Boris Vian torna a escopir (en català) sobre les tombes de racistes i puritans

Publicat a La Llança.

L’escena és forta, crua, sensacionalista. I per això és coneguda. I per això molts la usem per captar l’atenció des del principi de l’article: a Boris Vian (Ville-d’Avray, 1920 – París, 1959) va aturar-se-li el cor de manera definitiva en una sala de cinema, poc després que comencés la projecció de la pel·lícula basada en la seva polèmica novel·la J'irai cracher sur vos tombes, el dia de la preestrena. Tenia 39 anys. Era novel·lista, contista, dramaturg, traductor, actor, trompetista, crític de jazz, compositor. Fins i tot autor d’una òpera.

Quan l’any 1946, amb el pseudònim de Vernon Sullivan, va publicar aquesta història de venjança (violència i sexe), una de les més sonades de la literatura, no s’esperava la polseguera que vindria. Una mica, sí, però no tanta: la novel·la, que publica ara l’editorial Comanegra en català, Escopiré sobre la vostra tomba, traduïda per l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol Cruells, va ser prohibida durant anys, a França; i Vian, titllat de pornògraf, va ser condemnat a pagar una multa considerable per ultratge a la moral i els bons costums.

“Vian va parir aquest llibre molt de pressa: es diu que el volia escriure en deu dies i que finalment va trigar tres setmanes, a tot estirar un mes. I això es nota. És trepidant. I alhora és violentíssim”, explica Pujol. El narrador mateix justifica aquest grau de violència quan, a mig llibre, diu: “Creia que fent el bé es recollia el bé, i el fet és que, quan passa així, és per casualitat. Només hi ha una cosa que compta: venjar-se. I venjar-se de la manera més completa possible”. Però atenció, adverteix Pujol: “Que la gent no arrufi el nas. Té tot el sentit, aquesta violència, i el lector, al final, entendrà quin és”.

Va ser Comanegra qui va encarregar la traducció a Adrià Pujol, distingit l’any passat amb el I Premi Manuel Serrat Crespo de Traducció Literària per la seva versió catalana de L’Eclipsi(L’Avenç), de Georges Perec. En aquell cas, Pujol va suar la cansalada: si a l’original en francès de Perec no hi havia cap lletra E, en català va decidir prescindir de la lletra A. En canvi, amb Vian ha estat diferent. Primer perquè “Vian no és cap joc, aquí calia traduir traduir”, afirma Pujol, i segon pel fet que ja hi havia una versió catalana d’aquest títol, de 1988, a la col·lecció La Negra de La Magrana, “una molt bona traducció de l’Àlvar Valls”. Pujol admet, de fet, que ha aprofitat “moltes de les solucions de l’Àlvar, els casos en què el francès i el català llisquen en la mateixa direcció”, però alhora, diu que “he canviat el text de dalt a baix” perquè el català de Valls “no era prou brutal, prou cru, a roda de les escenes que s’empesca Vian”.

A Lee Anderson, protagonista i narrador d’aquesta història ambientada als EUA, li han matat un germà, que sent negre s’havia acostat massa a una noia blanca. Però resulta que a diferència del seu germà, Lee té la pell clara: la disfressa perfecta per tramar la venjança que sosté les 177 pàgines d’aquesta novel·la, que Pujol descriu com “un solo de jazz, de freejazz, d’aquells que comencen amb dues, tres notes, i que després es van enfilant, enfilant i enfilant, fins que tot d’una sents que encara ets a la melodia però és obvi que no”.

La referència musical no és gratuïta. La (curta) vida de Vian estava cosida al jazz: amic de Miles Davis, Vian tocava jazz, n’escoltava i en respirava. “En el seu estat [la greu afecció cardíaca que patia des de petit], si no deixa vostè la trompeta, morirà”, va advertir-li un metge una vegada, tal com retrata la novel·la gràfica Piscina Molitor. La vida swing de Boris Vian, de Cailleaux i Bourhis (Impedimenta, 2013; en castellà per Laura Salas). “Prefereixo seguir amb la trompeta i morir”, va respondre ell. Aquest era Vian. Així era l’autor de novel·les tan sonades i originals com L'escuma dels dies (Viena, 2013; trad. Jordi Martín Lloret) i L'arrencacors (Club Editor, 2018; trad. Joan-Lluís Lluís), entre altres.

“Sovint s’ha dit que Escopiré sobre la vostra tomba és un llibre-denúncia sobre la precària vida dels afroamericans al sud dels EUA, a mitjan segle XX”, diu Pujol. “I ho és, és clar, però a mi em sembla que també hi ha, tornant al jazz, un gust pel solejar. A l’època fou prohibit, el llibre, i no ens ha d’estranyar. El que ens ha d’estranyar és que avui no molesti ningú”.

Amb el anys, la novel·la ha esdevingut un referent del gènere negre, precursora de narracions aspres i explícites en primera persona com ara L'assassí dins meu (1952), de Jim Thompson. I, com diu la pròpia editorial Comanegra, “més enllà de l’al·legat antiracista”, també és “una prova a la tolerància dels més puritans”.