ROSEANNA, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, primera novel·la de la sèrie de l’inspector Martin Beck

“Fins i tot en Hammar, que havia vist més crims a la seva vida que tots els altres junts, estava callat, tens i en actitud expectant”

Maj Sjöwall (Estocolm, 1935) i Per Wahlöö (Göteborg, 1926 - Estocolm, 1975), parella sentimental i literària, van escriure deu novel·les centrades en Martin Beck, inspector de la Brigada d’Homicidis de la policia sueca. Deu títols publicats entre 1965 i 1975 que van revolucionar i modernitzar el gènere negre amb un estil clar i concís –gairebé periodístic; ells ho eren– i molt realista, amb l’objectiu de descriure no només el procediment policial sinó també la pròpia societat sueca del moment, no tan idíl·lica com es pretenia. I tot en llibres que no excedien les 300 pàgines. 

L’expert llibreter de la Negra y Criminal, Paco Camarasa, i escriptors de la talla de Mankell, Larsson o Nesbo en reconeixen el mèrit i la influència. El pare de Kurt Wallander sosté que “qualsevol que escrigui novel·la policíaca avui en dia s’inspira encara en ells (...) Qualsevol que hagi escrit sobre crims com a reflex d’una realitat social ha sigut inspirat, d’una manera o d’una altra, per ells [que, alhora, s’inspiraren en el nord-americà Ed McBain]”. Per això recentment he llegit el primer títol de la sèrie: Roseanna (Columna, 2009, en català; RBA, en castellà). I segur que no serà l’últim.

“Tot al voltant es va congregar un grapat de curiosos que l’observaven, entre els quals uns nens que no hi haurien d’haver estat, però que ningú no va pensar a fer escampar la boira (...): mai no oblidarien l’aspecte d’aquella dona”

Roseanna narra la investigació d’un assassinat a partir de l’aparició del cadàver d’una noia, violada i estrangulada, nua i sense documentació, recuperada del fons fangós del Canal de Göta. El primer repte serà esbrinar la identitat de la noia. El segon sorgeix quan els inspectors de la Brigada Criminal conclouen que els sospitosos són les vuitanta-cinc persones (entre passatgers i tripulació) que viatjaven en el mateix vaixell que la víctima. Ja tenim servit una mena de misteri de l’habitació tancada, amb tocs d’Agatha Christie, dins d’un vaixell en ruta. Però els suecs, com dèiem, van anar més enllà de la simple resolució de l’enigma. 

El tediós tempo d'una investigació policial
Amb ambició documental, i fidels amb la realitat, Sjöwall i Wahlöö constaten el tediós tempo d'una investigació policial, lluny dels ritmes frenètics dels thrillers moderns i de la falsa precipitació de les sèries de televisió actuals, i aporten un valor afegit al joc de pistes i deduccions dels clàssics del gènere.

La feina dels investigadors està atapeïda d’esperes, temps morts i atzucacs, jornades i fins i tot setmanes senceres en què no es descobreix res de nou ni passa res, només el temps. Dies en què tots els fils que estiren els policies apareixen tallats; un reguitzell de desesperants assaigs i errors que menen a nous atzucacs, a més hores en blanc... fins a la resolució. Això és el que s’encarreguen de fer palès els suecs, sense pressa, amb un –insisteixo– realisme esparverant, quan hi entres i no t’ho esperes, però virtuós, quan entens que és que no pot ser d’altra manera. 

Els integrants de la Brigada Criminal (Beck entre ells) són humans, amb virtuts i defectes, enfrontats a d’altres humans, que han comés un crim, i que tal vegada cometin un error que en facilitarà la detenció. O potser no.

Beck s’obsessiona i treballa dur amb una barreja d’experiència, intuïció, paciència, resistència i cops de sort; avança una mica, s’estanca, s’enrabia... i es constipa. 

Perquè aquesta és una altra: els suecs van crear un inspector tan de carn i ossos que es passa mitja novel·la o bé amb mal de panxa o bé marejat o bé refredat. Però, malgrat tot, entestat a resoldre, amb els seus mitjans i la seva clepsa, un cas que s’arrossega durant mesos i que fa que fins i tot la dona (perquè Beck no està torturat pel seu alcoholisme o per un passat sòrdid, sinó pel desgast d’un matrimoni amb fills) li demana si pensa venir a sopar algun dia, que ni ella ni els nens saben ja quina cara té. 

“–Ara mateix no tinc temps –va dir irritat–. Fins després. No em truquis aquí. 

Després de penjar es va penedir del to que havia utilitzat amb ella” 

És curiós com sovint ens atrapa més la versemblança que la pirotècnia. (O un bon equilibri entre les dues, com en el cas d’un altre seguidor confés dels suecs, el noruec Jo Nesbo.) 

“-No deu ser vostè, per casualitat, qui la va matar?

-No, és clar que no. Vostè ho creu?

-Algú ho devia fer.”

Sense deixar de banda l’humor (la fina ironia que mostren, sobretot, entre ells, els policies), les duríssimes condicions climatològiques dels països escandinaus (sempre fosc, sempre pluja o vent o neu) i algunes escenes, comptades però presents, realment colpidores i estremidores: el desenllaç, per exemple, magistral. Si no els coneixeu encara, no us ho penseu. Valen la pena. 

“En Martin Beck es va recolzar a la paret mentre escoltava el so de les sirenes, que semblava que vingués de totes bandes alhora”

UN DISPARO, de Lee Child. Jack Reacher i franctiradors

“Un disparo, una muerte. Aquel era el credo del francotirador. Para lograrlo se requería control, sangre fría y calma. Tomó aire, lo expulsó. Se sintió relajado. Se sintió como en casa (...) La gente salía y caminaba de derecha a izquierda, justo frente a él. Se apiñaban en fila para cruzar el estrecho pasillo situado entre los dos muros junto al estanque. Como patos en una galería de caza. Uno detrás de otro”.

A les cinc de la tarda d’un divendres, un franctirador ocult a la segona planta d’un pàrking d’Indianapolis mata cinc persones que caminen per una concorreguda plaça. Sis trets, cinc morts, en menys de deu segons. Comesa l’atrocitat, l’assassí es fa fonedís. La policia indaga a fons fins que, aquella mateixa nit, detenen un home. Tot apunta que es tracta del tirador. Però les coses, com deia Jim Thompson, no són mai el que semblen. De fet, el detingut només diu que “s’equivoquen d’home”, i que li portin en Jack Reacher.

Així comença Un disparo (RBA, Serie Negra, 2005), magistral i frenètic thriller de 429 pàgines (traduïdes al castellà per María Fernández Gutiérrez). Un misteri amb diverses capes i girs, violència, acció i ritme, i una primera part per emmarcar, si us interessa la figura i la mística d’aquests excel·lents tiradors solitaris. Es nota que a Lee Child (Coventry, 1954) l’apassionen; i no és l’únic. 

Escrivint, Child és dur i expeditiu com el protagonista de les seves novel·les, en Jack Reacher, un ex policia militar de gairebé dos metres, rude però intel·ligent, que es dedica a vagarejar pel món cercant la pau, i que no dubta a utilitzar la força quan la situació ho demana. I com Reacher, Child no està per hòsties: el ritme que imprimeix a la narració és imparable, pam-pam-pam, si busqueu una història ben travada i ben musculada, la tindreu. 

Format com a guionista de televisió, la prosa d’aquest anglès resident a Nova York és molt visual, amb descripcions acurades, tant dels escenaris com de les accions dels personatges. Lee Child escriu amb fúria i ofici trames amb moltes sorpreses, i una mica d’humor, la ironia necessària per fer més digerible la violència que impregna la saga protagonitzada per aquesta mena de ronin o cowboy vagabund i modern, que encara conserva la contundència i l’astúcia del seu passat com a investigador militar. 

Llegida Un disparo, ja puc encarar Personal (RBA, 2014), Premi RBA de Novela Negra 2014, amb què Child va endur-se 125.000 euros, i la vuitena edició del guardó. Una novel·la, per cert, que també compta amb un franctirador i amb l’indispensable Jack Reacher.

Jo Nesbo visita Barcelona amb EL LLEOPARD

Jo Nesbo (Oslo, 1959) no s’oblida dels referents. El primer, Jim Thompson: “va inventar-se el psicòpata, i va escriure American Psycho trenta anys abans que l’escrigués Bret Easton Ellis”, deia l'escriptor noruec, ahir al vespre, en una xerrada amb Lorenzo Silva i una legió de lectors, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Presentava l’últim títol traduït de la sèrie de l’inspector de la Policia d’Olso Harry Hole: El lleopard (Proa, en català; Roja y Negra, en castellà).

També reivindica les atmosferes de l’obra de Frank Miller i la “tècnica” de Henrik Ibsen: “aquella manera que tenia de començar una història quan tot semblava, només ho semblava, tranquil, però els conflictes eren a punt d’esclatar”. I el cinema dels Scorsese, Ford Coppola i De Palma dels setanta. Tot això i molt més, literatura, cinema i música (Bukowski, Robert Altman, The Clash, etcètera...), bull en l’imaginari d’aquest mestre del thriller que ha venut ja més de 23 milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món, traduïts a moltíssimes llengües (la “veu catalana”, la Laia Font). 

Jo Nesbo a la biblioteca Jaume Fuster / Foto: Aurèlia Manils

Estrella de rock

Tot ell foscor: texans pitillo negres, botes punxegudes negres, samarreta negra, americana negra i cinturó negre amb sivella brillant. Ros, i ulls clars. Vesteix com una estrella de rock. Perquè ho és. Músic, compositor, cantant i lletrista. I també novel·lista, poeta, assagista, i escalador i ex futbolista i ex militar i ex agent de borsa... I talentós: va bastir l’esquelet de la primera aventura d'en Harry Hole el 1997 en un vol d’Oslo a Sidney, diu. I va enllestir el llibre, poc més de quatre-centes pàgines, en les cinc setmanes que va ser en aquella terra llunyana... on, precisament, investigaria Hole el seu primer cas amb assassí en sèrie. Allò era El ratpenat (la primera de la sèrie, d’imminent publicació a casa nostra, que vam començar per la tercera, El pit-roig). Ara porta ja deu novel·les, sis traduïdes al català. 

Pura terra cremada

El desenllaç de l’anterior, El ninot de neu, va ser devastador. Però Nesbo no té sostre, i El lleopard és pura terra cremada. El paisatge personal d’en Harry Hole, físic i sentimental, comença molt tocat... i quedarà arrasat. Fins aquí el que us puc –i us penso– revelar de la trama. Busqueu-ne el resum a la contraportada o, encara millor, entreu-hi i llegiu-la verges. La patireu, la gaudireu, hi quedareu atrapats.

Harry Hole és l’arquetip de detectiu addicte a l’alcohol, un paio corpulent i rude, maldestre i fred però vulnerable al cap i a la fi, i condemnat a fer molt bé la seva feina (massa sovint, l’únic que li queda). És arquetípic, sí, però també respira, i sent: el millor de Nesbo no són els casos enrevessats (que mira que ho són, i sempre quadren al final), ni l’acció trepidant (que també), ni els girs inesperats, les trames addictives, els secundaris de luxe i els dolents esfereïdors (que sí, sí, sí i sí): el millor és que els personatges estan tan ben retratats que semblen reals... que pateixes amb ells, i per ells. Que senzill que sembla quan ho fa Nesbo, i això que és el més difícil quan s'escriu: bastir un món possible, i personatges creïbles amb qui empatitzi el lector. 

“La Policia d'Oslo té una sala de reunions Harry Hole; els agrada el personatge, no tant el seu alcoholisme”, explicava ahir l’autor. Anècdotes a banda: els seguidors de la saga seguim les passes d’en Harry com si fos algú a qui realment coneixem, un amic policia d’Oslo. 

“Jo escric novel·les negres”

Preguntat per Silva sobre la versemblança dels sofisticats i despietats assassins en sèrie que gairebé sempre col·loca a les seves trames, a la pacífica capital noruega, Nesbo no va tenir problemes a afirmar: “Jo escric novel·les negres, no intento fer reportatges ni reflectir les estadístiques de criminalitat de la ciutat”. I a molts ens va semblar una bona resposta. Que les històries siguin creïbles no vol dir que hagin de ser un mirall de la societat on s’emmarquen. 

Ahir, a la xerrada, vaig coincidir amb la traductora Aurèlia Manils, en el temps, en l’espai i en la passió absoluta pel noruec. I en som uns quants més, ¿oi, Laia, Àngels, Anna, Marta, Aramys...? Doncs això, si encara no ho heu fet, regaleu-vos un Nesbo, conegueu en Harry, i assumiu-ne les conseqüències.

*MOLTES GRÀCIES, Aurèlia Manils, per les fotos. 
(I gràcies a la dona -no sé qui ets, ho sento- que me la va fer amb l'autor.)

Aquí, amb en Nesbo. Fan total.  

CUADERNO DE SARAJEVO, de Juan Goytisolo

“Vivir estas horas cruciales es un privilegio terrible (...) La tragedia de Bosnia es una vía única del conocimiento de las posibilidades de luminosidad e ignominia de la especie humana (...) Nadie puede salir indemne de un descenso al infierno de Sarajevo”.

L’estiu de 1993, quan encara tronen els obusos i xiulen les bales dels franctiradors, Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) visita Sarajevo, on es troba amb el seu amic el fotògraf Gervasio Sánchez i amb una intèrpret de nom tan poètic com simbòlic, tenint en compte el panorama, Alma.

El resultat d’aquest viatge a les entranyes d’un dels escenaris més castigats de les Guerres de Iugoslàvia són uns articles publicats a El País en el seu moment, i aquest llibret (136 pàgines) precís i explícit, reportatge literari i lliçó d’història contemporània, que inclou fotografies de Gervasio Sánchez, que vaig trobar fa poc en una llibreria de saldos i ja he devorat: Cuaderno de Sarajevo. Anotaciones de un viaje a la barbarie (El País/Aguilar, 1993). 

L’arribada a la capital bosniana amb un helicòpter Hèrcules de l’exèrcit francès, des d’Split, prefigura ja la visió de l’horror on ha anat a parar el barceloní: 

“Tranvías rojiblancos, inmóviles y acribillados de metralla, enmohecen junto a las aceras invadidas por hierbas y arbustos (...) Casi ninguna vivienda conserva sus ventanas intactas (...) el vano ha sido púdicamente cubierto con parches de plástico (...) el estruendo ocasional de los obuses, el silbido de balas de francotiradores recuerdan oportunamente al visitante que su martirio continúa”. 

A través de les anotacions del quadern, revivim el sopar de Goytisolo amb Susan Sontag, David Rieff i Annie Leibovitz, al desastrat menjador del mític hotel Holiday Inn de Sarajevo (que acollia la premsa durant el conflicte), sense electricitat, amb espelmes i “un fondo sonoro de obuses y ametralladoras” (...); “metàfora de la ciudad, prisión de lujo plantada en medio de un vasto campo de concentración de presos en régimen abierto”.

"L'Avinguda dels Franctiradors" / http://tomstoddart.com/

Seguim amb l’escriptor i, a bord d’un vehicle atrotinat, travessem a tota velocitat la Vojvode Putnika (que creua el barri modern de Sarajevo), tristament rebatejada com “l’Avinguda dels Franctiradors”, per culpa dels tiradors d’elit emboscats en edificis i turons propers que disparen preferentment contra dones i nens, i que fan que, “como dicen los sarajevitas, toda salida al exterior –y todo el mundo ha de salir en busca de agua, leña o comida– es jugar a la ruleta rusa”. 

Visitem l’hospital de Kosovo, el més ben dotat de la ciutat, on no funcionen ni els aparells més bàsics per falta d’electricitat i necessiten “urgentemente anestésicos, vendas, antibióticos, jeringuillas” i on trobarà, entre molts altres pacients d’urgència, dues dones “heridas por bombas de mortero” i una tercera “alcanzada en el cuello por la bala de un francotirador” quan anava a buscar aigua amb bidons. “Cada caso una historia, cada historia un horror”. 

D’això es tracta en aquest viatge d’anada i tornada, de testimoniar l’horror i topografiar-lo: a l’abans luxós, ara bombardejat hotel Europa, convertit en alberg de refugiats; a la cèlebre biblioteca de Sarajevo, reduïda a cendres pels ultranacionalistes serbis, milers de manuscrits àrabs, turcs i perses calcinats, “memoricidi” sagnant per esborrar la petjada islàmica, i un tristíssim i dramàtic etcètera d'indrets i persones marcades de per vida.

La prosa de Goytisolo en aquest document és curosa i precisa i amb la dosi justa de lirisme –“en medio de esa geografia de la desolación, un reloj ha inmovilizado sus agujas a las ocho en punto (¿de qué día, qué mes, qué año?)”– i de denúncia, a la Comunitat Europea i l’Organització de les Nacions Unides per la seva complicitat en la massacre (la neteja ètnica perpetrada pels Milosevic, Karadzic, Mladic), per no haver fet res per aturar-la perquè “sus intereses vitales no entran en juego”, perquè aquella terra és “un país sin pozos de petróleo”.

Microrelats del setge (1714-2014), a 'La bona confitura'

Sumar ficcions per recordar un fet històric. Recrear a cop de microrelat el setge de 1714, tres-cents anys després. Aquesta era la idea que van tenir l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola, per retre un “modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona”. Per aquest motiu, van demanar a 31 escriptors (17 dones i 14 homes: 17/14) que escrivíssim un microrelat (de no més de 171 paraules, i no més de 4 per al títol: 171/4) inspirat en el setge que va patir la ciutat.

Entre les veus convocades, hi destacaven, entre d'altres, Andreu Martín, Núria Cadenes, Sebastià Bennasar, Elisenda Roca, Jordi Cervera, Bel Olid, Lluís Llort, Blanca Busquets, Antoni Munné-Jordà o els mateixos Jordi de Manuel, Jordi Masó i Anna Maria Villalonga, i un servidor. Des del dia 1 de setembre fins a l’11, els han anat publicant al blog ‘La bona confitura’, que gestiona Jordi Masó. El microrelat que segueix va ser la meva contribució a la causa. Us convido també a que llegiu la resta de microrelats, a 'La bona confitura'. 

---------------------------------------------------------

ARA HAS DE SORTIR?

Un microrelat de Jordi Benavente

–Ara has de sortir? –burxà ella, amarga, els ulls com dos traus. Ell s’aturà al llindar, sense mirar-la, la porta oberta. Hauria volgut dir-li que sí, i que prou que ho saps on vaig, que la Coronela ens necessita per defensar el baluard, que la ciutat perilla, que ho faig per tu i pel menut. El menut era un bebè raquític tossint dins del bressol. Però en comptes de dir tot això, callà, i marxà, sec i sorrut, tancant la porta de cop. L’objectiu del setge que patia la capital era just aquest: escurar-los el calaix del pa i les esperances, tibar-los el caràcter fins al límit, trencar-los. I ell no ho sabia que aquell mateix matí, mentre seria a la muralla, una bola de canó entraria netament per la finestra de casa i li ensorraria la vida. En canvi ella, que sempre havia sigut una mica bruixa, sí que pressentia que potser no tindrien més dies per dir-se allò que importa; però no trobà més paraules que aquell retret.

---------------------------------------------------------

GALVESTON, de Nic Pizzolatto (“True Detective”)

“Conduces por oscuras carreteras y te inventas un destino porque la clave es seguir moviéndose”.

El nihilisme i el romanticisme de qui no ho ha tingut gens fàcil, i sap que no se’n sortirà, però encara lluita. L’estètica corrupta dels patis del darrere, les autocaravanes rovellades, l’asfalt esquerdat de velles carreteres secundàries, les males herbes, els motels apartats, la malaltissa xafogor del sud, la humitat dels boscos, i les ombres i la bogeria que nien als pantans. I també unes pauses carregades de sentit i de misteri. I ninotets fets amb llaunes de cervesa esbudellades. I l’idioma secret que sorgeix de la manera com fumen (com subjecten el cigarret i com treuen el fum) alguns personatges: 

“Dio una calada al cigarrillo con actitud lacónica, una reticencia que sin duda había ensayado pero no dominaba”. 

Pizzolatto és tot això, i també petits detalls que fan que tot plegat sigui creïble, malgrat l’aire oníric d’algunes escenes, d’alguns paisatges i d’algunes rèpliques. El món possible que brolla de les seves paraules. La suor impregnada als llençols; l’aigua bruta, rosada, de quan et rentes amb sabó les mans ensangonades després d’una matança; ditades al vidre d'un cotxe; la nostàlgia i la devastació latents. I uns personatges magnètics que no sempre són el que semblen, però que justifiquen la novel·la, el relat, la sèrie. 

“Venimos aquí para contar historias, de modo que podamos manejar el pasado sin ser devorados por él”. 

Si vau gaudir “True Detective” (HBO), ja sabeu de què parlo, i ja podeu afanyar-vos a fer-vos amb Galveston, la primera novel·la del seu creador, Nic Pizzolatto (Nova Orleans, 1975), que torna a situar l’acció al sud dels EUA, tan adobat per a les trames més fosques: 

“En ese clima todo busca la sombra y por eso una cualidad básica del sur profundo es que aquí todo está semioculto”.

Galveston (Salamandra Black, 2014, en castellà i en català) és una fugida endavant en forma de road movie protagonitzada pel texà Roy Cady “Big Country”, un pinxo a sou a qui diagnostiquen càncer de pulmó i que, per si això fos poc, sospita que el seu cap, Stan Ptitko, vol liquidar-lo; això és el plantejament que podeu llegir a la contraportada, seguit de 282 pàgines que es consumeixen amb fruïció, una història de redempció, poètica i violenta, estranya, lírica, demolidora, LLEGIU-LA ja mateix: deixeu aquesta ressenya penjada i aneu a la llibreria. 

“A lo lejos, en el golfo, se levanta el viento y el cielo empieza a agitarse en un gigantesco y lento remolino”.

Però Galveston, insisteixo, més enllà d’una trama molt ben parida i proveïda de carrerons foscos i demolidors cops d’efecte, és també i sobretot l’estil Pizzolatto: pausat i hipnòtic, realista i oníric alhora, amb uns personatges amb unes bones històries al darrere, sobretot el protagonista, quin paio, en Roy Cady: de carn i ossos, carregat de contradiccions i de misteri, perillós, romàntic, fascinant, un supervivent. Com la noia, la Rocky, que també. I com l’interessantíssim ventall de secundaris. 

No costa entrar-hi, no costa creure’s els personatges i, sobretot, no costa gens que t’arrosseguin les dues narracions, 1987 i 2008, perquè en el llibre, com en la TV, també hi ha passat i present, i el pes dels interrogants que uneixen els dos moments narrats pel protagonista, una veu desdoblada per explicar una mateixa història en dos temps, que li funciona a la perfecció. 

“Hay ciertas experiencias a las que no puedes sobrevivir; después ya no existes de verdad, aunque hayas esquivado la muerte”.

Escriptor, guionista i productor executiu de “True Detective” (HBO), Pizzolatto havia publicat un llibre de relats, Between Here and the Yellow Sea (2006). Galveston és la seva espectacular i colpidora primera novel·la, traduïda de l’anglès per Mauricio Bach Juncadella (castellà) i Carles Andreu Saburit (català) i editada pel segell Salamandra Black.

GALCERAN, L’HEROI DE LA GUERRA NEGRA, de Jaume Cabré

“El teu germà anava a recollir llenya i te l’has trobat amb l’esquena feta una nafra i les mosques xuclant-li la sang”. Galceran, l'heroi de la guerra negra (Laia, 1978; Proa, 1990) és una història de venjança, poètica i violenta, de poc més de vuitanta pàgines de pura acció, amb què Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de 1977, narrant la tràgica història del bandoler Jaume Galceran, el Queraltó dels Rasos.

Situada a la Catalunya de mitjan segle XIX (durant la segona carlinada) Galceran, l'heroi de la guerra negra és la segona novel·la que publicà Cabré. Abans havien aparegut els llibres de narracions Faules de mal desar (1974) i Toquen a morts (1977), i la novel·la coral Carn d’olla (1978). Però l’autor de Jo confesso començava ja a tenir esmoladíssim el seu estil característic: curós amb la llengua, la musicalitat de les paraules, el ritme de les frases; èpic i negre i, si cal, explícit...

"Callaven. Els unglots del cavall ressonaven en aquell retall de bosc rocós, com si la roca fos la pell tibant d'un tambor sinistre. Sobtadament, en Jaume Galceran trencà el silenci”

...i també la fusió entre diàlegs i acció, segons el moment, un recurs que ja emprava Mercè Rodoreda, entre d'altres, i que Cabré, admirador de la barcelonina, també ha fet marca de la casa:

“Na Galcerana sortia ara a l’enllosat i mirava el seu fill com s’allunyava. Cridà Jaume, fill, amb veu dèbil, i Galceran, no te’n vagis, amb veu afònica i inútil, que l’altre ja no la podia sentir (...) Una llagrimota xorca regalimà per la galta rebregada de la vella. No s’amoinà a eixugar-la”

Qui busqui recreació de la vida a les muntanyes, sempre emboscats i amb l’arma a punt dels saltabardisses mítics, la trobarà; qui cerqui una història de violència com si d’una Collita roja o un Acorralat a les Guilleries es tractés, també la tindrà; Galceran, l'heroi de la guerra negra és tota això, i més, servit en capítols curts, de ritme picat que, per força, no decau mai, amb combats cos a cos, emboscades i tretes de tota mena, traïcions i sang, molta sang.

“(...) i en Mitjagalta inflava el pit i deia està bé, ‪‎Galceran, m'has buscat i ja m'has trobat: quan vulguis, i tots dos homes treien de la faixa un ganivetot descomunal (...) i els dos oponents es miraven amb odi descosit i fitaven els moviments felins de l’adversari”

Ja sabeu que aquest 2014 estic fent el meu particular “Any Cabré”, llegint -gaudint, subratllant- tots els llibres (novel·les, assaigs, relats) de l’autor de Les veus del Pamano que puc. Ara que he passat uns dies al Berguedà, a la falda del Pedraforca, era el moment ideal per a aquesta novel·la curta genial i, malgrat la sagnant coreografia de mort que ofereix, antibel·licista:

“Ja no sé fer de pagès, creu-me: és massa sang per tornar a agafar l’aixada com no sigui per encertar-la al cap d’un traïdor”

Llegiu-la, si trobeu el moment. Té escenes memorables, de pel·lícula d’aventures, recreació històrica, violència i frases i paràgrafs per emmarcar, d’aquesta prosa rodona, vibrant i punyent de l’autor del Viatge d’hivern.

“Hi ha la nit. Hi ha la teva devastació”, i hi ha la fascinació que sentim per ÀNIMA, de Wajdi Mouawad

“Sobirana, m’he replegat al centre de la teranyina i l’he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s’hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d’esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina.
–Una cervesa” (p.58).

Aranyes, gats, pardals, gossos, coloms, corbs, esquirols, gavines, formigues, rates... Els narradors triats per l’autor, aquestes veus originals i estranyes, fredes però properes, resulten ideals per contar una història tan crua i salvatge, tan tràgicament romàntica. Parlar-vos més d'aquestes veus i de l'ènessim canvi de narrador seria córrer el risc d'aixafar-vos la guitarra d'un final tan inesperat com incendiari.

Ànima (Periscopi, 2014) és una narració magnètica i duríssima, difícil d’empassar però fascinant, escrita per l’escriptor i dramaturg canadenc d’origen libanès, Wajdi Mouawad (Deir-el-Qamar, 1968), un paio amb un escarabat tatuat a la mà dreta, les històries del qual ens estripen, ens emocionen, ens capgiren: “Un artista és un escarabat que troba, entre els excrements de la societat, l’aliment necessari per produir obres que fascinen i commocionen”, que diu ell mateix.  

Mouawad és autor de la tetralogia de teatre èpic 'La sang de les promeses', que inclou Litoral, Incendis (que a casa nostra va ser dirigida per Oriol Broggi, amb Julio Manrique i Clara Segura al capdavant), Boscos i la més recent Cels (Broggi, també). Ànima és la seva segona novel·la, la primera que ens arriba traduïda (esperem que no sigui l’última) i arrenca, com no podia ser d’una altra manera, amb una escena colpidora: un home torna a casa una tarda i es troba la seva dona brutalment assassinada, algú l’ha esventrada a ganivetades i l’ha violada (sí, l'ordre, terrible, és aquest, i encara m'estalvio detalls):

“Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure...”, escriu Mouawad a la primera pàgina, i nosaltres, clavats a la cadira, ens hi endinsem, corpresos. És el mateix efecte que produeix el seu teatre. 

La malaltissa road movie (un viatge exterior, però també interior) a la recerca de l’assassí, en què es converteix la vida del protagonista a partir d'aquest principi estremidor, és la història que narren les bèsties esmentades. Però a mesura que avança la lectura, ens n'adonem que les bèsties no són només aquests animalons: "Jo m'he arraulit al fons d'aquell cau tan estrany i l'estupor m'ha petrificat quan he vist el que he vist i he entès el que he entès" (p.87).

Un exercici d’estil brutal i encertadíssim, doncs, la tria d’aquests narradors, que aporten perspectiva, poesia i una mirada d’estranyesa impagable -"L'he mirat. M'ha mirat. Li brollava groc de les parpelles mig closes. Dolor. He bordat" (p.54)-, i que, al mateix temps, li permeten a l'autor descriure coses que no diria amb un narrador convencional... fins al desenllaç, paralitzant i inoblidable, duríssim.

El tenia a la pila de lectures pendents, molt recomanat per alguns amics; va ser començar-lo i caure-hi de quatre grapes, subjugat. Mentre el llegia, autor i novel·la rebien el Premi Llibreter 2014 (reconeixement també per la bona feina de l’editorial Periscopi i la traductora Anna Casassas). Sé, doncs, que no estic sol en l’admiració a aquest narrador tràgic i apassionant. “Hi ha la nit. Hi ha la teva devastació (...)” (p.75). Ara que ja l'he devorat sencer puc afirmar que sí, que si encara no l'heu llegit, no sè què espereu.

"Què té saber que sigui tan temible?", Sòfocles, citat per Mouawad.

CREIXEN MALGRAT TOT LES TULIPES, de Sònia Moll

"Si bé està clar que sóc el que escric, no sempre estic com escric. Això volia deixar-ho clar, perquè hi ha gent que, després de llegir les tulipes, m’ha preguntat que com estava. I els haig de dir que tranquils, que no em tallaré les venes", diu, i somriu, el cabell curtet i “tota la llum als ulls” malgrat la tarda de tempesta.

La poeta, escriptora i filòloga Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) va ser l’autora convidada a l’última sessió d’un club de lectura en què participo, aquella tarda va ploure a bots i barrals a la ciutat, llamps i trons inclosos, i alguns (ella també) vam arribar xops a la cita.

Creixen malgrat tot les tulipes (Viena, 2013) era el llibre que havíem llegit aquell mes; tenir-ne la responsable a mà per parlar-hi va ser un regal possible gràcies a unes companyes del club, que la coneixen, que l’estimen, l’admiren i recomanen la seva obra. I no m’estranya.

La prosa de Moll, almenys la d’aquestes tulipes, pot ser tan crua com evocadora, tan tendra, tan oberta en canal i tan dolorosament íntima en la seva temàtica i en la primera persona de la narradora, que es veu que, massa sovint, l’autora ha de respondre a la pregunta de si el que hi llegim (el que hi vivim, hi patim, hi sentim) és autobiogràfic. 

“En podríem parlar molt de què vol dir autobiogràfic”, diu ella. “A mi el que realment em preocupa és si connecta o no amb experiències universals, com el desarrelament, la inseguretat, la inestabilitat o els lligams íntims que establim, amb la parella o amb d’altres persones”. I afegeix: “Perquè la vida és el que et passa, sí, però també el que recordes, i com ho recordes, el que somies, el que desitges o t’imagines que podria ser, allò que et fa por i allò que t’agradaria que et passés i no et passa”. 

Tant és en quina mesura pugui ser autobiogràfic o no, de fet, com vam dir aquell dia, això no se li pregunta ni a Roth, ni a Bukowski, ni a tants i tantes d’altres. Que al cap i a la fi, quan escrivim agafem tot allò que és experiència (viscuda, llegida, escoltada, robada) i mirem de fer-ne literatura. I el que compta és connectar amb el lector, remoure-li alguna cosa, aquí a dins, al pit, o a la panxa. I Moll ho aconsegueix: ens desperta sentiments alhora que ens embolcalla amb una prosa poètica (o poemes en prosa, segons el cas) que resulta tot un regal. 

I com a mostra, copio: 

“L’àvia s’empassava la tristesa sense mastegar-la, com una medicina amarga, i l’esclafava a l’infern de l’estómac amb una pedra de silenci” (p.112)

“Agafar-li la mà per omplir de llum la seva por de caure” (p.89)

“I escriuré més versos que seran ferides i seran refugi, i tornaré a somiar nits d’estiu a l’illa i concerts de festa major a l’envelat del barri. Riuré com ric en primavera, amb tota la llum als ulls. I nedaré nua al mar” (p.76) 

Una de les integrants del club va dir que havia plorat llegint-la. Un altre que, en alguns moments, llegia en veu alta i tot, per gaudir-ne també la musicalitat. Molts vam dir que mai no havíem llegit res semblant i que l’experiència havia sigut molt positiva. Que havia pagat la pena, travessar mitja ciutat sota la tempesta, per parlar una estona amb la Sònia Moll; conèixer la història d’uns bessons, i de la seva àvia, la seva mare i més personatges que protagonitzen Creixen malgrat tot les tulipes. 

*Sònia, que tant ens fa què va passar realment, de tot el que s’hi explica, creu-me: el que ens importa i ens commou és la vida que hi batega, ja des del principi, memorable: 

“Jo havia de dir-me Gabriela, com la Mistral, la poeta xilena preferida de ma mare. No sé si ma mare sabia que la Mistral havia estimat durant anys una dona bellíssima que s’assemblava a Katherine Hepburn. Però no em vaig dir mai Gabriela perquè no vaig néixer sola. Érem dos, jo i un altre (...)”.

Un plaer de tarda, un plaer de lectura. Fins aviat. 

CAMINS DE SERP, i Francesc Garriga, a la Nollegiu

Amb aquella calma, aquella ironia i aquella fermesa que donen els anys. Que no vol dir que no pugui arrossegar també alguns dubtes que el roseguin per dintre com ens roseguen a tots els nostres, però el seu somriure i la seva mirada murris els escombren, els foragiten, i l’únic que seu al tamboret de la Nollegiu és el poeta, escut del Barça a la solapa inclòs. Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932*) era ahir a la llibreria Nollegiu del Poble Nou perquè alguns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès li feien un homenatge, dient versos del seu Camins de serp (Edicions 62, 2009).

La poeta i professora de l’escola Laura López Granell n’era la feliç responsable. "Et dec la immortalitat i el reconeixement", juganer, el mestre. "I nosaltres a tu tants poemes", juganera, la mestra. Complicitats que prometien el que vam tenir: un migdia poètic i íntim i emotiu. Els alumnes llegint Camins de serp, emocionant i fent somriure el poeta, fins que al final fou ell qui demanà el tamboret negre, i s’hi assegué:

que em tornin les paraules

que havia d'haver dit i no vaig dir.

són meves.
i encara em cremen.

Aquest és Francesc Garriga Barata, elegant, seductor de gest i de paraula, i modest, tot i haver esculpit ja un bon estol de versos incontestables i nets; res sobrer, cap llast. O com ell mateix ens va dir ahir: "Faig poemes curts perquè vull dir el que vull dir i prou".

pel vici de parlar,
la virtut de mentir.

la veritat té la boca de marbre.

Un poeta que no usa majúscules perquè “no m’agrada que unes lletres siguin més altes que les altres, mira”. Que sap que ha acabat un llibre “quan trobo editor”, i que afegeix: “Desmitifiquem una mica la poesia, home”. Que més enllà de la modèstia que vesteix, és capaç de fer-nos emmudir, escoltant-lo.

Una passada, doncs, haver-lo pogut gaudir una estoneta, ahir al migdia; els seus versos de serp:

què dir que sembli nou?
i com donar més vida a les paraules
de sempre?

i alguns d’inèdits que va dir-nos, com ara, i perdoni’m per haver-los caçat al vol, a traïció:

i encara avui és el que fem més bé,
fugir

Gràcies, doncs, al Xavier Vidal per posar-hi l’espai i el vermut i el tamboret; a la Laura López, per les complicitats; als alumnes, per la veu; i al mestre Garriga, per l’ànima i el geni i les paraules precises, les més esmolades, les més dolces, les mes punyents.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Afegit el matí glacial del 4 de febrer de 2015, després de conèixer la mort del mestre:

Ens deixa, entre altres coses, versos secs i durs com tions, que no deixaran de cremar i d'escalfar-nos mentre visquem.
#DEPFrancescGarriga

Negríssims, bellíssims i devastadors, els catorze relats del VIATGE D'HIVERN de Jaume Cabré

"Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir."

No ho sembla quan llegim el text de la contraportada, que ens parla de Schubert, Bach i Rembrandt i de passions humanes, però gairebé tots els relats del Viatge d’hivern d’en Jaume Cabré (Barcelona, 1947) són negres (‘Pac!’ és el millor relat breu de sicaris que he llegit mai), negríssims, de la mateixa manera que, massa sovint, quasi totes les notícies dels diaris i els telenotícies són successos. 

“–Jo sí que em vaig equivocar –va fer ella al cap de mil silencis.
(...)
No es miraven perquè els feia por el dolor agut i fi dels esguards.” 

Negríssims, bellíssims i devastadors 

Negríssims, perquè en catorze contes hi ha odi i cobdícia, enganys i punyalades de tot tipus, estomacades, trets, i molta, molta amargor. Bellíssims, perquè s’hi parla d’art (de pintura, de música... ) i d’allò intangible i, sovint, dolorós que el fa possible. (I d’amor; d’amor també, sobretot, vet aquí la devastació.) I devastadors, com deia, perquè exceptuant-ne algun de propòsit humorístic, la resta et colpegen molt fort al pit i et deixen sense alè. Tan durs, tan romàntics, tan extrems.

"Per això no va veure l'ull negre d'un silenciador d'arma curta que emergia entre les roses. La bala li entrà per la boca oberta; només s'havia sentit un 'pac!' somort, quasi dolç."

“El darrer, 'Winterreise', és com una música trista”, deia l’amiga i lectora voraç Àngels Freixa, mentre el llegíem gairebé en paral·lel, un diumenge plujós i gris de primavera. I no li faltava raó. L’últim relat del recull és d’una tristesa infinita, i d’un desenllaç corprenedor (i no és l'únic). 

“al final d’un llarg viatge a través de la desesperança”.

Ell sol ja justificaria el llibre sencer... si no fos perquè aquest Viatge d’hivern (Edicions 62, 2000) va molt més enllà de la suma dels catorze contes que el conformen, com ens advertia l’amiga Anna Maria Villalonga, que insistia que el llegíssim seguit per poder-ne copsar tot el sentit. 

Un tapís molt ben tramat

I no era cap tòpic (gràcies per insistir, Anna). Al llarg dels catorze relats del llibre, van traient el nas personatges, ara protagonistes, ara secundaris, així com objectes cobejats, accions recurrents i frases i màximes que ressonen durant 264 pàgines, que lliguen unes històries amb les altres. El que inicialment sembla un conjunt de narracions autònomes i distants, en l’espai (Viena, Treblinka, Oslo, Bòsnia, Barcelona, el Vaticà) i també en el temps, acaba convertint-se en un tapís molt ben tramat, unitari i continu, gairebé circular, no sempre evident però apassionant.

"Primer va assegurar-se la bossa al cinyell, després va treure l'estilet i l'enfonsà, entre capes i capes de roba, a l'estómac del (...) Tot va anar tan de pressa, que quan (...) era a terra, enfosquint la neu del seu voltant, encara no havia perdut el somriure irònic"

Així, la contemplació global dels catorze relats dibuixa davant nostre quelcom més gros, semblant a una novel·la narrada amb diferents veus, punts de vista i distàncies. Una experiència terriblement recomanable. No només pel què explica, sinó pel com; que, al cap i a la fi, estem parlant de la prosa del mestre Cabré: 

"a l'estil hi ha l'ànima. Un llibre ben escrit no pot quedar oblidat. T'estimo.

–Com ha dit?"

*Totes les cites en cursiva són del llibre ressenyat. 

Les sis columnes del nou temple del vici i la subcultura

No abunden les bones notícies. Últimament, el més normal és que els negocis s’enfonsin i que només en quedin les ombres i les il·lusions, a terra, cobertes de tragèdia i silenci. Per això a Fantàstik ens engresca d’allò més anunciar la inauguració de la nova Gigamesh, capitanejada per l’editor i llibreter de mirada blava Alejo Cuervo.

La mítica llibreria especialitzada (Ronda de Sant Pere, 53, Barcelona) va tancar les seves portes el passat 19 de març, després de 30 anys d’activitat... per tornar-les a obrir el proper divendres 28 en un nou local (Bailén, 8) amb sis columnes a la façana i 500 metres quadrats de “vici i subcultura”, com diu el seu lema. Els aficionats al rol, els jocs de taula, el còmic i la literatura de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció seguirem tenint un temple on reunir-nos amb motiu de la presentació d’una novel·la, d’una sessió de signatures o, senzillament, de la sortida al mercat del darrer volum sorgit de la fèrtil i violenta imaginació de George R. R. Martin (publicat, a casa nostra, per la pròpia Gigamesh).

I qui diu Martin, diu Lovecraft, Matheson, Tolkien, King, Sisí, Cañadas, Rhei, Bueso, Pastor, Piñol, Palma, Vallejo, etcètera, etcètera, etcètera, perquè en aquesta llibreria hi són tots i totes, d’aquí i d’allà, d’ara i de sempre. Lleixes i lleixes atapeïdes de llibres fantàstics, maleïts, foscos, d’altres mons. 

La gran majoria dels qui llegiu això no necessiteu més presentacions. Qui encara no la conegui, que s’hi deixi caure i demani, per exemple, per l’Antonio Torrubia, un dels llibreters (que, com el seu cap Alejo Cuervo, ja era lector voraç abans de vendre vici i subcultura). Estareu en bones mans. 

Per celebrar la reobertura, els propers divendres 28 i dissabte 29, la nova Gigamesh organitza unes jornades amb presència d’autors i il·lustradors i activitats relacionades, com la recreació d’un “caminant blanc” de la sèrie Joc de Trons. Trobareu tota la programació al seu facebook, aquí.

Publicat per Jordi Benavente a Fantàstik.

Estarrufat perquè parlen de mi al blog ‘A l’ombra del crim’

"Martorell negre (...) s’enquadra dins d’allò que coneixem com a non-fiction, novel·la negra de no ficció, que tan gloriosament va inaugurar Truman Capote amb A sang freda (...)" 

Anna Maria Villalonga, al blog A l'ombra del crim. 

Perdoneu-me si avui em mostro estarrufat i orgullós, però que la primera crítica que rep Martorell negre, vingui justament de la professora de la Universitat de Barcelona, escriptora, experta en novel·la negra i amiga però crítica implacable, Anna Maria Villalonga (del seu blog A l’ombra del crim), m'afalaga d'allò més. Que això d'escriure és una lluita constant, una manera de viure, que sé que em queda moltíssim per aprendre, però precisament per aquest motiu, m'engresca pensar que vaig per bon camí.

Per això em permeto aquest breu post autoreferencial, per explicar-vos que tota aquesta aventura va començar quan va caure'm a les mans l’informe policial del cas, incomplet i ple d’interrogants, que duia més de trenta anys enterrat en un racó de l’arxiu del poble: “Sobre la muerte por asfixia en el Depósito Municipal de Don Cristóbal Rubio García”, deia la carpeta. (Era l'abril de 2008.) No vaig poder evitar obrir-la i, un cop oberta, no vaig poder evitar abocar-m’hi: la paraula “muerte” va clavar-se’m al paladar com un ham esmoladíssim, i va tirar de mi...

"Jordi Benavente (...) ha aconseguit que un fet certament luctuós, però que, no ens enganyem, era local i de poca volada, ens hagi mantingut atrapats al llarg del total de la lectura."
Anna Maria Villalonga, al blog A l'ombra del crim. 

...va tirar de mi cap a la foscor d’aquells temps, l’any 76, al poble, els inicis de la transició, el difícil pas de la dictadura franquista a la fràgil democràcia i, tancant el focus, el succés pur i dur: un home que va morir sol i d’una manera horrible. Sense oblidar les persones que van viure de prop el cas: policies, periodistes, polítics, funcionaris, alguns dels quals s'han convertit també en personatges secundaris del llibre, indispensables per mirar d'entendre què va passar aquella matinada trista i freda...

Aquí teniu les primeres línies del llibre. 

DOMINGO CATALÁN. DE 0 A 100, d'Ignasi Gaya

Just quan li toca dirigir-se als presents, el protagonista del llibre es serveix un got de vi blanc. L’alça i diu: “Va por vosotros!”. I beu. I el públic, que omple a vessar una de les sales de la llibreria Alibri de Barcelona, l’aplaudeix i el coreja. Ell somriu, saluda i arrenca a parlar, emocionadíssim, la veu trencada... És l’atleta veterà Domingo Catalán (Novales, 1948), barceloní d’origen aragonès, guanyador de la primera Cursa d’El Corte Inglés i campió del món de 100 quilòmetres, que el passat dimarts 11 de març presentava el llibre que explica la seva història: Domingo Catalán. De 0 a 100 (Cossetània, 2014), escrit pel periodista Ignasi Gaya (Barcelona, 1970).

“Potser n’hi havia de més bons, però ell era un gran estratega”, va dir Gaya. “Tenia la capacitat de saber com es trobava ell i, encara millor, com estaven els altres”, arrodonia Josep M. Antentas, vicerector de la Federació d’Atletisme. A la taula hi havia també el periodista esportiu Carlos Martín, amic de Catalán i autor del pròleg, i l’editor Jordi Ferré. 

I, entre el públic, familiars, atletes, escriptors, tenistes, periodistes, metges, editors, corredors populars, joves i grans, tots amics del protagonista, perquè, com va dir Antentas: “Ell només pot tenir amics; si el coneixes n’ets amic”. Gaya va afegir que és un atleta amb “una personalitat magnètica”, el nom del qual “ha transcendit diverses generacions”.

A Domingo Catalán. De 0 a 100, Gaya narra les peripècies vitals i esportives d’un corredor mític, que va començar fent de pastor a l’Aragó i va acabar competint al més alt nivell, i contribuint al naixement de l’atletisme popular tal i com l’entenem avui en dia. Un paio conegudíssim i estimat, que fins i tot els presos de la Model l’animaven quan la Marató de Barcelona hi passava per davant. 

Els que ja el coneixen, hi descobriran detalls que encara ignoraven, amb la prosa àgil del periodista de TV3; els que encara no n’hagin sentit a parlar mai, hi trobaran la història “rotunda i sense concessions, com és ell”, en paraules d’Antentas, “d’un atleta anàrquic i fet a la seva, amb la rauxa que tenen tots els campions”.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat

ELLES TAMBÉ MATEN, tretze relats negres d’autores catalanes, a cura d’Anna Maria Villalonga

“Les autores catalanes si cal matar, matem”

Del pròleg d’Elles també maten

Ho afirma la crítica, professora, investigadora, escriptora i curadora del recull de relats negres Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Anna Maria Villalonga. Ella i l'editor, periodista i escriptor Marc Moreno són els responsables d'aquesta interessantíssima antologia de literatura criminal femenina, que conté una mostra de la narrativa de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Diaz-Roig, Mònica Batet i la mateixa Villalonga.

“La infermera calla i allisa la gira del llençol. Després, surt. La Marta es queda sola (...) Observa de nou la dona estirada al llit”

Del relat ‘De vegades, l’atzar’, d’Anna Maria Villalonga

No puc ser imparcial amb els projectes que endega l'amiga Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) perquè, es tracti de l’imprescindible llibre d’entrevistes a escriptors catalans de gènere negre (Les veus del crim), de l’associació En Negre (endevineu què defensen?) o d’aquest Elles també maten que ens ocupa, sempre constato que el resultat no només és interessant sinó també necessari. Fa temps que aquesta experta en teatre català del segle XVIII batalla per dignificar el gènere negre (català i estranger, escrit per homes i per dones) i per fer-lo entrar, també, a les universitats... ara que ja el tenim a les biblioteques, llibreries, cafeteries i tauletes de nit del respectable.

“Matar un home no és tan fàcil com sembla. I encara menys un espècimen com aquest que ara jeu bocaterrosa”

Del relat ‘Un mort a la cuina’, de Núria Cadenes

Aquesta petita antologia (210 pàgines) recupera autores ja consagrades i dóna veu a noves maneres de fer, i, al mateix temps, palesa la vigència i la força del relat breu (mal considerat “germà petit de la novel·la”) i el reivindica com un “gènere literari de ple dret, antiquíssim i de llarga tradició”, tot recordant-nos a Poe, Wilde, Txèkhov, Borges, Cortázar, Munro, Rodoreda, Pedrolo i Calders, entre d'altres.

“Quatre anys escrivint successos l’havien convertit en una obsessa de les notícies policials”

Del relat ‘Ella’, de Laura Díaz-Roig

Això no és cap ressenya (encara no me l'he acabat: sempre dic que amb els llibres de relats sóc més d'anar picant, un parell o tres de narracions curtes entre novel·la i novel·la, que d'empassar-me'ls sense respirar), és una invitació a la lectura. A Elles també maten hi trobareu històries de procediment policial i de política-ficció irònicament còmica, exercicis metaliteraris, fusió del crim amb ciència-en-ficció mèdica, relats gòtics, de misteri, d’humor negre i d’altres de punyents amb rerefons psicològic. Tretze peces curtes i heterogènies (vet aquí la gràcia, trobo jo; tot i que, massa sovint, sigui precisament el que es critica dels reculls de narrativa breu) on res és el que sembla. Amb desenllaços que et deixen el coll torçat. Humor, mala llet i negror. Una proposta sòlida que demostra que “el ‘negre’ fet per dones catalanes està ben viu”.