El llapis a la butxaca de Paul Auster, crònica tardana

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

Què en puc dir jo, de nou, de Paul Auster? Qui no ha llegit La trilogia de Nova York, Leviatan o Bogeries de Brooklyn? Per posar només tres exemples que despleguen les seves obsessions en un fotimer de pàgines hipnòtiques. Perquè la prosa d’aquest escriptor n’és, i molt. T’entabana i et fa anar per on vol. Les seves obsessions, dèiem: l’atzar, les casualitats. Qui no ha vist Smoke? Guió seu. Amb aquell nervi que és Harvey Keitel, interpretant un estanquer que cada matí a la mateixa hora planta la seva vella càmera al carrer i fotografia la cantonada on té el negoci. Mateixa hora, mateix punt, mateix enquadrament, cada dia de l’any i des de fa anys, en té àlbums plens, i, per atzar, tot hi queda registrat.



I Auster, què en pot dir d’ell mateix, de nou? Sentim-lo. Que per això som aquí avui. L’avui d’aquest text és el passat dissabte 9 de setembre; i l’aquí, la presentació de l’últim llibre del novaiorquès, a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, en el marc de la 35a Setmana del Llibre en Català i amb el format d’una conversa entre l’escriptor i el periodista Antoni Bassas. Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947), novel·lista, poeta, guionista i director de cinema, diu: “Escrivint aquest llibre [4 3 2 1, publicat en català per Edicions 62, traduït per Albert Nolla] era molt conscient que no em faig més jove cada dia que passa. I no em volia morir a mig llibre, així que no acceptava encàrrecs, em vaig tancar a casa i escrivia i escrivia… I quan vaig posar el punt i final, estava esgotat. Em vaig aixecar i el cap em girava. Segurament és l’última gira que faig per tot Europa, vull agrair a lectors i editors el tracte rebut”. L’última gira promocional, que no l’últim llibre. Perquè assegura: “Tinc més idees”.

A la sala hi ha periodistes, persones del món editorial i fans embadalits amb el llibre a la falda. L’autor de La invenció de la solitud, setanta anys clavats i la veu ferma i cadenciosa del narrador avesat, ens llegeix en V.O. les dues primeres pàgines de 4 3 2 1. I aquí no hi estem fets, només els poetes, però em diuen que als EUA és normal això de defensar la teva obra en veu alta. Ell hi té la mà trencada. Ens mostra aquella musicalitat, improvisada però fluida, de què parlava quan en Bassas li ha preguntat com escriu. “Començo per la primera frase —ha dit—. I després, la segona, i així anar fent… No sóc de fer salts, ni de començar a escriure les novel·les pel mig, ni pel final. Començo per la primera frase, i vaig buscant el camí, improvisant”.

I entenc que és un improvisar que requereix molt d’ofici. Ha parit una obra de 896 pàgines que narra quatre variacions dels primers vint anys de vida d’un mateix protagonista: “Aquell període de la vida en què gairebé cada dia fem coses per primera vegada —diu Auster—. No decidim néixer, no controlem res mentre anem creixent, i tot són reptes”. Aquesta excentricitat se li va ocórrer un matí mentre llegia el diari tot esmorzant. El propi protagonista ho resumeix a la primera part del llibre: “Una idea molt interessant, es va dir en Ferguson: imaginar-se que les coses podien ser diferents encara que ell fos el mateix”. Quatre possibles peripècies vitals de l’Archie Ferguson, nascut el 1947, com l’autor, que repassen dues dècades convulses de la història dels EUA.

(Si Auster fos l’autor del Procés —el català—, ara mateix en una de les línies vitals ja seríem independents; en una altra estaríem així suspesos com estem ara; en una tercera… Bé, ja s’entén. Pel que fa a 4 3 2 1, el tinc començat. I m’estava agradant. Però poc abans de l’1-O vaig deixar-lo a la tauleta de nit, i encara hi és: últimament, com a molts altres, em costa concentrar-me en ficcions.)

El passat 9 de setembre al matí, Auster tenia la presència magnètica i un xic flegmàtica d’una mena de Robert Mitchum ja gran, cansat de tanta promoció però cordial, el cabell grisós pentinat cap enrere, l’americana ben cordada. A mitja conversa ens llegeix un altre fragment de la novel·la, i ens explica que als EUA existeix el format audiollibre, narrat per ell mateix, i que són trenta-sis hores i mitja.

“I encara porta sempre un llapis a butxaca?”, li hagués preguntat jo. Però acabada la conversa Auster-Bassas, els organitzadors van preferir habilitar una cua per a les signatures, que es va fer tan llarga, tan ràpidament, que vaig desistir.

A Experiments amb la veritat, Auster explica que quan era petit, sortint d’un partit de beisbol, l’atzar i les casualitats que dèiem al principi van fer que es creués amb el seu ídol d’aleshores: Willie Mays. El nano va demanar-li un autògraf i el jugador va dir-li que sí, que encantat, però va resultar que ningú tenia un llapis a mà.

Va aprendre la lliçó i, des d’aquell dia, sempre va dur-ne un a la butxaca. Segons aquest mateix mite fundacional, qui té un llapis pot tenir la temptació d’usar-lo. I així explica Auster com es va convertir en escriptor. La resta —mite inclòs, segurament— és literatura. Entabanar. Saber-ne.

Josep Masanés: “Les aventures són indispensables”

(Jordi Benavente, per a Fantàstik, octubre de 2015)

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967, quan feia vint-i-vuit anys que s’havia acabat la Guerra Civil i en faltaven encara vuit perquè el dictador morís de vell a l’hospital. Els seus anys d’infantesa van ser “temps de silenci, malgrat les esperances que poc a poc s’anaven obrint pas. Elements conflictius com la guerra o les idees polítiques no es parlaven ni a casa ni enlloc”, assegura. Potser per això La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) va sortir-li tan explícita, tan extrema, tan fascinant. Va esprémer la memòria col·lectiva retinguda i rajà tot: una història (de ficció) salvatge de 165 pàgines, amb microcapítols ràfega de metralleta que foraden la carn, Tarantino i McCarthy i alguna cosa més.

Entossudit a escriure, Masanés viu des de 2004 a Menorca en una caseta d’una planta als afores de Sant Lluís. Un poblet de cases baixes i blanques, finestres verdes, carrers rectes i encreuats, com una graella, a dos quilòmetres de la capital.

–Sant Lluís és un lloc molt tranquil per escriure. Potser massa aïllat –explica ell.

Escriu (relats i novel·les), es presenta a concursos, el premien (Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, finalista del Premi Ramon Llull, Premi Josep Saperas, Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, entre d’altres) i el publiquen.

Isolat, a Sant Lluís, i obstinat, percudint el teclat sense parar. Però no us l’imagineu pas desastrat i solitari com un escriptor maleït. Res d’això. Masanés és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, espòs i pare de família, la barba ben retallada, polo Lacoste o camisa, ulls petits, mirada clara. Viu obsessionat per parir històries i donar-les a conèixer, però –una cosa no treu l’altra– no oblida ni deixa mai de banda, assegura, les seves dues prioritats:

–Estic casat i tenim una filla. Són dues dones extraordinàries.

–Quan escrius?

–M’adapto. Al final, el més important és la família. L’escriptura i la lectura formen part de la meva vida, però poden esperar a què fem una partida de parxís.

Quan no juga al parxís amb la seva filla, Masanés escriu amb aquesta cruesa:

“La bombeta penjava del sostre, brut i humit, estava curulla de caguerades de mosques i feia una llum groguenca i malaltissa. (…) Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se’l menjaven. Havia estat espellat quasi totalment (…) El terra era ple de beines. Com si allí haguessin estat triant faves durant hores. El terra estava entollat per la sang del caporal”.

Són fragments de La vall de la matança, la història d’un grup salvatge amb una missió suïcida que els obliga a creuar les línies enemigues en plena Guerra Civil.

–Per què no ha triomfat més aquesta novel·la, aquesta mena de Maleïts bastards a la catalana?

–No ho sé perquè no ha fet més soroll. És una primera novel·la, aquest podria ser el motiu. D’altra banda, el tema de la Guerra Civil, per com s’ha tractat en la literatura catalana, no resulta atractiu. Però els comentaris que m’han arribat són molt encoratjadors, i estic convençut que en un moment o altre la novel·la renaixerà.

Per falta de pressupost, no he pogut visitar-lo a l’illa: ens hem creuat correus electrònics. Masanés m’explica que escriu en “una habitació amb un finestró, una taula gran, un ordinador, una impressora, i envoltat de llibres. Per a mi el lloc no és massa important, el que importa és la teva situació mental”. I afegeix: “Avui en dia Internet ha facilitat molt les coses. És molt fàcil fer qualsevol tipus de consulta que abans t’hauria costat setmanes de solucionar. Ja sigui una consulta històrica, tècnica, ortogràfica, lèxica. El que sigui. Però al final el que compta és saber com contar una història”.

–Per què escrius?

–Aquesta és complicada. Podríem dir que per diversos motius. D’una banda, per agraïment als que han escrit abans. Per tornar a la societat alguna cosa del que ells t’han donat. Cal reinterpretar i adaptar els temes clàssics a la nostra realitat. D’altra banda, escriure és una manera de conèixer el món, d’explicar-te’l i de plantejar-te possibles escenaris.

–Autors de capçalera?

–Quan vaig començar a prendrem seriosament això d’escriure, eren Borges, García Márquez, Vila-Matas, Camus, Jünger, Kafka, Gide. Ara mateix, també et diria McCarthy, Bernhard i Gaddis. Però la meva biblioteca és molt extensa i la meva curiositat encara més. De tots els llibres en pots aprendre coses. La meva manera d’apropar-me a la literatura no es afirmant que aquest o aquell llibre és perfecte. És més aviat que entre un munt de runes trobes una pedra preciosa. L’obra d’art perfecta no existeix. Els darrers anys m’he apropat al món de la poesia, al món grec. M’agrada el camí de llibertat que et mostren els poetes. I dels grecs, el seu fort simbolisme.

–Ara a l’octubre publiques Camins sense retorn (Llibres del Delicte, 2015), Premi Josep Saperas.

–Sí, és la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic (segle XVIII) i enrolats a la força. I com no podia ser d’altra manera, acabaran venint a Menorca. (Quan jo vaig arribar a l’illa, em vaig passar els primers anys cercant a totes les biblioteques i museus i llibreries dades sobre la història de Menorca, de manera que el context, si vols escriure, ja el tens. I l’espai físic també, és clar.) El petit pensa molt en la mare, és més somiador i rebel; el gran és més pràctic, cuida del germà petit i li promet que tornaran. Viuen amb aquesta esperança, una vida a la mar i a les escales portuàries molt dura i amb molta intransigència per part dels comandaments.

–Aventures.

–La base de les meves novel·les sempre són les aventures. Després la novel·la pot ser una mica més negra o històrica o poètica o fantàstica, però les aventures són indispensables.

–I l’altre títol, que veurem publicat l’any vinent, és la novel·la amb què vas endur-te l’últim Premi de Narrativa Joan Marquès Arbona, de Sóller, La paradoxa de Schrödinger.

–Sí, primer t’hauria d’explicar el perquè del títol. La paradoxa de Schrödinger fa referència a un experiment de física quàntica en què un electró és dirigit cap a una placa amb dos forats. Quan es comprova per quin forat ha passat resulta que ha passat pels dos. Però si s’observa bé, no és així, realment l’electró es torna tímid i només passa per un dels dos forats. D’aquí es conclou que l’espectador modifica la realitat.

–Gènere fantàstic?

–Sí i no. La base i l’estructura de La paradoxa de Schrödinger és de novel·la d’aventures. Conta la història d’un noi que es diu MM, Maties Miralles, i que va amb cotxe de Ciutadella a Maó. Recull una noia a la carretera i comencen a passar-li coses molt estranyes. Cap a la meitat de la història (la novel·la té només 10.000 paraules), es produeix un gir inesperat i es precipiten els esdeveniments. Finalment, i d’aquí el títol, el lector ha de decidir si la història real és la que conta el narrador o la que sospiten els personatges.

–10.000 paraules sorgides d’un curs d’escriptura creativa, pel que vaig llegir a la notícia que informava del premi. De quan tornant del curs passaves per una carretera determinada. D’aquí la noia de la corba…

–Va sorgir l’oportunitat d’un curs per escriure novel·la amb en Pau Faner i, res, cap a Ciutadella falta gent. Una hora de classe, que sempre era més, i després al sortir era de nit i era l’hivern. La carretera travessa l’illa de cap a cap, però a l’hivern pots pràcticament fer el camí creuant-te només amb dos o tres cotxes. Són 42 quilòmetres. I sí, una mica la idea és la noia de la corba, zombis o esperits malignes que apareixen en mig de la carretera amb voluntat de tocar-te, de palpar-te. Alguna cosa estranya que et pertorba. Però no és una història de por. De fet, crec que el lector riurà. No està confirmat, però en principi ho publicaria Documenta Balear i seria cap a la primavera del 2016.

CREIXEN MALGRAT TOT LES TULIPES, de Sònia Moll

"Si bé està clar que sóc el que escric, no sempre estic com escric. Això volia deixar-ho clar, perquè hi ha gent que, després de llegir les tulipes, m’ha preguntat que com estava. I els haig de dir que tranquils, que no em tallaré les venes", diu, i somriu, el cabell curtet i “tota la llum als ulls” malgrat la tarda de tempesta.

La poeta, escriptora i filòloga Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) va ser l’autora convidada a l’última sessió d’un club de lectura en què participo, aquella tarda va ploure a bots i barrals a la ciutat, llamps i trons inclosos, i alguns (ella també) vam arribar xops a la cita.

Creixen malgrat tot les tulipes (Viena, 2013) era el llibre que havíem llegit aquell mes; tenir-ne la responsable a mà per parlar-hi va ser un regal possible gràcies a unes companyes del club, que la coneixen, que l’estimen, l’admiren i recomanen la seva obra. I no m’estranya.

La prosa de Moll, almenys la d’aquestes tulipes, pot ser tan crua com evocadora, tan tendra, tan oberta en canal i tan dolorosament íntima en la seva temàtica i en la primera persona de la narradora, que es veu que, massa sovint, l’autora ha de respondre a la pregunta de si el que hi llegim (el que hi vivim, hi patim, hi sentim) és autobiogràfic. 

“En podríem parlar molt de què vol dir autobiogràfic”, diu ella. “A mi el que realment em preocupa és si connecta o no amb experiències universals, com el desarrelament, la inseguretat, la inestabilitat o els lligams íntims que establim, amb la parella o amb d’altres persones”. I afegeix: “Perquè la vida és el que et passa, sí, però també el que recordes, i com ho recordes, el que somies, el que desitges o t’imagines que podria ser, allò que et fa por i allò que t’agradaria que et passés i no et passa”. 

Tant és en quina mesura pugui ser autobiogràfic o no, de fet, com vam dir aquell dia, això no se li pregunta ni a Roth, ni a Bukowski, ni a tants i tantes d’altres. Que al cap i a la fi, quan escrivim agafem tot allò que és experiència (viscuda, llegida, escoltada, robada) i mirem de fer-ne literatura. I el que compta és connectar amb el lector, remoure-li alguna cosa, aquí a dins, al pit, o a la panxa. I Moll ho aconsegueix: ens desperta sentiments alhora que ens embolcalla amb una prosa poètica (o poemes en prosa, segons el cas) que resulta tot un regal. 

I com a mostra, copio: 

“L’àvia s’empassava la tristesa sense mastegar-la, com una medicina amarga, i l’esclafava a l’infern de l’estómac amb una pedra de silenci” (p.112)

“Agafar-li la mà per omplir de llum la seva por de caure” (p.89)

“I escriuré més versos que seran ferides i seran refugi, i tornaré a somiar nits d’estiu a l’illa i concerts de festa major a l’envelat del barri. Riuré com ric en primavera, amb tota la llum als ulls. I nedaré nua al mar” (p.76) 

Una de les integrants del club va dir que havia plorat llegint-la. Un altre que, en alguns moments, llegia en veu alta i tot, per gaudir-ne també la musicalitat. Molts vam dir que mai no havíem llegit res semblant i que l’experiència havia sigut molt positiva. Que havia pagat la pena, travessar mitja ciutat sota la tempesta, per parlar una estona amb la Sònia Moll; conèixer la història d’uns bessons, i de la seva àvia, la seva mare i més personatges que protagonitzen Creixen malgrat tot les tulipes. 

*Sònia, que tant ens fa què va passar realment, de tot el que s’hi explica, creu-me: el que ens importa i ens commou és la vida que hi batega, ja des del principi, memorable: 

“Jo havia de dir-me Gabriela, com la Mistral, la poeta xilena preferida de ma mare. No sé si ma mare sabia que la Mistral havia estimat durant anys una dona bellíssima que s’assemblava a Katherine Hepburn. Però no em vaig dir mai Gabriela perquè no vaig néixer sola. Érem dos, jo i un altre (...)”.

Un plaer de tarda, un plaer de lectura. Fins aviat. 

Crònica de la tarda en què vam parlar amb l’autora de LA DONA QUE ES VA PERDRE

“Life in the doll House was not trully life”.

Richard Matheson

Per molt casolà i benintencionat que sigui, un club de lectura també pot convertir-se en una emboscada en el moment en què s’hi convida l’autora del llibre. Encarar-se amb els lectors és exposar-se, s’ha de ser valent o inconscient –i creure en el que fas– per sotmetre-t’hi. Aquesta és la situació que vam viure el passat divendres 15 de novembre amb uns amics amb qui ens uneix la passió per la literatura quan vam convidar a casa d’un de nosaltres la periodista cultural, filòloga, guionista, traductora i escriptora Marina Espasa (Barcelona, 1973) perquè ens parlés de la seva primera novel·la, La dona que es va perdre (Empúries, 2012). Simpatiquíssima i propera, Espasa va passar la prova amb nota.

La dona que es va perdre explica la història d’una jove arquitecta que, mentre mira de superar una relació passada, s’enamora a primera vista d’un topògraf amb ulleres de pasta, tímid i una mica estrany. Tant, que els companys de feina de la protagonista sospiten que el misteriós personatge és en realitat un talp disfressat d’humà: un espia d’un altre món enviat per cartografiar el nostre i preparar així una futura invasió. Vet aquí un embolcall propi del fantàstic... per acabar tractant certes decisions vitals a què, més tard o més d’hora, com la protagonista, tots ens acabem enfrontant. I millor no revelo res més. 

La novel·la té 241 pàgines i està dividida en tres parts articulades en capítols curtíssims (quatre o cinc pàgines màxim) i escrits amb un català esmolat, modern i fluid, marca de la casa. Espasa gasta descripcions i imatges molt potents, sobretot quan parla amb certa estranyesa del nostre món, o amb fingida normalitat de l’altre, el dels talps. Però on he gaudit més ha sigut amb els diàlegs (un os dur de rosegar per a molts autors; tan aparentment fàcil per a la barcelonina): vius, divertits i amb els titubejos i els girs propis de l’oralitat; propis d’una bona guionista, vaja.

Comencem per Carroll, i ho anem complicant

Tots l’havíem llegit i l’havíem gaudit més o menys, no tothom havia entès el mateix, teníem moltes preguntes: La dona que es va perdre no seria un exemple de novel·la realista, tot i retratar, com deia, moments decisius de la vida (que tots reconeixem) i la manera d’encarar-los de la protagonista, l’Alícia (la picada d’ullet al clàssic de Lewis Carroll és evident, sí). El pla era treure beguda i uns pastissets de xocolata infal·libles per crear un ambient distès i, tot seguit, cosir l’autora a preguntes... 

El primer que vam mostrar-li va ser la divisió d’opinions després de llegir l’obra: els que pensàvem que tot era imaginat i els que apostaven que el viatge al món dels talps (segona part de la novel·la) era real. La seva resposta va ser que havia triat l’opció més difícil, que era que funcionessin les dues interpretacions: “A partir del moment en què compra el llibre i el llegeix, el lector se’l fa seu, fabrica la seva pròpia novel·la, així que el que cadascú interpreti, jo no ho puc discutir”.

Compartir un Cacaolat va fer que la tutegéssim: ¿Fins a quin punt has necessitat la fantasia per fugir de la realitat i les responsabilitats a què ens lliga la vida?, li vam preguntar. “Doncs mira fins a quin punt, que n’he fet un llibre!”, va dir ella, i esclatà a riure. “Imagina’t si la necessitava!”. Real o somiat, doncs, el viatge que emprèn la protagonista acaba abocant-la a un món que pot resultar de tot menys meravellós. Sí que resulta, en canvi, un terreny fèrtil per bastir una novel·la fantàstica i fins i tot surrealista i per esbudellar algunes de les pors que ens generen les relacions humanes.

Un tast de l’imaginari d'Espasa

Cita del mestre Richard Matheson; menció explícita d’un clàssic de Woody Allen; aires del 1984 d’Orwell, de les pel·lis de Gondry i Jeunet, i també de L’escuma dels dies de Vian. I tribut evident a L’home que es va perdre de Trabal. L’imaginari d’Espasa, com era d’esperar en algú que ha llegit tant (recordem que formava part de l’equip dels programes Saló de lectura i L’hora del lector, a BTV i Canal 33 respectivament), és ampli i transversal. “A mi, el que m’agrada és el Boris Vian, i vaig mirar d’homenatjar-lo, sobretot amb això que alguns objectes li parlin a la protagonista”, afirmà l’autora.

Tot seguit, va resumir-nos el deute contret amb Francesc Trabal: “La cita que apareix al principi (‘Pot dir-se que es tracta, no d’una novel·la fantàstica, sinó, ben lluny d’això, d’una novel·la de la vida real’) hi és perquè vaig pensar que era exactament això, era aquesta la intenció del meu llibre”, va dir. I continuà explicant-nos que “L’home que es va perdre és molt divertida: va d’un senyor que perd moltes coses, tantes que al final es dedica a perdre-les de manera professional i munta una oficina de pèrdues. Si tu vols perdre alguna cosa vas allà i ell t’ho perd: el paraigua, la dona, cinc mil xinesos... I al final es perd ell mateix, davant d’un cine”.

En aquest moment, tots vam fer un “ahhh” de complicitat, perquè la protagonista de La dona que es va perdre també utilitza un cinema per creuar a l’altre món, el dels talps, per abandonar el món real i anar a l’altra banda, com feien Mia Farrow i Jeff Daniels (ell per sortir de la pantalla, ella per entrar-hi) a La rosa porpra del Caire de Woody Allen. “De la pel·li en recordo la impressió que em va fer justament aquest moment, que et quedaves així... flipant”.

Dues vegades, i encara desconcertat

“Jo me l’he hagut de llegir dues vegades, perquè la primera no sabia què entendre. I encara ara em desconcerta”, va dir un dels integrants del club de lectura. “Al principi em pensava que era una novel·la costumista, però en començar la segona part (l’anada al món dels talps), vaig veure que la cosa canviava radicalment”, va dir una altra. Vam estar prop d’una hora i mitja xerrant sobre els mons imaginaris que ens muntem nosaltres mateixos, a vegades, per evadir-nos de la realitat... i també sobre els mons tangibles però secrets que bateguen sota terra, sota els nostres peus.

La Marina Espasa va parlar-nos també de l’esforç de “mantenir una coherència i de respectar ‘les lleis’, encara que estiguem descrivint un món fantàstic, perquè sinó el lector perdria el fil”; així com de la condemna del fet creatiu en sí: “Escriure és el que més t’agrada, però també és molt pesat, penseu que has de tenir tot això, tota la novel·la, dins del cap”. I coses així, coses que passen quan convides una escriptora a casa. 

La dona que es va perdre potser semblarà massa tova als amants del fantàstic més dur, i massa rocambolesca als lectors que es maregen quan no poden entendre-ho tot a la primera (que no fan el “salt de fe” necessari). Però en qualsevol cas, al club vam quedar satisfets: resulta un bon "viatge". Fins i tot en el sentit més lisèrgic.

(Crònica publicada per Jordi Benavente a la pàgina FANTÀSTIK)

La veu catalana de Jo Nesbo (crònica del suc que vaig compartir amb la traductora Laia Font Mateu)

“Hi ha hagut moments, traduint El ninot de neu, en què em moria de por. Però, és clar, jo no puc passar-ho ràpid, per molt escagarrinada que estigui, m’ho haig de llegir tot, detall a detall. A vegades em desfogo cridant i tot... Però és apassionant”.

La veu catalana de Jo Nesbo té gairebé els mateixos ulls blaus que ell, tot i que no està tan acostumada al fred. És una traductora badalonina, primeta i tímida, que prefereix els sucs de fruita naturals al cafè negre. Però, això sí, es declara una "fan absoluta" de l'obra d'aquest escriptor noruec, encara que pateixi llegint les seves novel·les “perquè tenen algunes escenes realment fortes”.

Suposo que això és el millor que pot passar-li a un autor: que qui el tradueixi gaudeixi fent-ho. I si és així, està clar que quan es tracta que Jo Nesbo parli català, l’autor d’El ninot de neu no podria tenir una còmplice millor. “Encara no m’he pogut treure del cap l’assassí de la primera entrega de la sèrie, El pit-roig. Però és que amb aquest últim també ho he passat malament”, diu la traductora. Patim i gaudim amb Nesbo i el seu Harry Hole. Tant, que necessitem la nostra bona dosi cada any.

Laia Font i Mateu (Badalona, 1976) va començar amb Idealistes sota les bales. Corresponsals estrangers a la Guerra Civil, al 2007, de l'historiador britànic Paul Preston. Després va traduir Perdona si et dic amor, una de les novel·les romàntiques de Federico Moccia. I el tercer encàrrec professional, l'any 2008, ja va ser la inoblidable El pit-roig, amb què Proa, en aquell moment per iniciativa de l’editor Bernat Puigtobella, apostava per primera vegada pel noruec. 

Des de llavors, cada any espera “amb candeletes la nova entrega! Sóc més una fan que una traductora!”, diu, i riu. Ella aprofita per fer un glopet al suc, i jo per explicar-vos que, encara que ella es tregui importància, ja us asseguro (i podeu comprovar-ho vosaltres mateixos llegint els llibres) que estem parlant d’una professional amb un vocabulari i una manera de captar i transmetre la prosa de Nesbo que també crea addicció. Per això vaig acabar buscant-la i quedant-hi, per fer un suc... i que m’expliqués cosetes de l’ofici.

Jo Nesbo by CATO LEIN (http://jonesbo.com/)

‘A tres bandes’

Font diu que “oficialment, la traducció catalana és de la versió anglesa (aprovada per l’autor), però quan m’hi poso utilitzo també la versió original noruega, i la francesa. Jugo a tres bandes, vaja. I m'ho passo increïblement bé”.

Un Preston de 500 pàgines, un Moccia de 600 i, ara, un Nesbo rere un altre (fins ara, han sigut les cinc de la sèrie de l’inspector Harry Hole i la independent Headhunters). Font va de totxo en totxo. Però no s’arruga, al contrari: “El ninot de neu, el vaig traduir de setembre a desembre (de l’any 2012; a les llibreries ens arribà al setembre de 2013)”. I cada traductor té la seva tècnica, però ella assegura que és de les que entren verges a la història.

No te’l llegeixes ni una sola vegada sencera, abans de començar?, pregunto. “No, cap. Cap, cap”, diu. I m’explica que el seu modus operandi és tenir oberts l’original i el document word on escriu la seva versió, i anar llegint i traduint, llegint i traduint. Tac-tac-tac-tac-tac... Quan es cansa, reposa; i després hi torna. I així fins al desenllaç. “Per a mi és una cosa molt psicològica arribar fins al final d’una tirada, la primera vegada”, diu.

La primera passada marca les expressions o girs problemàtics que després resoldrà amb diccionaris, col·legues i fòrums del gremi. Tot s’hi val quan es tracta de trobar la paraula justa, el to de cada autor traduït. “Després ho repasso les vegades que faci falta. Normalment, durant el procés me la llegeixo quatre vegades cada novel·la, l’última en català. I després passa pels correctors, és clar”, diu. Déu n’hi do per quantes mans pot arribar a passar un llibre abans d’arribar a les nostres.

‘Com un pitbull rabiós’

James Ellroy diu d’ell mateix que és “el millor autor de novel·la negra viu”, però admet que Nesbo li està “trepitjant els talons com un pitbull rabiós”. Se sent molta responsabilitat sent la veu d’un paio que ha venut milions de llibres al món? “No més que amb qualsevol altre”, contesta Font, sincera, i s’afanya a afegir: “No, la veritat. Però a partir d’ara potser sí”. I tornem a riure.

El suc amb la Laia Font ens va donar també per comentar encara més autors a qui ha donat accent català: des dels Maj Sjöwall i Per Walhoo fins a la Dolores Redondo, passant pels Preston, Moccia i Nesbo, i fins i tot la sèrie de l’Agatha Mistery. I també per desitjar-li, per desitjar-nos, que la propera aventura d’en Harry Hole ens arribi puntual, l’any vinent, i de les seves mans. Fans absoluts de la veu catalana de Jo Nesbo.