Senyores i senyors, PRESENCIA HUMANA magazine, vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció

“No tengo estómago para estas cosas” 

Philip K. Dick 

Sòrdids, ferotges i demencials. Per ara, m’he llegit només dos dels vuit relats que ofereix el número 1 de la “revista de literatura extraña” Presencia Humana magazine, que coediten Jot Down Books i Aristas Martínez (2013); 128 pàgines, 18 euros, amb il·lustracions de Pablo Gallo i vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció. I no m'he pogut esperar, volia parlar-vos-en ja.

Els culpables són ‘De lobos y hombres’ d’Emilio Bueso (Castelló, 1974) i ‘Dejad que los niños’ de Jesús Cañadas (Cádiz, 1980). ¿Què feu, que encara no teniu el vostre exemplar?

El de Bueso és la història d’un... Bé, ja coneixeu a Bueso (i si no, llegiu Diástole, Cenital o Esta noche arderá el cielo), no sabria descriure-us de què va sense esbudellar-lo. Puc dir-vos, això sí, que hi surten llops i gossos salvatges; ciutats devastades per la guerra, paisatges de malson i éssers diabòlics, passats de voltes i amb el magnetisme marca de la casa; i sang, i sexe. (“Esto no es una pieza para niños, es una canción para las jaurías”)

Cañadas parteix d’una imatge potentíssima: divuit santcristos cobren vida, es despengen de la creu i surten de les seves esglésies, en silenciosa processó, de matinada, en un municipi de La Alpujarra granadina, desencadenant una sèrie de fets terribles, pura anada d’olla. Imprescindible, també. (“Hoy había una mano en el fregadero. Es la mano de un hombre adulto. Tiene pelos en los nudillos”)

Dos relats, doncs, estripadíssims, ergo molt recomanables, que són una bona mostra d’aquests autors “Friki Mainstream”, en paraules de l’escriptor i traductor Javier Calvo (Barcelona, 1973), autor de l’editorial (recordeu que parlem d’una revista), titulada ‘Historia de dos ciudades: fándom, hipsters y el fantástico español’, un bon repàs del fenomen.

Aquesta sucosa (i sagnant) antologia la completen relats de Miqui Otero, Sofía Rhei, Javier Fernández, Carlos Gámez, Víctor Nubla i Rubén Martín Giráldez.

DIÁSTOLE, d’Emilio Bueso. Fascinant, violenta i original novel·la de terror

Emilio Bueso (Castelló de la Plana, 1974) és un d’aquells autors que fan que sembli fàcil. Que ho sembli, dic. Perquè no tothom pot construir castells de naips amb aquesta solidesa. La seva prosa té una cadència sincopada (frases curtes i paràgrafs d’una sola línia combinats amb descripcions més àmplies i diàlegs de precisió) que flueix, i que avança i avança i avança... fins que t’has polit la novel·la sencera i aixeques el cap, els ulls vermells, regust de sang i un somriure estrany d’orella a orella.

Diástole (Salto de Página, 2011) està escrita en primera persona i amb dos narradors: en Jérôme, un jove pintor maleït, consumit per l’heroïna, i l’Iván, un personatge estrambòtic, reclòs en una mansió mig en ruïnes, que li encarrega un retrat a l’artista, amb una condició: el pintarà en quatre nits seguides. 

En Jérôme, simpàtic perdedor, usa un present d’urgència, un to lumpen i una oralitat molt ben aconseguits. L’Iván, d’un magnetisme inqüestionable, va descabdellant la seva terrible història a base de flashbacks mentre el pinten. L’encert d’aquestes dues veus és comparable al de Marc Pastor quan va escollir la Mort com a narradora de la genial La mala dona. 

Bueso dosifica la informació sobre la identitat i les peripècies dels personatges magistralment. De mica en mica anirem descobrint la complicada vida d’en Jérôme i l’enigmàtic passat de l’Iván, que ha travessat l’infern del setge de Leningrad, la dictadura soviètica, una intensa història d’amor i la catàstrofe de Txernòbil, en una mena de road movie de malson.

Qui és l’Iván? Per què tria un artista ionqui perquè el retrati en un llenç? Com es passa per tots aquests escenaris de terror sense deixar-hi la pell? No penso destapar-vos la trama, ja ho sabeu. Llegiu-la. 

A mi, Diàstole m’ha recordat el lirisme, els personatges turmentats i les atmosferes malsanes dels relats del britànic Clive Barker; la hipnòtica i primeta novel·la El pistolero (La Torre Oscura I) d’Stephen King; el gust per l’estrany, la foscor i els monstres que hi habiten de Howard Phillips Lovecraft i els seus deixebles; la verbositat incontenible de Chuck Palahniuk, i l’entranyable realisme brut amb què Charles Bukowski retratava misèries i addiccions. 

Què més necessiteu per abocar-vos-hi ja, a aquest abisme? Voleu més motius? Un altre: Bueso demostra que no calen 500 pàgines per deixar bocabadat el lector. Ell en necessita només 233. 

Emilio Bueso és enginyer i professor de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, i autor de diversos relats i de les novel·les Noche Cerrada, Diástole, Cenital i la més recent Esta noche arderá el cielo*

(*Bueso presentarà Esta noche arderá el cielo el proper 5 d’octubre, a les 18 hores, a la llibreria Gigamesh de Barcelona, amb l’editor de Salto de Página, Pablo Mazo, i el també editor i propietari de la llibreria, Alejo Cuervo)