Per sobreviure, Antònia Vicens (Santanyí, 1941) diu que de nena, quan pensava què volia ser de gran, tenia molt clar que “no volia ser un home ni una dona ni un animal”, i de sobte, un dia, va trobar la resposta: “Seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure”. La seva primera novel·la, 39º a l’ombra (reeditada ara per Lleonard Muntaner), va escriure-la l’any 67, de nit, amagada al lavabo del bungalou per a les treballadores de l’hotel mallorquí on feia de secretària (perquè l’amo no digués que gastava massa llum). Obstinada com un meteorit.
Això del “Vers i revers” són sempre les mateixes preguntes adreçades, de tu, a un o una poeta. L’important són les respostes, que s’envolen, que esclaten, que juguen, que brillen, que tallen, segons l’esperit de cadascú. Però aquest cop ha estat tota una altra cosa: amb l’Antònia Vicens m’ha costat emprar aquest tu pelat. Perquè a aquesta dona m’hi acostava de manera reverencial. Pel seu mestratge. Per la fondària dels seus versos parcs i foscos:
llances trossos dels teus ulls al gos se’ls menja
com si fossin
poemes
Tan parcs com les seves respostes, despullades de tot artifici, i de tota ambició que no sigui la de dir amb precisió i llum esmolada allò que vol dir. I tot, sempre, amb aquesta barreja tan seva de sensibilitat extrema i de modèstia, de foc i de fred, aquesta duresa tan seva. Com quan diu: “Sempre havia volgut creure que escriure era total llibertat però ara pens que a vegades som esclava de la poesia. He arribat a pensar que em maltracta”.
Després de quatre dècades publicant narrativa, el 2009 va treure el seu primer poemari, Lovely (reeditat, ara, per Cafè Central – Eumo Editorial):
Mai no et varen dir una paraula
que fes olor
de tendresa.
Després van venir Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013), Fred als ulls (Cafè Central – Eumo Editorial, 2015) i, el més recent, Tots els cavalls (LaBreu, 2017):
Just obrir les persianes floriren gladiols
i roses silvestres n’agafava un ram
m’omplia els cabells de pètals fins
que cavalls desbocats
em varen potejar el ventre.
Mentrestant, Vicens ha anat acumulant premis: Creu de Sant Jordi, Premi Cavall Verd, Premio Nacional de Poesía, Premi Ramon Llull al conjunt de la seva obra, Premi Nacional de la Generalitat de Catalunya, premi Jaume Fuster de l’AELC. Com gairebé tots els bons, és de les que dubta: “Les galerades poden anar i venir deu vegades”, diu. I afegeix: “Tenc tendència a posar-me les paraules a les mans i pesar-les”. Amb tots vosaltres, Antònia Vicens:
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
No m'atrevesc a dir per a què serveix perquè tampoc no sé ben bé què és. I no m'agradaria pensar que és una cosa útil; si ho fos supòs que deixaria d'escriure’n. Ja que, la poesia, sent que ens envolta, que abasta la vida, la mort, i d'alguna manera la passió i la bogeria en tots els sentits. Diríem que amb ella caminem per la vida cap a la mort.
Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Vaig començar a llegir-ne abans d'aprendre a llegir. A casa hi havia un corral amb aviram, ramells i llegums; tot floria d'alguna manera, tot moria també i els meus ulls de criatura ho llegien. Llavors hi havia el cel amb els seus canvis d'humor, i molt a prop la mar que era bellesa i terror i música, i els meus ulls també ho llegien.
Per què n’escrius?
Perquè de petita quan pensava què vull ser de gran i observava les dones del meu poble cercant trobar un model, una il·lusió on aferrar-me, no m'agradava la vida de cap, m'horroritzava la monotonia i la servitud en què vivien; llavors mirava els homes que en acabar el jornal tots suats es canviaven la camisa i se n'anaven al cafè a jugar a cartes i tampoc no m'agradava la vida que feien, i els animals tots eren de càrrega i de feina o de sacrifici. Així no volia ser un home ni una dona ni un animal. I un dia vaig trobar la resposta: seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Una vegada he acabat el llibre i s'ha publicat, ja hi pos una certa distància, ja és com si el llibre no fos meu, sinó del lector que el tria.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Només escric quan un poemari, amb un tema concret i la seva música particular em cau a sobre, exigent i no m'amolla. I visc com desficiosa nit i dia fins que el don per acabat.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
No tenc horari ni taula per escriure. Així escric a qualsevol lloc. Normalment primer l'escric a mà i vaig travant cadències i significats a l'ordinador. A vegades en dejú i a vegades amb dos cafès, o de matinada si m'inquieta. Sempre havia volgut creure que escriure era total llibertat però ara pens que a vegades som esclava de la poesia. He arribat a pensar que em maltracta. Quan acab un llibre sempre em dic que serà el darrer; però hi torn a caure perquè els versos són molt posturetes i es presenten atractius i seductors, a vegades dins el somni.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Em sol venir el llibre sencer; normalment descart poemes. Pot néixer amb setanta poemes i quedar-se amb quaranta.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Tenc alguns lectors de confiança, i la darrera versió la don a llegir al meu fill que sempre és molt cruel amb el seu criteri i per això m'ajuda moltíssim. I he d'agrair als editors la paciència perquè les galerades poden anar i venir deu vegades. En veu alta sempre, també la prosa. Tenc tendència a posar-me les paraules a les mans i pesar-les.
Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Això de guanyar lectors si de cas és feina de les editorials. Jo no escric mai pensant que si un lector que si mil. Que la poesia s’apreciï ja des dels instituts em sembla que bastaria que hi hagués professors enamorats de la poesia, i que l'encomanassin, sense imposar noms ni tendències. Que la lectura és com les sabates, cada lector ha de trobar la seva mida.
Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Quan era molt joveneta Bernat Vidal i Tomàs em va deixar llibres i em va escoltar. Sempre pens que em va salvar la vida, ja que a casa no hi havia llibres, i al poble ni llibreries ni biblioteca.
Et sents part d’una generació?
No… Gens. Pens que la poesia no té sexe ni edat.
Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Els contemporanis de capçalera van canviant i també amuntegant-se. Un que no es mou gaire és Walter Benjamin amb els seus Somnis, i ara mateix li fan companyia Càntics d'ombres, de Jaume Pont, Un assassin blanc comme neige, de Christian Bobin, Ciutat de Mal, de Jaume C. Pons, Lengua de lobo, de Rodolfo Häsler, Ancestral, de Lluís Calvo, Ariel i els cossos, de Sebastià Portell, Contes exemplars, de Sophia de Mello, El paradís són els altres, de Valter Hugo Mäe, Lítica, de Lucia Pietrelli, La nit transeünt, de Joan Navarro, Altres semideus, de l'Anna Gual, Auguris d’innocència, de Patti Smith (traduïda per la Laia Malo) i Balades no pagades, d’Alda Merini (traduïda per Nora Albert). Clàssics? Dante, Leopardi, Blake, Llull… Són tants!
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
dSERVITUD
Acabes vinclant l'esquena davant la pàgina en blanc.
Si no escrius les paraules t'esclaten
dins la boca
t'inunden els pits
les entranyes. Tu
que cada dia obres les finestres perquè
entri el desig. O com es digui matar
la set d'estar en gràcia.
Es pot viure amb la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
No m'he proposat mai viure de la poesia ni de la narrativa; m'hagués semblat una servitud. Ara estic jubilada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada