‘La vall del Mulde’ de Daniela Krien o la lluita abans de la caiguda

“La gent murmurava que la seva mare es passava el dia gandulejant al sofà. (...) Era veritat que es passava el dia al sofà, però no com els ganduls, sinó d'una altra manera molt diferent: es quedava allà ajaguda com si fos morta.”

Daniela Krien, La vall del Mulde

Acabo de llegir La vall del Mulde per feina (porto la comunicació del segell que el publica en català traduït per Maria Bosom), i m’ha agradat i m’ha colpit tant, cosa que no passa sempre, que vull parlar-ne aquí. Són onze relats que omplen 170 pàgines, escrits per l’alemanya Daniela Krien (1975), i no és un llibre alegre, és un llibre dur, a estones sòrdid, trist, negre. Costumista i descarnat, molt ben parit. 

M’hi han ressonat Agota Kristof, Raymond Carver i Alice Munro. (Kristof, que cremava, de tan freda, Carver, que era el rei de clavar el detall significatiu eliminant la palla, i Munro, que és capaç de condensar en un conte l’alè de tota una novel·la.) Salvant totes les distàncies, ja ho sé, però m’hi han ressonat. Pel laconisme i la cruesa i alhora la humanitat amb què Krien retrata els seus personatges. Perquè el dolor s’hi mostra ara destapat, ara latent, però rotund. I perquè no t’ho dona tot mastegat, ni pretén confortar ningú, no evita ni els replecs ni els abismes: 

“I de sobte, un vespre, l’Almut va agafar la màquina de cosir i la va llançar per la finestra. (...) Estava absolutament convençuda que la màquina li havia ordenat cosir-se els dits”. 

Si mai en fan una pel·lícula, podria dirigir-la Florian Henckel von Donnersmarck, el responsable de La vida dels altres (2006). L’autora d’Amor en cas d’emergència i d’Algun dia ens ho explicarem tot torna a situar l’acció a l’Alemanya de després de la reunificació; abolides ja l’RDA i l’RFA, però encara presents d’alguna manera, com una fortor que no acaba de marxar, com un estigma, com un elefant a l’habitació.  

Els personatges dels onze relats miren d’adaptar-se a la nova situació. Però no se’n surten. “Ens agrada llegir sobre la derrota, sempre que al final hi hagi una victòria. Però els que s’acaben vinclant davant del seu destí també mereixen un lloc a la literatura”, diu Krien al pròleg; i també que aquest llibre parla sobretot “de la lluita abans de la caiguda”. 

“Krien ha creat un perfil psicològic de la societat de l’Alemanya de l’Est, amb tot el dolor i tota la frustració”, van dir al Berliner Morgenpost. Vet aquí “la caiguda” de què parla la mateixa autora. I és ben bé això. I qui diu caiguda diu vertigen. El vertigen de quan tot trontolla. En aquest cas, l’organització política d’un país complex com ho són tots, que mirava d’encaixar dos blocs després d'enderrocar el Mur. 

“La seva desconfiança en el sistema capitalista era tan gran llavors com ho és ara. No creia que a l’Oest la falta de llibertat de les persones fos més petita, sinó que simplement no tenia forma, era invisible a primer cop d’ull.”

Daniela Krien, La vall del Mulde

(Més Llibres, 2022; traducció de Maria Bosom)

 

 

El vent, les abelles, la biblioteca de casa

Vaig acabar l’any amb Enric Casasses, Pau Riba i Montserrat Roig a la tauleta de nit (un dia em caurà la pila al cap i m’hi quedaré, enterrat i feliç). Soc així, necessito certes lectures per l’electricitat i el vertigen i la bellesa —les endorfines— que contenen. Hi subratllo frases, versos, troballes, per poder tornar-hi sempre que em calgui: em sostenen quan més foscos tinc els dies.

Casasses anotant, aquelles setmanes que va ser al sud de Suècia l’estiu del 1980 (Diari d’Escània i Univers endins, Empúries), “en aquestes terres no ets mai a més de tres o quatre passos del bosc, tot és bosc. O llac”. Riba cantant, després d’haver-ho escrit a Formentera (Pau Riba en 20 cançons, de Ramon Moreno, Cal·lígraf), “i deixarem que les abelles / se’ns enduguin els pensaments al rusc / per fer-ne mel”. Roig reivindicant una droga molt especial (Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Edicions 62): “Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint. (…) La mentida, és a dir, la literatura, és una droga”.

De Casasses, entre altres coses, me’n fascinen la llengua i el punt de vista, sempre dringants, sempre originals: “A les dotze jo tenia a l’esquena una traïció i a la part de darrere de les cuixes una rebel·lió”. De Riba, la percepció alterada i tranquil·la alhora, la saviesa: “malalt de poesia / us pensareu que és tot una mentida / i jo no us diré ni sí ni no”. I de Roig, la batalla, el talent i la rabiosa modernitat de la seva literatura, fins i tot quan feia periodisme, fins i tot ara que fa trenta anys que ja no hi és: “Hem de ser cautelosos amb els mots, perquè només el nom de les coses és innocent”.

¿Que si llegeixo com qui pica entre hores, jo, en comptes de com qui s’entaula disposat a acabar-s’ho tot? Sí, ho confesso, va com va, segons com em llevo i com tinc alineades les dèries aquell dia. Segueixo la màxima de Palau i Fabre, “sortós qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap”. I de mica en mica els vaig acabant… O no. Però que cadascú llegeixi el que vulgui i com vulgui, no?

El poeta mexicà Mario Santiago llegia a la dutxa, deia Roberto Bolaño (“y lo peor es que eran mis libros”). N’hi ha que llegeixen caminant. O bressolant el fill. O mentre bullen la col, o esperen que els agafi el son, o fan cua per fer-se una PCR. O per no estudiar. O per no saltar. O per enganyar la gana. O per oblidar que el rodalies de torn els ha tornat a deixar penjats entre L’Hospitalet i Sants.

A vegades em pregunto com podria fer aquest regal als meus nanos; fer-los lectors, vull dir. Però sé que no depèn de mi. Que no és la flor qui escampa el pol·len, sinó el vent. O les abelles. I recordo Patti Smith: “He estat una mare que bàsicament intenta no sermonejar i que deixa les portes obertes: les de casa meva i les de la meva biblioteca”.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.

Fut, de Jim Dodge (llibret de culte)

Una cosa porta a l’altra i aquell vespre de seguida vam fer comptes i vam dir que per què no. Era dimecres, un dimecres fred, plujós, fosc. Acabàvem de comprovar que una pàgina de la novel·la Fut, de Jim Dodge (Santa Rosa, Califòrnia, 1945), es pot llegir —en veu alta i sense pressa, gaudint-la— en poc menys de dos minuts. Que vol dir que aquesta història de 70 pàgines, traduïda al català per Martí Sales i publicada per Edicions de 1984, es pot llegir sencera en encara no dues hores. Que vol dir que el 2022, un dissabte al migdia que faci bo, podríem fer la Marató Fut davant de Cal Llibreter, que és on vam fer la primera Festa Fut l’1 de desembre (amb whisky, i amb amics, com es fan les coses transcendents).

Aquell vespre érem al fons de la llibreria convocats pel magnetisme d’aquest llibret de culte (no conec ningú que l’hagi llegit i no el recomani amb fervor), que comença amb la mort del pare del protagonista quan aquest encara ha de néixer; i tot seguit, poc abans del tercer aniversari del nano, també mor la mare (no estem fent cap espòiler: són les dues primeres pàgines). I no estem parlant d’un drama, parlem d’una de les aventures petites més grans que llegireu mai, l’aventura de la relació entre un avi i un net únics.

L’avi Jake, noranta-nou anys, metre seixanta calçat amb les botes de cowboy, jugador empedreït, sorrut i de Kentucky, i posseïdor de la recepta per destil·lar Vell Sospir de la Mort (el whisky de la immortalitat), que va donar-li a Nevada City un indi moribund: “Collons, nano, doncs a mi no em sembla que t’hagi fet gaire servei”. I el net, el Menut, que, “com la majoria dels homes amb aquest sobrenom, feia quasi dos metres descalç i pesava un quintar”. Un avi i un net… I una ànega! Una collverd de nou quilos, tota caràcter, que no sap (no pot) volar: la Fut.

En una entrevista antològica de Kiko Amat, inclosa al final del llibre, Dodge explica que fa anys una dona atapascana va dir-li que a la seva cultura les històries “tracten de com et fiques en problemes i com te’n surts”. Això li va encantar. I en aquest sentit, diu, els seus personatges “lluiten per saber com estimar” i “com sobreviure al patiment que l’amor engendra inevitablement”.

Jim Dodge viu amb la seva dona en un ranxo aïllat enmig de boscos californians. Ha fet de llenyataire, de pastor, de jugador professional (pòquer, ruleta, etc.), de consultor mediambiental i de professor d’Escriptura Creativa a la universitat. I fins ara ha escrit tres novel·les (Fut, traduïda al català, i les altres, al castellà; totes espectaculars) i un fotimer de poemes. Les dues disciplines són igual de difícils, diu. I també que el sistema capitalista està fent “una guerra no declarada contra la imaginació”, i que l’escriptura és el seu “petit cop de puny públic contra l’imperi. Especialment si aconsegueix dir la veritat d’una manera bonica”. I vet aquí el moll de l’os.

Aquesta novel·leta està escrita amb tendresa; per això emociona i atrapa. Però també té aventures i juguesques i armes i personatges estrafolaris i històries rocambolesques dins de la història principal (la història d’un nano, orfe amb tres anyets, que no ens trenca el cor: ens l’eixampla). I també hi ha porxos i les converses que es tenen als porxos, fetes de silencis i complicitats. I tot plegat té un puntet màgic i irreal meravellós. I poesia. I obsessions. I filosofia oriental. I amistat. I humor. Sense humor no hi pot haver revolució, i Jim Dodge és un anarquista ecologista magnífic. I un narrador excel·lent.

Kiko Amat va dir: “Si heu de seguir un mestre (o un cogombre), seguiu-lo a ell, posats a fer. És el millor, i escriu com els àngels”. Thomas Pynchon va dir que llegir-lo era “com estar en una festa sense fi on se celebra tot allò que és important de debò”. A Cal Llibreter, aquell vespre fred de desembre, vam dir que llegir Jim Dodge és com estar assegut al seu costat, al porxo, és escoltar un amic poeta que t’explica una història bonica, divertida i tràgica, i gairebé real —tan real com la bona literatura.

No se’n surt intacte, d’aquesta novel·la; se’n surt somrient i agraït —“volant cap amunt com un bon ànec salvatge: una explosió d’aigua i ales”—, i amb la missió de propagar-la.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.