CAMINS DE SERP, i Francesc Garriga, a la Nollegiu

Amb aquella calma, aquella ironia i aquella fermesa que donen els anys. Que no vol dir que no pugui arrossegar també alguns dubtes que el roseguin per dintre com ens roseguen a tots els nostres, però el seu somriure i la seva mirada murris els escombren, els foragiten, i l’únic que seu al tamboret de la Nollegiu és el poeta, escut del Barça a la solapa inclòs. Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932*) era ahir a la llibreria Nollegiu del Poble Nou perquè alguns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès li feien un homenatge, dient versos del seu Camins de serp (Edicions 62, 2009).

La poeta i professora de l’escola Laura López Granell n’era la feliç responsable. "Et dec la immortalitat i el reconeixement", juganer, el mestre. "I nosaltres a tu tants poemes", juganera, la mestra. Complicitats que prometien el que vam tenir: un migdia poètic i íntim i emotiu. Els alumnes llegint Camins de serp, emocionant i fent somriure el poeta, fins que al final fou ell qui demanà el tamboret negre, i s’hi assegué:

que em tornin les paraules

que havia d'haver dit i no vaig dir.

són meves.
i encara em cremen.

Aquest és Francesc Garriga Barata, elegant, seductor de gest i de paraula, i modest, tot i haver esculpit ja un bon estol de versos incontestables i nets; res sobrer, cap llast. O com ell mateix ens va dir ahir: "Faig poemes curts perquè vull dir el que vull dir i prou".

pel vici de parlar,
la virtut de mentir.

la veritat té la boca de marbre.

Un poeta que no usa majúscules perquè “no m’agrada que unes lletres siguin més altes que les altres, mira”. Que sap que ha acabat un llibre “quan trobo editor”, i que afegeix: “Desmitifiquem una mica la poesia, home”. Que més enllà de la modèstia que vesteix, és capaç de fer-nos emmudir, escoltant-lo.

Una passada, doncs, haver-lo pogut gaudir una estoneta, ahir al migdia; els seus versos de serp:

què dir que sembli nou?
i com donar més vida a les paraules
de sempre?

i alguns d’inèdits que va dir-nos, com ara, i perdoni’m per haver-los caçat al vol, a traïció:

i encara avui és el que fem més bé,
fugir

Gràcies, doncs, al Xavier Vidal per posar-hi l’espai i el vermut i el tamboret; a la Laura López, per les complicitats; als alumnes, per la veu; i al mestre Garriga, per l’ànima i el geni i les paraules precises, les més esmolades, les més dolces, les mes punyents.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Afegit el matí glacial del 4 de febrer de 2015, després de conèixer la mort del mestre:

Ens deixa, entre altres coses, versos secs i durs com tions, que no deixaran de cremar i d'escalfar-nos mentre visquem.
#DEPFrancescGarriga

Les sis columnes del nou temple del vici i la subcultura

No abunden les bones notícies. Últimament, el més normal és que els negocis s’enfonsin i que només en quedin les ombres i les il·lusions, a terra, cobertes de tragèdia i silenci. Per això a Fantàstik ens engresca d’allò més anunciar la inauguració de la nova Gigamesh, capitanejada per l’editor i llibreter de mirada blava Alejo Cuervo.

La mítica llibreria especialitzada (Ronda de Sant Pere, 53, Barcelona) va tancar les seves portes el passat 19 de març, després de 30 anys d’activitat... per tornar-les a obrir el proper divendres 28 en un nou local (Bailén, 8) amb sis columnes a la façana i 500 metres quadrats de “vici i subcultura”, com diu el seu lema. Els aficionats al rol, els jocs de taula, el còmic i la literatura de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció seguirem tenint un temple on reunir-nos amb motiu de la presentació d’una novel·la, d’una sessió de signatures o, senzillament, de la sortida al mercat del darrer volum sorgit de la fèrtil i violenta imaginació de George R. R. Martin (publicat, a casa nostra, per la pròpia Gigamesh).

I qui diu Martin, diu Lovecraft, Matheson, Tolkien, King, Sisí, Cañadas, Rhei, Bueso, Pastor, Piñol, Palma, Vallejo, etcètera, etcètera, etcètera, perquè en aquesta llibreria hi són tots i totes, d’aquí i d’allà, d’ara i de sempre. Lleixes i lleixes atapeïdes de llibres fantàstics, maleïts, foscos, d’altres mons. 

La gran majoria dels qui llegiu això no necessiteu més presentacions. Qui encara no la conegui, que s’hi deixi caure i demani, per exemple, per l’Antonio Torrubia, un dels llibreters (que, com el seu cap Alejo Cuervo, ja era lector voraç abans de vendre vici i subcultura). Estareu en bones mans. 

Per celebrar la reobertura, els propers divendres 28 i dissabte 29, la nova Gigamesh organitza unes jornades amb presència d’autors i il·lustradors i activitats relacionades, com la recreació d’un “caminant blanc” de la sèrie Joc de Trons. Trobareu tota la programació al seu facebook, aquí.

Publicat per Jordi Benavente a Fantàstik.

“Lovecraft mola”, un vol barat a Boston, l’Starbucks de Providence i la gènesi de la novel·la LOS NOMBRES MUERTOS de Jesús Cañadas

Parlar de H. P. Lovecraft (Providence, 1890-1937) em transporta a l’adolescència. Aquell període terrible i meravellós, què us haig de dir. Grans a la cara i pardals al cap. Partides de rol amb els amics. La masturbació elevada a la categoria d’art. Les primeres grans patacades i, alhora, sentir que tot era possible. Però sobretot, sobretot, aquella genuïna capacitat de viure intensament una història com si en fóssim els protagonistes, quan llegíem. I descobrir els referents. Això és molt personal, els meus són Lovecraft, Tolkien, King i Bukowski, i, després, la resta.

Per això quan vaig sentir que l’escriptor Jesús Cañadas (Cádiz, 1980) tenia entre mans una novel·la d’aventures protagonitzada pel mestre de Providence, vaig aixecar les orelles, excitat. Ahir al vespre, finalment, uns quants iniciats (“Tekeli-li!, Tekeli-li!”, i coses així) érem a la llibreria Gigamesh de Barcelona, a la presentació de Los nombres muertos (Fantascy, 2013), amb ganes d’escoltar com s’havia gestat tot plegat. 

“Lovecraft mola, punto”. Jesús Cañadas, tan de la conya com erudit, resumia així perquè li ha dedicat dos anys de la seva vida. Però aquest lema només era el principi d’un apassionant i divertidíssim resum de la gènesi de la novel·la (amanit amb comentaris com el fet que la casa on visqué Lovecraft a Providence ja no existeix, ara hi ha un solar buit... amb un Starbucks plantat al mig). Havia trencat el gel el crític i escriptor Ricard Ruiz Garzón, presentant-nos llibre i autor, amb el domini acostumat. Cañadas prenia el relleu. 

Foto: Aramys Romero

Tot és culpa d’un vol barat a Boston, va explicar el gadità. Inicialment, ell només volia investigar sobre l’origen de La sombra sobre Innsmouth, la seva narració lovecraftiana preferida aleshores. Fins que tingué l’oportunitat de ficar el nas a la Universitat de Providence... i capbussar-se en el món (els horrors còsmics i tentaculars) del creador dels mites de Cthulhu. Va ser allà, diu, on el Necronomicón va posseir-lo. 

A Providence, va poder consultar el 'fons Lovecraft', després de vendre-li la moto al funcionari de torn (anècdota sucosa que també va compartir amb els reunits a Gigamesh, encomanant entusiasme, com tot bon explicador d’històries). Va tenir accés a manuscrits i correspondència personal, les obres del mestre en tots els idiomes imaginables, i les del seu cercle d’amistats, i tots els estudis existents. En aquella increïble biblioteca, va ser on va descobrir que l’autor d’En las montañas de la locura "era tot un personatge en si mateix", un caramel, sobre qui pagava la pena bastir-ne una ficció. Un trepidant i misteriós, documentat i fantasiós homenatge a l’home que va dotar de profunditat, foscor i éssers horribles els nostres malsons. 

Foto: Llibreria Gigamesh

Si sentir-lo narrar les peripècies del making-of de Los nombres muertos, i com parla dels personatges reals que hi ha fet sortir (Lovecraft, però també Frank Belknap Long, Robert Erwin Howard, Sonia Greene, Aleister Crowley o J.R.R. Tolkien, entre d’altres), ja resulta engrescador, no vull pensar com serà la novel·la. “És un llibre d’aventures, cent per cent, una mica a l’estil Indiana Jones”, va dir-nos a l’Aramys Romero i a mi en Miquel Codony, que ja l’ha llegida. “En la línia del Montecristo del Marc Pastor, doncs?”, vaig preguntar. “Bona comparació, sí”. Genial. 

Aventures, persecucions i tirotejos. Més terror còsmic. Més societats secretes amb cultes ancestrals. Més un singular grup d’escriptors immersos en una mena de demencial road movie en el període d’entreguerres, a la recerca del més mític dels llibres maleïts, el Necronomicón! 

¿S’entén, ara, la referència inicial a la capacitat de fascinar-nos (de flipar-nos del tot) per una història, que teníem d’adolescents? Potser encara en queda alguna cosa dels somiadors barbamecs que vam ser... Potser per això encara anem a Gigamesh. Per això vaig comprar-la ahir mateix i no trigaré a llegir-la.

----------------------------------------------
Un cop llegida, afegeixo la nota i un comentari:

L'homenatge de Cañadas a Lovecraft està molt ben parit. L'horror del mestre de Providence... amb sentit de l'humor i de l'aventura, una molt bona recreació i uns personatges (tants els protagonistes com els secundaris) boníssims. Si us agrada Lovecraft, l'heu de llegir. Encara que sigui un pelet massa llarg i que l'autor presenti (com és obvi) la "seva versió" de tot plegat. Ben escrit, ben documentat i amb un final molt bèstia.

DIÁSTOLE, d’Emilio Bueso. Fascinant, violenta i original novel·la de terror

Emilio Bueso (Castelló de la Plana, 1974) és un d’aquells autors que fan que sembli fàcil. Que ho sembli, dic. Perquè no tothom pot construir castells de naips amb aquesta solidesa. La seva prosa té una cadència sincopada (frases curtes i paràgrafs d’una sola línia combinats amb descripcions més àmplies i diàlegs de precisió) que flueix, i que avança i avança i avança... fins que t’has polit la novel·la sencera i aixeques el cap, els ulls vermells, regust de sang i un somriure estrany d’orella a orella.

Diástole (Salto de Página, 2011) està escrita en primera persona i amb dos narradors: en Jérôme, un jove pintor maleït, consumit per l’heroïna, i l’Iván, un personatge estrambòtic, reclòs en una mansió mig en ruïnes, que li encarrega un retrat a l’artista, amb una condició: el pintarà en quatre nits seguides. 

En Jérôme, simpàtic perdedor, usa un present d’urgència, un to lumpen i una oralitat molt ben aconseguits. L’Iván, d’un magnetisme inqüestionable, va descabdellant la seva terrible història a base de flashbacks mentre el pinten. L’encert d’aquestes dues veus és comparable al de Marc Pastor quan va escollir la Mort com a narradora de la genial La mala dona. 

Bueso dosifica la informació sobre la identitat i les peripècies dels personatges magistralment. De mica en mica anirem descobrint la complicada vida d’en Jérôme i l’enigmàtic passat de l’Iván, que ha travessat l’infern del setge de Leningrad, la dictadura soviètica, una intensa història d’amor i la catàstrofe de Txernòbil, en una mena de road movie de malson.

Qui és l’Iván? Per què tria un artista ionqui perquè el retrati en un llenç? Com es passa per tots aquests escenaris de terror sense deixar-hi la pell? No penso destapar-vos la trama, ja ho sabeu. Llegiu-la. 

A mi, Diàstole m’ha recordat el lirisme, els personatges turmentats i les atmosferes malsanes dels relats del britànic Clive Barker; la hipnòtica i primeta novel·la El pistolero (La Torre Oscura I) d’Stephen King; el gust per l’estrany, la foscor i els monstres que hi habiten de Howard Phillips Lovecraft i els seus deixebles; la verbositat incontenible de Chuck Palahniuk, i l’entranyable realisme brut amb què Charles Bukowski retratava misèries i addiccions. 

Què més necessiteu per abocar-vos-hi ja, a aquest abisme? Voleu més motius? Un altre: Bueso demostra que no calen 500 pàgines per deixar bocabadat el lector. Ell en necessita només 233. 

Emilio Bueso és enginyer i professor de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, i autor de diversos relats i de les novel·les Noche Cerrada, Diástole, Cenital i la més recent Esta noche arderá el cielo*

(*Bueso presentarà Esta noche arderá el cielo el proper 5 d’octubre, a les 18 hores, a la llibreria Gigamesh de Barcelona, amb l’editor de Salto de Página, Pablo Mazo, i el també editor i propietari de la llibreria, Alejo Cuervo)