10/2/22

Escriure i salvar el que es pot salvar

“Que Zeus ens ha donat un mal destí perquè els homes / que neixin en temps venidors en facin cançons, de nosaltres”, escriu Homer a la Ilíada (La Casa dels Clàssics, 2019; amb traducció de Pau Sabaté). Dit així, “escriu”, en un present majestàtic, que és el que es mereix un poema èpic parit fa gairebé tres mil anys que encara crema; un lapse de temps que em trasbalsa i em commou d’admiració, per dir-ho d’alguna manera. Perquè no és l’eco, és el poema mateix qui ha travessat ja trenta segles. “Això és l’eternitat”, em deia l’altre dia una amiga poeta. L’eternitat és aquest vertigen que no s’apaga. L’ésser humà té un límit —unes quantes dècades, amb sort; després ve el col·lapse, cucs, pols—, però pot crear obres immortals.

“La ira, canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les…”

Fa por —però és una por bonica— i fa respecte —un respecte reverencial— llegir avui aquesta història d’aventures, traïcions i venjances, en què els déus manipulen els mortals (“sense esforç, com fan els déus”) tant per ajudar-los com per fer que s’hi deixin la pell (“que, com aquest vi que libem, el cervell se’ls vessi per terra”), i comprovar com s’aguanta, que sembla acabada de cantar. I veure que El Senyor dels Anells va beure’n, i Joc de trons, i moltes altres narracions èpiques i sanguinàries inoblidables. I el secret (bellesa a banda o tot el contrari) és la seva vigència. M’explico:

La Ilíada és una obra “d’unes dimensions i una veritat com un temple. Grec”, diu Enric Casasses al pròleg. (La vigència.) També diu que és “una pel·lícula de guerra i naturalment va amb música”, i que la música n’és “la llengua, els versos”. (La bellesa.) I, com a bon relat bèl·lic, no pot ser més antibel·licista: “La guerra no és per la cara lletja del petroli ni per la cara bonica d’Helena, la guerra és perquè sí”, i “no hi ha bons i dolents, tots són dolents, a la guerra”. (Respecte. Reverencial.)

La pel·lícula Troia (Wolfgang Petersen, 2004) s’hi basava en part, i, entre d’altres, hi lluïa Brad Pitt en el paper d’Aquil·les. Però jo la meva versió en pantalla gran me la imagino dirigida per Kathryn Bigelow (En terra hostil), que segur que en retrataria millor que ningú el poder i les misèries, la tendresa i la crueltat, l’èpica i la humanitat, els detalls quotidians i l’espectacularitat. “L’arc va brunzir, la corda cridà i saltà la sageta / de punta esmolada, frisant de volar de dret a la tropa.” (Aquest vol seria un pla subjectiu, seríem la fletxa.)

Hi ha capítols, com el cant V, que són un animat recompte de baixes, pura lletania de maneres de matar: amb espases, llances, fletxes, ganivets, pedres. Tot s’hi val quan es tracta d’abatre un home a la guerra de Troia. No s’hi estalvia ni sang ni dolor ni vísceres, però Homer no és “un sàdic que gaudeix amb la mort i amb les ferides”, diu també Casasses, sinó “un enamorat de les oliveres i dels tamarius i de la claror de les estrelles, i potser el que fa amb aquesta història de destrucció és salvar el que es pot salvar”.

PUBLICAT A CATORZE.

Ursula K. Le Guin, com una fletxa que no cau

Per començar, Ursula K. Le Guin (Berkeley, 1929 – Portland, 2018) va haver de superar dos esculls. Com si ser persona en aquest món embogit i ser mare de tres criatures i trencar-se l’esquena per escriure de manera incontestable, no fossin ja reptes prou difícils. Le Guin era una escriptora en un sector (un més) on el bacallà el tallaven els homes, i per acabar-ho d’adobar feia ciència-ficció i fantasia, gèneres que la crítica i l’acadèmia consideraven menors.

El cop de puny sobre la taula que va suposar la seva obra, títol rere títol, encara ressona ara, i demostra allò ja tan sabut (esperem-ho): que al final el que compta és la bona literatura, que una cosa són els trucs i l’altra, la veritable màgia. I que la bona literatura, la incandescent, és com la runa “Pirr”, que ella mateixa va imaginar a Un mag de Terramar, que protegeix la casa i els seus habitants del foc, del vent i de la bogeria. I deixa’t estar d’etiquetes.

Aquesta és l’autora que celebrem avui aquí. Quan li preguntaven en quin moment havia decidit convertir-se en escriptora, contestava que ella simplement escrivia. La tenim traduïda al català (La mà esquerra de la foscor, Els desposseïts, El nom del món és bosc…) per Blanca Busquets, a Raig Verd, l’editorial que capitaneja amb ideologia i sensibilitat Laura Huerga. Que quina ideologia? La bona, la que està amb les minories, amb la natura, amb els perseguits i amb els silenciats. Aquest febrer del 2022 farà deu anys que batallen.

Quan Le Guin va encarar Un mag de Terramar, feia anys que llegia sobre mags, dracs i conjurs. Però els mags arquetípics —Gàndalf, Merlí— eren homes vells de llargues barbes blanques, i a ella, en canvi, li interessava saber com s’havien format, com havien passat de nanos esbojarrats a savis poderosos. I amb això ja tenia el llibre, diu a l’epíleg: no tenia clar l’argument però sabia quina era la història. Després vindrien Les Tombes d’Atuan, La costa més llunyana, Tehanu, Contes de Terramar…

Segons l’escriptor Neil Gaiman —i no és l’únic que ho pensa—, no hauria nascut mai Harry Potter si abans no hagués existit l’escola de mags de Terramar, que és “l’original, la més acurada, la millor”. A la primera novel·la de la sèrie, de poc més de dues-centes pàgines, el jove Ged, el protagonista, malda per saber com pot ser una bona persona: “La majoria ens passem la vida buscant la resposta —diu la mateixa autora—, perquè cada vegada que et sembla que has trobat el camí, el camí canvia”.

Una altra cosa que tenia clara Le Guin era que sovint la fantasia és la millor òptica per explorar les grans preguntes. El 2014, recollint la medalla del National Book Award, va dir: “Vivim sota el capitalisme, i el seu poder sembla indefugible. També ho semblava el dret diví dels reis”. La seva és una obra política, que es replanteja les diverses maneres d’organitzar la societat, els límits dels rols de gènere i la manera com l’ésser humà es relaciona amb el planeta, entre altres temes. Això pel que fa al què.

Pel que fa al com, destaca la voluntat d’estil amb què escrivia sempre. Entrevistada per David Naimon (en castellà, a Alpha Decay), Le Guin afirmava que “si sents el que escrius, pots buscar amb l’oïda la cadència adequada que farà que la frase flueixi. El so de la teva escriptura és una part fonamental del que fas. El ritme hi és abans que les paraules i fa que les paraules encaixin”. Serveixi d’exemple aquest fragment de la pàgina 147 d’Un mag de Terramar:

“Però en Ged va continuar, amb les ales i la fúria del falcó, com una fletxa que no cau, com un pensament que no s’oblida, a través del Mar d’Osskil i amb rumb a l’est, endinsant-se en el vent de l’hivern i en la nit”.

El què (d’una narradora visionària), el com (d’una poeta) i el perquè: l’editora de Raig Verd en defensa la mirada crítica i alhora plena d’esperança: “Ens cal una nova revolució, i segur que serà millor si va de la mà d’Ursula K. Le Guin”.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.