12/2/21

Coses Que Llegeixo (#CQL 1): DE PEDRA I OS, de Bérengère Cournut

De pedra i os, de la francesa Bérengère Cournut (1980), és una novel·la amb una prosa precisa i poètica, i alhora descarnada, que t’embolcalla des de la primera pàgina: de seguida ets a l’Àrtic amb la Uqsuralik, la noia inuit protagonista, i de seguida s’esquerda el glaç i et quedes sol amb ella, en una nit “clara com l’alba”, mentre l’iglú i la mare i el pare i els germans i els gossos i el trineu queden a l’altra banda, i l’esquerda és cada vegada més gran, i “una boirina s’enfila des de la foscor de l’aigua”. I fot un fred que pela, esclar.

Ella ha sortit perquè un mal de panxa inaudit l’ha despertada. I, sota una lluna que “brilla com dos ganivets de dona posats junts”, li ha semblat que del ventre li sortia “sang i fetges d’ocells”. I tot seguit, una vibració. El trencament de la banquisa. La separació, l’isolament. I som només a la segona pàgina d’aquesta novel·la iniciàtica, espiritual i ecologista, de poc més de 170 pàgines (i un grapat de fotografies en blanc i negre d’una estranya bellesa), i molt ben traduïda al català per Marta Marfany.

La Uqsuralik s’ha quedat sola. Així comença aquesta novel·la, que publica Més Llibres.

“De seguida hi vaig connectar”, explica Marta Marfany, que també ha traduït al català autors com Balzac, Beckett o Gautier, entre d'altres. “No sempre va així, però en aquest cas de seguida vaig enganxar-li el to i m'ho vaig passar molt bé. És la història d’una noia inuit narrada per ella mateixa i, alhora, també és com una mena de viatge a través de la seva cultura, les tradicions i la mitologia, el lligam transcendental amb els animals i amb la natura.”

La coberta, espectacular, és una il·lustració d’Ignasi Font.

6/2/21

Marina Garcés: «La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar»

Filòsofa d'aula, biblioteca i escriptori, Marina Garcés (Barcelona, 1973) també hi posa el cos, quan cal. El combat contra la credulitat va ser «revolucionari», diu a Nova il·lustració radical (Anagrama), i ara és «necessari». Hi ha en disputa l'interès de tothom «contra els interessos del capitalisme actual», assegura. I, també, que la nostra ja és una «condició pòstuma»: entre l'ésser humà i la natura només queda per veure «qui destruirà a qui». Amb tot, la resistència, il·lustrada i radical, se la imagina com una tasca de «teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora». Ara publica Escola d'aprenents (Galaxia Gutenberg). Abans, Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg), Fora de classe (Arcàdia) i el títol esmentat d'Anagrama, entre altres. Dirigeix MUSSOL, el nou grup de recerca en filosofia per als reptes contemporanis de la UOC, que recull la necessitat de «continuar pensant» que propugnava Diderot al segle xviii i la planta en ple segle xxi, amb l'objectiu «d'aglutinar la recerca» i «impulsar intercanvis, seminaris i debats, tant a escala nacional com internacional».

Què és el primer que ha dit als membres de MUSSOL?
El primer que els he dit és que l'esforç burocràtic de formalitzar l'existència d'un grup només té sentit, per a mi, perquè em fa il·lusió treballar amb ells i buscar junts allò que veritablement ens mou i ens inquieta. Això no és retòrica: trobar companys i companyes il·lusionants és una sort i és excepcional. Penso que la constel·lació de gent que ha anat apareixent entorn del màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis té la virtut de no haver fet recorreguts vitals i intel·lectuals previsibles i que, per tant, estarà molt bé poder posar una mica en òrbita compartida les trajectòries d'alguns de nosaltres. A mi, almenys, m'interessa, i per la resposta de tots plegats, penso que a tots ells també. La motivació, doncs, està més en el pla del desig, la intriga i les ganes, que de la cobertura material i institucional, ja que la recerca pràcticament a tot arreu ha d'afrontar una realitat precària. És una situació que em fa mal i que hem de fer explícita, també. Al nostre país, tenim professors i investigadors excel·lents, que ja no són nens, i que estan en situacions penoses.

El nom del grup, MUSSOL, és una metàfora del compromís de fer guàrdia quan tothom dorm?
El mussol és l'au que acompanya Atenea, deessa de la saviesa, però també de la guerra, i a la cultura occidental s'ha considerat el símbol de la filosofia. Quan vaig fer dinou anys, durant el primer any de carrera, els meus companys de la universitat em van regalar un mussol de metall que m'ha acompanyat sempre. El mussol té els ulls oberts de nit, vetlla mentre tothom dorm, emprèn el vol quan la vida es replega i desafia la foscor. Ara estem en temps foscos, perquè ens costa llegir el present i imaginar el futur. Invocar la figura del mussol és una invitació a fer nostra la nit.

Fer nostra la nit i fer guàrdia, contra quin enemic?
La referència a Atenea ens recorda que la saviesa i la guerra no estan del tot separades. La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar: els dogmatismes, l'obvietat, els sistemes tancats, la por, el càstig, l'estupidesa… Són elements de les societats humanes que ara prenen nous rostres, però que sempre hi han estat. Actualment, hi ha un reforçament de l'autoritarisme que pren forma de populisme, de lideratges forts, de nous conservadorismes, però també hi ha un autoritarisme de la productivitat, dels resultats, de la immediatesa i de la burocràcia. En l'àmbit acadèmic, aquesta segona forma d'autoritarisme és especialment greu i està estrenyent els marges del pensament. No em refereixo només al marge d'existència de les humanitats o de la filosofia. Em refereixo també a la possibilitat de fer una ciència que dubti, que escolti i que creï línies de recerca agosarades.

Els integrants de MUSSOL hauran de ser «insubmisos, incrèduls i alhora confiats», com les teixidores il·lustrades radicals del seu assaig?
Una de les coses que m'espanta més a la vida és la gent que ha perdut les preguntes, és a dir, la curiositat per allò que no sap, la inquietud per allò que no és fàcil, el desig de trobar l’estranyesa. Penso que la gent que ens hem trobat a MUSSOL compartim aquests desitjos. No sé si són virtuts, potser ens fan la vida més difícil, però per a mi són la condició per a un pensament que no es dediqui a reproduir fórmules.

«Hi ha en disputa l'interès de tots contra els interessos del capitalisme actual», ha escrit. Una frase rodona que em recorda allò que va dir Bukowski: que el capitalisme, després d'haver sobreviscut al comunisme, es devorava a si mateix (cosa que vol dir que ens devorem a nosaltres mateixos).
Estem en un capitalisme de la depredació. Més enllà de la destrucció creadora de la qual parlava Marx, ara el que tenim és depredació i devastació. En els aspectes ambientals això és evident, i ara tenim també la situació sanitària, però penso que també està passant respecte a les dimensions subjectives, afectives i relacionals de l'ésser social que som. El capitalisme actual ja no funciona des del temps de la promesa (d'una vida millor, encara que sigui desigualment millor), sinó des de la por de «quedar fora». Fora de joc, fora del país o de la ciutat on vius, fora de casa (literalment), fora del mercat cada cop més estret d'oportunitats en què s'ha convertit la societat. Això ens fa servils i orienta la nostra acció cap a algun tipus d'«almenys»: almenys tinc feina, encara que em paguin malament; almenys tinc casa, encara que sigui a un preu abusiu; almenys van a l'escola, encara que no sapiguem què hi aprenen, etc.

Als seus escrits aposta per la interdisciplinarietat. El grup MUSSOL també hi apostarà?
Tant el màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis com el grup de recerca MUSSOL entenen la filosofia com una cruïlla de sabers i de no sabers. No hi ha un camp tancat per a la filosofia. No es fa filosofia en un estadi de futbol, sinó en un encreuament de camins. Per tant, més que interdisciplinarietat en el sentit de sumar o barrejar disciplines, jo crec en una labor del saber i del pensament a partir de problemes comuns. La gràcia és saber-los elaborar més enllà dels llenguatges particulars.

«Ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal», una «indiferència inquietant», ha dit. El grup MUSSOL s'adreçarà també a la societat, doncs?
Ens estem plantejant fer la nostra feina col·lectiva a la cruïlla, també, entre l'entorn acadèmic, el cultural i el social. No creiem en l'autoreferencialitat del sistema acadèmic i entenem que la universitat és una institució social que es deu a la societat a la qual pertany. No solament li ha d'oferir resultats, sinó també maneres de poder-se pensar a ella mateixa, en conflicte i en tensió amb els problemes comuns del seu temps. La universitat ha d'aspirar a elaborar, però també a compartir les formes de coneixement i de reflexió més atrevides i fer-ho en col·laboració i en diàleg amb altres veus i entorns d'experiència. El dins/fora de la universitat s'ha convertit en un abisme que empobreix la societat, però que, sobretot, esterilitza la vida acadèmica. Per això el primer projecte que engegarem es diu «Ecologies de la imaginació» i vol estudiar, de manera teòrica i pràctica, com la filosofia pot contribuir, avui, a l'acció cultural i a la transformació educativa i social.

També ha escrit, parafrasejant Adorno, que «per curar cal destapar; per pensar cal deixar cridar». Què ens cal destapar, què està malalt?
Des d'El pressentiment, el darrer projecte llarg d'Espai en Blanc, dèiem fa anys que estàvem «malalts de normalitat»… Ara no sabem si volem tornar a aquella normalitat que ens emmalaltia o apostar, realment, per investigar altres camins de vida personal i col·lectiva. Estem en un punt en què es fa tan difícil imaginar un futur esperançador, que el passat més immediat sembla glòria. Però, és clar, és precisament aquest passat, les maneres com produíem, consumíem, viatjàvem, treballàvem, etc., el que ens ha portat fins aquí. Ens fa por posar-nos malalts de COVID-19, però encara ens fa més por enfrontar-nos a les causes reals d'aquesta malaltia.

Encara batega el projecte de pensament col·lectiu Espai en Blanc? En compartirà experiències amb els integrants de MUSSOL?
Sí! El batec d'Espai en Blanc ja fa anys que es concentra en El pressentiment, una publicació en forma d'una sola pàgina, entre el cartell i el full volant, entre la composició gràfica i l'aforisme. És una nova manera d'habitar l'espai buit entre discursos formatats que ens assetgen contínuament, des dels mitjans de comunicació, l'acadèmia, la indústria cultural, el sentit comú… Sempre hem dit: «una mica d'impossible o m'ofego», i la manera com ho hem anat experimentant és obrint forats, interrupcions i desviaments per poder-nos trobar. Ara, la pandèmia ens ha allunyat d'aquest terreny d'experimentació constant, de relació amistosa i de trobada oberta… És el que enyoro més en aquests moments.

Quina és l'última vegada que «va posar-hi el cos»?
L'última vegada que em vaig sentir en perill davant del poder va ser davant del jutge Marchena! Però, més enllà d'aquesta anècdota, paradoxalment penso que quan veritablement tots hi hem posat el cos ha estat durant el confinament i els semiconfinaments. És una paradoxa. Els nostres cossos empresonats a casa, obligats a no tocar-se, a estar lluny d'estimats i d'estranys, estan vivint una prova de resistència política, una acció col·lectiva de cura recíproca en forma d'aïllament individual que mai no ens hauríem imaginat. Trobo que és interessant pensar aquest moment d'aquesta manera, més que com l'expressió d'una obediència passiva i arbitrària. Una altra cosa serà com en sortirem. Oblidarem que el distanciament ha estat una manera de tenir cura dels altres? Guanyarà la por sobre la solidaritat? Aquestes preguntes m'espanten bastant.

publicat per Jordi Benavente a la UOC

19/1/21

​Ressuscitar Poe esmolant-ne els «Contes foscos»

Erudit i genial, violent i neuròtic, tafur i borratxo, són alguns dels adjectius amb què l'escriptor Víctor García Tur descriu Edgar Allan Poe, el pare del relat de terror psicològic modern. Pioner de la foscor truculenta i, alhora, poètica. Mort a Baltimore el 1849 amb quaranta anys, pocs dies després que el trobessin delirant al carrer, ben bé com si ell mateix s'hagués escrit aquest mutis tètric. "S'esqueia ressuscitar Poe", afirma García Tur, que n'ha seleccionat i prologat els quinze relats inclosos a Contes foscos (Comanegra, 2021), traduïts al català per Jordi Cussà i Anna Camps.

A la nota inicial, Cussà explica que ell s'aboca a la traducció amb la mateixa "passió i voluntat de transcendència" amb què escriu. I reconeix que, davant d'aquest encàrrec, primer va estarrufar-se d'emoció, i després va tremolar esporuguit. (I que va voler comptar amb la mirada sàvia de la seva professora d'anglès, Anna Camps.) "Poe escandeix poesia fins i tot quan perfila un conte", diu l'autor de Cavalls salvatges. "Ben relatats, la demència, el pànic, fins i tot el terror, poden ser sublims", afegeix. Només cal llegir el delirant i perfecte "La màscara de la Mort Escarlata" per comprovar-ho.

Segons l'escriptora i narradora oral Inés Macpherson, "pocs descriuen la foscor com ell. L'exterior, però sobretot la interior". Ella recorda que va descobrir-lo a l'institut, amb la traducció clàssica de Carles Riba (deutora de la de Baudelaire, amb qui l'obra de Poe va desembarcar fastuosament a Europa). Macpherson fa anys que el narra en públic. Diu que Poe "sabia jugar perfectament amb el crescendo: creava una mena de dansa mental". Diu que com més l'explica, més matisos hi troba, "tant a nivell psicològic com narratiu". I, també, que hi ha els silencis. Moments en què Poe (el narrador, ella) "mira directament al públic", sotjant-lo.

En aquesta tria han descartat el Poe més detectivesc, de resoldre enigmes i trencaclosques, i han apostat pel més llòbrec i psicològic, amb relats com "El cor delator", "L'enterrament prematur", "El gat negre" o "Berenice". El Poe l'obra del qual és un "intent de corrompre l'art —i de passada els ciutadans que s'hi interessin— tot abordant la follia, el crim i la mort", matisa l'autor d'Els romanents.

De fet, segons García Tur, calia ressuscitar Poe no tant per posar al dia el català literari de la traducció, que també, com per recordar-nos que obres que ara "formen part indestriable del cànon" van ser escrites "des dels marges". L'autor de La narració d'Arthur Gordon Pym (Proa, 2019) malvivia abusant de l'alcohol i del joc. Va ser "el primer a assumir l'horror, el grotesc i la repulsió com a context", subratlla Cussà. Era capaç de crear atmosferes "que se't queden a la gola", destaca Macpherson.

De fet, un altre motiu per (tornar a) llegir Poe és fer inventari dels camins que va obrir, de tots els passadissos tenebrosos, físics o mentals, on va atrevir-se, abans que ningú, a plantar un quinqué. Lovecraft el considerava un mestre. Baudelaire li resava cada matí. Faulkner va llegir-lo, Borges va llegir-lo, i Stephen King també. Bolaño deia que calia fer-ho de genolls. Hitchcock no hauria estat Hitchcock sense Poe. El nostre imaginari i alguns dels nostres vertígens, tampoc.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze

Carver, Txékhov, Pasternak, Johnson

Un dels contes que més m'agraden de Raymond Carver (que escrivia sempre amb un retrat de Txékhov a tocar) sembla un reportatge. Es titula "Tres roses grogues" (en castellà, a Anagrama) i, més que diàlegs, té declaracions extretes de dietaris o memòries d'alguns dels personatges reals que hi surten; i també escenes farcides de dades, de detalls, que en mans de Carver resulten reveladors. Hi narra els últims anys del metge, escriptor i dramaturg rus, que moriria tuberculós. Arrenca una nit del 1897, amb l'autor de Tres germanes o L'oncle Vània anant a sopar amb un amic al millor restaurant de Moscou, on va ser seure i, sense previ avís, "començar a brotar-li sang de la boca". I s'acaba el 1904, l'endemà que Txékhov morís al llit després de brindar amb la seva dona i l'últim metge que el va atendre, que, inspiradíssim, i veient que ja no podia salvar-lo, va ordenar que els portessin una ampolla de Moët i tres copes.

Un dels poemes que més m'agraden de Carver sembla un curtmetratge experimental. S'obre així: "Jivago amb un bigoti fi, / esposa i fill. Els seus ulls de poeta / presencien tota mena de patiment." I s'acaba: "(...) però les pujades i baixades del saxo / drenen la capacitat / de resistir." De fet, Edicions de 1984 tot just publica l'últim recull de poemes del Nobel de Literatura Borís Pasternak, Quan escampi (traduït per Esteve Miralles i Ricard San Vicente): "I cal tornar-se una ombra anònima, / cal ocultar cada pas fet, / tal com s'oculta dins la boira / l'indret, immers, que hi queda cec." El Pasternak autor de la famosa novel·la El doctor Givago (Edicions 62), que inspiraria el poema de Carver, i la mítica pel·lícula de David Lean. El Pasternak cèlebre poeta soviètic, immortal gràcies a set-centes pàgines de prosa que van portar-li tanta fama com maldecaps, fins a esclafar-lo. Va morir pobre, assetjat pel règim soviètic.

Un dels millors alumnes de Carver al màster de l'Iowa Writers' Workshop va ser Denis Johnson, de qui l'editorial Contra ha publicat Viajes a los confines del mundo: reportatges de guerra, i de viatges extrems, que semblen relats. Amb frases que recorden la precisió, la brutalitat i l'energia amb què els exploradors experts s'obren pas, incansables, a cop de matxet, per la jungla.

Una de les millors coses de llegir és això: quan cada porta s'obre a tres portes més i cadascuna d'aquestes tres portes, a tres portes més, insospitadament però quadrant com un puzle, i no t'hi pots resistir.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Richard Brautigan que ens salves la vida

Hi ha una frase a la novel·la El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan (1935-1984), que trobo que en resumeix perfectament l'esperit: "Tot el que ha passat han estat entremaliadures però com d'un nen amb poders sobrenaturals". ¿També us passa, a vosaltres, això que de sobte us cau a les mans un llibre que era just el que necessitàveu per tirar endavant? A mi, l'últim cop, va ser amb aquesta astracanada del 1974 publicada per LaBreu (el 2014) amb traducció de Miquel Izquierdo. Em va salvar un cap de setmana de confinament d'aquest tètric i merdós 2020.

Heu vist la pel·li Els germans Sisters? I Els caçafantasmes? Doncs és com si els dos pistolers de la primera fossin contractats (i seduïts) per una preciosa noia índia per anar fins a un casalot aïllat, als Turons Morts d'Oregon, a liquidar un ésser sobrenatural malèfic, que viu a les coves de gel que hi ha sota l'edifici i no deixa respirar els propietaris. Western i novel·la gòtica, per tant; i també còmica. Amb capítols curts i la prosa lacònica i al·lucinada marca de la casa. "Era tan únic que va crear un culte pel seu compte", va dir d'ell Kurt Vonnegut.

Richard Brautigan va fotre's un tret als 49 anys. Va deixar una nota: "Quin caos, no?". Així va ser el seu trist final. Havia publicat nou poemaris, un recull de contes i deu novel·les. Abans, als vint anys, havia tirat una pedra contra una comissaria de policia només perquè el tanquessin i li donessin menjar. Arran d'aquest fet, van ingressar-lo en un hospital, on van diagnosticar-li depressió, esquizofrènia i paranoia i, en paraules seves, van aplicar-li "prou electroxocs per il·luminar tot un poble". Havia estat un nen no reconegut pel seu pare, i abandonat, als nou anys, per la seva mare.

Amic dels beatniks i considerat una de les icones de la contracultura nord-americana, la seva manera de narrar era anar resolent cada paràgraf, gairebé cada frase, o bé poèticament o bé còmicament, o tot alhora. I tornar-ho a fer, i tornar-hi, i tornar-hi. Incansable, lisèrgic, virtuós. Brautigan tenia solucions brillants: "No semblaven durs o dolents. Semblaven la quieta essència destil·lada d'ambdues qualitats. (...) En altres paraules, tenien tots els trumfos". El paio en sabia, vaja.

Durant un temps va viure en una colònia d'artistes de Montana, amb escriptors com Thomas McGuane i actors com Peter Fonda i Jeff Bridges, que anys després interpretaria "el Penjat" a El gran Lebowski dels Coen, personatge brautiganià per excel·lència. Com també són brautiganians, per divertits, tot i la situació, els diàlegs que Tarantino ha escrit per a alguns dels seus personatges (tan violents com donats al discurs florit). I estic pensant en John Travolta i Samuel L. Jackson a Pulp Fiction, sí; però sobretot en la mítica conversa de les albergínies, entre Christopher Walken i Dennis Hopper, a Amor a boca de canó.

A banda d'El monstre de Hawkline, en català, la resta dels seus llibres els tenim en castellà gràcies a Blackie Books, que pren el relleu d'Anagrama: Un general confederado de Big Sur, En azúcar de sandía, la genial Un detective en Babilonia i La pesca de la trucha en América, de la VO de la qual, en el seu moment, es van vendre milions d'exemplars. I això que és la més esbojarrada, original i inclassificable de les seves novel·les: la menys indicada per descobrir-lo i, alhora, la que va fer-lo "atòmicament cèlebre" (que diu Kiko Amat).

Tristament, sembla que el pes de la fama, de l'alcohol i d'altres excessos, i el fet de quedar ancorat en els efervescents anys seixanta, van anar-lo enfonsant: Brautigan va tenir un final dramàtic i sòrdid que no mereixia.

Aquí, encara el llegim. Encara el necessitem. Encara ens salva la vida. 

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Defectuós, el món, quan tanques el llibre

Un dia que parlàvem amb la Silvana Vogt –l’escriptora mestressa de Cal Llibreter– dels motius pels quals llegim, vaig dir-li que jo, sovint, llegeixo com qui fuma opi. Per desaparèixer. Per apagar-me del tot i obrir els ulls en una altra banda sent, si s’escau, algú altre, o senzillament no sent ningú, durant una bona estona. Com més llarga, millor. Mesos després llegeixo un relat autobiogràfic del napolità Erri De Luca, inclòs al volum El més i el menys (Bromera, trad. Albert Pejó), que diu que “un llibre serveix precisament per a això, per esborrar els dies”.

Ho vaig subratllar. I amb el mateix llapis, vaig posar-hi un signe d’admiració al costat. M’encanta quan, llegint, penso que ben bé així, clavat, ho hauria pogut dir jo. De fet —tanco el cercle—, ja és el que havia escrit la Silvana a la seva novel·la La mecànica de l'aigua (Edicions de 1984) i que, en el seu moment, també vaig subratllar: “—Què trobes en ell que no trobis en altres escriptors? –A mi.”

Sobre això de necessitar la lectura com qui busca aire, com un acte rabiós de supervivència, un altre fragment brillant del mateix recull d’Erri De Luca: “Si llegir és una malaltia, es contreu a partir dels altres i es transmet. És una malaltia infecciosa, però no defectuosa. Defectuós ho és el món, quan tanques el llibre”.

Per la seva prosa clara, de frases rodones i rotundes (la senzillesa i la potència de la fórmula “subjecte + verb + predicat”), i per la seva militància d’esquerres de pedra picada, i de barricada, si fa falta, De Luca em recorda Natalia Ginzburg. D’aquesta autora, n’he regalat moltes vegades La ciutat i la casa (Club Editor, trad. Meritxell Cucurella-Jorba), meravellosa i dura novel·la epistolar: “Sé prou bé que en comptes de cartes prefereixes el telèfon. Jo, al revés”.

Però ara pensava en Les petites virtuts (Àtic dels Llibres, trad. Elena Rodríguez), on Ginzburg deia: “Aquest ofici [escriure] és un amo, un amo capaç de fuetejar-nos fins que surt sang (...). Es nodreix de nosaltres i creix en nosaltres”. Una manera com una altra de justificar la vocació. A El més i el menys, De Luca ho ventila afirmant: “Si hi hagués hagut armes penjades a la paret, m’hauria fet caçador. Però hi havia llibres, apilats fins al sostre”; i amb aquesta imatge: “Vaig començar a escriure per forçar les parets que tenia al voltant. I les parets cedien”.

Cadascú, els seus motius. A Devoción (Lumen, trad. Ana Mata Buil), Patti Smith diu que escrivim “perquè no podem limitar-nos a viure”, i Leila Guerriero, que és “perquè sentim l’impuls insolent, i al mateix temps incontenible, de replicar el virus implantat —en nosaltres— pels llibres que hem llegit” (Zona de obras, Círculo de Tiza). Aquí, ja ho sabeu, som de celebrar llibres, de devorar-los, i sempre que en tanquem un és per obrir-ne un altre. ¿Però aleshores de què va, aquesta columna, de per què llegim o de per què escrivim?, em diu una amiga. Va de necessitar-ho.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.
FOTO d'Erri De Luca BY Rosdiana Ciaravolo.