30/12/15

EL NEDADOR DEL MAR SECRET, de William Kotzwinkle. Dir tant amb tan poc



L’única manera d’escriure un llibre com aquest és arrencant-te’l de dins. Ni documentant-te, ni entrevistant metges, psicòlegs, psiquiatres o persones que ja hi hagin passat: no es pot narrar d’aquesta manera —des de l’estómac i amb aquesta senzillesa que glaça la sang— si no parles de tu mateix.

I efectivament, quan vaig acabar de llegir-lo, vaig googlejar i vaig confirmar-ho. Tot això va existir, va passar. William Kotzwinkle (Scranton, Pennsilvània, 1938) va viure les coses que narra.

Els boscos i els camps colgats de neu; la parella protagonista, que sap de memòria què cal fer i com s’ha de respirar quan arriben les contraccions; el viatge amb cotxe solcant la fosca fins a l’hospital, ell al volant, ella suant de dolor; l’espera, la dilatació, el part, els esgarips, la sang i el gir argumental que talla l’alè del lector, que ens deixa rebregats i amb el cor tenallat —no puc ser més explícit—; tot això va anar així.

Kotzwinkle ho va viure, ho va patir i ho va pair, fins on és humanament possible. I, tot seguit, es va tancar a l’estudi a teclejar fins que va tenir El nedador del mar secret enllestit: 90 pàgines escrites amb la febrada (“amb llàgrimes als ulls des de la primera fins a l’última pàgina”) però amb una precisió (“havia d’escriure el que va passar de la millor manera que sabia”) i una rotunditat commovedores. Diu tant amb tan poc, que resulta espaterrant.

El resultat és aquesta història curta i devastadora perquè transmet el xoc brutal, que suposa una experiència com la que viuen els protagonistes; i reconfortant perquè traspua l’efecte terapèutic, exorcitzant, que perseguia l’autor quan va decidir compartir-la, l’any 1975.

Des del 2015, podem llegir El nedador del mar secret, publicada per Navona, magníficament traduïda al català per Yannick Garcia. I una cosa porta a l’altra: aquesta novel·la es devora, no us durarà ni una tarda i, un cop acabada, la recomanareu.

Podria explicar escenes que no oblidaré mai; detallar-ne l’argument; revelar-ne personatges secundaris impagables, frases perfectes que he subratllat, imatges corprenedores, pensaments, sentiments. Seria tot en va. No puc ser més explícit, no ho vull. Aquest llibre no es pot explicar. Es llegeix, es pateix... I es recomana.

Publicat per Jordi Benavente a El Matí Digital. 

23/12/15

L'ÚNIC FORMAT POSSIBLE

*Jordi Benavente. Revista Capçalera.


No pots explicar un desnonament amb deu línies. Hi ha històries que demanen temps –setmanes, mesos– per ser investigades i redactades, i que necessiten formats folgats on ser publicades i llegides amb tots els detalls. Per això el periodista Jesús Martínez, La pobreza en Barcelona en los años del Big crap 2008 - 2014 (UOC, 2015), prefereix els reportatges llargs –“de largo aliento”. “És un plantejament vital –diu–. Dedico un any a cada reportatge. I solen ser sempre històries relacionades amb la immigració: tinc simpatia per la gent que abandona casa seva per creuar un oceà o un desert. L’èpica del trajecte”.

Són històries cares i el sector editorial de casa nostra no és prou fort per produir-les. Jordi Juste, periodista i professor de la UOC, dirigeix la col·lecció Reportajes 360º, on ha publicat Martínez: “Els autors mai no seran prou recompensats econòmicament. La recompensa és l’aposta en sí que fem pel llibre, una bestreta modesta i un percentatge de les vendes”. 

“Econòmicament no val la pena”, diu Carles Porta, periodista, escriptor, guionista, productor i autor de Tor, tretze cases i tres morts (La Campana, 2005; més de 50.000 exemplars venuts). Després d’haver descobert el cas fent de reporter per TV3, va passar-se vuit anys investigant sobre el terreny per narrar –en primera persona, com un Capote o un Mailer català– aquesta història d’orgulls, odis i crims en un poblet pirinenc. Per escriure Fago (La Campana, 2012) va seguir un procés d’immersió similar. “No compensa la quantitat d’hores recollint la informació, escrivint i reescrivint”. Per què fer-ho, doncs? “Perquè ho porto a la sang: m’apassiona escoltar, recollir una història i després relatar-la sense economitzar detalls, que qui ho llegeixi s’hi traslladi. I el format que més m’ho dóna és el llibre. I també per tot el que m’aporta com a persona”.

A El nuevo Nuevo Periodisme (Universitat de Barcelona, 2015), el nord-americà Robert S. Boynton vaticina que en el futur el periodisme serà o molt curt o molt llarg. Per llarg entén articles en profunditat, vídeos, podcasts, llibres: formats extensos que requereixen temps i diners. I de què viurem mentrestant? Boynton tampoc no té cap fórmula nova: haurem de seguir tocant moltes tecles. “Ja m’agradaria que la meva feina fos només escriure reportatges però ara mateix és impossible –diu Martínez–: treballo en una editorial, escric aquí i allà, faig classes. Els reportatges els faig en el meu temps lliure: és el que dóna sentit a la meva vida”. A Zona de obras (Círculo de tiza, 2014), la periodista argentina Leila Guerriero cita l’ídem peruà Daniel Titinger: “Tinc una feina que implica dotze hores al dia, i tot i això vull seguir explicant històries. Escriure una crònica et provoca estrés, no dorms, t’obsessiones, però és el que et fa feliç. I no escrius per diners ni per fama. Escrius per no estar trist”.

(Sobre per què uns en diuen crònica i d’altres reportatge, com diu l’argentí Martín Sivak, citat també per Guerriero: “No tinc de la crònica una definició diferent de la d’una nota o d’un reportatge: explicar una història”. Afegiria que: fidel a la realitat i de la manera més efectiva i atractiva possible. Punt.) 

La curiositat i les ganes d’investigar-ho són indispensables, i fer que flueixi, un imperatiu. El format extens ha de “captivar els consumidors”, escriu Boynton. “El luxe de detalls, la manera de situar les coses... i el ritme, perquè si no es llegeix bé, si no atrapa, allò no serà un llibre, serà una patata”, diu Porta.

Juste assegura que existeix la demanda, un públic que vol llegir reportatges amplis (“allò que ens ha passat a tots quan llegim un text en un dominical i se’ns fa curt”), i també l’oferta, reporters que busquen espai per explicar-se sense límit de caràcters. Per això la UOC va crear Reportajes 360º, que ja ha publicat més de dotze títols d’investigació, denúncia, divulgació. Aviat incorporaran “realitat augmentada, com ara vídeos accessibles des del llibre, per sumar continguts”. I per això l’editorial Saldonar, petita però amb caràcter, té la Col·lecció Periodistes, que compta ja amb quatre títols, periodisme d’investigació, com ara El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, o Castor: la bombolla sísmica, de Jordi Marsal.

Jorge Herralde va a la contra. El fundador d’Anagrama afirma que “la majoria de lectors ja en tenen prou amb els diaris i la televisió” per sadollar la seva fam de realitat, i que prefereixen la ficció. Però resulta que ell és un lector empedreït de diaris, “des de petit”, i és aquest “interès potser financerament malaltís” el que ha convertit la seva editorial en un filó del millor periodisme en format llibre (traduït al castellà).

Anagrama publicà El Nuevo Periodismo (1977), de Tom Wolfe i les obres de tota la colla: Thompson, Southern, Capote, etc. La col·lecció Crónicas arrencà el 1987 amb Cabeza de turco, de Günter Wallraff (que es va fer passar per immigrant per denunciar-ne les condicions de treball), i inclou obres de Bryce Echenique, Barley, Herr, Martí Font, Espada, Lee Anderson, Villoro, Vidal, Biskind, Mailer, Caparrós, Saviano i un llarg etcètera, més de 100 títols i una certesa: “les cròniques van lligades a una geografia i un període històric molt concret, això fa que fora del país en qüestió i del gremi periodístic requereixin per desxifrar-les una voluntat que molt pocs lectors tenen”. Públic lector fidel però minoritari, doncs. Amb una “joiosa anomalia”, afegeix Herralde: l’enviat especial de Déu. 

“Que ara se’n parla com una obvietat”, adverteix, però van haver de passar quatre títols sense pena ni glòria abans que el cinquè arrasés i convertís el periodista polonès Ryszard Kapuściński en una màquina de vendre llibres. El Sha (1987), El Emperador (1989), La guerra del futbol (1992) i El Imperio (1994). Bona premsa, bona crítica, idolatrat, però poques vendes. Fins que amb el llibre dedicat a l’Àfrica, Ébano (2000), “va fer el gran salt (més de 100.000 exemplars venuts fins avui) i tothom quedà meravellat i van començar a buscar els anteriors”. 

A la llibreria La Central (Barcelona), confirmen que Ébano és encara ara un dels 10 títols més venuts de la secció de Periodisme. També hi destaquen ZeroZeroZero, Roberto Saviano esbudellant el negoci mundial de la cocaïna; Crónicas de la Mafia, d’Íñigo Domínguez; De París a Monastir, del Gaziel corresponsal a la Gran Guerra; Los hijos, de Gay Talese; Herr Pep, de Martí Perarnau i Océano África, de Xavier Aldekoa, amb qui tornem al continent africà.

El cas del paradigmàtic corresponsal polonès constata un fet: el periodisme en format llibre de més èxit (comercial) és el literari. Aquell en què la línia entre periodisme i literatura –periodisme i literatura, no realitat i ficció– es difumina (de fet, el periodisme, quan fa l’esforç de narrar i no només d’aixecar actes notarials, és literatura), i el que queda és tan sols una història, real, ben explicada i amb més o menys profusió de recursos narratius com ara diàlegs, escenes, punts de vista, tensió, ritme, clímax. Ébano, de Kapuściński, Honrarás a tu padre, de Talese, Tor, de Carles Porta, El Hambre, de Martín Caparrós, ZeroZeroZero, de Saviano... Són molt més que cròniques, reportatges o assajos. Investiguen i narren històries, realitats, amb vocació social, humanista, de denúncia, i voluntat d’estil. Com escriu Guerriero: “No crec en les cròniques interessades en el què però desenteses del com (...) Perquè no crec en les cròniques que no tinguin fe en el que són: una forma d’art”.

Talese diu que no n’hi ha per tant. Al pròleg del seu darrer llibre, que recull els seus primers articles com a periodista esportiu, diu que ell s’ha limitat sempre a escriure “el reportatge de tota la vida” (molta investigació, molt treball de camp) amb “tècniques narratives de la ficció”. Jorge Carrión, a Mejor que ficción, recorda que va ser Gabriel García Márquez qui el 1955 donà a la crònica periodística “l’ambició i l’estructura de la novel·la” amb Relato de un náufrago, i que, abans, Charles Dana i Joseph Pulitzer havien posat “les bases d’un periodisme d’investigació amb consciència d’autoria i amb voluntat de seducció”. Aquí hem tingut a Pla, Candel, Huertas Clavería, Roig, Vázquez Montalbán, Vinader... Als EUA, Mailer, Capote, Herr i sobretot Wolfe, que posà l’etiqueta del “Nou Periodisme” a tota una generació. Avui, aquí i allà, Krakauer, Guerriero, Conover, Villoro, Orlean, Caparrós, Millás, Saviano, Canosa, Serés, Porta i molts altres continuen explorant possibilitats. Narrant.

Carles Porta destaca que va ajudar-lo molt el Des de la tenebra, de Joan Manuel Oleaque, que reconstrueix el crim d’Alcàsser, i també l’obra sencera de Josep Maria Espinàs, que fa que tot “sembli tan fàcil, tan rítmic, tan melòdic”.

“El reportatge és un gènere sense pàtria. Arreu hi ha temes que requereixen ser explicats amb detall, amb testimonis i una aproximació profunda que combini angles i recursos”, afirma Carles Singla, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF. I afegeix: “El reportatge és el gènere periodístic que pretén acostar o transportar literalment el lector al lloc on passen les coses o posar-lo en el centre d'un tema determinat per ajudar-lo a comprendre'l. Una altra característica important del reportatge és la llibertat que l'autor té a l'hora de realitzar-lo”. Hi ha fins i tot qui fa periodisme dibuixant còmics: Joe Sacco a Reportajes, o Jorge Carrión i Sagar Fornies a Barcelona. Los vagabundos de la chatarra. Les històries són, doncs, infinites, i el gènere –el bon periodisme que les narra–, inesgotable.



(Publicat per Jordi Benavente a la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya)

1/11/15

Josep Masanés: “Les aventures són indispensables”

(Jordi Benavente, per a Fantàstik, octubre de 2015)

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967, quan feia vint-i-vuit anys que s’havia acabat la Guerra Civil i en faltaven encara vuit perquè el dictador morís de vell a l’hospital. Els seus anys d’infantesa van ser “temps de silenci, malgrat les esperances que poc a poc s’anaven obrint pas. Elements conflictius com la guerra o les idees polítiques no es parlaven ni a casa ni enlloc”, assegura. Potser per això La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) va sortir-li tan explícita, tan extrema, tan fascinant. Va esprémer la memòria col·lectiva retinguda i rajà tot: una història (de ficció) salvatge de 165 pàgines, amb microcapítols ràfega de metralleta que foraden la carn, Tarantino i McCarthy i alguna cosa més.

Entossudit a escriure, Masanés viu des de 2004 a Menorca en una caseta d’una planta als afores de Sant Lluís. Un poblet de cases baixes i blanques, finestres verdes, carrers rectes i encreuats, com una graella, a dos quilòmetres de la capital.

–Sant Lluís és un lloc molt tranquil per escriure. Potser massa aïllat –explica ell.

Escriu (relats i novel·les), es presenta a concursos, el premien (Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, finalista del Premi Ramon Llull, Premi Josep Saperas, Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, entre d’altres) i el publiquen.

Isolat, a Sant Lluís, i obstinat, percudint el teclat sense parar. Però no us l’imagineu pas desastrat i solitari com un escriptor maleït. Res d’això. Masanés és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, espòs i pare de família, la barba ben retallada, polo Lacoste o camisa, ulls petits, mirada clara. Viu obsessionat per parir històries i donar-les a conèixer, però –una cosa no treu l’altra– no oblida ni deixa mai de banda, assegura, les seves dues prioritats:

–Estic casat i tenim una filla. Són dues dones extraordinàries.

–Quan escrius?

–M’adapto. Al final, el més important és la família. L’escriptura i la lectura formen part de la meva vida, però poden esperar a què fem una partida de parxís.


Quan no juga al parxís amb la seva filla, Masanés escriu amb aquesta cruesa:

La bombeta penjava del sostre, brut i humit, estava curulla de caguerades de mosques i feia una llum groguenca i malaltissa. (…) Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se’l menjaven. Havia estat espellat quasi totalment (…) El terra era ple de beines. Com si allí haguessin estat triant faves durant hores. El terra estava entollat per la sang del caporal”.

Són fragments de La vall de la matança, la història d’un grup salvatge amb una missió suïcida que els obliga a creuar les línies enemigues en plena Guerra Civil.

–Per què no ha triomfat més aquesta novel·la, aquesta mena de Maleïts bastards a la catalana?

–No ho sé perquè no ha fet més soroll. És una primera novel·la, aquest podria ser el motiu. D’altra banda, el tema de la Guerra Civil, per com s’ha tractat en la literatura catalana, no resulta atractiu. Però els comentaris que m’han arribat són molt encoratjadors, i estic convençut que en un moment o altre la novel·la renaixerà.

Per falta de pressupost, no he pogut visitar-lo a l’illa: ens hem creuat correus electrònics. Masanés m’explica que escriu en “una habitació amb un finestró, una taula gran, un ordinador, una impressora, i envoltat de llibres. Per a mi el lloc no és massa important, el que importa és la teva situació mental”. I afegeix: “Avui en dia Internet ha facilitat molt les coses. És molt fàcil fer qualsevol tipus de consulta que abans t’hauria costat setmanes de solucionar. Ja sigui una consulta històrica, tècnica, ortogràfica, lèxica. El que sigui. Però al final el que compta és saber com contar una història”.

–Per què escrius?

–Aquesta és complicada. Podríem dir que per diversos motius. D’una banda, per agraïment als que han escrit abans. Per tornar a la societat alguna cosa del que ells t’han donat. Cal reinterpretar i adaptar els temes clàssics a la nostra realitat. D’altra banda, escriure és una manera de conèixer el món, d’explicar-te’l i de plantejar-te possibles escenaris.

–Autors de capçalera?

–Quan vaig començar a prendrem seriosament això d’escriure, eren Borges, García Márquez, Vila-Matas, Camus, Jünger, Kafka, Gide. Ara mateix, també et diria McCarthy, Bernhard i Gaddis. Però la meva biblioteca és molt extensa i la meva curiositat encara més. De tots els llibres en pots aprendre coses. La meva manera d’apropar-me a la literatura no es afirmant que aquest o aquell llibre és perfecte. És més aviat que entre un munt de runes trobes una pedra preciosa. L’obra d’art perfecta no existeix. Els darrers anys m’he apropat al món de la poesia, al món grec. M’agrada el camí de llibertat que et mostren els poetes. I dels grecs, el seu fort simbolisme.

–Ara a l’octubre publiques Camins sense retorn (Llibres del Delicte, 2015), Premi Josep Saperas.

–Sí, és la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic (segle XVIII) i enrolats a la força. I com no podia ser d’altra manera, acabaran venint a Menorca. (Quan jo vaig arribar a l’illa, em vaig passar els primers anys cercant a totes les biblioteques i museus i llibreries dades sobre la història de Menorca, de manera que el context, si vols escriure, ja el tens. I l’espai físic també, és clar.) El petit pensa molt en la mare, és més somiador i rebel; el gran és més pràctic, cuida del germà petit i li promet que tornaran. Viuen amb aquesta esperança, una vida a la mar i a les escales portuàries molt dura i amb molta intransigència per part dels comandaments.

–Aventures.

–La base de les meves novel·les sempre són les aventures. Després la novel·la pot ser una mica més negra o històrica o poètica o fantàstica, però les aventures són indispensables.

–I l’altre títol, que veurem publicat l’any vinent, és la novel·la amb què vas endur-te l’últim Premi de Narrativa Joan Marquès Arbona, de Sóller, La paradoxa de Schrödinger.

–Sí, primer t’hauria d’explicar el perquè del títol. La paradoxa de Schrödinger fa referència a un experiment de física quàntica en què un electró és dirigit cap a una placa amb dos forats. Quan es comprova per quin forat ha passat resulta que ha passat pels dos. Però si s’observa bé, no és així, realment l’electró es torna tímid i només passa per un dels dos forats. D’aquí es conclou que l’espectador modifica la realitat.

–Gènere fantàstic?

–Sí i no. La base i l’estructura de La paradoxa de Schrödinger és de novel·la d’aventures. Conta la història d’un noi que es diu MM, Maties Miralles, i que va amb cotxe de Ciutadella a Maó. Recull una noia a la carretera i comencen a passar-li coses molt estranyes. Cap a la meitat de la història (la novel·la té només 10.000 paraules), es produeix un gir inesperat i es precipiten els esdeveniments. Finalment, i d’aquí el títol, el lector ha de decidir si la història real és la que conta el narrador o la que sospiten els personatges.

–10.000 paraules sorgides d’un curs d’escriptura creativa, pel que vaig llegir a la notícia que informava del premi. De quan tornant del curs passaves per una carretera determinada. D’aquí la noia de la corba…

–Va sorgir l’oportunitat d’un curs per escriure novel·la amb en Pau Faner i, res, cap a Ciutadella falta gent. Una hora de classe, que sempre era més, i després al sortir era de nit i era l’hivern. La carretera travessa l’illa de cap a cap, però a l’hivern pots pràcticament fer el camí creuant-te només amb dos o tres cotxes. Són 42 quilòmetres. I sí, una mica la idea és la noia de la corba, zombis o esperits malignes que apareixen en mig de la carretera amb voluntat de tocar-te, de palpar-te. Alguna cosa estranya que et pertorba. Però no és una història de por. De fet, crec que el lector riurà. No està confirmat, però en principi ho publicaria Documenta Balear i seria cap a la primavera del 2016.

1/9/15

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

–¿El Manurhin es un Magnum? 
–Claro que es un Magnum. 
–Yo creía que era un arma francesa. 
–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

–¿Te acuerdas del 73?
–Era en lo que estaba pensando.
–Allí los matamos a todos. 
–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.
–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.
–¿Y qué?
–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

13/7/15

Amb el codi del xip groc tatuat al quàdriceps

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Cap no és perquè sí. No són simples ornaments estètics, ni dibuixets triats d’un catàleg o buscats a internet. Tots tenen un significat especial, personal. Cadascun dels dotze tatuatges que llueix el Jorge parlen de fets que d’una manera o d’una d’altra li han marcat la vida –i la pell.

Una petita pilota de futbol, a l’espatlla, pel debut a Segona B amb el Sabadell. El nom de la seva filla, Ainhoa, al canell. Una filigrana tribal, a l’avantbraç, després que li maseguessin el turmell jugant a futbol i, malgrat tot (i gràcies al doctor Ramón Cugat), se’n sortís i pogués continuar practicant esport. El logotip de l’Ironman (una ema coronada per un punt) després del primer cop que va acabar aquesta dura prova, a Niça. Tres siluetes –una corrent, una pedalant, una nedant– que li recorden que, si l’any que ve pot participar i acabar l’Ultraman d’Austràlia i per tant guanyar-se la plaça, el 2017 serà al Pacífic, a l’Ultraman de Hawaii, “el somni –diu– de qualsevol triatleta”.

I així fins a dotze motius personals.

Marcats a la pell, amb agulla i pigments.

El tercer dels quals, un codi. Dues lletres, guionet, tres xifres, dues lletres: DZ-153YN, el codi del seu xip groc.

Jorge Martín Ubric (Terrassa, 1976) fa de comercial en una empresa de compravenda de furgonetes Califòrnia, i també de monitor i entrenador personal al Holmes Place de Balmes, Barcelona.

Apassionat dels triatlons, és un paio fibrat, fort i lleuger, bronzejat i simpàtic. Des del 2007, al quàdriceps dret hi du tatuat el codi del seu xip groc: “Així sempre el tinc a mà quan m’haig d’inscriure a una cursa”, diu.

Diu que molta gent li pregunta què significa i que sovint els pren el pèl i els contesta que és “el número de la cel·la de la presó o la matrícula d’una antiga Vespa”. Diu que n’hi ha que el prenen per boig.

Sap que en cas que perdi aquest xip groc que du marcat a la pell, el següent que adquireixi tindrà una altra numeració, i diu que no passa res, que tot el que ha competit –patit, lluitat, assolit– amb aquest xip, no s’oblida.

El Jorge té una filla de catorze anys que juga a futbol sala i una dona, la Montse, que també fa esport i que té molta paciència amb ell. A casa seva ho saben i ho entenen: d’això de nedar, pedalar i córrer ell n’ha fet una forma de viure, que li demana temps i forces. I fins i tot una habitació.

Una habitació plena de vambes, samarretes i bicicletes usades; desenes de dorsals cobrint les parets. Són –han estat– bons moments, que ell atresora i mostra amb orgull. Com els tatuatges.

Quan els de màrqueting parlen de fidelitzar clients, no s’imaginen que algú es tatuarà el codi del xip. Ell ho sap. Ha fet de comercial en diverses empreses de diversos sectors. I no se’n penedeix, diu que no ho va fer ni amb ànim de lucre ni per obtenir cap tipus de publicitat, que la motivació era personal: “Tot el que he fet amb aquest xip no s’esborrarà, són bons records que quedaran per sempre”.

Aprofito per preguntar-li, a ell que es dedica a entrenar corredors i triatletes, què els diria als que tot just comencen. Ho té claríssim: “T’has de deixar aconsellar i que et miri un metge; un bon pla d’entrenament i seguir la progressió, sense cremar-se, sense pressa, sabent sempre què fas”, diu.

“Fer esport –afegeix– és com tenir gossos, per força et fa millor persona. Rendeixes més a la feina, estàs millor amb la família”.

10/7/15

L’última visita de Josep Pla a Martorell

(Premi Vila de Martorell 2015 al millor article de divulgació. Publicat per Jordi Benavente a Núvol)

El dia abans que Josep Pla visités Martorell per última vegada, el Barça va clavar cinc gols al Real Madrid a domicili. El mític zero a cinc al Bernabéu, del diumenge 17 de febrer de 1974, amb dianes d’Asensi (2), Cruyff, Juan Carlos i Sotil. L’escriptor escoltà el partit per la ràdio, al menjador de Can Sunyer del Palau, terme de Sant Andreu de la Barca, la casa pairal de la família Santacana, segons explica el mateix Jaume Santacana, que aquella setmana va fer-li d’amfitrió i que matisa: “Dir que va escoltar-lo no és del tot exacte, perquè a en Pla no li interessava gens el futbol, però sí que vam tenir el partit de fons tota la sobretaula. I amb ell les sobretaules eren interminables: sabies quan començaves però mai quan acabaries, era curiós de mena, a vegades només ens fèiem preguntes, que ens responíem amb d’altres preguntes”. El locutor anava narrant la desfeta blanca, cantant el reguitzell de gols de l’equip blaugrana, mentre ells la feien petar, entaulats tranquil·lament, ben abastits de tabac, cafè i conyac. Santacana no recorda de què parlaven aquella tarda concretament (diu que tocaven tots els temes del món: “política, història, literatura, la pintura holandesa del XVII, els vins francesos, les dones, els vents, els pescadors, el bestiar; era un xerraire empedreït, i escoltava encara més”) però sí que recorda que Pla li gorrejava els Benson and Hedges, i que ell es deixava gorrejar de gust.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)

Mas Pla, Llofriu, 1969
Amb el anys, Jaume Santacana (Barcelona, 1950) acabaria dirigint documentals i tenint càrrecs de responsabilitat a Televisió de Catalunya i en diverses productores audiovisuals, però a finals de 1969 era tan sols un jove llicenciat en història de l’art i estudiant de cinema, que un bon dia es presentà al Mas Pla de Llofriu, acompanyat de Toni Garriga i Joan Baca, amb la intenció de rodar un documental en 16 mm sobre “el millor prosista en llengua catalana que ha existit mai”.

Anaven ben recomanats pel també escriptor Maurici Serrahima, oncle polític de Garriga i conegut de Pla, però l’empordanès, sec i sorrut, de seguida aixecà una mà autoritària que els féu callar de cop. “Santacana? No seràs pas dels Santacana de Martorell?”. I davant del sí del nouvingut, somrigué i pronuncià un mot enigmàtic: “Rubricatus”. I amb aquest mot –mig paraula màgica, mig sant i senya–, ell mateix desfermà els seus propis records: el més esquerp dels empordanesos s’estovà i retornà per uns moments als anys trenta.

Martorell, 1930
Jaume Santacana és descendent dels Santacana de l’Enrajolada de Martorell (avui convertida en casa museu), fundadors del Sindicat Vitivinícola del poble i de les caves Rubricatus, vet aquí el poder evocador del mot en qüestió. Quan li digué a Pla que Lluís Santacana era el seu pare, l’escriptor va tancar els ulls, foscos com dos traus antics, i començà a evocar el Martorell de principis dels trenta, en veu alta. Que si el seu amic Lluís i el vi blanc dels Santacana, que l’embogia; que si la fonda de l’estació de Martorell, on s’allotjà quan treballava en El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia (Llibreria Catalònia, 1931); que si el propi filòsof de la Torre de les Hores i la resta de tertulians de l’Ateneu, el Círcol i el Progrés; que si en Puig, el famós cambrer, amb els pantalons tocant-li l’aixella i que, li demanessis el que li demanessis, et portava sempre el que li donava la gana… Les credencials martorellenques obtingudes pel Santacana pare als anys trenta van obrir-li al Santacana fill, a finals dels seixanta, les portes del mas Pla i del seu il·lustre habitant, de bat a bat i per sempre. Passat el mes i escaig que va durar el rodatge del documental, ja eren amics i van començar a tractar-se amb regularitat.

Segons Santacana, en més d’una ocasió s’embarcaven tots dos en improvisades excursions a bord del Seat 600 del martorellenc, i voltaven pel país, sense rumb, sense pressa, embrancats en una conversa contínua i aturant-se només quan els ho manaven la gana, la set o algun paisatge voluptuós.

Al cap d’uns anys, Santacana convidà l’escriptor a passar uns dies amb ell i la seva dona a Can Sunyer, a cinc minuts de Martorell, i, el més sorprenent, Pla acceptà.

Can Sunyer del Palau, diumenge 17 de febrer de 1974
No era fàcil tenir-lo de convidat a casa. I això que Santacana diu que li ho posà tot molt planer, fins i tot va deixar que s’instal·lés al llit de matrimoni. Però és que Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) “vivia sense ordre ni concert, tenia uns horaris molt bèsties i anava molt a la seva. Era un paio difícil i també una mica misogin: la meva dona va haver d’aguantar-li més d’un estirabot aquells dies. Si no li agradaven uns espinacs, per exemple, era capaç de fotre-te’ls per barret”, diu Santacana.

S’enllitava de matinada, sovint saturat d’alcohol, i patia d’insomni. No es llevava gairebé mai abans del migdia, treballava (escrivia) a les tardes i, havent sopat, si tenia companyia, es quedava entaulat, conversant, fumant, bevent, fins a la matinada següent. I així dia rere dia. Ho explica ell mateix a La vida lenta (Destino, 2014).

Per això la sessió de fotos de l’endemà no estava programada al matí sinó passada l’hora de dinar, amb el sol baix d’hivern, el millor focus de llum natural del món.

Martorell, dilluns 18 de febrer de 1974
L’instint del retratista va fer-ho possible. El fotògraf Salvador Porta, assabentat de la presència a la comarca de l’autor dels Homenots, va aconseguir el telèfon de Santacana i s’hi va coordinar perquè, ja que eren al Palau, s’acostessin una estona al Pont del Diable, que aprofitaria per fer-los unes fotografies. Gràcies a la seva bona pensada, avui tenim aquestes valuoses imatges, l’únic testimoni del pas de Pla pel poble, en la seva darrera visita a Martorell. (Les altres fotos que se’n conserven són de 1930! D’aquells mesos d’estiu que l’empordanès va fer-hi vida per escriure el llibre sobre la filosofia de Pujols.)

Aquella tarda del febrer de 1974, Santacana va aparcar el 600 davant del Bar Manel. I no se’n recorda però diu que gairebé segur que van entrar-hi a saludar i a fer un cafetó –traguet de conyac inclòs– per animar la tarda. Als jardins del Pont del Diable, els esperaven el fotògraf Salvador Porta i l’historiador local Isidre Clopas.

“No sabíem que també venia en Clopas; tot un personatge”, evoca el fill de l’Enrajolada. “Va posar-li el cap com un bombo a en Pla, parlant-li sobre un llibre que acabava d’escriure. Era divertit veure’ls junts”.

Feia una tarda plàcida d’hivern, sense vent i amb bona llum. Santacana anava desabrigat i la seva dona, amb minifaldilla. Clopas era l’únic ben acotxat, amb un tres quarts sobre l’americana de pana. Pla duia camisa i jersei –ratat–, americana “color de gos com fuig” i la seva inseparable boina. “A l’hivern no se la treia mai, només quan entrava en alguna casa. El protegia del fred, sobretot quan escrivia al mas, a la sala de la llar de foc, que hi fotia un fred que matava”.

Van creuar el Pont del Diable tot passejant, fins a l’arc romà; mitja volta, i tornada cap al cantó martorellenc. Salvador Porta va retratar-los mentre xerraven a tocar de la font de l’Eudó. Cinc fotos en blanc i negre. Testimoni mut d’aquella jornada.

“Vist de lluny estant, amb la seva petita construcció sobre la punta de l’ametlla de l’arc central, sembla una joguina. És una pura delícia. Destruït durant la guerra civil, durant anys semblava que a Martorell li faltés alguna cosa. Per fortuna, ha estat reconstruït últimament”, havia escrit Josep Pla, a la seva Guia de Catalunya (Destino, 1971).

El veterà Ferran Porta confirma que va ser el seu pare (ja desaparegut, com Clopas i Pla) l’autor d’aquestes cinc imatges: les busca a l’arxiu del seu estudi de la Vila i les escampa sobre el taulell. I es lamenta: “A mi em devia tocar algun altre encàrrec, aquell dia, llàstima. Per això hi va anar el pare. No te’n puc explicar res més”.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)
Cinc fotos, doncs. Tres de grup: Jaume Santacana, Teresa Juncosa, Isidre Clopas i Josep Pla, conversant entre ells. I dues de l’historiador i l’escriptor; i d’aquestes dues, només una en què Pla mira directament a càmera. El rostre colrat, envellit, tancat. La mirada profunda i fosca, però franca. La mà dreta a la butxaca i l’esquerra, a mig aire, com si renyés o advertís el fotògraf per algun motiu ara ja indesxifrable –Santacana no se’n recorda. Potser li feia alguna conya a Porta. Potser li exigia que acabés, que ja n’estava fart de tot plegat, qui sap.

Hi havia dos Josep Pla, segons Santacana: un Pla dotat d’una sensualitat que li traspassava la pell i amb un grau de sensibilitat extrem, que podia emocionar-se quan et parlava d’Itàlia, quan recitava uns versos de Dant o evocava les potes d’un cavall pintat per Velázquez o el detall d’una escultura de Maillol. I també hi havia el personatge que ell mateix s’havia creat: el pagès murri, groller i malcarat, que tan aviat es feia el tímid com engegava la gent a passeig, sense més.

El Pla que mira a càmera en aquesta imatge sembla tan sols un Pla fatigat. Un home de setanta-sis anys, complex i viu, però cansat.

Dos anys després, entrevistat pel periodista Joaquín Soler Serrano a TVE, el mateix Pla mostraria les seves màcules sense pudor: “He viscut molt poc, jo. No tinc ni idea de res. No sé, per exemple, què és l’amor. M’he enamorat d’un paisatge, d’una ciutat, d’un arbre, d’una herba. Però tractant-se d’éssers humans… Tinc una idea bastant contrària als éssers humans. No hi crec gaire i espero que els altres no hi creguin gaire, en mi. (…) Una cosa és la literatura i l’altra, la vida, que és molt més complicada”.
Clopas, Santacana, Juncosa i Pla. Foto Porta (Martorell)
La tarda del 18 de febrer de 1974, acabada aquella curta però històrica sessió de fotos a tocar del Llobregat, el grup va estar xerrant una estona més i, tot seguit, es va dissoldre.

Josep Pla no tornaria mai més a Martorell. Va morir set anys després, el dia de Sant Jordi de 1981, al seu mas de Llofriu.

Aquesta mateixa imatge en què l’autor d’El carrer estret mira a càmera –ens mira, emmarcat pel Pont del Diable i la muntanya del telègraf– va ser l’escollida, vint-i-tres anys després, per il·lustrar l’opuscle Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997). Tan sols se’n va eliminar la presència de Clopas, que va ser discretament fos a blanc, esborrat, coses de l’art de dissenyar portades.

Martorell, 1997, Any Pla, centenari del seu naixement
La responsabilitat de recollir en una petita publicació la relació de l’escriptor de Palafrugell amb el nostre poble van assumir-la l’historiador local Ferran Balanza i la filòloga martorellenca Teresa Amat, tots dos lectors i admiradors de l’obra de Pla. Inicialment van proposar a l’Ajuntament de fer un senzill full desplegable, però atesa la quantitat de material trobat, el tríptic projectat acabaria convertint-se en un opuscle de trenta-dues pàgines. Historiador i filòloga van emprendre aleshores “una feina de corcó per convèncer qui calia convèncer que era una cosa que s’havia de fer”, explica Amat. Tot seguit vindria la “feina de formigueta”. Encara no s’havien inventat ni el Google ni les bases de dades informatitzades, de manera que van haver de picar pedra a la manera tradicional: visitar arxius i hemeroteques i cremar-se les celles solcant l’obra completa de Pla a la recerca de la referència martorellenca. El resultat va ser Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997), només disponible a la biblioteca del poble, ja que l’edició està exhaurida. Inclou correspondència de l’escriptor al seu germà Pere i al filòsof de la Torre de les Hores (missives desaparegudes des d’abans que es constituís la Fundació Francesc Pujols i que, per tant, ja només es poden consultar en aquesta publicació, segons Amat); un article introductori signat per la pròpia filòloga; una cronologia i una relació de les obres planianes; i la reproducció d’un reportatge signat pel periodista Josep Maria Planes («Una tarda a Martorell, amb Francesc Pujols i Josep Pla»; setmanari Imatges, juliol de 1930) amb fotografies de l’època.

Finalment, l’opuscle també inclou els fragments de la Guia de Catalunya (Destino, 1971) en què Josep Pla parlava del nostre poble: “Martorell queda situat enmig d’aquesta creu de circumstàncies geogràfiques. És una població posada entre rius i ponts, entre carreteres i ferrocarrils, entre comarques i terres. És allò que s’anomena una població estratègica. (…) Albirem, al nord, el Montseny; a ponent, Montserrat, i, als peus de l’observador, serpeja, llangorós i cansat, el roig Llobregat”.

Sense perdre mai de vista l’emblemàtica muntanya: “Quan obro la finestra veig Montserrat. Al matí, sota el cel clar i l’aire límpid, la muntanya es dibuixa d’una manera precisa i exacta. ¿Hi ha cap més poble a Catalunya que, si obriu la finestra, us presenta Montserrat com posat en una safata?”.

I passejant, de nit, per l’horta de l’Anoia: “S’hi produeix, en la frescor d’aquestes terres humides, un aparatós raucar de granotes, que a la primavera es barreja amb els meravellosos i vellutats cants del rossinyol (…) Vaig poder veure el poble embolicat per la mòrbida i pàl·lida llum de la lluna, mentre en la llunyania xiulava una locomotora que semblava cansada”.

La “feina de corcó” de Balanza i Amat va acabar donant altres fruits: “Vam organitzar una conferència de Miquel Pairolí; vam portar l’obra de teatre A peu Pla, de Joan Riera i Martí Peraferrer, i l’espectacle de titelles Ex-pla-nades, de la companyia l’Estenedor; i, al final, l’Ajuntament va llançar la casa per la finestra i va inaugurar el carrer de Josep Pla i un monument en honor seu al nou barri de les Bòbiles”, resumeix Amat.