si tot es limita a això.

-Ens en sortirem?

-AP: Ens en sortirem, hi ha esperança, sempre hi ha un camí si es busca.

-Aplicar l’etiqueta de “fantàstic” a El Rei de Groc seria simplificar massa…

-AP: Doncs sí, perquè El Rei de Groc apareix abans que el gènere es tipifiqués. I justament per això és tan interessant. Llegit ara, ens sembla un pastitx de subgèneres… que és justament la tendència de les últimes dècades, els encreuaments impossibles, produir obres tan bastardes com sigui possible.

-A la introducció, també parles del clar referent que tenen “l’horror còsmic” i els “mites de Cthulhu” de Lovecraft en els “mites de groc” de Chambers?

-AP: El mateix Lovecraft admet que la seva inspiració per als mites del Cthulhu són els mites de groc. Encara que, estrictament, es converteixen en “mites de groc” per analogia amb els “mites del Cthulhu”, perquè Chambers no els va concebre en forma de saga, com Lovecraft, sinó que s’hi van convertir posteriorment amb les aportacions d’altres autors fascinats pel món de groc. I evitem confusions: el món de groc de l’Albert Espinosa no pertany, que jo sàpiga, als mites de groc.

-I Chambers va beure dels malsons literaris de Bierce, per això s’inclou el relat “L’habitant de Carcosa” en aquesta edició.

-AP: Chambers beu del món fantasmal que crea Bierce i el fa més terrible. I “L’habitant de Carcosa” és el referent clau per entendre aquest vincle. Un dels relats que no està inclòs en aquesta edició, “The Demoiselle d’Ys”, és pràcticament una variació del relat de Bierce. De fet, la topografia de Chambers està treta del relat de Bierce. Chambers parla de Carcosa, del llac de Hali i de les estrelles d’Aldebaran i les Híades com si tothom sabés de què parla. Pressuposa que coneixem Bierce. És un joc de referents. És diversió pura.

-Heu publicat ja El diccionari del diable, també de Bierce, i El vampir, de Polidori. Veurem més clàssics del fantàstic traduïts al català, com ara Lovecraft?

-ROSA REY: I tant! Tot i que el següent no serà Lovecraft. Estem preparant la traducció al català de la novel·la curta d’Elizabeth Gaskell, Lois the Witch. El gòtic i fantàstic són gèneres que ens agraden i on tenim camp per traduir al català.

-I Richard Matheson o Stephen King, els fareu parlar català algun dia?

-RR: La filosofia de la col·lecció és publicar clàssics o llibres de culte en un sentit ampli, i tocar tots els gèneres, així que per què no? M’encantaria haver editat Sóc llegenda de Matheson, però ja ho va fer Laertes fa temps. Stephen King sens dubte és dels grans però potser massa “modern” per a la col·lecció. Alfred Kubin també m’agrada molt i està per traduir al català, espero que algun dia aparegui al nostre catàleg. I en queden molts més… Espero que Fantàstik ens faci suggeriments!

*Publicat per Jordi Benavente a la pàgina Fantàstik.

Les sis columnes del nou temple del vici i la subcultura

No abunden les bones notícies. Últimament, el més normal és que els negocis s’enfonsin i que només en quedin les ombres i les il·lusions, a terra, cobertes de tragèdia i silenci. Per això a Fantàstik ens engresca d’allò més anunciar la inauguració de la nova Gigamesh, capitanejada per l’editor i llibreter de mirada blava Alejo Cuervo.

La mítica llibreria especialitzada (Ronda de Sant Pere, 53, Barcelona) va tancar les seves portes el passat 19 de març, després de 30 anys d’activitat... per tornar-les a obrir el proper divendres 28 en un nou local (Bailén, 8) amb sis columnes a la façana i 500 metres quadrats de “vici i subcultura”, com diu el seu lema. Els aficionats al rol, els jocs de taula, el còmic i la literatura de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció seguirem tenint un temple on reunir-nos amb motiu de la presentació d’una novel·la, d’una sessió de signatures o, senzillament, de la sortida al mercat del darrer volum sorgit de la fèrtil i violenta imaginació de George R. R. Martin (publicat, a casa nostra, per la pròpia Gigamesh).

I qui diu Martin, diu Lovecraft, Matheson, Tolkien, King, Sisí, Cañadas, Rhei, Bueso, Pastor, Piñol, Palma, Vallejo, etcètera, etcètera, etcètera, perquè en aquesta llibreria hi són tots i totes, d’aquí i d’allà, d’ara i de sempre. Lleixes i lleixes atapeïdes de llibres fantàstics, maleïts, foscos, d’altres mons. 

La gran majoria dels qui llegiu això no necessiteu més presentacions. Qui encara no la conegui, que s’hi deixi caure i demani, per exemple, per l’Antonio Torrubia, un dels llibreters (que, com el seu cap Alejo Cuervo, ja era lector voraç abans de vendre vici i subcultura). Estareu en bones mans. 

Per celebrar la reobertura, els propers divendres 28 i dissabte 29, la nova Gigamesh organitza unes jornades amb presència d’autors i il·lustradors i activitats relacionades, com la recreació d’un “caminant blanc” de la sèrie Joc de Trons. Trobareu tota la programació al seu facebook, aquí.

Publicat per Jordi Benavente a Fantàstik.

DOCTOR SUEÑO, o quan Stephen King decideix explicar-nos què se n'ha fet de Dan Torrance... i els fantasmes que van quedar-se a l'hotel Overlook

Una mitja de vint-i-cinc llaunes de cervesa al dia, cocaïna, antidepressius, ansiolítics, xarop per a la tos o... lleixiu. En una entrevista recent (al diari El País), l’autor de Maine recordava que fa anys va ser politoxicòman: no només patia una terrible addicció a l’alcohol (les ampolles el temptaven i l’increpaven des de l’armari i coses així), si no que es fotia tot el que arreplegava. Per això (“els escriptors hem d’escriure sobre allò que coneixem”) quan Stephen King (Portland, Maine, 1947) decideix explicar-te la història d’un alcohòlic, fill d’alcohòlic, pots estar segur que sabrà de què parla... i també com transmetre-ho de la manera més efectiva. I si resulta que aquest paio que travessa un infern d’alta graduació és Dan Torrance, fill de Jack Torrance, la cosa es torna encara més engrescadora; perquè ja sabem que Dan (el Danny d’El resplandor) viu envoltat de fantasmes molt més terrorífics encara que els que habiten les ampolles de licor. Dan té un do, que també és una maledicció. Veu més enllà... Resplendeix.

Per altra banda, si un autor que ha venut més de 300 milions de llibres –i que, per tant, està clar que econòmicament té la vida més que resolta– decideix escriure la continuació d’una novel·la seva de 1977 (The Shining – El resplandor; portada al cinema per Stanley Kubrick el 1980) és perquè li ve de gust, perquè s’ho passa bé. I no seré jo qui li discuteixi, al contrari, amb la d’hores (incomptables) de diversió, d’evasió i de por que m’ha fet passar l’autor d’It amb les seves històries. ¿O no voleu saber com ha conviscut amb el seu resplendor el nano que fa 30 anys jugava tot sol (a simple vista) pels laberíntics, emmoquetats i maleïts passadissos de l’hotel Overlook? Sempre ve de gust tornar a l’habitació 217... ja sabeu què vull dir. Si el de Bangor (“l’important és saber que el sopar està pagat, el número de còpies que venguis tant és, mentre siguin suficients per seguir escrivint. Adoro aquesta feina”) diu que li ve de gust escriure aquesta segona part, te’l creus; agafes el resultat i t’hi aboques de cap. I et trobes que Dan Torrance s’ha fet gran; que, com el seu pare en el seu moment, està corromput per l’alcohol, i que, quan la ressaca li ho permet, fa de zelador en residències de gent gran, a qui acompanya, quan els arriba l’hora... aprofitant el seu do.

Doctor Sueño (Plaza & Janés, 2013) arrenca poc després que un incendi devastador arrasi l’hotel Overlook. Tot seguit, abasta un arc temporal de gairebé quaranta anys en poc més de 600 pàgines. Recupera els personatges de Wendy Torrance (mare de Danny) i Dick Halloran (el chef de l’Overlook, que també resplendeix i que ensenya al petit a conviure amb aquest do), i amplia la nòmina de personatges amb, entre d’altres, el genial gat Azzie i la petita Abra Stone (que també resplendeix, i de quina manera!) al capdavant.

No hi busqueu (aquest ha sigut el principal motiu pel qual molts lectors han quedat decebuts) una altra monumental novel·la de terror, perquè tot i que la pirotècnia utilitzada aquesta vegada sigui la de la primera part, Doctor Sueño és més fantàstica que terrorífica. Això sí, els estudiosos del resplendor (els apassionats –i m’hi podeu comptar– de la telequinesi, la telepatia, la precognició i d’altres habilitats especials) i de com gestionen aquest poder / calvari aquells que el tenen / pateixen, us ho passareu pipa. Que no vol dir que el llibre vagi de persones amb superpoders... No, no. Va de persones normals i corrents, amb els seus defectes, les seves pors i les seves virtuts, però que, ves per on, han nascut amb unes capacitats estranyes i fascinants, amb què hauran d'aprendre a conviure. En aquest sentit, Doctor Sueño aprofita i amplia la mitologia (ja sabem que King beu i s’alimenta també de la seva pròpia literatura) de títols com Carrie, Ojos de fuego i La zona muerta, per posar tres exemples.

Crec que els fans de King, del seu ofici narratiu (màgic equilibri entre versemblança i fantasia, entre costumisme i imaginació desbordada) i de la seva manera de construir personatges (“m’interessen més els humans que els monstres”) NO quedaran decebuts. Hi ha escenes inoblidables, que justifiquen la novel·la sencera. Com una en què Dan acompanya un senyor gran fins al final, al seu llit de mort (literalment, perquè estan en una residència d'avis). King, ja ho sabeu, és boníssim descrivint escenes quotidianes (dures i emotives) amb gotes de pura FANTASIA. Per això m'agrada: sap tocar-te la fibra sense ser carrincló. Ja voldrien molts escriptors que la seva millor novel·la tingués la meitat de “la vida” que tenen, fins i tot, les més fluixetes de l’autor d’Un saco de huesos; i Doctor Sueño n'és un cas (de les “fluixetes”, vull dir), però tot i això, insisteixo, el nivell continua sent TAN alt que segueix pagant la pena.

Això sí, si sou dels que pensen, com jo, que molt sovint els protagonistes es defineixen per la profunditat del seus antagonistes, està clar que en aquest cas els malvats del Nudo Verdadero (una mena de vampirs nòmades que s’alimenten del resplendor dels nanos que el tenen), desmereixen una mica els personatges (rodons i inoblidables) de Dan Torrance i Abra Stone. No estan a l’alçada, pel meu gust, i el que comença bé (la trama de com els que resplendeixen es troben i s'alien per protegir-se d'aquells que volen cruspir-se’ls; els dos primers terços del llibre), acaba massa barroerament i de pressa. Amb tot, a mi m’han quedat ganes d’una tercera novel·la, amb Dan de secundari, que els anys no passen en va, i Abra desplegant el seu enorme potencial (i qui sap si fins i tot un cantó fosc) i muntant un bon sidral. Doctor Sueño no és de les millors, però segueix sent imprescindible. Llarga vida al motor dels nostres millors malsons.