Això no pot ser una ressenya de LA CASA DE HOJAS de Mark Z. Danielewski

Imagineu-me davant la llar de foc, amb aquest totxo inclassificable a les mans i la mirada fixa en les flames, mirant-les sense veure-les. Això no pot ser una ressenya. Intentar explicar aquest desplegable mastodòntic és tan temerari com obrir la capsa de Pandora al menjador. Això no és per a tu, adverteix l’autor a la primera pàgina. Encara tinc malsons, afegeix. Però nosaltres, ja se sap, mosseguem l'ham —i l’ham se’ns clava al paladar.

La casa de hojas (Alpha Decay i Pálido Fuego, 2013) és la història d’un jove toxicòman tatuador, que troba un manuscrit dictat per un vell cec i obsessionat per un documental, El expediente Navidson, amb què el fotoperiodista Will Navidson narra l’exploració d'Ash Tree Lane, la casa que ha comprat a Virgínia amb la dona i els fills. Explorar una casa, sí: perquè Ash Tree Lane creix per dins, mentre l’exterior es manté intacte.

Creix. Literalment i inexplicablement. Primer són uns mil·límetres, a l’extrem d’una sala. Tot seguit és una petita habitació, que apareix del no-res, tota negra. Després, un passadís, fosc també com si algú hi hagués ofegat la llum. I un altre passadís. I un altre. I unes escales, que s’enfonsen en la negror més absoluta. Si patiu a les fosques, fugiu dels abismes de tenebres que invocarà aquesta novel·la de 700 pàgines davant vostre. Stephen King va dir que era “la Moby Dick del gènere de terror”.

L’any 2000, Mark Z. Danielewski (Nova York, 1966) va parir un artefacte literari no apte per a tots els públics: cal voler jugar-hi, arriscar-se a parar boig amb un experiment que pot pertorbar, desorientar, fascinar, marejar, subjugar o avorrir, n’hi ha per a tots els gustos. El resultat és una narració polifònica barreja de gèneres: assaig, novel·la, fals reportatge, notes personals i notes a peu pàgina —d’aquí, també, que King apel·lés a l’obra magna de Melville. 

Navidson demana al seu germà i a un petit grup de científics, alpinistes i espeleòlegs que l’acompanyin en la seva exploració de la casa... I per explicar-nos-ho, l'escriptor nord-americà va parir dos narradors: Zampanò, el vell cec obsessionat amb El expediente Navidson, i el jove Johnny Truant, el drogoaddicte que, mentre aprofundeix en el treball de Zampanò, ens guia per Ash Tree Lane.

A tot això, Danielewski ens fa anar de corcoll, perseguint notes a peu de pàgina i crides a llegir la documentació afegida al final de la narració. Notes, textos, citacions de llibres i de personalitats, reals i inventats, que amplien l’univers del que ens explica però que, alhora, dificulten la lectura i crispen els ànims del lector. Com si la pròpia història no ens tingués ja prou collats.

Embolica que fa fort, Danielewski també experimenta amb la tipografia, l'orientació del text, els marges i el disseny de la pàgina forçant una maquetació malaltissa. Línies de text que cauen d’esquerra a dreta, inclinant-se i fent-nos girar el cap o el llibre. Fragments que només es poden llegir amb l’ajuda d’un mirall. Paràgrafs que s’estrenyen i creen una sensació de claustrofòbia, que coincideix amb la que viuen els personatges, desorientats en la nit tancada que creix sota la casa.

22/04/14, mesos després de llegir la novel·la, saludo l'autor.

Hi haurà qui digui que tot plegat és una bajanada, pur artifici i façana, i que no s’aguanta per enlloc. I és possible. Cadascú decideix a què dedica el seu temps. Jo quan vaig llegir-la, tenia el temps, i vaig gaudir-ne: em va recordar Lovecraft, Borges, Matheson, Foster Wallace, Cortázar i King, The Blair Witch Project i Paranormal Activity, Escher i Lost.

Menció especial mereixen el traductor Javier Calvo, per la feinada realitzada, i les editorials Alpha Decay i Pálido Fuego, que s’hi van atrevir.

La veu catalana de Jo Nesbo (crònica del suc que vaig compartir amb la traductora Laia Font Mateu)

“Hi ha hagut moments, traduint El ninot de neu, en què em moria de por. Però, és clar, jo no puc passar-ho ràpid, per molt escagarrinada que estigui, m’ho haig de llegir tot, detall a detall. A vegades em desfogo cridant i tot... Però és apassionant”.

La veu catalana de Jo Nesbo té gairebé els mateixos ulls blaus que ell, tot i que no està tan acostumada al fred. És una traductora badalonina, primeta i tímida, que prefereix els sucs de fruita naturals al cafè negre. Però, això sí, es declara una "fan absoluta" de l'obra d'aquest escriptor noruec, encara que pateixi llegint les seves novel·les “perquè tenen algunes escenes realment fortes”.

Suposo que això és el millor que pot passar-li a un autor: que qui el tradueixi gaudeixi fent-ho. I si és així, està clar que quan es tracta que Jo Nesbo parli català, l’autor d’El ninot de neu no podria tenir una còmplice millor. “Encara no m’he pogut treure del cap l’assassí de la primera entrega de la sèrie, El pit-roig. Però és que amb aquest últim també ho he passat malament”, diu la traductora. Patim i gaudim amb Nesbo i el seu Harry Hole. Tant, que necessitem la nostra bona dosi cada any.

Laia Font i Mateu (Badalona, 1976) va començar amb Idealistes sota les bales. Corresponsals estrangers a la Guerra Civil, al 2007, de l'historiador britànic Paul Preston. Després va traduir Perdona si et dic amor, una de les novel·les romàntiques de Federico Moccia. I el tercer encàrrec professional, l'any 2008, ja va ser la inoblidable El pit-roig, amb què Proa, en aquell moment per iniciativa de l’editor Bernat Puigtobella, apostava per primera vegada pel noruec. 

Des de llavors, cada any espera “amb candeletes la nova entrega! Sóc més una fan que una traductora!”, diu, i riu. Ella aprofita per fer un glopet al suc, i jo per explicar-vos que, encara que ella es tregui importància, ja us asseguro (i podeu comprovar-ho vosaltres mateixos llegint els llibres) que estem parlant d’una professional amb un vocabulari i una manera de captar i transmetre la prosa de Nesbo que també crea addicció. Per això vaig acabar buscant-la i quedant-hi, per fer un suc... i que m’expliqués cosetes de l’ofici.

Jo Nesbo by CATO LEIN (http://jonesbo.com/)

‘A tres bandes’

Font diu que “oficialment, la traducció catalana és de la versió anglesa (aprovada per l’autor), però quan m’hi poso utilitzo també la versió original noruega, i la francesa. Jugo a tres bandes, vaja. I m'ho passo increïblement bé”.

Un Preston de 500 pàgines, un Moccia de 600 i, ara, un Nesbo rere un altre (fins ara, han sigut les cinc de la sèrie de l’inspector Harry Hole i la independent Headhunters). Font va de totxo en totxo. Però no s’arruga, al contrari: “El ninot de neu, el vaig traduir de setembre a desembre (de l’any 2012; a les llibreries ens arribà al setembre de 2013)”. I cada traductor té la seva tècnica, però ella assegura que és de les que entren verges a la història.

No te’l llegeixes ni una sola vegada sencera, abans de començar?, pregunto. “No, cap. Cap, cap”, diu. I m’explica que el seu modus operandi és tenir oberts l’original i el document word on escriu la seva versió, i anar llegint i traduint, llegint i traduint. Tac-tac-tac-tac-tac... Quan es cansa, reposa; i després hi torna. I així fins al desenllaç. “Per a mi és una cosa molt psicològica arribar fins al final d’una tirada, la primera vegada”, diu.

La primera passada marca les expressions o girs problemàtics que després resoldrà amb diccionaris, col·legues i fòrums del gremi. Tot s’hi val quan es tracta de trobar la paraula justa, el to de cada autor traduït. “Després ho repasso les vegades que faci falta. Normalment, durant el procés me la llegeixo quatre vegades cada novel·la, l’última en català. I després passa pels correctors, és clar”, diu. Déu n’hi do per quantes mans pot arribar a passar un llibre abans d’arribar a les nostres.

‘Com un pitbull rabiós’

James Ellroy diu d’ell mateix que és “el millor autor de novel·la negra viu”, però admet que Nesbo li està “trepitjant els talons com un pitbull rabiós”. Se sent molta responsabilitat sent la veu d’un paio que ha venut milions de llibres al món? “No més que amb qualsevol altre”, contesta Font, sincera, i s’afanya a afegir: “No, la veritat. Però a partir d’ara potser sí”. I tornem a riure.

El suc amb la Laia Font ens va donar també per comentar encara més autors a qui ha donat accent català: des dels Maj Sjöwall i Per Walhoo fins a la Dolores Redondo, passant pels Preston, Moccia i Nesbo, i fins i tot la sèrie de l’Agatha Mistery. I també per desitjar-li, per desitjar-nos, que la propera aventura d’en Harry Hole ens arribi puntual, l’any vinent, i de les seves mans. Fans absoluts de la veu catalana de Jo Nesbo.

Senyores i senyors, PRESENCIA HUMANA magazine, vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció

“No tengo estómago para estas cosas” 

Philip K. Dick 

Sòrdids, ferotges i demencials. Per ara, m’he llegit només dos dels vuit relats que ofereix el número 1 de la “revista de literatura extraña” Presencia Humana magazine, que coediten Jot Down Books i Aristas Martínez (2013); 128 pàgines, 18 euros, amb il·lustracions de Pablo Gallo i vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció. I no m'he pogut esperar, volia parlar-vos-en ja.

Els culpables són ‘De lobos y hombres’ d’Emilio Bueso (Castelló, 1974) i ‘Dejad que los niños’ de Jesús Cañadas (Cádiz, 1980). ¿Què feu, que encara no teniu el vostre exemplar?

El de Bueso és la història d’un... Bé, ja coneixeu a Bueso (i si no, llegiu Diástole, Cenital o Esta noche arderá el cielo), no sabria descriure-us de què va sense esbudellar-lo. Puc dir-vos, això sí, que hi surten llops i gossos salvatges; ciutats devastades per la guerra, paisatges de malson i éssers diabòlics, passats de voltes i amb el magnetisme marca de la casa; i sang, i sexe. (“Esto no es una pieza para niños, es una canción para las jaurías”)

Cañadas parteix d’una imatge potentíssima: divuit santcristos cobren vida, es despengen de la creu i surten de les seves esglésies, en silenciosa processó, de matinada, en un municipi de La Alpujarra granadina, desencadenant una sèrie de fets terribles, pura anada d’olla. Imprescindible, també. (“Hoy había una mano en el fregadero. Es la mano de un hombre adulto. Tiene pelos en los nudillos”)

Dos relats, doncs, estripadíssims, ergo molt recomanables, que són una bona mostra d’aquests autors “Friki Mainstream”, en paraules de l’escriptor i traductor Javier Calvo (Barcelona, 1973), autor de l’editorial (recordeu que parlem d’una revista), titulada ‘Historia de dos ciudades: fándom, hipsters y el fantástico español’, un bon repàs del fenomen.

Aquesta sucosa (i sagnant) antologia la completen relats de Miqui Otero, Sofía Rhei, Javier Fernández, Carlos Gámez, Víctor Nubla i Rubén Martín Giráldez.

LOS AMIGOS DE EDDIE COYLE, de George V. Higgins: els millors diàlegs que has llegit mai

“No tengo tiempo de explicarte lo que es la vida de casado y, además, tampoco te lo creerías. A mí, cuando me lo contaban, tampoco me lo creía y tú no te la creerías aunque te lo contase”. M’ho havien advertit, i ara que l’he llegit puc afirmar que era cert: George V. Higgins (Brockton, Massachusetts, 1939-1999) és sinònim dels millors diàlegs que has llegit mai.

Los amigos de Eddie Coyle (Libros del Asteroide, 2011) és una novel·la d’atracaments; de policies i criminals; de paios, en suma, més o menys divertits i amb més o menys sort, que miren de tirar endavant. Hi ha acció, no en tingueu cap dubte, però el vuitanta per cent de la novel·la són diàlegs. I quins diàlegs, noi! Són tan realistes que semblen un documental sobre els baixos fons del Boston dels 60 i 70. Tota una escola per als mestres que vindrien després.

Diuen que Elmore Leonard llegia Higgins cada matí, abans de posar-se a escriure, per agafar el to necessari per als seus personatges. Més tard, Quentin Tarantino diria que Leonard era un dels seus referents. No és estrany, doncs, que llegint Higgins tinguem la sensació que estem tancant el cercle i que tot plegat ens soni tan familiar:

“—Dios, se me había olvidado lo malo que es un sándwich de queso. Es como comer un trozo de plástico, ¿sabes?

—Tienes que ponerle mayonesa –dijo Waters (...)

—No lo había oído nunca —dijo Foley—. La pones por la parte de fuera, ¿verdad?

—No —dijo Waters—, por la parte de dentro, pero sigues poniéndole mantequilla por la parte de fuera. Cuando el queso se funde, es la mayonesa lo que le da sabor. Pero tienes que utilizar mayonesa de verdad, de la que está hecha con huevos, ¿sabes? Puedes usar esa otra cosa que la gente dice que es mayonesa pero es aliño de ensalada...”

No és Pulp Fiction (1994), és Los amigos de Eddie Coyle (1970). Un llibre primet, ràpid de llegir i efectiu com un tret disparat amb silenciador per un professional. Arribar i moldre, entrar i sortir. Una novel·la farcida d’acció, suspens i girs espaterrants (on ningú va de cara, com era d’esperar), 193 pàgines explosives, una trama rodona.

Eddie Coyle és un lladre de pa sucat amb oli, pendent d’una sentència per tràfic d’alcohol que podria dur-lo a presó. Sobreviu a base de tripijocs i contactes. Però aquesta vegada, si vol evitar la garjola haurà de vendre algú. A qui delatarà? Com? I quines en seran les conseqüències? Vet aquí la primera novel·la de Giggins, publicada el 1970, la primera d’una sèrie de 27.

Una ficció (tan magnètica com realista) poblada de traficants d’armes, agents federals, sicaris i lladregots, confidents i delators, amb un punt en comú: tots són personatges buscant-se la vida, jugant-se-la en un cantó i l’altre de la llei, sense escrúpols. I sense amics, malgrat el títol.

“En esta novela, todo el mundo utiliza a todo el mundo”, diu l’escriptor de Boston, Dennis Lehane, al pròleg. Lehane també es declara deutor de Higgins. Dels seus diàlegs en diu que són “escabrosos, divertits i poderosament autèntics”; de la novel·la, que és “un retrato de las calles más realista que cualquiera que se haya escrito”.

“Hablas con alguien que dice algo y luego con otro que dice algo más y, cuando quieres darte cuenta, ya te has enterado de una historia”, diuen en un moment del llibre. I trobo que resulta un bon resum. Los amigos de Eddie Coyle és una suma de converses i d’escenes que encaixen a la perfecció, que narren una història dura, realista, crua:

“¿No se termina nunca esta mierda? ¿Es que en este mundo las cosas no cambian nunca?”, pregunta un dels personatges al final. I un altre respon: “Pues claro que cambian. No te lo tomes tan a pecho. Algunos mueren, los demás envejecemos, llega gente nueva, los antiguos se marchan... Las cosas cambian todos los días”.

L’estil de Higgins era concís i visual com un bon guió cinematogràfic. I el seu coneixement de l’argot, el modus operandi i les estratagemes que utilitzen els criminals i els representats de la llei és sorprenent. Potser hi tingui alguna cosa a veure la seva biografia: George V. Higgins va ser periodista, advocat i fiscal, escriptor i professor universitari. I, durant set anys, va treballar pel govern, contra el crim organitzat.