A Besźel i Ul Qoma també s’hi parla català

Publicat a La Llança

Hi ha paraules en anglès que són com daus de disset cares o més: “Breach” n’és una, per exemple. Esquerda, obertura, fissura, violar, infringir, crebantar, trencar, traspassar, travessar, emergir, infracció, ruptura, abús, violació, incompliment, traïció, fuga. Segons com i acompanyada de segons què, “breach” pot voler dir tots aquests noms i verbs, i moltes coses més. El traductor Ferran Ràfols (Barcelona, 1975) —que si fos doblador diríem que ha sigut la veu catalana de Conrad, Carver, Pynchon, David Foster Wallace, Patricia Highsmith i Siri Hustvedt, entre altres— ha hagut d’agafar fa poc “breach” per les banyes, i enfrontar-s’hi, per portar-nos en català La ciutat i la ciutat (Mai Més, 2019), la novel·la en què l’escriptor londinenc China Miéville (1972) fusiona el gènere negre i el fantàstic amb un resultat tan inquietant com fascinant, i que va fer-lo mereixedor dels premis Hugo, Arthur C. Clarke, Ignotus i World Fantasy Award, per dir-ne només alguns.

“La novel·la té un cert vocabulari propi que calia anar recreant, i una veu molt definida, però això ja acostuma a passar”, diu Ràfols. “El cas és que a l'original la paraula ‘breach’ surt constantment i es beneficia de la meravellosa elasticitat de l'anglès: pot funcionar com a nom i com a verb, en sentits diferents, i Miéville en certa manera construeix el llibre entorn de les possibilitats d'aquesta paraula”.

No revelarem ara la tria decisiva que va fer el traductor. Ja la descobriran llegint aquesta novel·la que, segons el propi Ràfols, amaga “una idea potentíssima, d'aquelles que et fan explotar el cap, com s'acostuma a dir, i desenvolupada amb una destresa i un grau de detall fascinant. El món de les dues ciutats. Un món que Miéville sap fer concret i alhora profundament ambigu, i que constantment s'obre a interpretacions (relliscoses?) de caire filosòfic”.

A l’altra banda de la bellíssima coberta il·lustrada per Cinta Vidal, el plantejament: troben una dona morta a la ciutat de Besźel, en algun lloc dels confins d’Europa. L’inspector Borlú ha de viatjar de la decadent Besźel a la ciutat veïna, rival i idèntica d’Ul Qoma, per trobar-se amb el detectiu Qussim Dhatt. Un viatge que serà tant físic com psíquic. Els dos detectius es veuran immersos en un submon en què uns intenten destruir la ciutat veïna i uns altres pretenen fusionar-les. I no trigaran a sospitar que escatir el cas els pot costar molt més que la vida.
Una novel·la per a la mare

Segons els editors de Mai Més, Sergio Pérez i Judit Terradellas, Miéville “és un autor complex i profund: les seves històries tenen molta càrrega política, lingüística, social. I La ciutat i la ciutat té tot això, però a la vegada és bastant accessible”. Va escriure-la després que la seva mare li demanés una novel·la que ella pogués gaudir. I d’aquí ve aquesta història policíaca amb elements de ciència-ficció i fantasia que, segons els editors, és “com si Philippe Marloweinvestigués un crim en una de les ciutats invisibles d’Italo Calvino, o com si Kafka, ara, visqués a Estocolm i publiqués novel·les noir”.

“Miéville és el millor que li podia passar a la fantasia, junt amb George R. R. Martin, durant el canvi de segle (i de mil·lenni)”, assegura Antonio Torrubia, de la llibreria barcelonina especialitzada en gènere fantàstic Gigamesh. “Va ser un revulsiu als clons de Tolkien, que vam gaudir en el seu moment. Però necessitàvem trencar d’una vegada amb la tradició”.

Alt i cepat, cap pelat i amb una ment prodigiosa, Miéville va trencar quan i per on calia, diu Torrubia. I ha tocat molts pals: el western modern, el contacte amb civilitzacions extraterrestres, el surrealisme ucrònic, o reescriure Moby Dick en clau juvenil. Fins i tot va parir un vibrant assaig històric sobre la Revolució Russa de 1917. Torrubia explica també que (a través de l’editora Marta Rossich, de Nova) va poder conèixer el londinenc en persona: “Tot i l’aparença de porter de discoteca, és un geni. Reflexiona cada pregunta, respon de manera tranquil·la i pausada. És una de les veus més lúcides del panorama literari actual. Imposa tenir-lo davant. Té una aura carismàtica i una energia bestial”.

I Torrubia no explica tot això com un fan tremolós, sinó com un paio que s’ha cremat la vista llegint molt i de tot, dins del(s) gènere(s) que serveix a Gigamesh (on és conegut com “el Llibreter del Mal”, cosa que mereix tot un altre article). Diu que el propi Miéville reconeix la influència que han tingut en la seva obra autors com Ballard, Michael John Harrison, Moorcock o Disch. Però ell hi detecta també reminiscències de Lovecraft, Mervyn Peake, Gene Wolfe o els germans russos Arkadi i Boris Strugatski, que l’anglès ha sabut condensar en el seu estil personalíssim.

Pérez i Terradellas, els editors de Mai Més (editorial nascuda aquest mateix 2019), diuen que tenen una llista d’autors de culte encara inèdits en català: “És un llistat que confeccionem des de fa temps, i veure-hi China Miéville era especialment sagnant. També hi ha veus qualificades, com Ricard Ruiz Garzón o Marc Pastor, que feia anys que el reclamaven en català. És un nom recurrent en les converses d’aficionats al gènere i en canvi fora d’aquest àmbit encara és desconegut. Però segur que acabarà transcendint l'etiqueta, com Le Guin o Bradbury”.

Torrubia constata aquest poc interès en Miéville fora dels consumidors habituals i creu que és perquè “no és fàcil abordar la seva obra”. Assegura que La ciutat i la ciutat n’és la millor via d’entrada i augura que a finals d’any aquest títol serà, segur, a la llista dels més venuts a Gigamesh, al costat de la traducció al català de Blanca Busquets de La mà esquerra de la foscor (Raig Verd, 2019), d’Ursula K. Le Guin.

Hi ha una cosa més. Una no-pregunta sobre “la possible relació entre el món que descriu el llibre i certes realitats polítiques, molt especialment la que tenim ara i aquí”, en paraules de Ràfols, que el propi traductor no va respondre, dient que “l'original es va publicar fa deu anys, i Miéville ha deixat clar que no està basat en cap situació política concreta. Però, llegit avui, diria que és inevitable pensar almenys una mica en la Catalunya actual”.

Les sis columnes del nou temple del vici i la subcultura

No abunden les bones notícies. Últimament, el més normal és que els negocis s’enfonsin i que només en quedin les ombres i les il·lusions, a terra, cobertes de tragèdia i silenci. Per això a Fantàstik ens engresca d’allò més anunciar la inauguració de la nova Gigamesh, capitanejada per l’editor i llibreter de mirada blava Alejo Cuervo.

La mítica llibreria especialitzada (Ronda de Sant Pere, 53, Barcelona) va tancar les seves portes el passat 19 de març, després de 30 anys d’activitat... per tornar-les a obrir el proper divendres 28 en un nou local (Bailén, 8) amb sis columnes a la façana i 500 metres quadrats de “vici i subcultura”, com diu el seu lema. Els aficionats al rol, els jocs de taula, el còmic i la literatura de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció seguirem tenint un temple on reunir-nos amb motiu de la presentació d’una novel·la, d’una sessió de signatures o, senzillament, de la sortida al mercat del darrer volum sorgit de la fèrtil i violenta imaginació de George R. R. Martin (publicat, a casa nostra, per la pròpia Gigamesh).

I qui diu Martin, diu Lovecraft, Matheson, Tolkien, King, Sisí, Cañadas, Rhei, Bueso, Pastor, Piñol, Palma, Vallejo, etcètera, etcètera, etcètera, perquè en aquesta llibreria hi són tots i totes, d’aquí i d’allà, d’ara i de sempre. Lleixes i lleixes atapeïdes de llibres fantàstics, maleïts, foscos, d’altres mons. 

La gran majoria dels qui llegiu això no necessiteu més presentacions. Qui encara no la conegui, que s’hi deixi caure i demani, per exemple, per l’Antonio Torrubia, un dels llibreters (que, com el seu cap Alejo Cuervo, ja era lector voraç abans de vendre vici i subcultura). Estareu en bones mans. 

Per celebrar la reobertura, els propers divendres 28 i dissabte 29, la nova Gigamesh organitza unes jornades amb presència d’autors i il·lustradors i activitats relacionades, com la recreació d’un “caminant blanc” de la sèrie Joc de Trons. Trobareu tota la programació al seu facebook, aquí.

Publicat per Jordi Benavente a Fantàstik.

Senyores i senyors, PRESENCIA HUMANA magazine, vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció

“No tengo estómago para estas cosas” 

Philip K. Dick 

Sòrdids, ferotges i demencials. Per ara, m’he llegit només dos dels vuit relats que ofereix el número 1 de la “revista de literatura extraña” Presencia Humana magazine, que coediten Jot Down Books i Aristas Martínez (2013); 128 pàgines, 18 euros, amb il·lustracions de Pablo Gallo i vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció. I no m'he pogut esperar, volia parlar-vos-en ja.

Els culpables són ‘De lobos y hombres’ d’Emilio Bueso (Castelló, 1974) i ‘Dejad que los niños’ de Jesús Cañadas (Cádiz, 1980). ¿Què feu, que encara no teniu el vostre exemplar?

El de Bueso és la història d’un... Bé, ja coneixeu a Bueso (i si no, llegiu Diástole, Cenital o Esta noche arderá el cielo), no sabria descriure-us de què va sense esbudellar-lo. Puc dir-vos, això sí, que hi surten llops i gossos salvatges; ciutats devastades per la guerra, paisatges de malson i éssers diabòlics, passats de voltes i amb el magnetisme marca de la casa; i sang, i sexe. (“Esto no es una pieza para niños, es una canción para las jaurías”)

Cañadas parteix d’una imatge potentíssima: divuit santcristos cobren vida, es despengen de la creu i surten de les seves esglésies, en silenciosa processó, de matinada, en un municipi de La Alpujarra granadina, desencadenant una sèrie de fets terribles, pura anada d’olla. Imprescindible, també. (“Hoy había una mano en el fregadero. Es la mano de un hombre adulto. Tiene pelos en los nudillos”)

Dos relats, doncs, estripadíssims, ergo molt recomanables, que són una bona mostra d’aquests autors “Friki Mainstream”, en paraules de l’escriptor i traductor Javier Calvo (Barcelona, 1973), autor de l’editorial (recordeu que parlem d’una revista), titulada ‘Historia de dos ciudades: fándom, hipsters y el fantástico español’, un bon repàs del fenomen.

Aquesta sucosa (i sagnant) antologia la completen relats de Miqui Otero, Sofía Rhei, Javier Fernández, Carlos Gámez, Víctor Nubla i Rubén Martín Giráldez.

‘L’olor de la pluja’: una ullada a la fascinant “teranyina” de Jordi de Manuel

Imagineu-vos una sequera terrible que ja gairebé assola tot el planeta. Només les grans ciutats poden assegurar el subministrament d’aigua, amb restriccions: l’aixeta raja unes poques hores al dia i en surt una aigua tèrbola, dessalada. Els pobles d’interior es buiden i milers de refugiats fan cap a Barcelona, on s’apilen en campaments improvisats a la franja costanera. Imagineu-vos l’olor de la pluja –l’olor de la terra mullada– tan llunyana que s’ha convertit en un somni recurrent. 

Som al 2017. La capital catalana és una ciutat ofegada per les restriccions d’aigua, sense arbres, amb una població envellida controlada amb documents d’identitat genètica i unes Rondes Aèries per on circulen els aerotaxis i d’altres vehicles prioritaris. Aquest és el fred escenari on tenen lloc els fets de L’olor de la pluja (La Magrana, 2006) de Jordi de Manuel. Desvetllar gaire més seria esguerrar els misteris de la història. Podem presentar els personatges.

Damià Darder i la seva filla Sara arriben a la ciutat amb una atrotinada Volkswagen, buscant aigua i una oportunitat. L’ambientòleg català Arnau Salord i el bioquímic israelià Pinkhas Lubens, per la seva banda, estan preparant un article sobre els perquès de la sequera, amb unes conclusions que podrien capgirar la situació. La galeria la completen hackers i policies amb pocs escrúpols, forenses de confiança, neokupes, empresaris, terroristes... 

...i l’inspector Marc Sergiot, que, tenint en compte l’atmosfera opressiva d’aquesta fosca i creïble distòpia, podria ser interpretat pel Harrison Ford de la mítica Blade Runner, si no fos perquè per la seva descripció –baix, gras, cabells grisos i arrissats, i mostatxo– recorda més aviat a l’encarregat del Filiprim (l’inoblidable Jaume Sorribas) amb gavardina. Sergiot serà l'encarregat d'investigar una aparent mort accidental, que precipitarà la història. 

Tots ells formen part de “la teranyina” teixida per l’escriptor, biòleg i professor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962). 

"LA TERANYINA"
Va ser la crítica Anna Maria Villalonga qui va parlar-me’n per primera vegada, no fa gaire. “La teranyina” seria l'entramat d’històries i personatges –amb el peculiar inspector Marc Sergiot al capdavant– que Jordi De Manuel ha anat bastint a base de relats i, sobretot, novel·les. Títols que poden llegir-se junts o per separat, perquè també funcionen sols: L’olor de la pluja, Cels taronges, Cabells porpres, Tres somnis blaus, Mans lliures, El raptor de gnoms i, la més recent, La mort del corredor de fons.

Villalonga va treure el tema mentre parlàvem d’un altre autor català que també té un món propi i fusiona diversos gèneres, Marc Pastor (Barcelona, 1977). Les seves novel·les són autònomes... però també estan relacionades, lligades per una lògica interna (Pastor sempre diu que té “un pla”) i farcides de complicitats amb el seu propi imaginari “culturalment dispers” (alimentat a base de cinema, literatura, còmics i sèries de televisió). Si encara no el coneixeu, podeu començar per la més recent, la salvatge Bioko. 

Jordi de Manuel

Si t’apassiona l’univers que està confeccionant Pastor, novel·la a novel·la, va dir-me Villalonga, t’has de deixar atrapar també per la “la teranyina” del Jordi de Manuel. I jo m’hi vaig deixar caure de quatre grapes. (Tema per a un futur text més extens: Pastor i De Manuel com a dues baules indispensables més d’una cadena que començà amb Manuel de Pedrolo.)

L'OLOR DE LA PLUJA
I ara podria parlar-vos més de L’olor de la pluja, esbudellar-la i dissipar-ne la màgia. Però prefereixo que us hi deixeu caure de quatre grapes, vosaltres també, amb total innocència. Estem parlant d’una novel·la de 266 pàgines que es llegeixen ràpid. De Manuel escriu, i descriu, molt bé (escenaris i personatges), i no s’oblida que estem aquí perquè passin coses. Que volem acció, la que es veu i la que t’han d’explicar després, com a les bones novel·les negres. I aquesta no decep. Té acció, i també reflexió, sobre certes línies que els científics no haurien de creuar mai.

Els capítols són curts i narrats en tercera persona, des del punt de vista dels protagonistes, ara l'un, ara l'altre. Així, les diverses trames avancen picades i en paral·lel (o creuant-se) fins al clímax final. En alguns moments, De Manuel juga amb l’ordre cronològic de la narració, mostrant-nos un mateix fet des de diferents òptiques, trencant així per un moment la linealitat i creant un efecte estrany i fascinant que, per si la història no fos ja prou misteriosa, encara atrapa més al lector.

L’olor de la pluja és una novel·la negra, distòpica i ecologista, ambientada a Barcelona, en un futur proper... Va ser finalista dels premis El Lector de l’Odissea (1999), Ciutat de Badalona (2000) i Josep Pla (2005). Feu-me cas, i feu-li cas a l’Anna Maria Villalonga: si encara no esteu atrapats per “la teranyina”, llenceu-vos-hi ja, que l’experiència valdrà la pena. Ja m'ho direu.

‘Trajecte final’ de Manuel de Pedrolo: set contes que vénen del futur, escrits fa gairebé 40 anys

Vaig quatre dècades tard. Però què voleu que us digui: Trajecte final (Ed. 62, 2009) ha sigut tota una troballa i em venia de gust escriure aquest post. Me’l va recomanar fa poc l’Andrea: “Són set contes sorprenents!”, va dir. I tenia molta raó. En el meu cas, l’impacte de descobrir aquest recull d’històries, que ja fa gairebé 40 anys que van ser escrites, ha sigut com el que sentiria un arqueòleg en un jaciment antic si desenterrés un objecte... del futur.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) va publicar Trajecte final l’any 1975. Però llegint-lo he pensat molt en la sèrie Fringe, que J. J. Abrams va estrenar el 2008. Anacronismes a banda, l’agent Olivia Dunham i el doctor Walter Bishop podrien ser personatges pedrolians. 

Viatges en el temps. Escletxes a d’altres móns. Contactes amb extraterrestres, i el secretisme oficial que ho tapa tot. Organitzacions secretes que operen a nivell mundial amb projectes molt inquietants. Robòtica avançada. Pedrolo era un mestre del “Què passaria si...?”, i aquests set contes són pura imaginació desbordant, pura ciència-ficció, pensada i escrita en català. 

La intriga de les pròpies trames i la curiositat dels personatges, que els porta a investigar (a ficar-se on no els demanen) per treure l’entrellat de les situacions més increïbles (però versemblants!), són el motor d’aquests relats, on compta tant l’ambientació, com l’acció, com el desenllaç inesperat, la sorpresa final que rebla la història. 

Havent gaudit amb la literatura de Richard Matheson, Albert Sánchez Piñol, H. G. Wells, Ray Bradbury, Marc Pastor, Jordi de Manuel, Jules Verne..., i amb les ficcions televisives de Chris Carter o J. J. Abrams, entre d’altres creadors indispensables del gènere (una llista eclèctica i incompleta, ho sé i accepto recomanacions), em faltava encara endinsar-me en l'imaginari de Pedrolo. 

Un any abans de Trajecte final, es publicà Mecanoscrit del segon origen (1974), que aviat veurem al cinema, en una adaptació endegada per Bigas Luna. El 1980 sortia Aquesta matinada i potser per sempre, que, segons la professora i escriptora Carme Ballús, Pedrolo reivindicava com la seva “millor obra de ciència-ficció” (l’haig de buscar...), i onze anys després es publicà Successimuntani.

‘Luz de estrellas lejanas’, les primeres passes del gegant George R. R. Martin

L’últim que podem llegir de George R. R. Martin és el primer que va escriure: Luz de estrellas lejanas, primera part de la seva autobiografia literària, que inclou també quinze relats i la novel·la breu Una canción para Lya, escrits entre 1967 i 1980. 

Tenint en compte que l’autor de la saga A Song of Ice and Fire (Canción de Hielo y Fuego) va publicar-ne la primera part, A Game of Thrones, el 1996 (Juego de Tronos, Gigamesh, Barcelona, 2002), s’entén que les narracions recollides a Luz de estrellas lejanas no són més, ni menys, que el camp de proves de tota la pirotècnia que vindria després. Les primeres passes d’un gegant. 

Presentats cronològicament, els relats vénen acompanyats de quatre cròniques autobiogràfiques que s’intercalen amb les ficcions i amb les quals George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948) explica als lectors com va convertir-se en escriptor... des dels llunyans anys 50, quan venia contes de por als nens del veïnat a un centau la pàgina, fins que comença a enviar relats a revistes especialitzades, i també a guanyar premis.

La llavor més fèrtil, els còmics

Al principi, segons explica el creador dels Set Regnes, hi havia els còmics. Concretament Els 4 Fantàstics de Stan Lee y Jack Kirby: “Shakespeare ya podía retirarse porque había llegado Stan Lee”. Martin enviava cartes, ressenyes i comentaris, que els editors de les historietes publicaven a la secció dels fans. Hem d’imaginar-lo encorbat a sobre d’una màquina d’escriure vella, que havia trobat “en el desván de mi tía Gladys”.

Les cartes van donar pas als articles i, aquests, a una columna fixa en un fanzine i, finalment, a les aventures d’un superheroi anomenat “Garizan, el Guerrer Mecànic”, i que no era res més que un cervell dins d’una peixera, amb “un cuerpo robótico que se ponía para combatir el crimen. De hecho tenía un montón de cuerpos robóticos”. I allò només era el començament. 

Ja ho diuen, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. L’editor d’una de les revistes especialitzades del moment el felicita pels seus relats, pel seu estil, però afegeix que ja tenen la quota de personatges coberta. A canvi, li pregunta si escriuria sobre superherois ja existents, i així és com Martin comença a inventar-se aventures per al Doctor Destí, com ara “Sólo los niños temen a la oscuridad”, relat que enceta Luz de estrellas lejanas. 

El periodisme i víkings

El setembre de 1966, Martin es matricula a Periodisme a la Universitat de Northwestern, Illinois, on també cursarà assignatures d’Història d’Escandinàvia: “Me pareció que estaría muy bien estudiar a los vikingos (...) Me encantaron las sagas y los eddas, que me recordaban a Tolkien y a Howard, y me impresionó enormemente el poema Sveaborg, de Runeberg, un emocinante lamento por la gran fortaleza de Helsinki, la Gibraltar del Norte, que se rindió de manera inexplicable durante la guerra de 1808 entre Rusia y Suecia”. 

La qüestió és que quan arriba el moment d’examinar-se, Martin li pregunta al professor si en comptes d’un treball convencional pot escriure-li un relat. La resposta és afirmativa. I així neix “La fortaleza”, segona peça d’aquest recull de les primeres ficcions de l’escriptor que anys més tard imaginaria un mastodòntic mur glaçat, custodiat pels homes de la Guàrdia de la Nit, a Cançó de Gel i Foc.

Relats i memòries

Luz de estrellas lejanas és precisament això: una encertada i feliç barreja de relats (quinze i una novel·la curta) i memòries (quatre) que ens acosta als primers anys d’un dels autors més destacats de la literatura contemporània. Un periodista que no trobava feina, i que, en no poder escriure sobre la realitat, va abraçar la fantasia. “Si hubiera conseguido un puestecillo cualquiera en el mundo del periodismo, tal vez hubiera escogido el camino más seguro, salario fijo y seguro médico (...) Pero las circunstancias me obligaron a hacer lo que más me gustaba”.

Terror, fantasia i ciència ficció. Martin ha tocat tots els pals, i les setze peces que inclou Luz de estrellas lejanas en són una bona prova. Una autobiografia literària, doncs, indispensable per als seus lectors, i també per a aquells aprenents d’escriptor que vulguin rastrejar les primeres passes d’un dels mestres absoluts en el noble art d’inventar-se móns, monstres, herois i princeses, i arguments complexos i inoblidables. 

La segona i la tercera part arribaran els propers mesos, publicades també per Gigamesh i titulades Híbridos y engendros, i Un corazón atribulado.

Marc Pastor, autor de ‘Bioko’: “Segueixo jugant a indis i vaquers com quan era petit, però sobre el paper”

Marc Pastor (Barcelona, 1977) gaudeix parint novel·les; i el resultat és una prosa magnètica, vertiginosa i addictiva. Escriptor, criminòleg i policia de la Científica, des de petit ha devorat pel·lícules, sèries, còmics i llibres. Terror, aventures, ciència-ficció i gènere negre.

Autor postmodern de manual, les influències de Pastor són inesgotables: disposa d’un imaginari tan vast com la seva capacitat d’inventar i de tramar històries, com ha demostrat des del 2007 amb Montecristo, La mala dona, L’any de la plaga i diversos relats. Ara publica Bioko (Ara Llibres, en català; Planeta, en castellà), un ambiciós i eclèctic projecte, que ens portarà al cor de la misteriosa illa de Fernando Poo, en ple segle XIX, barrejant aventures clàssiques, novel·la negra i ciència-ficció.

Moisès Corvo –a qui ja coneixíem de La mala dona– és un jove soldat condemnat a servir a la colònia espanyola de Fernando Poo, d’on vol fugir, peti qui peti... Fins que topa amb un crim horrible, que farà que desenterri secrets dels habitants de l’illa, i, alhora, que acabi descobrint coses d’ell mateix que desconeixia. Tot això a l’illa de Fernando Poo (Bioko per als nadius), que amaga un altre enigma: la llegenda d’un continent perdut.

-Bioko és una novel·la tan ambiciosa i amb tantes capes i girs, que no és fàcil parlar-ne sense desvetllar-ne alguna sorpresa. -Ambiciosa ho és, sí, perquè es tracta de la primera part d’una trilogia conceptual. Fins ara he escrit la trilogia de la meva adolescència: nazis (Montecristo), vampirs (La mala dona) i ultracossos (L’any de la plaga). I ara m’endinso en un altre tema que sempre m’ha apassionat, però pel qual encara no estava preparat, fins ara. M’agrada definir Bioko com una a novel·la d’aventures, amb grans dosis de novel·la negra i colonial, i alguna gota de ciència-ficció, però no deixa de ser un homenatge a les històries de Verne, Stevenson o Conrad, passat pel meu filtre. I sí, fins ara és la novel·la que m’ha exigit més a l’hora de planificar, estructurar i documentar-me. Però un cop et poses davant del teclat, totes s’assemblen: tac, tac, tac, tac, i fins que l’acabes.

-Tornes al narrador omniscient de la teva opera prima, deixant enrere la Mort que ens explicava la història de La mala dona, i el protagonista que narrava L’any de la plaga. -Aquest cop m’interessava més la tercera persona, perquè és una novel·la força coral, molts personatges i moltes trames paral·leles, i no em volia limitar a la visió personal d’un sol protagonista, com vaig fer amb L’any de la plaga. De fet, després d’aquella novel·la, em venia molt de gust poder moure’m per diferents escenaris alhora.

-Versió original en català. -Com de costum, sí. Tret d’algun relat que m’han encarregat en castellà, acostumo a escriure en català. M’hi sento més còmode. I en certa manera també ho faig perquè vull que existeixi un tipus de literatura en català de la qual crec que anem mancats. Consciència de gènere, deu ser.

-Ja havies transitat el gènere negre, la ciència-ficció i les aventures. Quins han estat els referents, aquesta vegada? -Abans de posar-m’hi, vaig llegir Kipling, Stevenson, Conrad i Verne. El meu estil no s’acosta a cap d’aquests mestres, però sí que volia impregnar-me de la flaire aventurera que desprenen. També he llegit un fotimer de novel·les ambientades a l’Àfrica, i en concret a la illa de Fernando Poo; i m’ha interessat força la figura de Richard Francis Burton (qui, per cert, no surt a la novel·la). Pel tema militar, em va resultar imprescindible la lectura d’El nombre de los nuestros, de Lorenzo Silva. Pel que fa als referents cinematogràfics, vaig veure El hombre que pudo reinar i La reina de África, de John Huston.

-D’on va sorgir la idea inicial? -Volia fer una aventura a l’Àfrica colonial. I volia que fos el primer cas de Moisès Corvo, el policia de La mala dona. En principi havia de passar al Riff, fins que cercant documentació vaig anar a raure a Bioko i la seva fascinant història. Aquest cop volia fer-la el més realista possible. Però al poc de començar, vaig veure que era impossible escriure sobre aquesta illa africana i no ficar-hi una mica de fantasia...

-Aquí volia arribar... A les seves obres, Kipling, Stevenson o Huston no incloïen illes amb paradoxes temporals incorporades. En alguns moments de la novel·la, he recordat amb nostàlgia l’illa de Lost. -Sempre s’ha de donar un pas més, anar més enllà. No té sentit fer una novel·la d’aventures del segle XIX en ple segle XXI. El lector i l’autor tenim molt més bagatge ara que aleshores, i això s’ha d’incorporar. A més, jo volia donar-li el meu punt personal. Començar-la com una novel·la més aviat clàssica i anar salpebrant-la amb ingredients de la casa. Des del primer dia vaig ser conscient que l’ombra de Lost hi seria present. No pots ambientar una història en una illa misteriosa on el temps es comporta de forma peculiar sense pensar en la sèrie d’Abrams. Com ho vaig afrontar? Ni vaig intentar allunyar-me’n, ni vaig provar d’agafar-la com a referent. Vaig decidir escriure la meva història, independentment de l’existència de Lost. Però vaja, segur que de forma inconscient alguna cosa hi he introduït.

-M’han dit que gaudeixes al màxim el procés de documentació. -En gaudeixo però m’esgota. I aquest cop ha estat força dur. Per sort, internet ha facilitat molt la feina a l’hora de trobar tesis penjades a la xarxa (n’hi ha una sobre Fernando Poo i el comerç d’esclaus que ha estat fonamental per mi). També em serveix per tenir imatges dels escenaris que no he trepitjat. A més, hi ha molta feina de biblioteca, de cercar i cercar i cercar els detalls que, després, potser ni inclous. Però sóc molt minuciós, m’agrada tenir-ho tot molt apamat i saber que el que estic explicant no és una bajanada i que s’acosta al màxim a allò que podria haver passat. I si se n’allunya, ho faig amb coneixement de causa. Però sóc dels qui pensa que en els detalls és on hi ha l’aroma.

-Detalls i imatges, sí. T’ha sortit una novel·la molt cinematogràfica, narrada amb el tremp d’un guionista. Amb el pressupost necessari en sortiria una pel·li espectacular. -M’agraden les superproduccions! I m’agrada escriure-les! És molt divertit posar-te un matí en pijama a la taula del menjador i descriure una tempesta a alta mar mentre hi ha un intent d’assassinat a un vaixell de vapor del segle XIX. I baratíssim. Ara bé, el cinema... L’altre dia em van dir: amb aquesta novel·la, als Estats Units, hi hauria baralles per comprar-ne els drets. Però a casa nostra no hi ha tants calés, i una superproducció així seria molt difícil. No dic que impossible (mira Lo imposible, precisament, del Bayona), però sí tan costosa que la feina per trobar finançament seria una bogeria. Ep! Que si algú la vol produir, parlem-ne! Però ha de saber que no és la típica història urbana de separats amb crisis d’identitat...

-Quan eres petit, què volies ser de gran? -Escriptor. Així que vaig decidir que estudiaria Periodisme o Comunicació Audiovisual. I mira on sóc ara. No se sap mai, les voltes que acabes donant per anar a petar al mateix lloc.

-Qui és el culpable que tinguis uns referents tan amplis? -Suposo que dels meus pares. Recordo que a casa sempre hi havia novel·les. Ma mare llegia moltíssim. Ben aviat, ja vaig agafar Stephen King o Frederick Forsythe per banda. El meu pare era molt fan de les pel·lis de la Segona Guerra Mundial, i els meus avis de les pel·lis de l’Oest. La meva àvia materna em comprava còmics a la papereria de sota de casa. I el meu avi patern em va construir un “fuerte” de fusta, per jugar-hi amb els cowboys i els indis. Així que em sembla que això és el que segueixo fent: jugar a indis i vaquers, però sobre el paper.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

‘22/11/63’ d’Stephen King, o la troballa d’un túnel del temps a través del qual es podria evitar l’assassinat de JFK i canviar la història

Resulta que Al Templeton té un túnel del temps (una mena de “forat de cuc”) al rebost de la seva hamburgueseria. Unes escales invisibles que duen al passat; concretament a les 11.58h del matí del 9 de setembre de 1958. “Era una época muy diferente, Jake. Puedes leer acerca de ella en los libros de historia, pero no la comprenderás del todo hasta que hayas vivido allí una temporada”.

Aquesta és la premissa que utilitza l’escriptor nord-americà Stephen King (Portland, Maine, 1947) per bastir la trama de la seva darrera novel.la, 22/11/63 (Plaza & Janés, 2012), un totxo de 859 pàgines amb què el mestre del terror ret homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imagina què passaria si algú fes servir aquesta escletxa temporal per alterar el passat i canviar la història, evitant que Oswald mati el president Kennedy.

Al principi, Templeton utilitza aquest “cau de conill” màgic, només per anar i tornar del passat, a comprar carn per al seu restaurant a preu dels anys cinquanta i a guanyar-se un sobresou, apostant sobre segur en alguns esdeveniments esportius... Fins que conclou que potser hi ha “un motiu superior” pel qual s’ha trobat aquest túnel del temps. Malalt de càncer de pulmó, Templeton comparteix el secret amb el seu amic Jake Epping, professor de llengua a l’institut del poble. I, finalment, és Epping qui accepta la missió de travessar la porta que duu a 1958... i, entre d'altres coses, mirar d’evitar l’assassinat de JFK, el 1963.

Una vegada més, King demostra que és capaç d’ensarronar-nos amb les històries més fantàstiques, gràcies a la seva capacitat de construir personatges que resulten creïbles, fins i tot en les circumstàncies més inversemblants. “En els seus millors moments, fa que l’impossible sembli possible”, diu un crític de The National. “La premissa podria semblar estranya, però de la mà d’Stephen King funciona perfectament”, diuen a Book Review.

Aquest expert narrador ha publicat ja més de cinquanta llibres (ficció, assaig, terror, misteri, fantasia), entre els que destaquen clàssics contemporanis com It (a què fa referència 22/11/63, quan Epping viatja a la terrorífica Derry de finals dels anys 50 i hi coneix algun dels nanos que van enfrontar-se al pallasso malèfic) , Carrie, Misery, Un saco de huesos, Apocalipsis, Cujo, El resplandor, Mientras escribo o la saga de La Torre Oscura, entre d’altres. En aquesta nova aventura, King mescla el mite dels viatges en el temps amb un transcendental episodi històric, i el resultat és... Bé, llegiu la novel.la i ja m’ho direu.

“¿Se puede cambiar el pasado? No me preocupaban las consecuencias, al menos en un primer momento, sino sólo si podría hacerse o no”. (22/11/63 – Stephen King)

**********Afegit (octubre, 2014): Warner Bros i Bad Robot (J. J. Abrams) projecten una sèrie de TV basada en 22/11/63, segons Entertainment Weekly.**********