12/2/21

Coses Que Llegeixo (#CQL 1): DE PEDRA I OS, de Bérengère Cournut

De pedra i os, de la francesa Bérengère Cournut (1980), és una novel·la amb una prosa precisa i poètica, i alhora descarnada, que t’embolcalla des de la primera pàgina: de seguida ets a l’Àrtic amb la Uqsuralik, la noia inuit protagonista, i de seguida s’esquerda el glaç i et quedes sol amb ella, en una nit “clara com l’alba”, mentre l’iglú i la mare i el pare i els germans i els gossos i el trineu queden a l’altra banda, i l’esquerda és cada vegada més gran, i “una boirina s’enfila des de la foscor de l’aigua”. I fot un fred que pela, esclar.

Ella ha sortit perquè un mal de panxa inaudit l’ha despertada. I, sota una lluna que “brilla com dos ganivets de dona posats junts”, li ha semblat que del ventre li sortia “sang i fetges d’ocells”. I tot seguit, una vibració. El trencament de la banquisa. La separació, l’isolament. I som només a la segona pàgina d’aquesta novel·la iniciàtica, espiritual i ecologista, de poc més de 170 pàgines (i un grapat de fotografies en blanc i negre d’una estranya bellesa), i molt ben traduïda al català per Marta Marfany.

La Uqsuralik s’ha quedat sola. Així comença aquesta novel·la, que publica Més Llibres.

“De seguida hi vaig connectar”, explica Marta Marfany, que també ha traduït al català autors com Balzac, Beckett o Gautier, entre d'altres. “No sempre va així, però en aquest cas de seguida vaig enganxar-li el to i m'ho vaig passar molt bé. És la història d’una noia inuit narrada per ella mateixa i, alhora, també és com una mena de viatge a través de la seva cultura, les tradicions i la mitologia, el lligam transcendental amb els animals i amb la natura.”

La coberta, espectacular, és una il·lustració d’Ignasi Font.

6/2/21

Marina Garcés: «La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar»

Filòsofa d'aula, biblioteca i escriptori, Marina Garcés (Barcelona, 1973) també hi posa el cos, quan cal. El combat contra la credulitat va ser «revolucionari», diu a Nova il·lustració radical (Anagrama), i ara és «necessari». Hi ha en disputa l'interès de tothom «contra els interessos del capitalisme actual», assegura. I, també, que la nostra ja és una «condició pòstuma»: entre l'ésser humà i la natura només queda per veure «qui destruirà a qui». Amb tot, la resistència, il·lustrada i radical, se la imagina com una tasca de «teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora». Ara publica Escola d'aprenents (Galaxia Gutenberg). Abans, Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg), Fora de classe (Arcàdia) i el títol esmentat d'Anagrama, entre altres. Dirigeix MUSSOL, el nou grup de recerca en filosofia per als reptes contemporanis de la UOC, que recull la necessitat de «continuar pensant» que propugnava Diderot al segle xviii i la planta en ple segle xxi, amb l'objectiu «d'aglutinar la recerca» i «impulsar intercanvis, seminaris i debats, tant a escala nacional com internacional».

Què és el primer que ha dit als membres de MUSSOL?
El primer que els he dit és que l'esforç burocràtic de formalitzar l'existència d'un grup només té sentit, per a mi, perquè em fa il·lusió treballar amb ells i buscar junts allò que veritablement ens mou i ens inquieta. Això no és retòrica: trobar companys i companyes il·lusionants és una sort i és excepcional. Penso que la constel·lació de gent que ha anat apareixent entorn del màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis té la virtut de no haver fet recorreguts vitals i intel·lectuals previsibles i que, per tant, estarà molt bé poder posar una mica en òrbita compartida les trajectòries d'alguns de nosaltres. A mi, almenys, m'interessa, i per la resposta de tots plegats, penso que a tots ells també. La motivació, doncs, està més en el pla del desig, la intriga i les ganes, que de la cobertura material i institucional, ja que la recerca pràcticament a tot arreu ha d'afrontar una realitat precària. És una situació que em fa mal i que hem de fer explícita, també. Al nostre país, tenim professors i investigadors excel·lents, que ja no són nens, i que estan en situacions penoses.

El nom del grup, MUSSOL, és una metàfora del compromís de fer guàrdia quan tothom dorm?
El mussol és l'au que acompanya Atenea, deessa de la saviesa, però també de la guerra, i a la cultura occidental s'ha considerat el símbol de la filosofia. Quan vaig fer dinou anys, durant el primer any de carrera, els meus companys de la universitat em van regalar un mussol de metall que m'ha acompanyat sempre. El mussol té els ulls oberts de nit, vetlla mentre tothom dorm, emprèn el vol quan la vida es replega i desafia la foscor. Ara estem en temps foscos, perquè ens costa llegir el present i imaginar el futur. Invocar la figura del mussol és una invitació a fer nostra la nit.

Fer nostra la nit i fer guàrdia, contra quin enemic?
La referència a Atenea ens recorda que la saviesa i la guerra no estan del tot separades. La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar: els dogmatismes, l'obvietat, els sistemes tancats, la por, el càstig, l'estupidesa… Són elements de les societats humanes que ara prenen nous rostres, però que sempre hi han estat. Actualment, hi ha un reforçament de l'autoritarisme que pren forma de populisme, de lideratges forts, de nous conservadorismes, però també hi ha un autoritarisme de la productivitat, dels resultats, de la immediatesa i de la burocràcia. En l'àmbit acadèmic, aquesta segona forma d'autoritarisme és especialment greu i està estrenyent els marges del pensament. No em refereixo només al marge d'existència de les humanitats o de la filosofia. Em refereixo també a la possibilitat de fer una ciència que dubti, que escolti i que creï línies de recerca agosarades.

Els integrants de MUSSOL hauran de ser «insubmisos, incrèduls i alhora confiats», com les teixidores il·lustrades radicals del seu assaig?
Una de les coses que m'espanta més a la vida és la gent que ha perdut les preguntes, és a dir, la curiositat per allò que no sap, la inquietud per allò que no és fàcil, el desig de trobar l’estranyesa. Penso que la gent que ens hem trobat a MUSSOL compartim aquests desitjos. No sé si són virtuts, potser ens fan la vida més difícil, però per a mi són la condició per a un pensament que no es dediqui a reproduir fórmules.

«Hi ha en disputa l'interès de tots contra els interessos del capitalisme actual», ha escrit. Una frase rodona que em recorda allò que va dir Bukowski: que el capitalisme, després d'haver sobreviscut al comunisme, es devorava a si mateix (cosa que vol dir que ens devorem a nosaltres mateixos).
Estem en un capitalisme de la depredació. Més enllà de la destrucció creadora de la qual parlava Marx, ara el que tenim és depredació i devastació. En els aspectes ambientals això és evident, i ara tenim també la situació sanitària, però penso que també està passant respecte a les dimensions subjectives, afectives i relacionals de l'ésser social que som. El capitalisme actual ja no funciona des del temps de la promesa (d'una vida millor, encara que sigui desigualment millor), sinó des de la por de «quedar fora». Fora de joc, fora del país o de la ciutat on vius, fora de casa (literalment), fora del mercat cada cop més estret d'oportunitats en què s'ha convertit la societat. Això ens fa servils i orienta la nostra acció cap a algun tipus d'«almenys»: almenys tinc feina, encara que em paguin malament; almenys tinc casa, encara que sigui a un preu abusiu; almenys van a l'escola, encara que no sapiguem què hi aprenen, etc.

Als seus escrits aposta per la interdisciplinarietat. El grup MUSSOL també hi apostarà?
Tant el màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis com el grup de recerca MUSSOL entenen la filosofia com una cruïlla de sabers i de no sabers. No hi ha un camp tancat per a la filosofia. No es fa filosofia en un estadi de futbol, sinó en un encreuament de camins. Per tant, més que interdisciplinarietat en el sentit de sumar o barrejar disciplines, jo crec en una labor del saber i del pensament a partir de problemes comuns. La gràcia és saber-los elaborar més enllà dels llenguatges particulars.

«Ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal», una «indiferència inquietant», ha dit. El grup MUSSOL s'adreçarà també a la societat, doncs?
Ens estem plantejant fer la nostra feina col·lectiva a la cruïlla, també, entre l'entorn acadèmic, el cultural i el social. No creiem en l'autoreferencialitat del sistema acadèmic i entenem que la universitat és una institució social que es deu a la societat a la qual pertany. No solament li ha d'oferir resultats, sinó també maneres de poder-se pensar a ella mateixa, en conflicte i en tensió amb els problemes comuns del seu temps. La universitat ha d'aspirar a elaborar, però també a compartir les formes de coneixement i de reflexió més atrevides i fer-ho en col·laboració i en diàleg amb altres veus i entorns d'experiència. El dins/fora de la universitat s'ha convertit en un abisme que empobreix la societat, però que, sobretot, esterilitza la vida acadèmica. Per això el primer projecte que engegarem es diu «Ecologies de la imaginació» i vol estudiar, de manera teòrica i pràctica, com la filosofia pot contribuir, avui, a l'acció cultural i a la transformació educativa i social.

També ha escrit, parafrasejant Adorno, que «per curar cal destapar; per pensar cal deixar cridar». Què ens cal destapar, què està malalt?
Des d'El pressentiment, el darrer projecte llarg d'Espai en Blanc, dèiem fa anys que estàvem «malalts de normalitat»… Ara no sabem si volem tornar a aquella normalitat que ens emmalaltia o apostar, realment, per investigar altres camins de vida personal i col·lectiva. Estem en un punt en què es fa tan difícil imaginar un futur esperançador, que el passat més immediat sembla glòria. Però, és clar, és precisament aquest passat, les maneres com produíem, consumíem, viatjàvem, treballàvem, etc., el que ens ha portat fins aquí. Ens fa por posar-nos malalts de COVID-19, però encara ens fa més por enfrontar-nos a les causes reals d'aquesta malaltia.

Encara batega el projecte de pensament col·lectiu Espai en Blanc? En compartirà experiències amb els integrants de MUSSOL?
Sí! El batec d'Espai en Blanc ja fa anys que es concentra en El pressentiment, una publicació en forma d'una sola pàgina, entre el cartell i el full volant, entre la composició gràfica i l'aforisme. És una nova manera d'habitar l'espai buit entre discursos formatats que ens assetgen contínuament, des dels mitjans de comunicació, l'acadèmia, la indústria cultural, el sentit comú… Sempre hem dit: «una mica d'impossible o m'ofego», i la manera com ho hem anat experimentant és obrint forats, interrupcions i desviaments per poder-nos trobar. Ara, la pandèmia ens ha allunyat d'aquest terreny d'experimentació constant, de relació amistosa i de trobada oberta… És el que enyoro més en aquests moments.

Quina és l'última vegada que «va posar-hi el cos»?
L'última vegada que em vaig sentir en perill davant del poder va ser davant del jutge Marchena! Però, més enllà d'aquesta anècdota, paradoxalment penso que quan veritablement tots hi hem posat el cos ha estat durant el confinament i els semiconfinaments. És una paradoxa. Els nostres cossos empresonats a casa, obligats a no tocar-se, a estar lluny d'estimats i d'estranys, estan vivint una prova de resistència política, una acció col·lectiva de cura recíproca en forma d'aïllament individual que mai no ens hauríem imaginat. Trobo que és interessant pensar aquest moment d'aquesta manera, més que com l'expressió d'una obediència passiva i arbitrària. Una altra cosa serà com en sortirem. Oblidarem que el distanciament ha estat una manera de tenir cura dels altres? Guanyarà la por sobre la solidaritat? Aquestes preguntes m'espanten bastant.

publicat per Jordi Benavente a la UOC

19/1/21

​Ressuscitar Poe esmolant-ne els «Contes foscos»

Erudit i genial, violent i neuròtic, tafur i borratxo, són alguns dels adjectius amb què l'escriptor Víctor García Tur descriu Edgar Allan Poe, el pare del relat de terror psicològic modern. Pioner de la foscor truculenta i, alhora, poètica. Mort a Baltimore el 1849 amb quaranta anys, pocs dies després que el trobessin delirant al carrer, ben bé com si ell mateix s'hagués escrit aquest mutis tètric. "S'esqueia ressuscitar Poe", afirma García Tur, que n'ha seleccionat i prologat els quinze relats inclosos a Contes foscos (Comanegra, 2021), traduïts al català per Jordi Cussà i Anna Camps.

A la nota inicial, Cussà explica que ell s'aboca a la traducció amb la mateixa "passió i voluntat de transcendència" amb què escriu. I reconeix que, davant d'aquest encàrrec, primer va estarrufar-se d'emoció, i després va tremolar esporuguit. (I que va voler comptar amb la mirada sàvia de la seva professora d'anglès, Anna Camps.) "Poe escandeix poesia fins i tot quan perfila un conte", diu l'autor de Cavalls salvatges. "Ben relatats, la demència, el pànic, fins i tot el terror, poden ser sublims", afegeix. Només cal llegir el delirant i perfecte "La màscara de la Mort Escarlata" per comprovar-ho.

Segons l'escriptora i narradora oral Inés Macpherson, "pocs descriuen la foscor com ell. L'exterior, però sobretot la interior". Ella recorda que va descobrir-lo a l'institut, amb la traducció clàssica de Carles Riba (deutora de la de Baudelaire, amb qui l'obra de Poe va desembarcar fastuosament a Europa). Macpherson fa anys que el narra en públic. Diu que Poe "sabia jugar perfectament amb el crescendo: creava una mena de dansa mental". Diu que com més l'explica, més matisos hi troba, "tant a nivell psicològic com narratiu". I, també, que hi ha els silencis. Moments en què Poe (el narrador, ella) "mira directament al públic", sotjant-lo.

En aquesta tria han descartat el Poe més detectivesc, de resoldre enigmes i trencaclosques, i han apostat pel més llòbrec i psicològic, amb relats com "El cor delator", "L'enterrament prematur", "El gat negre" o "Berenice". El Poe l'obra del qual és un "intent de corrompre l'art —i de passada els ciutadans que s'hi interessin— tot abordant la follia, el crim i la mort", matisa l'autor d'Els romanents.

De fet, segons García Tur, calia ressuscitar Poe no tant per posar al dia el català literari de la traducció, que també, com per recordar-nos que obres que ara "formen part indestriable del cànon" van ser escrites "des dels marges". L'autor de La narració d'Arthur Gordon Pym (Proa, 2019) malvivia abusant de l'alcohol i del joc. Va ser "el primer a assumir l'horror, el grotesc i la repulsió com a context", subratlla Cussà. Era capaç de crear atmosferes "que se't queden a la gola", destaca Macpherson.

De fet, un altre motiu per (tornar a) llegir Poe és fer inventari dels camins que va obrir, de tots els passadissos tenebrosos, físics o mentals, on va atrevir-se, abans que ningú, a plantar un quinqué. Lovecraft el considerava un mestre. Baudelaire li resava cada matí. Faulkner va llegir-lo, Borges va llegir-lo, i Stephen King també. Bolaño deia que calia fer-ho de genolls. Hitchcock no hauria estat Hitchcock sense Poe. El nostre imaginari i alguns dels nostres vertígens, tampoc.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze

Carver, Txékhov, Pasternak, Johnson

Un dels contes que més m'agraden de Raymond Carver (que escrivia sempre amb un retrat de Txékhov a tocar) sembla un reportatge. Es titula "Tres roses grogues" (en castellà, a Anagrama) i, més que diàlegs, té declaracions extretes de dietaris o memòries d'alguns dels personatges reals que hi surten; i també escenes farcides de dades, de detalls, que en mans de Carver resulten reveladors. Hi narra els últims anys del metge, escriptor i dramaturg rus, que moriria tuberculós. Arrenca una nit del 1897, amb l'autor de Tres germanes o L'oncle Vània anant a sopar amb un amic al millor restaurant de Moscou, on va ser seure i, sense previ avís, "començar a brotar-li sang de la boca". I s'acaba el 1904, l'endemà que Txékhov morís al llit després de brindar amb la seva dona i l'últim metge que el va atendre, que, inspiradíssim, i veient que ja no podia salvar-lo, va ordenar que els portessin una ampolla de Moët i tres copes.

Un dels poemes que més m'agraden de Carver sembla un curtmetratge experimental. S'obre així: "Jivago amb un bigoti fi, / esposa i fill. Els seus ulls de poeta / presencien tota mena de patiment." I s'acaba: "(...) però les pujades i baixades del saxo / drenen la capacitat / de resistir." De fet, Edicions de 1984 tot just publica l'últim recull de poemes del Nobel de Literatura Borís Pasternak, Quan escampi (traduït per Esteve Miralles i Ricard San Vicente): "I cal tornar-se una ombra anònima, / cal ocultar cada pas fet, / tal com s'oculta dins la boira / l'indret, immers, que hi queda cec." El Pasternak autor de la famosa novel·la El doctor Givago (Edicions 62), que inspiraria el poema de Carver, i la mítica pel·lícula de David Lean. El Pasternak cèlebre poeta soviètic, immortal gràcies a set-centes pàgines de prosa que van portar-li tanta fama com maldecaps, fins a esclafar-lo. Va morir pobre, assetjat pel règim soviètic.

Un dels millors alumnes de Carver al màster de l'Iowa Writers' Workshop va ser Denis Johnson, de qui l'editorial Contra ha publicat Viajes a los confines del mundo: reportatges de guerra, i de viatges extrems, que semblen relats. Amb frases que recorden la precisió, la brutalitat i l'energia amb què els exploradors experts s'obren pas, incansables, a cop de matxet, per la jungla.

Una de les millors coses de llegir és això: quan cada porta s'obre a tres portes més i cadascuna d'aquestes tres portes, a tres portes més, insospitadament però quadrant com un puzle, i no t'hi pots resistir.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Richard Brautigan que ens salves la vida

Hi ha una frase a la novel·la El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan (1935-1984), que trobo que en resumeix perfectament l'esperit: "Tot el que ha passat han estat entremaliadures però com d'un nen amb poders sobrenaturals". ¿També us passa, a vosaltres, això que de sobte us cau a les mans un llibre que era just el que necessitàveu per tirar endavant? A mi, l'últim cop, va ser amb aquesta astracanada del 1974 publicada per LaBreu (el 2014) amb traducció de Miquel Izquierdo. Em va salvar un cap de setmana de confinament d'aquest tètric i merdós 2020.

Heu vist la pel·li Els germans Sisters? I Els caçafantasmes? Doncs és com si els dos pistolers de la primera fossin contractats (i seduïts) per una preciosa noia índia per anar fins a un casalot aïllat, als Turons Morts d'Oregon, a liquidar un ésser sobrenatural malèfic, que viu a les coves de gel que hi ha sota l'edifici i no deixa respirar els propietaris. Western i novel·la gòtica, per tant; i també còmica. Amb capítols curts i la prosa lacònica i al·lucinada marca de la casa. "Era tan únic que va crear un culte pel seu compte", va dir d'ell Kurt Vonnegut.

Richard Brautigan va fotre's un tret als 49 anys. Va deixar una nota: "Quin caos, no?". Així va ser el seu trist final. Havia publicat nou poemaris, un recull de contes i deu novel·les. Abans, als vint anys, havia tirat una pedra contra una comissaria de policia només perquè el tanquessin i li donessin menjar. Arran d'aquest fet, van ingressar-lo en un hospital, on van diagnosticar-li depressió, esquizofrènia i paranoia i, en paraules seves, van aplicar-li "prou electroxocs per il·luminar tot un poble". Havia estat un nen no reconegut pel seu pare, i abandonat, als nou anys, per la seva mare.

Amic dels beatniks i considerat una de les icones de la contracultura nord-americana, la seva manera de narrar era anar resolent cada paràgraf, gairebé cada frase, o bé poèticament o bé còmicament, o tot alhora. I tornar-ho a fer, i tornar-hi, i tornar-hi. Incansable, lisèrgic, virtuós. Brautigan tenia solucions brillants: "No semblaven durs o dolents. Semblaven la quieta essència destil·lada d'ambdues qualitats. (...) En altres paraules, tenien tots els trumfos". El paio en sabia, vaja.

Durant un temps va viure en una colònia d'artistes de Montana, amb escriptors com Thomas McGuane i actors com Peter Fonda i Jeff Bridges, que anys després interpretaria "el Penjat" a El gran Lebowski dels Coen, personatge brautiganià per excel·lència. Com també són brautiganians, per divertits, tot i la situació, els diàlegs que Tarantino ha escrit per a alguns dels seus personatges (tan violents com donats al discurs florit). I estic pensant en John Travolta i Samuel L. Jackson a Pulp Fiction, sí; però sobretot en la mítica conversa de les albergínies, entre Christopher Walken i Dennis Hopper, a Amor a boca de canó.

A banda d'El monstre de Hawkline, en català, la resta dels seus llibres els tenim en castellà gràcies a Blackie Books, que pren el relleu d'Anagrama: Un general confederado de Big Sur, En azúcar de sandía, la genial Un detective en Babilonia i La pesca de la trucha en América, de la VO de la qual, en el seu moment, es van vendre milions d'exemplars. I això que és la més esbojarrada, original i inclassificable de les seves novel·les: la menys indicada per descobrir-lo i, alhora, la que va fer-lo "atòmicament cèlebre" (que diu Kiko Amat).

Tristament, sembla que el pes de la fama, de l'alcohol i d'altres excessos, i el fet de quedar ancorat en els efervescents anys seixanta, van anar-lo enfonsant: Brautigan va tenir un final dramàtic i sòrdid que no mereixia.

Aquí, encara el llegim. Encara el necessitem. Encara ens salva la vida. 

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Defectuós, el món, quan tanques el llibre

Un dia que parlàvem amb la Silvana Vogt –l’escriptora mestressa de Cal Llibreter– dels motius pels quals llegim, vaig dir-li que jo, sovint, llegeixo com qui fuma opi. Per desaparèixer. Per apagar-me del tot i obrir els ulls en una altra banda sent, si s’escau, algú altre, o senzillament no sent ningú, durant una bona estona. Com més llarga, millor. Mesos després llegeixo un relat autobiogràfic del napolità Erri De Luca, inclòs al volum El més i el menys (Bromera, trad. Albert Pejó), que diu que “un llibre serveix precisament per a això, per esborrar els dies”.

Ho vaig subratllar. I amb el mateix llapis, vaig posar-hi un signe d’admiració al costat. M’encanta quan, llegint, penso que ben bé així, clavat, ho hauria pogut dir jo. De fet —tanco el cercle—, ja és el que havia escrit la Silvana a la seva novel·la La mecànica de l'aigua (Edicions de 1984) i que, en el seu moment, també vaig subratllar: “—Què trobes en ell que no trobis en altres escriptors? –A mi.”

Sobre això de necessitar la lectura com qui busca aire, com un acte rabiós de supervivència, un altre fragment brillant del mateix recull d’Erri De Luca: “Si llegir és una malaltia, es contreu a partir dels altres i es transmet. És una malaltia infecciosa, però no defectuosa. Defectuós ho és el món, quan tanques el llibre”.

Per la seva prosa clara, de frases rodones i rotundes (la senzillesa i la potència de la fórmula “subjecte + verb + predicat”), i per la seva militància d’esquerres de pedra picada, i de barricada, si fa falta, De Luca em recorda Natalia Ginzburg. D’aquesta autora, n’he regalat moltes vegades La ciutat i la casa (Club Editor, trad. Meritxell Cucurella-Jorba), meravellosa i dura novel·la epistolar: “Sé prou bé que en comptes de cartes prefereixes el telèfon. Jo, al revés”.

Però ara pensava en Les petites virtuts (Àtic dels Llibres, trad. Elena Rodríguez), on Ginzburg deia: “Aquest ofici [escriure] és un amo, un amo capaç de fuetejar-nos fins que surt sang (...). Es nodreix de nosaltres i creix en nosaltres”. Una manera com una altra de justificar la vocació. A El més i el menys, De Luca ho ventila afirmant: “Si hi hagués hagut armes penjades a la paret, m’hauria fet caçador. Però hi havia llibres, apilats fins al sostre”; i amb aquesta imatge: “Vaig començar a escriure per forçar les parets que tenia al voltant. I les parets cedien”.

Cadascú, els seus motius. A Devoción (Lumen, trad. Ana Mata Buil), Patti Smith diu que escrivim “perquè no podem limitar-nos a viure”, i Leila Guerriero, que és “perquè sentim l’impuls insolent, i al mateix temps incontenible, de replicar el virus implantat —en nosaltres— pels llibres que hem llegit” (Zona de obras, Círculo de Tiza). Aquí, ja ho sabeu, som de celebrar llibres, de devorar-los, i sempre que en tanquem un és per obrir-ne un altre. ¿Però aleshores de què va, aquesta columna, de per què llegim o de per què escrivim?, em diu una amiga. Va de necessitar-ho.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.
FOTO d'Erri De Luca BY Rosdiana Ciaravolo.

4/12/20

Una Rodoreda adolescent contra Primo de Rivera

Segons l’escriptora Cinta Arasa (Tortosa, 1978), “si no aprofitem el nostre propi univers èpic, acabarem bevent només del dels altres països, i una part de nosaltres desapareixerà”. Amb aquest esperit reivindicatiu i amb la intenció d’acostar la figura i l’obra de Mercè Rodoreda als joves, Arasa l’ha convertida en la protagonista adolescent de la seva última novel·la, Paraules, flors i pólvora (Animallibres), amb què, alhora, homenatja les persones que lluiten per la llengua i la cultura catalanes.

L’acció transcorre a la Barcelona del 1923. La Mercè té quinze anys i llegeix tot el que li cau a les mans. I també escriu un diari on anota coses que li passen o voldria que li passessin, coses que somia i coses que s’inventa. Però el mateix 1923, el militar espanyol Miguel Primo de Rivera va imposar-se amb un cop d’estat i “va deixar la nostra llengua relegada a l’àmbit domèstic”, recorda Arasa. Un fet real, que vertebra la novel·la. La Mercè acabarà enrolada en la resistència clandestina contra el Directori militar, ajudant a crear una revista en català.

Per poder bastir aquesta ficció en un marc històric, Arasa va documentar-se sobre l’època i va tornar a llegir-s’ho tot, de l’autora de La mort i la primavera i Mirall trencat. Els contes, les novel·les, epistolaris i biografies. Va assistir a conferències, cursos, seminaris, i va rastrejar les passes de la mare literària de la Colometa per tot Barcelona, i fins i tot per París. I va fer-ho amb la il·lusió, diu, de crear un pont entre els lectors joves d’avui i el mite en què entre tots hem convertit la Rodoreda: “Voldria sobretot despertar-los l’interès, perquè puguin acabar sentint el plaer de llegir-la”.

Ella va descobrir-la als onze anys, a la biblioteca de casa seva: va trobar un exemplar d’El carrer de les Camèlies, que no va durar-li ni dos dies. “Va ser un enamorament irracional, perquè amb onze anys en vaig entendre només una part, però a partir d’aquell moment vaig començar a demanar tots els seus llibres”, explica. I no està sola quan assegura que de seguida va seduir-la aquella manera de narrar, el magnetisme de qui afirmava que “una novel·la són paraules”. Tampoc no és l’única que, almenys al principi, va voler imitar-la.

Fins que amb els anys va entendre que “la màgia de la literatura és trobar la pròpia veu”, confessa Arasa. Ella va trobar-la, i no ha parat d’escriure i de publicar títols, sobretot de literatura infantil i juvenil (LIJ). Llicenciada en Ciències Polítiques i especialista en relacions internacionals, sosté que Mercè Rodoreda és “una de les més grans escriptores de la història de la literatura universal” i que “seria molt més reconeguda arreu del món, si fóssim un país amb estat”.

Al mateix temps diu que a Catalunya “tendim massa a sacralitzar persones, obres i fets històrics; i això és positiu quan serveix per preservar part del nostre patrimoni intangible. Però, a la Rodoreda, tenia la sensació que l’havíem posada en una espècie de vitrina”.

Amb Paraules, flors i pólvora, vol acostar-la a les generacions actuals. I ho fa convertint-la en una resistent clandestina contra la dictadura de Primo de Rivera. Ja ho va dir la mateixa Rodoreda, que “en català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta”.



Publicat per Jordi Benavente a CATORZE

Llibres maleta (plens de records i llum)

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta", deia Serguei Dovlàtov, traduït per Miquel Cabal, a La maleta (LaBreu). Esclar que podria ser que l'escriptor rus exiliat a Queens, Nova York, senzillament s'ho hagués fet venir bé: el seu llibre –impregnat del laconisme irònic de qui va passar per la universitat i per la presó, va fer de periodista i de vigilant en un camp de treball, i va morir alcoholitzat poc abans de fer els 50– narra la història dels vuit objectes anodins (barret, mitjons, guants, jaqueta, etcètera) que Dovlàtov va endur-se de l'URSS en una maleta. Una excusa tan vàlida com una magdalena per tibar el fil de la memòria.

A Inventari de coses perdudes (Més Llibres, traduït per Maria Bosom), la berlinesa Judith Schalanksy invoca dotze coses desaparegudes, com els cants d'amor de la poeta Safo ("poemes mutilats que esperen que algú els completi"), el palau de l'RDA o una illa submergida per sempre més a l'oceà; i, amb aquesta excusa, posa en solfa vivències personals, assaig i ficció, per demostrar-nos que res desapareix del tot mentre en quedi el record. Més que maleta, aquest seria un llibre museu, en què cada peça inspira un relat tan emotiu com original: "L'endemà, al lloc on hi havia hagut l'atol, només devien flotar uns quants arbres morts sobre la superfície del mar, llisa com un mirall".

A Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, traduït per Marina Bornas), Stefanie Kremser hi consigna les vint-i-dues adreces de cinc països diferents, a banda i banda de l'Atlàntic, en què al llarg de cinc dècades ha tingut raspall de dents, i per tant residència. Són, doncs, unes memòries en trànsit en què aquesta rodamon privilegiada (perquè no ha hagut de fugir mai d'una guerra ni de la gana, com diu ella mateixa) s'interroga, literàriament, sobre per què escriu, i sobre qui és i d'on és, malgrat (o gràcies a) totes les vegades que ha triat fer les maletes. "De què em desprenc i conservo només en el record, i què m'emporto en el pròxim trasllat?"

Patti Smith diu a M Train (Lumen, en castellà) que el seu dilema sempre que se'n va de viatge és, precisament, decidir quins llibres fica a la maleta, a banda d'una Polaroid, un grapat de mitjons d'abelles i samarretes dels Electric Lady Studios. El seu és un llibre capsa de records i de lectures, amb els quals Smith fa el que vol. És a dir: fa literatura, de la bona. I és que tot li germina, a l'autora del Horses. A L'Any del Mico (Club Editor, traduït per Martí Sales) hi diu: "I em vaig veure amb en Sam a la seva cuina de Kentucky i xerràvem d'escriure. Al final, deia, tot és pinso per una història, és a dir, suposo, que tots som pinso".

I passa el mateix amb Mercè Ibarz ("llauradora de les lletres"), que ara, amb Labor inacabada, tanca el Tríptic de la terra, en una edició d'Anagrama que inclou La terra retirada (1993) i La palmera de blat. Com Patti Smith, Ibarz escriu en una culta i amena primera persona sobre experiències pròpies i generacionals, que barreja magistralment amb l'assaig fotogràfic, cultural i antropològic; des del seu poble natal, Saidí, a la Franja, fins a Barcelona, passant per Lleida. I domina, com Sebald, l'art de narrar fent marrada però sense perdre mai el fil. "I ara sé que escriure és una pagesia. (...) La mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure."

També hi ha llibres que més que maletes són com tot l'hangar de l'Àrea 51, on acaba l'Arca de l'Aliança, a la mítica pel·li d'Indiana Jones. Llibres com 2666 del Bolaño, els Diaris de Kafka o el Jo confesso del Cabré. I n'hi ha que són volcans, tan fascinants i tan capaços d'arrasar-ho tot: Teoría de la gravedad, de Leila Guerriero, per exemple. Però això ja seria tema per a una altra columna.


Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Pixar-nos de riure al Discmón (en català!)

Me l'imagino picant una nota de premsa on assegura que, només faltaria, tot està sota control. El Terry Pratchett periodista de trenta i pocs anys, responsable de comunicació de quatre centrals nuclears britàniques. Pencant. I alhora empescant-se la trama de The Colour of Magic (1983), la primera novel·la del Discmón, un món pla que vaga per l'univers portat per quatre elefants gegants que reposen les peülles sobre la closca de la Gran A'Tuin, una tortuga interestel·lar. Un món literalment fantàstic amb què Pratchett, tot talent i humor descordat, aconseguiria que milions de lectors es pixessin de riure. I el veneressin.

Han passat gairebé quaranta anys. En fa cinc que l'escriptor va morir, als 66, atacat per una malaltia neurodegenerativa. Els seus llibres s'han traduït a 41 idiomes. I se n'han venut més de 90 milions d'exemplars. Però Pratchett continuava inèdit en la nostra llengua... Fins ara. La Judit i el Sergio de Mai Més han decidit publicar tota la sèrie del Discmón en català: els 41 títols (quaranta-un!). Serà una feinada d'anys, admeten. Una tasca titànica. Però ells, que també són de celebrar el tiberi i que quan entren a la llibreria Gigamesh trepitgen terra sagrada, estan engrescadíssims. I com deia el mateix autor: "Un dels ingredients vitals de l'èxit és no saber que allò que proves de fer és impossible".

Compten amb els colors i la llum de l'art de Marina Vidal per a les cobertes i amb la voluntat zen del traductor Ernest Riera (Salinger, Twain, Chabon, DeLillo, O'Connor, Irving, Atwood), que assegura haver nascut precisament per traduir Pratchett al català. Publicaran dos o tres títols a l'any i comencen aquest novembre amb Guàrdies! Guàrdies!, el primer de l'arc de la Guàrdia Nocturna, i Igualtat de ritus, el primer del de les bruixes (indispensable al·legat feminista).

Són novel·les fruit de la ment d'un paio que va llegir El Senyor dels Anells d'una tirada als 13 anys i que, a partir d'aleshores, va devorar tot el que s'havia escrit abans i després de Tolkien, "a una velocitat que només es pot assolir a l'adolescència". Un paio capaç de definir el fantàstic (etiqueta que capgiraria fins a la hilaritat) com el gènere on hi ha "dracs, i personatges que utilitzen la màgia, i horitzons distants, i gestes, i cerques, i objectes de poder, i ciutats estranyes. La mena de paisatges i escenaris que tindríem aquí a la Terra si Déu hagués tingut prou pressupost". Un paio que acabaria sent sir.

Sàpiguen els de Mai Més que el nostre pressupost el tenen sencer. Més que mai, ens cal tota la fantasia possible i, sobretot, riure. I ja ho va dir George R. R. Martin (el de Joc de trons, sí): "Terry Pratchett va ser un dels millors escriptors de fantasia que han existit, i sens dubte el més divertit".

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

11/11/20

Quan la lluna desapareix ('Satèl·lits')

Deia Bolaño que els relats s’han d’escriure de tres en tres o de cinc en cinc. I si t’hi veus amb cor, fins i tot de nou en nou o de quinze en quinze. Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) en va escriure vuit i els va reunir al llibre Satèl·lits (Males Herbes, 2019), cosits entre ells amb una estranya premissa: la lluna ha desaparegut. No hi és. I és possible que trigui anys a tornar. Molts anys. “La Terra ja no l’atrau”. Un dels personatges d’una de les històries mira per la finestra, i Solsona escriu: “Sembla que d’un moment a l’altre el color negre s’hagi de desbordar i rebentar els vidres i ofegar-nos”. Així de bé ho pela aquesta narradora, així d’inquietant. 

Per no parlar de com fixa els paràgrafs, com els talla, frase a frase en alguns casos (no sempre: són 221 pàgines i escull molt bé el moment), i el resultat és un efecte poètic (ritme i sentit) que també contribueix a l’atmosfera d’estranyesa del conjunt. Després hi ha la manera de narrar, en una tercera persona molt visual i precisa. Solsona té un màster d’escriptura cinematogràfica i és com si estiguéssim veient una pel·lícula. El Lynch de Mulholland Drive, el Von Trier de Melancolia, el Marques-Marcet d’Els dies que vindran. Satèl·lits va ser, de fet, una de les quatre obres seleccionades per la iniciativa TABOO’KS de l’ultim Festival de Sitges: hi ha productores de cinema fantàstic pensant-s’ho, i dits creuats a can Males Herbes.

I algú dirà: molt bé, això és el com, però de què va, de què parla exactament un cop desplegada la premissa de la desaparició del nostre satèl·lit natural, què en fa, Solsona, de tanta foscor. Mirar cap endins, esclar. Disseccionar sentiments. Radiografiar la incomunicació que ens corca. Mostrar els desitjos i els traumes i les pors que carretegem pel món. Narrar què fem quan ens quedem sols en la nit, o quan passen coses que no havien passat mai ni semblaven possibles. Això de la lluna, per exemple. O coses encara més terribles. 

publicat per Jordi Benavente a Catorze,

Dirty Works (editorial, adjectiu, culte)

Cases amb patis del darrere tronats i plens de males herbes. Caravanes rovellades amb forats de bala. Cabanes amb porxos corcats. Caçadors furtius, obrers alcoholitzats, majorets toxicòmanes, excombatents del Vietnam, predicadors que manipulen serps i cuiners de metamfetamines. Molta misèria i poca redempció. Dones independents, i armades. Personatges violents però entranyables del sud profund dels EUA, dels Apalatxes o de l'Oest Mitjà. Escòria blanca. 

L'editorial Dirty Works no enganya. Ofereix el que promet des del 2014: "grit lit, gòtic del sud, realisme brut, cervesa freda, litres de bourbon". Novel·les i reculls de relats secs, durs, virtuosos i colpidors, impecablement traduïts (al castellà) i amb elegants cobertes il·lustrades per El Ciento, blanc sobre negre rigorós. Amb autors com Harry Crews, Bonnie Jo Campbell, Tom Franklin, Alan Heathcock, Ann Pancake o Larry Brown (autor del títol que dona nom a l'editorial), entre d’altres. Hereus, tots ells, de la desesperança roent de Carver, de la violència atàvica de Faulkner.

Els responsables són dos paios que, més que com a editors, es veuen "com una banda d'atracadors de bancs o assaltants de diligències", planegen cada llibre "com si fos un robatori". L'escriptor i traductor Javier Lucini (la veu castellana dels dos títols de Chris Offutt a Sajalín) i el també escriptor i realitzador de documentals Nacho Reig. La mateixa complicitat desenganyada que gastaven els dos vells del relat El gran somni del paradís de Sam Shepard. Cada nit bevent al porxo, amb Stetsons o gorres de rednecks. Xerrant, renegant, o en silenci.

Són tan bons venent el que fan que s'han fet seu l'adjectiu dirty. Els que formem part del públic fidel que s'han guanyat en aquesta banda de l'Atlàntic, pensem en ells davant de qualsevol altra novel·la, pel·lícula, relat, cançó, sèrie o paisatge que tingui aquest mateix aire o aquests protagonistes que dèiem al principi, tan això... tan dirty.

Llegiu-ne, per començar, Érase un río, de la Campbell ("l'única beneficiària d'una beca Guggenheim que sap castrar porcs"). I ja m'ho direu. Cinc o sis trets a l'aire, i obro una altra llauna de cervesa.

publicat per Jordi Benavente a Catorze

26/10/20

NAM: La guerra del Vietnam en primera persona

Diu que va fer-ho per diners. A la introducció del llibre Nam, una ferotge història oral i coral de la guerra del Vietnam, que publica ara en castellà l’editorial Contra, l’escriptor Mark Baker afirma que, un cop acabat el conflicte, va entrevistar més de cent cinquanta homes i dones que hi havien estat, metges, infermeres i militars dels EUA, que hi havien lluitat, perdut amics, atès mutilats o comès tota mena d’atrocitats, i que va fer-ho, només, per diners. Perquè es guanya la vida com a escriptor. Però tot seguit afegeix, esclar, que no és tan senzill.

El també escriptor nord-americà Tim O’Brien, que a diferència de Baker, que va viure-ho com a estudiant des del moviment contestatari, sí que va combatre al Vietnam, diu que cada soldat experimenta una guerra diferent i que, quan s’acaba, és com si hi hagués hagut un milió de guerres, o almenys tantes com soldats. Aquesta és justament la idea que vertebra Nam (publicat als EUA el 1982): que cadascun d’ells té una peça del puzle. De fet Baker sosté que el llibre no revela “la veritat sobre el Vietnam”, però que la suma de totes les veus ens hi acosta. I afegeix una frase roent, que blinda els testimonis i encén el debat amb benzina: “Els aspectes apòcrifs d’aquests relats tenen més de recurs metafòric que d’engany”.

A Nam t’hi trobes l’imaginari que hem mitificat gràcies a pel·lícules com Apocalypse Now, Full Metal Jacket, Platoon, etcètera (les dues primeres comptaven amb l’assessorament de Michael Herr, autor de l’altre gran llibre crònica sobre el tema, Despatxos de guerra): rock’n’roll, amistat, jungla, arrossars, humitat, avorriment, helicòpters, drogues, napalm, i l’aventura malgrat tot. I també t’hi trobes inventariades quasi totes les atrocitats que van cometre-hi els soldats, explicades en primera persona, en una polifonia afinada pel narrador expert que és Baker. I el resultat és un enfilall de testimonis curts, de cinc línies, mitja pàgina, una pàgina sencera, tres com a màxim, servits a un ritme picadíssim, ta-ta-ta-ta-ta, com una metralladora: una tràgica epopeia de veus anònimes que repel i alhora fascina.

Nanos i delinqüents, tots al sac

Aquí, quan diem soldats volem dir nanos de divuit anys, encara tendres, i també delinqüents que s’allistaven per evitar la presó. I per atrocitats entenem per exemple el que allà en deien convertir-se en “doble veterà” violant i, tot seguit, matant una dona vietnamita. O la tècnica d’interrogatori de llançar un presoner des d’un helicòpter, en ple vol, perquè un altre presoner cantés, i després, igualment, llançar-lo també a ell. O gaudir, fins al punt que es fotien calents i tot, del fet cru de matar (“en comparació, estar col·locat no és res”). Sentir-se poderosos, armats com anaven, sentir-se déus, de tanta impunitat. Mataven sense pestanyejar, diuen, senzillament perquè ja no consideraven persona la persona que tenien davant.

No és un llibre per a estómacs delicats. Hi ha escenes grotesques. Però resulta honest: quasi tots es mostren penedits, angoixats, devastats. Botxins i alhora víctimes d’una guerra tèrbola, que va convertir-los en quelcom pitjor que un monstre: en éssers humans perpetrant monstruositats. L’escriptor Kiko Amat diu al pròleg que Nam “parla de classe social com cap altre llibre sobre guerra, i en aquest sentit va ser (i continua sent) revolucionari”. I detalla que van enviar-hi “l’escòria” (soldats “d’usar i llençar”), que dels dos milions i mig d’allistats, el 80% eren de classe treballadora, i que d’aquests, un de cada quatre vivia per sota el llindar de la pobresa.

A l’hora de la veritat, alguns testimonis van fer-se enrere, però Baker afirma que la majoria sentien l’obligació de contar-ho amb la màxima precisió “per honorar els amics caiguts i els ideals trencats”. Un recorda que als nouvinguts, per endurir-los i evitar que “es caguessin de por” quan entressin en combat i veiessin morts, els obligaven a esberlar el cap d’un cadàver a puntades de peu, fins que en sortís el cervell. Un altre parla dels “trofeus”: collarets que es confeccionaven amb les orelles que tallaven als enemics morts. Els oficials els animaven a fer-ho. Orelles, nassos, penis, i de les dones, els pits. Si no ho feies pensaven que no eres de fiar, diu. No hi ha res més antibel·licista que un relat bèl·lic, i aquest tros de llibre n’és una prova punyent i virtuosa.

Publicat per Jordi Benavente a ReportCat