Microrelats del setge (1714-2014), a 'La bona confitura'

Sumar ficcions per recordar un fet històric. Recrear a cop de microrelat el setge de 1714, tres-cents anys després. Aquesta era la idea que van tenir l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola, per retre un “modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona”. Per aquest motiu, van demanar a 31 escriptors (17 dones i 14 homes: 17/14) que escrivíssim un microrelat (de no més de 171 paraules, i no més de 4 per al títol: 171/4) inspirat en el setge que va patir la ciutat.

Entre les veus convocades, hi destacaven, entre d'altres, Andreu Martín, Núria Cadenes, Sebastià Bennasar, Elisenda Roca, Jordi Cervera, Bel Olid, Lluís Llort, Blanca Busquets, Antoni Munné-Jordà o els mateixos Jordi de Manuel, Jordi Masó i Anna Maria Villalonga, i un servidor. Des del dia 1 de setembre fins a l’11, els han anat publicant al blog ‘La bona confitura’, que gestiona Jordi Masó. El microrelat que segueix va ser la meva contribució a la causa. Us convido també a que llegiu la resta de microrelats, a 'La bona confitura'. 

---------------------------------------------------------

ARA HAS DE SORTIR?

Un microrelat de Jordi Benavente

–Ara has de sortir? –burxà ella, amarga, els ulls com dos traus. Ell s’aturà al llindar, sense mirar-la, la porta oberta. Hauria volgut dir-li que sí, i que prou que ho saps on vaig, que la Coronela ens necessita per defensar el baluard, que la ciutat perilla, que ho faig per tu i pel menut. El menut era un bebè raquític tossint dins del bressol. Però en comptes de dir tot això, callà, i marxà, sec i sorrut, tancant la porta de cop. L’objectiu del setge que patia la capital era just aquest: escurar-los el calaix del pa i les esperances, tibar-los el caràcter fins al límit, trencar-los. I ell no ho sabia que aquell mateix matí, mentre seria a la muralla, una bola de canó entraria netament per la finestra de casa i li ensorraria la vida. En canvi ella, que sempre havia sigut una mica bruixa, sí que pressentia que potser no tindrien més dies per dir-se allò que importa; però no trobà més paraules que aquell retret.

---------------------------------------------------------

‘Les veus del crim’, el somni negre sobre groc d’Anna Maria Villalonga fet realitat

El seu somni era negre sobre groc, i l’Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) l’ha fet realitat. Conversar de tu a tu amb alguns dels seus escriptors favorits, dotze autors catalans de novel·la negra, en aquest cas. Agrair-los les bones estones passades llegint les seves obres. Cosir-los a preguntes. I recollir-ho tot en un volum –Les veus del crim (Alrevés, 2013)– indispensable per copsar l’estat actual del gènere a casa nostra. 

Erudita i propera, Villalonga ha parlat amb ells sobre com, on, per què i des de quan escriuen: procés creatiu, motivacions, influències, plans de futur i la seva visió del món editorial, del país i de la llengua, entre d’altres qüestions. Primer n’ha devorat els seus llibres, i després s’hi ha entaulat, amb cafè i gravadora i el mètode, el bon humor i la mirada còmplice de la divulgadora de raça que és. 

El resultat és un recull de converses literàries amb (per ordre d’aparició): Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells. S’hi trobaven bé, fent-la petar amb ella. I es nota. Perquè han sortit temes professionals, vocacionals, però també personals. Al cap i a la fi, ningú escriu des de la barrera, sinó més aviat deixant-s’hi la pell. 

Anna Maria Villalonga. FOTO: JUAN LINARES 

Villalonga és professora de literatura a la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, investigadora i escriptora. Les veus del crim és fruit del seu afany divulgador de “la negror”, que dissecciona en el blog A l’ombra del crim, en conferències, articles i ara també des de l’associació ‘En Negre’. 

La seva dèria per les novel·les de lladres i serenos, per dignificar i acostar el gènere i els nostres escriptors al gran públic, l’ha portat a concebre aquests interessantíssims diàlegs “amb dotze apòstols del crim en llengua catalana”, com diu al pròleg un altre expert en el tema, el professor Àlex Martín Escribà. 

Cada peça té acotacions que descriuen l’espai i les condicions en què va desenvolupar-se la conversa, que enriqueixen encara més el retrat dels entrevistats. Qui ja els conegués, aprofundirà en els seus imaginaris i obsessions. Qui els descobreixi amb aquest llibre s’emporta una bona guia de lectura. Tot un regal, tant per als habituals del gènere com per als estudiosos, els lectors curiosos i els aprenents d’escriptor. 

(*L’autora i els entrevistats presentaran Les veus del crim aquest dimecres 18 de setembre, a les 19.30h, a la llibreria La Impossible de Barcelona.)

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

“Això del gènere negre és una moda amb trenta anys de tradició”, diu Àlex Martín Escribà, director de la nova col·lecció crims.cat

Una nova col·lecció negra ha arribat a la ciutat: crims.cat. Coberta fosca amb tocs grocs i unes gotes de vermell; mida reduïda, i un suggerent aire clandestí i pulp són els seus trets distintius. L’edita Alrevés; la dirigeix el sospitós habitual i expert en gènere negre Àlex Martín Escribà, i compta amb dos padrins de luxe pel seu bateig de sang: Andreu Martín i Agustí Vehí. Amb aquests antecedents, compartint mercat amb La Negra de La Magrana (RBA) i recollint d’alguna manera el testimoni de la mítica La Cua de Palla (Edicions 62), crims.cat aglutinarà tots aquells que cultiven “allò que Raymond Chandler va anomenar ‘el simple art de matar’”, diu l’Àlex Martín Escribà. Hem aprofitat la celebració de la BCNegra, la trobada de novel·la negra de Barcelona, per interrogar-lo i saber-ne una mica més.


– És una col·lecció tancada o anireu publicant novel·les mentre hi hagi collita?
– De tancada, res. És una col·lecció oberta que anirà decidint els títols cada any. En principi estan previstos sis títols per any. Hem començat amb Història de Mort (1), d’Andreu Martín, i Torn de nit (2), d’Agustí Vehí. Els propers dos títols sortiran entre juny i setembre i seran Crònica dels bons trinxeraires (3), del portuguès Mário Zambujal, i Pluja negra (4), de l’italià Flavio Soriga. El número 5 serà una novel·la inèdita del català Jaume Benavente.

– Sembla doncs que publicareu autors d’arreu.
– En principi autors europeus. La idea és oferir al lector títols que no hagin estat mai traduïts a cap llengua de l’Estat. I exceptuant el llibre de l’Andreu Martín, seran tot títols inèdits i actuals. Els clàssics ja són prou coneguts. No tindria massa sentit.

– Coeditor del llibre de relats Crims.cat. Collita de narradors del gènere negre en català (Alrevés, 2010), coautor de La cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011) i ara aquesta col·lecció. Què t'ha fet especialitzar-te en aquest gènere?
– Un dia vaig llegir Joc brut, d’en Manuel de Pedrolo, i ja no vaig parar. Crec que el motiu principal és que la novel·la negra m’atrapa com a lector.

– Tenim prou escriptors sospitosos habituals i prou addictes al gènere, a Catalunya, perquè sigui viable una col·lecció tan específica?
– Tenim una producció excel·lent amb grans autors de molta qualitat. I sí, està clar que ara és el millor moment per treure una col·lecció amb criteri i una numeració, que aglutini negre, policíac, enigma, detectivesc, espionatge...

– Aquesta fal·lera pel gènere negre és una moda passatgera o una tradició arrelada?
– És una moda que ja porta trenta anys de llarga tradició a Barcelona. Des de Jaume Fuster i Manuel Vázquez Montalbán, la novel·la negra o policíaca s’ha convertit en tot un gènere de masses.

– ¿I per què quatre fletxes, matant la silueta de l'emblema de la col·lecció? No hagués estat millor una arma de foc?
– És que en realitat no són fletxes. Simbolitzen les quatre barres. Que quedi clar!

'La cua de palla: retrat en groc i negre', un assaig sobre la col·lecció que va fer parlar català a detectius, assassins, lladres, policies i dones fatals

El bibliotecari expert en gènere negre Jordi Canal i el professor de literatura i també afecte a la ficció criminal Àlex Martín publiquen La cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011), un assaig sobre la història de la col·lecció de novel·la criminal més important de Catalunya, nascuda el 1963 a Edicions 62.

Segur que la recorden. Petits però salvatges volums en rústica, negre sobre groc, amb títols de Hammett, Macdonald, Simenon, McCoy, Thompson, Highsmith, Le Carré o Chandler, entre d’altres, seleccionats per Manuel de Pedrolo, que també n’havia traduït i fins i tot escrit algun. Llibrets grocs que destacaven, sàdics i misteriosos, al costat dels lloms verds de l’Enciclopèdia Catalana i de les robustes cobertes del llibres del Círculo de Lectores que poblaven les lleixes de molts menjadors catalans en aquells temps.

La Cua de Palla oferia literatura criminal de butxaca, a un preu assequible i amb unes traduccions al català que, tenint en compte els anys (la primera època de la col·lecció correspon al període 1963-70), van contribuir a la difusió de la llengua, quan més falta feia, amb l’esquer del gènere dels policies, els lladres, els detectius, els assassins i les dones fatal.

Un assaig just i necessari
En 400 pàgines i 32 làmines il·lustrades a tot color, La cua de palla: retrat en groc i negre analitza totes les etapes d’aquesta col·lecció mítica, alhora que traça la història del gènere negre i policíac a casa nostra. Els seus autors són dos il·lustres sospitosos habituals amb antecedents: Jordi Canal (Berga, 1955) i Àlex Martín (Barcelona, 1974).

Canal és director de la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, la primera biblioteca pública del país dedicada al gènere negre; creador del fanzine L’H Confidencial i del primer club de lectura d’aquest gènere a l’Estat espanyol, i coordinador del Premi internacional de novel·la negra L’H Confidencial. Martín és professor de llengua i literatura catalanes; codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca, i autor de diverses publicacions, com l’assaig Catalana i criminal, sobre la novel·la policíaca catalana del segle XX.

Inoblidable Fornas
L’artífex del disseny de la coberta, un rostre femení en negatiu, negre sobre groc, va ser l’artista Jordi Fornas (Barcelona, 1927- 2011), que ja havia dissenyat les cobertes de La Cua de Palla des de 1963 fins a 1970, i les de Seleccions de la Cua de Palla des de 1981 fins a 1996. Per a la coberta d'aquest assaig, Fornas va triar precisament la portada del primer títol de la col·lecció, Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot.

Publicat per Jordi Benavente a aMartorell.