“Com a director de documentals podries esperar una vida sencera per trobar-te una història com aquesta (...) Sonava com una cosa que no podia haver succeït en el món real”. Són paraules* del director britànic Bart Layton, responsable de El impostor (2012), estrenat aquí a principis de mes. I és que la increïble trama d’aquest documental, que barreja entrevistes amb els protagonistes amb recreacions ficcionades, no pot ser més fascinant i hipnòtica, tractant-se d’una història real. (Primer paral·lelisme amb un altre títol imprescindible actual, Searching for Sugar Man.)
Un nen de 13 anys de Texas desapareix de casa sense deixar cap pista. Tres anys i mig després la família rep una feliç notícia: en Nicholas ha sigut trobat a Espanya, a milers de quilòmetres de casa seva. Està traumatitzat a causa de les delirants tortures que ha patit durant el seu segrest, però és viu. La primera sorpresa esclata quan la família rep al nano i, en comptes del xaval rosset i d’ulls blaus que els havien arrabassat, es troba un paio moreno d’ulls foscos i tenyit de ros, que parla anglès però amb un accent estrany, i que fins i tot sembla que depassi la vintena, i no els setze, com seria lògic.
La segona sorpresa que s’emporta l’espectador és el fet que (i consti que dient-ho no aixafem l’argument, perquè la història arrenca en aquest punt, i és des d’aquí que explora aquesta malaltissa possibilitat) malgrat que en Nicholas no sembli en Nicholas, la família l’accepta com a tal... Quan l’impostor entengui que no és l’únic que amaga un secret, ja serà massa tard, tant per ell com per l’espectador. El impostor t’atrapa des de l’inici i t’anorrea a base de preguntes inquietants. Com pot haver canviat tant en Nicholas? Com pot ser que, malgrat tot, la família el rebi amb els braços oberts? I si no es tracta del nen desaparegut, qui és, doncs, l’impostor? I què li va passar al veritable Nicholas? “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada. Això va provocar-nos la necessitat de trobar més, sobre l’home capaç de perpetrar un crim així i sobre la família capaç de ser-ne víctima”, diu el director.
Investigant el cas real, l’equip de la pel·lícula va conèixer l’impostor, Frédéric Bourdin, un francès d’origen algerià, mentider patològic i condemnat a presó per fer-se passar per desenes d’altres persones i que, malgrat tot, resultava un narrador i entabanador extraordinari. I a l’altra banda, la família. Afligits però contradictoris, acceptant una realitat que no quadrava però que, per alguna raó, ja els anava bé. “Em preguntava si potser l’impostor no fos la història, sinó el conducte cap a una història molt més interessant sobre l’engany i l’autoengany i sobre l’habilitat de la gent de construir les seves pròpies veritats”. Davant d’aquest fet, Layton va decidir posar tots els recursos narratius al seu abast per dur a la gran pantalla, de la manera més espectacular possible, aquesta història d’històries increïbles. El resultat és un documental que va més enllà dels paràmetres del gènere: dóna veu als protagonistes alhora que recrea allò que expliquen amb una ficció cinematogràfica, “la història que els entrevistats volen explicar-nos”.
“No és allò que realment va ocórrer, sinó un intent d’il·lustrar la versió de cada persona sobre el que va passar”, diu Layton, el mèrit del qual és no només aconseguir que les escenes ficcionades no grinyolin ni semblin forçades o restin credibilitat al relat, sinó tot el contrari. El impostor és un intrigant artefacte cinematogràfic, que no només desplega una increïble i polièdrica història, sinó que ho fa creant un espectacle visual que embolcalla i potencia el conjunt. Un documental –això no és nou, però sovint ens n’oblidem– també pot ser espectacular i vibrant, seriós homenatge a l’art de narrar una bona història. (Segona similitud amb Searching for Sugar Man.) “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”.
*Les declaracions del director han sigut extretes del full informatiu sobre el film, elaborat pels Cinemes RENOIR. Publicat per Jordi Benavente a Núvol.
