Escriure i salvar el que es pot salvar

“Que Zeus ens ha donat un mal destí perquè els homes / que neixin en temps venidors en facin cançons, de nosaltres”, escriu Homer a la Ilíada (La Casa dels Clàssics, 2019; amb traducció de Pau Sabaté). Dit així, “escriu”, en un present majestàtic, que és el que es mereix un poema èpic parit fa gairebé tres mil anys que encara crema; un lapse de temps que em trasbalsa i em commou d’admiració, per dir-ho d’alguna manera. Perquè no és l’eco, és el poema mateix qui ha travessat ja trenta segles. “Això és l’eternitat”, em deia l’altre dia una amiga poeta. L’eternitat és aquest vertigen que no s’apaga. L’ésser humà té un límit —unes quantes dècades, amb sort; després ve el col·lapse, cucs, pols—, però pot crear obres immortals.

“La ira, canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les…”

Fa por —però és una por bonica— i fa respecte —un respecte reverencial— llegir avui aquesta història d’aventures, traïcions i venjances, en què els déus manipulen els mortals (“sense esforç, com fan els déus”) tant per ajudar-los com per fer que s’hi deixin la pell (“que, com aquest vi que libem, el cervell se’ls vessi per terra”), i comprovar com s’aguanta, que sembla acabada de cantar. I veure que El Senyor dels Anells va beure’n, i Joc de trons, i moltes altres narracions èpiques i sanguinàries inoblidables. I el secret (bellesa a banda o tot el contrari) és la seva vigència. M’explico:

La Ilíada és una obra “d’unes dimensions i una veritat com un temple. Grec”, diu Enric Casasses al pròleg. (La vigència.) També diu que és “una pel·lícula de guerra i naturalment va amb música”, i que la música n’és “la llengua, els versos”. (La bellesa.) I, com a bon relat bèl·lic, no pot ser més antibel·licista: “La guerra no és per la cara lletja del petroli ni per la cara bonica d’Helena, la guerra és perquè sí”, i “no hi ha bons i dolents, tots són dolents, a la guerra”. (Respecte. Reverencial.)

La pel·lícula Troia (Wolfgang Petersen, 2004) s’hi basava en part, i, entre d’altres, hi lluïa Brad Pitt en el paper d’Aquil·les. Però jo la meva versió en pantalla gran me la imagino dirigida per Kathryn Bigelow (En terra hostil), que segur que en retrataria millor que ningú el poder i les misèries, la tendresa i la crueltat, l’èpica i la humanitat, els detalls quotidians i l’espectacularitat. “L’arc va brunzir, la corda cridà i saltà la sageta / de punta esmolada, frisant de volar de dret a la tropa.” (Aquest vol seria un pla subjectiu, seríem la fletxa.)

Hi ha capítols, com el cant V, que són un animat recompte de baixes, pura lletania de maneres de matar: amb espases, llances, fletxes, ganivets, pedres. Tot s’hi val quan es tracta d’abatre un home a la guerra de Troia. No s’hi estalvia ni sang ni dolor ni vísceres, però Homer no és “un sàdic que gaudeix amb la mort i amb les ferides”, diu també Casasses, sinó “un enamorat de les oliveres i dels tamarius i de la claror de les estrelles, i potser el que fa amb aquesta història de destrucció és salvar el que es pot salvar”.

PUBLICAT A CATORZE.

El vent, les abelles, la biblioteca de casa

Vaig acabar l’any amb Enric Casasses, Pau Riba i Montserrat Roig a la tauleta de nit (un dia em caurà la pila al cap i m’hi quedaré, enterrat i feliç). Soc així, necessito certes lectures per l’electricitat i el vertigen i la bellesa —les endorfines— que contenen. Hi subratllo frases, versos, troballes, per poder tornar-hi sempre que em calgui: em sostenen quan més foscos tinc els dies.

Casasses anotant, aquelles setmanes que va ser al sud de Suècia l’estiu del 1980 (Diari d’Escània i Univers endins, Empúries), “en aquestes terres no ets mai a més de tres o quatre passos del bosc, tot és bosc. O llac”. Riba cantant, després d’haver-ho escrit a Formentera (Pau Riba en 20 cançons, de Ramon Moreno, Cal·lígraf), “i deixarem que les abelles / se’ns enduguin els pensaments al rusc / per fer-ne mel”. Roig reivindicant una droga molt especial (Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Edicions 62): “Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint. (…) La mentida, és a dir, la literatura, és una droga”.

De Casasses, entre altres coses, me’n fascinen la llengua i el punt de vista, sempre dringants, sempre originals: “A les dotze jo tenia a l’esquena una traïció i a la part de darrere de les cuixes una rebel·lió”. De Riba, la percepció alterada i tranquil·la alhora, la saviesa: “malalt de poesia / us pensareu que és tot una mentida / i jo no us diré ni sí ni no”. I de Roig, la batalla, el talent i la rabiosa modernitat de la seva literatura, fins i tot quan feia periodisme, fins i tot ara que fa trenta anys que ja no hi és: “Hem de ser cautelosos amb els mots, perquè només el nom de les coses és innocent”.

¿Que si llegeixo com qui pica entre hores, jo, en comptes de com qui s’entaula disposat a acabar-s’ho tot? Sí, ho confesso, va com va, segons com em llevo i com tinc alineades les dèries aquell dia. Segueixo la màxima de Palau i Fabre, “sortós qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap”. I de mica en mica els vaig acabant… O no. Però que cadascú llegeixi el que vulgui i com vulgui, no?

El poeta mexicà Mario Santiago llegia a la dutxa, deia Roberto Bolaño (“y lo peor es que eran mis libros”). N’hi ha que llegeixen caminant. O bressolant el fill. O mentre bullen la col, o esperen que els agafi el son, o fan cua per fer-se una PCR. O per no estudiar. O per no saltar. O per enganyar la gana. O per oblidar que el rodalies de torn els ha tornat a deixar penjats entre L’Hospitalet i Sants.

A vegades em pregunto com podria fer aquest regal als meus nanos; fer-los lectors, vull dir. Però sé que no depèn de mi. Que no és la flor qui escampa el pol·len, sinó el vent. O les abelles. I recordo Patti Smith: “He estat una mare que bàsicament intenta no sermonejar i que deixa les portes obertes: les de casa meva i les de la meva biblioteca”.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.