Núria Vázquez presenta el seu BCN CONFIDENCIAL: “Tinc la mania d’anar sempre al lloc menys aconsellable”

Vam estudiar Periodisme junts. He estat prenent una birra amb ella, en una terrasseta, tan tranquil·lament, quan, de sobte, la sirena d’una ambulància o d’un vehicle policial li ha fet aixecar les orelles. Perdiguera de raça. Núria Vázquez Chimeno (L’Hospitalet de Llobregat, 1984) és jove però de la vella escola: sempre alerta, apassionada i tossuda, prefereix el carrer als teletips, porta els successos a la sang. Gasta jupa de cuir, uns ulls blaus espaterrants i una llista de contactes de tota mena: l’única manera de descriure alguns paisatges és endinsar-s’hi. Viure’ls. I ella ho fa.

Les seves cròniques inclouen proxenetes, policies, prostitutes, criminals, antiavalots, neonazis, indignats, carteristes, periodistes, drogoaddictes, pinxos, camells. Es mou per Barcelona i L’Hospitalet, però també pel Bages. Va practicar la guerrilla digital amb el blog “Reporterismo Callejero”, encara actiu. Tota una experiència que ara salta al paper, convertida en el llibre BCN CONFIDENCIAL (Espai Literari, 2013; de fet, es tracta de la primera aventura editorial d'aquesta llibreria barcelonina)

Explica històries petites, encara li queda molt camí per recórrer, però ho fa amb el respecte i l’èpica amb què s’expliquen els grans escàndols, els crims més horribles, les zones fosques, i deixant clar on té el llistó: no ha fet res més que començar. Narra en primera persona, propera, gairebé sense filtres. I amb un sentit de l'humor molt particular. Transmet descobriments, errors, dubtes, determinació, sense perdre mai el somriure. El lector anirà “de patrulla” amb ella. La seva és la història d’una reportera incombustible que va per lliure. Diu que va néixer per ser periodista i que viu l’ofici intensament. Es nota que ha escrit BCN CONFIDENCIAL a boca de canó. Amb el desvergonyiment de qui no té res a perdre, i de qui sap que, malgrat la precarietat, no deixarà l’ofici. No podria.

Diu que la seva reacció davant la crisi del sector ha sigut treballar més. No defallir, seguir patrullant i ficant el nas on la portin la intuïció, i els seus confidents. Escoltar, preguntar, observar. I escriure. Les 290 pàgines del llibre arrenquen en un carrer del Raval (el mític “Barri Xino”) en plena nit. Plou. I l’autora està a punt de colar-se en un pis on s’hi exerceix la prostitució... 

-Què hi feia una noia com tu en un lloc com aquell? 
-Buscava temes. Possibles reportatges. Històries amb què penetrar en un àmbit que sempre m’ha cridat l’atenció, els successos. Intentava guanyar-me la vida tot i el panorama negre que viuen els mitjans de comunicació.
-És cert que surts “a patrullar” sense saber què busques, i que els temes sorgeixen? 
-Sí, vaig començar a sortir al carrer sabent que havia de sortir, però sense saber ben bé què trobaria. Després d’un temps anant una mica a cegues, deixant-me portar pel meu instint, vaig trobar-ho. Vaig comprovar que volia estar sempre a primera línia, veure les històries des d’allà mateix. Olorant-les, palpant-les, sentint-les en primera persona. Passat un temps, quan ja coneixes més les zones, els ambients, els personatges i tens les teves pròpies fonts, aconsegueixes afinar més la punteria, desenvolupes més l’instint i vius experiències que fan que sàpigues què busques, abans ja de sortir de casa.
-Què hi porta dins la bossa, una periodista de successos? 
-Maquillatge, no. (Riu.) Porto el que crec que és bàsic per a les meves “patrulles”: llapis, llibreta, esprai antivioladors, mòbil amb (...)

PODEU LLEGIR L'ENTREVISTA SENCERA A NÚVOL.COM

L'arrencada emmetzinada de la BCNegra 2013

La noia del micròfon trenca el gel explicant que fa poc, al Brasil, una dona es va posar verí als genitals… i va demanar-li al marit que li practiqués sexe oral. Es veu que l’home, de qui ella volia desfer-se, va veure de seguida que alguna cosa no anava a l’hora i se’n va anar corrents al metge. Dit això, la noia del micròfon ja ha captat l’atenció del públic. Són les quatre de la tarda tocades del dilluns 4 de febrer de 2013, som a La Capella del número 56 del carrer de l’Hospital i això es la BCNegra 2013.

Dos minuts abans, el llibreter i comissari d’aquesta trobada d’amants del gènere negre, Paco Camarasa, americana fosca amb colzeres i bufanda ataronjada, ha travessat un dels passadissos laterals de la nau, fins a l’escenari; ha donat la benvinguda al públic; ha recordat al periodista cultural Agustí Fancelli, mort fa pocs dies, com “un dels còmplices de la BCNegra, des dels inicis”, i ha presentat una altra periodista, en aquest cas de successos: “Quan la veig per la tele, sempre penso a veure què haurà passat ara!”. És la Fàtima Llambrich, la noia del micròfon.

La reportera condueix la primera taula rodona de la BCNegra d’enguany, en aquest escenari habitual i privilegiat del Raval. El col·loqui es titula ‘Verí. Letal… i no taca’ i ha congregat dalt de la tarima l’Adela Muñoz Páez, catedràtica adscrita al Departament de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla, i l’Albert Vingut, cap del Servei de Química de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses de Barcelona. “Com podríem motivar la gent a venir un dilluns a les quatre de la tarda, vam pensar… I de sobte hi vam caure: verins!”, ha dit Camarasa per justificar l’elecció d’aquest tema. I si jutgem per l’afluència de públic, tenia raó. Gairebé dues-centes persones escoltem amb ulls com taronges (més d’un pren notes i tot) anècdotes sobre els diversos tipus de verins que existeixen: cianur, cicuta, poloni… “Sobretot, el verí s’ha utilitzat en casos de desamor i de pugna pel poder”, explica Muñoz, autora del documentadíssim i amè La historia del veneno (Debate, 2012).

Com fa en el seu llibre, Muñoz desglossa avui una sèrie d’exemples històrics que van des de les traïcions de la Roma clàssica, fins als crims polítics perpetrats per espies russos actuals, passant per les herbes al·lucinògenes o els emmetzinaments massius a través de l’aigua dels pous de l’època medieval o la por de Napoleó a ser eliminat per aquest mètode silenciós. “No sé si tinc més temps”, diu en acabar, mirant a la periodista, “però, si voleu, puc continuar matant gent…”. Per la seva banda, Vingut comença negant la possibilitat del crim perfecte, cosa que provoca més d’un sospir a la sala. “Tots els verins es poden detectar, però fa falta una sospita inicial que motivi l’autòpsia, és clar”, diu el forense. I continua parlant del perfil homicida de les “viudes negres”, que es casen amb homes adinerats i els eliminen ràpidament, amb verí, per quedar-se amb la seva fortuna; i, a l’altre extrem, aquells casos en què l’assassí és algú proper que emmetzina “amb fredor i paciència, una mica cada dia”, fins que liquida la víctima.

Vingut parla també de violadors que utilitzen drogues per provocar l’anomenada “submissió o vulnerabilitat química” en les seves víctimes, cosa que facilita l’agressió sexual. I Muñoz acaba amb l’exemple de Cleòpatra, que buscava un mètode per matar-se que fos “ràpid i indolor, i que li deixés el cos intacte”, i va acabar decantant-se per l’àspid. “Tot i que no se n’ha trobat el cadàver per comprovar que fos així”, afegeix.

Quan arriba el torn de preguntes, hi ha qui es demana si qualsevol aliment serveix per injectar-hi una dosi de verí mortal…, moment en què Llambrich recorda “que tot el que diguem avui aquí quedarà enregistrat”, i que Vingut i Muñoz aprofiten per comentar el cas de Rasputín, de qui volien desfer-se amb cianur en uns pastissets, però el sucre que contenien els dolços va neutralitzar-ne l’efecte, i van haver d’eliminar-lo amb mètodes menys elegants.

La xerrada acaba amb un record sentit a la mítica Agatha Christie, que havia fet d’infermera les guerres mundials i tenia uns coneixements enciclopèdics sobre certes drogues, medicaments i verins. “En els seus llibres descrivia molt bé, perquè coneixia el tema, les dosis adequades en molts casos”, diu Muñoz. Sortim de La Capella amb ganes de recuperar les intrigues de la “Reina del Crim”. Però haurà de ser en un altre moment. La BCNegra continua, i ho fa amb una altra taula rodona. Més crims, més experts, més escriptors i més addictes… al gènere negre.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com