Amb el codi del xip groc tatuat al quàdriceps

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Cap no és perquè sí. No són simples ornaments estètics, ni dibuixets triats d’un catàleg o buscats a internet. Tots tenen un significat especial, personal. Cadascun dels dotze tatuatges que llueix el Jorge parlen de fets que d’una manera o d’una d’altra li han marcat la vida –i la pell.

Una petita pilota de futbol, a l’espatlla, pel debut a Segona B amb el Sabadell. El nom de la seva filla, Ainhoa, al canell. Una filigrana tribal, a l’avantbraç, després que li maseguessin el turmell jugant a futbol i, malgrat tot (i gràcies al doctor Ramón Cugat), se’n sortís i pogués continuar practicant esport. El logotip de l’Ironman (una ema coronada per un punt) després del primer cop que va acabar aquesta dura prova, a Niça. Tres siluetes –una corrent, una pedalant, una nedant– que li recorden que, si l’any que ve pot participar i acabar l’Ultraman d’Austràlia i per tant guanyar-se la plaça, el 2017 serà al Pacífic, a l’Ultraman de Hawaii, “el somni –diu– de qualsevol triatleta”.

I així fins a dotze motius personals.

Marcats a la pell, amb agulla i pigments.

El tercer dels quals, un codi. Dues lletres, guionet, tres xifres, dues lletres: DZ-153YN, el codi del seu xip groc.

Jorge Martín Ubric (Terrassa, 1976) fa de comercial en una empresa de compravenda de furgonetes Califòrnia, i també de monitor i entrenador personal al Holmes Place de Balmes, Barcelona.

Apassionat dels triatlons, és un paio fibrat, fort i lleuger, bronzejat i simpàtic. Des del 2007, al quàdriceps dret hi du tatuat el codi del seu xip groc: “Així sempre el tinc a mà quan m’haig d’inscriure a una cursa”, diu.

Diu que molta gent li pregunta què significa i que sovint els pren el pèl i els contesta que és “el número de la cel·la de la presó o la matrícula d’una antiga Vespa”. Diu que n’hi ha que el prenen per boig.

Sap que en cas que perdi aquest xip groc que du marcat a la pell, el següent que adquireixi tindrà una altra numeració, i diu que no passa res, que tot el que ha competit –patit, lluitat, assolit– amb aquest xip, no s’oblida.

El Jorge té una filla de catorze anys que juga a futbol sala i una dona, la Montse, que també fa esport i que té molta paciència amb ell. A casa seva ho saben i ho entenen: d’això de nedar, pedalar i córrer ell n’ha fet una forma de viure, que li demana temps i forces. I fins i tot una habitació.

Una habitació plena de vambes, samarretes i bicicletes usades; desenes de dorsals cobrint les parets. Són –han estat– bons moments, que ell atresora i mostra amb orgull. Com els tatuatges.

Quan els de màrqueting parlen de fidelitzar clients, no s’imaginen que algú es tatuarà el codi del xip. Ell ho sap. Ha fet de comercial en diverses empreses de diversos sectors. I no se’n penedeix, diu que no ho va fer ni amb ànim de lucre ni per obtenir cap tipus de publicitat, que la motivació era personal: “Tot el que he fet amb aquest xip no s’esborrarà, són bons records que quedaran per sempre”.

Aprofito per preguntar-li, a ell que es dedica a entrenar corredors i triatletes, què els diria als que tot just comencen. Ho té claríssim: “T’has de deixar aconsellar i que et miri un metge; un bon pla d’entrenament i seguir la progressió, sense cremar-se, sense pressa, sabent sempre què fas”, diu.

“Fer esport –afegeix– és com tenir gossos, per força et fa millor persona. Rendeixes més a la feina, estàs millor amb la família”.

Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga Championchip (2a part): Linda Arnott

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Linda Arnott (Glasgow, 1969) és una atleta tàctica i plena de determinació. I com la seva amiga Victoria Hodgkinson, també vol guanyar la Lliga Championchip.

L’escocesa té el físic adequat –fort i dúctil– per ser quasi sempre davant de tot. I s’emociona amb els èxits. I pateix amb cada entrebanc. I de tant en tant també se li escapa un somriure durant la carrera. Però, sobretot, Linda Arnott és una corredora que no deixa mai res a l’atzar.

És una atleta popular que sap extreure conclusions de cada quilòmetre recorregut. De cada nova prova a què sotmet el seu cos. De cada corredor que supera. De cada triomf. Cada vegada que fa podi i que col·loca una copa més a la prestatgeria del saló, valora l’experiència i n’anota mentalment una conclusió, una manera de fer-ho encara millor la propera vegada.

Linda Arnott diu que és clar que li agradaria guanyar la Lliga, que seria un assoliment personal, fruit de moltes hores d’entrenament i, també, de l’aplicació del seu lema: “Do the best you can” (“Fes-ho tan bé com puguis”). O dit d’una altra manera: no deixis mai res per verd, no et reservis, no t’arronsis, no abandonis ni deixis de lluitar mai. Sota cap concepte. Determinació, dèiem.

“No he abandonat mai cap prova. Fins i tot amb una ferida al genoll, sagnant, després d’una caiguda en una cursa de muntanya (imaginem-la: el cabell recollit amb una cua ben tensada, la mirada de dolor però sobretot de decisió darrere les ulleres fosques, la sang i el fang regalimant-li fins als mitjons, i, als auriculars, una bona sessió de Carl Cox). No tinc cap truc, però estic decidida a arribar a la meta. Sempre dic que hi ha un vint per cent que és físic, però l’altre vuitanta per cent és mental”, diu Arnott.

La corredora escocesa s’entrena sobretot en pujada. A Montjuïc. I un cop al mes també fa una tirada llarga des de la plaça d’Espanya fins al Tibidabo.

Tàctica, dèiem. Acumular força desnivell a les cames durant els entrenaments perquè després, a les curses, sempre sembli que tot fa baixada.

Com Hodgkinson, Linda Arnott forma part del CM Sígueme. “Compartim l’objectiu de fer-ho tan bé com puguem i, al mateix temps, de gaudir de la cursa”. I afegeix: “Victoria Hodgkinson és una molt bona corredora i es mereix guanyar la Lliga tant com jo. Estic segura que guanyi qui guanyi ho celebrarem juntes”.

Mentrestant, Arnott corre tantes curses com li permeten el físic i la família. L’escocesa té parella, l’Edwin, i dos fills petits, de 4 i 6 anys. Diu que sovint és el propi Edwin qui l’apunta a les curses (ell no corre, fa ciclisme) i qui l’anima sempre a buscar nous reptes. L’últim va ser córrer tres curses en un sol cap de setmana. Bombers, l’Endimoniada i els Blaus: “una 10k d’asfalt, plana, una 18k de muntanya i una altra 10k d’asfalt amb dues pujades ben pronunciades”. El resultat: dues copes en tres dies.

Copes que acaben a la prestatgeria del saló de casa seva. “Als nens els fa molta il·lusió mostrar-les als seus amiguets quan vénen a casa a jugar”.

Aquesta gerent d’un dels departaments comercials d’una important marca d’impressores, va començar a córrer el 1996 a Glasgow, la seva ciutat natal. Des d’aleshores, exceptuant els dos embarassos, no ha deixat de fer-ho. Diu que per a ella hi ha tres punts bàsics per ser una bona esportista:

“Somriure i gaudir de la cursa. Aprendre de cada prova per fer-ho millor la propera. I respectar els altres corredors, sobretot les dones, que compartim objectiu”.

Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga Championchip (1a part): Victoria Hodgkinson

(Publicat per Jordi Benavente, a Championchip.cat)

Esmalt d’ungles. Vermell, rosa, negre, tant és el color. Però resulta indispensable perquè les ungles dels peus, castigades per quilòmetres i quilòmetres d’entrenaments i competició, tornin a somriure. Somriure i posar sempre bona cara és el gest que millor resumeix l’actitud d’aquesta destacable corredora.

Una atleta popular que assegura que quan nota que li falten forces en una cursa, en els moments més durs, pensa dues coses. Primer, en no decebre’s a si mateixa. I segon en el vinet amb què ho celebrarà amb els amics després de l’esforç. “Així que aquest és el meu truc: serro les dents i miro de sortir el millor possible a les fotos de l’arribada”, explica Victoria Hodgkinson (que ara que som a mitja temporada i encara pot passar de tot, s’està disputant amb Linda Arnott el lideratge de la Lliga Championchip).

Les ungles fetes malbé; el despertador posat a hores criminals, dissabtes o diumenges; hores i hores d’entrenament o el fet d’haver d’acomiadar-se dels amics just quan comença la festa perquè l’endemà hi ha cursa. Tot plegat és secundari quan gaudeixes corrent, assegura Hodgkinson. I aquesta atleta popular –professora d’anglès nascuda a Londres el 1985 i resident a Barcelona– afirma, ras i curt, que ella corre perquè li agrada córrer. I afegeix: “És el meu moment, deixo el mòbil a casa i desconnecto de tot. I a sobre va molt bé per l’Operació Biquini!”.

Sempre havia fet esport però va ser una amiga (“tu ja saps qui ets!”, li pica l’ullet des d’aquestes línies) qui va aficionar-la del tot a això de córrer, quan va demanar-li que l’acompanyés a la Cursa dels Bombers de 2013.

Hodgkinson és una tot-terreny que entrena entre quatre i cinc dies a la setmana (a la Diagonal, a Can Dragó, a la platja, a les vores dels rius Llobregat o Besòs, i fins i tot a la muntanya de Montserrat) i sovint acompanyada del seu nòvio, que és “un crack del running, així que podem entrenar junts, entén totes les meves manies i no pot queixar-se per haver-nos de llevar d’hora el diumenge, ni de les ungles lletges, jo almenys me les puc pintar!”.

A banda de la llengua anglesa i de l’amistós picapunt que mantenen per ser la dona més ràpida de la Lliga, Linda Arnott i Victoria Hodgkinson també comparteixen club, el CM Sígueme. Hodgkinson destaca el contingut social d’aquests equips: “Hi tinc grans amics, i quan anem a les curses no es tracta només de córrer sinó de passar-nos-ho bé”.

L’escalf d’amics i familiars és molt important per a ella. “Tot és més fàcil, acompanyada d’amics corredors podem riure junts de les nostres bogeries, com fer doblet i córrer dues curses en un cap de setmana”.

“I a les maratons, per exemple, sempre vénen els meus pares i alguns amics a animar-me, sense ells seria molt més difícil”. Diu això pensant especialment en l’edició del 2014, on pel que explica va haver d’afrontar no només el repte físic sinó els seus propis “dimonis”.

Sobre si creu que podrà superar la Linda Arnott, Hodgkinson assegura que li està costant “sobretot en 10k, perquè Linda està en plena forma aquest any; es mereix totes les copes que està guanyant. Jo espero el meu moment en mitges distàncies”, diu, i somriu, sempre.

Visitar una amiga a Barcelona, córrer dues curses, guanyar-les. El cap de setmana de l'atleta Lisa Öhberg

Mai no havia fet de periodista i pare alhora. Abans d'ahir vaig entrevistar una atleta en anglès, amb llibreta, boli i gravadora, i el nen somrient al cotxet.

L'atleta, sueca, 26 anys, va acabar dient que era "so cute", el nen. El nen, 8 mesets, quan vam quedar sols, va tancar el puny, polze alçat.

Vet aquí el resultat (article i fotos) que he publicat a la web de Championchip.cat

No sempre fem plans. A vegades assolim grans fites (i guanyar la Cursa dels Bombers en categoria femenina n’és una) per carambola; suant de valent, és clar, perquè ningú guanya una 10k caminant, però sense haver-ho previst.

Primer el seu entrenador li diu que ja que està decidida a anar-se’n una setmana de vacances a Barcelona i a faltar als entrenaments, que almenys hi intenti córrer una cursa, per no perdre la forma.

Segon, la casualitat fa que justament aquell cap de setmana tingui lloc a la ciutat una de les curses populars més multitudinàries i sonades, que enguany estrena circuit i horari (nocturn).

I tercer, i més sorprenent, obeint en tot moment l’entrenador, l’objectiu de l’atleta sueca Lisa Öhberg (Uddevalla, 1988) no era córrer una 10k sinó una 5k, distància en què es troba més còmode. Tant és, les acabaria guanyant totes dues.

L’especialitat d’Öhberg, tant a Suècia com als Estats Units, on va formar-se com atleta universitària, són els 1.500 m i els 5.000 m, en pista (tot i que també té experiència en asfalt i cross).

El seu entrenador li demanava, doncs, que diumenge donés el màxim corrent la 5k dels Blaus de Gràcia. En canvi que participés a la Cursa dels Bombers divendres a la nit era secundari, només si li feia il·lusió i, en tot cas, sense cremar-se, reservant forces pel diumenge.

Ella va dir-li que no patís, que així ho faria. Però un cop a Bombers, divendres, “amb tanta gent i amb una cursa tan maca”, no se’n va saber estar i va sortir a totes, explica Öhberg, dilluns, tot fent un cafè a la terrassa d’un bar de l’Eixample, hores abans d’agafar l’avió per tornar a Suècia.

Öhberg és una dona jove, atlètica, rossa i simpatiquíssima que gaudeix calçant-se les vambes fins i tot quan està de vacances. Diu que córrer és una de les millors maneres de descobrir una ciutat.

Ha vingut a visitar una amiga, també sueca, que viu a Barcelona i amb qui va coincidir fa uns anys als Estats Units. En els set dies que haurà estat a la ciutat ha corregut i ha estat la dona més ràpida a la We Run Barcelona – Cursa Bombers 10k del divendres (36:58) i als Blaus de Gràcia 5k del diumenge (18:09). “El meu entrenador hagués desitjat una marca millor, és clar”, diu ella.

Lisa Öhberg va néixer el 1988 a la ciutat d’Uddevalla. Va formar-se com a atleta (primer futbol, després atletisme) a Los Angeles, on estudiava màrqueting. Va canviar la pilota per la pista quan els seus entrenadors van veure que, tot i tenir bon toc i visió de joc, destacava deixant enrere els contraris. Corria més que ningú.

Actualment torna a viure a Suècia, on forma part d’un club d’atletisme i competeix a nivell nacional; treballa i continua formant-se, ara en Psicologia de l’Esport.

Diu que té ganes de tornar a Barcelona aviat i repetir l’experiència. “Ara ja conec la web de Championchip i el calendari de la Lliga”, afegeix somrient.

La rebrem amb els braços oberts.

(Text i foto: Jordi Benavente, per a Championchip.cat)

DOMINGO CATALÁN. DE 0 A 100, d'Ignasi Gaya

Just quan li toca dirigir-se als presents, el protagonista del llibre es serveix un got de vi blanc. L’alça i diu: “Va por vosotros!”. I beu. I el públic, que omple a vessar una de les sales de la llibreria Alibri de Barcelona, l’aplaudeix i el coreja. Ell somriu, saluda i arrenca a parlar, emocionadíssim, la veu trencada... És l’atleta veterà Domingo Catalán (Novales, 1948), barceloní d’origen aragonès, guanyador de la primera Cursa d’El Corte Inglés i campió del món de 100 quilòmetres, que el passat dimarts 11 de març presentava el llibre que explica la seva història: Domingo Catalán. De 0 a 100 (Cossetània, 2014), escrit pel periodista Ignasi Gaya (Barcelona, 1970).

“Potser n’hi havia de més bons, però ell era un gran estratega”, va dir Gaya. “Tenia la capacitat de saber com es trobava ell i, encara millor, com estaven els altres”, arrodonia Josep M. Antentas, vicerector de la Federació d’Atletisme. A la taula hi havia també el periodista esportiu Carlos Martín, amic de Catalán i autor del pròleg, i l’editor Jordi Ferré. 

I, entre el públic, familiars, atletes, escriptors, tenistes, periodistes, metges, editors, corredors populars, joves i grans, tots amics del protagonista, perquè, com va dir Antentas: “Ell només pot tenir amics; si el coneixes n’ets amic”. Gaya va afegir que és un atleta amb “una personalitat magnètica”, el nom del qual “ha transcendit diverses generacions”.

A Domingo Catalán. De 0 a 100, Gaya narra les peripècies vitals i esportives d’un corredor mític, que va començar fent de pastor a l’Aragó i va acabar competint al més alt nivell, i contribuint al naixement de l’atletisme popular tal i com l’entenem avui en dia. Un paio conegudíssim i estimat, que fins i tot els presos de la Model l’animaven quan la Marató de Barcelona hi passava per davant. 

Els que ja el coneixen, hi descobriran detalls que encara ignoraven, amb la prosa àgil del periodista de TV3; els que encara no n’hagin sentit a parlar mai, hi trobaran la història “rotunda i sense concessions, com és ell”, en paraules d’Antentas, “d’un atleta anàrquic i fet a la seva, amb la rauxa que tenen tots els campions”.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat

Kilian Jornet, cantant sota la pluja, guanya l’Ultra Cavalls del Vent 2012

Kilian Jornet és capaç de córrer contra pluja, vent i fred (8h42’22″) per guanyar la IV edició de l’Ultra Cavalls del Vent i, set minuts després, quan arriba el segon classificat, Anton Krupicka (8h49’56″), agafar un micròfon i entrevistar-lo, davant del públic entregadíssim de Bagà.

Són dos amics que fan broma després de córrer 84 quilòmetres per la muntanya. Èpica, elegància, resistència… i senzillesa. Grandiosos tots dos, somriuen a càmera. El podi masculí d’aquesta prova cronometrada per Championchip i integrada al calendari de la Skyrunner World Series va completar-lo Dakota Jones (9h26’25″).

Les tres dones més ràpides de l’Ultra Cavalls del Vent d’aquest dissabte 29 de setembre de 2012 van ser Núria Picas (10h34’42″), que va entrar a meta amb una estelada a l’esquena, Anna Frost (10h35’24″) i Emelie Forsberg (10h39’51″). Tres campiones que van ser vuitena, novena i desena en la classificació general.

La cursa va donar el tret de sortida als seus 1.014 inscrits a les 9 del matí. Durant tot el dia, la pluja i les baixes temperatures van assotar el parc natural del Cadí-Moixeró, sotmetent als participants a condicions duríssimes, fet pel qual prop de 700 persones van haver d’abandonar.

La prova tenia una durada màxima establerta de 24 hores (de 9h del matí del dissabte a les 9h del diumenge). Els últims participants en creuar la meta van fer-ho en poc menys de 23 hores, a quarts de vuit del matí.

Tragèdia de matinada
Una corredora va perdre la vida a l’hospital de Berga, després de patir una hipotèrmia i haver de ser evacuada quan havia recorregut ja més de la meitat del circuit. Els organitzadors van decidir “suspendre l’entrega de premis en senyal de dol” per la mort de la participant.

------------------------------------------------------
Text i fotos publicats per Jordi Benavente a la web de CHAMPIONCHIP.CAT, el passat 29 de setembre al vespre, abans de conèixer la tràgica notícia. Els dos últims paràgrafs van ser escrits després.

'La mort del corredor de fons' de Jordi de Manuel. L'inspector Marc Sergiot contra una xarxa de traficants d'òrgans, a Barcelona

La mort del corredor de fons (Edicions 62, 2012) no és cap manual de morts sobtades en el món de l’esport, sinó l’últim cas de l’inspector Marc Sergiot, “el Colombo català”, creat pel biòleg, professor i escriptor Jordi de Manuel (Barcelona, 1962).

Aquesta vegada, Sergiot topa amb una perillosa xarxa de traficants d’òrgans que ha estès els seus tentacles fins a Barcelona. La novel.la arranca amb la troballa d’un cadàver enterrat –i gairebé buit per dins– per part d’un metge jubilat que passeja el gos per la serra de Collserola. Arran d’aquest escabrós tret de sortida, que planteja a la policia els interrogants habituals en aquests casos, La mort del corredor de fons s’articula amb una triple trama.

Per una banda, la investigació que endeguen la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó dels Mossos d’Esquadra, en la qual hi acaba ficant el nas l’inspector Sergiot, del Cos Nacional de Policia. Per l’altra les peripècies d’un xoriço de baixa estofa, que sobreviu donant petits cops, fins que li roba un sobre ple de bitllets a la persona equivocada. I finalment la història d’un jove magrebí que arriba a Europa seguint la ruta de la clandestinitat amb el somni de convertir-se en atleta professional i viure de córrer.

De Manuel, gat vell en el gènere negre, mou els fils de les diverses trames amb la mateixa destresa amb què mouen els fils de les marionetes els experts. Organitza la novel.la en capítols curts; dosifica la informació; accelera o alenteix l’acció, i, quan li convé, fins i tot canvia el punt de vista per tornar-nos a explicar una escena o una altra, amb el qual provoca un interessantíssim i complex joc de perspectives.

La pista que segueixen els Mossos no trigarà a complicar-se, amb l’aparició de més cadàvers. Al mateix temps, la investigació d’aquestes morts s’entrecreuarà amb una persecució a vida o mort entre un petit delinqüent i uns mafiosos implicats en una perillosíssima trama.

L’autor de Mans lliures i El raptor de gnoms ens submergeix amb aquesta nova novel.la, dura i violenta, en la crua realitat de la immigració clandestina, les màfies de crim organitzat, els centres d’acollida i el submón de delinqüència que, més o menys ocult, respira i malviu sota el maquillatge de la ciutat de Barcelona.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012. I a Championchip.cat.

Arcadi Alibés segueix ‘Les petjades dels herois’ (Ara Llibres, 2012) de les maratons olímpiques

Una bona idea, sorgida del dolor. El març de 2004, mentre corria els últims quilòmetres de la marató de Roma amb els peus plens de butllofes, Arcadi Alibés va pensar en Abebe Bikila, que 44 anys enrere havia guanyat aquesta prova olímpica corrent descalç (!) sobre aquelles mateixes llambordes. En aquell precís moment, Alibés va concebre un projecte tan boig com engrescador: córrer les maratons de totes les ciutats que han estat olímpiques...


El periodista esportiu de TV3 i corredor de fons Arcadi Alibés publica ara Les petjades dels herois (Ara Llibres, 2012), un llibre sobre l’esperit dels millors maratonians de la història i, alhora, sobre les seves experiències en els 42 quilòmetres i 195 metres en cada una de les ciutats que han estat seu dels Jocs Olímpics. Ple de l’èpica de les llegendes de l’atletisme i de vivències personals, agradarà tant als corredors més experts, que ja han tastat les llargues distàncies, com als més novells.

La prosa clara i directa d’aquest reporter avesat ens fa reviure la primera marató de la història, a Atenes 1896, que només va comptar amb 17 corredors; la gesta d’Emil Zátopek, que va guanyar els 5.000 metres, els 10.000 i la marató en un mateixos Jocs, a Hèlsinki 1952; l'heroïcitat d'Abebe Bikila, que va batre el rècord del món corrent descalç, a Roma 1960, o el naixement de l'atletisme popular, amb Frank Shorter, a Munic 1972, entre moltes altres històries d'aquesta prova èpica.

‘Córrer per ser feliç’
Expert en ciclisme i atletisme, Arcadi Alibés (Ametlla de Merola, 1959) va publicar Córrer per ser feliç. 42 motius i 195 raons per córrer, l’any 2010, també a Ara Llibres, que ara l’edita en butxaca. En aquella ocasió, s’interrogava sobre els perquès de la fal.lera dels corredors populars i compartia amb el lector la seva dèria: “córrer maratons per tot el món, conèixer gent i buscar nous reptes”.

En aquell primer llibre, el periodista parlava del seu amic Andreu Ballbé (olímpic a Mont-real 76, maratonià i actual responsable de Championchip Catalunya), amb qui va coincidir el 1998 a la Marató de Disney World, a Florida. “Vam córrer plegats i després ens ho vam passar com nens petits a les atraccions del parc”, va escriure Alibés.

Encomanar la passió pel córrer
“Abans d’acabar de llegir aquell primer llibre, molts lectors van anar a comprar-se unes sabatilles per preparar la seva primera marató”, diu Andreu Ballbé. “L’Arcadi és un enamorat declarat de les curses, i està clar que, amb la seva força mediàtica, promou l’esport de córrer molt més que la mateixa federació d’atletisme”.

En el capítol sobre la marató de Mont-real de Les petjades dels herois, Alibés torna a tenir unes paraules per al responsable del cronometratge de la majoria de curses catalanes. “Quan l’any 2007 vaig programar la meva participació a la marató de Mont-real li vaig dir que l’hi dedicaria, i que pensaria en ell quan entrés a l’Estadi Olímpic”, escriu.

Alibés és a un pas de convertir-se en el primer corredor del món que completa les maratons de les vint-i-dues seus olímpiques (només li falta Los Ángeles). Presentarà Les petjades dels herois el proper dijous 1 de març, a les 19 hores, al Corte Inglés del Portal de l'Àngel, en un acte que comptarà amb la presència de Ballbé.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.Cat i a Atletisme Català.

Història de la Lliga Internet Championchip

Valbonne, sur de Francia, 8 de febrero de 2012. Un hombre flaco pero duro, como muchos otros atletas veteranos, entra con un maletín al auditorio del hotel Mercure de esta localidad gala. El encuentro anual del grupo Mylaps-Championchip ha reunido en ese lugar a un centenar de empresas europeas dedicadas al cronometraje de carreras multitudinarias.

Dentro del maletín, Andreu Ballbé (Barcelona, 1952), olímpico en los 800 metros de Montreal 76, maratoniano y actual responsable de Championchip Catalunya, lleva un portátil, un puñado de chips y una buena noticia: el sistema de cronometraje desarrollado por el grupo holandés e importado a Catalunya por él mismo, hace 16 años, se consolida como el preferido por corredores y organizadores de carreras populares y masivas.

Y todo gracias a la combinación de la tecnología holandesa con el atractivo del proyecto XIPS GROCS (chips amarillos) y los extras que conlleva. Ballbé asegura a sus colegas de Mylaps que lo que ha convertido a este pequeño dispositivo en un fenómeno de masas son sus múltiples posibilidades, más allá del hecho de ser un infalible sistema de cronometraje.

Su uso, explica Ballbé, permite al corredor inscribirse a las carreras por internet; ahorrarse colas; consultar sus resultados y el de sus amigos on-line; recibir SMS con sus marcas, y participar gratuitamente en la Lliga Internet Championchip, que ya va por su XII edición y cuenta con 5.500 participantes.

(...)

Podeu llegir el text sencer, publicat per Jordi Benavente al blog de running del diari SPORT: La bolsa del corredor.

‘Nascuts per córrer’ de Christopher McDougall (La Campana, 2011). A la recerca dels corredors llegendaris, a les profundes Barrancas del Cobre

Un bon dia, el periodista i corredor de fons nord-americà Christopher McDougall (1962) va anar al metge perquè el peu li feia un mal horrible. Un especialista va dictaminar que s’havia lesionat el cuboide, un grup d’ossos paral.lels a l’arc del peu, i que, tenint en compte la seva alçada i el seu pes (un metre noranta-dos i cent quilos), el millor que podia fer era... comprar-se una bicicleta i oblidar-se de córrer.

Al mateix temps, McDougall va rebre un encàrrec de la revista Runner’s World, tan apassionant com complicat: endinsar-se a les Barrancas del Cobre de Mèxic, per escriure un reportatge sobre els indis tarahumares, uns llegendaris i tímids corredors de llargues distàncies, que poblen aquella zona inhòspita i gairebé innaccessible del nord-oest mexicà. I vet aquí un escriptor dels EUA, tot coix però decidit, a la recerca d’una tribu mítica en un territori salvatge i infestat de narcotraficants, fantasmes i abismes.

De fet, Nascuts per córrer (La Campana, 2011) arrenca amb McDougall recorrent la Sierra Madre i seguint el rastre, fonedís, d’un “fantasma conegut amb el nom de Caballo Blanco”, sobre qui corrien els rumors més estrafolaris. Que si era un pròfug de la justícia; que si un boxejador que fugia perquè havia matat un home; que si un buscador d’or embogit; que si un místic cercant noves revelacions... Fos el que fos, també deien que era capaç de córrer distàncies impossibles sense descansar, i que tenia una relació especial amb els tarahumares. Així que calia trobar-lo.

En poc més de 300 pàgines, McDougall narra la seva particular caça de l’home, d’aquest misteriós Caballo Blanco; i, alhora, també comparteix la seva descoberta d’una tribu formada pels millors corredors del món, i dels seus secrets (que els permeten córrer centenars de quilòmetres sense perdre el somriure). I acaba constatant que era cert allò que deia Tao Te Ching, que “el millor corredor no deixa petjades”.

Així, Nascuts per córrer –amb pròleg de Kilian Jornet en persona– esdevé una veritable aventura a l’interior d’un territori abrupte, i, al mateix temps, la crònica d’una carrera d’ultraresistència que congrega els millors atletes del món, i en què també hi participen aquests indis extraordinaris.

McDougall és un excorresponsal de guerra d’Associated Press i col.laborador de The New York Times, Esquire i The Times. Actualment també escriu a la revista Men’s Health. Viu en una zona rural de Pennsylvania, per on, ja recuperat de les lesions, surt a córrer sovint.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat.

El dia que vaig celebrar els meus 31 anys corrent sol de Barcelona a Martorell, en 2h 24’

L'estiu passat vaig començar a córrer les distàncies que abans només caminava. El passat dimarts 4 d’octubre, vaig fer els 25 km que separen el pis on visc, a Barcelona, de la casa dels meus pares, a Martorell, en 2h 24’. Esperit de superació. Bogeria. Ganes de presentar batalla a la descomposició programada dels nostres cossos. Addició a les endorfines. Havia participat en curses populars de 10 km (La Mercè, Sant Silvestre, Bombers) i en curses de muntanya de 12 km (com la Cursa del Diable a Martorell); per ara, la meva millor marca són el 46’ 30’’ de la 10 k de Sant Antoni, Barcelona, 2011. Però mai havia corregut tants km seguits.

L’estiu del 2010 vaig anar de Martorell a Collbató, passant per Esparreguera (17 km, en 2 h) i també vaig fer la volta Martorell, Olesa de Montserrat, Martorell, anant per la carretera de les Carpes i tornant per Abrera (20 km, en poc més de 2 h). Però mai havia anat més enllà de la Mitja Marató. El dia 4 vaig tancar un cercle, assolint aquest repte personal, alhora que un miler més es desplegaven davant meu. Penso participar en Mitges organitzades; córrer sol de Barcelona a Montserrat, passant per Martorell; fer una Marató, o diverses. Però no ens embalem...

Quadern de bitàcola d’un corredor de fons
Això és el que vaig escriure després de córrer 25 km sol, sense públic, ni llebre, ni companys de carrera, ni cotxe escombra. Sortint gairebé de plaça Espanya, carrer de Sants enllà, enllà, enllà, i fins al carrer del Mur de Martorell, el matí del 4 d’octubre de 2011. El dia anterior havia fet 31 anys. Córrer tants km va ser el meu regal.

Això no és cap manual de com córrer llargues distàncies. No tinc ni l’experiència ni la intenció de donar lliçons a ningú. Tot just arribo al món de les curses de fons. Només sóc un caminador (amb alguns tres mils, camins de Santiago i travesses diverses a les botes) que l’estiu de 2010 va començar a córrer. Les endorfines que segrego cremant la sola de les vambes en llargues distàncies van salvar-me la vida quan ho creia tot perdut. Però això és una altra història, que potser explicaré un altre dia... Ara tornem al dimarts 4 d’octubre de 2011.

Vestit pels 25 km
Despertador a les vuit menys deu del matí. Prenc consciència que sona. Em pregunto quina necessitat tinc d’anar corrent des de Barcelona fins a Martorell..., fins que recordo aquell alpinista que deia que pujava muntanyes senzillament perquè eren allà, i també recordo que ho he anunciat al Twitter, m’espavilo i salto de llit.

Em poso pantalons curts i la samarreta de tirants Nike d’època que va regalar-me l’Andreu Ballbé (olímpic a Montreal 76, i actual responsable de l’empresa de cronometratge Championchip a Catalunya).

Descalç cap al lavabo: pixo i em rento la cara. A la cuina, esmorzo: aigua, una barreta energètica i un cafè amb llet (de soja, ideal abans de sortir corrent). Preparo una (mini) motxilla: cartera, mòbil, claus de casa, dues barretes més, el rellotge pulsòmetre amb GPS Garmin i dues ampolles de plàstic de 50 cl, una amb aigua i l’altra amb Aquarius. Em calço mitjons, vambes, la meva vella gorra Columbia amb reixeta, i avall va.

Pijadetes de corredor amb gadgets
Al carrer, espero que el Garmin trianguli i localitzi la meva posició. Amb aquesta joguina sé en tot moment la distància recorreguda i el ritme de cada km; després puc veure el recorregut al Google Maps, treure parcials, calcular desnivells i moltes més pijadetes; fins i tot saber el ritme cardíac, però aquesta vegada no em col·loco el sensor: en tinc prou sabent que, si no vull quedar-me fos a mig camí, haig de córrer a entre 5’ 30’’ i 6’ el km. El Garmin em troba. Somric (no deixo de fer-ho en les dues hores i pico següents, malgrat el cansament acumulat o el dolor muscular), premo START i arrenco a córrer.

Més de 10 km de carrer
Sóc al parc de l’Escorxador. Des d’allà, busco el carrer Tarragona i baixo fins a Consell de Cent, que em duu fins al Carrer de Sants: la clau de la ruta durant més de 10 km. Aquesta excepcional via urbana surt de plaça Espanya i arriba a Molins de Rei, passant per L’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, i canviant de nom (carrer de la Creu Coberta, carrer de Sants, carrer de Collblanc, carretera de Collblanc, carrer de Laureà Miró, carretera Reial, carretera Laureà Miró, Avinguda de Barcelona).

La ruta a què m’enfronto està vertebrada per aquest carrer interminable, d’una banda, i per l’antic traçat de la N-II, d’una altra; entremig hi ha un pont, del de Molins de Rei. Un cop a Molins, només cal sortir del poble pel pont de la N-340, que dóna a la fàbrica de ciment de Sant Vicenç dels Horts, i fer cap a Pallejà, des d’on l’antiga carretera nacional N-II, direcció nord, travessa Sant Andreu de la Barca i, finalment, arriba a Martorell, pel Congost.

Despertar el cos corrent
Corro els primers 5 km adormit. Fa mitja hora que m’he llevat. És dimarts, i tinc festa. Podria ser al sofà, llegint el diari amb un cafè amb llet a la falda, en comptes de rodant sobre les llambordes d’una vorera interminable. Però no... Sóc just on vull ser. De fet no voldria ser en un altre lloc. Sotmetre el cos a aquestes petites proves de resistència em fa sentir viu, fort, capaç de tot malgrat la meva fragilitat humana. Fins i tot quan l’endemà estic rebentat i amb tot el cos dolorit, sé que he fet el que em venia de gust, i que més tard o més d’hora hi tornaré.

Deixo enrere Barcelona i l’Hospitalet... La pujada cap a Esplugues, en paral·lel al traçat del Tram Baix, fa notar el seu pendent. M’haig de controlar per mantenir un ritme tranquil (ni menys de 5’ 30’’ ni més de 6’), guardar energies pel que m’espera. La gent em mira des del tramvia. “Mira mama, aquell paio alt amb motxilla i gorra”. Sóc jo, atacant l’asfalt sense pietat.

Miro de córrer com m’han ensenyat els que en saben més que jo: l’esquena recta; el cap ben alt; marcant el ritme amb el balanceig dels braços, ferms però alhora relaxats, els colzes flexionats en un angle de 90 graus i evitant “el pèndol”, és a dir, aixecant bé els genolls a cada gambada, sense arrossegar els peus. Entre el km 5 i el km 6, passo per sota la B-23 (que va a la Diagonal, passant per davant de TV3) i inicio el descens cap a Sant Just Desvern.

Això no és una 10 k, sinó dues i mitja, seguides
Sobre el km 7, passo pel costat del Walden de Sant Just Desvern. És un dels millors moments: ja tinc les cames calentes, el camí fa baixada i el meu cos, acostumat a les 10 k, es confon i pensa que ja només queden 3 km. Tinc ganes d’apujar el ritme, me’n veig capaç (en una 10 k solc anar a entre 4’ 30’’ i 5’ el km, ara vaig un minut més lent). M’haig de recordar que això no és una 10 k, sinó dues i mitja, seguides.

Eufòric, i sense deixar de córrer ni un moment, trec el mòbil, em faig una foto estirant el braç, amb el Walden de fons, i li envio a l’Andrea. Com diu l’ultra maratonià Dean Karnazes, baixant una mica el ritme pots fer qualsevol cosa sense deixar de córrer. Ell fins i tot ha arribat a pixar en plena carrera, en una de les seves curses d’ultra resistència de més de 100 km. Jo encara no he arribat a aquests extrems.

Això no és una cursa organitzada
Algunes persones em miren estranyades, d’altres passen de mi. Però ningú diu res. Això no és una cursa organitzada. No hi ha tanques, ni arcs que marquin els km, ni punts de control, ni públic animant. No porto dorsal, ni tinc companys de carrera. Podria haver sortit d’un dels pisos que hi ha aquí mateix. Podria ser qualsevol, corrent un dia laborable qualsevol, cap a ves a saber on.

Ningú sap que vinc de Barcelona i vaig a Martorell. Que porto gairebé 10 km i encara me’n queden 15. Aquí no hi ha l’anomenat “efecte cursa”, que empeny els corredors a anar a un ritme superior al què entrenen, gràcies als ànims del públic. Avui estic sol. Corro perquè vull. Ningú m’animarà: ni ara, que no sóc ni a mig camí, ni quan arribi a les portes del meu poble.

Puc seguir corrent fins el final, o puc plantar-me aquí mateix. A ningú li importa. Però n’hi ha prou amb que m’importi a mi, que sóc qui posa el cap i el cor a aquestes dues cames que pateixen, s’inflen i marquen les venes i els músculs. Anònim i convençut, continuo corrent.

El (sense) sentit de córrer més enllà de la primera hora
Corrent 5 km a un ritme viu ja segrego prou endorfines com per anar-me’n a la dutxa sentint-te bé amb mi mateix. Però això de córrer té alguna cosa que fa que, a mesura que passen els dies, vulguis recórrer més distància en menys temps. Superar-te. Anar més enllà. Suposo que cadascú té els seus motius. Jo ja he dit els meus al principi: les endorfines en tant que droga pura, la dolorosa consciència de la nostra demencial caducitat biològica, demostrar-me que puc fer-ho, i explicar-ho després.

Sigui com sigui, malgrat totes les ximpleries amb què em justifiqui i com deia un company de curses, passada la primera hora em pregunto què estic fent aquí i quin sentit continuar corrent. Llavors recordo aquell escriptor beat que deia que preferia ser prim que famós, i segueixo corrent. La conclusió sempre és la mateixa: no se m’acut un lloc millor on estar que aquí, rodant sol sobre l’asfalt, demostrant-me que en sóc capaç. Que els tinc rodons, vaja.

He deixat enrere el km 10, en ple polígon El Pla de Molins de Rei. Ara estic corrent pel carril bici (desert) d’una recta interminable (de més d’1 km) que porta directe al municipi. Sense aturar-me, decideixo regalar-me la segona barreta energètica de fruits secs del dia: premi per la primera 10 k del dia. M’acabo l’aigua, bec una mica d’Aquarius, faig una foto de la meva ombra (petits jocs de corredor solitari). Somric i apujo una mica el ritme, sense fer-li cas al (torracollons) vent lateral que, des de que he deixat enrere Sant Feliu de Llobregat, no deixa de bufar.

El pont sobre el riu Llobregat
Molins de Rei passa sense més. Córrer per sòl urbà és més agraït que fer-ho pels polígons: veure gent i activitat al carrer fa que no pensi que estic cansat. Quan finalment deixo enrere el km 13, el traçat gira a l’esquerra , travessa el pont que passa per sobre de l’autopista, el riu Llobregat i l’autovia i, després d’un gir a la dreta, entra a Pallejà.

Travessar ponts amb vies ràpides a sota m’encanta. Sense deixar de córrer saludo els camions grossos que passen, i alguns corresponen fent sonar aquella espectacular botzina que tenen. És una manera de provocar un “efecte cursa” a mida. El seu so estrident m’anima. Responc amb un crit. I continuo el meu camí.

La fila que faig
Entro a Pallejà sabent que hi faré l’única parada del camí. Em fa mal l’exterior del genoll esquerra. Suposo que m’estic sobrecarregant. Gairebé no em queda Aquarius, i m’he acabat l’aigua abans d’arribar al casc urbà de Molins. Al km 16 entro al primer bar que trobo. Esbufego. Dic: “Bon dia”. La dona que hi ha darrere la barra em mira i diu: “Ui!”. Suposo que la fila que faig l’ha impressionat. Tinc cara de cansat, vaig suat, pantalons curts negres, samarreta negra, ulleres fosques, la motxilla.

Demano una ampolla d’aigua petita i una llauna d’Aquarius. Res fred, tot natural. Pago. Surto al carrer. A la gatzoneta, a la vorera, passo el contingut de la llauna a l’ampolla que ja portava amb les restes del primer Aquarius. Bec una mica de les dues coses. Em guardo les ampolles a les butxaques del pit de la motxilla, i tiro milles.

En el minut i pico que he parat, m’he recuperat del mal a la cama esquerra. És evident, doncs, que m’estic sobrecarregant. Hauria de deixar de córrer. El cos m’està avisant. Aquest dolor és previ a una lesió. Me’n sentiré durant dies si no m’aturo aviat. Però reprenc la marxa: porto 16 km, em queda una mica menys d’una 10 k i seré a casa.

El camí em porta a passar per davant d’on treballa una amiga de Martorell. Paro 10 segons, pico al vidre, em veu, surt, li faig dos petons i continuo, ara sí, el meu camí.

Les mini parades al bar i a la feina de la meva amiga m’han donat aire. Recorro els gairebé 4 km que em separen de Sant Andreu de la Barca, deixant enrere la benzinera i el túnel entre les dues poblacions, amb energies renovades. També m’anima pensar que després de Sant Andreu ja ve Martorell. Sant Andreu de la Barca passa com ha passat Molins de Rei. Veig gent, i això em distreu. Oblido el dolor, i senzillament rodo.

La meva primera Mitja Marató, i més
La línia imaginària dels 21 km (la distància de la Mitja Marató) la trepitjo sortint de Sant Andreu de la Barca, més o menys quan passo per davant del Club Mònica. Ho celebro amb la tercera i última barreta energètica. L’aridesa dels polígons del Congost em donen la benvinguda. Camions, cotxes, obres. Poca gent em mira, ningú m’anima.

Rebo un SMS quan estic passant per davant dels magatzems de roba i sabates. És el meu pare: “Fot-li fort!”, em diu. L’home sabia que aquest matí pensava córrer 25 km, però no sabia l’hora en què pensava fer-ho. La casualitat fa que m’enviï el missatge justament ara que tant ho necessito.

Finalment, deixo enrere els polígons i començo a baixar pel Congost. Veig Montserrat, al fons. Més cap aquí, les químiques de Martorell, l’autopista, el riu... i la primera rotonda (aquella que té forma de ronyó) del poble. El camí fa baixada però estic tant cansat que també em costa. Em fan mal les cames. Corro, crido, aixeco els braços. Penso en el meu avi, senyalo el cel, li dedico aquesta particular cursa, com li he dedicat totes les que he fet des de que va morir l’abril passat.

La meva iaia no m’entén
Entro al carrer del Mur. I recorro els darrers metres sense problemes. Quan arribo a casa, més casualitats: la meva iaia és al balcó. La crido, em mira, li dic que acabo d’arribar, que he sortit corrent del pis de Barcelona i no he parat fins ara. Crec que no entén el que li dic. “Que ets boig?”, diu. Sí que m’ha entès, sí.

Vaig a fer estiraments a la gespa de davant de casa. Orgullós del que acabo de fer. Baldat però orgullós. I un cop estirat, vaig al primer bar que trobo: entrepà de formatge amb tonyina, olives trencades i coca-cola.

(“Quan l’àngel de la musa m’inspira sóc l’al·lè d’un exèrcit d’un diví”. Mishima)

Distància recorreguda: 24,93 km
Temps: 2h 24’ 46’’
Ritme mig: 5,48 min/km
Poblacions del recorregut: Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Martorell.

Murakami, el novelista que corría maratones

Aquí teniu la meva primera col·laboració amb la nova revista TALLER DE LETRAS.

Haruki Murakami es uno de los autores más influyentes y populares de la literatura contemporánea. En estas 'memorias' (De qué hablo cuando hablo de correr, Tusquets / Empúries, 2010) destripa sus dos pasiones: las carreras de fondo y el arte de narrar. Disciplina, determinación y sentido del ritmo son algunos de sus trucos. 

Una silueta menuda aunque vigorosa corre por el camino del río. Shorts y deportivas. En su cabeza hierven miles de imágenes, personajes y situaciones que más tarde plasmará en sus novelas. Su mirada refleja la determinación de continuarurdiendo ficcionesy devorando kilómetros.

Haruki Murakami (Kioto, 1949) escribe como corre y viceversa. Para el autor de Tokio blues, Kafka en la orilla o la más reciente 1Q84, novelas y maratones requieren el mismo rigor. Fondista y escritor incombustible, afirma que sólo compite contra sí mismo, que su objetivo es superar la marca anterior, aguantar toda la carrera sin caminar. Su premio -ventas, críticas y reconocimientos a parte- es el orgullo de mantener el nivel que él mismo se fija. De qué hablo cuando hablo de correr son las deliciosas memorias del Murakami corredor de fondo y también las reflexiones de un narrador excepcional, con sus manías y su duende.

Improvisación y ritmo sustentan su universo literario. Antes de hacerse novelista, el autor de After Dark regentaba un bar musical donde servía copas y sándwiches, con una incesante banda sonora hecha de música jazz. De ahí que Murakami apueste por una escritura que fluya y haga mover los pies al lector, como en un concierto. Romántico, oscuro y onírico, al japonés le basta un detalle para levantar su mundo de fantasía. El detonante puede ser una imagen o un personaje sugerente. El resto es fabular ante la página en blanco y detenerse antes de romper el ritmo, ahí coincide con Hemingway.

Otra de sus virtudes es que disfruta manteniendo el aislamiento necesario. Murakami nunca sale de noche mientras escribe un libro. Corre en soledad (una hora de silencio que le alimenta el alma) y trabaja en soledad. Y si la inspiración lo abandona, se ejercita facturando ensayos o traducciones hasta que recupera la confianza para seguir narrando. Escritor de costumbres, come frugalmente y se acuesta y se levanta con el sol. Riguroso como un corredor preparando su cuerpo para los 42.195 metros.

(Publicat per Jordi Benavente a la revista Taller de Letras.)