Donar veu a la memòria: maneres d’explicar una vida centenària com la de la resistent antifeixista Neus Català

Neus Català i Carme Martí, per Lourdes Rué

“Totes ens vam prometre el mateix, que no oblidaríem, que explicaríem el que havíem vist, que ho devíem a les companyes mortes i ens ho devíem a nosaltres mateixes. Mai més no havia de passar una cosa com aquella! S'acabava una tragèdia que duríem sempre més a dins i començava una altra lluita, la lluita de la memòria”. Qui parla és la Neus català (Els Guiamets, 1915), supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück, però ho fa amb la veu literària —una primera persona vibrant— amb què va dotar-la després de mesos d’entrevistes l'escriptora Carme Martí (Montblanc, 1972) a la novel·la Un cel de plom. La vida de Neus Català (Amsterdam, 2012).

“De vegades pensava que potser no calia fer-li reviure esdeveniments terribles, però quan l’escoltava m’adonava que això li permetia continuar amb la seva lluita per la memòria”, diu Martí, que va conèixer Català quan va entrevistar-la per un llibre coral sobre la vida al camp. “Camp de terra, no d’extermini, vaig precisar”, recorda l’escriptora. Però, inevitablement, els camps de l’horror van acabar sortint a la conversa i Martí va tornar-se’n a casa enlluernada: “No me la treia del cap”. Va citar-s’hi de nou i va proposar-li d’escriure una novel·la sobre la seva vida. Català va contestar-li que endavant, però només perquè així “donava veu a les altres dones”.

Assaig o ficció, el que compta és l’objectiu: rescabalar oblits, rescatar veus silenciades. La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx va crear un gènere literari propi (la “novel·la de veus”) per explicar-nos la història de l’URSS. Tan exhaustiva i polifònica com la bielorussa, Montserrat Roig va entrevistar una cinquantena de testimonis per a Els catalans als camps nazis (1977), que Edicions 62 acaba de reeditar; el que havien de ser només uns mesos de recerca van acabar sent tres anys, i el resultat, un reportatge monumental de més de cinc-centes pàgines (annexos i llistats a banda): “Veia que si no retornàvem la paraula als qui l'havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat”, va escriure Roig al pròleg.

El detonant d’Un cel de plom va ser una resposta de Català, quan Martí va demanar-li per les circumstàncies en què va ser feta la famosa foto amb el vestit de deportada —les ratlles, el número al pit, aquell rictus greu i aquella mirada viva malgrat tot. La supervivent va contestar-li que ningú li havia preguntat mai allò. Els detalls del com, l’on i el quan d’aquella imatge icònica surten a la novel·la.

Per què novel·la i no biografia? Perquè “ja n’hi havia, de biografies seves”, diu Martí, i perquè “creia que així podria arribar a més lectors i atansar-me, o almenys intentar-ho, a la vessant més íntima”. Al final, cadascú tria el format que més li ve de gust. Hi ha qui només llegeix llibres d’història i qui, en canvi, no hi entraria mai de la vida si no és a través de la ficció.

La peripècia vital de Neus Català dóna per a una novel·la, per a un grapat de textos biogràfics (com els d’Elisenda Belenguer, Mar Trallero o la pròpia Roig) i per a una pel·lícula del Spielberg o del Villaronga, si s’hi posessin. La Guerra Civil espanyola li esclata als vint-i-un anys. Infermera vocacional, es fa responsable sanitària d’una colònia de 182 nens, fins que s’ha d’exiliar Pirineus enllà. A França, s’enamora, es casa i col·labora amb la Resistència. Els nazis la capturen i la deporten primer al camp d’extermini de Ravensbrück i després al camp de treball de Holleischen. Durant quinze mesos pateix la barbàrie de l’Holocaust (la mort de moltes companyes: de gana, de fred, de cansament, torturades, cremades als forns) i també descobreix una solidaritat granítica. En surt decidida a dedicar la vida a difondre aquell episodi històric perquè no s’oblidi mai. Perquè no torni a passar. Memòria antídot.

A nivell de mètode, Martí explica que va presentar-se a cada cita amb la nonagenària molt ben documentada i carregada de preguntes, “que és la manera d’estirar la memòria”. Un any i mig de converses que després, a les nits, convertia en escenes i diàlegs. Va començar la novel·la en tercera persona i de manera lineal però no li acaba de rutllar. Fins que va adonar-se que havia de fer-ho en primera, que s’havia de posar “a la seva pell”, i que, quan calgués, connectaria diversos moments mitjançant flashbacks. Basant-se en fets reals, Martí va crear “una veu de ficció per transmetre veritat”. Després li llegia els capítols a la protagonista i ella els matisava o els aprovava. “Hi ha declaracions literals que tinc gravades a la memòria com la descripció del cel del camp de Ravensbrück, un cel de plom, que vaig agafar com a títol”.

Per pioner i exhaustiu, Els catalans als camps nazis és sens dubte el fil del qual han estirat tots els treballs posteriors. També la novel·la de Martí, que descriu l’obra de Roig com “un llegat immens: des del primer moment tenia el convenciment que ella també havia de sortir al llibre, que aquest seria el meu homenatge”.

Joc de miralls, resulta curiós llegir a Un cel de plom l’escena en què Roig i Català es troben en un cafè de París a mitjan anys setanta i la periodista, fascinada, li demana que li expliqui la seva història —“Neus, parla’m de tu”— i després (re)llegir a Els catalans als camps nazis, publicat més de tres dècades enrere, una de les conseqüències d’aquella petició: “Després d’haver-me fet el que ella anomena la seva ‘confessió’ havia deixat de tenir malsons i al·lucinacions com si s’hagués alliberat d’una terrible càrrega moral”.

Roig va escriure que de vegades durant les converses amb els testimonis hi havia hagut “silencis densos, inquietants”. Una mena de dolor entravessat a la gola, que Martí corrobora: “Silencis que no saps com expressar, sí. Però al cap d’una estona, la Neus cantava, i el dolor s’esvania”. Què cantava? La Internacional, Els Segadors, La Marsellesa, Lili Marleen, tangos i fins i tot la cançó de fer cagar el tió.

L’escriptora diu que aquest projecte va ensenyar-li que “qualsevol dificultat professional t’enfronta a tu mateix i a les eines que tens, i això fa que les limitacions siguin inspiradores i potenciïn la creativitat”. Va tornar-se més optimista: superat el repte d’explicar tan bé com va saber l’experiència de la deportació, “qualsevol altre tema el trobo més senzill”.

Ens descriu la Neus Català, amb qui manté l’amistat, com “un exemple d’humanitat i de lluita constant pels ideals. Una dona d’una maduresa emocional extraordinària, persistent en la batalla de la memòria i de la igualtat, en tots els sentits. Reivindicativa amb arguments, decebuda en molts casos, generosa i alegre. Tan alegre, malgrat tot el que ha patit, que a la mínima canta. I això també és inspirador”.

*Carme Martí acaba de publicar la seva segona novel·la, El camí de les Aigües. 

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A REPORT.CAT 

Museus de Martorell ofereix visites guiades al refugi antiaeri de la Vila

El pitjor de ser dins d’un refugi antiaeri, sota terra, era patir pels que s’havien quedat fora, sota les bombes. Ho explica la historiadora Gemma Jiménez (Martorell, 1985), una de les educadores de Museus de Martorell que els propers 24, 25, 26 i 31 de març i 1 i 2 d’abril, Setmana del Refugi, guiarà visites al refugi antiaeri de la plaça de la República (avui, plaça de la Vila), escenari destacat de la Guerra Civil a Martorell.

Al centre de la plaça, a terra, a tocar de les taules metàl·liques de la terrassa de La Xixonenca, al mateix paviment on es planta el mercat cada dimecres, hi ha una trapa rectangular amb una inscripció en relleu tan gastada com punyent: “En memòria de les divuit víctimes del bombardeig aeri que va patir la població el 23 de gener de 1939, un dia abans del final de la Guerra Civil a Martorell. Que mai més es torni a repetir”.

L’Ajuntament ha retirat la trapa perquè durant la Setmana del Refugi tothom que ho desitgi pugui baixar els vint-i-set graons que porten a la mina d’aigua que l’any 1938 va ser habilitada com a refugi antiaeri per voluntaris de la Junta de Defensa Passiva de Martorell. Voluntaris que, segons Jiménez, en aquest cas volia dir, sobretot, dones, nens i vells; els homes eren al front.

Cal baixar els vint-i-set graons per entendre quin grau d’humitat opressiva s’hi respirava, i s’hi respira encara, allà sota. És un passadís zigzaguejant de trenta-cinc metres de llarg i uns escassos metre vuitanta d’alçada per metre vint d’amplada. Cal estar-s’hi una estona, imaginar com devia ser refugiar-s’hi, l’obligació de no moure’s gaire, de no cridar, de no parlar de política, de no fumar: perquè l’oxigen era limitat. La poca llum, l’olor de resclosit, la claustrofòbia. El somiqueig dels que no ho podien suportar. I l’estrèpit de les bombes a fora.

“És important no perdre mai la memòria històrica”, diu l’alcalde de Martorell Xavier Fonollosa. “Que puguem obrir cada any el refugi per explicar als nens què va passar no fa pas tants anys, és molt bo. Dir-los els teus avis o els teus besavis, quan sonava la sirena, havien de ficar-se aquí dintre, i quan en sortien no sabien si tindrien casa o no, tot això els sobta, però és bo poder-los-hi explicar”.

La memòria històrica també és això: tornar als escenaris reals, fer reviure l’angoixa, la tristesa, l’esperit de resistència que encara transmeten. Només així, explica Jiménez, “podem fer sentir una mica als visitants el pànic que s’hi devia viure. Sobretot si pensem com havia de ser refugiar-s’hi pensant que familiars i amics teus s’havien quedat a fora. Al final, no només hi ha els morts sinó totes les altres conseqüències de la guerra”.

La determinació de sobreviure

Els centenars de morts provocats pels bombardejos aeris que va patir Barcelona els anys 1937 i 1938 van fer evident la necessitat d’organitzar-se. També a Martorell. Al Llibre d’Actes del consistori, en una entrada datada el 30 de juliol de 1938, la Junta de Defensa Passiva de Martorell exhortava a “aprofitar la mina que es troba al subsòl de la plaça de la República per transformar-la en refugi, acordant-se per unanimitat començar les obres de la dita habilitació el pròxim dilluns primer d’agost”.

Al cap de sis mesos, el refugi encara no estava enllestit del tot, no era tan llarg com es volia, però va servir igualment. Les autoritats fins i tot havien demanat un esforç econòmic a la població tot imposant “una quota setmanal obligatòria de 25 cèntims a cada família de la vila” i incrementant 25 cèntims el preu dels espectacles, com detallen els historiadors Jordi Amigó, Montse Farreny i Ferran Balanza en un díptic sobre aquest espai.

A les nou del matí del dilluns 23 de gener de 1939, quatre bombarders de la Legió Còndor, nazis aliats de Franco, van entrar a Martorell brunzint per l’est, pel cantó del telègraf. Van descarregar les seves bombes sobre els carrers del Mur, Sant Antoni i Sant Francesc.

A quarts de tres de la tarda d’aquell mateix dilluns, dos avions més. Més bombes. El sistema d’alarma, una sirena situada al Sindicat, va funcionar. Qui va poder es va refugiar a l’antiaeri de la plaça o en mines, soterranis, carners; a cal Cardellach, a cal Bultó, a la torre de l’Àngel, al convent de Caputxins, a la mina del Pedrenyal. Amb tot, divuit persones van morir sota les bombes o sota la runa; i van haver-hi dotzenes de ferits.

Tres dies després, les tropes franquistes entraven a Barcelona. “Ja era el final de la guerra”, diu Jiménez, per a qui bombardejar Martorell va ser “com una mena de passeig triomfal de camí a Barcelona; la guerra ja la tenien guanyada, es tractava de desmoralitzar la població encara més”.

Obrir el refugi i explicar-lo

El 1990, les obres de pavimentació de la plaça van deixar al descobert l’entrada al refugi antiaeri i l’Ajuntament va decidir habilitar-lo perquè es pogués visitar. Els darrers anys, amb motiu de la Setmana del Refugi, Museus de Martorell ha muntat exposicions, que recuperen episodis de la Guerra Civil espanyola a Martorell, i visites al refugi.

“Només de passar per la plaça i veure el forat obert, això ja crida l’atenció. La Guerra Civil és un tema que ens toca molt de prop, que crec que no l’hem d’oblidar i potser així podem recuperar-la”, diu Jiménez. “La visita funciona a partir de preguntes i amb la interacció del públic. Abans d’explicar com es construeix un refugi, és interessant saber com ho farien els visitants si s’hi trobessin. Van sortint idees i, un cop feta la pluja d’idees, els expliquem la història”.

Gratuït amb reserva prèvia

Qui hi estigui interessat pot demanar més informació o reservar una d’aquestes visites guiades al telèfon 93 774 22 23 o al correu electrònic museus@martorell.cat. Les activitats de la Setmana del Refugi 2017 es complementaran amb l’exposició “Enviant armes = rebent refugiats”, del fotoperiodista Vicente Díaz, sobre la guerra de Síria, que es podrà veure al Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric “La Caserna” fins al 28 de maig.

Publicat per Jordi Benavente a Notícies.Martorell.cat

CUADERNO DE SARAJEVO, de Juan Goytisolo

“Vivir estas horas cruciales es un privilegio terrible (...) La tragedia de Bosnia es una vía única del conocimiento de las posibilidades de luminosidad e ignominia de la especie humana (...) Nadie puede salir indemne de un descenso al infierno de Sarajevo”.

L’estiu de 1993, quan encara tronen els obusos i xiulen les bales dels franctiradors, Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) visita Sarajevo, on es troba amb el seu amic el fotògraf Gervasio Sánchez i amb una intèrpret de nom tan poètic com simbòlic, tenint en compte el panorama, Alma.

El resultat d’aquest viatge a les entranyes d’un dels escenaris més castigats de les Guerres de Iugoslàvia són uns articles publicats a El País en el seu moment, i aquest llibret (136 pàgines) precís i explícit, reportatge literari i lliçó d’història contemporània, que inclou fotografies de Gervasio Sánchez, que vaig trobar fa poc en una llibreria de saldos i ja he devorat: Cuaderno de Sarajevo. Anotaciones de un viaje a la barbarie (El País/Aguilar, 1993). 

L’arribada a la capital bosniana amb un helicòpter Hèrcules de l’exèrcit francès, des d’Split, prefigura ja la visió de l’horror on ha anat a parar el barceloní: 

“Tranvías rojiblancos, inmóviles y acribillados de metralla, enmohecen junto a las aceras invadidas por hierbas y arbustos (...) Casi ninguna vivienda conserva sus ventanas intactas (...) el vano ha sido púdicamente cubierto con parches de plástico (...) el estruendo ocasional de los obuses, el silbido de balas de francotiradores recuerdan oportunamente al visitante que su martirio continúa”. 

A través de les anotacions del quadern, revivim el sopar de Goytisolo amb Susan Sontag, David Rieff i Annie Leibovitz, al desastrat menjador del mític hotel Holiday Inn de Sarajevo (que acollia la premsa durant el conflicte), sense electricitat, amb espelmes i “un fondo sonoro de obuses y ametralladoras” (...); “metàfora de la ciudad, prisión de lujo plantada en medio de un vasto campo de concentración de presos en régimen abierto”.

"L'Avinguda dels Franctiradors" / http://tomstoddart.com/

Seguim amb l’escriptor i, a bord d’un vehicle atrotinat, travessem a tota velocitat la Vojvode Putnika (que creua el barri modern de Sarajevo), tristament rebatejada com “l’Avinguda dels Franctiradors”, per culpa dels tiradors d’elit emboscats en edificis i turons propers que disparen preferentment contra dones i nens, i que fan que, “como dicen los sarajevitas, toda salida al exterior –y todo el mundo ha de salir en busca de agua, leña o comida– es jugar a la ruleta rusa”. 

Visitem l’hospital de Kosovo, el més ben dotat de la ciutat, on no funcionen ni els aparells més bàsics per falta d’electricitat i necessiten “urgentemente anestésicos, vendas, antibióticos, jeringuillas” i on trobarà, entre molts altres pacients d’urgència, dues dones “heridas por bombas de mortero” i una tercera “alcanzada en el cuello por la bala de un francotirador” quan anava a buscar aigua amb bidons. “Cada caso una historia, cada historia un horror”. 

D’això es tracta en aquest viatge d’anada i tornada, de testimoniar l’horror i topografiar-lo: a l’abans luxós, ara bombardejat hotel Europa, convertit en alberg de refugiats; a la cèlebre biblioteca de Sarajevo, reduïda a cendres pels ultranacionalistes serbis, milers de manuscrits àrabs, turcs i perses calcinats, “memoricidi” sagnant per esborrar la petjada islàmica, i un tristíssim i dramàtic etcètera d'indrets i persones marcades de per vida.

La prosa de Goytisolo en aquest document és curosa i precisa i amb la dosi justa de lirisme –“en medio de esa geografia de la desolación, un reloj ha inmovilizado sus agujas a las ocho en punto (¿de qué día, qué mes, qué año?)”– i de denúncia, a la Comunitat Europea i l’Organització de les Nacions Unides per la seva complicitat en la massacre (la neteja ètnica perpetrada pels Milosevic, Karadzic, Mladic), per no haver fet res per aturar-la perquè “sus intereses vitales no entran en juego”, perquè aquella terra és “un país sin pozos de petróleo”.

'MARTORELL NEGRE. Un mort i moltes preguntes', una novel·la de no ficció de Jordi Benavente

-----------NOTA DE PREMSA-----------

Títol: Martorell negre. Un mort i moltes preguntes

Autor: Jordi Benavente

Editorial: Curbet Edicions
Data de publicacio: Abril de 2014

Pàgines: 120

Gènere: novel·la de no ficció / reportatge periodístic

El periodista Jordi Benavente (Martorell, 1980) publica Martorell negre. Un mort i moltes preguntes, una novel·la de no ficció de 120 pàgines sobre la mort d’un indigent ebri, al calabós municipal del poble, una nit del desembre de 1976, i les circumstàncies que van envoltar el succés. “Tot va començar quan va caure’m a les mans l’informe policial del cas, incomplet i ple d’interrogants, que duia trenta anys oblidat en un racó de l’arxiu local”, diu l’autor, per a qui les “moltes preguntes” del subtítol (Qui era aquest sense sostre? Com va morir exactament? Per què?) van ser el motor de la recerca.

“Sobre la muerte por asfixia en el Depósito Municipal de Don Cristóbal Rubio García”, era el títol de l'informe. “No vaig poder evitar obrir la carpeta, i, un cop oberta, no vaig poder evitar abocar-m’hi: la paraula 'muerte' va clavar-se’m al paladar com un ham esmoladíssim, i va tirar de mi cap a la foscor d’aquells temps, l’any 76, al poble, els inicis de la transició, el difícil pas de la dictadura franquista a la fràgil democràcia i, tancant el focus, el succés pur i dur: un home que va morir sol i d’una manera horrible”.

Fruit d'una investigació periodística i narrat amb tècniques literàries, Martorell negre. Un mort i moltes preguntes va rebre el Premi Vila de Martorell 2013 a la millor obra de prosa. Híbrid entre el reportatge i la novel·la negra, crònica de successos i retrat del Martorell dels setanta, per al qual Benavente ha accedit a expedients judicials, informes policials i articles de premsa de l'època, i ha entrevistat diverses persones (policies, polítics, periodistes, historiadors, activistes i funcionaris) relacionades amb el cas.

Martorell negre. Un mort i moltes preguntes arrenca amb l’incendi que va provocar la mort per asfixia del sense sostre tancat al calabós, però, alhora, també fa desfilar davant del lector el policia local que va trobar-se el cadàver, l’alcalde franquista de l’època i els joves activistes que publicaven la revista d’informació local, Solc, emparada per la parròquia i oposada al butlletí oficial del consistori, així com d’altres funcionaris en actiu quan va tenir lloc el succés. 

Jordi Benavente ha publicat als diaris Público, El Punt, Avui i Ara. És autor dels llibres La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012) i Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013), i, amb Andreu González Castro, del recull d’entrevistes DO Martorell (2013). Ha guanyat diversos certàmens literaris locals amb els seus relats. ‘Paios durs’ va ser finalista del Premi Núvol de Contes 2013. El seu blog és martorellnegre.blogspot.com.es
--------------------------------

“Som un policia jubilat i un periodista addicte a la crònica negra, en un replà, on qualsevol pot sentir-nos, revivint una mort violenta que va tenir lloc fa trenta-sis anys. Però sentint-lo, sembla com si hagués passat ahir”

--------------------------------

*El llibre es pot adquirir a la llibreria ESPAI LITERARI (ON-LINE) o al CELLER D'EN XAVI de Martorell (c/ Mur, 88). 

*Crítica del llibre al diari El Punt Avui, per Lluís Llort.
*Crítica del llibre, al blog 'A l'ombra del crim' de l'Anna Maria Villalonga.
*Ressenya del llibre, al blog 'Donde Acaba el Infinito' de l'Alexander Páez.
*Fitxa del llibre a Goodreads.

Podeu LLEGIR LES PRIMERES LÍNIES del llibre, aquí.

Castellbell treu les seves heroïnes de l'anonimat (diari Regió7, 26/04/2013)

"CARMINA OLIVERAS. Regió7 (26(04/2013) Coratge, valor, bravesa, intrepidesa, heroïcitat i valentia. Són adjectius que descriuen a la perfecció el tarannà de vuit dones de Castellbell i el Vilar que han sortit de l'anonimat per relatar la seva història de superació en el llibre Valentes, escrit pel periodista martorellenc Jordi Benavente per encàrrec de l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar, en una iniciativa de la regidora d'Igualtat, Ana Guerrero.

Entre els relats trobem, malauradament, casos de càncer, hepatitis i maltractaments, però també hi ha capítols més frescos, com el primer, que es dedica a dues dones que es podria dir que es van fer emprenedores amb ni més ni menys que 60 i 72 anys. Són Margarita Santamaria i Anna Prats, les principals responsables que Castellbell tingui des de fa més de 20 anys el Centre d'Amistat.

També hi trobem les aventures intrèpides de Montserrat Calsina, que als 22 anys i sense pensar-hi dos cops va decidir marxar a Manchester a buscar-se la vida. Allà, ha acabat sent pediatra, s'ha casat i ja té tres fills. Un altre tipus de viatge i un altre tipus de superació és el que va fer Ana María Ledesma, quan de petita va anar a parar a Castellbell, deixant enrere el seus orígens andalusos i posant dosis de coratge a cada pas que va haver de fer.

Relats punyents
Entre els capítols més punyents, però, hi ha les històries de la Victòria (nom fictici), que va patir, alhora, hepatitis C i maltractaments per part del seu home. El capítol es titula 'La pel·lícula de la vida d'una supervivent'. I és que, a banda de la malaltia i del menyspreu del marit, la Victòria va perdre dos dels seus tres fills quan encara eren massa joves.

Com hem apuntat, però, el llibre es titula Valentes, i si la història de la Victòria hi té cabuda és precisament per això: perquè és una valenta de cap a peus. Entre desgràcia i desgràcia, l'autor, Jordi Benavente, desgrana com un dia va dir prou i, després de 22 anys de matrimoni, va reunir tot el valor per deixar el seu marit.

L'autor ha aprofitat el llibre per rescatar també la vida de dues dones que ja no hi són, però que encara perduren en la memòria de molts castellvilarencs. Són Neus Biosca, que va viure marcada per la història del seu germà Esteve, l'alcalde de Castellbell i el Vilar que va ser afusellat pel règim franquista en finalitzar la Guerra Civil Espanyola, i Maria Malla, una dona que al llibre es descriu com a "anarquista i cristiana" alhora, una intel·lectual que es va veure abocada a l'exili i que al municipi encara és present a través de la biblioteca, que porta el seu nom.

Com apunta l'alcaldessa, Montse Badia, són les vides de vuit dones valentes del municipi, "històries que poden ser extrapolables a la resta de castellvilarenques i a la resta de dones del món". Tot un homenatge a elles, "a totes les dones que no deixen de lluitar".

El llibre es pot trobar a l'Ajuntament per un preu de deu euros. Se n'ha fet una primera tirada de 300 exemplars, 60 dels quals ja es van vendre ahir, després que se'n fes la presentació, que va omplir de gent i "emoció" la sala Martí i Pol del Casino Borràs. CARMINA OLIVERAS. Regió7 (26(04/2013)

LA NOTÍCIA SENCERA AQUÍ

‘Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar’, de Jordi Benavente, l’homenatge del consistori bagenc a una colla de dones exemple de coratge

**********NOTA DE PREMSA**********

El periodista Jordi Benavente (Martorell, 1980) publica Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013), un llibre encarregat per l’ajuntament d’aquest municipi bagenc amb l’objectiu d’homenatjar una colla de dones que, malgrat no haver-ho tingut fàcil a la vida per diversos motius, han aconseguit tirar endavant i són exemple coratge. 

“Valentes ha sigut un projecte apassionant”, diu agraït Benavente. “He entrevistat dones anònimes però interessantíssimes que han superat o encara lluiten contra el càncer; que han sigut víctimes de violència de gènere; que s’han vist forçades a emigrar per buscar-se la vida lluny de casa o que van patir la repressió franquista en carn pròpia, entre d’altres. Ha sigut un privilegi molt especial que hagin compartit les seves històries amb mi”. 

Guspires d'emotivitat

“A partir de diverses entrevistes, cafès i confidències, l’autor ha tramat amb elegància i sensibilitat les petites i grans històries d’aquestes castellvilarenques, on fins i tot els detalls més petits transpiren guspires d’emotivitat”, escriu l’alcaldessa de Castellbell i el Vilar, Montserrat Badia, al pròleg del llibre. “Són històries de vida amb caràcter i valentia. Vuit històries de valentes que reflecteixen les d’altres dones castellvilarenques i d’arreu”. 

L’autor de La nit que van ploure bitllets o DO Martorell va rebre l’any passat l’encàrrec de l’alcaldessa Montserrat Badia i la regidora d’Igualtat, Assumptes Socials i Salut, Ana Guerrero. Badia i Guerrero volien retre “homenatge a les dones del nostre poble: dones lluitadores, amb esperança, tenacitat i voluntat”. Tenint en compte les seves obres anteriors, van triar Benavente perquè dugués a terme el projecte. 

Hores de converses, amb bloc i gravadora

Durant mesos, el periodista martorellenc ha visitat i parlat amb la Victòria, la Teresa, la Mont, l’Ana María, la Fina, l’Anna i la Margarita, i amb els familiars i amics de la Neus i la María, ja desaparegudes. Hores de converses, amb bloc i gravadora, compartint vivències, alegries i penes, que l’autor ha convertit en un amè, emocionant i interessant volum de 96 pàgines amb què el consistori homenatja les seves “valentes”. 

Jordi Benavente és periodista i Màster en Cultura Històrica i Comunicació. Ha sigut redactor als diaris Público, El Punt Avui i Ara. És autor dels llibres La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012) i DO Martorell. Un tast del paisatge humà del poble (articles de la collita 2009-2012) (2013). Col·labora amb la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya, el setmanari L’Informador de Martorell i el diari digital de cultura Núvol. Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar és la seva tercera obra.

* La responsable de la portada és la fotògrafa i dissenyadora martorellenca Marta Fusalba.
** La presentació del llibre tindrà lloc el proper 24 d'abril de 2013, a partir de les 17,30 h, al Casino Borràs de Castellbell i el Vilar.

La Senyora d’una de les últimes torres del poble. La torre d'en Malla de Martorell

Podríem dir que l’Anna Maria va venir al món des del mateix ventre de la torre. Potser seria un començament una mica massa literari però, al cap i a la fi, seria fidel a la realitat. “Vaig néixer a la planta baixa, que en aquella època era la dels masovers, els meus pares, el Manel i la Pepeta”, diu, mentre dues papallones fan tombarelles en l’aire, entre nosaltres dos, mestressa de la torre i periodista.

Som al jardí de la torre d’en Malla, al 130 del carrer del Mur. És la una del migdia d’un dia de primavera. Estem asseguts en unes cadires metàl.liques, davant d’una taula de marbre sobre la què prenc notes en màniga curta. Fa uns minuts, quan m’ha vingut a obrir la porta reixada que dóna pas a aquest petit altre món, l’acompanyaven la seva néta Meritxell, de 9 anys, i sis gats sense nom, mansos i simpàtics, d’aquells que se’t refreguen i ronquen.

L’Anna Maria Queralt (Martorell, 1943) és la propietària d'una de les últimes torres senyorials del segle XIX que queden dempeus i habitades a Martorell. I sí, tot plegat sona així com molt pompós, però ella li treu importància. “No em sento més que ningú per viure aquí, no tinc cap grandesa, jo. Sóc una persona de Martorell, una més”, diu amb naturalitat, i amb molta més elegància que qualsevol de les habituals de les revistes ¡Hola! o Lecturas.

Floïd i clatells pelats
L’Anna Maria és la vídua del barber Pere Fabregat (Pinell de Brai, 1933 – Martorell, 1995). “Era molt bo i conegut, el meu marit, tots els homes del poble havien passat per les seves mans. L’alcalde i tot”, explica ella, ara sí, amb tot l’orgull del món. I jo de seguida m’imagino patilles i clatells retallats al mil·límetre, el sorollet hipnotitzant de les tisores i la pinta, cabells caiguts sobre les rajoles fredes i l’inoblidable flaire del massatge Floïd (“para hombres de honor, con principios y valores”) que, com molts altres clients del Pere, també usava el meu avi.

¿Què se sent, vivint en una torre?, li pregunto. Per arribar fins al cantó est de l’edifici, on ara seiem, mig al sol, mig a l’ombra, hem recorregut un camí de pedretes flanquejat per dues fileres d’arbustos i hem pujat unes escales. L’Anna Maria em mira protegida per unes ulleres de sol de color Coca-Cola: “És estupendo! S’hi està molt bé, aquí, sobretot ara que fa bon temps”, diu, mentre jo fantasiejo que també tinc una torre construïda el 1898, i somio en barbacoes i festes nocturnes al jardí... “Aquí estàs dins però alhora fora del poble, i s’hi està tan bé que a vegades no en sortiria”, afegeix.

No costa de creure que sigui així. ¿I el pitjor? ¿Hi ha un cantó negatiu?, pregunto. “Que implica molta feina”, assegura. “Però anem fent. Un dia netegem una cosa i un altre dia, una altra”. L’Anna Maria diu que tan aviat té cura de l’hortet, com rega les plantes o escombra les fulles que arrossega el vent. “Però a l’hivern em costa molt escalfar-ho i penso que amb una casa més petita ja passaria”, admet. Des de que es va quedar vídua, fa més de quinze anys, viu sola a la primera planta. La seva filla, el seu gendre i els seus dos néts, viuen a la segona. La planta baixa, on va créixer, amb els seus pares i les seves germanes, Rossita i Eulàlia, està deshabitada, coberta de pols i records.

Sis torres al mapa
Un dels llibres més interessants i exhaustius que va deixar-nos l'Isidre Clopas és la Toponímia Històrica de Martorell. Són 150 pàgines que poden llegir-se com un inventari de pous, fonts, molins, hospitals, masies, edificis, camins, roques, mines, safareigs i torres del poble; però també com una mena de mapa del tresor que senyala centenars de punts d'interès històric, molts dels quals ja no existeixen més enllà de les pàgines del llibre o la memòria dels més grans.

A la pàgina 81 de la Toponímia, Clopas parla de la mitja dotzena de torres edificades a Martorell a finals del segle XIX: la torre Betlla i la de l'alcalde Vicenç Ros i Batllevell, ja desaparegudes; la torre de les Hores (actual seu de la Fundació Francesc Pujols), la de l'arquitecte Josep Ros (avui convertida en residència), la de l'àngel (deshabitada), i la torre d'en Malla, que ens ocupa.

En el seu moment eren residències d’estiu de senyors benestants de Barcelona en què els arquitectes “expressaren les inquietuds de l’ambient artístic del moment”, va escriure Clopas. Avui, les que queden dempeus, són vestigis d’un passat remot, que sura com un vaixell de paper en un present inquietant... Al costat d’aquestes belles torres de les darreries del XIX, s’hi alcen blocs de pisos d’obra nova, encara per estrenar, que van arribar tard a “la bombolla immobiliària” que va esclatar-nos a la cara fa pocs anys.

Al final de l’escala de cargol
Ara som a la petita terrassa de la “torreta” que corona la torre. Una miranda privilegiada, amb l’antena de televisió que dóna senyal a la casa i el parallamps que la protegeix, i vistes als quatre vents. S’hi accedeix per una escala de cargol, des de les golfes. La Meritxell ens acompanya. “Des d’aquí es veuen molt bé els eclipsis”, diu la nena de sobte, i ja és com si la veiés, petita observadora d’estels fugaços, dalt de tot de la torre de l’àvia, estirada panxa enlaire sota el cel nocturn.

Però ara és migdia i fa un sol que peta i sembla que puguem tocar l’autopista, de tan a prop que la tenim... També es veu el carrer del mur, l’autovia, les vies de Renfe i els FGC, la carretera de les Carpes, la de Terrassa, la del Congost. “Totes les carreteres i vies del món. Som un poble ben comunicat, potser massa i tot”, sospira l’Anna Maria. I llavors me l’imagino quan tenia l’edat que té ara la seva néta, abans que la faraònica presència de l’autopista AP-7 li tallés a la torre el seu accés natural a la muntanya. Un castell als peus d’un paradís.

L’Anna Maria era la filla petita dels masovers dels Malla. El seu pare, Manel Queralt, era paleta. Tant podia aixecar una paret, com col.locar unes rajoles, podar els arbres del jardí o ensulfatar els camps, que també era pagès. Mentrestant, les seves nenes vagarejaven amunt i avall d’aquesta casa enorme, tres plantes de quatre habitacions cada una, més golfes i “torreta”, on els senyors només venien a estiuejar. Els masovers feien vida a la planta baixa. La resta de l’edifici romania buida.

Però les nenes no tenien por, es coneixien la torre de pe a pa. Per a elles no hi havia ni ombres ni fantasmes darrere les portes, ni sorolls desconeguts provinents de les plantes superiors que poguessin espantar-les. “No em fan por les golfes, perquè sóc valenta”, diu la Meritxell. Tan valenta com la seva àvia fa seixanta anys.

Quan als 19 anys, ja crescudeta, es va casar amb el Pere, l’Anna Maria va anar-se’n a viure a una casa del carrer Francesc Santacana, just on ara hi ha La Mandarina. Allà, a l’entrada mateix, van instal·lar-hi la barberia. Porta vidriada, sostres alts, miralls i converses de futbol (que a les barberies sempre s’hi ha parlat de futbol... i de política, que sovint és el mateix), i també una mica de ciclisme, una afició que el Pere practicava cada cap de setmana.

Vint anys després, quan els Malla ja els hi havien venut la torre, l’Anna Maria i el seu marit van tornar al carrer del Mur “amb molta il·lusió” de retrobar-se amb l’escenari de la seva infantesa, explica ella. I fins avui. A l’entrada encara hi ha un pi altíssim que va plantar el seu pare.

Publicat per Jordi Benavente (text i fotos) a L'Informador de Martorell, el maig de 2012.