De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

“–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.”

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

“–¿El Manurhin es un Magnum? 

–Claro que es un Magnum. 

–Yo creía que era un arma francesa. 

–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

“–¿Te acuerdas del 73?

–Era en lo que estaba pensando.

–Allí los matamos a todos. 

–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.

–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.”

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

“(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.

–¿Y qué?

–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)”

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

Microrelats del setge (1714-2014), a 'La bona confitura'

Sumar ficcions per recordar un fet històric. Recrear a cop de microrelat el setge de 1714, tres-cents anys després. Aquesta era la idea que van tenir l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola, per retre un “modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona”. Per aquest motiu, van demanar a 31 escriptors (17 dones i 14 homes: 17/14) que escrivíssim un microrelat (de no més de 171 paraules, i no més de 4 per al títol: 171/4) inspirat en el setge que va patir la ciutat.

Entre les veus convocades, hi destacaven, entre d'altres, Andreu Martín, Núria Cadenes, Sebastià Bennasar, Elisenda Roca, Jordi Cervera, Bel Olid, Lluís Llort, Blanca Busquets, Antoni Munné-Jordà o els mateixos Jordi de Manuel, Jordi Masó i Anna Maria Villalonga, i un servidor. Des del dia 1 de setembre fins a l’11, els han anat publicant al blog ‘La bona confitura’, que gestiona Jordi Masó. El microrelat que segueix va ser la meva contribució a la causa. Us convido també a que llegiu la resta de microrelats, a 'La bona confitura'. 

---------------------------------------------------------

ARA HAS DE SORTIR?

Un microrelat de Jordi Benavente

–Ara has de sortir? –burxà ella, amarga, els ulls com dos traus. Ell s’aturà al llindar, sense mirar-la, la porta oberta. Hauria volgut dir-li que sí, i que prou que ho saps on vaig, que la Coronela ens necessita per defensar el baluard, que la ciutat perilla, que ho faig per tu i pel menut. El menut era un bebè raquític tossint dins del bressol. Però en comptes de dir tot això, callà, i marxà, sec i sorrut, tancant la porta de cop. L’objectiu del setge que patia la capital era just aquest: escurar-los el calaix del pa i les esperances, tibar-los el caràcter fins al límit, trencar-los. I ell no ho sabia que aquell mateix matí, mentre seria a la muralla, una bola de canó entraria netament per la finestra de casa i li ensorraria la vida. En canvi ella, que sempre havia sigut una mica bruixa, sí que pressentia que potser no tindrien més dies per dir-se allò que importa; però no trobà més paraules que aquell retret.

---------------------------------------------------------

Jordi de Manuel presenta 'La decisió de Manperel': "Escric per intentar entendre allò que no comprenc, com la fe en Déu o en un equip de futbol"

“El fet que la naturalesa es pugui descriure tan bé mitjançant les matemàtiques és un misteri que requereix una explicació”. Enigmàtica cita del científic Max Tegmark amb què s’obre l’última novel·la de Jordi De Manuel, La decisió de Manperel (Columna, 2013).

Encara no he pogut fer la maleta i embarcar cap a la misteriosa illa àrtica on es confina el protagonista, després de resoldre un complicat problema matemàtic i renunciar al premi. Però sí que vaig poder assistir a la presentació del llibre, dijous 3 d’octubre, al FNAC del Triangle. 

El professor, doctor en Biologia i escriptor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962) ha obtingut el premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler amb una obra que parteix d’una notícia real: el 2006, el matemàtic rus Grigori Perelman va resoldre la conjectura de Poincaré i rebutjà la Medalla Fields, una mena de Nobel, i el milió de dòlars del premi. 

Tan xocant com fascinant, no creieu? Així va veure-ho també De Manuel. Entre aquesta estranya notícia i l’aspecte del propi Perelman (esprimatxat, barbut, mig calb, mig grenyut), la prolífica imaginació de l’escriptor barceloní va encendre’s... i va començar a bastir la ficció.

Un matemàtic s’evadeix amb la seva mare a una illa remota, fugint dels flaixos, després de solucionar un dels Set Problemes del Mil·lenni. Allà, viu obsessionat per les matemàtiques i el misteri de l'existència, des del moment en què rep una carta del seu pare, ja mort, i una colla d’enregistraments que li descobriran la seva veritable identitat... 

Jordi De Manuel va convidar a acompanyar-lo “dos amics, perquè així ja sé que parlaran bé de mi”. Però aviat quedà clar que no calien els llaços d’amistat. La decisió de Manperel es defensa sola. La matemàtica Carme Torras va definir-la com una “biografia novel·lada, amb tocs fantàstics, que convida a pensar; optimista i moltes coses més”. “I això no és cap falca publicitària, és una constatació matemàtica”, va afegir. 

L’autor de Disseccions o L’olor de la pluja va dir després que “aquesta novel·la té un making-of increïble: la Carme ha caminat per la tundra amb mi, per exemple”. La imatge, suggerent i glaçadora, va quedar flotant a la sala d’actes del centre comercial, mentre la presentació continuava. 

L’escriptor i periodista Jordi Cervera va advertir al seu torn que “qualsevol cosa que n’espereu, d’aquesta novel·la, us sorprendrà, perquè es tracta d’una obra singular, en el nostre panorama i en qualsevol altre”. 

De Manuel, al final, va tenir també unes paraules emocionades per al seu pare, el veterà autor de còmics Enric de Manuel “Enrich”, que malgrat els seus vuitanta-quatre anys també va assistir a l’acte: “L’escriptor neix, potser, però també es fa... Es fa de les chispas de la infància. Jo, per exemple, crec que la capacitat de fabular i la fantasia em vénen d'aquelles tardes a la falda del pare, que m'explicava històries. Gràcies, pare!".

Arribats a aquest punt, en què l’escriptor va oblidar-se per un moment que estava envoltat d’amics, companys, escriptors, científics, periodistes i lectors, i ens emocionà a tots amb aquest sentit homenatge al pare, quedà clar que la novel·la que ens ocupa va molt més enllà de l’anècdota a partir de qual va arrencar...

“Escric per mirar d’entendre allò que no comprenc”, va dir Jordi de Manuel. “Per mirar d’entendre la idea de Déu, per exemple. La fe irracional en un ésser superior... o en un equip de futbol com el Barça, el Madrid o l'Espanyol”.

(*L'amic De Manuel va dedicar-me un exemplar del seu mític recull de relats Disseccions, a la foto. Gràcies, Jordi!) 

‘L’olor de la pluja’: una ullada a la fascinant “teranyina” de Jordi de Manuel

Imagineu-vos una sequera terrible que ja gairebé assola tot el planeta. Només les grans ciutats poden assegurar el subministrament d’aigua, amb restriccions: l’aixeta raja unes poques hores al dia i en surt una aigua tèrbola, dessalada. Els pobles d’interior es buiden i milers de refugiats fan cap a Barcelona, on s’apilen en campaments improvisats a la franja costanera. Imagineu-vos l’olor de la pluja –l’olor de la terra mullada– tan llunyana que s’ha convertit en un somni recurrent. 

Som al 2017. La capital catalana és una ciutat ofegada per les restriccions d’aigua, sense arbres, amb una població envellida controlada amb documents d’identitat genètica i unes Rondes Aèries per on circulen els aerotaxis i d’altres vehicles prioritaris. Aquest és el fred escenari on tenen lloc els fets de L’olor de la pluja (La Magrana, 2006) de Jordi de Manuel. Desvetllar gaire més seria esguerrar els misteris de la història. Podem presentar els personatges.

Damià Darder i la seva filla Sara arriben a la ciutat amb una atrotinada Volkswagen, buscant aigua i una oportunitat. L’ambientòleg català Arnau Salord i el bioquímic israelià Pinkhas Lubens, per la seva banda, estan preparant un article sobre els perquès de la sequera, amb unes conclusions que podrien capgirar la situació. La galeria la completen hackers i policies amb pocs escrúpols, forenses de confiança, neokupes, empresaris, terroristes... 

...i l’inspector Marc Sergiot, que, tenint en compte l’atmosfera opressiva d’aquesta fosca i creïble distòpia, podria ser interpretat pel Harrison Ford de la mítica Blade Runner, si no fos perquè per la seva descripció –baix, gras, cabells grisos i arrissats, i mostatxo– recorda més aviat a l’encarregat del Filiprim (l’inoblidable Jaume Sorribas) amb gavardina. Sergiot serà l'encarregat d'investigar una aparent mort accidental, que precipitarà la història. 

Tots ells formen part de “la teranyina” teixida per l’escriptor, biòleg i professor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962). 

"LA TERANYINA"
Va ser la crítica Anna Maria Villalonga qui va parlar-me’n per primera vegada, no fa gaire. “La teranyina” seria l'entramat d’històries i personatges –amb el peculiar inspector Marc Sergiot al capdavant– que Jordi De Manuel ha anat bastint a base de relats i, sobretot, novel·les. Títols que poden llegir-se junts o per separat, perquè també funcionen sols: L’olor de la pluja, Cels taronges, Cabells porpres, Tres somnis blaus, Mans lliures, El raptor de gnoms i, la més recent, La mort del corredor de fons.

Villalonga va treure el tema mentre parlàvem d’un altre autor català que també té un món propi i fusiona diversos gèneres, Marc Pastor (Barcelona, 1977). Les seves novel·les són autònomes... però també estan relacionades, lligades per una lògica interna (Pastor sempre diu que té “un pla”) i farcides de complicitats amb el seu propi imaginari “culturalment dispers” (alimentat a base de cinema, literatura, còmics i sèries de televisió). Si encara no el coneixeu, podeu començar per la més recent, la salvatge Bioko. 

Jordi de Manuel

Si t’apassiona l’univers que està confeccionant Pastor, novel·la a novel·la, va dir-me Villalonga, t’has de deixar atrapar també per la “la teranyina” del Jordi de Manuel. I jo m’hi vaig deixar caure de quatre grapes. (Tema per a un futur text més extens: Pastor i De Manuel com a dues baules indispensables més d’una cadena que començà amb Manuel de Pedrolo.)

L'OLOR DE LA PLUJA
I ara podria parlar-vos més de L’olor de la pluja, esbudellar-la i dissipar-ne la màgia. Però prefereixo que us hi deixeu caure de quatre grapes, vosaltres també, amb total innocència. Estem parlant d’una novel·la de 266 pàgines que es llegeixen ràpid. De Manuel escriu, i descriu, molt bé (escenaris i personatges), i no s’oblida que estem aquí perquè passin coses. Que volem acció, la que es veu i la que t’han d’explicar després, com a les bones novel·les negres. I aquesta no decep. Té acció, i també reflexió, sobre certes línies que els científics no haurien de creuar mai.

Els capítols són curts i narrats en tercera persona, des del punt de vista dels protagonistes, ara l'un, ara l'altre. Així, les diverses trames avancen picades i en paral·lel (o creuant-se) fins al clímax final. En alguns moments, De Manuel juga amb l’ordre cronològic de la narració, mostrant-nos un mateix fet des de diferents òptiques, trencant així per un moment la linealitat i creant un efecte estrany i fascinant que, per si la història no fos ja prou misteriosa, encara atrapa més al lector.

L’olor de la pluja és una novel·la negra, distòpica i ecologista, ambientada a Barcelona, en un futur proper... Va ser finalista dels premis El Lector de l’Odissea (1999), Ciutat de Badalona (2000) i Josep Pla (2005). Feu-me cas, i feu-li cas a l’Anna Maria Villalonga: si encara no esteu atrapats per “la teranyina”, llenceu-vos-hi ja, que l’experiència valdrà la pena. Ja m'ho direu.

'La mort del corredor de fons' de Jordi de Manuel. L'inspector Marc Sergiot contra una xarxa de traficants d'òrgans, a Barcelona

La mort del corredor de fons (Edicions 62, 2012) no és cap manual de morts sobtades en el món de l’esport, sinó l’últim cas de l’inspector Marc Sergiot, “el Colombo català”, creat pel biòleg, professor i escriptor Jordi de Manuel (Barcelona, 1962).

Aquesta vegada, Sergiot topa amb una perillosa xarxa de traficants d’òrgans que ha estès els seus tentacles fins a Barcelona. La novel.la arranca amb la troballa d’un cadàver enterrat –i gairebé buit per dins– per part d’un metge jubilat que passeja el gos per la serra de Collserola. Arran d’aquest escabrós tret de sortida, que planteja a la policia els interrogants habituals en aquests casos, La mort del corredor de fons s’articula amb una triple trama.

Per una banda, la investigació que endeguen la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó dels Mossos d’Esquadra, en la qual hi acaba ficant el nas l’inspector Sergiot, del Cos Nacional de Policia. Per l’altra les peripècies d’un xoriço de baixa estofa, que sobreviu donant petits cops, fins que li roba un sobre ple de bitllets a la persona equivocada. I finalment la història d’un jove magrebí que arriba a Europa seguint la ruta de la clandestinitat amb el somni de convertir-se en atleta professional i viure de córrer.

De Manuel, gat vell en el gènere negre, mou els fils de les diverses trames amb la mateixa destresa amb què mouen els fils de les marionetes els experts. Organitza la novel.la en capítols curts; dosifica la informació; accelera o alenteix l’acció, i, quan li convé, fins i tot canvia el punt de vista per tornar-nos a explicar una escena o una altra, amb el qual provoca un interessantíssim i complex joc de perspectives.

La pista que segueixen els Mossos no trigarà a complicar-se, amb l’aparició de més cadàvers. Al mateix temps, la investigació d’aquestes morts s’entrecreuarà amb una persecució a vida o mort entre un petit delinqüent i uns mafiosos implicats en una perillosíssima trama.

L’autor de Mans lliures i El raptor de gnoms ens submergeix amb aquesta nova novel.la, dura i violenta, en la crua realitat de la immigració clandestina, les màfies de crim organitzat, els centres d’acollida i el submón de delinqüència que, més o menys ocult, respira i malviu sota el maquillatge de la ciutat de Barcelona.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012. I a Championchip.cat.