El vent, les abelles, la biblioteca de casa

Vaig acabar l’any amb Enric Casasses, Pau Riba i Montserrat Roig a la tauleta de nit (un dia em caurà la pila al cap i m’hi quedaré, enterrat i feliç). Soc així, necessito certes lectures per l’electricitat i el vertigen i la bellesa —les endorfines— que contenen. Hi subratllo frases, versos, troballes, per poder tornar-hi sempre que em calgui: em sostenen quan més foscos tinc els dies.

Casasses anotant, aquelles setmanes que va ser al sud de Suècia l’estiu del 1980 (Diari d’Escània i Univers endins, Empúries), “en aquestes terres no ets mai a més de tres o quatre passos del bosc, tot és bosc. O llac”. Riba cantant, després d’haver-ho escrit a Formentera (Pau Riba en 20 cançons, de Ramon Moreno, Cal·lígraf), “i deixarem que les abelles / se’ns enduguin els pensaments al rusc / per fer-ne mel”. Roig reivindicant una droga molt especial (Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Edicions 62): “Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint. (…) La mentida, és a dir, la literatura, és una droga”.

De Casasses, entre altres coses, me’n fascinen la llengua i el punt de vista, sempre dringants, sempre originals: “A les dotze jo tenia a l’esquena una traïció i a la part de darrere de les cuixes una rebel·lió”. De Riba, la percepció alterada i tranquil·la alhora, la saviesa: “malalt de poesia / us pensareu que és tot una mentida / i jo no us diré ni sí ni no”. I de Roig, la batalla, el talent i la rabiosa modernitat de la seva literatura, fins i tot quan feia periodisme, fins i tot ara que fa trenta anys que ja no hi és: “Hem de ser cautelosos amb els mots, perquè només el nom de les coses és innocent”.

¿Que si llegeixo com qui pica entre hores, jo, en comptes de com qui s’entaula disposat a acabar-s’ho tot? Sí, ho confesso, va com va, segons com em llevo i com tinc alineades les dèries aquell dia. Segueixo la màxima de Palau i Fabre, “sortós qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap”. I de mica en mica els vaig acabant… O no. Però que cadascú llegeixi el que vulgui i com vulgui, no?

El poeta mexicà Mario Santiago llegia a la dutxa, deia Roberto Bolaño (“y lo peor es que eran mis libros”). N’hi ha que llegeixen caminant. O bressolant el fill. O mentre bullen la col, o esperen que els agafi el son, o fan cua per fer-se una PCR. O per no estudiar. O per no saltar. O per enganyar la gana. O per oblidar que el rodalies de torn els ha tornat a deixar penjats entre L’Hospitalet i Sants.

A vegades em pregunto com podria fer aquest regal als meus nanos; fer-los lectors, vull dir. Però sé que no depèn de mi. Que no és la flor qui escampa el pol·len, sinó el vent. O les abelles. I recordo Patti Smith: “He estat una mare que bàsicament intenta no sermonejar i que deixa les portes obertes: les de casa meva i les de la meva biblioteca”.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.

«Vida, Sylvia. Vida», li diu Patti Smith

Una de les millors anècdotes que explica Patti Smith a M Train és la d’aquella tarda d’hivern que va anar a visitar la tomba de la seva admiradíssima Sylvia Plath, al cementiri de Heptonstall (Anglaterra), i que, després d’estar-s’hi una bona estona fotografiant-ne la làpida, el cel gris i la neu, li van venir moltes ganes d’orinar, diu. I tot seguit escriu: “Vaig imaginar-me deixant-hi caure un rierol; una part de mi volia que ella sentís aquella escalfor. Vida, Sylvia. Vida”.

Una anècdota poca-solta i tendra alhora, rodona. A poques persones se’ls perdonaria aquest sacrilegi, però Smith és única (“una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, diu Nick Hornby), i també és una de les millors ambaixadores de Plath, des que als vint anys van regalar-li Ariel, que de seguida va convertir-se en un dels seus llibres de capçalera, fascinada per una poeta amb “una cabellera digna d’un anunci de xampú” i amb “la incisiva capacitat d’observació d’una cirurgiana que s’arranca el seu propi cor”. Ningú celebra el tiberi, i l’encimbella, com Patti Smith; això també és així.

És sabut que Sylvia Plath (Boston, 1932 – Londres, 1963) va suïcidar-se l’11 de febrer del 63 a la cuina de casa seva, mentre els seus dos fills dormien a l’habitació, mentre, a fora, glaçava. Com glacen aquests sis versos del seu poema “Lady Lazarus” traduïts per Montserrat Abelló (dins el recull Sóc vertical, Proa, 2006): “Morir / és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé. / Tan bé, que sembla un infern. / Tan bé, que sembla real. / Podríem dir que en tinc vocació”.

Recordo la presentació de la novel·la de Plath La campana de vidre (Periscopi, 2019; traduïda per Marta Pera Cucurell), a La Tribu del barri de Sant Andreu de Barcelona; el debat que va sorgir; els detalls de la mort de la poeta, i de quina manera —sempre passa— un suïcidi modifica la visió que tenim de l’obra. Recordo aquelles dues frases terribles i belles, de les moltes que tinc subratllades en aquesta novel·la que es llegeix gairebé com una crònica del temps que va passar de jove, a Nova York, com a redactora d’una revista de moda: “A aquella hora vaga entre la foscor i l’alba, el terrat de l’Amazon estava desert. Silenciosa com un lladre, amb el meu barnús estampat de capblaus, em vaig enfilar a la barana”. Recordo l’escriptora i periodista Míriam Cano desplegant davant nostre la seva traducció del poema “Ma Mare” que va escriure Frieda Hughes, filla de Plath, farta de reviure-ho una vegada i una altra a través de tots nosaltres: “L’estan tornant a matar / Ella va dir que ho feia / un any de cada deu / però ells ho fan un cop l’any, o cada setmana, / alguns fins ho fan cada dia (…)”.

Recordo haver dit, amb tot el respecte, que entenc la Frieda, i que no puc ni imaginar-me el seu dolor. I que entenc també que som així, la resta, que encara ara aquesta manera de morir, en artistes, provoca morbo, pena, fascinació i llegenda. Que ens cal airejar-ho, no amb els famosos, sinó en general: escoltant els professionals de la salut mental, que recomanen parlar-ne (amb coneixement de causa) per trencar el tabú, i perquè parlar-ne sense por pot ajudar a evitar-ho.

Recordo haver pensat que el millor homenatge que podem fer-li a Plath és llegir-la; i també que no podem fer-ho sense tenir present com va morir (“He sofert l’atrocitat dels crepuscles”). Però llegir-la. Perquè era viva —molt viva— quan s’entestava genialment a escriure “amb curtes descripcions on les paraules tinguin una aura de poder místic… Dir-les sempre en veu alta. Fer-les irrefutables”. Ho diu al seu dietari, citat per Abelló.

Llegir-la, subratllar-la, citar-la i recitar-la. Ella, que, com recorda Abelló, insistim-hi, creia que la poesia és per dir-la en veu alta: “Aleshores tu assages / el teu grapat de notes; / les clares vocals s’enlairen com globus”. O això altre, de La campana de vidre, quan fantasieja amb la idea d’“escriure poemes que la gent recordaria i repetiria quan estigués trista o malalta i no pogués dormir”. Irrefutables.

Nota 1: No tenim versió catalana del M Train de Patti Smith; n’he llegit la traducció al castellà d’Aurora Echevarría (Lumen).

Nota 2: De Sylvia Plath, en català, també en tenim el poemari El Colós, traduït per Núria Busquet Molist (Cafè Central / Eumo Editorial).

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE. 

Defectuós, el món, quan tanques el llibre

Un dia que parlàvem amb la Silvana Vogt –l’escriptora mestressa de Cal Llibreter– dels motius pels quals llegim, vaig dir-li que jo, sovint, llegeixo com qui fuma opi. Per desaparèixer. Per apagar-me del tot i obrir els ulls en una altra banda sent, si s’escau, algú altre, o senzillament no sent ningú, durant una bona estona. Com més llarga, millor. Mesos després llegeixo un relat autobiogràfic del napolità Erri De Luca, inclòs al volum El més i el menys (Bromera, trad. Albert Pejó), que diu que “un llibre serveix precisament per a això, per esborrar els dies”.

Ho vaig subratllar. I amb el mateix llapis, vaig posar-hi un signe d’admiració al costat. M’encanta quan, llegint, penso que ben bé així, clavat, ho hauria pogut dir jo. De fet —tanco el cercle—, ja és el que havia escrit la Silvana a la seva novel·la La mecànica de l'aigua (Edicions de 1984) i que, en el seu moment, també vaig subratllar: “—Què trobes en ell que no trobis en altres escriptors? –A mi.”

Sobre això de necessitar la lectura com qui busca aire, com un acte rabiós de supervivència, un altre fragment brillant del mateix recull d’Erri De Luca: “Si llegir és una malaltia, es contreu a partir dels altres i es transmet. És una malaltia infecciosa, però no defectuosa. Defectuós ho és el món, quan tanques el llibre”.

Per la seva prosa clara, de frases rodones i rotundes (la senzillesa i la potència de la fórmula “subjecte + verb + predicat”), i per la seva militància d’esquerres de pedra picada, i de barricada, si fa falta, De Luca em recorda Natalia Ginzburg. D’aquesta autora, n’he regalat moltes vegades La ciutat i la casa (Club Editor, trad. Meritxell Cucurella-Jorba), meravellosa i dura novel·la epistolar: “Sé prou bé que en comptes de cartes prefereixes el telèfon. Jo, al revés”.

Però ara pensava en Les petites virtuts (Àtic dels Llibres, trad. Elena Rodríguez), on Ginzburg deia: “Aquest ofici [escriure] és un amo, un amo capaç de fuetejar-nos fins que surt sang (...). Es nodreix de nosaltres i creix en nosaltres”. Una manera com una altra de justificar la vocació. A El més i el menys, De Luca ho ventila afirmant: “Si hi hagués hagut armes penjades a la paret, m’hauria fet caçador. Però hi havia llibres, apilats fins al sostre”; i amb aquesta imatge: “Vaig començar a escriure per forçar les parets que tenia al voltant. I les parets cedien”.

Cadascú, els seus motius. A Devoción (Lumen, trad. Ana Mata Buil), Patti Smith diu que escrivim “perquè no podem limitar-nos a viure”, i Leila Guerriero, que és “perquè sentim l’impuls insolent, i al mateix temps incontenible, de replicar el virus implantat —en nosaltres— pels llibres que hem llegit” (Zona de obras, Círculo de Tiza). Aquí, ja ho sabeu, som de celebrar llibres, de devorar-los, i sempre que en tanquem un és per obrir-ne un altre. ¿Però aleshores de què va, aquesta columna, de per què llegim o de per què escrivim?, em diu una amiga. Va de necessitar-ho.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

FOTO d'Erri De Luca BY Rosdiana Ciaravolo.

Llibres maleta (plens de records i llum)

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta", deia Serguei Dovlàtov, traduït per Miquel Cabal, a La maleta (LaBreu). Esclar que podria ser que l'escriptor rus exiliat a Queens, Nova York, senzillament s'ho hagués fet venir bé: el seu llibre –impregnat del laconisme irònic de qui va passar per la universitat i per la presó, va fer de periodista i de vigilant en un camp de treball, i va morir alcoholitzat poc abans de fer els 50– narra la història dels vuit objectes anodins (barret, mitjons, guants, jaqueta, etcètera) que Dovlàtov va endur-se de l'URSS en una maleta. Una excusa tan vàlida com una magdalena per tibar el fil de la memòria.

A Inventari de coses perdudes (Més Llibres, traduït per Maria Bosom), la berlinesa Judith Schalanksy invoca dotze coses desaparegudes, com els cants d'amor de la poeta Safo ("poemes mutilats que esperen que algú els completi"), el palau de l'RDA o una illa submergida per sempre més a l'oceà; i, amb aquesta excusa, posa en solfa vivències personals, assaig i ficció, per demostrar-nos que res desapareix del tot mentre en quedi el record. Més que maleta, aquest seria un llibre museu, en què cada peça inspira un relat tan emotiu com original: "L'endemà, al lloc on hi havia hagut l'atol, només devien flotar uns quants arbres morts sobre la superfície del mar, llisa com un mirall".

A Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, traduït per Marina Bornas), Stefanie Kremser hi consigna les vint-i-dues adreces de cinc països diferents, a banda i banda de l'Atlàntic, en què al llarg de cinc dècades ha tingut raspall de dents, i per tant residència. Són, doncs, unes memòries en trànsit en què aquesta rodamon privilegiada (perquè no ha hagut de fugir mai d'una guerra ni de la gana, com diu ella mateixa) s'interroga, literàriament, sobre per què escriu, i sobre qui és i d'on és, malgrat (o gràcies a) totes les vegades que ha triat fer les maletes. "De què em desprenc i conservo només en el record, i què m'emporto en el pròxim trasllat?"

Patti Smith diu a M Train (Lumen, en castellà) que el seu dilema sempre que se'n va de viatge és, precisament, decidir quins llibres fica a la maleta, a banda d'una Polaroid, un grapat de mitjons d'abelles i samarretes dels Electric Lady Studios. El seu és un llibre capsa de records i de lectures, amb els quals Smith fa el que vol. És a dir: fa literatura, de la bona. I és que tot li germina, a l'autora del Horses. A L'Any del Mico (Club Editor, traduït per Martí Sales) hi diu: "I em vaig veure amb en Sam a la seva cuina de Kentucky i xerràvem d'escriure. Al final, deia, tot és pinso per una història, és a dir, suposo, que tots som pinso".

I passa el mateix amb Mercè Ibarz ("llauradora de les lletres"), que ara, amb Labor inacabada, tanca el Tríptic de la terra, en una edició d'Anagrama que inclou La terra retirada (1993) i La palmera de blat. Com Patti Smith, Ibarz escriu en una culta i amena primera persona sobre experiències pròpies i generacionals, que barreja magistralment amb l'assaig fotogràfic, cultural i antropològic; des del seu poble natal, Saidí, a la Franja, fins a Barcelona, passant per Lleida. I domina, com Sebald, l'art de narrar fent marrada però sense perdre mai el fil. "I ara sé que escriure és una pagesia. (...) La mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure."

També hi ha llibres que més que maletes són com tot l'hangar de l'Àrea 51, on acaba l'Arca de l'Aliança, a la mítica pel·li d'Indiana Jones. Llibres com 2666 del Bolaño, els Diaris de Kafka o el Jo confesso del Cabré. I n'hi ha que són volcans, tan fascinants i tan capaços d'arrasar-ho tot: Teoría de la gravedad, de Leila Guerriero, per exemple. Però això ja seria tema per a una altra columna.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Sam Shepard i Patti Smith, narrant-se fins al final

Sam Shepard va parir a mà el primer esborrany del seu darrer llibre perquè per culpa de l’ELA ja no era capaç d’escriure a màquina. Era l’any 2016. Quan ni a mà ja no li va ser possible, s’enregistrava la veu i els fills l’hi passaven a net. I quan ni sostenir la gravadora podia, dictava. Va revisar-ho amb la complicitat de la seva vella amiga Patti Smith. I va fer-hi les últimes correccions, ajudat per les seves germanes, pocs dies abans de morir el juliol de 2017.

Quid Pro Quo publica ara en català, traduït per Dolors Udina, aquest Espia de mi, que coincideix en aquesta primavera terrible amb l’últim llibre de Patti Smith, traduït per Martí Sales a Club Editor, L’any del mico, que, per moments, és una mena de crònica íntima del procés d’escriptura del de Shepard: “L’últim cop que vaig veure en Sam, el seu manuscrit estava acabat. Damunt la taula de la cuina, com un petit monòlit, contenia l’incontenible, un parpelleig que guspireja i no es pot apagar”.

De fet contenia l’últim i formidable alè creatiu de l’autor del guió de París, Texas (Palma d’Or a Cannes el 1984). L’autor de quaranta-cinc obres de teatre com ara Fool for Love, True West o Buried Child (que va guanyar el Pulitzer el 1979). I d’un grapat de reculls de narracions i poemes més o menys autobiogràfics, titulats Hawk Moon, Motel Chronicles o Cruising Paradise(en castellà a Anagrama). Dramaturg, escriptor i actor, nominat a l’Oscar pel seu paper a The Right Stuff i contrapès de Richard Gere a Days of Heaven, de Malick, per posar dos exemples.Shepard va regalar-li la primera guitarra a Patti Smith. Junts van escriure l’obra Cowboy Mouth, i van viure al mític hotel Chelsea de Nova York, i van marcar-se per sempre la pell: ella, un petit llampec al genoll, i ell, una petita mitja lluna a la mà.

Poc després, Smith feia el seu primer recital poètic al The Poetry Project de l’església de Saint Mark, i emprenia el seu camí de cantant punk-rock, creant discos com “Horses” i himnes immortals com “People Have the Power” o “Because the Night”, embeguda de Baudelaire, Rimbaud, Whitman, Blake, Ginsberg i Dylan, entre altres, i de la seva personalitat única. L’escriptor i assagista Nick Hornby la defineix com una “beatnik, instigadora de happenings, una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, i diu que una de les coses que no pots deixar d’estimar d’ella és “la seva bohèmia incansable i incurable, la seva fam insaciable per tot el que tingui a veure amb l’art, els llibres i la música”. Els llibres d’Smith també són això: l’inventari proper de tots els poetes, pintors, escriptors i compositors amb què s’abriga a diari, narrat des de la passió roent, i cosit a la seva pròpia biografia.

Sam Shepard (1942-2017) i Patti Smith (1946) es van conèixer al Village novaiorquès, en un concert dels The Holy Modal Rounders. Ell n’era el bateria, i segons ella semblava un fugitiu de la justícia: “posseïa bellesa, energia i un magnetisme animal” i tenia “boca de vaquer”. De pare militar que canviava contínuament de destí impedint que la família fixés residència enlloc, Shepard gairebé havia crescut a la carretera. Odiava els avions i li encantava conduir. Segons Wim Wenders ningú havia creuat més vegades els EUA en cotxe que ell. Constants de la seva literatura són el viatge sense fi, la pugna per arrelar en alguna banda, els sempre difícils lligams familiars i l’Oest com a imaginari mític i desaparegut. Amb una veu pròpia carregada de veritat i nostàlgia. O dit per Smith: “una barreja narrativa de poesia cinemàtica, imatges del sud-oest i somnis surrealistes amb el seu humor negre particular”.

Malgrat tot, la vida
En una carta al seu amic Johnny Dark, de març de 2005, Shepard escriu: “Del no-res, Patti Smith em truca i diu que vol que ens veiem, així que ens trobem al cafè Dante del West Village. La Patti segueix tan dolça com sempre, i una mica demacrada, com tots nosaltres. Té dos fills adolescents d’un marit guitarrista que va matar-se amb la beguda i hi ha hagut molta mort a la seva família, però igualment manté una gran bravata vital. És una de les coses que sempre m’han agradat d’ella”. Un dels temes de L’any del mico és precisament tota aquesta devastació i com, malgrat tot, la vida (els viatges, els concerts, les amistats, les lectures, badar i crear) s’obre camí. “En Sam és mort. El meu germà és mort. La mare és morta. El pare és mort. El meu marit és mort. El meu gat és mort. I el meu gos que va morir el 1957 encara és mort. Però segueixo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà. Un demà seguit de tota una sèrie de demàs”, escriu Smith. Bravata vital.

Un detectiu espia el final
En una altra carta al seu amic Dark, Shepard deia que escriure era la seva vida i que quan no ho feia se sentia “pitjor que inútil”. L’escriptura fins al darrer alè. Això és Espia de mi: al llarg de 82 pàgines, Sam Shepard (el fugitiu, el vaquer, l’actor, el més dur i el més romàntic dels dramaturgs forjats a l’Off-Off-Broadway, l’hereu ianqui de Beckett) observa com l’ELA el va destruint lentament però inexorable, i ho detalla per escrit. S’inventa una mena de detectiu perquè l’espiï i en documenti els agònics darrers mesos. Dicta un text polifònic i fragmentari que va directe a l’essència: la família, els records, l’escriptura. “La manera com els ulls semblen confiats i perduts al mateix temps”, escriu. I la seva amiga Patti Smith n’escriu el contraplà: “En Sam seu estoicament a la cadira de rodes, les mans a la taula. (...) Omple els silencis amb la paraula escrita, busca una perfecció que només ell pot dictar”.

Que ara ens arribin aquests dos títols de bracet, en català, és una feliç coincidència: junts de nou, el cowboy i la poeta punk. Si Just Kids era la carta d’amor d’Smith al seu estimadíssim Robert Mapplethorpe (1946-1989) i a la polifònica Nova York dels 60-70, L’any del mico, més de quatre dècades després, és el comiat a un dels seus altres amors d’aquella època: “Tothom mor —havia dit [en Sam] mirant-se les mans que perdien força a poc a poc—, tot i que no m’ho veia gens a venir. Però ho accepto. He viscut la vida com he volgut”.

Escrivim perquè no podem limitar-nos a viure, diu Smith.

“S’aixeca. Trontolla quan està dret. Sembla que estigui a punt de caure. De desplomar-se”, va dictar Shepard.

Narrant-se fins al final.

“Bona nit, Patti Lee. Bona nit, Sam”.


*Laia Malo va traduir al català el meravellós poemari Auguris d’innocència (LaBreu, 2019). Ara ens arriben L’any del mico i Espia de mi. Altres títols indispensables de Patti Smith i Sam Shepard estan en castellà a Lumen i Anagrama respectivament.

Publicat a La Llança

Els ‘Auguris d’innocència’ de Patti Smith ressonen en català

“N’hi hagué que brandaren llanternes.
N’hi hagué que era com si caminessin en una llum pròpia”
Patti Smith

Un dia, quan encara era només una nena espigada, la seva mare va reprendre-la per una rebequeria dient-li que fes el favor de comportar-se com déu mana, que aviat es convertiria en una senyoreta. I ella va respondre: “No penso convertir-me en ningú més que en mi mateixa”. Podríem dir que, dècades després, a Auguris d’innocència, Patti Smith (Chicago, 1946) poetitza aquella afirmació:

“Trencàrem el cor a la mare i esdevinguérem nosaltres mateixos. / Vam començar a respirar i per tant a marxar, / embriacs, astorats, cadascú de nosaltres un déu”.

Aquest és el poemari (de 2005) que publica ara LaBreu Edicions, en un volum que inclou la versió original anglesa i la traducció al català, de Laia Malo. L’editora Ester Andorrà diu que tenen “un enamorament per tot el que escriu, canta i crea” Patti Smith. No els va costar gens donar el sí: després que l’agent de la nord-americana contactés amb l’editorial, LaBreu va fer mans i mànigues per publicar-lo. “Quan vam trucar a la Laia Malo per proposar-li que fos ella qui el traduís, va penjar-nos de l’emoció”.

Parlem de la Patti Smith hereva dels beats Ginsberg, Corso i Burroughs, que ella descriu com a “missatgers de saviesa, amb qui vaig tenir el privilegi de compartir el pa”. Parlem de l’amiga de Bob Dylan, en nom de qui va anar a recollir el Nobel. Parlem de la deixeble avantatjada de gegants que van de Rimbaud a Blake passant per Whitman, Thomas i Baudelaire, i un llarg etcètera, que no es cansa mai d’honorar.

“Un cop vam saber on anàvem, gambàrem
en abrics consagrats (…)”

Ja de petita, anhelava llegir-ho tot, i tot el que llegia li creava nous anhels. Volia ser poeta. Millor dit, artista. O millor encara, l’artista total en què s’ha convertit: escriptora, fotògrafa, artista visual, poeta, cantant de punk rock. Responsable d’himnes com “People Have the Power” (amb el seu marit, Fred “Sonic” Smith) o “Because the Night” (amb Bruce Springsteen). Antibel·licista, activista dels drets civils, figura icònica de la cultura nord-americana. Ella que sempre ha volgut ser lliure, i escriure. Ella que escriu perquè no pot limitar-se a viure.

Rimbaud i l’hotel Chelsea

Als 16 anys, Patti Smith s’enamora del noi de la coberta d’un llibre de saldo que compra sortint de treballar d’una fàbrica. Era Rimbaud. I va ser el seu rostre, però sobretot la bellesa de la seva poesia, aquell “llenguatge secret”, el que va seduir-la per sempre. Poc després es trasllada a Nova York, on coneix el malaguanyat Robert Mapplethorpe (1946-1989), amb qui viu una bonica història d’amor, girs inesperats inclosos, que després narraria a Just Kids( 2010;Éramos uns niños, a Lumen).

Bojos per trobar la manera d’expressar l’art que els bullia dins, el 1969 se’n van a viure junts a una habitació minúscula del mític hotel Chelsea, meca i refugi de bohemis, artistes i aspirants, des d’on ell busca el seu camí en el món de l’art i la fotografia, i ella dibuixa, pinta, esbossa poemes i treballa en una llibreria.

És l’època que coneix a Gregory Corso, el més jove dels escriptors beats, que li cita Valéry: els poetes no acaben mai els poemes, els abandonen. Que li fa una llista de lectures imprescindibles. Que li recorda que nosaltres som mortals però la poesia no. I que la porta al The Poetry Project de l’església de Saint Mark, a l’East Village.

Així, forjada a la Nova York dels 70s, neix “la poeta del punk”. A prop de Lou Reed, d’Andy Warhol i molts més, sense oblidar l’escriptor, dramaturg i actor Sam Shepard, amb qui també conviu al Chelsea: “Marxava sovint i em deixava quedar-me sola a la seva habitació amb el seus vestigis: la seva manta índia, la màquina d’escriure i una ampolla de Ron del Barrilito”, diu a Just Kids. Amb ell, es tatua un llampec al genoll. Ell li regala la primera guitarra, una preciosa Gibson del 31que encara conserva. Amb ell escriu, com qui juga però seriosament, l’obra de teatre Cowboy Mouth.

I havia de ser a Saint Mark

Febrer de 1971. Smith té clar que si ha de llegir els seus poemes ha de ser allà, a Saint Mark, el temple de la poesia del Village; i també, que vol impregnar la paraula escrita de la immediatesa i l’atac frontal del rock’n’roll. “Series capaç de tocar un accident de cotxe amb una guitarra elèctrica?”, li pregunta al seu amic Lenny Kaye. I Kaye acaba tocant mentre ella recita els seus poemes. Presenta la vetllada la poeta Anne Waldman. Smith té només 24 anys i comença amb “Jesus died for somebody’s sins but not mine”. Quatre anys després, debutava amb el disc “Horses” (1975), reconegut més tard com un dels cent millors àlbums de la història, que arrencava amb aquells mateixos versos. “Crist era un home contra el qual valia la pena rebel·lar-se, perquè ell era la rebel·lió”, explicaria més endavant.



Des d’aleshores, ha publicat més de deu discs i un grapat de llibres, que van de la narrativa més o menys autobiogràfica a la poesia, entre els que destaquen l’aclamat Just Kids (National Book Award 2010), Witt, Babel, The Coral Sea, M Train i el poemari que ara ens ocupa, Auguris d’innocència: “Un llibre dur, magnètic i bell. Un poemari revelació, com una visió o un manifest d’esperança, que lluita contra l’horror i contempla la barbàrie, i que n’acusa els culpables i n’exonera els infants, els d’ara i els que portem dins, que potser hem traït”, diu Ester Andorrà.

Smith explicava en una entrevista que va abandonar la religió als 12 anys, però que no ha deixat mai de pregar: “Pregar és una manera d’estar en contacte o bé senzillament amb tu mateix, o bé amb una energia superior, o bé amb els teus éssers estimats. I hi ha una connexió, molts poemes són com petites pregaries”. Alguns dels d’Auguris d’innocènciasonen com una salmòdia. “Crec que escrivint-los ha volgut invocar el bé, perquè aquest triomfi. Són un crit per la justícia i també per l’esperança”, afegeix Andorrà, per a qui aquest poemari “fa una demanda, en un sentit quasi medieval, per totes les injustícies, una demanda que ve de lluny, que entronca amb William Blake, i que per desgràcia encara és necessària”.

Smith hi invoca Blake (un poema seu dona títol a l’obra), i també Woolf, Stevenson, Picasso, Rimbaud, Byron, fets històrics i moments de la seva pròpia vida. El poema més llarg del recull, “Ocells de l’Iraq”, per exemple, va sorgir-li el matí del primer dia de la primavera de 2003. A les notícies hi sortien les tropes dels EUA envaint aquell país. Ella s’acabava de llevar amb una terrible migranya, sentia els ocells cantant a fora i, alhora, es preguntava “si els ocells de l’Iraq també cantaven mentre els bombardejàvem”, diu en una altra entrevista. “També pensava en la meva mare, i en Virginia Woolf, que també patia migranyes (…) Un temps després, un periodista que havia estat allà amb els soldats va explicar-me que a Bagdad hi havia milions de pardals que no es cansaven mai de piular, però que aquell dia estaven muts”.

“El vint de març
la primavera es desperta.
Els ocells callen.
Està tornant a passar (…)”

El poema més curt del recull, “L’oracle”, ve de la visió de dos querubins esculpits a la paret d’un vell club musical d’Hamburg. Smith havia d’actuar al vespre al club del costat, però abans va sortir a donar un volt i va veure una porteta que, pel que sigui, va cridar-li l’atenció. Va obrir-la, va creuar el llindar. A dins, tot era fosc, només hi intuïa quatre taules i cadires, antigues i plenes de pols. Va encendre un misto. Se li van aparèixer aquelles dues figures. I va fotografiar-les. Són els querubins del poema…

“Era un nen de pedra i sa germana l’endevinava (…).”

…i de la Polaroid que il·lustrava la coberta de la versió original, que LaBreu ha col·locat a l’interior. Tot en Smith té aquest punt de qui sap convertir l’anècdota personal en un relat universal, de qui sap connectar amb els gegants del passat i fer-se’n digna, sense deixar de ser ella mateixa. I, a sobre, fa que sembli fàcil.

La veu catalana de Patti Smith

Laia Malo (Berga, 1984) resultava ideal per traduir al català aquesta obra. Quan vam entrevistar-la fa uns mesos, aquí a La Llança, ja reivindicava Patti Smith entre les seves influències i afirmava que, com a autora, volia anar “cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols”. Després vindria aquella trucada de què parlàvem al principi, i l’emoció compartida, i la feinada titànica que suposa qualsevol traducció, encara més si parlem de poesia. I, per ara, no està prevista la presència d’Smith en cap presentació d’aquesta versió catalana, però segur que, més endavant, arribarà el moment i la de Chicago podrà conèixer i abraçar la de Berga.

Al final del llibre, és bonic comprovar com tanca el cercle LaBreu: Tots els cavalls, d’Antònia Vicens, a la mateixa col·lecció, acabava amb uns versos d’Smith (“When suddenly Johnny gets the feeling he’s being surrounded by (…)”. I ara, Auguris d’innocència es tanca amb uns versos de Vicens. I tot són horses, horses, horses, horses.

Publicat per Jordi Benavente, a La Llança (27.05.19)