A Besźel i Ul Qoma també s’hi parla català

Publicat a La Llança

Hi ha paraules en anglès que són com daus de disset cares o més: “Breach” n’és una, per exemple. Esquerda, obertura, fissura, violar, infringir, crebantar, trencar, traspassar, travessar, emergir, infracció, ruptura, abús, violació, incompliment, traïció, fuga. Segons com i acompanyada de segons què, “breach” pot voler dir tots aquests noms i verbs, i moltes coses més. El traductor Ferran Ràfols (Barcelona, 1975) —que si fos doblador diríem que ha sigut la veu catalana de Conrad, Carver, Pynchon, David Foster Wallace, Patricia Highsmith i Siri Hustvedt, entre altres— ha hagut d’agafar fa poc “breach” per les banyes, i enfrontar-s’hi, per portar-nos en català La ciutat i la ciutat (Mai Més, 2019), la novel·la en què l’escriptor londinenc China Miéville (1972) fusiona el gènere negre i el fantàstic amb un resultat tan inquietant com fascinant, i que va fer-lo mereixedor dels premis Hugo, Arthur C. Clarke, Ignotus i World Fantasy Award, per dir-ne només alguns.

“La novel·la té un cert vocabulari propi que calia anar recreant, i una veu molt definida, però això ja acostuma a passar”, diu Ràfols. “El cas és que a l'original la paraula ‘breach’ surt constantment i es beneficia de la meravellosa elasticitat de l'anglès: pot funcionar com a nom i com a verb, en sentits diferents, i Miéville en certa manera construeix el llibre entorn de les possibilitats d'aquesta paraula”.

No revelarem ara la tria decisiva que va fer el traductor. Ja la descobriran llegint aquesta novel·la que, segons el propi Ràfols, amaga “una idea potentíssima, d'aquelles que et fan explotar el cap, com s'acostuma a dir, i desenvolupada amb una destresa i un grau de detall fascinant. El món de les dues ciutats. Un món que Miéville sap fer concret i alhora profundament ambigu, i que constantment s'obre a interpretacions (relliscoses?) de caire filosòfic”.

A l’altra banda de la bellíssima coberta il·lustrada per Cinta Vidal, el plantejament: troben una dona morta a la ciutat de Besźel, en algun lloc dels confins d’Europa. L’inspector Borlú ha de viatjar de la decadent Besźel a la ciutat veïna, rival i idèntica d’Ul Qoma, per trobar-se amb el detectiu Qussim Dhatt. Un viatge que serà tant físic com psíquic. Els dos detectius es veuran immersos en un submon en què uns intenten destruir la ciutat veïna i uns altres pretenen fusionar-les. I no trigaran a sospitar que escatir el cas els pot costar molt més que la vida.
Una novel·la per a la mare

Segons els editors de Mai Més, Sergio Pérez i Judit Terradellas, Miéville “és un autor complex i profund: les seves històries tenen molta càrrega política, lingüística, social. I La ciutat i la ciutat té tot això, però a la vegada és bastant accessible”. Va escriure-la després que la seva mare li demanés una novel·la que ella pogués gaudir. I d’aquí ve aquesta història policíaca amb elements de ciència-ficció i fantasia que, segons els editors, és “com si Philippe Marloweinvestigués un crim en una de les ciutats invisibles d’Italo Calvino, o com si Kafka, ara, visqués a Estocolm i publiqués novel·les noir”.

“Miéville és el millor que li podia passar a la fantasia, junt amb George R. R. Martin, durant el canvi de segle (i de mil·lenni)”, assegura Antonio Torrubia, de la llibreria barcelonina especialitzada en gènere fantàstic Gigamesh. “Va ser un revulsiu als clons de Tolkien, que vam gaudir en el seu moment. Però necessitàvem trencar d’una vegada amb la tradició”.

Alt i cepat, cap pelat i amb una ment prodigiosa, Miéville va trencar quan i per on calia, diu Torrubia. I ha tocat molts pals: el western modern, el contacte amb civilitzacions extraterrestres, el surrealisme ucrònic, o reescriure Moby Dick en clau juvenil. Fins i tot va parir un vibrant assaig històric sobre la Revolució Russa de 1917. Torrubia explica també que (a través de l’editora Marta Rossich, de Nova) va poder conèixer el londinenc en persona: “Tot i l’aparença de porter de discoteca, és un geni. Reflexiona cada pregunta, respon de manera tranquil·la i pausada. És una de les veus més lúcides del panorama literari actual. Imposa tenir-lo davant. Té una aura carismàtica i una energia bestial”.

I Torrubia no explica tot això com un fan tremolós, sinó com un paio que s’ha cremat la vista llegint molt i de tot, dins del(s) gènere(s) que serveix a Gigamesh (on és conegut com “el Llibreter del Mal”, cosa que mereix tot un altre article). Diu que el propi Miéville reconeix la influència que han tingut en la seva obra autors com Ballard, Michael John Harrison, Moorcock o Disch. Però ell hi detecta també reminiscències de Lovecraft, Mervyn Peake, Gene Wolfe o els germans russos Arkadi i Boris Strugatski, que l’anglès ha sabut condensar en el seu estil personalíssim.

Pérez i Terradellas, els editors de Mai Més (editorial nascuda aquest mateix 2019), diuen que tenen una llista d’autors de culte encara inèdits en català: “És un llistat que confeccionem des de fa temps, i veure-hi China Miéville era especialment sagnant. També hi ha veus qualificades, com Ricard Ruiz Garzón o Marc Pastor, que feia anys que el reclamaven en català. És un nom recurrent en les converses d’aficionats al gènere i en canvi fora d’aquest àmbit encara és desconegut. Però segur que acabarà transcendint l'etiqueta, com Le Guin o Bradbury”.

Torrubia constata aquest poc interès en Miéville fora dels consumidors habituals i creu que és perquè “no és fàcil abordar la seva obra”. Assegura que La ciutat i la ciutat n’és la millor via d’entrada i augura que a finals d’any aquest títol serà, segur, a la llista dels més venuts a Gigamesh, al costat de la traducció al català de Blanca Busquets de La mà esquerra de la foscor (Raig Verd, 2019), d’Ursula K. Le Guin.

Hi ha una cosa més. Una no-pregunta sobre “la possible relació entre el món que descriu el llibre i certes realitats polítiques, molt especialment la que tenim ara i aquí”, en paraules de Ràfols, que el propi traductor no va respondre, dient que “l'original es va publicar fa deu anys, i Miéville ha deixat clar que no està basat en cap situació política concreta. Però, llegit avui, diria que és inevitable pensar almenys una mica en la Catalunya actual”.

SOTA L'ASFALT, de Lluís Llort. Fans de les històries d’amor al metro, absteniu-vos

Nictofòbics, claustrofòbics i cors sensibles, serà millor que no passeu d’aquest punt. Lluís Llort (Barcelona, 1966) ha escrit una història breu i camaleònica, que ens endinsa al laberint de túnels i passadissos foscos de la xarxa de metro de Barcelona. El protagonista viu obsessionat pels misteris i les persones, vives i mortes, que nien Sota l’asfalt (La Magrana, 2015), i, un dijous qualsevol, decideix anar a buscar el seu pare, i alguna cosa més, a les profunditats.

En Marçal té 27 anys, i la càmera de Llort –és novel·la, però podria ser el guió d’un thriller– el segueix gairebé en temps real durant 192 pàgines trepidants, tota la nit. Una nit infestada de tenebres i violència, de misteri i d’erotisme, i d’humor –la ironia marca de la casa, una barreja interessant. La meva mare diria: “És forta, eh”, però la llegiria sencera, segur. I què se li ha perdut al pare del Marçal allà a baix? Haureu de llegir-la; i no oblideu les crispetes.

“La idea era fer un thriller” explica l’autor. “Un noi entra al metro i, al llarg d’una sola nit, li passa de tot: terror de fantasmes, violència física, una trama d’acció amb elements més elaborats, com un fast food amb alguns ingredients de gurmet”.

Potser per això al web de l’editorial La Magrana no s’han decidit a posar-hi gènere, hi ha només un guionet. “Indeterminat”, sembla que diguin. Novel·la negra? Gris asfalt? Fantàstica? Novel·la de terror? Mireu: novel·la potent, que muta, sorprèn i arrossega el lector, hipnotitzat, fins al cop de puny final a l’estómac. (Per què, tantes etiquetes? Val la pena, punt.)

Lluís Llort / Ana Portnoy

Llort és periodista. Treballa a l’Avui –ara El Punt Avui– des del 1986. Ha polit la prosa a base d’hores, milers de pàgines: té aquella senzillesa, tan efectiva, i tan difícil d’assolir (i, per si això fos poc, compta amb una “arma secreta”, la seva companya Aurèlia Manils, filòloga, traductora, lectora).

Quan no és al diari o parint novel·les, contes o guions, en Llort juga a la PlayStation, escolta música, llegeix (“bé, això sempre”), mira pel·lis o toca la guitarra. Però hi ha nits que assisteix a sopars on, a vegades, salten guspires. “Mai em forço a escriure, per això mai no he acceptat un contracte previ. Escric el que vull, quan vull i puc” diu.

La guspira de Sota l’asfalt va saltar en un sopar amb il·lustradors i escriptors amb qui es reuneix, diu, un o dos cops l’any. Aquella nit, una noia que també escriu va explicar-los tot d’anècdotes del seu dia a dia com a conductora de metro, i així, en un àpat distès en un restaurant menut i ple de gent al centre de la ciutat, va posar-se en marxa aquest curiós procés mental que du algú a tancar-se durant setmanes, o mesos, per aixecar una història del no-res –en aquest cas, a partir d’unes quantes batalletes, i molta imaginació.

“Va ser com una sacsejada, tòpica, allò de ‘collons, aquí hi ha una novel·la’. Fins i tot vam fer la conya sobre aquesta possibilitat”. Al cap d’uns mesos s’hi posava de veritat, amb la febrada creativa: “No sóc disciplinat, sóc arrauxat. Quan tinc la guspira en marxa, m’hi poso tant com puc. Ja miro que coincideixi amb vacances, si més no l’arrencada”.

Hi ha els escriptors que no fan ni un pas abans de tenir-ho absolutament tot cartografiat dins del cap. I hi ha els que necessiten la fiblada del desconegut, l’aventura. L’autor d’Herències col·laterals i de Si quan et donen per mort un dia tornes és d’aquests últims.

“La primera vomitada és divertida, perquè miro de no preveure gaire cosa, segueixo la intuïció i vaig fent” Llort sol tenir la primera versió enllestida en un o dos mesos i, després, cisell en mà, pot estar refent i refent i refent, any o any i mig. “Sota l’asfalt la vaig rellegir no menys de cinquanta cops, de punta a punta. Només quan me les sé de memòria, començo a creure-les”.

Llort assegura que, malgrat la disponibilitat d’aquesta (amiga) conductora del metro i escriptora a explicar-li tot el que fes falta i més (de fet, la novel·la està farcida de detalls i curiositats que la fan versemblant, malgrat el girs i l’alt voltatge), va preferir no abusar demanant-li d’accedir amb ella a zones restringides. Sí que li va demanar una lectura, per caçar possibles errors o detalls que preferia que no es fessin públics. “Sóc massa prudent, a la vida, potser massa. Probablement per això em surt aquesta mena de bèstia a l’hora de crear, hi aboco tots els meus dimonis i part dels dels altres”, etziba.

Això explicaria segons quines escenes escabroses de la novel·la. “Tampoc volia fer una guia sobre el metro, per això hi ha poques descripcions del que tots podem veure, comptava que els lectors, poc o molt, ja coneixen l’espai. On sí que em recreo és en les zones més fondes”.

Ell mateix confessa influències tan diverses com la novel·la Relat somniat (1926), d’Arthur Schnitzler, que Kubrick va dur al cinema amb Eyes Wide Shut (1999), o pel·lícules com L’escala de Jacob (Adrian Lyne, 1990), Kontroll (Nimród Antal, 2003) o Creep (Christopher Smith, 2004). I afegeix que “també surt el conill d’Alícia, referents artístics com ara Munch, Mapplethorpe, el Bosc, Waterhouse, Tom i Jerry”. Irònic i eclèctic, i inclassificable… Val la pena, punt.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

“–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.”

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

“–¿El Manurhin es un Magnum? 

–Claro que es un Magnum. 

–Yo creía que era un arma francesa. 

–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

“–¿Te acuerdas del 73?

–Era en lo que estaba pensando.

–Allí los matamos a todos. 

–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.

–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.”

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

“(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.

–¿Y qué?

–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)”

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.

Negríssims, bellíssims i devastadors, els catorze relats del VIATGE D'HIVERN de Jaume Cabré

"Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir."

No ho sembla quan llegim el text de la contraportada, que ens parla de Schubert, Bach i Rembrandt i de passions humanes, però gairebé tots els relats del Viatge d’hivern d’en Jaume Cabré (Barcelona, 1947) són negres (‘Pac!’ és el millor relat breu de sicaris que he llegit mai), negríssims, de la mateixa manera que, massa sovint, quasi totes les notícies dels diaris i els telenotícies són successos. 

“–Jo sí que em vaig equivocar –va fer ella al cap de mil silencis.
(...)
No es miraven perquè els feia por el dolor agut i fi dels esguards.” 

Negríssims, bellíssims i devastadors 

Negríssims, perquè en catorze contes hi ha odi i cobdícia, enganys i punyalades de tot tipus, estomacades, trets, i molta, molta amargor. Bellíssims, perquè s’hi parla d’art (de pintura, de música... ) i d’allò intangible i, sovint, dolorós que el fa possible. (I d’amor; d’amor també, sobretot, vet aquí la devastació.) I devastadors, com deia, perquè exceptuant-ne algun de propòsit humorístic, la resta et colpegen molt fort al pit i et deixen sense alè. Tan durs, tan romàntics, tan extrems.

"Per això no va veure l'ull negre d'un silenciador d'arma curta que emergia entre les roses. La bala li entrà per la boca oberta; només s'havia sentit un 'pac!' somort, quasi dolç."

“El darrer, 'Winterreise', és com una música trista”, deia l’amiga i lectora voraç Àngels Freixa, mentre el llegíem gairebé en paral·lel, un diumenge plujós i gris de primavera. I no li faltava raó. L’últim relat del recull és d’una tristesa infinita, i d’un desenllaç corprenedor (i no és l'únic). 

“al final d’un llarg viatge a través de la desesperança”.

Ell sol ja justificaria el llibre sencer... si no fos perquè aquest Viatge d’hivern (Edicions 62, 2000) va molt més enllà de la suma dels catorze contes que el conformen, com ens advertia l’amiga Anna Maria Villalonga, que insistia que el llegíssim seguit per poder-ne copsar tot el sentit. 

Un tapís molt ben tramat

I no era cap tòpic (gràcies per insistir, Anna). Al llarg dels catorze relats del llibre, van traient el nas personatges, ara protagonistes, ara secundaris, així com objectes cobejats, accions recurrents i frases i màximes que ressonen durant 264 pàgines, que lliguen unes històries amb les altres. El que inicialment sembla un conjunt de narracions autònomes i distants, en l’espai (Viena, Treblinka, Oslo, Bòsnia, Barcelona, el Vaticà) i també en el temps, acaba convertint-se en un tapís molt ben tramat, unitari i continu, gairebé circular, no sempre evident però apassionant.

"Primer va assegurar-se la bossa al cinyell, després va treure l'estilet i l'enfonsà, entre capes i capes de roba, a l'estómac del (...) Tot va anar tan de pressa, que quan (...) era a terra, enfosquint la neu del seu voltant, encara no havia perdut el somriure irònic"

Així, la contemplació global dels catorze relats dibuixa davant nostre quelcom més gros, semblant a una novel·la narrada amb diferents veus, punts de vista i distàncies. Una experiència terriblement recomanable. No només pel què explica, sinó pel com; que, al cap i a la fi, estem parlant de la prosa del mestre Cabré: 

"a l'estil hi ha l'ànima. Un llibre ben escrit no pot quedar oblidat. T'estimo.

–Com ha dit?"

*Totes les cites en cursiva són del llibre ressenyat. 

ELLES TAMBÉ MATEN, tretze relats negres d’autores catalanes, a cura d’Anna Maria Villalonga

“Les autores catalanes si cal matar, matem”

Del pròleg d’Elles també maten

Ho afirma la crítica, professora, investigadora, escriptora i curadora del recull de relats negres Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Anna Maria Villalonga. Ella i l'editor, periodista i escriptor Marc Moreno són els responsables d'aquesta interessantíssima antologia de literatura criminal femenina, que conté una mostra de la narrativa de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Diaz-Roig, Mònica Batet i la mateixa Villalonga.

“La infermera calla i allisa la gira del llençol. Després, surt. La Marta es queda sola (...) Observa de nou la dona estirada al llit”

Del relat ‘De vegades, l’atzar’, d’Anna Maria Villalonga

No puc ser imparcial amb els projectes que endega l'amiga Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) perquè, es tracti de l’imprescindible llibre d’entrevistes a escriptors catalans de gènere negre (Les veus del crim), de l’associació En Negre (endevineu què defensen?) o d’aquest Elles també maten que ens ocupa, sempre constato que el resultat no només és interessant sinó també necessari. Fa temps que aquesta experta en teatre català del segle XVIII batalla per dignificar el gènere negre (català i estranger, escrit per homes i per dones) i per fer-lo entrar, també, a les universitats... ara que ja el tenim a les biblioteques, llibreries, cafeteries i tauletes de nit del respectable.

“Matar un home no és tan fàcil com sembla. I encara menys un espècimen com aquest que ara jeu bocaterrosa”

Del relat ‘Un mort a la cuina’, de Núria Cadenes

Aquesta petita antologia (210 pàgines) recupera autores ja consagrades i dóna veu a noves maneres de fer, i, al mateix temps, palesa la vigència i la força del relat breu (mal considerat “germà petit de la novel·la”) i el reivindica com un “gènere literari de ple dret, antiquíssim i de llarga tradició”, tot recordant-nos a Poe, Wilde, Txèkhov, Borges, Cortázar, Munro, Rodoreda, Pedrolo i Calders, entre d'altres.

“Quatre anys escrivint successos l’havien convertit en una obsessa de les notícies policials”

Del relat ‘Ella’, de Laura Díaz-Roig

Això no és cap ressenya (encara no me l'he acabat: sempre dic que amb els llibres de relats sóc més d'anar picant, un parell o tres de narracions curtes entre novel·la i novel·la, que d'empassar-me'ls sense respirar), és una invitació a la lectura. A Elles també maten hi trobareu històries de procediment policial i de política-ficció irònicament còmica, exercicis metaliteraris, fusió del crim amb ciència-en-ficció mèdica, relats gòtics, de misteri, d’humor negre i d’altres de punyents amb rerefons psicològic. Tretze peces curtes i heterogènies (vet aquí la gràcia, trobo jo; tot i que, massa sovint, sigui precisament el que es critica dels reculls de narrativa breu) on res és el que sembla. Amb desenllaços que et deixen el coll torçat. Humor, mala llet i negror. Una proposta sòlida que demostra que “el ‘negre’ fet per dones catalanes està ben viu”.

'MARTORELL NEGRE. Un mort i moltes preguntes', una novel·la de no ficció de Jordi Benavente

-----------NOTA DE PREMSA-----------

Títol: Martorell negre. Un mort i moltes preguntes

Autor: Jordi Benavente

Editorial: Curbet Edicions
Data de publicacio: Abril de 2014

Pàgines: 120

Gènere: novel·la de no ficció / reportatge periodístic

El periodista Jordi Benavente (Martorell, 1980) publica Martorell negre. Un mort i moltes preguntes, una novel·la de no ficció de 120 pàgines sobre la mort d’un indigent ebri, al calabós municipal del poble, una nit del desembre de 1976, i les circumstàncies que van envoltar el succés. “Tot va començar quan va caure’m a les mans l’informe policial del cas, incomplet i ple d’interrogants, que duia trenta anys oblidat en un racó de l’arxiu local”, diu l’autor, per a qui les “moltes preguntes” del subtítol (Qui era aquest sense sostre? Com va morir exactament? Per què?) van ser el motor de la recerca.

“Sobre la muerte por asfixia en el Depósito Municipal de Don Cristóbal Rubio García”, era el títol de l'informe. “No vaig poder evitar obrir la carpeta, i, un cop oberta, no vaig poder evitar abocar-m’hi: la paraula 'muerte' va clavar-se’m al paladar com un ham esmoladíssim, i va tirar de mi cap a la foscor d’aquells temps, l’any 76, al poble, els inicis de la transició, el difícil pas de la dictadura franquista a la fràgil democràcia i, tancant el focus, el succés pur i dur: un home que va morir sol i d’una manera horrible”.

Fruit d'una investigació periodística i narrat amb tècniques literàries, Martorell negre. Un mort i moltes preguntes va rebre el Premi Vila de Martorell 2013 a la millor obra de prosa. Híbrid entre el reportatge i la novel·la negra, crònica de successos i retrat del Martorell dels setanta, per al qual Benavente ha accedit a expedients judicials, informes policials i articles de premsa de l'època, i ha entrevistat diverses persones (policies, polítics, periodistes, historiadors, activistes i funcionaris) relacionades amb el cas.

Martorell negre. Un mort i moltes preguntes arrenca amb l’incendi que va provocar la mort per asfixia del sense sostre tancat al calabós, però, alhora, també fa desfilar davant del lector el policia local que va trobar-se el cadàver, l’alcalde franquista de l’època i els joves activistes que publicaven la revista d’informació local, Solc, emparada per la parròquia i oposada al butlletí oficial del consistori, així com d’altres funcionaris en actiu quan va tenir lloc el succés. 

Jordi Benavente ha publicat als diaris Público, El Punt, Avui i Ara. És autor dels llibres La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012) i Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013), i, amb Andreu González Castro, del recull d’entrevistes DO Martorell (2013). Ha guanyat diversos certàmens literaris locals amb els seus relats. ‘Paios durs’ va ser finalista del Premi Núvol de Contes 2013. El seu blog és martorellnegre.blogspot.com.es
--------------------------------

“Som un policia jubilat i un periodista addicte a la crònica negra, en un replà, on qualsevol pot sentir-nos, revivint una mort violenta que va tenir lloc fa trenta-sis anys. Però sentint-lo, sembla com si hagués passat ahir”

--------------------------------

*El llibre es pot adquirir a la llibreria ESPAI LITERARI (ON-LINE) o al CELLER D'EN XAVI de Martorell (c/ Mur, 88). 

*Crítica del llibre al diari El Punt Avui, per Lluís Llort.
*Crítica del llibre, al blog 'A l'ombra del crim' de l'Anna Maria Villalonga.
*Ressenya del llibre, al blog 'Donde Acaba el Infinito' de l'Alexander Páez.
*Fitxa del llibre a Goodreads.

Podeu LLEGIR LES PRIMERES LÍNIES del llibre, aquí.

PRISONERS. Carrers deserts, sense ni rastre de la teva filla petita. Villeneuve a l’alçada del mestre Fincher

De la pel·lícula Prisoners (Denis Villeneuve, 2013) m’agrada tot. Tot, excepte el cartell. En comptes dels rostres dels dos protagonistes masculins, hagués preferit un carrer desert, tan desoladorament desert com quan hi busques la teva filla petita segrestada i no la trobes. O una imatge de l’autocaravana que hi surt (no us destapo res, no ho faig mai: el vehicle surt al tràiler, i al principi). Però bé, suposo que van triar el ganxo de les dues estrelles principals.

M’agraden els ulls injectats en sang i la perilla salvatge del personatge de Hugh Jackman. Quins avantbraços, quina mirada, quin paio. Capaç de contenir-se, tendre però alerta, en una escena, i d’esclatar en la següent. I viceversa. Protector, complex, violent, grandiós. 

M’agraden els misteriosos tatuatges –els de garjola i els altres– que cobreixen algunes parts del cos del policia que interpreta Jake Gyllenhaal. Repentinat enrere, camisa cordada fins l’últim botó, parpelleig nerviós. Conduint un fascinant sedan negre. 

M’agrada la Maria Bello. Aquí, secundària de luxe, ulls embotits de tan plorar. Interpreta, abans que res, una mare, amb tot el que això comporta. Una mare destrossada, en aquest cas, perquè li han arrabassat la nena. 

M’agrada la parella que formen Viola Davis i Terrence Howard, els pares de l’altra nena desapareguda, amiga de la filla dels personatges de Bello i Jackman. Interessant i necessari contrapunt per fer avançar la història. 

M’agrada tot el repartiment, fins i tot els que no he mencionat (Leo, Dano, Minnete i tota la resta). Ells i elles broden els seus papers i afegeixen, cadascú la seva, més capes de foscor al film. 

M’agrada que algú descrigués Prisoners com “la nova Seven” o com “un Fincher sense Fincher”. Funciona com a reclam. I és un homenatge al mestre. Però crec que, en aquest cas, Villeneuve investiga molt més les ombres que habiten dins nostre. Els límits.

(No menyspreo Seven, al contrari: per a mi és un puto clàssic del gènere. Però allà els personatges eren més plans: aquí tenen més rebaves, cosa que ens els fa més propers, més incòmodes.) 

M’agraden la sordidesa i l’atmosfera angoixant que ha creat Villeneuve. I com es val dels paisatges, els espais tancats i el mal temps (ara pluja, com feia Fincher, ara neu) per complicar-ho tot encara més. 

M’agrada, m’agrada molt, com Villeneuve i el guionista Aaron Guzikowski especulen sobre certs límits, com deia. ¿Fins on són capaços d’arribar uns pares per descobrir on és la seva filla de sis anys desapareguda? ¿S’hi val tot per trobar-la i rescatar-la? Aquest és el quid de la història. I d'aquí la importància de les interpretacions.  

M’agrada com Villeneuve mostra el patiment, la impotència i la desesperació d’aquests pares. Com s’esmicolen l’educació i les bones maneres, la confiança en la policia i l’autocontrol, quan et prenen la filla. 

M’agrada recordar la senyora que, en plena projecció de la pel·lícula, al cine, l'altre dia, no parava de dir “ai, senyor déu meu...”, perquè la història la tenia acollonida, i patint. 

M’agrada que tot quadri. Tot. Villeneuve i Guzikowski han parit un thriller rodó, que segueix els preceptes clàssics del gènere negre: tot és demostrable i versemblant, amb girs però sense trampes, colpidor però sense manipulació ni falses sorpreses. 

M’agrada no poder dir absolutament res del desenllaç. Ja en parlarem, i molt, quan tothom l’hagi vista. 

M’agrada haver-me trobat amb un altre puto clàssic, vaja.

‘Les veus del crim’, el somni negre sobre groc d’Anna Maria Villalonga fet realitat

El seu somni era negre sobre groc, i l’Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) l’ha fet realitat. Conversar de tu a tu amb alguns dels seus escriptors favorits, dotze autors catalans de novel·la negra, en aquest cas. Agrair-los les bones estones passades llegint les seves obres. Cosir-los a preguntes. I recollir-ho tot en un volum –Les veus del crim (Alrevés, 2013)– indispensable per copsar l’estat actual del gènere a casa nostra. 

Erudita i propera, Villalonga ha parlat amb ells sobre com, on, per què i des de quan escriuen: procés creatiu, motivacions, influències, plans de futur i la seva visió del món editorial, del país i de la llengua, entre d’altres qüestions. Primer n’ha devorat els seus llibres, i després s’hi ha entaulat, amb cafè i gravadora i el mètode, el bon humor i la mirada còmplice de la divulgadora de raça que és. 

El resultat és un recull de converses literàries amb (per ordre d’aparició): Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells. S’hi trobaven bé, fent-la petar amb ella. I es nota. Perquè han sortit temes professionals, vocacionals, però també personals. Al cap i a la fi, ningú escriu des de la barrera, sinó més aviat deixant-s’hi la pell. 

Anna Maria Villalonga. FOTO: JUAN LINARES 

Villalonga és professora de literatura a la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, investigadora i escriptora. Les veus del crim és fruit del seu afany divulgador de “la negror”, que dissecciona en el blog A l’ombra del crim, en conferències, articles i ara també des de l’associació ‘En Negre’. 

La seva dèria per les novel·les de lladres i serenos, per dignificar i acostar el gènere i els nostres escriptors al gran públic, l’ha portat a concebre aquests interessantíssims diàlegs “amb dotze apòstols del crim en llengua catalana”, com diu al pròleg un altre expert en el tema, el professor Àlex Martín Escribà. 

Cada peça té acotacions que descriuen l’espai i les condicions en què va desenvolupar-se la conversa, que enriqueixen encara més el retrat dels entrevistats. Qui ja els conegués, aprofundirà en els seus imaginaris i obsessions. Qui els descobreixi amb aquest llibre s’emporta una bona guia de lectura. Tot un regal, tant per als habituals del gènere com per als estudiosos, els lectors curiosos i els aprenents d’escriptor. 

(*L’autora i els entrevistats presentaran Les veus del crim aquest dimecres 18 de setembre, a les 19.30h, a la llibreria La Impossible de Barcelona.)

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

“Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”. El director britànic Bart Layton, sobre el seu documental ‘El impostor’

“Com a director de documentals podries esperar una vida sencera per trobar-te una història com aquesta (...) Sonava com una cosa que no podia haver succeït en el món real”. Són paraules* del director britànic Bart Layton, responsable de El impostor (2012), estrenat aquí a principis de mes. I és que la increïble trama d’aquest documental, que barreja entrevistes amb els protagonistes amb recreacions ficcionades, no pot ser més fascinant i hipnòtica, tractant-se d’una història real. (Primer paral·lelisme amb un altre títol imprescindible actual, Searching for Sugar Man.) 

Un nen de 13 anys de Texas desapareix de casa sense deixar cap pista. Tres anys i mig després la família rep una feliç notícia: en Nicholas ha sigut trobat a Espanya, a milers de quilòmetres de casa seva. Està traumatitzat a causa de les delirants tortures que ha patit durant el seu segrest, però és viu. La primera sorpresa esclata quan la família rep al nano i, en comptes del xaval rosset i d’ulls blaus que els havien arrabassat, es troba un paio moreno d’ulls foscos i tenyit de ros, que parla anglès però amb un accent estrany, i que fins i tot sembla que depassi la vintena, i no els setze, com seria lògic. 

La segona sorpresa que s’emporta l’espectador és el fet que (i consti que dient-ho no aixafem l’argument, perquè la història arrenca en aquest punt, i és des d’aquí que explora aquesta malaltissa possibilitat) malgrat que en Nicholas no sembli en Nicholas, la família l’accepta com a tal... Quan l’impostor entengui que no és l’únic que amaga un secret, ja serà massa tard, tant per ell com per l’espectador. El impostor t’atrapa des de l’inici i t’anorrea a base de preguntes inquietants. Com pot haver canviat tant en Nicholas? Com pot ser que, malgrat tot, la família el rebi amb els braços oberts? I si no es tracta del nen desaparegut, qui és, doncs, l’impostor? I què li va passar al veritable Nicholas? “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada. Això va provocar-nos la necessitat de trobar més, sobre l’home capaç de perpetrar un crim així i sobre la família capaç de ser-ne víctima”, diu el director. 

Investigant el cas real, l’equip de la pel·lícula va conèixer l’impostor, Frédéric Bourdin, un francès d’origen algerià, mentider patològic i condemnat a presó per fer-se passar per desenes d’altres persones i que, malgrat tot, resultava un narrador i entabanador extraordinari. I a l’altra banda, la família. Afligits però contradictoris, acceptant una realitat que no quadrava però que, per alguna raó, ja els anava bé. “Em preguntava si potser l’impostor no fos la història, sinó el conducte cap a una història molt més interessant sobre l’engany i l’autoengany i sobre l’habilitat de la gent de construir les seves pròpies veritats”. Davant d’aquest fet, Layton va decidir posar tots els recursos narratius al seu abast per dur a la gran pantalla, de la manera més espectacular possible, aquesta història d’històries increïbles. El resultat és un documental que va més enllà dels paràmetres del gènere: dóna veu als protagonistes alhora que recrea allò que expliquen amb una ficció cinematogràfica, “la història que els entrevistats volen explicar-nos”. 

“No és allò que realment va ocórrer, sinó un intent d’il·lustrar la versió de cada persona sobre el que va passar”, diu Layton, el mèrit del qual és no només aconseguir que les escenes ficcionades no grinyolin ni semblin forçades o restin credibilitat al relat, sinó tot el contrari. El impostor és un intrigant artefacte cinematogràfic, que no només desplega una increïble i polièdrica història, sinó que ho fa creant un espectacle visual que embolcalla i potencia el conjunt. Un documental –això no és nou, però sovint ens n’oblidem– també pot ser espectacular i vibrant, seriós homenatge a l’art de narrar una bona història. (Segona similitud amb Searching for Sugar Man.) “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”. 

*Les declaracions del director han sigut extretes del full informatiu sobre el film, elaborat pels Cinemes RENOIR. Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

La bomba que sacsejà el Liceu

El cineasta Carles Balagué reflexiona sobre l‘atemptat anarquista de 1893 al Liceu, en què 20 persones van perdre la vida. 

El 7 de novembre de 1893, dimarts, plovia fort a Barcelona. Per la tarda, l’anarquista Santiago Salvador va entrar al Gran Teatre del Liceu per la porta de les classes populars amb dues bombes Orsini ocultes sota la camisa d’obrer de l’època. Aquell dia s’hi representaval’òpera de quatre actes Guillem Tell de Rossini. Durant el segon acte, Salvador va pensar que ja havia arribat el moment, i va deixar caure els dos mortífers artefactes sobre la platea. La detonació d’una de les bombes va matar 20 persones i en va ferir gairebé el doble. L’altra va fer llufa (la llegenda diu que va esmorteir-la la faldilla d’una senyora del públic). Més d’un segle després, el realitzador de cinema, crític i programador de les Sales Méliès Carles Balagué (Barcelona, 1949) reflexiona sobre aquell tràgic succés amb La bomba del liceu, la seva darrera pel·lícula documental.

Per a aquest exercici cinematogràfic de memòria històrica de 84 minuts de duració, Balagué compta amb la col·laboració dels escriptors Eduardo Mendoza i Francisco González Ledesma, el periodista Lluís Permanyer i la historiadora Dolors Marín, entre d’altres. Tots ells ajuden al director d’Arropiero, el vagabund de la mort (2008) i La Casita Blanca (2002) a reconstruir el context històric que va fer possible aquella carnisseria. El terrorisme anarquista contra les desigualtats socials, l’auge de l’alta burgesia catalana, el Modernisme i les execucions públiques que tenien lloc a la plaça Folch i Torres, on avui hi ha l’IES Milà i Fontanals. Alguns dels alumnes d’aquest centre també han participat en el documental.

La bomba del liceu és també (i sobretot) el dibuix d’una classe social que “feia cas omís de qualsevol tipus de reivindicació social –afirma el cineasta–, amb fortunes que tenien els seus orígens en el tràfic d’esclaus i en negocis comercials de diferents tipus i procedència”. El repte més gran que han hagut d’afrontar Balagué i el seu equip ha estat fer del documental “quelcom viu per a l’espectador”, diu el director.

Darrere la metralla i les vísceres escampades per l’explosió de La bomba del liceu també hi ha, en paraules del mateix Balagué, “la història d’una classe social que troba en l’òpera un espectacle total per a les seves manifestacions, on es succeeixen galanteigs amorosos, negocis, transaccions comercials i adulteris més o menys consentits”.

Gaudí i l’efecte Orsini

El mateix 1893, l’anarquista Paulí Pallás havia atemptat contra el capità general de Catalunya, llençant-li dues bombes Orsini als peus del cavall, en ple carrer. Abans de ser afusellat, Pallás va cridar que la venjança seria terrible. Dos mesos després, Santiago Salvador, originari de l’Aragó i amb un ampli passat criminal, entrava al Liceu amb dos artefactes explosius (grans i rodons com dues taronges) sota la levita. L’any següent, Salvador seria executat a garrot vil, a la plaça Folch i Torres, el patíbul de la ciutat, amb tres homes més. Era una època violenta i amb fortes tensions socials.

El mateix Gaudí deixaria constància poc després de l’impacte que van tenir aquests i d’altres fets tràgics en l’imaginari dels barcelonins de finals del segle XIX, decorant una de les mènsules del claustre del Roser de la Sagrada Família amb l’escultura d’un ésser malèfic que entregava una bomba Orsini a un anarquista.

Ironies de la història

¿Per què reviure l’eco de les explosions de finals del segle XIX, entrats ja al XXI? Balagué explica que sempre ha tingut “una fascinació per aquesta història del Liceu, perquè retrata molt bé l’època, què és i què ha estat Barcelona, i aquella burgesia que tenia la sensibilitat del Modernisme i alhora era esclavista convençuda”.

La perxa que necessitava Balagué, que lliga aquella bomba del segle XIX amb l’actualitat, és un fet que va tenir lloc el novembre del passat any 2005, quan un centenar de persones van irrompre amb pancartes al Gran Teatre del Liceu, en plena representació. Denunciaven l’especulació urbanística que, segons ells, pateix el districte de Ciutat Vella de Barcelona. La protesta va acabar sense més incidents i la representació de l’òpera (que aquella tarda també era de Rossini, com el 1893) va continuar.

Actualment, podeu veure aquest film documental que lliga un atemptat mític del segle XIX amb la memòria històrica de la ciutat i les reivindicacions socials que encara s’hi donen, als cines Méliès.

(Publicat per Jordi Benavente a Artbcn, publicació inèdita de la UPF, el març de 2010)