El vent, les abelles, la biblioteca de casa

Vaig acabar l’any amb Enric Casasses, Pau Riba i Montserrat Roig a la tauleta de nit (un dia em caurà la pila al cap i m’hi quedaré, enterrat i feliç). Soc així, necessito certes lectures per l’electricitat i el vertigen i la bellesa —les endorfines— que contenen. Hi subratllo frases, versos, troballes, per poder tornar-hi sempre que em calgui: em sostenen quan més foscos tinc els dies.

Casasses anotant, aquelles setmanes que va ser al sud de Suècia l’estiu del 1980 (Diari d’Escània i Univers endins, Empúries), “en aquestes terres no ets mai a més de tres o quatre passos del bosc, tot és bosc. O llac”. Riba cantant, després d’haver-ho escrit a Formentera (Pau Riba en 20 cançons, de Ramon Moreno, Cal·lígraf), “i deixarem que les abelles / se’ns enduguin els pensaments al rusc / per fer-ne mel”. Roig reivindicant una droga molt especial (Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Edicions 62): “Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint. (…) La mentida, és a dir, la literatura, és una droga”.

De Casasses, entre altres coses, me’n fascinen la llengua i el punt de vista, sempre dringants, sempre originals: “A les dotze jo tenia a l’esquena una traïció i a la part de darrere de les cuixes una rebel·lió”. De Riba, la percepció alterada i tranquil·la alhora, la saviesa: “malalt de poesia / us pensareu que és tot una mentida / i jo no us diré ni sí ni no”. I de Roig, la batalla, el talent i la rabiosa modernitat de la seva literatura, fins i tot quan feia periodisme, fins i tot ara que fa trenta anys que ja no hi és: “Hem de ser cautelosos amb els mots, perquè només el nom de les coses és innocent”.

¿Que si llegeixo com qui pica entre hores, jo, en comptes de com qui s’entaula disposat a acabar-s’ho tot? Sí, ho confesso, va com va, segons com em llevo i com tinc alineades les dèries aquell dia. Segueixo la màxima de Palau i Fabre, “sortós qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap”. I de mica en mica els vaig acabant… O no. Però que cadascú llegeixi el que vulgui i com vulgui, no?

El poeta mexicà Mario Santiago llegia a la dutxa, deia Roberto Bolaño (“y lo peor es que eran mis libros”). N’hi ha que llegeixen caminant. O bressolant el fill. O mentre bullen la col, o esperen que els agafi el son, o fan cua per fer-se una PCR. O per no estudiar. O per no saltar. O per enganyar la gana. O per oblidar que el rodalies de torn els ha tornat a deixar penjats entre L’Hospitalet i Sants.

A vegades em pregunto com podria fer aquest regal als meus nanos; fer-los lectors, vull dir. Però sé que no depèn de mi. Que no és la flor qui escampa el pol·len, sinó el vent. O les abelles. I recordo Patti Smith: “He estat una mare que bàsicament intenta no sermonejar i que deixa les portes obertes: les de casa meva i les de la meva biblioteca”.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.

Entrevistar Borges, als 22 anys! La carxofa de Julià Guillamon

Publicat a LA LLANÇA

Saber improvisar —i caure sempre dret— és indispensable. En periodisme i a la vida. Però què passa si només tens vint-i-dos anys, i no ets periodista sinó estudiant de Filologia Catalana però ja escrius a l’Avui, i t’envien a entrevistar Jorge Luis Borges? Fem una petita pausa dramàtica, per poder-nos-ho imaginar: Borges en persona, amic meu, l’autor de Ficciones, El Aleph o El libro de arena.

L’escena —l’aventura— és real, i va protagonitzar-la l’escriptor i crític literari Julià Guillamon (Barcelona, 1962), que aquest dimarts al vespre ha estat a la nau de l’editorial Comanegra, acompanyat pels periodistes Montserrat Camps i Jordi Nopca, per presentar Deu entrevistes, un llibre que, a banda de la de Borges, inclou també les que el jove Guillamon (“les feines de responsabilitat obliguen a espavilar-se”) va fer a Pere Calders, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan de Sagarra, Sisa, Pau Riba i Robert Coover, durant la dècada dels 80, per a l’Avui i Lletra de canvi.

“Jo he sigut un privilegiat total, a la vida. M’ha anat tot de cara, sempre. Quan em va fitxar l’Agustí Pons a l’Avui, jo anava al diari cada dia però ell em deia ‘tu no fotis res, dedica’t a preparar l’entrevista’, i jo llegia molt, m’ho llegia tot, i després arribava allà, un nano de vint-i-dos anys, començava a preguntar coses concretes dels llibres, i els autors quedaven impressionats”. Vet aquí, doncs, una part del Mètode Guillamon explicat per ell mateix, que també diu que va tenir sort que el precedissin la Montserrat Roig i el Baltasar Porcel, “que havien entrevistat sistemàticament a tot déu”. I no només això: “Les entrevistes de la Roig estan fetes amb el ganivet a la boca, sempre polemitzava, es barallava i contradeia els entrevistats. I el Porcel tenia l’actitud del paio que venia del poble, d’Andratx, i que havia triomfat, i se’n reia una mica dels personatges. Eren entrevistadors heavies”, afirma Guillamon. “I de cop apareixies tu, com un noi càndid, que t’ho havies llegit tot, i això creava bon rotllo”.

Aquestes Deu entrevistes són peces llargues en què no importa tant l’excusa de l’actualitat com la conversa distesa i en profunditat. Hi trobem a Quim Monzó, “que per a mi era com un germà gran” i que està “en plena forma i les fot amb tota la seva mala llet”; Terenci Moix, que està “estupendo, s’havia separat de l’Enric Majó i s’havia posat cabell”; Joan de Sagarra, “implacable, que fotia unes castanyes increïbles”; la Capmany, “que era una persona extraordinària i molt positiva, i això que al final li foto el dit a l’ull perquè li vaig dir: tu creus que t’has de dedicar a fer de regidora?”.
Pel gust de parlar sense pressa

Guillamon, Camps i Nopca coincideixen que actualment costa que els mitjans comprin aquest tipus de peça: ja només s’entrevista per coses concretes i no pel gust de parlar de tot i sense pressa. A l’entrevista amb Borges, per exemple, la menció al llibre que venia a presentar es fa al final, i fins aquell moment la conversa fa una marrada interessant, segons la curiositat de l’un i la predisposició de l’altre.

És evident que l’autor de La ciutat interrompuda no va ser l’únic que va entrevistar Borges en la seva última visita a Barcelona [l’argentí va morir l’any següent], però només ell va trencar el gel parlant-li del seu mestre: “El primer que vaig fer, en comptes de preguntar-li per ell, va ser preguntar-li per qui ell considerava el seu mestre, Macedonio Fernández... I llavors es va deixar anar”, recorda Guillamon. Un cop publicat a l’Avui el resultat, la cap de premsa d’Alianza va trucar l’Agustí Pons per dir-li que Borges n’havia quedat molt content i que havia dit “quin noi més simpàtic, no sembla català”.

Guillamon no sap on va quedar la cinta de casset on va enregistrar aquella conversa (que ara, íntegra, seria un document històric). Tampoc no va demanar-li al fotògraf Ferran Cendra que li fes cap foto amb el creador de Tlön, Uqbar, Orbis Tertius. “El món era així, cada dia era com una festa, avui tenies el Borges, demà tenies no sé qui”, ironitza.

No és en va que a la coberta hi hagi una carxofa, verda sobre blanc, obra d’America Sanchez. La “carxofa” és el nom que rep el micròfon que es planta sota el nas dels entrevistats, i homenatja això: les ganes d’escoltar. Aquestes deu entrevistes (“podrien haver estat dotze, amb Pere Gimferrer i Joan Brossa, però vaig pensar que això ja introduïa un altre rotllo; també he deixat fora les de Perucho i Palau i Fabre, de qui ja he fet més coses”) mostren un Guillamon curiós, ràpid i desimbolt, que ja sabia treure suc de qui tenia davant. I això que tot li ve, explica ell mateix, del fotimer d’hores que va passar-se de petit, a la fonda que tenien a casa, avorrit, llegint el diari.