18/11/21

La pell, l’agulla, la tinta, el valor

Un esquirol, un escurçó, una falç. Un plat —dentat, senzill, perfecte— de bicicleta. Un didal. Un casc de soldat imperial, una espasa làser, un X-Wing. El perfil únic de les agulles de la muntanya de Montserrat. Les nou lletres del riu Llobregat. Un collverd, potser la Fut, deixant-se portar corrent avall. El nom del whisky de la immortalitat: Vell Sospir de la Mort. El llampec de la M de Metallica. 2666 amb la tipografia d’Anagrama. Una bala, un llapis, una Pallarès oberta. Fa anys que hi rumio, i que vaig llistant què podria tatuar-me si mai tinc prou valor.

A l’avantbraç, a l’espatlla, al bessó, al coll, a l’omòplat. Amb diversos colors o amb una sola tinta. Tot i que potser no és valor, el que cal. Que tots ens hem de morir (amb sort, després de viure fort i d’envellir) i aleshores ja no importarà si ens havíem tatuat o el què. Però, amb tot, encara no m’hi llanço. I segueixo llistant.

Una petjada, menuda i negra, de gat. Horses, pel disc de Patti Smith. El disseny més simple possible de la cara d’un gat: un petit cercle coronat per dues diminutes V capgirades. Un Colt, una fletxa índia, un cavall al galop. Una oreneta en ple vol, només una, fugint. El nom del gat que dormia al teu llit quan eres petit. La S de Superman. Tekeli-li. La Moreneta. La runa “Pirr”, que protegeix les cases i els seus habitants del foc, del vent i de la bogeria.

Una gota d’aigua, una espiga de blat, un mussol molt quiet en una branca, una llàgrima. La A de L’Equip A, d’Andrea, d’Adrià. La A d’anarquia. “Born to Kill” i el símbol de la pau. Una calavera, un buda, una mitja lluna, uns ullals. Una guitarra elèctrica. L’Anell Únic, la pipa de Sherlock Holmes, la Marlin de la Margo Crane. El vuit cansat de l’infinit. Un far i un penya-segat i onades. La Campaneta de Peter Pan. O Peter Pan mateix. O el garfi del capità Garfi. Una G petita, de Guillem.

La llista és interminable, i em diu un amic tatuador, del barri, que el que costa és el primer, però que un cop obres l’aixeta ja pot ser un no parar… I jo li dic que, si mai dono la meva pell al ritual de l’agulla i la tinta, serà a les seves mans. I continuo la llista, per si arriba el dia.

El rostre barbut de Dostoievski. Una fulla de roure, una branqueta de romaní, una escampada de fenàs de marge a la vora d’un camí. Els monstres de Sendak, la balena de Davies, Moby Dick, Cthulhu. “Sympathy for the Devil” i un santcrist. Hawk Moon. On the road. Paris, Texas. La destral de Raskólnikov. La paraula Kentucky.

A vegades ho somio i tot: la pell, l’agulla, la tinta i, per fi, gravat, un dibuix, un símbol, una paraula.

I alhora sempre tinc al cap aquests versos de l’Anna Gual:

No em calen ni perforacions ni tatuatges,
el meu cos
és un mapa.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE

3/11/21

Els cavalls de Troia de Mariana Enriquez


Hi ha un moment molt boig i fascinant, a la presentació de Nuestra parte de noche (Anagrama, 2019) a la llibreria Gigamesh de Barcelona, en què l’escriptora i periodista Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973) confessa les històries que s’hi imaginava: volia escriure una cosa llarga, diu, però no sabia com de llarga (té 667 pàgines), i tot seguit afegeix que la primera història la somiava “molt Lovecraft, molt weird”; la segona, “molt It, molt Stephen King”; la tercera havia de ser una “novel·la anglesa victoriana, que va acabar sent rockera i dels seixanta”, i la quarta la volia “d’iniciació i terror modern, una novel·la urbana”. Però sobretot tenia clar que totes aquestes peces i més, ben imbricades, farien “una sola novel·la”.

Sense deixar respirar el públic, també diu que al final va veure que allò no era res més que la traducció de les seves obsessions. I les llista. La política, la dictadura, la repressió. La màgia negra. El rock. “Els homes així una mica espectaculars”, diu i somriu. I qüestions més fines. Com ara l’herència, la sang, i si és possible tallar amb un passat personal i històric, o si sempre acaba sent una condemna. Com ara ser jove en un moment i en un lloc determinats, la intensitat de les amistats juvenils. Com ara la malaltia i el que fa la malaltia amb els nostres cossos. I Donoso, i Sabato, i Clive Barker, i Shirley Jackson… I també una crònica periodística falsa (que és una de les parts del llibre): crònica pel format, pel llenguatge i pel punt de vista, però pura ficció, tot malèvolament i genialment inventat.

Tot plegat havia d’acabar armant un fris, diu, un sistema solar. Aquesta novel·la que no pot ser més fosca, vaja, ni més brutal, ni més sensual, ni més pertorbadora, ni més magnètica. I que, precisament per aquesta intensitat, només provoca o rebuig o adhesions apassionades com aquesta: que l’acabo de llegir i necessitava celebrar-la.

Hi ha un pare, Juan, que fa de mèdium per a una societat secreta (“la Orden”), gent poderosa que venera una deïtat terrible i antiga i sanguinària (“la Oscuridad”). Hi ha son fill, Gaspar, a qui Juan vol allunyar de tot això perquè no hagi de patir com ell, lligat a unes cerimònies que el consumeixen, a un poder que l’encadena. Hi ha la mare: no n’explico res expressament, ja ho llegireu. Hi ha la família, i també hi ha l’Argentina de la dictadura militar, i el Londres psicodèlic, i els orígens africans d’aquest ritu pervers. I un fotimer de referents històrics, literaris, musicals, antropològics, que Enriquez no va haver de documentar per a la novel·la perquè són coses que sempre li han interessat. I això es nota en el resultat final: la melodia que en resulta sona plena de matisos. Perquè no és que l’autora sàpiga de què parla, és que són obsessions que la vertebren.

Hi ha un altre moment molt boig i fascinant, en aquest cas a la presentació del recull d’articles El otro lado. Retratos, fetichismos, confesiones (Ediciones Universidad Diego Portales, 2020), amb Leila Guerriero, en què Enriquez diu que ella té una mena de panteó dins del qual va posant-hi gent, va inventant-se “germandats estètiques”, és a dir, va constel·lant interessos i esgotant filons que la porten a altres filons, i tot són troballes i tot li va formant un univers propi fosc i vibrant. És molt bo sentir-la. Veus com funciona una ment creativa que basteix els seus textos a partir de passions, i amb un talent fulgurant, i també amb ofici, esclar: l’ofici de la pedra que ha picat fent de periodista cultural des de molt jove i l’ofici, si se’n pot dir així, o potser és millor dir el múscul, que ha adquirit llegint de manera insaciable.

Un altre moment impagable és quan confessa que això d’usar formats periodístics quan escriu contes o novel·les, això de no tenir por d’empeltar la ficció d’estructures de la no-ficció, no li ve de la seva experiència laboral sinó d’haver llegit Carrie, de Stephen King, novel·la en què el de Maine intercalava notícies (inventades per ell) i funcionava: el resultat era encara més esfereïdor.

Tota l’obra d’Enriquez (relats, columnes, cròniques, novel·les) s’alça en aquest univers que ella mateixa s’ha anat construint, el panteó que dèiem, visceral, eclèctic, riquíssim, viu. Pels seus articles hi desfilen Joyce Carol Oates (“una fragilitat que emmascara la voluntat d’un tifó”), Kurt Cobain (“massa complex i problemàtic per permetre la síntesi”), Nick Cave (que “va de crooner seductor a predicador dement somiat per Flannery O’Connor”), Jack l’Esbudellador, Bram Stoker, Poe, Mark Ruffalo (“cap personatge és banal si li cau a ell”), Sylvia Plath, Charles Manson, River Phoenix… Una veritable festa.

Enriquez va ser addicta a la ouija durant anys, un plaer inigualable, pagà, adolescent, diu. Va arribar a tenir un quadern farcit de missatges del més-enllà, que va perdre en una mudança. Va escriure un conte, inclòs a Los peligros de fumar en la cama (Anagrama, 2017), en què filles de desapareguts durant la dictadura argentina (1976-1983) miren d’invocar els seus pares i mares. Diu que la realitat ofereix escenes i metàfores que remeten a aquells anys cada dia. Diu que, ara per ara, el terror és la seva manera de posar sobre la taula temes polítics, passats o presents, que impregnen la vida quotidiana del seu país: la dictadura, la repressió, les sagnants desigualtats socials, l’aporofòbia. Atenció: no vol dir que cada relat seu sigui un relat polític, vol dir que, de tant en tant, les seves històries fosques duen, sota la pell, un petit cavall de Troia.

“La casa de Adela” (de Las cosas que perdimos en el fuego, Anagrama, 2016), per exemple, és una obra mestra de només 16 pàgines, de pur terror, de què passa quan enmig d’una situació quotidiana s’hi desplega —molt lentament, però imparable— una cosa insuportable. I alhora és també la llavor d’una de les trames de Nuestra parte de noche. Que ja ho hem dit, que tot suma i tot alimenta l’horror, en l’univers Enriquez: “Ella se entusiasmó: una casa embrujada tan cerca, en el barrio, a dos cuadras apenas, era la pura felicidad. Vamos a verla, dijo”.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE

27/10/21

Caminar (filosofia de vida, ànsia, deliri)

Werner Herzog, el director de cinema que va fer pujar un vaixell de vapor al capdamunt d’una muntanya, també hauria de sortir al llibre que ens ocupa. I no per la bogeria del vaixell, sinó perquè per a l’alemany caminar també és un misticisme. Parlem d’algú que va anar a peu tot sol de Munic a París, en ple hivern, creient que fent-ho salvaria una amiga malalta. Algú que diu que no somia mai de nit, sinó caminant. Algú que era íntim de l’aventurer Bruce Chatwin, l’única persona amb qui podia parlar de tu a tu sobre “l’aspecte sacramental de caminar”.

Herzog sortiria al llibre de Frédéric Gros Caminar, una filosofia (Cossetània, 2021; traduït ara al català per Francesc Roma), si no fos que Gros només hi invoca personatges morts ja fa temps, filòsofs, poetes i escriptors, com ara Nietzsche, Rimbaud, Rousseau, Thoreau, Nerval, Kant, Kerouac, Benjamin, Baudelaire, Hölderlin, Wordsworth, Sòcrates (l’excepció és Gary Snyder, que, fort com un puma, als seus 91 anys encara trisca). Tota aquesta marrada per dir que el llibre de Gros detalla i exalta una filosofia de vida: la dels que creuen que caminant només importa “la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges” i que no cal anar gaire lluny, que el sentit de caminar és la llibertat i l’autoconeixement, i situar-se al marge de la civilització.

Gros és professor a la Universitat de París, filòsof i assagista, expert en Michel Foucault, i un gran caminador: aquest llibre no es podia escriure des del sofà. Jo n’havia llegit i subratllat follament l’edició castellana de Taurus (2014); ara per fi ens arriba en català. Stevenson: “Una caminada s’ha de fer en solitari, perquè la llibertat és essencial”. Rousseau: “Mai no he pensat tant, existit tant, viscut tant, estat tant jo mateix, si puc dir-ho així, com en els viatges que vaig fer tot sol i a peu”. Nietzsche: “Camino molt, a través dels boscos, i tinc remarcables xerrades amb mi mateix”.

O el tràgic Rimbaud: “Fugir de la vil estupidesa dels asseguts”. L’etern adolescent de qui Gros sosté que en només cinc anys va transformar la literatura per, tot seguit, deixar d’escriure per sempre. El que no va deixar de fer mai va ser caminar, obstinadament. Hi ha una ànsia interior, en Rimbaud i en d’altres, que els empeny a marxar, diu Gros, i no és la crida dels grans espais, ni la dèria de trobar tresors o veritats, sinó el dolor d’estar-se aquí, la impossibilitat de quedar-se quiet, no voler de cap manera enterrar-se viu. “Caminar, com una decisió contínua del deliri”, diu, de Nerval.

Kerouac i els pòtols místics dels camins (“rodamons celestials que refusen l’obligació de consumir”). Benjamin i els flâneurs de les ciutats (en el seu cas “la subversió no consisteix a oposar-se, sinó a esquivar”). Kant i les seves passejades diàries, sempre les mateixes passes i sempre a la mateixa hora. Triscadors de cinc o sis hores diàries, com Thoreau i Nietzsche, incapaços de pensar res tancats en una habitació; com Rousseau: “No faig mai res si no és caminant, el camp és el meu gabinet”. Les marxes de Gandhi. El vagabundejar melancòlic de Nerval. O el cas del Camí de Sant Jaume, en què el mateix camí va acabar sent tan sagrat com el santuari. I més exemples.

És escandalós, com n’arriba a estar de farcit, aquest llibre, i el millor de tot és que Gros escriu molt bé: sap ser èpic sense enfarfegar, sap estar a l’altura dels gegants que retrata. Caminar, una filosofia és molt fàcil de recomanar. Si mai heu sentit que tot us engavanyava i necessitàveu sortir a caminar, deixant-ho tot enrere, i que només importessin el que dúieu a la motxilla i tot l’espai que s’obria davant vostre; si mai heu sentit, o fins i tot heu comprovat, que podríeu estar en camí no ja uns quants dies, sinó setmanes o mesos; si mai heu cridat com una persona feliç, o com un animal feliç, mentre caminàveu lliures pel bosc: amb aquest llibre comprovareu que no esteu sols. Que ens precedeixen els exemples. I que “caminar no és cap esport”. És una filosofia de vida, una ànsia, un deliri, i un acte suprem de llibertat.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE

«Vida, Sylvia. Vida», li diu Patti Smith


Una de les millors anècdotes que explica Patti Smith a M Train és la d’aquella tarda d’hivern que va anar a visitar la tomba de la seva admiradíssima Sylvia Plath, al cementiri de Heptonstall (Anglaterra), i que, després d’estar-s’hi una bona estona fotografiant-ne la làpida, el cel gris i la neu, li van venir moltes ganes d’orinar, diu. I tot seguit escriu: “Vaig imaginar-me deixant-hi caure un rierol; una part de mi volia que ella sentís aquella escalfor. Vida, Sylvia. Vida”.

Una anècdota poca-solta i tendra alhora, rodona. A poques persones se’ls perdonaria aquest sacrilegi, però Smith és única (“una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, diu Nick Hornby), i també és una de les millors ambaixadores de Plath, des que als vint anys van regalar-li Ariel, que de seguida va convertir-se en un dels seus llibres de capçalera, fascinada per una poeta amb “una cabellera digna d’un anunci de xampú” i amb “la incisiva capacitat d’observació d’una cirurgiana que s’arranca el seu propi cor”. Ningú celebra el tiberi, i l’encimbella, com Patti Smith; això també és així.

És sabut que Sylvia Plath (Boston, 1932 – Londres, 1963) va suïcidar-se l’11 de febrer del 63 a la cuina de casa seva, mentre els seus dos fills dormien a l’habitació, mentre, a fora, glaçava. Com glacen aquests sis versos del seu poema “Lady Lazarus” traduïts per Montserrat Abelló (dins el recull Sóc vertical, Proa, 2006): “Morir / és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé. / Tan bé, que sembla un infern. / Tan bé, que sembla real. / Podríem dir que en tinc vocació”.

Recordo la presentació de la novel·la de Plath La campana de vidre (Periscopi, 2019; traduïda per Marta Pera Cucurell), a La Tribu del barri de Sant Andreu de Barcelona; el debat que va sorgir; els detalls de la mort de la poeta, i de quina manera —sempre passa— un suïcidi modifica la visió que tenim de l’obra. Recordo aquelles dues frases terribles i belles, de les moltes que tinc subratllades en aquesta novel·la que es llegeix gairebé com una crònica del temps que va passar de jove, a Nova York, com a redactora d’una revista de moda: “A aquella hora vaga entre la foscor i l’alba, el terrat de l’Amazon estava desert. Silenciosa com un lladre, amb el meu barnús estampat de capblaus, em vaig enfilar a la barana”. Recordo l’escriptora i periodista Míriam Cano desplegant davant nostre la seva traducció del poema “Ma Mare” que va escriure Frieda Hughes, filla de Plath, farta de reviure-ho una vegada i una altra a través de tots nosaltres: “L’estan tornant a matar / Ella va dir que ho feia / un any de cada deu / però ells ho fan un cop l’any, o cada setmana, / alguns fins ho fan cada dia (…)”.

Recordo haver dit, amb tot el respecte, que entenc la Frieda, i que no puc ni imaginar-me el seu dolor. I que entenc també que som així, la resta, que encara ara aquesta manera de morir, en artistes, provoca morbo, pena, fascinació i llegenda. Que ens cal airejar-ho, no amb els famosos, sinó en general: escoltant els professionals de la salut mental, que recomanen parlar-ne (amb coneixement de causa) per trencar el tabú, i perquè parlar-ne sense por pot ajudar a evitar-ho.

Recordo haver pensat que el millor homenatge que podem fer-li a Plath és llegir-la; i també que no podem fer-ho sense tenir present com va morir (“He sofert l’atrocitat dels crepuscles”). Però llegir-la. Perquè era viva —molt viva— quan s’entestava genialment a escriure “amb curtes descripcions on les paraules tinguin una aura de poder místic… Dir-les sempre en veu alta. Fer-les irrefutables”. Ho diu al seu dietari, citat per Abelló.

Llegir-la, subratllar-la, citar-la i recitar-la. Ella, que, com recorda Abelló, insistim-hi, creia que la poesia és per dir-la en veu alta: “Aleshores tu assages / el teu grapat de notes; / les clares vocals s’enlairen com globus”. O això altre, de La campana de vidre, quan fantasieja amb la idea d’“escriure poemes que la gent recordaria i repetiria quan estigués trista o malalta i no pogués dormir”. Irrefutables.

Nota 1: No tenim versió catalana del M Train de Patti Smith; n’he llegit la traducció al castellà d’Aurora Echevarría (Lumen).

Nota 2: De Sylvia Plath, en català, també en tenim el poemari El Colós, traduït per Núria Busquet Molist (Cafè Central / Eumo Editorial).

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE. 

23/9/21

Postal d’estiu extraviada per Correus

T’hauria encantat, el concert. I tenies raó, a la seva manera única el Ferran Palau és un poeta. I de fet, canta tan a poc a poc que gairebé podia subratllar-ne les lletres. Em va arribar a l’ànima allò de “Ja sé que si fos per tu tots els arbres floririen / tal com fan els ametllers i la por no existiria. / Apareix el cavall blanc i del no-res una guspira”. I allò altre de “Somio que estem sols al mig de l’univers / i volen orenetes a càmera lenta / i qualsevol preocupació desapareix”. Els hauries d’haver vist, la banda i ell, tocant sota una enorme lluna groga que semblava dibuixada per Akira Toriyama.

“Estem molt contents de ser aquí, Martorell. Quin lloc més increïble. Això és el Festival de Peralada del Baix Llobregat, queda confirmat”, va dir. I de sobte se’ns havia ficat a la butxaca. El lloc eren els jardins del pont del Diable; el festival, el PAS, i l’atmosfera que va crear —amb aquest estil tan seu entre el pop i l’electrònica— era pura màgia. Vaig pensar que farien bona parella amb la Miranda July (que tots dos tenen un món interior i una manera molt particular de transmetre-ho). Vaig pensar que ens ho mereixíem, que tot just se’ns acabava de cremar la muntanya i era molt benvinguda aquella petita catarsi.

Que va ser molt trist, ja t’ho vaig explicar per telèfon. Mitja serra de l’Ataix arrasada, gairebé dues-centes hectàrees de pins, negres com mistos consumits, alguns encara drets i d’altres abatuts, tots morts, sobre una terra grisa de cendra i de la tristor dels fantasmes del romaní, la ginesta, la farigola, els espàrrecs, els esbarzers, tot el verd que ja no hi és. Això, entre Martorell i Castellví de Rosanes. Per una negligència, van dir. Estem fent malbé el planeta. No només aquesta muntanya, que no era gran cosa però era la nostra i ens era el paradís. El planeta sencer. Cremat. Esgotat. Per negligència, per cobdícia, per estupidesa, per maldat. És per fer-s’ho mirar —per no dir-la més grossa.

Després van venir, ja ho saps, altres incendis arreu del país —i del món. Un estiu nefast. L’estiu que moren ofegades desenes de persones sota les aigües crescudes de rius alemanys i belgues. L’estiu dels rècords mortals de temperatura al Canadà. L’estiu que a bona part de l’Àfrica no se’n surten amb la vacuna, el segon estiu de la pandèmia. L’estiu que milers de persones han de marxar de casa seva per sobreviure. A l’ànima, aquell “Ja sé que si fos per tu tots els arbres floririen / tal com fan els ametllers i la por no existiria.”

Per una estona sagrada, gràcies al Palau i al PAS, vam flotar en l’aire fi d’aquella nit d’estiu… Com floten les volves de cendra d’incendis més o menys llunyans que no paren d’arribar-nos al pati. Com flota la certesa que se’ns desfan els pols. Que cal actuar ja, dràsticament, tots plegats. Si és que encara hi som a temps.

PUBLICAT A CATORZE.

18/9/21

Tu porta’ls bona poesia i l’entendran

Ricard Garcia (1962) és poeta i és catalitzador; hi ha gent així, gent que sap fer que passin coses. Una de les seves dèries és fer difusió oral de la poesia fora dels circuits i el públic habituals, i ho fa reunint persones al voltant d’altres persones que reciten versos. Amb aquest esperit va crear –al juliol ha fet quatre anys– el cicle Poetes a la Bassa Gran, al seu Sant Llorenç d’Hortons natal, combinant un bon cartell amb la reivindicació d’un espai emblemàtic del poble. “Tornar allà on vam ser nens i sentir / la carnadura de les veus i un fil de font / que torna a ser font d’aigua que tremola”, diu a La llum més alta (Edicions del Buc, 2021).

Poesia, locus amoenus i un públic que no cal que sigui el dels grans festivals consolidats: l’èxit de convocatòria de les quatre edicions ja celebrades a la fresca de la Bassa Gran li ha confirmat que “paga la pena portar bona poesia allà on els prejudicis ens deien que potser no calia”. I d’això es tracta, diu Garcia, de fer volar pels aires la cantarella que “no ho entendran, que la poesia és només per a iniciats: és l’obligació dels poetes anar a buscar els lectors i mimar-los, fer-nos entendre”.

I això no vol dir, atenció, “ni abaratir ni banalitzar la poesia: la gent és molt més sàvia que no ens pensem”. Així de clar ho té, aquest martorellenc d’adopció que ha fet de pagès, de mosso en un taller, de cambrer i “del que hagi calgut”, fins que, després d’estudiar Filologia Hispànica, va fer-se professor de secundària. Ara, a La llum més alta, obre foc amb aquest “Desert”: “T’ho ha pres tot, / sense dret a rèplica, / i has entès que el temps / no és res més que atzar… / Sobreviure és un desert estrany.”

Els seus cinc poemaris publicats fins ara (tots cinc emparats per premis) són Els contorns del xiprer, De secreta vida, El llibre que llegies, On la sang, i el que ens ha dut fins aquí, La llum més alta (Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi, publicat per l’editorial valenciana de la Nobel Louise Glück, sí), que serà a La Setmana del Llibre en Català d’aquest setembre.

Garcia hi combina vers lliure i prosa poètica; peces polítiques (sobre els migrants que moren al mar, per exemple: “plorarà en silenci / mentre s’escarrassa a fer-li un bressol de sorra i sal”) amb d’altres on recupera la memòria de la terra i de qui la treballa (“La suor àcida de les bèsties. / La força imponent dels matxos. / El ferro roent a la fornal. L’enclusa / i el dringar del martell a l’enclusa”) o descriu les vinyes just després de la pluja (“Els lloms de la terra que l’aigua amara terròs a terròs. Els rengles de ceps i la podridura humida dels pàmpols. El temps entre fumeroles blanques sota el cel acerat de novembre”).

Destaquen també els poemes que dedica al pare (“Mans” o “Un feix de branques”); i, en tot moment, el seu sentit del ritme. Que no és en va, la seva obsessió per transmetre-ho, sempre que es pugui, de manera oral. “És més fàcil arribar a la gent a través de l’oïda”, diu. I ho té comprovat, imparteix tallers literaris i de lectura tant a adolescents com a adults. “Una bona recitació convida a després agafar el llibre i llegir-lo en silenci i amb calma. Gaudeixo tant d’una bona recitació com de la lectura tranquil·la, però no amagaré que la comunió que es crea a vegades amb el públic, recitant en veu alta, té alguna cosa màgica.”

Recitar poesia a grans i petits, doncs. Recitar poesia a tothom que s’acosti a escoltar-la, si pot ser en un raconet bucòlic mig oblidat, millor que millor. Tu porta’ls bona poesia i l’entendran, ve a dir Garcia. L’entendran i hi ballaran i s’enlairaran, i potser d’un poeta passaran a un altre, i a un altre… i haurem obert camí. “Jo ja no hi seré. / El cant de les cigales, però, t’omplirà encara l’estiu.”

PUBLICAT A CATORZE

Quentin Tarantino (l’escriptor)

Quentin Tarantino és sobretot un escriptor. I també un mitòman, és a dir, un nostàlgic virtuós i obsessiu. Les seves pel·lícules són la música que recupera de la seva discoteca particular, i també plans (seqüència, americans, generals, zenitals, laterals o primeríssims) rodats amb caràcter i mestratge, i tota la història del cinema que el paio té gravada a la retina i a la memòria i que canibalitza amb orgull postmodern, i també uns actors que semblen nascuts per al paper (algunes vegades rescatats de l’oblit pel director), però sobretot sobretot, són diàlegs descordats, trames com puzles perfectes, fucks a tort i a dret, i un humor i una violència (ara continguda, ara espectacularment coreografiada) marca de la casa: les pel·lícules de Tarantino són els seus guions.

Quentin Tarantino (Knoxville, Tennessee, 1963) és sobretot un escriptor i un mitòman, i per això no em sorprèn gens que ara publiqui una novel·la… I no una novel·la qualsevol. Hi havia una vegada a Hollywood (Columna; traduïda al català per Núria Parés) parteix del seu film homònim, l’últim fins ara, però n’amplia l’univers, presenta personatges nous i explora fils argumentals més enllà del que ja vam veure a la pantalla. La seva afició per les pel·lícules novel·lades que llegia de jovenet l’ha portat a voler homenatjar el gènere.

Que de què va? D’aquell estiu tòrrid que va ser l’estiu del 1969 a Los Angeles; de l’amistat entre Rick Dalton, un actor pràcticament acabat, i Cliff Booth, el seu doble en escenes d’acció; de la matança que va dur a terme la Família Manson a casa de Sharon Tate i Roman Polanski (uns dies que ell no hi era), i del Hollywood daurat i lisèrgic d’aquella època: dos personatges de ficció i uns quants de reals, doncs, i una atrevida, corprenedora i emotiva reescriptura d’aquells fets macabres.

El responsable de l’escena de l’orella tallada per Michael Madsen a ritme de “Stuck in the middle with you”, o del mític monòleg de Samuel L. Jackson (el d’Ezequiel 25,17), per destacar només dos moments icònics de la seva filmografia, va dir fa temps —i ho manté— que escriuria i dirigiria deu pel·lícules, i que després es retiraria. Parlava de l’energia: tot el que li cal posar en solfa per rodar una pel·lícula li requereix molta energia, per això s’imposa aquest sostre de deu títols, per poder, quan arribi el moment, deixar el llistó a dalt de tot.

Comptem-los: Reservoir dogs, Pulp fiction, Four rooms (que no compta perquè només hi va dirigir un dels capítols), Jackie Brown, Kill Bill (Vol. I i II, que és una sola pel·lícula), Death proof, Maleïts malparits, Django desencadenat, Els vuit odiosos i Hi havia una vegada a Hollywood. Són nou pel·lícules. Que vol dir que encara ens en falta una —que hauria de ser apoteòsica, diu el fan que signa aquesta columna.

Mentrestant, però, aquest estiu tenim a mà aquesta novel·la. Que alguns diran que no se l’ha escrita ell, que no se l’imaginen, al costat de la piscina de la seva mansió, treballant-hi, que segur que ha contractat un negre (seria un irònic homenatge al gènere). Però no. Ni s’ho ha fet fer, ni s’ha limitat a transcriure les imatges al paper. El mateix Tarantino ha detallat que “no es tracta només d’agafar el guió i desglossar-lo en forma literària. He tornat a explicar la història com una novel·la. No és allò de ‘bé, és evident que li sobraven unes quantes escenes, així que va agafar el guió i el va novel·lar i va incorporar-hi algunes escenes addicionals’. No. Va ser un replantejament complet de tota la història que ha comportat molta investigació.”

El llibre està dedicat a la seva dona i el seu fill, però també “a tots els actors dels vells temps que m’han explicat històries tremendes” d’aquella època. I passa llista: “Bruce Dern, David Carradine, Burt Reynolds, Robert Blake, Michael Parks, Robert Forster i, especialment, Kurt Russell”.

Encara recordo com em va explotar el cap quan als 15 anys vaig veure per primera vegada Pulp fiction (en vídeo) a casa dels meus tiets Toni i Conxita. No saben què van fer (o sí), i els estic molt agraït. Després l’he vista tantes vegades (també al cinema) que ja he perdut el compte. Tantes, segurament, com he vist La gran evasió (el pla, els túnels, la sorreta, la nevera, la moto de l’Steve McQueen), pel·li que també és homenatjada a Hi havia una vegada a Hollywood… Tot quadra.

PUBLICAT A CATORZE 

Radicals del Dostoievski Futbol Club

Jo, que fins i tot incorporo alegrement les nostàlgies dels altres (frase de Martí Sales), ja trigava a declarar-me un hooligan del Dostoievski FC, fent cas de Kerouac, Bolaño i Bukowski, per anomenar només tres dels autors que he devorat i que no se n’estaven, de mostrar-s’hi en deute. Al maig, vaig comprar la versió més recent de Crim i càstig (La Casa dels Clàssics), traduïda amb nervi i múscul per Miquel Cabal, i des d’aleshores m’imparteixo un intensiu, que em durarà tot l’estiu, perquè m’ho penso llegir tot. Ja he estat tancat a la cofurna amb en Raskólnikov o voltant enfebrat amb ell per Petersburg; m’han entendrit Les nits blanques (traduïda també per Cabal, a Angle); he tret escuma per la boca llegint els Apunts del subsol (ídem), i ara soc amb Els germans Karamàzov (traducció de Joan Sales, revisada per Arnau Barios, Club Editor).

I quina torrentada espectacular, la prosa de Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881): “Agafà el cordill del timbre i el va estirar. Era la mateixa campaneta, el mateix so de llauna! Va estirar-lo dos cops, tres. Escoltava amb atenció i feia memòria. (…) A cada estrebada s’esgarrifava, i cada vegada se li feia més agradable.” I alhora quina capacitat, també, de clavar-ho llançant directes a la mandíbula: “Estimen ben bé com si odiessin.” O això altre (tots tres són fragments de Crim i càstig): “El cul d’espelma ja feia estona que s’extingia al candeler tort. Amb una llum velada il·luminava en aquella cambra miseriosa un assassí i una perduda que s’havien aplegat estranyament per llegir el llibre etern”.

Cabal, que recull el testimoni de la versió clàssica d’Andreu Nin, fa dringar el rus de Dostoievski amb un català clar i modern, que llisca i peta que dona gust. “Una idea estranya li brotava al cap, com un pollet quan surt de l’ou, i el tenia molt i molt absorbit.” I el setè capítol de la primera part: el crim, vaja. Que és acció frenètica i patètica, violència i flux de consciència, talent per a la descripció i el ritme, i que, en el meu cas, va ser llegir-lo i pensar en com l’han anat rebent (i incorporant al seu imaginari) lectors, escriptors i cineastes, des de la seva publicació als seixanta del XIX. M’imagino Kubrick prenent notes i xalant. I Hitchcock, Bret Easton Ellis, Ginzburg, Capote, Guerriero, Lynch, Scorsese, els Coen, els tres escriptors que he dit al principi i moltíssims més. Farà dos-cents anys que va néixer, i encara crema com el primer dia, el que va escriure, dictant-ho, sense deixar de caminar per la cambra: “Ho deixarà tot per anar-se’n a Jerusalem a pelegrinar i a guanyar la seva salvació, o bé calarà foc al seu poble natal; o potser farà totes dues coses alhora” (Karamàzov).

Bolaño no sabia on havia anat a parar l’edició barata a doble columna que havia llegit de Crim i càstig, però de Raskólnikov no se’n va poder oblidar mai. Kerouac va rellegir Els germans Karamàzov mentre reescrivia A la carretera, i va estudiar obsessivament els Apunts del subsol (aquell malaltís to confessional) mentre coïa Els subterranis. Bukowski el considerava un “GEGANT” (així en majúscules), i afirmava que les seves tres novel·les preferides eren Pregunta-ho a la pols, de Fante, Viatge al fons de la nit, de Céline, i Crim i càstig. “Els quatre més grans (mons complexos i inexhauribles, ambigus, moderns) són Plató, Dant, Shakespeare i Dostoievski”, diu Pavese a L’ofici de viure.

En aquest intensiu que m’estic administrant, hi tinc un mestre convidat: Stefan Zweig, que dedica un llibre a Balzac, Dickens i Dostoievski (Tres maestros, Acantilado, traducció de Joan Fontcuberta), però ja des del principi hi deixa clar que cap novel·lista del XIX aguantava el cos a cos amb el rus. La passió que li professa Zweig és diamantina: el primer que provoca Dostoievski és por, diu, i la segona impressió és de grandesa.

Parlem, ja se sap, d’un home que va ser condemnat a mort, acusat de conspirar contra el tsar. A l’últim moment, ja li havien tapat els ulls i tot, van commutar-li la pena per uns quants anys de treballs forçats en un presidi de Sibèria, experiència que detalla a Memòries de la Casa Morta (Adesiara, 2011, amb traducció de Jaume Creus) i que va destrossar-li la salut i va canviar-li la manera de mirar el món —més fonda, més fosca— i, per tant, de narrar. Se li va morir la (primera) dona, se li va morir el germà, els deutes el tenallaven, i el masegava l’epilèpsia. Però, amb tot, escrivia. Fins que l’espelma ja només desprenia fum: escriure era la música que tensava els seus afligits nervis fins al gaudi suprem, diu Zweig.

Escrivia sobre la religió cristiana i sobre tota mena de crisis de fe. Sobre que podem ser capaços del millor i de tot el contrari, perquè som contradictoris (càndids i miserables). Dubtava i, alhora, era rotund i torrencial. Els seus personatges eren monjos, prostitutes, estudiants, jugadors, borratxos, assassins, innocents. Va morir als seixanta anys havent sacsejat els fonaments de la literatura universal: sensible, excessiu i modern a més no poder.

Era “Dos” per a Bukowski. “Dosty” per a Kerouac. “Dosto” per a nosaltres. I senzillament “Dostoievski” per a Zweig, que assegura que igual que els seus personatges el rus va viure volent-ho tot, i volent-ho molt fort, amb un fanatisme que vorejava el deliri. I així ens entra, encara ara, cada glop d’aquesta literatura d’alta graduació que és l’obra de Dostoievski (“la seva idea de l’home i de la llibertat”, diu Ricard San Vicente en una nota al final dels Karamàzov, on també cita una carta on l’escriptor es descrivia “assedegat de fe com d’aigua l’herba seca”).

Tanco el meu article pels dos-cents anys del seu naixement (els fa al novembre) que tot just en rebo un altre títol en català, El somni d’un home ridícul (Godall), cinc contes, tria i traducció de Marta Nin, que també va fer la d’Un arbre de Nadal i una boda (Comanegra). Sempre més, mai menys, que deien mons avis.

I la idea per a dos possibles tatuatges: el rostre barbut i greu de Dostoievski a l’espatlla esquerra, i la destral de Raskólnikov a l’avantbraç. Una autèntica febrada.

PUBLICAT A CATORZE





«La morta enamorada» o la sensualitat subjugadora dels vampirs

No tothom pot dir que li han dedicat Les flors del mal. Théophile Gautier, sí. I no amb un senzill “Al meu amic…”, no: Gautier i Baudelaire havien fumat haixix junts, a l’Hotel Pimodan, amb Balzac i companyia, eren col·legues de local, vaja, amics, còmplices. “AL POETA IMPECABLE”, va dedicar Baudelaire el mític llibre. I, sense abandonar les majúscules, va afegir: “AL PERFECTE MAG DE LES LLETRES FRANCESES. / AL MEU MOLT ESTIMAT I MOLT VENERAT / MESTRE I AMIC / THÉOPHILE GAUTIER / (…) AQUESTES FLORS MALALTISSES”. Proa en publica ara la traducció de Pere Rovira: el revolucionari recull de Baudelaire —escrit, segons ell mateix, “amb furor i paciència”, “un llibre que es vendrà sempre” i que “quedarà com a testimoni dels meus fàstics i del meu odi a tot”— torna a ser a les llibreries, amb llom taronja.

Però avui som aquí pel (relat vampíric del) seu col·lega. Pel “perfecte mag de les lletres franceses”, nascut deu anys abans que Dostoievski i que el mateix Baudelaire, i trenta-sis abans que Bram Stoker, Théophile Gautier (1811-1872), de qui l’editorial Quid Pro Quo ha publicat La morta enamorada, una novel·la breu (49 pàgines de prosa, més 12 fotografies d’Aina Perelló) perfecta, i meravellosament traduïda al català per Marta Marfany:

“Mentre pelava una fruita, sense voler em vaig fer un tall bastant fondo al dit. La sang, color porpra, va començar a rajar i alguna goteta va esquitxar Clarimonde. Els ulls se li van il·luminar i el seu rostre va adoptar una expressió de joia ferotge i salvatge que no li havia vist mai. Va saltar del llit amb una agilitat animal, una agilitat de mico o de gat, i se’m va abraonar a la ferida i la va començar a xuclar amb una voluptuositat increïble.”

Voluptuositat és la paraula. La morta enamorada és la història de la relació sentimental i sexual, necròfila, del jove mossèn Romuald amb l’estranya i fascinant Clarimonde, narrada pel mateix capellà, ja de gran, des del calfred i la nostàlgia: “Em demaneu, germà, si he estimat mai. Sí. (…) Durant més de tres anys vaig ser la joguina d’una quimera extraordinària i diabòlica.”

Un autèntic festí literari (i plaer culpable) que, en el seu moment, no només jugava amb la moralitat de l’època (per l’escandalosa doble vida d’un capellà rural de dia, amant llibertí de nit) sinó que perfilava el mite de la subjugadora sensualitat dels vampirs, que després hem vist tantes vegades en altres llibres, pel·lícules i sèries: “En ella, la mort semblava un flirteig més. (…) Jo la deixava fer amb una complaença culpable, mentre ella anava parlant amb una xerrameca encisadora.” I el que no és parlar, també, ja ens entenem.

Sense oblidar-nos d’un secundari amb poc paper però de luxe, mossèn Sérapion, que s’avançava unes quantes dècades al personatge del pare Merrin de L’exorcista, de Blatty, advertint Romuald que el diable només “us ronda com un llop encisador (…) per atraure-us”, i al professor Van Helsing de Dràcula: “Mossèn Sérapion va arreplegar un pic, un alçaprem i un fanalet i a mitjanit ens vam dirigir cap al cementiri.”

Vaig parlar amb la traductora Marta Marfany just després de llegir aquesta obreta rodona de Théophile Gautier, i no me’n vaig saber estar de donar-li les gràcies per la bona feina, mig culpable com és ella de com em va arribar a flipar aquest text, parit fa gairebé 150 anys, però encara tan modern, pertorbador, esmolat i excitant.

Ideal per a una nit tòrrida d’estiu.

“Tenir-la a ella era tenir vint amants, era tenir totes les dones, perquè era variable, canviant i sempre diferent, un autèntic camaleó!”.

PUBLICAT A CATORZE

El poemari més jarmuschià de Laia Malo


Tinc pendent viure en directe l’abraçada entre Patti Smith i Laia Malo. L’espero des que la Laia va traduir al català el poemari de la Patti Auguris d’innocència (LaBreu, 2019), que vam presentar a l’Horiginal sense la nord-americana. (La sentim tan propera que, sense conèixer-la en persona, la tutegem.) Seria l’abraçada de dues poetes, artistes, cantants, dues dones impressionants que solen refugiar-se en bars i cafès per llegir per pensar per escriure. Si mai arriba, seria rodó plasmar-la en una polaroid.

Per això em fa gràcia connectar, en aquesta columna, l’últim recull de poemes de Malo, Versets i cigarrets (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), amb l’autora del Horses, que admet que durant un temps, inspirada per la vida de cafè dels “beatniks, els surrealistes i els poetes simbolistes francesos”, va somiar de tenir el seu propi cafè, el Nerval. Que hauria estat un petit punt de trobada per a poetes i viatgers, segons explica a M Train.

“Acaba en una gran solitud, / l’experiment de no tocar-nos.” Són dos versos brillants (i refotudament d’actualitat) del Versets i cigarrets, que en resumeixen l’esperit. Aquesta tria de trenta poemes provinents de dos aplecs inèdits és “un petit homenatge als bars on llegeixo i escric”, diu Malo, però també és una fotografia feliç, trobo jo, de quan ens reuníem als bars (de Berga, Navàs, Londres, Barcelona, Dublín, Palma, París…), sense distàncies ni mesura. I gosàvem “inclús l’absenta”. I tot hi era possible: “Portada per un estol d’ibis, ja arribo: muda, tota per dir.”

I ara no vull anar clavant aquí versos guapos, com qui mostra papallones rares i belles… Aneu-hi, a aquest poemari jarmuschià que s’ha marcat la Laia. Brindeu-hi. Trobeu-hi imatges com aquesta: “Us imagineu d’aterrar a Ítaca / i que només hi quedessin ampolles buides / de Xoriguer per terra i les burilles / dels versos que ens havíem après / de memòria per arribar-hi?”

Espartana com un samurai, Patti Smith (Chicago, 1946) sempre demana un cafè llarg i una torrada de pa morè amb oli d’oliva. I no es treu ni l’abric ni el gorro de llana, només li cal el llibre que llegeix, llibreta i ploma. Laia Malo (Berga, 1984) m’explica que va canviar del cafè amb llet a l’americà precisament mentre traduïa la Patti, i ja no ha tornat enrere. I afegeix que, de vegades, també opta per una copa de vi blanc o un quinto, i que, si la cosa s’allarga, demana “una mica de pa amb pernil, cotnes (com l’Stephen Daedalus) o alguna cosa que s’assembli al pica-pica de sípia”.

Jo soc més d’olives trencades i que corri la cervesa. Queda pendent, Laia. Com l’abraçada.

PUBLICAT A CATORZE

18/5/21

Quasi tot el que m’ajuda a escriure

Que soni All Along the Watchtower del Jimi Hendrix m’ajuda a escriure. O Mystery Train de l’Elvis. O Death dels White Lies. O Baba O’Riley dels Who. O Milestones del Miles Davis. O Dancing Barefoot de la Patti Smith. O Insight dels Joy Division. A 30 de l’escala de volum del meu portàtil. I tota la poesia que contenen les novel·les de Roberto Bolaño, i totes les carreteres, tots els deserts, totes les planures i tots els cavalls narrats per Sam Shepard, i tot el jazz dels paràgrafs oceànics de Jack Kerouac.

El que no m’ajuda a escriure és el soroll que fem tots plegats massa sovint, però alhora és una de les coses que em fan sortir a triscar tot sol per la muntanya. I això sí que m’ajuda a escriure. I llegir i que em ressoni per dins la prosòdia nostàlgica i sinuosa de la Maria Cabrera i la prosòdia elegant i combativa de la Mireia Calafell i el misteri atàvic de l’Anna Gual i el misteri glaçat de la Silvie Rothkovic, entre d’altres.

I l’entrevista èpica que Kiko Amat va fer-li a Jim Dodge, on l’autor de Fut li etziba que val més que la recompensa sigui l’obra mateixa, “perquè serà l’única que rebràs”, i on Amat parla, precisament, de fer les coses per “celebrar el tiberi”. I allò que diu Vila-Matas: que on s’ha de ser veritablement original és citant. I allò altre que, també segons Vila-Matas, va dir Marilyn Monroe: que citar és repetir malament el que ha dit algú altre. I Truman Capote deixant-li anar a la mateixa Marilyn “em pensava que eres rossa natural” i ella contestant-li “ho soc, però és que ningú és tan, tan natural. I per cert, ves a la merda”.

La Laura López Granell dient-me un dia que, per molt que se n’amaguin fent-ho en prosa, n’hi ha que són poetes. I per tant, tota la poesia del nostre estimat Jaume Cabré, que va deixar Jo confesso “definitivament inacabada”, de tan perfecta, i l’Àguila Negra i el xèrif Carson campant per sempre a la nostra memòria. I els paisatges de les pel·lícules de Wim Wenders, siguin Berlín o Texas, la manera que té Wim Wenders de filmar els paisatges, de convertir-los en personatges fascinants i tristos. I la manera com encara el cinema i la vida Werner Herzog. I la calma i la ironia de Jim Jarmusch. Tot això m’ajuda a escriure.

I la consciència del seu propi cos, i l’elasticitat i la força, d’una mestra de ioga. O d’un ballarí clàssic. O d’una escaladora atacant sola una paret vertical de roca, tota concentració i dansa. O fotre’m a córrer pel bosc quan només m’hi volia perdre, a peu, una estona. Fins i tot sota la pluja, sobretot sota la pluja. I ensumar el bosc moll, entaforar-m’hi, flotar-hi. Les endorfines.

Llegir De Luca, Ginzburg, Pla, Rodoreda, Perejaume, Brautigan, Carver, Ibarz, Casasses, Kapuscinski, Cortázar, Borges, Thoreau, Espinàs, Monzó, Bradbury, Badal, DFW, Winterson, Campbell, Carrère, Serés, Snyder, Bukowski, no hi caben, aquí, totes les lectures que m’exciten, ni totes les meves dèries cinèfiles. Però tots ells, i molts més bons exemples de dir tant només amb el just i necessari. De clavar-ho. D’esculpir-ho. De deixar-ho voleiant al vent, amb gràcia.

I també aquella columna de la Leila Guerriero, la seva llista de coses que l’ajuden a escriure. Tota la seva obra m’inspira, de fet, la manera com respiren els seus textos, la seva autoexigència, no posar-s’hi si no és per cremar-ho tot per il·luminar-ho tot.

Vet aquí, doncs, quasi tot el que m’ajuda a escriure. I també saber que només depèn de mi. Que només haig de seure al teclat i remar. I que, en qualsevol cas, naufragar és sempre un nou començament.


publicat a CATORZE

La germandat del Nobel per a Stephen King

Per temes de feina que acaben sent plaer, amb la Paula Jarrin, la llibretera de l’Al·lots, solem parlar de literatura infantil i juvenil i per tant de Rodari, Sempé, Badal i Celej, Vallès, Bonilla, Sendak, Canosa, McKee, Davies, Picanyol, Wormell i un llarg etcètera. Però, alhora, la Jarrin i jo formem una germandat secreta (fins avui) que conspira perquè Stephen King (Portland, Maine, 1947) rebi d’una vegada el Premi Nobel de Literatura.

Per què? Molt senzill. Perquè la gran novel·la americana va escriure-la ell i es titula It (DeBolsillo, 1986, traduïda al castellà per Edith Zilli, i inèdita encara en català, mare de déu senyor). Està protagonitzada per un monstre, un pallasso assassí que s’alimenta de la por de les seves víctimes, i també per un grup d’amics que comparteixen aventures, complicitats i secrets, que arrossegaran durant dècades. Els coneixem de nanos, quan el pallasso comença a assetjar-los, i seguirem al seu costat quan, ja de grans, es vegin obligats a tornar-se a enfrontar al monstre. Retrat generacional i novel·lassa (en tots els sentits: té mil cinc-centes pàgines).

La Paula i jo estem farts de predicar-ho, però tornem-hi: King domina l’ofici narratiu fins al punt que a la tercera pàgina no és que et creguis els seus protagonistes, és que et fa l’efecte que els coneixes de tota la vida. Posa en solfa personatges complexos, ni bons ni dolents, persones fetes de carn i ossos, i dubtes, tan versemblants que quan t’hi introdueix el toc fantàstic (la fantasia o l’horror) t’ho empasses. I hi empatitzes, perquè, insistim-hi, te’ls creus, i qualsevol cosa que els passi, per estranya que sigui, t’importa. King mereix el Nobel perquè és un narrador capaç de fer que “el somni sembli real, i la realitat, un somni”, com diu ell mateix al pròleg del seu volum de contes Torn de nit (Males Herbes, traduït al català per Ferran Ràfols).

Quantes vocacions lectores han despertat les seves novel·les. A quants joves perduts (que terrible, l’adolescència) han fet companyia les seves històries de por. Quants de nosaltres, tot i ja passar dels quaranta, hi tornem com qui torna a un clàssic, buscant emocions i calfreds, un mirall dels nostres temors i la imaginació desbordada marca de la casa. És l’autor de qui tinc més llibres a casa, i per sort encara no me’ls he llegit tots. En tinc prou, com deia Bolaño, tenint-los a prop.

L’altre dia, just abans de la bogeria de Sant Jordi, parlant amb la Paula vam coincidir a reivindicar una altra novel·la seva menys famosa que It. Parlàvem de 22/11/63 (Plaza & Janés, en castellà), un totxo de gairebé nou-centes pàgines amb què King retia homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imaginava què passaria si algú trobés un forat de cuc a través del qual pogués viatjar al passat, evitar que Lee Harvey Oswald matés el president Kennedy, i canviar així la història.

La cosa comença amb el propietari d’una hamburgueseria descobrint, al rebost del local, un túnel del temps que porta al passat: concretament a les 11.58 h del 9 de setembre del 1958 (cinc anys abans del magnicidi). No explicarem la novel·la, només direm que el protagonista començarà per treure’n partit anant a comprar carn a preu dels anys cinquanta, i aprofitant també per guanyar unes quantes apostes. Fins que, parlant-ne amb un amic conclouran que potser trobar el forat de cuc no ha estat una casualitat. I, junts, decidiran acceptar la missió i mirar de salvar Kennedy.

L’autor de Carrie (1974), The Shining (1977) o Misery (1987), ja ho hem dit, té la capacitat de crear personatges tan creïbles que, com a lector, pateixes per ells fins i tot en les situacions més boges. Parlem d’algú que ha publicat més de vuitanta llibres, que ha superat diverses addiccions (va arribar a escriure amb “boles de cotó entaforades al nas per estroncar la sang de tanta cocaïna”) i fins i tot a un atropellament. Ho explica a l’assaig Escriure. Memòries d’un ofici (L’Altra, traduït al català per Martí Sales): un paio el va envestir amb una furgoneta mentre caminava pels boscos de Maine. Va sobreviure de miracle. “Potser algú va tenir cura de mi.”

I ja ho sabem, la Paula i jo, que no tothom n’està convençut. Què voleu que us digui? Aneu-hi. Aquí ja n’hem dit uns quants títols. Afegim-hi l’al·legòrica La gran caminada (Males Herbes, traduïda al català per Martí Sales). Dit això, passarem a fer samarretes per activar del tot la campanya: “Stephen King, Premi Nobel: què esperen, els suecs?”.


publicat a CATORZE

Portabella, Franco i el vampir Cuadecuc

Pere Portabella li diu: “Et vampiritzaré, però no et tornaré res”. I Jess Franco li contesta que entesos. (Et vampiritzaré el rodatge, s’entén.) I d’aquí va sorgir Vampir Cuadecuc (1970), l’avantguardista film de Portabella que és i no és el making of d’El conde Drácula (1969) de Franco, pel·lícula de baix pressupost basada en el clàssic de Bram Stoker. Però no és cert que el cineasta català no li tornés res a canvi al malagueny, al contrari: alhora que rodava el seu propi film dins un film, Portabella estava parint un document històric fascinant, una mirada alternativa a una producció que va comptar amb estrelles com Christopher Lee, Klaus Kinski i Soledad Miranda, rodada en part a Barcelona.

El sí de Franco, però, depenia del sí del productor, que només va posar una condició: que Lee ho acceptés. I l’imponent i mític actor anglès… va deixar fer. Tot això, i altres coses igual de sucoses, és el que explica el documental de Carles Prats Drácula Barcelona (2017), que recull el testimoni dels mateixos Lee, Franco i Portabella, els experts en cinema Jordi Costa, Esteve Riambau i Carlos Aguilar, i les actrius Serena Vergano i Teresa Gimpera, entre d’altres.

Vampir Cuadecuc es va rodar en 16 mm, en un intens blanc i negre, i sense diàlegs, només la música de Carles Santos: no sentim la veu dels actors, Portabella perseguia una altra cosa, que no era, ni de bon tros, donar-ho tot mastegat. A Prats li explica que, aconsellat pel seu director de fotografia, va rodar amb un negatiu de so en comptes d’un d’imatge, precisament perquè així obtindria el contrast accentuat que volia, i d’aquí la força visual del resultat final. Tan exagerat que, en rebre les primeres bobines, van trucar-li del laboratori per dir-li que allò no rutllava. Portabella hi va. S’ho mira. I queda entusiasmat. Era allò. Just el que volia. Aguilar ho resumeix molt bé amb una sola frase: “Tot i que hauria pogut ser una cosa molt petulant, és pur fantàstic”.

Amb tres paios i un negatiu de so (un equip minimalista), va fer una pel·lícula que va acabar presentant al MoMA de Nova York el 1972, recorda Esteve Riambau. En aquella ocasió, Portabella i el poeta Joan Brossa, que signa el guió, van definir-la com “un esforç de reflexió sobre el llenguatge cinematogràfic”, “un intent de desxifrar el fantàstic reduït al gènere de terror”, “un discurs sobre un discurs”, “un film-vampir”. Són fragments de la carta amb què (en absència, perquè el règim franquista havia denegat el passaport al director) van presentar l’obra al MoMA. Carta que l’abans productor de Viridiana, ara director, va aprofitar per denunciar també la repressió.

Però és que, a banda de l’atreviment formal i de les diverses lectures que permet la narració fragmentada, Vampir Cuadecuc és un document excepcional. És impagable veure Christopher Lee acomodant-se, àgil i elegant, dins d’una tomba mentre el cobreixen de teranyines d’atrezzo. O el gest juganer de l’actor, just abans de ficar-se dins el fèretre, fent veure que vol esgarrapar la càmera de Portabella. O el somriure enigmàtic de Soledad Miranda (“la sevillana que va enamorar Dràcula”), que moriria en un accident de trànsit aquell mateix 1970. Per no parlar de l’escena final: Lee llegint-nos un fragment de la novel·la original de Bram Stoker, narrant-nos, precisament ell, la mort del vampir.

Si és cert que les millors llibreries són les que disposen d’un bon fons (perquè qualsevol pot tenir les novetats, però l’important és tenir memòria), el mateix es pot dir de les plataformes de cinema en línia: brillen quan ens permeten saltar d’un títol a un altre, endavant i endarrere en el temps, quan ens permeten constel·lar. Drácula Barcelona i Vampir Cuadecuc són a Filmin.


Publicat a CATORZE

Sang i fetge i paradoxes temporals

Benvolguda Lauren Beukes de Johannesburg (1976):

Catalunya és un país petit, que vol dir que poc o molt ens coneixem tots, i que ens alegrem dels èxits dels altres com si fossin els nostres. No sempre, tot s’ha de dir, que hi ha vegades que volen els punyals que fa por… Però avui som aquí per celebrar el tiberi. I per parlar de coses maques, que deia mon àvia.

Com ara que Raig Verd continuï publicant en català Ursula K. Le Guin, sempre revolucionària i brillant. Que, gràcies a Obscura Editorial, L’exorcista de Blatty oficiï en la llengua de Verdaguer. Que Laertes hagi recuperat el Soc llegenda de Matheson, i Males Herbes i L’Altra, uns quants títols de Stephen King. Que Quid Pro Quo ens hagi regalat La morta enamorada de Gautier. O que Angle hagi rescatat L’illa del doctor Moreau de Wells. I també, sense anar més lluny, que Mai Més s’entesti a traduir al català tot Terry Pratchett, i que ara publiqui una novel·la teva, benvolguda Lauren Beukes. I quina novel·la!

Les lluminoses és un trencaclosques magistral i fantàstic (en els dos sentits), és com llegir Stephen King però amb una prosa encara més esmolada, de frase curta i alt voltatge, amb assassí en sèrie i salts en el temps. És a dir: sang i fetge i paradoxes temporals. Una passada de thriller fantàstic, traduït al català per Lluís Delgado i amb il·lustració de coberta de Ricard Efa. Focs artificials, vaja. (“Perspicaç”, en va dir King, de la teva prosa, per cert.)

Si et tingués aquí, benvolguda Lauren Beukes, et demanaria per la mà de notes i croquis i fitxes i fils de llana vermella amb què, mentre escrivies Les lluminoses, vas cobrir una de les parets del despatx, per no perdre’t amb les anades i vingudes a través del temps (del Chicago del 1931 al del 1992 i tornar) de Harper Curtis, psicòpata assassí, i d’una de les seves víctimes, Kirby Mazrachi, que, després de sobreviure a un atac brutal, decideix perseguir el seu depredador, que és una manera com una altra de superar el xoc, i de tenir novel·la.

Que això d’aquest espectacular quadre sinòptic mural suposo que et ve de ser guionista de televisió, seria una altra pregunta. I també, si el personatge que et vas empescar perquè ajudés la Kirby, en Dan, reporter de successos, està inspirat en algun company de la teva faceta de periodista. Però, sobretot, m’encantaria sentir-te parlar de viatges en el temps (de teories, d’influències), de no marejar-se ni perdre el fil (vermell), de com vas tramar les pistes que van trobant-se la Kirby i en Dan tot perseguint el Harper, pistes anacròniques, i impossibles, segons la nostra lògica espaitemporal, i que fan del teu llibre un meravellós badaboques (amb sentit, perquè tot quadra).

Si et tingués aquí, benvolguda Lauren Beukes, et preguntaria si voldràs tenir res a veure amb l’adaptació de Les lluminoses a la sèrie que prepara Apple TV, amb Elisabeth Moss de protagonista. O si, com sol fer el mestre King, hi faràs un cameo, per breu que sigui.

Si et tingués aquí, et demanaria pel significat d’aquesta línia de la teva biografia que diu que vius a Ciutat del Cap amb la teva filla i dos gats “problemàtics”. Que també sembla una bona història.


Publicat a CATORZE

Bolaño i el passejant solitari

Per a un fan de Roberto Bolaño (1953-2003) com jo, és bonic saber que un tal J. Benavente va compartir complicitats i aventures nocturnes i diürnes amb l’autor de 2666, quan aquest era només un jove detectiu salvatge anònim, en un pis minúscul del carrer Tallers de la Barcelona de finals dels setanta, principis dels vuitanta, i escrivia coses com ara “que todo sea intemperie para nosotros, que no tengamos ningún tipo de coartada (…). Yo sólo tengo estos versos. Nada queda sino nuestra ternura“.
La jota és de Jaume (no de Jordi). És l’escriptor Jaume Benavente (Barcelona, 1958) qui va compartir nits que es feien matinades que es feien matins massa clars i poesia i ambició literària amb el jove Bolaño i amb A. G. Porta i més colla, “personatges singulars, excèntrics i plens de vida, i alhora de dolor i de tristesa, entre els quals destacava la figura de Bolaño”, diu Benavente. I no som parents. Però és bonica, la coincidència.

Ell tot just publica la novel·la Somnis de Valparaíso (Bromera). Ens trobem a casa seva, a Sant Andreu, per un tema de feina i és allà on m’explica tot això i on em diu que no cal fer-ho gros, que aquella amistat, aquells anys bojos i fundacionals els atresora com el que són, un regal de la vida, que no cal fer-ne publicitat. Però veu els meus ulls brillants, de mitòman. I s’obre una mica.

Durant uns anys els seus camins van coincidir, m’explica, van ser molt amics i van compartir hores i hores de conversa, sobre literatura (“Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: eso es la literatura“, deia Bolaño) i sobre la vida. Abocats a Cortázar, Breton, Miller, Burroughs, Faulkner, Vallejo, Pound i els poetes elèctrics francesos, van arribar a escriure poemes junts: “un vers ell, un vers jo, que ell anomenava cadáveres exquisitos“. Benavente fins i tot s’havia quedat a dormir, a terra, a l’estudi de Tallers.

I un dia, el que més tard pariria Los detectives salvajes va revelar-li “que s’allunyava de la poesia per endinsar-se en la narrativa”. (Cosa que era certa i, alhora, no ho era: Bolaño era poeta fins i tot en prosa. “Ingeborg le preguntaba a Reiter por qué no escribía poesía y Reiter le contestaba que toda la poesía, en cualquiera de sus múltiples disciplinas, estaba contenida o podía estar contenida en una novela“, va escriure a 2666.)

També ells van acabar allunyant-se, després d’anys de camaraderia, mantenint sempre l’estimació mútua. Per sobre de tot, Benavente diu que d’aquell amic en conserva “la seva determinació a ser escriptor [“salir a pelear“], en paral·lel al seu enorme bagatge lector. Durant molt de temps va viure en solitud i de forma espartana, sense diners per a cap mena de comoditat, de vegades ni per al metge”. Hauria pogut abandonar. No va ser així: “La condició d’escriptor era l’eix central de la seva existència. Era una mena d’asceta, de monjo templer o de samurai literari, determinat a viure d’acord amb un codi d’honor personal i molt dur. L’escriptura donava sentit a la seva vida, fins i tot en els moments de més foscor.”

Vet aquí el llegat de l’amic. Persistir. “Jo em quedo amb això. I intento fer el mateix. En un altre camí i amb altres referències, però també convençut que l’escriptura és una pulsió, una necessitat. Art que interpreta el món i l’escriptor mateix”, diu el de Sant Andreu, i matisa que ell, més que com un detectiu salvatge, es veu com “un passejant solitari”. I tot encaixa. Benavente ha escrit llibres de viatges i de poesia, contes i novel·les. Novel·les en què el paisatge mai hi és perquè sí: “Els meus llibres no tenen el seu inici davant de l’ordinador a l’estudi de casa. Neixen del viatge i d’una forma de vagarejar a través del paisatge i d’identificació amb aquest, fins al punt que esdevé un personatge més, de vegades el principal.”

Abans de perdre’s per la ciutat protagonista de la seva última novel·la, abans de viure-la i d’amarar-se’n, Benavente, de Xile, en sabia ben poc, diu: “El que em quedava dels records de les converses amb Roberto Bolaño i Bruno Montané. Suposo que va ser justament això, sentir que era un lloc llunyà, fins i tot remot, el que va fer que anhelés contemplar el Pacífic i passejar pels carrers costeruts i desmanegats de Valparaíso”.

Bolaño va dir un dia que ja ho havia dit Borges, que en literatura hi havia quatre grans temes: l’amor, els viatges, la mort i el laberint. I va afegir que viatges i laberint podien arribar a confondre’s. Les ficcions de Jaume Benavente caminen per aquest caire. Bolaño va persistir (“Yo no duermo. Estoy despierto y sostengo mentalmente las alas del avión“) fins que el seu fetge va dir prou. Tenia només cinquanta anys.

L’enyorem. I el recordem. Llegint-lo i rellegint-lo. I veient-lo reflectit als ulls de qui el va conèixer.


Publicat a CATORZE

Kae Tempest i l’energia de trobar-nos i connectar

Octubre del 2019. Kate Tempest (aleshores encara no era Kae) protagonitza el podcast Fans de l’Alcover-Moll, que dirigeix l’escriptor, poeta i traductor Martí Sales. “Europa està perduda. Nord-amèrica està perduda. Londres està perduda. Però seguim clamant victòria. Regna l’absurditat, no hem après res de la història. La gent està morta en vida, enlluernada pels carrers resplendents. Però mira com no s’atura el trànsit. El sistema és massa fi per deixar de funcionar.” És només un fragment de la traducció que va fer Sales de la cançó Europe is lost, de Tempest, que d’això va aquest podcast: de treure el màxim suc de les lletres. Tempest és poesia i música, diu Sales. Casa perfectament amb l’esperit del programa. Recita i rapeja des dels setze, escriu cançons, teatre, novel·les, poesia. I les seves influències van de Beckett i Joyce a Wu-Tang Clan. “Ha anat construint una prosòdia, una manera de dir, tan potent a nivell rítmic que gairebé no li calen les bases”, explica Sales. “És molt política però no és pamfletària. Va als budells, sense tics lírics.”

Agost del 2020. Som a l’estiu de l’any de la pandèmia. Tinc la sort de tenir feina encara: porto la comunicació del segell Més Llibres, amb l’editor Jordi Martín Lloret, que també és traductor. De fet, sempre que puc faig conya i en parlo com si fos doblador, el presento dient que és “la veu catalana de John Cheever” (entre d’altres). Em truca i em diu que acaba de contractar un assaig de Tempest, “un crit profund i sensible que reivindica el poder de la connexió creativa com a antídot contra la inacció d’un sistema egoista i autocomplaent”. Jo dic “uau”. I ell afegeix que, a més, “en aquest cas s’ha aixoplugat sota la mirada de dues bèsties ben inspiradores: William Blake i Carl Gustav Jung”. Que el publicarem nosaltres, diu, que està rumiant a qui li proposa que el tradueixi. Jo de seguida dic Martí Sales. El Jordi hi està d’acord. Falta que Sales vulgui. I pugui. Petit compàs d’espera. Fins que, al cap d’uns dies, l’editor em diu que Sales ha dit que encantat.

També l’agost del 2020, el diari The Guardian publica que Kate Tempest es declara de gènere no-binari: ara és Kae Tempest. Ho ha dit al seu Instagram, el post té més de tres mil comentaris i passa dels 37.000 likes. Diu: “Fa temps que lluito per acceptar-me tal com soc. He intentat ser el que creia que els altres volien que fos, per no arriscar-me al rebuig. Aquest és un primer pas per coneixe’m i respectar-me més. M’he estimat la Kate. Però estic començant un procés i espero que m’hi acompanyeu.”

Gener del 2021. Martí Sales entrega la traducció de Connectar. El 2017 ja n’havia traduït l’obra Wasted (dirigida per Iván Morales, a la Beckett) ficant-se “fins al coll en el seu imaginari d’esperances rompudes, d’amistats fal·libles, de món en brega permanent”. Sales afirma que amb aquest nou assaig Tempest “ha crescut, i del suc destil·lat i fermentat de la seva experiència, sovint gens fàcil, n’ha fet una reflexió propera i útil sobre l’autoconeixement, les relacions humanes i l’embat deshumanitzador del capitalisme salvatge”.

Març del 2021. Tenim vacuna però encara tenim pandèmia, morts, incertesa, crisi. No sé si hi haurà Sant Jordi, només sé que començo i acabo tots els mails desitjant salut. I que necessito l’energia que transmeten llibres com aquest per sobreviure. Connectar, de Kae Tempest, és desesperació, esperança i ritme, la seva prosòdia elèctrica impresa a la pàgina. Una confessió dels anys que va passar bevent i drogant-se fort, entrant en cotxes de desconeguts a canvi de “birra i cigarros”. Fins que la creativitat va aconseguir “travessar la boira, quan res més n’era capaç”. Un nou impuls que va seguir amb una “determinació obsessiva”.

De no trobar-se bé enlloc, si no era drogant-se i anant al límit, a devorar encara més llibres i escriure a raig, però mantenint-ho sempre tens, com recita, com canta, com s’entrega a l’spoken word. D’això va, Connectar, un testimoni excepcional de com l’art pot fer-nos més empàtics: “Cada vegada que he entrat a llocs desconeguts amb poemes per dir, m’he hagut d’enfrontar amb les meves pròpies inseguretats i prejudicis sobre a qui em dirigia i per què, i cada vegada he après que el que ens connecta és més poderós que el que ens separa.”


Publicat a CATORZE

El diable de Blatty rauca en català

Crec que ja és impossible llegir aquesta novel·la sense que per dins ens ressoni la insidiosa i hipnòtica Tubular Bells de Mike Oldfield. O sense pensar en aquell “¿Has visto lo que ha hecho la cochina de tu hija?” del doblatge en castellà de la pel·li. O sense tenir present la icònica imatge del pare Lankester Merrin, encarnat per Max von Sydow, palplantat davant la casa, abric, barret i maletí, només un home contra el diable, mirant fixament cap a la finestra per on vessa un doll de llum blanca i maligna que converteix la seva figura en una ombra. Aquella ombra que era la nostra esperança.

Max von Sydow venia, entre altres coses, de jugar als escacs contra la Mort a El setè segell (Ingmar Bergman, 1957) quan la Warner va escollir-lo per interpretar el capellà veterà que ajuda el jove jesuïta Damien Karras a expulsar el dimoni de la Regan, una nena d’onze anys, filla d’una atrafegada actriu de Hollywood. Estem parlant, esclar, de L’exorcista (William Friedkin, 1973), la popularíssima adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de William Peter Blatty (1928-2017), que va signar-ne el guió, pel qual va rebre un Oscar.

Cinquanta anys després de la publicació de la novel·la, Obscura Editorial ens la porta en català amb traducció d’Eduard Sepúlveda. És l’edició revisada i ampliada pel mateix Blatty l’any 2011 (40è aniversari). Què canvia respecte de la versió del 1971? Gairebé res pel que fa a la trama, l’estructura i els personatges, explica l’autor a la introducció, però hi ha un personatge nou que apareix en una escena nova, de només sis pàgines, que “m’imagino que serà la més esgarrifosa i més difícil d’oblidar de tot el llibre”.

Com es nota que es guanyava la vida narrant, el paio. Ens promet sis paginetes noves, encara més esfereïdores que les que ja formaven una de les novel·les de terror més reeixides de la història, i ho deixa caure així, com qui no ho vol. Només per aquest extra del “muntatge definitiu” ja val la pena córrer a la llibreria. Però és que també hi ha el fet històric que sigui la primera traducció al català, i la meravellosa edició en cartoné, i el disseny de la coberta de David Rendo: peça de col·leccionista.

Blatty estava a l’atur, mig ofegat en la misèria, quan la va escriure. Els estudis de cinema ja no compraven guions de comèdies, que era al que s’havia dedicat durant anys. Estava desesperat. Va inspirar-se en el relat d’una possessió demoníaca dels anys quaranta. I va crear el personatge del pare Karras, corcat per una terrible crisi de fe després de la mort de la seva mare. És el psiquiatre jesuïta a qui demanarà ajuda la mare de la Regan, després d’un calvari de proves mèdiques. I qui acabarà fent un pols titànic amb el diable a l’habitació d’una nena de Georgetown (Washington DC). (“Sabia que un exorcisme es podia allargar setmanes, inclús mesos; sabia que sovint acabaven en fracàs.”) És qui sosté el conflicte intern més interessant, més encara que l’escruixidora pirotècnia que desplega el diable. Els dubtes el turmenten, però ho donarà tot.

No és una novel·la còmoda de llegir: és opressiva, angoixant i tan visual com la pel·lícula, una festa per als amants del gènere, vaja. Però almenys a les “12 Hores de Terror” tenies els amics al costat, i crispetes. Llegir-la ara, al llit, amb els nanos dormint a l’altra habitació, és una altra cosa. Ja ho diu Stephen King, que no hi ha res més terrorífic que patir pels de casa. El millor, per mi, continuen sent les últimes setanta pàgines, la quarta part, quan entra en escena el pare Merrin, que és el Gàndalf d’aquesta història (el diable seria el bàlrog).

Blatty no va estalviar-nos patiment, ni insults, ni cops d’efecte, ni fluids corporals. L’adversari és terrible, i durant poc més de quatre-centes pàgines ens sacseja i ens acolloneix de valent (“La nena morirà! La truja morirà!”). Però també ens va regalar el pare Merrin, “la fe sòlida i senzilla de l’exorcista”.


Publicat a CATORZE

Tendra i furiosa, la «Revancha» de Kiko Amat

Amb fúria, que també vol dir amb un ritme obstinat. Si això fos un d’aquells programes moderns de la tele i no una columna, ara de fons sonaria The National Front Disco del Morrisey, i una veu en off diria: Revancha està narrada amb fúria i tendresa, i tallada amb una violència brutal, explícita i estètica alhora, tipus Oldboy de Park Chan-wook. Així és l’ultima novel·la de Kiko Amat (1971), que publica Anagrama. I com a la pel·li del sud-coreà, al llibre del de Sant Boi hi ha martells, i homes que els fan servir contra altres homes. Però no tot és sang. També hi ha el dolor. Del que no és físic. I una tristesa molt fonda.

Kiko Amat ha bastit Revancha amb la mateixa ètica del treball que gasta Stephen King, que sap que a ningú li importaran els teus personatges si no fas que respirin. Els detalls, vaja. Com van vestits, com es mouen, quin argot fan anar. Com s’hi tornen, si els toca el rebre. Què han perdut. Què els ha convertit en el que són. Què pretenen. (“Uno de los hombres dijo Jesús, María y José, aún recuerdas eso, Jesús, María y José, los invocó a los tres, a la puta Sagrada Familia, de nada sirvió.”)

Amat ha dibuixat tan bé els personatges (i tan mesuradament) que aconsegueix que el drama t’incumbeixi. El dels protagonistes i el dels secundaris. Comences a llegir i de seguida t’hi sents implicat. Com se sent implicat el salmó en l’art de la pesca, un cop ha mossegat l’ham i aquest li travessa el paladar i l’arrossega fort i de sobte el fa volar. I així és com et va portant, el paio. Ara al Besòs, ara a Barcelona, ara al Baix Llobregat. L’extraradi, “els barris xungos”, que sol dir l’autor d’Antes del huracán o Chap Chap.

Ara un capítol narrat en una virtuosa segona persona, ara un de tall més clàssic però igual d’efectiu, en tercera. La història, passat i present sincopats, de l’Amador, número dos dels Lokos, grup ultra de seguidors del FC Barcelona, que amaga un secret que el posa en perill; i la història, també anant i venint a cop de flashbacks, del César “Jabalí” Beltrán, exrugbista reconvertit en venjador professional de víctimes de pederastes. (“Vengo por lo que hiciste. / Pero ¿q-q-quién eres? / Nadie. La revancha (…). / Yo no quería hacerlo (…). / Eso no importa. Qui la fa, la paga.”)

Dos personatges fascinants (per complexos) que s’acabaran trobant. I el que en resulti, d’aquesta topada, que està clar que no serà suau, també ens concernirà. I se’ns quedarà gravat, com alguna de les escenes d’American History X –la vorera, la dentadura, la bota– o de La Haine.

Violència ultra, crim organitzat, drogues, sexe i humor (“ultrasubtil” però necessari). No vull ser més explícit parlant de la trama: aneu-hi, de veritat, mossegueu l’ham. Hi ha escenes dures, però, insisteixo, també una tristesa indefugible, i tendresa, i les complicitats que establim entre nosaltres, les persones, fins i tot (o precisament) en els escenaris més adversos. Cosa que no justifica res, o sí, que d’això va també la novel·la.

The National Front Disco és una de les cançons que va punxar Amat fent de DJ convidat al Pista de fusta de Miqui Puig (a iCat) un vespre del juliol passat. La va presentar dient que Morrissey s’havia posat a la pell “d’un nen danyat, que orbitava cap al rotllo neonazi anglès”. També va dir que era una cançó molt important per a ell. I per a una novel·la que acabava d’escriure. I quin tros de novel·la.


Publicat a CATORZE

«Gary Snyder with a gun» (una imatge)

Gary Snyder with a gun, així en anglès, podria ser una cançó de Miss Kittin o el nom d’una banda de punk. Però és una imatge. Una imatge que no em puc treure del cap des que vaig llegir l’entrevista que Xavi Ayén va fer al poeta i editor Lawrence Ferlinghetti (1919), l’amo de la llibreria City Lights de San Francisco, bressol de beatniks. L’home assegurava que durant un temps el també poeta i amic seu Gary Snyder (1930) —ecologista, budista zen i d’esquerres— va dur pistola.

Jo estic enamorat de Gary Snyder vagi o no vagi armat (frase que hauria d’haver titulat la columna). Estem parlant d’un paio que va escriure que “necessitem més dones en política. Necessitem una visió religiosa que abraci la naturalesa i no temi la ciència, líders empresarials que coneguin i acceptin els límits ecològics i espirituals, líders polítics que hagin passat temps treballant en escoles, fàbriques o granges. Però el que més necessitem és, en última instància, éssers humans que estimin el món”. És un fragment de Les muntanyes són la teva ment (Tushita Edicions), llibre que recull poemes i petits assajos seus, traduïts per José Luis Regojo i Jaume Subirana. També aquests versos, per posar un altre exemple:

“Un brogit d’ocells
es llança en picat i volta
es decanta
volant gairebé sempre per separat
però aplegats!
junts;

mai un guia,
tots a la vegada

buida
balla la ment.

Fan arcs i giravolts i llavors
acaben el seu vol.

S’aturen.
Fi del poema.”

És l’home que va inspirar The Dharma Bums (1958), la novel·la de Jack Kerouac que Manuel de Pedrolo va rebatejar de manera brillant com Els pòtols místics. Graduat en Literatura i Antropologia i amant de la vida salvatge, ha fet de granger, de guarda forestal, de professor universitari. I és amic de Jim Dodge, que (entrevistat per Kiko Amat) va dir que llegir Wendell Berry, Ursula K. Le Guin o Gary Snyder t’amplia la intel·ligència i la comprensió, pels seus inusuals “angles de ment”.

Ha publicat més de vint-i-cinc llibres de poesia, prosa i assaig. El 1975 va guanyar el Pulitzer amb el poemari Turtle Island (traduït al castellà pel mateix Regojo, a Kriller71). Té noranta anys, però se’l veu fort i serè com un puma amb cabells blancs. Viu a les muntanyes de la Sierra Nevada californiana en una casa que va construir ell mateix.

I continua en peu de guerra contra qui prima l’interès privat per sobre del col·lectiu: als Assaigs sobre vida i natura (Quid Pro Quo, traduïts també per Regojo), hi alerta que “massa persones amb poder als governs i a les universitats del món semblen tenir prejudicis contra el món natural, i també contra el passat, contra la història”.

Més potent que la imatge del poeta armat, doncs, les seves paraules sàvies.




Publicat a CATORZE.

12/2/21

Coses Que Llegeixo (#CQL 1): DE PEDRA I OS, de Bérengère Cournut

De pedra i os, de la francesa Bérengère Cournut (1980), és una novel·la amb una prosa precisa i poètica, i alhora descarnada, que t’embolcalla des de la primera pàgina: de seguida ets a l’Àrtic amb la Uqsuralik, la noia inuit protagonista, i de seguida s’esquerda el glaç i et quedes sol amb ella, en una nit “clara com l’alba”, mentre l’iglú i la mare i el pare i els germans i els gossos i el trineu queden a l’altra banda, i l’esquerda és cada vegada més gran, i “una boirina s’enfila des de la foscor de l’aigua”. I fot un fred que pela, esclar.

Ella ha sortit perquè un mal de panxa inaudit l’ha despertada. I, sota una lluna que “brilla com dos ganivets de dona posats junts”, li ha semblat que del ventre li sortia “sang i fetges d’ocells”. I tot seguit, una vibració. El trencament de la banquisa. La separació, l’isolament. I som només a la segona pàgina d’aquesta novel·la iniciàtica, espiritual i ecologista, de poc més de 170 pàgines (i un grapat de fotografies en blanc i negre d’una estranya bellesa), i molt ben traduïda al català per Marta Marfany.

La Uqsuralik s’ha quedat sola. Així comença aquesta novel·la, que publica Més Llibres.

“De seguida hi vaig connectar”, explica Marta Marfany, que també ha traduït al català autors com Balzac, Beckett o Gautier, entre d'altres. “No sempre va així, però en aquest cas de seguida vaig enganxar-li el to i m'ho vaig passar molt bé. És la història d’una noia inuit narrada per ella mateixa i, alhora, també és com una mena de viatge a través de la seva cultura, les tradicions i la mitologia, el lligam transcendental amb els animals i amb la natura.”

La coberta, espectacular, és una il·lustració d’Ignasi Font.

6/2/21

Marina Garcés: «La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar»

Filòsofa d'aula, biblioteca i escriptori, Marina Garcés (Barcelona, 1973) també hi posa el cos, quan cal. El combat contra la credulitat va ser «revolucionari», diu a Nova il·lustració radical (Anagrama), i ara és «necessari». Hi ha en disputa l'interès de tothom «contra els interessos del capitalisme actual», assegura. I, també, que la nostra ja és una «condició pòstuma»: entre l'ésser humà i la natura només queda per veure «qui destruirà a qui». Amb tot, la resistència, il·lustrada i radical, se la imagina com una tasca de «teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora». Ara publica Escola d'aprenents (Galaxia Gutenberg). Abans, Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg), Fora de classe (Arcàdia) i el títol esmentat d'Anagrama, entre altres. Dirigeix MUSSOL, el nou grup de recerca en filosofia per als reptes contemporanis de la UOC, que recull la necessitat de «continuar pensant» que propugnava Diderot al segle xviii i la planta en ple segle xxi, amb l'objectiu «d'aglutinar la recerca» i «impulsar intercanvis, seminaris i debats, tant a escala nacional com internacional».

Què és el primer que ha dit als membres de MUSSOL?
El primer que els he dit és que l'esforç burocràtic de formalitzar l'existència d'un grup només té sentit, per a mi, perquè em fa il·lusió treballar amb ells i buscar junts allò que veritablement ens mou i ens inquieta. Això no és retòrica: trobar companys i companyes il·lusionants és una sort i és excepcional. Penso que la constel·lació de gent que ha anat apareixent entorn del màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis té la virtut de no haver fet recorreguts vitals i intel·lectuals previsibles i que, per tant, estarà molt bé poder posar una mica en òrbita compartida les trajectòries d'alguns de nosaltres. A mi, almenys, m'interessa, i per la resposta de tots plegats, penso que a tots ells també. La motivació, doncs, està més en el pla del desig, la intriga i les ganes, que de la cobertura material i institucional, ja que la recerca pràcticament a tot arreu ha d'afrontar una realitat precària. És una situació que em fa mal i que hem de fer explícita, també. Al nostre país, tenim professors i investigadors excel·lents, que ja no són nens, i que estan en situacions penoses.

El nom del grup, MUSSOL, és una metàfora del compromís de fer guàrdia quan tothom dorm?
El mussol és l'au que acompanya Atenea, deessa de la saviesa, però també de la guerra, i a la cultura occidental s'ha considerat el símbol de la filosofia. Quan vaig fer dinou anys, durant el primer any de carrera, els meus companys de la universitat em van regalar un mussol de metall que m'ha acompanyat sempre. El mussol té els ulls oberts de nit, vetlla mentre tothom dorm, emprèn el vol quan la vida es replega i desafia la foscor. Ara estem en temps foscos, perquè ens costa llegir el present i imaginar el futur. Invocar la figura del mussol és una invitació a fer nostra la nit.

Fer nostra la nit i fer guàrdia, contra quin enemic?
La referència a Atenea ens recorda que la saviesa i la guerra no estan del tot separades. La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar: els dogmatismes, l'obvietat, els sistemes tancats, la por, el càstig, l'estupidesa… Són elements de les societats humanes que ara prenen nous rostres, però que sempre hi han estat. Actualment, hi ha un reforçament de l'autoritarisme que pren forma de populisme, de lideratges forts, de nous conservadorismes, però també hi ha un autoritarisme de la productivitat, dels resultats, de la immediatesa i de la burocràcia. En l'àmbit acadèmic, aquesta segona forma d'autoritarisme és especialment greu i està estrenyent els marges del pensament. No em refereixo només al marge d'existència de les humanitats o de la filosofia. Em refereixo també a la possibilitat de fer una ciència que dubti, que escolti i que creï línies de recerca agosarades.

Els integrants de MUSSOL hauran de ser «insubmisos, incrèduls i alhora confiats», com les teixidores il·lustrades radicals del seu assaig?
Una de les coses que m'espanta més a la vida és la gent que ha perdut les preguntes, és a dir, la curiositat per allò que no sap, la inquietud per allò que no és fàcil, el desig de trobar l’estranyesa. Penso que la gent que ens hem trobat a MUSSOL compartim aquests desitjos. No sé si són virtuts, potser ens fan la vida més difícil, però per a mi són la condició per a un pensament que no es dediqui a reproduir fórmules.

«Hi ha en disputa l'interès de tots contra els interessos del capitalisme actual», ha escrit. Una frase rodona que em recorda allò que va dir Bukowski: que el capitalisme, després d'haver sobreviscut al comunisme, es devorava a si mateix (cosa que vol dir que ens devorem a nosaltres mateixos).
Estem en un capitalisme de la depredació. Més enllà de la destrucció creadora de la qual parlava Marx, ara el que tenim és depredació i devastació. En els aspectes ambientals això és evident, i ara tenim també la situació sanitària, però penso que també està passant respecte a les dimensions subjectives, afectives i relacionals de l'ésser social que som. El capitalisme actual ja no funciona des del temps de la promesa (d'una vida millor, encara que sigui desigualment millor), sinó des de la por de «quedar fora». Fora de joc, fora del país o de la ciutat on vius, fora de casa (literalment), fora del mercat cada cop més estret d'oportunitats en què s'ha convertit la societat. Això ens fa servils i orienta la nostra acció cap a algun tipus d'«almenys»: almenys tinc feina, encara que em paguin malament; almenys tinc casa, encara que sigui a un preu abusiu; almenys van a l'escola, encara que no sapiguem què hi aprenen, etc.

Als seus escrits aposta per la interdisciplinarietat. El grup MUSSOL també hi apostarà?
Tant el màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis com el grup de recerca MUSSOL entenen la filosofia com una cruïlla de sabers i de no sabers. No hi ha un camp tancat per a la filosofia. No es fa filosofia en un estadi de futbol, sinó en un encreuament de camins. Per tant, més que interdisciplinarietat en el sentit de sumar o barrejar disciplines, jo crec en una labor del saber i del pensament a partir de problemes comuns. La gràcia és saber-los elaborar més enllà dels llenguatges particulars.

«Ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal», una «indiferència inquietant», ha dit. El grup MUSSOL s'adreçarà també a la societat, doncs?
Ens estem plantejant fer la nostra feina col·lectiva a la cruïlla, també, entre l'entorn acadèmic, el cultural i el social. No creiem en l'autoreferencialitat del sistema acadèmic i entenem que la universitat és una institució social que es deu a la societat a la qual pertany. No solament li ha d'oferir resultats, sinó també maneres de poder-se pensar a ella mateixa, en conflicte i en tensió amb els problemes comuns del seu temps. La universitat ha d'aspirar a elaborar, però també a compartir les formes de coneixement i de reflexió més atrevides i fer-ho en col·laboració i en diàleg amb altres veus i entorns d'experiència. El dins/fora de la universitat s'ha convertit en un abisme que empobreix la societat, però que, sobretot, esterilitza la vida acadèmica. Per això el primer projecte que engegarem es diu «Ecologies de la imaginació» i vol estudiar, de manera teòrica i pràctica, com la filosofia pot contribuir, avui, a l'acció cultural i a la transformació educativa i social.

També ha escrit, parafrasejant Adorno, que «per curar cal destapar; per pensar cal deixar cridar». Què ens cal destapar, què està malalt?
Des d'El pressentiment, el darrer projecte llarg d'Espai en Blanc, dèiem fa anys que estàvem «malalts de normalitat»… Ara no sabem si volem tornar a aquella normalitat que ens emmalaltia o apostar, realment, per investigar altres camins de vida personal i col·lectiva. Estem en un punt en què es fa tan difícil imaginar un futur esperançador, que el passat més immediat sembla glòria. Però, és clar, és precisament aquest passat, les maneres com produíem, consumíem, viatjàvem, treballàvem, etc., el que ens ha portat fins aquí. Ens fa por posar-nos malalts de COVID-19, però encara ens fa més por enfrontar-nos a les causes reals d'aquesta malaltia.

Encara batega el projecte de pensament col·lectiu Espai en Blanc? En compartirà experiències amb els integrants de MUSSOL?
Sí! El batec d'Espai en Blanc ja fa anys que es concentra en El pressentiment, una publicació en forma d'una sola pàgina, entre el cartell i el full volant, entre la composició gràfica i l'aforisme. És una nova manera d'habitar l'espai buit entre discursos formatats que ens assetgen contínuament, des dels mitjans de comunicació, l'acadèmia, la indústria cultural, el sentit comú… Sempre hem dit: «una mica d'impossible o m'ofego», i la manera com ho hem anat experimentant és obrint forats, interrupcions i desviaments per poder-nos trobar. Ara, la pandèmia ens ha allunyat d'aquest terreny d'experimentació constant, de relació amistosa i de trobada oberta… És el que enyoro més en aquests moments.

Quina és l'última vegada que «va posar-hi el cos»?
L'última vegada que em vaig sentir en perill davant del poder va ser davant del jutge Marchena! Però, més enllà d'aquesta anècdota, paradoxalment penso que quan veritablement tots hi hem posat el cos ha estat durant el confinament i els semiconfinaments. És una paradoxa. Els nostres cossos empresonats a casa, obligats a no tocar-se, a estar lluny d'estimats i d'estranys, estan vivint una prova de resistència política, una acció col·lectiva de cura recíproca en forma d'aïllament individual que mai no ens hauríem imaginat. Trobo que és interessant pensar aquest moment d'aquesta manera, més que com l'expressió d'una obediència passiva i arbitrària. Una altra cosa serà com en sortirem. Oblidarem que el distanciament ha estat una manera de tenir cura dels altres? Guanyarà la por sobre la solidaritat? Aquestes preguntes m'espanten bastant.

publicat per Jordi Benavente a la UOC