L'ÚNIC FORMAT POSSIBLE

*Jordi Benavente. Revista Capçalera.

No pots explicar un desnonament amb deu línies. Hi ha històries que demanen temps –setmanes, mesos– per ser investigades i redactades, i que necessiten formats folgats on ser publicades i llegides amb tots els detalls. Per això el periodista Jesús Martínez, La pobreza en Barcelona en los años del Big crap 2008 - 2014 (UOC, 2015), prefereix els reportatges llargs –“de largo aliento”. “És un plantejament vital –diu–. Dedico un any a cada reportatge. I solen ser sempre històries relacionades amb la immigració: tinc simpatia per la gent que abandona casa seva per creuar un oceà o un desert. L’èpica del trajecte”.

Són històries cares i el sector editorial de casa nostra no és prou fort per produir-les. Jordi Juste, periodista i professor de la UOC, dirigeix la col·lecció Reportajes 360º, on ha publicat Martínez: “Els autors mai no seran prou recompensats econòmicament. La recompensa és l’aposta en sí que fem pel llibre, una bestreta modesta i un percentatge de les vendes”. 

“Econòmicament no val la pena”, diu Carles Porta, periodista, escriptor, guionista, productor i autor de Tor, tretze cases i tres morts (La Campana, 2005; més de 50.000 exemplars venuts). Després d’haver descobert el cas fent de reporter per TV3, va passar-se vuit anys investigant sobre el terreny per narrar –en primera persona, com un Capote o un Mailer català– aquesta història d’orgulls, odis i crims en un poblet pirinenc. Per escriure Fago (La Campana, 2012) va seguir un procés d’immersió similar. “No compensa la quantitat d’hores recollint la informació, escrivint i reescrivint”. Per què fer-ho, doncs? “Perquè ho porto a la sang: m’apassiona escoltar, recollir una història i després relatar-la sense economitzar detalls, que qui ho llegeixi s’hi traslladi. I el format que més m’ho dóna és el llibre. I també per tot el que m’aporta com a persona”.

A El nuevo Nuevo Periodisme (Universitat de Barcelona, 2015), el nord-americà Robert S. Boynton vaticina que en el futur el periodisme serà o molt curt o molt llarg. Per llarg entén articles en profunditat, vídeos, podcasts, llibres: formats extensos que requereixen temps i diners. I de què viurem mentrestant? Boynton tampoc no té cap fórmula nova: haurem de seguir tocant moltes tecles. “Ja m’agradaria que la meva feina fos només escriure reportatges però ara mateix és impossible –diu Martínez–: treballo en una editorial, escric aquí i allà, faig classes. Els reportatges els faig en el meu temps lliure: és el que dóna sentit a la meva vida”. A Zona de obras (Círculo de tiza, 2014), la periodista argentina Leila Guerriero cita l’ídem peruà Daniel Titinger: “Tinc una feina que implica dotze hores al dia, i tot i això vull seguir explicant històries. Escriure una crònica et provoca estrés, no dorms, t’obsessiones, però és el que et fa feliç. I no escrius per diners ni per fama. Escrius per no estar trist”.

(Sobre per què uns en diuen crònica i d’altres reportatge, com diu l’argentí Martín Sivak, citat també per Guerriero: “No tinc de la crònica una definició diferent de la d’una nota o d’un reportatge: explicar una història”. Afegiria que: fidel a la realitat i de la manera més efectiva i atractiva possible. Punt.) 

La curiositat i les ganes d’investigar-ho són indispensables, i fer que flueixi, un imperatiu. El format extens ha de “captivar els consumidors”, escriu Boynton. “El luxe de detalls, la manera de situar les coses... i el ritme, perquè si no es llegeix bé, si no atrapa, allò no serà un llibre, serà una patata”, diu Porta.

Juste assegura que existeix la demanda, un públic que vol llegir reportatges amplis (“allò que ens ha passat a tots quan llegim un text en un dominical i se’ns fa curt”), i també l’oferta, reporters que busquen espai per explicar-se sense límit de caràcters. Per això la UOC va crear Reportajes 360º, que ja ha publicat més de dotze títols d’investigació, denúncia, divulgació. Aviat incorporaran “realitat augmentada, com ara vídeos accessibles des del llibre, per sumar continguts”. I per això l’editorial Saldonar, petita però amb caràcter, té la Col·lecció Periodistes, que compta ja amb quatre títols, periodisme d’investigació, com ara El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, o Castor: la bombolla sísmica, de Jordi Marsal.

Jorge Herralde va a la contra. El fundador d’Anagrama afirma que “la majoria de lectors ja en tenen prou amb els diaris i la televisió” per sadollar la seva fam de realitat, i que prefereixen la ficció. Però resulta que ell és un lector empedreït de diaris, “des de petit”, i és aquest “interès potser financerament malaltís” el que ha convertit la seva editorial en un filó del millor periodisme en format llibre (traduït al castellà).

Anagrama publicà El Nuevo Periodismo (1977), de Tom Wolfe i les obres de tota la colla: Thompson, Southern, Capote, etc. La col·lecció Crónicas arrencà el 1987 amb Cabeza de turco, de Günter Wallraff (que es va fer passar per immigrant per denunciar-ne les condicions de treball), i inclou obres de Bryce Echenique, Barley, Herr, Martí Font, Espada, Lee Anderson, Villoro, Vidal, Biskind, Mailer, Caparrós, Saviano i un llarg etcètera, més de 100 títols i una certesa: “les cròniques van lligades a una geografia i un període històric molt concret, això fa que fora del país en qüestió i del gremi periodístic requereixin per desxifrar-les una voluntat que molt pocs lectors tenen”. Públic lector fidel però minoritari, doncs. Amb una “joiosa anomalia”, afegeix Herralde: l’enviat especial de Déu. 

“Que ara se’n parla com una obvietat”, adverteix, però van haver de passar quatre títols sense pena ni glòria abans que el cinquè arrasés i convertís el periodista polonès Ryszard Kapuściński en una màquina de vendre llibres. El Sha (1987), El Emperador (1989), La guerra del futbol (1992) i El Imperio (1994). Bona premsa, bona crítica, idolatrat, però poques vendes. Fins que amb el llibre dedicat a l’Àfrica, Ébano (2000), “va fer el gran salt (més de 100.000 exemplars venuts fins avui) i tothom quedà meravellat i van començar a buscar els anteriors”. 

A la llibreria La Central (Barcelona), confirmen que Ébano és encara ara un dels 10 títols més venuts de la secció de Periodisme. També hi destaquen ZeroZeroZero, Roberto Saviano esbudellant el negoci mundial de la cocaïna; Crónicas de la Mafia, d’Íñigo Domínguez; De París a Monastir, del Gaziel corresponsal a la Gran Guerra; Los hijos, de Gay Talese; Herr Pep, de Martí Perarnau i Océano África, de Xavier Aldekoa, amb qui tornem al continent africà.

El cas del paradigmàtic corresponsal polonès constata un fet: el periodisme en format llibre de més èxit (comercial) és el literari. Aquell en què la línia entre periodisme i literatura –periodisme i literatura, no realitat i ficció– es difumina (de fet, el periodisme, quan fa l’esforç de narrar i no només d’aixecar actes notarials, és literatura), i el que queda és tan sols una història, real, ben explicada i amb més o menys profusió de recursos narratius com ara diàlegs, escenes, punts de vista, tensió, ritme, clímax. Ébano, de Kapuściński, Honrarás a tu padre, de Talese, Tor, de Carles Porta, El Hambre, de Martín Caparrós, ZeroZeroZero, de Saviano... Són molt més que cròniques, reportatges o assajos. Investiguen i narren històries, realitats, amb vocació social, humanista, de denúncia, i voluntat d’estil. Com escriu Guerriero: “No crec en les cròniques interessades en el què però desenteses del com (...) Perquè no crec en les cròniques que no tinguin fe en el que són: una forma d’art”.

Talese diu que no n’hi ha per tant. Al pròleg del seu darrer llibre, que recull els seus primers articles com a periodista esportiu, diu que ell s’ha limitat sempre a escriure “el reportatge de tota la vida” (molta investigació, molt treball de camp) amb “tècniques narratives de la ficció”. Jorge Carrión, a Mejor que ficción, recorda que va ser Gabriel García Márquez qui el 1955 donà a la crònica periodística “l’ambició i l’estructura de la novel·la” amb Relato de un náufrago, i que, abans, Charles Dana i Joseph Pulitzer havien posat “les bases d’un periodisme d’investigació amb consciència d’autoria i amb voluntat de seducció”. Aquí hem tingut a Pla, Candel, Huertas Clavería, Roig, Vázquez Montalbán, Vinader... Als EUA, Mailer, Capote, Herr i sobretot Wolfe, que posà l’etiqueta del “Nou Periodisme” a tota una generació. Avui, aquí i allà, Krakauer, Guerriero, Conover, Villoro, Orlean, Caparrós, Millás, Saviano, Canosa, Serés, Porta i molts altres continuen explorant possibilitats. Narrant.

Carles Porta destaca que va ajudar-lo molt el Des de la tenebra, de Joan Manuel Oleaque, que reconstrueix el crim d’Alcàsser, i també l’obra sencera de Josep Maria Espinàs, que fa que tot “sembli tan fàcil, tan rítmic, tan melòdic”.

“El reportatge és un gènere sense pàtria. Arreu hi ha temes que requereixen ser explicats amb detall, amb testimonis i una aproximació profunda que combini angles i recursos”, afirma Carles Singla, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF. I afegeix: “El reportatge és el gènere periodístic que pretén acostar o transportar literalment el lector al lloc on passen les coses o posar-lo en el centre d'un tema determinat per ajudar-lo a comprendre'l. Una altra característica important del reportatge és la llibertat que l'autor té a l'hora de realitzar-lo”. Hi ha fins i tot qui fa periodisme dibuixant còmics: Joe Sacco a Reportajes, o Jorge Carrión i Sagar Fornies a Barcelona. Los vagabundos de la chatarra. Les històries són, doncs, infinites, i el gènere –el bon periodisme que les narra–, inesgotable.



(Publicat per Jordi Benavente a la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya)

Revista CAPÇALERA (157). "Corresponsals en temps de crisi: obstinats en explicar-nos què passa a l’estranger", per Jordi Benavente

“Al fons del camió hi descansa un taüt”. Amb aquesta frase enigmàtica i contundent captava la nostra atenció Ryszard Kapuscinski, en un reportatge –un relat breu rodó– sobre el trasllat del cadàver d’un miner. El periodista i escriptor polonès, com els cinc corresponsals entrevistats en aquest article, sabia que per transmetre el missatge, primer cal atrapar el lector. Sergi Vicente, TV3, Pequín; Anna Bosch, TVE, Londres; Jaume Masdeu, Catalunya Ràdio, Brussel·les; Isaac Lluch, diari ARA, Berlín, i Antoni Bassas, TV3, Washington. No tots han llegit els llibres del mític reporter, però sí que comparteixen amb ell la passió visceral per revelar-nos els mecanismes interns de societats més o menys llunyanes.

“La de corresponsal és la millor tasca possible en aquest ofici, per l’autonomia i per l’obligació d’organitzar-te i d’amarar-te del tema que tractes”, afirma Jaume Masdeu, que abans de fer ràdio va ser corresponsal i director d’informatius a TV3. “T’obre la ment, t’espavila i té un punt molt vital”, diu Isaac Lluch, que va enviar la primera crònica “amb el portàtil recolzat entre els fogons i la rentadora”, l’únic punt des d’on podia capturar la xarxa del veí, mentre esperava a tenir internet al seu pis berlinès. “Una anècdota prou reveladora de la dificultat i precarietat que sovint implica l’ofici. Però de forma intangible el periodisme em compensa”, remata Lluch, tan irònic com apassionat. (“Aquest ofici nostre és com un bitllet de loteria amb premi”, que deia Marian Brandys.)

Romanticismes a banda, el context de crisi econòmica global i de canvi de paradigma del periodisme fa perillar l’existència d’aquests professionals d’informar-nos sobre el terreny. Es tem que els mitjans de comunicació optin per retallar despeses, eliminant la figura del corresponsal i apostant per la de l’enviat especial o, directament, pels teletips. Però ells, com és obvi, no es resignen a l’extinció sinó que esgrimeixen les raons que justifiquen la seva existència. Antoni Bassas, contundent, afirma que “cal que els mitjans diguin què volen ser, si volen mirada pròpia o repetir les notícies d’agència”. “Preguntar-se per què volem un corresponsal és com no enviar redactors al camp de futbol perquè ja fan el partit per la tele”, assegura.

Anna Bosch, que abans d’establir-se a Londres, va ser corresponsal de TVE a Moscou i també a Washington, tampoc es mossega la llengua: “La informació és un producte car, i la bona encara ho és més”, afirma, i tot seguit critica “les empreses d’alguns col·legues, que volen corresponsals low cost” i els fan treballar en pèssimes condicions.

Per la seva banda, Lluch, que no només aporta la visió de qui treballa des de l’estranger, sinó de qui ho fa com a freelance que col·labora en diversos mitjans, dibuixa un present molt negre: “Cobro menys ara que quan tenia 25 anys, i menys que el meu avi com a jubilat”. Amb tot, aquest antic redactor d’esports del diari Avui prefereix sumar que restar, i diu que el futur passa per tenir en compte el valor afegit dels corresponsals, els únics capaços de “testimoniar i desxifrar els fets que passen a l’estranger, posar la informació en el seu context i oferir temes propis”. I, alhora, insisteix en la necessitat que existeixin i coincideixin en l’espai les dues figures: “un com a expert del país i el context, i l’altre com a especialista d’una determinada temàtica”.

Sergi Vicente fa nou anys que és a la Xina; abans era reporter en un programa d’informatius de TVE, a Sant Cugat. Diu que està segur que “el problema és el context econòmic i no una falta de convenciment en el model”. Però cal adaptar-se, afirma. El seu consell als més joves és “que s’hi llencin i intentin crear coses noves”. “Seria genial tenir una xarxa o agència de videoperiodistes independents i formats, un contrapès a les agències convencionals”, suggereix.

I és que, malgrat el pes de la distància (Bosch diu que el tòpic és cert: enyora “el menjar, sobretot el peix, i les hores de sol, a l’hivern”) i de ser conscients que “tot són etapes”, els corresponsals estimen el que fan, i se’ls hi nota. “La meva idea és aprofitar ara que encara tinc coses a explicar i forces per voltar. No em ve gaire de gust tornar a una redacció, m’agrada trepitjar terreny”, diu Vicente. Bassas, també s’hi resisteix: “Segur que no és fàcil. La majoria dels que jo he vist tornar a casa s’haurien quedat uns quants anys més”. I Lluch remata que tornaria amb “entusiasme, si veig que és un pas endavant en la meva formació i trajectòria, i que m’hi puc sentir realitzat, però no només per guanyar seguretat laboral”.

24 hores, 7 dies a la setmana

Queda clar, doncs, que sigui per una proposta del mitjà on treballen o fruit d’una aposta personal, això de llançar-se a l’aventura de cobrir un país o una regió, és vocacional... i enganxa. Fins i tot malgrat els horaris esclaus. “Estem disponibles 24 hores, 7 dies a la setmana”, resumeix Bosch. “A la corresponsalia no hi ha torns, no pots apagar mai el mòbil, saps que si en passa una de grossa, has de suspendre vacances, caps de setmana, el que sigui”. I recalca, a més, i en això coincideixen tots, que “sovint fas feina que no llueix, recolzes reportatges d’altres o fas despatx. El corresponsal no treballa només fent les cròniques que signa”.

A banda d’aquesta dedicació gairebé monàstica i degut a la diferència horària, alguns, com Vicente o Bassas, estan obligats, a més, a funcionar amb un rellotge a cada canell. Des de Pequín, Vicente ho viu amb una resignada dualitat. Les sis o set hores d’avantatge li donen marge per preparar notícies, però al final acaba treballant jornades maratonianes “perquè a Barcelona s’hi posen quan per a mi ja és mitja tarda”. Bassas, des del cor dels Estats Units, explica que “un dia normal pot començar a les cinc del matí, per preparar un vídeo o un directe pel TN migdia i, a partir d’aquí, tot seguit fins a quarts de quatre de la tarda, quan acaba el TN vespre”. Al final, diu, t’acostumes a pensar en dos horaris alhora.

El vertigen de la llibertat

Tot plegat, són inconvenients que suporten de bon grat perquè, en el fons, són just on volen ser. Lluny de la redacció “segueixes criteris propis, menys contagiats de rutines imposades i amb més espai per a la creativitat”, diu Vicente, que admet, però, que en contrapartida “perds perspectiva respecte el teu públic i objectivitat respecte el que descrius, i t’has de saber organitzar molt bé”. “No és que estiguis sol davant del perill, però un elevat grau d’autonomia també implica un elevat grau de responsabilitat”, diu Masdeu. “El vertigen no és dolent, tant de bo n’hi hagués cada dia, perquè les notícies ens sortirien soles”, afegeix Vicente.

“Tot i tenir la redacció a un clic, desenvolupes un cert caràcter de llop solitari, i trobes a faltar la conversa de màquina de cafè”, diu Bassas, que després de 14 anys dirigint i presentant El Matí de Catalunya Ràdio, va decidir “canviar de cares, de paisatges i d’objectes informatius”. Gairebé tres anys després, però, continua acceptant l’enorme responsabilitat que comporta aquest exili voluntari: “Has de ser el teu mitjà en un país, jo encenc i apago la llum de TV3 cada dia a Washington”, resumeix.

Distàncies 2.0

En el que també s’assemblen els cinc periodistes entrevistats és en que tots han fet niu al seu país de destí. Vicente va conèixer la seva dona el primer any de corresponsal: “És xinesa, i tenim un fill petit”, diu. A Bosch, l’acompanya el marit. A Bassas, la dona i els tres fills. La parella de Lluch és alemanya i, per la resta, assegura que l’enyorança 2.0 és més suportable que la tradicional: “les telecomunicacions fan que sovint pensi que Barcelona està just a l’extraradi de Berlín”, diu. Masdeu, per la seva banda, assegura que té “la família instal·lada i un bon cercle d’amistats consolidat”.

De fet, un altre punt que recalquen tots és que siguis a Pequín, Brussel·les, Washington, Londres o Berlín, mai podràs amagar-te del tot dels teus caps. Les mateixes noves tecnologies que apropen els corresponsals als seus amics o familiars que s’han quedat a Catalunya, fan que, la relació entre la corresponsalia i la redacció central quedi a “un sol clic”, com diu Bassas. I aquesta proximitat no sempre es porta bé. “Amb els canals i les webs d’informació 24 hores, les redaccions centrals tenen una gran capacitat de decidir i establir la nostra agenda. La imatge romàntica del corresponsal per lliure està gairebé extingida, tret d’algunes excepcions en premsa escrita”, afirma Bosch.

“El problema és fer entrar un vídeo de reflexió, de color, que doni claus, en un TN”, que són presoners de l’actualitat, diu Bassas. Tot plegat, obliga a aquests professionals a ser ràpids, a tenir cintura, a saber sintetitzar i actuar amb reflexos: sovint, com diu Bosch, “molt més important que fer una bona crònica, és fer-la a temps”.

També és cert que el format condiciona. “A vegades penso que escriuria grans històries si treballés per a un diari (amb pressupost)”, diu Vicente. “La càmera et delata. La part bona és que si aconsegueixes imatges en un bon tema, tindràs un grandíssim tema que només les imatges poden retratar”, afegeix. (“La mera descripció no és suficient en els temps que corren, ens l’ha arrabassat la càmera”, que deia Kapuscinski.)

Amb tot, Bassas està convençut que “capturar un país és igual de difícil amb twitter que amb una càmera”. L’únic truc, la veritable eina d’aquests antropòlegs del micròfon, la gravadora i el portàtil, és la seva entrega a la feina, la seva inesgotable curiositat i les ganes d’explicar-se i explicar-nos allò que veuen. S’ha de “viure els temes de què parles, amarar-te’n”, diu Masdeu. Mirar de conservar “la mirada gens gastada” dels inicis, segons Bassas. “Cal obrir bé els ulls i les oïdes”, recomana Bosch. “Cal intentar trobar els casos que descriguin millor el que està passant”, diu Vicente. I, si convé, com Lluch, s’ha d’estar disposat a enviar les cròniques des del racó més fred de la cuina.

Publicat per Jordi Benavente a la revista CAPÇALERA del Col·legi de Periodistes de Catalunya, n. 157, setembre de 2012, pàgs. 14-19.