Marina Garcés: «La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar»

Filòsofa d'aula, biblioteca i escriptori, Marina Garcés (Barcelona, 1973) també hi posa el cos, quan cal. El combat contra la credulitat va ser «revolucionari», diu a Nova il·lustració radical (Anagrama), i ara és «necessari». Hi ha en disputa l'interès de tothom «contra els interessos del capitalisme actual», assegura. I, també, que la nostra ja és una «condició pòstuma»: entre l'ésser humà i la natura només queda per veure «qui destruirà a qui». Amb tot, la resistència, il·lustrada i radical, se la imagina com una tasca de «teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora». Ara publica Escola d'aprenents (Galaxia Gutenberg). Abans, Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg), Fora de classe (Arcàdia) i el títol esmentat d'Anagrama, entre altres. Dirigeix MUSSOL, el nou grup de recerca en filosofia per als reptes contemporanis de la UOC, que recull la necessitat de «continuar pensant» que propugnava Diderot al segle xviii i la planta en ple segle xxi, amb l'objectiu «d'aglutinar la recerca» i «impulsar intercanvis, seminaris i debats, tant a escala nacional com internacional».

Què és el primer que ha dit als membres de MUSSOL?

El primer que els he dit és que l'esforç burocràtic de formalitzar l'existència d'un grup només té sentit, per a mi, perquè em fa il·lusió treballar amb ells i buscar junts allò que veritablement ens mou i ens inquieta. Això no és retòrica: trobar companys i companyes il·lusionants és una sort i és excepcional. Penso que la constel·lació de gent que ha anat apareixent entorn del màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis té la virtut de no haver fet recorreguts vitals i intel·lectuals previsibles i que, per tant, estarà molt bé poder posar una mica en òrbita compartida les trajectòries d'alguns de nosaltres. A mi, almenys, m'interessa, i per la resposta de tots plegats, penso que a tots ells també. La motivació, doncs, està més en el pla del desig, la intriga i les ganes, que de la cobertura material i institucional, ja que la recerca pràcticament a tot arreu ha d'afrontar una realitat precària. És una situació que em fa mal i que hem de fer explícita, també. Al nostre país, tenim professors i investigadors excel·lents, que ja no són nens, i que estan en situacions penoses.

El nom del grup, MUSSOL, és una metàfora del compromís de fer guàrdia quan tothom dorm?

El mussol és l'au que acompanya Atenea, deessa de la saviesa, però també de la guerra, i a la cultura occidental s'ha considerat el símbol de la filosofia. Quan vaig fer dinou anys, durant el primer any de carrera, els meus companys de la universitat em van regalar un mussol de metall que m'ha acompanyat sempre. El mussol té els ulls oberts de nit, vetlla mentre tothom dorm, emprèn el vol quan la vida es replega i desafia la foscor. Ara estem en temps foscos, perquè ens costa llegir el present i imaginar el futur. Invocar la figura del mussol és una invitació a fer nostra la nit.

Fer nostra la nit i fer guàrdia, contra quin enemic?

La referència a Atenea ens recorda que la saviesa i la guerra no estan del tot separades. La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar: els dogmatismes, l'obvietat, els sistemes tancats, la por, el càstig, l'estupidesa… Són elements de les societats humanes que ara prenen nous rostres, però que sempre hi han estat. Actualment, hi ha un reforçament de l'autoritarisme que pren forma de populisme, de lideratges forts, de nous conservadorismes, però també hi ha un autoritarisme de la productivitat, dels resultats, de la immediatesa i de la burocràcia. En l'àmbit acadèmic, aquesta segona forma d'autoritarisme és especialment greu i està estrenyent els marges del pensament. No em refereixo només al marge d'existència de les humanitats o de la filosofia. Em refereixo també a la possibilitat de fer una ciència que dubti, que escolti i que creï línies de recerca agosarades.

Els integrants de MUSSOL hauran de ser «insubmisos, incrèduls i alhora confiats», com les teixidores il·lustrades radicals del seu assaig?

Una de les coses que m'espanta més a la vida és la gent que ha perdut les preguntes, és a dir, la curiositat per allò que no sap, la inquietud per allò que no és fàcil, el desig de trobar l’estranyesa. Penso que la gent que ens hem trobat a MUSSOL compartim aquests desitjos. No sé si són virtuts, potser ens fan la vida més difícil, però per a mi són la condició per a un pensament que no es dediqui a reproduir fórmules.

«Hi ha en disputa l'interès de tots contra els interessos del capitalisme actual», ha escrit. Una frase rodona que em recorda allò que va dir Bukowski: que el capitalisme, després d'haver sobreviscut al comunisme, es devorava a si mateix (cosa que vol dir que ens devorem a nosaltres mateixos).

Estem en un capitalisme de la depredació. Més enllà de la destrucció creadora de la qual parlava Marx, ara el que tenim és depredació i devastació. En els aspectes ambientals això és evident, i ara tenim també la situació sanitària, però penso que també està passant respecte a les dimensions subjectives, afectives i relacionals de l'ésser social que som. El capitalisme actual ja no funciona des del temps de la promesa (d'una vida millor, encara que sigui desigualment millor), sinó des de la por de «quedar fora». Fora de joc, fora del país o de la ciutat on vius, fora de casa (literalment), fora del mercat cada cop més estret d'oportunitats en què s'ha convertit la societat. Això ens fa servils i orienta la nostra acció cap a algun tipus d'«almenys»: almenys tinc feina, encara que em paguin malament; almenys tinc casa, encara que sigui a un preu abusiu; almenys van a l'escola, encara que no sapiguem què hi aprenen, etc.

Als seus escrits aposta per la interdisciplinarietat. El grup MUSSOL també hi apostarà?

Tant el màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis com el grup de recerca MUSSOL entenen la filosofia com una cruïlla de sabers i de no sabers. No hi ha un camp tancat per a la filosofia. No es fa filosofia en un estadi de futbol, sinó en un encreuament de camins. Per tant, més que interdisciplinarietat en el sentit de sumar o barrejar disciplines, jo crec en una labor del saber i del pensament a partir de problemes comuns. La gràcia és saber-los elaborar més enllà dels llenguatges particulars.

«Ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal», una «indiferència inquietant», ha dit. El grup MUSSOL s'adreçarà també a la societat, doncs?

Ens estem plantejant fer la nostra feina col·lectiva a la cruïlla, també, entre l'entorn acadèmic, el cultural i el social. No creiem en l'autoreferencialitat del sistema acadèmic i entenem que la universitat és una institució social que es deu a la societat a la qual pertany. No solament li ha d'oferir resultats, sinó també maneres de poder-se pensar a ella mateixa, en conflicte i en tensió amb els problemes comuns del seu temps. La universitat ha d'aspirar a elaborar, però també a compartir les formes de coneixement i de reflexió més atrevides i fer-ho en col·laboració i en diàleg amb altres veus i entorns d'experiència. El dins/fora de la universitat s'ha convertit en un abisme que empobreix la societat, però que, sobretot, esterilitza la vida acadèmica. Per això el primer projecte que engegarem es diu «Ecologies de la imaginació» i vol estudiar, de manera teòrica i pràctica, com la filosofia pot contribuir, avui, a l'acció cultural i a la transformació educativa i social.

També ha escrit, parafrasejant Adorno, que «per curar cal destapar; per pensar cal deixar cridar». Què ens cal destapar, què està malalt?

Des d'El pressentiment, el darrer projecte llarg d'Espai en Blanc, dèiem fa anys que estàvem «malalts de normalitat»… Ara no sabem si volem tornar a aquella normalitat que ens emmalaltia o apostar, realment, per investigar altres camins de vida personal i col·lectiva. Estem en un punt en què es fa tan difícil imaginar un futur esperançador, que el passat més immediat sembla glòria. Però, és clar, és precisament aquest passat, les maneres com produíem, consumíem, viatjàvem, treballàvem, etc., el que ens ha portat fins aquí. Ens fa por posar-nos malalts de COVID-19, però encara ens fa més por enfrontar-nos a les causes reals d'aquesta malaltia.

Encara batega el projecte de pensament col·lectiu Espai en Blanc? En compartirà experiències amb els integrants de MUSSOL?

Sí! El batec d'Espai en Blanc ja fa anys que es concentra en El pressentiment, una publicació en forma d'una sola pàgina, entre el cartell i el full volant, entre la composició gràfica i l'aforisme. És una nova manera d'habitar l'espai buit entre discursos formatats que ens assetgen contínuament, des dels mitjans de comunicació, l'acadèmia, la indústria cultural, el sentit comú… Sempre hem dit: «una mica d'impossible o m'ofego», i la manera com ho hem anat experimentant és obrint forats, interrupcions i desviaments per poder-nos trobar. Ara, la pandèmia ens ha allunyat d'aquest terreny d'experimentació constant, de relació amistosa i de trobada oberta… És el que enyoro més en aquests moments.

Quina és l'última vegada que «va posar-hi el cos»?

L'última vegada que em vaig sentir en perill davant del poder va ser davant del jutge Marchena! Però, més enllà d'aquesta anècdota, paradoxalment penso que quan veritablement tots hi hem posat el cos ha estat durant el confinament i els semiconfinaments. És una paradoxa. Els nostres cossos empresonats a casa, obligats a no tocar-se, a estar lluny d'estimats i d'estranys, estan vivint una prova de resistència política, una acció col·lectiva de cura recíproca en forma d'aïllament individual que mai no ens hauríem imaginat. Trobo que és interessant pensar aquest moment d'aquesta manera, més que com l'expressió d'una obediència passiva i arbitrària. Una altra cosa serà com en sortirem. Oblidarem que el distanciament ha estat una manera de tenir cura dels altres? Guanyarà la por sobre la solidaritat? Aquestes preguntes m'espanten bastant.

publicat per Jordi Benavente a la UOC

Entrevistar Borges, als 22 anys! La carxofa de Julià Guillamon

Publicat a LA LLANÇA

Saber improvisar —i caure sempre dret— és indispensable. En periodisme i a la vida. Però què passa si només tens vint-i-dos anys, i no ets periodista sinó estudiant de Filologia Catalana però ja escrius a l’Avui, i t’envien a entrevistar Jorge Luis Borges? Fem una petita pausa dramàtica, per poder-nos-ho imaginar: Borges en persona, amic meu, l’autor de Ficciones, El Aleph o El libro de arena.

L’escena —l’aventura— és real, i va protagonitzar-la l’escriptor i crític literari Julià Guillamon (Barcelona, 1962), que aquest dimarts al vespre ha estat a la nau de l’editorial Comanegra, acompanyat pels periodistes Montserrat Camps i Jordi Nopca, per presentar Deu entrevistes, un llibre que, a banda de la de Borges, inclou també les que el jove Guillamon (“les feines de responsabilitat obliguen a espavilar-se”) va fer a Pere Calders, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan de Sagarra, Sisa, Pau Riba i Robert Coover, durant la dècada dels 80, per a l’Avui i Lletra de canvi.

“Jo he sigut un privilegiat total, a la vida. M’ha anat tot de cara, sempre. Quan em va fitxar l’Agustí Pons a l’Avui, jo anava al diari cada dia però ell em deia ‘tu no fotis res, dedica’t a preparar l’entrevista’, i jo llegia molt, m’ho llegia tot, i després arribava allà, un nano de vint-i-dos anys, començava a preguntar coses concretes dels llibres, i els autors quedaven impressionats”. Vet aquí, doncs, una part del Mètode Guillamon explicat per ell mateix, que també diu que va tenir sort que el precedissin la Montserrat Roig i el Baltasar Porcel, “que havien entrevistat sistemàticament a tot déu”. I no només això: “Les entrevistes de la Roig estan fetes amb el ganivet a la boca, sempre polemitzava, es barallava i contradeia els entrevistats. I el Porcel tenia l’actitud del paio que venia del poble, d’Andratx, i que havia triomfat, i se’n reia una mica dels personatges. Eren entrevistadors heavies”, afirma Guillamon. “I de cop apareixies tu, com un noi càndid, que t’ho havies llegit tot, i això creava bon rotllo”.

Aquestes Deu entrevistes són peces llargues en què no importa tant l’excusa de l’actualitat com la conversa distesa i en profunditat. Hi trobem a Quim Monzó, “que per a mi era com un germà gran” i que està “en plena forma i les fot amb tota la seva mala llet”; Terenci Moix, que està “estupendo, s’havia separat de l’Enric Majó i s’havia posat cabell”; Joan de Sagarra, “implacable, que fotia unes castanyes increïbles”; la Capmany, “que era una persona extraordinària i molt positiva, i això que al final li foto el dit a l’ull perquè li vaig dir: tu creus que t’has de dedicar a fer de regidora?”.
Pel gust de parlar sense pressa

Guillamon, Camps i Nopca coincideixen que actualment costa que els mitjans comprin aquest tipus de peça: ja només s’entrevista per coses concretes i no pel gust de parlar de tot i sense pressa. A l’entrevista amb Borges, per exemple, la menció al llibre que venia a presentar es fa al final, i fins aquell moment la conversa fa una marrada interessant, segons la curiositat de l’un i la predisposició de l’altre.

És evident que l’autor de La ciutat interrompuda no va ser l’únic que va entrevistar Borges en la seva última visita a Barcelona [l’argentí va morir l’any següent], però només ell va trencar el gel parlant-li del seu mestre: “El primer que vaig fer, en comptes de preguntar-li per ell, va ser preguntar-li per qui ell considerava el seu mestre, Macedonio Fernández... I llavors es va deixar anar”, recorda Guillamon. Un cop publicat a l’Avui el resultat, la cap de premsa d’Alianza va trucar l’Agustí Pons per dir-li que Borges n’havia quedat molt content i que havia dit “quin noi més simpàtic, no sembla català”.

Guillamon no sap on va quedar la cinta de casset on va enregistrar aquella conversa (que ara, íntegra, seria un document històric). Tampoc no va demanar-li al fotògraf Ferran Cendra que li fes cap foto amb el creador de Tlön, Uqbar, Orbis Tertius. “El món era així, cada dia era com una festa, avui tenies el Borges, demà tenies no sé qui”, ironitza.

No és en va que a la coberta hi hagi una carxofa, verda sobre blanc, obra d’America Sanchez. La “carxofa” és el nom que rep el micròfon que es planta sota el nas dels entrevistats, i homenatja això: les ganes d’escoltar. Aquestes deu entrevistes (“podrien haver estat dotze, amb Pere Gimferrer i Joan Brossa, però vaig pensar que això ja introduïa un altre rotllo; també he deixat fora les de Perucho i Palau i Fabre, de qui ja he fet més coses”) mostren un Guillamon curiós, ràpid i desimbolt, que ja sabia treure suc de qui tenia davant. I això que tot li ve, explica ell mateix, del fotimer d’hores que va passar-se de petit, a la fonda que tenien a casa, avorrit, llegint el diari.

Els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns

Això és una entrevista selfie. Serà el propi Albert Forns qui farà tota la feina i respondrà les preguntes del qüestionari tancat i incontinent que va inventar-se ell mateix quan cosia a preguntes escriptors i poetes per al Time Out, al blog ‘Literatura barata’, no fa pas tant.

Albert Forns (Granollers, 1982) és periodista, poeta de la colla de l’Horiginal i escriptor. És autor dels poemaris Busco L que em gemini (Tarafa Edicions, 2007) i Ultracolors (LaBreu Edicions, 2013), i de les novel·les Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) (Empúries, 2013) i Jambalaia (Anagrama, 2016). Amb aquesta última ha guanyat el primer Premi Llibres Anagrama de Novel·la; i per si això fos poc, ha aconseguit col·locar a la coberta una fotografia de Martin Parr.

Jambalaia és una segona novel·la sobre les peripècies i reflexions d’un escriptor que intenta parir una segona novel·la, amb estada en una granja per a escriptors de la costa atlàntica dels EUA inclosa. El resultat: 300 pàgines narrades en primera persona, que mantenen en tot moment l’atenció del lector (almenys la meva). Una barreja molt ben lligada d’autoficció (un escriptor que mira que les temptacions de la vida en general, i d’internet en particular, no l’allunyin del seu projecte); d’assaigs fragmentaris tan àcids com documentats (sobre el consumisme salvatge estatunidenc dels Walmart, Amazon, McDonald’s, etcètera, i sobre el propi procés creatiu); l’humor mordaç marca de la casa, i masturbació (malgrat els intents de defugir-la). Divertidíssima. 

Tot seguit, els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns.

Albert Forns. BERNAT PUIGTOBELLA (Núvol)

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?

A casa m’és impossible escriure, hi ha massa distraccions, per tant recorro a les biblioteques. He escrit Jambalaia a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, aquella que té un mural del Frederic Amat a l’entrada –sense pírcings, això sí– i frescos neoclàssics als sostres. Quan no hi ha cap ramat de turistes visitant-la i retratant-nos com si fóssim part de l’atrezzo hi ha força silenci i s’hi treballa molt bé. A més està oberta els dissabte i diumenges, que és l’únic moment que els autònoms pluriocupats podem dedicar-nos a escriure.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?

Escriure és un procés global, holístic si ho diguéssim en termes esotèrics: escric a l’ordinador, però quan estic capficat en una novel·la tot hi té ressonàncies i estàs en un estat d’hiperreceptivitat. Crec que la Jenn Díaz s’hi referia l’altre dia com «l’estat de novel·la»: totes les converses, totes les lectures, tot té alguna cosa que podràs aprofitar en el llibre, i per tant has de córrer a anotar-ho si no vols que se t’escapi. Aquí és on entren les llibretes que duc sempre a sobre o les nombroses notes a l’iPhone amb frases que he caçat al vol o idees pels personatges i les trames robades dels llocs més insospitats.

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?

Escric els dissabtes i diumenges, de 10 a 18, i quan puc, m’agafo els divendres de permís i escric seguint el mateix horari. Per tant, les meves setmanes es divideixen en els dies de feina real en què per molt que dugui la novel·la al cap no tindré temps d’escriure res, i els tres dies finals de posar-me a escriure a sac mentre la gent se’n va a la platja o fa el vermut. Perquè no ens enganyem, escriure el cap de setmana és una putada, no descanses mai, però he tingut la sort de compartir el tràngol amb la Gemma Ruiz, la meva parella, que també escrivia la seva novel·la (Argelagues, surt a Proa aquest setembre). Durant els últims tres anys hem estat dos corredors de fons animant-nos mútuament.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?

Gasto una aigua de litre i mig a cada sessió d’escriptura i no tinc ninots ni mascotes. Utilitzo molt la Wikipèdia, l’Optimot i d’altres diccionaris, però tot és online, a mà només hi tinc els llibres de documentació de la novel·la de torn.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?

Escric sense música i en silenci, i el meu secret per produir són les aplicacions que et bloquegen les distraccions. Amb Jambalaia he utilitzat el Self-Control, que em bloqueja les xarxes socials i em deixa navegar per la resta de webs, així puc fer consultes i documentar-me evitant caure al forat negre de Facebook i Twitter. Més manies? Darrerament m’agrada molt anar i tornar de l’Ateneu a peu. Són 50 minuts de passejada, però em serveixen per aclarir les idees de bon matí i repassar la feina feta al vespre, quan torno cap a casa.

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?

Normalment escric unes sis o set hores efectives al dia, amb interrupcions, viatges al lavabo, cafès, etcètera. A partir de la setena hora el cap no carbura i haig de parar, per molt engrescat que estigui.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?

Escric vestit, almenys fins que algú de l’Ateneu impulsi els «dijous nudistes»…

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?

Llegir altres autors no m’interfereix: clàssics, novetats per ressenyar, llegeixo de tot. Durant el procés d’escriptura toco molta documentació del tema que m’ocupa, amb Jambalaia m’he fet farts de llegir assajos sobre l’obesitat, els supermercats, les tradicions de Montauk… I cap al final de l’escriptura sempre rellegeixo els meus autors de capçalera. És un fetitxisme, busco precisament que m’influeixin, amb la intenció, totalment il·lusa, que se m’enganxi alguna cosa d’ells. Sempre em passa, cap al final m’entra el canguelo amb el to de la novel·la, que si no és prou bo, que si no és prou contundent, i llavors rellegeixo Thomas Pynchon amb l’esperança que se m’enganxi l’esbojarramenta, rellegeixo American Psycho per empeltar-me de la fredor d’Easton Ellis, fullejo el primer Monzó, el primer Houellebecq, els primers Beigbeders…

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Còpies de seguretat: en fas? No en fas?

La construcció de les meves novel·les és caòtica. Començo a escriure sobre tot de temes que m’interessen, en paral·lel, fins que arriba un dia que, remirant-me els arxius, em dic «ah, ja ho entenc, la novel·la va d’això!». A partir d’aquest moment comença la quadratura del cercle, és a dir, l’intentar adaptar els textos que ja havia fet -anotacions i comentaris sobre el Montauk de Max Frisch, cròniques de les meves visites al Walmart o reflexions sobre el fet d’escriure en el cas de Jambalaia– per tal que tot plegat tingui sentit i construeixi una història llegible i coherent. Per tant, si algú revisés les cent versions que arriba a tenir una novel·la al meu disc dur veuria diversos processos d’escriptura per separat, amb documents de temes ben diferents que van creixent, i després diverses temptatives d’unir-los, a mesura que vaig trobant punts de contacte entre les trames, ordenant i reordenant una vegada i una altra totes les parts. Per mi escriure una novel·la és muntar un puzzle, i a més fer-ho a cegues, perquè la imatge final no la veus fins que no has acabat.

La reescriptura és constant durant el procés de tancar la novel·la, i un cop l’he acabada faig un mínim de tres passades completes al text –línia per línia, paraula per paraula– per tensar-lo, afinar la llengua i augmentar la coherència entre les parts.

Ah sí, i les còpies de seguretat (mare meva, quin qüestionari més llarg!). Mai he estat gaire fanàtic de fer-ne, però fa uns mesos vaig decidir fer un pensament i ara tinc tots els arxius de la novel·la sincronitzats amb el Time Machine de casa i amb un Dropbox a Internet. I funciona, des que sé que si mai em roben el portàtil no perdré ni una línia vaig molt més tranquil.

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?

La meva primera lectora és la Gemma. No li deixo mai llegir res fins al final, però en el procés de revisió i reescriptura és una aliada impagable, i de fet algunes de les troballes més bones deJambalaia són seves. La gràcia de viure amb una escriptora és precisament que s’esborren les línies entre feina i oci, perquè ens passem el dia parlant de literatura i dels nostres textos respectius. És incisiva i implacable, i pràcticament sempre li faig cas amb tot. També li deixo llegir al Miquel Adam, amb qui ens fem d’espàrrings literaris i posem a prova els textos respectius. Al torero d’hivern també li compro quasi totes les recomanacions. I finalment, quan entra al procés l’editora i els correctors, també els faig cas en quasi tot el que em diuen. Amb la primera novel·la vaig escoltar molt poc les veus del meu entorn, no vaig fer cas als que em deien que escurcés el final, per exemple. Ara he après que les visions externes ajuden, et fan tocar de peus a terra, i ja no em sap greu desprendre’m de trames senceres o brometes privades, per molta estima que els hagi arribat a tenir.

Reposar els textos: M’agrada quan puc deixar-los uns mesos al calaix, però tant és el temps que hagi passat, sempre els tocaria, sempre canviaria coses o hi afegiria noves referències, de manera que em va bé tenir una data final.

I respecte a parlar de la novel·la mentre l’escric: ho faig contínuament, és inevitable, no puc parar de parlar-ne amb els amics. Em seria estranyíssim no poder parlar-ne! Els exposo en quin estat em trobo, què em preocupa, què voldria aconseguir: ho faig perquè ho necessito, però també perquè així els faig xerrar i desencallo el meu problema amb els seus consells. És el mètode Chuck Palahniuk, llegiu Jambalaia i ho entendreu.

Entrevista publicada per Jordi Benavente al digital de cultura Núvol.

Josep Masanés: “Les aventures són indispensables”

(Jordi Benavente, per a Fantàstik, octubre de 2015)

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967, quan feia vint-i-vuit anys que s’havia acabat la Guerra Civil i en faltaven encara vuit perquè el dictador morís de vell a l’hospital. Els seus anys d’infantesa van ser “temps de silenci, malgrat les esperances que poc a poc s’anaven obrint pas. Elements conflictius com la guerra o les idees polítiques no es parlaven ni a casa ni enlloc”, assegura. Potser per això La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) va sortir-li tan explícita, tan extrema, tan fascinant. Va esprémer la memòria col·lectiva retinguda i rajà tot: una història (de ficció) salvatge de 165 pàgines, amb microcapítols ràfega de metralleta que foraden la carn, Tarantino i McCarthy i alguna cosa més.

Entossudit a escriure, Masanés viu des de 2004 a Menorca en una caseta d’una planta als afores de Sant Lluís. Un poblet de cases baixes i blanques, finestres verdes, carrers rectes i encreuats, com una graella, a dos quilòmetres de la capital.

–Sant Lluís és un lloc molt tranquil per escriure. Potser massa aïllat –explica ell.

Escriu (relats i novel·les), es presenta a concursos, el premien (Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, finalista del Premi Ramon Llull, Premi Josep Saperas, Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, entre d’altres) i el publiquen.

Isolat, a Sant Lluís, i obstinat, percudint el teclat sense parar. Però no us l’imagineu pas desastrat i solitari com un escriptor maleït. Res d’això. Masanés és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, espòs i pare de família, la barba ben retallada, polo Lacoste o camisa, ulls petits, mirada clara. Viu obsessionat per parir històries i donar-les a conèixer, però –una cosa no treu l’altra– no oblida ni deixa mai de banda, assegura, les seves dues prioritats:

–Estic casat i tenim una filla. Són dues dones extraordinàries.

–Quan escrius?

–M’adapto. Al final, el més important és la família. L’escriptura i la lectura formen part de la meva vida, però poden esperar a què fem una partida de parxís.

Quan no juga al parxís amb la seva filla, Masanés escriu amb aquesta cruesa:

“La bombeta penjava del sostre, brut i humit, estava curulla de caguerades de mosques i feia una llum groguenca i malaltissa. (…) Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se’l menjaven. Havia estat espellat quasi totalment (…) El terra era ple de beines. Com si allí haguessin estat triant faves durant hores. El terra estava entollat per la sang del caporal”.

Són fragments de La vall de la matança, la història d’un grup salvatge amb una missió suïcida que els obliga a creuar les línies enemigues en plena Guerra Civil.

–Per què no ha triomfat més aquesta novel·la, aquesta mena de Maleïts bastards a la catalana?

–No ho sé perquè no ha fet més soroll. És una primera novel·la, aquest podria ser el motiu. D’altra banda, el tema de la Guerra Civil, per com s’ha tractat en la literatura catalana, no resulta atractiu. Però els comentaris que m’han arribat són molt encoratjadors, i estic convençut que en un moment o altre la novel·la renaixerà.

Per falta de pressupost, no he pogut visitar-lo a l’illa: ens hem creuat correus electrònics. Masanés m’explica que escriu en “una habitació amb un finestró, una taula gran, un ordinador, una impressora, i envoltat de llibres. Per a mi el lloc no és massa important, el que importa és la teva situació mental”. I afegeix: “Avui en dia Internet ha facilitat molt les coses. És molt fàcil fer qualsevol tipus de consulta que abans t’hauria costat setmanes de solucionar. Ja sigui una consulta històrica, tècnica, ortogràfica, lèxica. El que sigui. Però al final el que compta és saber com contar una història”.

–Per què escrius?

–Aquesta és complicada. Podríem dir que per diversos motius. D’una banda, per agraïment als que han escrit abans. Per tornar a la societat alguna cosa del que ells t’han donat. Cal reinterpretar i adaptar els temes clàssics a la nostra realitat. D’altra banda, escriure és una manera de conèixer el món, d’explicar-te’l i de plantejar-te possibles escenaris.

–Autors de capçalera?

–Quan vaig començar a prendrem seriosament això d’escriure, eren Borges, García Márquez, Vila-Matas, Camus, Jünger, Kafka, Gide. Ara mateix, també et diria McCarthy, Bernhard i Gaddis. Però la meva biblioteca és molt extensa i la meva curiositat encara més. De tots els llibres en pots aprendre coses. La meva manera d’apropar-me a la literatura no es afirmant que aquest o aquell llibre és perfecte. És més aviat que entre un munt de runes trobes una pedra preciosa. L’obra d’art perfecta no existeix. Els darrers anys m’he apropat al món de la poesia, al món grec. M’agrada el camí de llibertat que et mostren els poetes. I dels grecs, el seu fort simbolisme.

–Ara a l’octubre publiques Camins sense retorn (Llibres del Delicte, 2015), Premi Josep Saperas.

–Sí, és la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic (segle XVIII) i enrolats a la força. I com no podia ser d’altra manera, acabaran venint a Menorca. (Quan jo vaig arribar a l’illa, em vaig passar els primers anys cercant a totes les biblioteques i museus i llibreries dades sobre la història de Menorca, de manera que el context, si vols escriure, ja el tens. I l’espai físic també, és clar.) El petit pensa molt en la mare, és més somiador i rebel; el gran és més pràctic, cuida del germà petit i li promet que tornaran. Viuen amb aquesta esperança, una vida a la mar i a les escales portuàries molt dura i amb molta intransigència per part dels comandaments.

–Aventures.

–La base de les meves novel·les sempre són les aventures. Després la novel·la pot ser una mica més negra o històrica o poètica o fantàstica, però les aventures són indispensables.

–I l’altre títol, que veurem publicat l’any vinent, és la novel·la amb què vas endur-te l’últim Premi de Narrativa Joan Marquès Arbona, de Sóller, La paradoxa de Schrödinger.

–Sí, primer t’hauria d’explicar el perquè del títol. La paradoxa de Schrödinger fa referència a un experiment de física quàntica en què un electró és dirigit cap a una placa amb dos forats. Quan es comprova per quin forat ha passat resulta que ha passat pels dos. Però si s’observa bé, no és així, realment l’electró es torna tímid i només passa per un dels dos forats. D’aquí es conclou que l’espectador modifica la realitat.

–Gènere fantàstic?

–Sí i no. La base i l’estructura de La paradoxa de Schrödinger és de novel·la d’aventures. Conta la història d’un noi que es diu MM, Maties Miralles, i que va amb cotxe de Ciutadella a Maó. Recull una noia a la carretera i comencen a passar-li coses molt estranyes. Cap a la meitat de la història (la novel·la té només 10.000 paraules), es produeix un gir inesperat i es precipiten els esdeveniments. Finalment, i d’aquí el títol, el lector ha de decidir si la història real és la que conta el narrador o la que sospiten els personatges.

–10.000 paraules sorgides d’un curs d’escriptura creativa, pel que vaig llegir a la notícia que informava del premi. De quan tornant del curs passaves per una carretera determinada. D’aquí la noia de la corba…

–Va sorgir l’oportunitat d’un curs per escriure novel·la amb en Pau Faner i, res, cap a Ciutadella falta gent. Una hora de classe, que sempre era més, i després al sortir era de nit i era l’hivern. La carretera travessa l’illa de cap a cap, però a l’hivern pots pràcticament fer el camí creuant-te només amb dos o tres cotxes. Són 42 quilòmetres. I sí, una mica la idea és la noia de la corba, zombis o esperits malignes que apareixen en mig de la carretera amb voluntat de tocar-te, de palpar-te. Alguna cosa estranya que et pertorba. Però no és una història de por. De fet, crec que el lector riurà. No està confirmat, però en principi ho publicaria Documenta Balear i seria cap a la primavera del 2016.

Albert Pijuan: “Els que gaudim d’aquests universos hem hagut d’entrar-hi a través del castellà”

Recordo que després de llegir el primer acte vaig pensar que havia de deixar-ho. Vaig aixecar-me i vaig llançar el llibre a la llar de foc (…) vaig arrabassar-lo de les brases i vaig carranquejar cap a la meva habitació, on vaig llegir-lo i rellegir-lo, i vaig plorar i riure i tremolar amb un horror que a vegades encara m’assalta.

“El reparador de reputacions” (El Rei de Groc) Robert W. Chambers

El Rei de Groc és un llibre dins d’un llibre. Un llibre –una obra de teatre, de fet– maleït i prohibit perquè fa embogir tothom qui el llegeix, i que narra l’arribada del Rei de Groc i la terrible amenaça que comporta. Va imaginar-ho el novel·lista Robert William Chambers (Brooklyn, 1865-1933), fill de terratinents de Providence (la mateixa Providence bressol de Lovecraft, sí).

Chambers va passar una època a París i Nova York. Feia d’il·lustrador per a Vogue i Life fins que decidí posar-se a escriure, i –allò que té saber trobar el teu públic– es va fer famós i ric amb una quarantena de novel·les roses. El “Corín Tellado amb bigoti” (diu Pijuan a la introducció), tot i que també cultivà la novel·la històrica, la infantil, el teatre… i el fantàstic.

Dels deu relats que conformaven el recull d’El Rei de Groc en el seu moment, Angle Editorial en publica ara quatre (“El reparador de reputacions”, “La màscara”, “Al pati del drac”, “El signe groc”), traduïts per Albert Pijuan, que també en signa una interessantíssima introducció, amb l’afegit del relat “L’habitant de Carcosa”, d’Ambrose Bierce.

Carcosa… Rei Groc… Les estrelles negres… Us sona, oi? De True Detective. N’hem parlat amb l’Albert Pijuan, autor d’El franctirador (Angle Editorial), i amb l’editora Rosa Rey.

-Fins a quin punt l’èxit de True Detective us va fer decidir a traduir i publicar El Rei de Groc, de Chambers?

-ALBERT PIJUAN: L’èxit de True Detective ha estat l’excusa per traduïr-lo. El fantàstic en català té molts buits, és cert, encara que dos dels mestres, Poe i Lovecraft, han estat força traduïts. En canvi Chambers, que fa de pont entre aquests dos autors, no té cap obra traduïda al català. Fa uns mesos vaig llegir un article a Núvol d’en Josep Sala que, aprofitant l’èxit de la sèrie, assenyalava aquest forat. I si dos ja pensàvem així, en debem ser uns quants més.

-Com va sorgir la idea d’incloure el conte “L’habitant de Carcosa”, de Bierce?

-AP: Si la idea era posar a l’abast del públic neòfit l’origen dels mites de groc, no pots evitar fer referència al relat seminal d’en Bierce. I és curtet. Per què no tenir un detall amb el lector?

-A la introducció parleu de “fangars”, dels “problemes i les mancances de la literatura catalana”.

-AP: El fangar de veritat seria intentar respondre això amb quatre ratlles. O fins i tot provar de respondre-ho com si l’explicació fos clara, o única. Ara bé: generacions de lectors s’han format amb llibres com El Rei de Groc, revistes de gènere, autors lovecraftians… Aquí, els lectors que gaudim amb aquesta mena d’universos hem hagut d’entrar-hi a través del castellà. Per tant, és un fet: hi ha una mancança en la literatura catalana, i el problema és relativament greu perquè la majoria d’aquest públic és jove, i es forma amb la idea que aquest tipus de diversió està vedat al català. I que comenci la barra lliure de prejudicis. Hi ha motius històrics i polítics que expliquen aquesta mancança, però no sé si tot es limita a això.

-Ens en sortirem?

-AP: Ens en sortirem, hi ha esperança, sempre hi ha un camí si es busca.

-Aplicar l’etiqueta de “fantàstic” a El Rei de Groc seria simplificar massa…

-AP: Doncs sí, perquè El Rei de Groc apareix abans que el gènere es tipifiqués. I justament per això és tan interessant. Llegit ara, ens sembla un pastitx de subgèneres… que és justament la tendència de les últimes dècades, els encreuaments impossibles, produir obres tan bastardes com sigui possible.

-A la introducció, també parles del clar referent que tenen “l’horror còsmic” i els “mites de Cthulhu” de Lovecraft en els “mites de groc” de Chambers?

-AP: El mateix Lovecraft admet que la seva inspiració per als mites del Cthulhu són els mites de groc. Encara que, estrictament, es converteixen en “mites de groc” per analogia amb els “mites del Cthulhu”, perquè Chambers no els va concebre en forma de saga, com Lovecraft, sinó que s’hi van convertir posteriorment amb les aportacions d’altres autors fascinats pel món de groc. I evitem confusions: el món de groc de l’Albert Espinosa no pertany, que jo sàpiga, als mites de groc.

-I Chambers va beure dels malsons literaris de Bierce, per això s’inclou el relat “L’habitant de Carcosa” en aquesta edició.

-AP: Chambers beu del món fantasmal que crea Bierce i el fa més terrible. I “L’habitant de Carcosa” és el referent clau per entendre aquest vincle. Un dels relats que no està inclòs en aquesta edició, “The Demoiselle d’Ys”, és pràcticament una variació del relat de Bierce. De fet, la topografia de Chambers està treta del relat de Bierce. Chambers parla de Carcosa, del llac de Hali i de les estrelles d’Aldebaran i les Híades com si tothom sabés de què parla. Pressuposa que coneixem Bierce. És un joc de referents. És diversió pura.

-Heu publicat ja El diccionari del diable, també de Bierce, i El vampir, de Polidori. Veurem més clàssics del fantàstic traduïts al català, com ara Lovecraft?

-ROSA REY: I tant! Tot i que el següent no serà Lovecraft. Estem preparant la traducció al català de la novel·la curta d’Elizabeth Gaskell, Lois the Witch. El gòtic i fantàstic són gèneres que ens agraden i on tenim camp per traduir al català.

-I Richard Matheson o Stephen King, els fareu parlar català algun dia?

-RR: La filosofia de la col·lecció és publicar clàssics o llibres de culte en un sentit ampli, i tocar tots els gèneres, així que per què no? M’encantaria haver editat Sóc llegenda de Matheson, però ja ho va fer Laertes fa temps. Stephen King sens dubte és dels grans però potser massa “modern” per a la col·lecció. Alfred Kubin també m’agrada molt i està per traduir al català, espero que algun dia aparegui al nostre catàleg. I en queden molts més… Espero que Fantàstik ens faci suggeriments!

*Publicat per Jordi Benavente a la pàgina Fantàstik.

La veu catalana de Jo Nesbo (crònica del suc que vaig compartir amb la traductora Laia Font Mateu)

“Hi ha hagut moments, traduint El ninot de neu, en què em moria de por. Però, és clar, jo no puc passar-ho ràpid, per molt escagarrinada que estigui, m’ho haig de llegir tot, detall a detall. A vegades em desfogo cridant i tot... Però és apassionant”.

La veu catalana de Jo Nesbo té gairebé els mateixos ulls blaus que ell, tot i que no està tan acostumada al fred. És una traductora badalonina, primeta i tímida, que prefereix els sucs de fruita naturals al cafè negre. Però, això sí, es declara una "fan absoluta" de l'obra d'aquest escriptor noruec, encara que pateixi llegint les seves novel·les “perquè tenen algunes escenes realment fortes”.

Suposo que això és el millor que pot passar-li a un autor: que qui el tradueixi gaudeixi fent-ho. I si és així, està clar que quan es tracta que Jo Nesbo parli català, l’autor d’El ninot de neu no podria tenir una còmplice millor. “Encara no m’he pogut treure del cap l’assassí de la primera entrega de la sèrie, El pit-roig. Però és que amb aquest últim també ho he passat malament”, diu la traductora. Patim i gaudim amb Nesbo i el seu Harry Hole. Tant, que necessitem la nostra bona dosi cada any.

Laia Font i Mateu (Badalona, 1976) va començar amb Idealistes sota les bales. Corresponsals estrangers a la Guerra Civil, al 2007, de l'historiador britànic Paul Preston. Després va traduir Perdona si et dic amor, una de les novel·les romàntiques de Federico Moccia. I el tercer encàrrec professional, l'any 2008, ja va ser la inoblidable El pit-roig, amb què Proa, en aquell moment per iniciativa de l’editor Bernat Puigtobella, apostava per primera vegada pel noruec. 

Des de llavors, cada any espera “amb candeletes la nova entrega! Sóc més una fan que una traductora!”, diu, i riu. Ella aprofita per fer un glopet al suc, i jo per explicar-vos que, encara que ella es tregui importància, ja us asseguro (i podeu comprovar-ho vosaltres mateixos llegint els llibres) que estem parlant d’una professional amb un vocabulari i una manera de captar i transmetre la prosa de Nesbo que també crea addicció. Per això vaig acabar buscant-la i quedant-hi, per fer un suc... i que m’expliqués cosetes de l’ofici.

Jo Nesbo by CATO LEIN (http://jonesbo.com/)

‘A tres bandes’

Font diu que “oficialment, la traducció catalana és de la versió anglesa (aprovada per l’autor), però quan m’hi poso utilitzo també la versió original noruega, i la francesa. Jugo a tres bandes, vaja. I m'ho passo increïblement bé”.

Un Preston de 500 pàgines, un Moccia de 600 i, ara, un Nesbo rere un altre (fins ara, han sigut les cinc de la sèrie de l’inspector Harry Hole i la independent Headhunters). Font va de totxo en totxo. Però no s’arruga, al contrari: “El ninot de neu, el vaig traduir de setembre a desembre (de l’any 2012; a les llibreries ens arribà al setembre de 2013)”. I cada traductor té la seva tècnica, però ella assegura que és de les que entren verges a la història.

No te’l llegeixes ni una sola vegada sencera, abans de començar?, pregunto. “No, cap. Cap, cap”, diu. I m’explica que el seu modus operandi és tenir oberts l’original i el document word on escriu la seva versió, i anar llegint i traduint, llegint i traduint. Tac-tac-tac-tac-tac... Quan es cansa, reposa; i després hi torna. I així fins al desenllaç. “Per a mi és una cosa molt psicològica arribar fins al final d’una tirada, la primera vegada”, diu.

La primera passada marca les expressions o girs problemàtics que després resoldrà amb diccionaris, col·legues i fòrums del gremi. Tot s’hi val quan es tracta de trobar la paraula justa, el to de cada autor traduït. “Després ho repasso les vegades que faci falta. Normalment, durant el procés me la llegeixo quatre vegades cada novel·la, l’última en català. I després passa pels correctors, és clar”, diu. Déu n’hi do per quantes mans pot arribar a passar un llibre abans d’arribar a les nostres.

‘Com un pitbull rabiós’

James Ellroy diu d’ell mateix que és “el millor autor de novel·la negra viu”, però admet que Nesbo li està “trepitjant els talons com un pitbull rabiós”. Se sent molta responsabilitat sent la veu d’un paio que ha venut milions de llibres al món? “No més que amb qualsevol altre”, contesta Font, sincera, i s’afanya a afegir: “No, la veritat. Però a partir d’ara potser sí”. I tornem a riure.

El suc amb la Laia Font ens va donar també per comentar encara més autors a qui ha donat accent català: des dels Maj Sjöwall i Per Walhoo fins a la Dolores Redondo, passant pels Preston, Moccia i Nesbo, i fins i tot la sèrie de l’Agatha Mistery. I també per desitjar-li, per desitjar-nos, que la propera aventura d’en Harry Hole ens arribi puntual, l’any vinent, i de les seves mans. Fans absoluts de la veu catalana de Jo Nesbo.

Núria Vázquez presenta el seu BCN CONFIDENCIAL: “Tinc la mania d’anar sempre al lloc menys aconsellable”

Vam estudiar Periodisme junts. He estat prenent una birra amb ella, en una terrasseta, tan tranquil·lament, quan, de sobte, la sirena d’una ambulància o d’un vehicle policial li ha fet aixecar les orelles. Perdiguera de raça. Núria Vázquez Chimeno (L’Hospitalet de Llobregat, 1984) és jove però de la vella escola: sempre alerta, apassionada i tossuda, prefereix el carrer als teletips, porta els successos a la sang. Gasta jupa de cuir, uns ulls blaus espaterrants i una llista de contactes de tota mena: l’única manera de descriure alguns paisatges és endinsar-s’hi. Viure’ls. I ella ho fa.

Les seves cròniques inclouen proxenetes, policies, prostitutes, criminals, antiavalots, neonazis, indignats, carteristes, periodistes, drogoaddictes, pinxos, camells. Es mou per Barcelona i L’Hospitalet, però també pel Bages. Va practicar la guerrilla digital amb el blog “Reporterismo Callejero”, encara actiu. Tota una experiència que ara salta al paper, convertida en el llibre BCN CONFIDENCIAL (Espai Literari, 2013; de fet, es tracta de la primera aventura editorial d'aquesta llibreria barcelonina)

Explica històries petites, encara li queda molt camí per recórrer, però ho fa amb el respecte i l’èpica amb què s’expliquen els grans escàndols, els crims més horribles, les zones fosques, i deixant clar on té el llistó: no ha fet res més que començar. Narra en primera persona, propera, gairebé sense filtres. I amb un sentit de l'humor molt particular. Transmet descobriments, errors, dubtes, determinació, sense perdre mai el somriure. El lector anirà “de patrulla” amb ella. La seva és la història d’una reportera incombustible que va per lliure. Diu que va néixer per ser periodista i que viu l’ofici intensament. Es nota que ha escrit BCN CONFIDENCIAL a boca de canó. Amb el desvergonyiment de qui no té res a perdre, i de qui sap que, malgrat la precarietat, no deixarà l’ofici. No podria.

Diu que la seva reacció davant la crisi del sector ha sigut treballar més. No defallir, seguir patrullant i ficant el nas on la portin la intuïció, i els seus confidents. Escoltar, preguntar, observar. I escriure. Les 290 pàgines del llibre arrenquen en un carrer del Raval (el mític “Barri Xino”) en plena nit. Plou. I l’autora està a punt de colar-se en un pis on s’hi exerceix la prostitució... 

-Què hi feia una noia com tu en un lloc com aquell? 
-Buscava temes. Possibles reportatges. Històries amb què penetrar en un àmbit que sempre m’ha cridat l’atenció, els successos. Intentava guanyar-me la vida tot i el panorama negre que viuen els mitjans de comunicació.
-És cert que surts “a patrullar” sense saber què busques, i que els temes sorgeixen? 
-Sí, vaig començar a sortir al carrer sabent que havia de sortir, però sense saber ben bé què trobaria. Després d’un temps anant una mica a cegues, deixant-me portar pel meu instint, vaig trobar-ho. Vaig comprovar que volia estar sempre a primera línia, veure les històries des d’allà mateix. Olorant-les, palpant-les, sentint-les en primera persona. Passat un temps, quan ja coneixes més les zones, els ambients, els personatges i tens les teves pròpies fonts, aconsegueixes afinar més la punteria, desenvolupes més l’instint i vius experiències que fan que sàpigues què busques, abans ja de sortir de casa.
-Què hi porta dins la bossa, una periodista de successos? 
-Maquillatge, no. (Riu.) Porto el que crec que és bàsic per a les meves “patrulles”: llapis, llibreta, esprai antivioladors, mòbil amb (...)

PODEU LLEGIR L'ENTREVISTA SENCERA A NÚVOL.COM

Marc Pastor, autor de ‘Bioko’: “Segueixo jugant a indis i vaquers com quan era petit, però sobre el paper”

Marc Pastor (Barcelona, 1977) gaudeix parint novel·les; i el resultat és una prosa magnètica, vertiginosa i addictiva. Escriptor, criminòleg i policia de la Científica, des de petit ha devorat pel·lícules, sèries, còmics i llibres. Terror, aventures, ciència-ficció i gènere negre.

Autor postmodern de manual, les influències de Pastor són inesgotables: disposa d’un imaginari tan vast com la seva capacitat d’inventar i de tramar històries, com ha demostrat des del 2007 amb Montecristo, La mala dona, L’any de la plaga i diversos relats. Ara publica Bioko (Ara Llibres, en català; Planeta, en castellà), un ambiciós i eclèctic projecte, que ens portarà al cor de la misteriosa illa de Fernando Poo, en ple segle XIX, barrejant aventures clàssiques, novel·la negra i ciència-ficció.

Moisès Corvo –a qui ja coneixíem de La mala dona– és un jove soldat condemnat a servir a la colònia espanyola de Fernando Poo, d’on vol fugir, peti qui peti... Fins que topa amb un crim horrible, que farà que desenterri secrets dels habitants de l’illa, i, alhora, que acabi descobrint coses d’ell mateix que desconeixia. Tot això a l’illa de Fernando Poo (Bioko per als nadius), que amaga un altre enigma: la llegenda d’un continent perdut.

-Bioko és una novel·la tan ambiciosa i amb tantes capes i girs, que no és fàcil parlar-ne sense desvetllar-ne alguna sorpresa. -Ambiciosa ho és, sí, perquè es tracta de la primera part d’una trilogia conceptual. Fins ara he escrit la trilogia de la meva adolescència: nazis (Montecristo), vampirs (La mala dona) i ultracossos (L’any de la plaga). I ara m’endinso en un altre tema que sempre m’ha apassionat, però pel qual encara no estava preparat, fins ara. M’agrada definir Bioko com una a novel·la d’aventures, amb grans dosis de novel·la negra i colonial, i alguna gota de ciència-ficció, però no deixa de ser un homenatge a les històries de Verne, Stevenson o Conrad, passat pel meu filtre. I sí, fins ara és la novel·la que m’ha exigit més a l’hora de planificar, estructurar i documentar-me. Però un cop et poses davant del teclat, totes s’assemblen: tac, tac, tac, tac, i fins que l’acabes.

-Tornes al narrador omniscient de la teva opera prima, deixant enrere la Mort que ens explicava la història de La mala dona, i el protagonista que narrava L’any de la plaga. -Aquest cop m’interessava més la tercera persona, perquè és una novel·la força coral, molts personatges i moltes trames paral·leles, i no em volia limitar a la visió personal d’un sol protagonista, com vaig fer amb L’any de la plaga. De fet, després d’aquella novel·la, em venia molt de gust poder moure’m per diferents escenaris alhora.

-Versió original en català. -Com de costum, sí. Tret d’algun relat que m’han encarregat en castellà, acostumo a escriure en català. M’hi sento més còmode. I en certa manera també ho faig perquè vull que existeixi un tipus de literatura en català de la qual crec que anem mancats. Consciència de gènere, deu ser.

-Ja havies transitat el gènere negre, la ciència-ficció i les aventures. Quins han estat els referents, aquesta vegada? -Abans de posar-m’hi, vaig llegir Kipling, Stevenson, Conrad i Verne. El meu estil no s’acosta a cap d’aquests mestres, però sí que volia impregnar-me de la flaire aventurera que desprenen. També he llegit un fotimer de novel·les ambientades a l’Àfrica, i en concret a la illa de Fernando Poo; i m’ha interessat força la figura de Richard Francis Burton (qui, per cert, no surt a la novel·la). Pel tema militar, em va resultar imprescindible la lectura d’El nombre de los nuestros, de Lorenzo Silva. Pel que fa als referents cinematogràfics, vaig veure El hombre que pudo reinar i La reina de África, de John Huston.

-D’on va sorgir la idea inicial? -Volia fer una aventura a l’Àfrica colonial. I volia que fos el primer cas de Moisès Corvo, el policia de La mala dona. En principi havia de passar al Riff, fins que cercant documentació vaig anar a raure a Bioko i la seva fascinant història. Aquest cop volia fer-la el més realista possible. Però al poc de començar, vaig veure que era impossible escriure sobre aquesta illa africana i no ficar-hi una mica de fantasia...

-Aquí volia arribar... A les seves obres, Kipling, Stevenson o Huston no incloïen illes amb paradoxes temporals incorporades. En alguns moments de la novel·la, he recordat amb nostàlgia l’illa de Lost. -Sempre s’ha de donar un pas més, anar més enllà. No té sentit fer una novel·la d’aventures del segle XIX en ple segle XXI. El lector i l’autor tenim molt més bagatge ara que aleshores, i això s’ha d’incorporar. A més, jo volia donar-li el meu punt personal. Començar-la com una novel·la més aviat clàssica i anar salpebrant-la amb ingredients de la casa. Des del primer dia vaig ser conscient que l’ombra de Lost hi seria present. No pots ambientar una història en una illa misteriosa on el temps es comporta de forma peculiar sense pensar en la sèrie d’Abrams. Com ho vaig afrontar? Ni vaig intentar allunyar-me’n, ni vaig provar d’agafar-la com a referent. Vaig decidir escriure la meva història, independentment de l’existència de Lost. Però vaja, segur que de forma inconscient alguna cosa hi he introduït.

-M’han dit que gaudeixes al màxim el procés de documentació. -En gaudeixo però m’esgota. I aquest cop ha estat força dur. Per sort, internet ha facilitat molt la feina a l’hora de trobar tesis penjades a la xarxa (n’hi ha una sobre Fernando Poo i el comerç d’esclaus que ha estat fonamental per mi). També em serveix per tenir imatges dels escenaris que no he trepitjat. A més, hi ha molta feina de biblioteca, de cercar i cercar i cercar els detalls que, després, potser ni inclous. Però sóc molt minuciós, m’agrada tenir-ho tot molt apamat i saber que el que estic explicant no és una bajanada i que s’acosta al màxim a allò que podria haver passat. I si se n’allunya, ho faig amb coneixement de causa. Però sóc dels qui pensa que en els detalls és on hi ha l’aroma.

-Detalls i imatges, sí. T’ha sortit una novel·la molt cinematogràfica, narrada amb el tremp d’un guionista. Amb el pressupost necessari en sortiria una pel·li espectacular. -M’agraden les superproduccions! I m’agrada escriure-les! És molt divertit posar-te un matí en pijama a la taula del menjador i descriure una tempesta a alta mar mentre hi ha un intent d’assassinat a un vaixell de vapor del segle XIX. I baratíssim. Ara bé, el cinema... L’altre dia em van dir: amb aquesta novel·la, als Estats Units, hi hauria baralles per comprar-ne els drets. Però a casa nostra no hi ha tants calés, i una superproducció així seria molt difícil. No dic que impossible (mira Lo imposible, precisament, del Bayona), però sí tan costosa que la feina per trobar finançament seria una bogeria. Ep! Que si algú la vol produir, parlem-ne! Però ha de saber que no és la típica història urbana de separats amb crisis d’identitat...

-Quan eres petit, què volies ser de gran? -Escriptor. Així que vaig decidir que estudiaria Periodisme o Comunicació Audiovisual. I mira on sóc ara. No se sap mai, les voltes que acabes donant per anar a petar al mateix lloc.

-Qui és el culpable que tinguis uns referents tan amplis? -Suposo que dels meus pares. Recordo que a casa sempre hi havia novel·les. Ma mare llegia moltíssim. Ben aviat, ja vaig agafar Stephen King o Frederick Forsythe per banda. El meu pare era molt fan de les pel·lis de la Segona Guerra Mundial, i els meus avis de les pel·lis de l’Oest. La meva àvia materna em comprava còmics a la papereria de sota de casa. I el meu avi patern em va construir un “fuerte” de fusta, per jugar-hi amb els cowboys i els indis. Així que em sembla que això és el que segueixo fent: jugar a indis i vaquers, però sobre el paper.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

“Això del gènere negre és una moda amb trenta anys de tradició”, diu Àlex Martín Escribà, director de la nova col·lecció crims.cat

Una nova col·lecció negra ha arribat a la ciutat: crims.cat. Coberta fosca amb tocs grocs i unes gotes de vermell; mida reduïda, i un suggerent aire clandestí i pulp són els seus trets distintius. L’edita Alrevés; la dirigeix el sospitós habitual i expert en gènere negre Àlex Martín Escribà, i compta amb dos padrins de luxe pel seu bateig de sang: Andreu Martín i Agustí Vehí. Amb aquests antecedents, compartint mercat amb La Negra de La Magrana (RBA) i recollint d’alguna manera el testimoni de la mítica La Cua de Palla (Edicions 62), crims.cat aglutinarà tots aquells que cultiven “allò que Raymond Chandler va anomenar ‘el simple art de matar’”, diu l’Àlex Martín Escribà. Hem aprofitat la celebració de la BCNegra, la trobada de novel·la negra de Barcelona, per interrogar-lo i saber-ne una mica més.


– És una col·lecció tancada o anireu publicant novel·les mentre hi hagi collita?
– De tancada, res. És una col·lecció oberta que anirà decidint els títols cada any. En principi estan previstos sis títols per any. Hem començat amb Història de Mort (1), d’Andreu Martín, i Torn de nit (2), d’Agustí Vehí. Els propers dos títols sortiran entre juny i setembre i seran Crònica dels bons trinxeraires (3), del portuguès Mário Zambujal, i Pluja negra (4), de l’italià Flavio Soriga. El número 5 serà una novel·la inèdita del català Jaume Benavente.

– Sembla doncs que publicareu autors d’arreu.
– En principi autors europeus. La idea és oferir al lector títols que no hagin estat mai traduïts a cap llengua de l’Estat. I exceptuant el llibre de l’Andreu Martín, seran tot títols inèdits i actuals. Els clàssics ja són prou coneguts. No tindria massa sentit.

– Coeditor del llibre de relats Crims.cat. Collita de narradors del gènere negre en català (Alrevés, 2010), coautor de La cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011) i ara aquesta col·lecció. Què t'ha fet especialitzar-te en aquest gènere?
– Un dia vaig llegir Joc brut, d’en Manuel de Pedrolo, i ja no vaig parar. Crec que el motiu principal és que la novel·la negra m’atrapa com a lector.

– Tenim prou escriptors sospitosos habituals i prou addictes al gènere, a Catalunya, perquè sigui viable una col·lecció tan específica?
– Tenim una producció excel·lent amb grans autors de molta qualitat. I sí, està clar que ara és el millor moment per treure una col·lecció amb criteri i una numeració, que aglutini negre, policíac, enigma, detectivesc, espionatge...

– Aquesta fal·lera pel gènere negre és una moda passatgera o una tradició arrelada?
– És una moda que ja porta trenta anys de llarga tradició a Barcelona. Des de Jaume Fuster i Manuel Vázquez Montalbán, la novel·la negra o policíaca s’ha convertit en tot un gènere de masses.

– ¿I per què quatre fletxes, matant la silueta de l'emblema de la col·lecció? No hagués estat millor una arma de foc?
– És que en realitat no són fletxes. Simbolitzen les quatre barres. Que quedi clar!