Llibres maleta (plens de records i llum)

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta", deia Serguei Dovlàtov, traduït per Miquel Cabal, a La maleta (LaBreu). Esclar que podria ser que l'escriptor rus exiliat a Queens, Nova York, senzillament s'ho hagués fet venir bé: el seu llibre –impregnat del laconisme irònic de qui va passar per la universitat i per la presó, va fer de periodista i de vigilant en un camp de treball, i va morir alcoholitzat poc abans de fer els 50– narra la història dels vuit objectes anodins (barret, mitjons, guants, jaqueta, etcètera) que Dovlàtov va endur-se de l'URSS en una maleta. Una excusa tan vàlida com una magdalena per tibar el fil de la memòria.

A Inventari de coses perdudes (Més Llibres, traduït per Maria Bosom), la berlinesa Judith Schalanksy invoca dotze coses desaparegudes, com els cants d'amor de la poeta Safo ("poemes mutilats que esperen que algú els completi"), el palau de l'RDA o una illa submergida per sempre més a l'oceà; i, amb aquesta excusa, posa en solfa vivències personals, assaig i ficció, per demostrar-nos que res desapareix del tot mentre en quedi el record. Més que maleta, aquest seria un llibre museu, en què cada peça inspira un relat tan emotiu com original: "L'endemà, al lloc on hi havia hagut l'atol, només devien flotar uns quants arbres morts sobre la superfície del mar, llisa com un mirall".

A Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, traduït per Marina Bornas), Stefanie Kremser hi consigna les vint-i-dues adreces de cinc països diferents, a banda i banda de l'Atlàntic, en què al llarg de cinc dècades ha tingut raspall de dents, i per tant residència. Són, doncs, unes memòries en trànsit en què aquesta rodamon privilegiada (perquè no ha hagut de fugir mai d'una guerra ni de la gana, com diu ella mateixa) s'interroga, literàriament, sobre per què escriu, i sobre qui és i d'on és, malgrat (o gràcies a) totes les vegades que ha triat fer les maletes. "De què em desprenc i conservo només en el record, i què m'emporto en el pròxim trasllat?"

Patti Smith diu a M Train (Lumen, en castellà) que el seu dilema sempre que se'n va de viatge és, precisament, decidir quins llibres fica a la maleta, a banda d'una Polaroid, un grapat de mitjons d'abelles i samarretes dels Electric Lady Studios. El seu és un llibre capsa de records i de lectures, amb els quals Smith fa el que vol. És a dir: fa literatura, de la bona. I és que tot li germina, a l'autora del Horses. A L'Any del Mico (Club Editor, traduït per Martí Sales) hi diu: "I em vaig veure amb en Sam a la seva cuina de Kentucky i xerràvem d'escriure. Al final, deia, tot és pinso per una història, és a dir, suposo, que tots som pinso".

I passa el mateix amb Mercè Ibarz ("llauradora de les lletres"), que ara, amb Labor inacabada, tanca el Tríptic de la terra, en una edició d'Anagrama que inclou La terra retirada (1993) i La palmera de blat. Com Patti Smith, Ibarz escriu en una culta i amena primera persona sobre experiències pròpies i generacionals, que barreja magistralment amb l'assaig fotogràfic, cultural i antropològic; des del seu poble natal, Saidí, a la Franja, fins a Barcelona, passant per Lleida. I domina, com Sebald, l'art de narrar fent marrada però sense perdre mai el fil. "I ara sé que escriure és una pagesia. (...) La mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure."

També hi ha llibres que més que maletes són com tot l'hangar de l'Àrea 51, on acaba l'Arca de l'Aliança, a la mítica pel·li d'Indiana Jones. Llibres com 2666 del Bolaño, els Diaris de Kafka o el Jo confesso del Cabré. I n'hi ha que són volcans, tan fascinants i tan capaços d'arrasar-ho tot: Teoría de la gravedad, de Leila Guerriero, per exemple. Però això ja seria tema per a una altra columna.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Stefanie Kremser, autora de la novel·la 'Carrer dels oblidats': “Barcelona (encara) no és un parc temàtic”

“Baixada de Santa Eulària / Tu la veres rodolar / D’un abisme a l’altre abisme / Per aquells rostos avall, / Dexant per rastre en les herbes / Un bell rosari de sanch”. Són versos violents de Jacint Verdaguer, citats a l’inici de la primera novel·la negra de l’escriptora, guionista i documentalista alemanya i brasilera Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967). Carrer dels oblidats (Empúries, 2012) és la història d’una periodista que mentre escriu una guia alternativa de Barcelona col·labora amb la investigació d’uns assassinats que semblen imitar el martiri que va patir Santa Eulàlia, i amb què l’autora, que fa 10 anys que viu a la ciutat, denuncia els estralls de l’especulació immobiliària i el mòbing salvatge que pateixen alguns veïns del casc antic.

Podríem resumir el llibre en una piulada dient que “Carrer dels oblidats és Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, més assassí en sèrie, més rerefons de crítica social”. Però quedaríem curts… perquè en aquesta irada novel·la hi ha una protagonista femenina, periodistes a la trentena, amistat, humor, sexe i locals interessants, com en el clàssic modern de la Llucia Ramis… però també hi desfilen policies, mafiosos, okupes, taurons immobiliaris i d’altres homes sense escrúpols i un reguitzell de víctimes. Una colla de personatges amb què Kremser basteix una ficció que mostra el pati del darrere de “la millor botiga del món”.

El primer bassal de sang
Però comencem pel principi, pel primer bassal de sang. Carrers dels oblidats arrenca quan la periodista Anna Silber arriba per primera vegada a la ciutat amb l’objectiu, doble, d’escriure una guia alternativa i descobrir la terra de la seva mare, morta en un accident recent. El primer que es troba l’Anna quan el seu amic Rafael la recull a l’aeroport i la porta al seu pis, a Sant Pere Més Baix, és un mort. Un home que ha caigut daltabaix de l’edifici del davant i ha quedat esclafat contra les llambordes. Accident, suïcidi o crim? La façana de l’immoble està tapada per una bastida amb lona verda de cinc pisos i l’home té una ploma de gavina a la boca. Són les primeres pistes.

Però anem una mica més enrere, coneguem “la col·leccionista d’històries”. ¿Heu jugat mai a fer de detectius? Perquè l’Anna, curiosa de mena i amb antecedents familiars, ho farà. Filla d’un investigador privat alemany i d’una taxista catalana, des de petita que escolta i col·lecciona fragments de vides. Les dels casos dels seu pare i les dels clients de la seva mare, que sentia a taula, a l’hora de sopar. Una afició que l’acabarà empenyent a fer-se periodista, per poder continuar recopilant històries, i explicar-les. En aquest cas, serà una història violenta com els versos de Verdaguer, i li arribarà de la mà del nòvio del seu amic Rafael, el Quim, comissari dels mossos i encarregat d’investigar una sèrie de crims que inclouen el cadàver que es troba l’Anna només arribar a Barcelona.

El súmmum de la perversió
Narradora tot terreny, Kremser, que viu a cavall entre Barcelona, Alemanya i Brasil, va publicar la seva primera novel·la, Postal de Copacabana (Club Editor), la història coral de tres generacions de dones d’una mateixa família, l’any 2000. Tot seguit, entre 2002 i 2010 va ser guionista de la sèrie policíaca Tatort (la més antiga de la televisió alemanya, formada per telefilms de 90 minuts, filmats amb pressupost cinematogràfic). “Fent Tatort vaig aprendre molta dramatúrgia, i a inspirar-me en fets reals o, millor dit, en el realisme social, per crear una bona trama. Ideal per a una documentalista amb ganes de fer ficció”, ens explica l’autora, des de Sao Paulo.

Aprofitant que tenim a l’autora a l’altra banda del correu electrònic, burxem una mica més: Contra qui escrius? Amb qui estàs enfadada? “Estic enfadada amb el sistema en general. L’especulació immobiliària i les seves conseqüències no és un tema només barceloní. M’han dit que aquí, al Brasil, especuladors internacionals estan comprant terrenys a les faveles de Rio de Janeiro, de cara les Olimpíades perquè tenen les millors vistes de la ciutat. I que, a Sao Paulo, estan cremant faveles per forçar els habitants a anar-se’n i poder construir edificis de luxe. I això ja és el súmmum de la perversió! La transformació i la modernització són essencials, però no ens podem oblidar del factor humà. Sembla que hem tornat a la llei de la selva”, diu l’escriptora.

I per això vas triar el gènere negre… “Doncs sí. Crec que la novel·la negra pot ser política, seguint la seva tradició de trepitjar el carrer, i mostrar que darrere d’un crim hi ha una societat o una realitat que no funciona. A Barcelona, hi he observat uns canvis tan bèsties que m’han fet reaccionar. I com que només tinc la paraula com a ‘arma’, vaig triar la novel·la negra. L’objectiu era fer-la entretinguda perquè arribi a molta gent, i amb l’esperança, potser ingènua, que alguns lectors comencin a fer-se preguntes. I també per aconseguir que alguns estrangers entenguin que Barcelona (encara) no és un parc temàtic, una barra de bar gegant…”.

Deixem-ho aquí. Qui vulgui saber més, que llegeixi el llibre, que a banda d’una trama negra prou interessant, desplega arguments com per emprenyar qualsevol.

Publicat per Jordi Benavente al diari digital Núvol.com