La pel·lícula que acaba ‘Breaking Bad’ i un mescal anomenat ‘Dos hombres’

Publicat a La Llança.

Aaron Paul (el Jesse Pinkman de la sèrie Breaking Bad) és com una estrella de rock i ell ho sap i a més a més sap com fer-ho maco: va entrar a la sala de premsa del Festival de Cinema de Sitges, aquest dissabte 12 d’octubre, cridant “Heeey, guuuys!”, mirant-nos i somrient-nos a tots amb la seva magnífica dentadura, enfundat en una americana i uns pantalons blau metàl·lic, samarreta groga i vambes, el cap pelat, barba de quatre dies i aquells ulls entre el gris i el blau, clars, freds i tendres, el paio va entrar sol (al cap de poc arribaria el director del Festival), però és que no calia ningú més per omplir la sala de carisma: al llarg de les cinc temporades que va durar, els espectadors d’aquesta sèrie Top 5 de la història de les sèries, l’hem vist créixer com a personatge i, sobretot, com a actor: hi havia ganes d’escoltar-lo.

“No em va haver d'insistir gaire, en Vince Gilligan [director i guionista], perquè em posés de nou a la pell de Jesse Pinkman. M'ha donat una carrera, a mi, aquest home, el seguiria fins a un abisme sense pensar-m’ho. Però és que a més vaig llegir el guió i em va encantar. I sabia que en Vince no malbarataria l'herència de la sèrie amb una mala pel·lícula”, va dir Paul, preguntat sobre com va entrar al projecte d’El Camino: a Breaking Bad movie, epíleg de la sèrie en format llargmetratge (122 minuts), disponible a Netflix, que era el que venia a presentar.

El film arrenca just després de l’última escena de l’últim capítol de la sèrie, el cadàver de Walter White encara calent, i està dedicat a Jesse Pinkman. Serveix, d’una banda, perquè entenguem “l’infern i la tortura que ha viscut aquest personatge, al que m’estimo tant”, va dir Paul, i, alhora, per donar-li la conclusió que es mereixia. I per fer-ho possible, té flashbacks aclaridors i d’altres que són pura nostàlgia de la bona (cameo de Bryan Cranston –Walter White– inclòs), i també té un argument que avança fins al tancament. Definitiu? “És el final de Jesse Pinkman, això està clar. Era una història que Gilligan volia explicar, i crec que sí, que ja està, definitivament. Ara, també dèiem això fa sis anys, i mira”. Que què farà, a partir d’ara? “Espero que continuar trobant feines com aquesta, que m’inspirin, i continuar enamorant la meva dona cada dia, hem decidit que li buscarem una germaneta a la nostra filla, perquè puguin jugar juntes...”.

Cada resposta que donava, anava seguida de la consegüent traducció en directe de la intèrpret, una noia de cabell negre que va fer una feina excel·lent. No només transmetent a qui no entenia l’anglès les paraules de l’actor, sinó aguantant amb humor la complicitat, exagerada però simpàtica, que buscava ell cada vegada, aplaudint-la, victorejant-la (“Uau! Bravo!”) i encaixant-li la mà com un jugador de bàsquet després d’una jugada espectacular (“No creieu que fem un bon equip?!”). Va ser divertit. Aaron Paul és un showman magnètic. Fins que...

De sobte, va posar-se seriós, i els seus ulls clars, brillants, i va dir que volia tenir unes paraules per a Robert Foster (que també interpreta un personatge destacat a la pel·lícula), mort el dia anterior, als 78 anys: “Vaig poder-hi parlar per telèfon ahir mateix, dono gràcies a déu per això. Me l'estimava moltíssim, aquest home, era una bona persona. El trobaré a faltar. Si em trobeu una mica estrany, avui, és per això. Però som aquí per presentar una pel·lícula, així que...”. Trist, perquè es coneixien, Ángel Sala, director del Festival, també va dir unes paraules. I vam continuar. Nosaltres amb les preguntes, i Paul, desbordant simpatia.

“Oh, déu meu, Bryan Cranston és el meu mentor! Ha estat un mestre per a mi! I és un bon amic. Fent la sèrie, ho heu pogut comprovar tots, jo vaig créixer com a actor. I això va ser, en part, gràcies a ell. Li dec moltíssim”, va dir Paul, just abans d’emfasitzar que Cranston és un dels actors més “immadurs que conec, sempre diu que no ha d’estar renyit treballar i passar-s’ho bé, però alhora és un grandíssim professional”. Sopen sovint, sushi, tots dos sols, a casa seva, va explicar també: “L’última vegada que ens vam veure vam decidir entrar al negoci de l’alcohol: crearem un mescal que es dirà Dos hombres”.

Després d’aquesta declaració d’intencions, van preguntar-li si amb l’experiència adquirida durant les cinc temporades de la sèrie sabria “cuinar metamfetamines”. La intèrpret l’hi va traduir. Ell va esborrar el somriure. I va dir: “Nooo!”. I tot seguit: “Vull dir, a veure, podria intentar-ho... però podria acabar provocant una explosió!”. En qualsevol cas, haver estat Jesse Pinkman li ha canviat la vida: “Ja no puc anar pel carrer tranquil sense que algú em reconegui i em demani que li digui bitch [puta], o que l’hi digui a la seva dona. Això sí, soc molt afortunat: em guanyo la vida explicant històries, viatjo i conec gent maca, com vosaltres”.

GALVESTON, de Nic Pizzolatto (“True Detective”)

“Conduces por oscuras carreteras y te inventas un destino porque la clave es seguir moviéndose”.

El nihilisme i el romanticisme de qui no ho ha tingut gens fàcil, i sap que no se’n sortirà, però encara lluita. L’estètica corrupta dels patis del darrere, les autocaravanes rovellades, l’asfalt esquerdat de velles carreteres secundàries, les males herbes, els motels apartats, la malaltissa xafogor del sud, la humitat dels boscos, i les ombres i la bogeria que nien als pantans. I també unes pauses carregades de sentit i de misteri. I ninotets fets amb llaunes de cervesa esbudellades. I l’idioma secret que sorgeix de la manera com fumen (com subjecten el cigarret i com treuen el fum) alguns personatges: 

“Dio una calada al cigarrillo con actitud lacónica, una reticencia que sin duda había ensayado pero no dominaba”. 

Pizzolatto és tot això, i també petits detalls que fan que tot plegat sigui creïble, malgrat l’aire oníric d’algunes escenes, d’alguns paisatges i d’algunes rèpliques. El món possible que brolla de les seves paraules. La suor impregnada als llençols; l’aigua bruta, rosada, de quan et rentes amb sabó les mans ensangonades després d’una matança; ditades al vidre d'un cotxe; la nostàlgia i la devastació latents. I uns personatges magnètics que no sempre són el que semblen, però que justifiquen la novel·la, el relat, la sèrie. 

“Venimos aquí para contar historias, de modo que podamos manejar el pasado sin ser devorados por él”. 

Si vau gaudir “True Detective” (HBO), ja sabeu de què parlo, i ja podeu afanyar-vos a fer-vos amb Galveston, la primera novel·la del seu creador, Nic Pizzolatto (Nova Orleans, 1975), que torna a situar l’acció al sud dels EUA, tan adobat per a les trames més fosques: 

“En ese clima todo busca la sombra y por eso una cualidad básica del sur profundo es que aquí todo está semioculto”.

Galveston (Salamandra Black, 2014, en castellà i en català) és una fugida endavant en forma de road movie protagonitzada pel texà Roy Cady “Big Country”, un pinxo a sou a qui diagnostiquen càncer de pulmó i que, per si això fos poc, sospita que el seu cap, Stan Ptitko, vol liquidar-lo; això és el plantejament que podeu llegir a la contraportada, seguit de 282 pàgines que es consumeixen amb fruïció, una història de redempció, poètica i violenta, estranya, lírica, demolidora, LLEGIU-LA ja mateix: deixeu aquesta ressenya penjada i aneu a la llibreria. 

“A lo lejos, en el golfo, se levanta el viento y el cielo empieza a agitarse en un gigantesco y lento remolino”.

Però Galveston, insisteixo, més enllà d’una trama molt ben parida i proveïda de carrerons foscos i demolidors cops d’efecte, és també i sobretot l’estil Pizzolatto: pausat i hipnòtic, realista i oníric alhora, amb uns personatges amb unes bones històries al darrere, sobretot el protagonista, quin paio, en Roy Cady: de carn i ossos, carregat de contradiccions i de misteri, perillós, romàntic, fascinant, un supervivent. Com la noia, la Rocky, que també. I com l’interessantíssim ventall de secundaris. 

No costa entrar-hi, no costa creure’s els personatges i, sobretot, no costa gens que t’arrosseguin les dues narracions, 1987 i 2008, perquè en el llibre, com en la TV, també hi ha passat i present, i el pes dels interrogants que uneixen els dos moments narrats pel protagonista, una veu desdoblada per explicar una mateixa història en dos temps, que li funciona a la perfecció. 

“Hay ciertas experiencias a las que no puedes sobrevivir; después ya no existes de verdad, aunque hayas esquivado la muerte”.

Escriptor, guionista i productor executiu de “True Detective” (HBO), Pizzolatto havia publicat un llibre de relats, Between Here and the Yellow Sea (2006). Galveston és la seva espectacular i colpidora primera novel·la, traduïda de l’anglès per Mauricio Bach Juncadella (castellà) i Carles Andreu Saburit (català) i editada pel segell Salamandra Black.

‘Luz de estrellas lejanas’, les primeres passes del gegant George R. R. Martin

L’últim que podem llegir de George R. R. Martin és el primer que va escriure: Luz de estrellas lejanas, primera part de la seva autobiografia literària, que inclou també quinze relats i la novel·la breu Una canción para Lya, escrits entre 1967 i 1980. 

Tenint en compte que l’autor de la saga A Song of Ice and Fire (Canción de Hielo y Fuego) va publicar-ne la primera part, A Game of Thrones, el 1996 (Juego de Tronos, Gigamesh, Barcelona, 2002), s’entén que les narracions recollides a Luz de estrellas lejanas no són més, ni menys, que el camp de proves de tota la pirotècnia que vindria després. Les primeres passes d’un gegant. 

Presentats cronològicament, els relats vénen acompanyats de quatre cròniques autobiogràfiques que s’intercalen amb les ficcions i amb les quals George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948) explica als lectors com va convertir-se en escriptor... des dels llunyans anys 50, quan venia contes de por als nens del veïnat a un centau la pàgina, fins que comença a enviar relats a revistes especialitzades, i també a guanyar premis.

La llavor més fèrtil, els còmics

Al principi, segons explica el creador dels Set Regnes, hi havia els còmics. Concretament Els 4 Fantàstics de Stan Lee y Jack Kirby: “Shakespeare ya podía retirarse porque había llegado Stan Lee”. Martin enviava cartes, ressenyes i comentaris, que els editors de les historietes publicaven a la secció dels fans. Hem d’imaginar-lo encorbat a sobre d’una màquina d’escriure vella, que havia trobat “en el desván de mi tía Gladys”.

Les cartes van donar pas als articles i, aquests, a una columna fixa en un fanzine i, finalment, a les aventures d’un superheroi anomenat “Garizan, el Guerrer Mecànic”, i que no era res més que un cervell dins d’una peixera, amb “un cuerpo robótico que se ponía para combatir el crimen. De hecho tenía un montón de cuerpos robóticos”. I allò només era el començament. 

Ja ho diuen, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. L’editor d’una de les revistes especialitzades del moment el felicita pels seus relats, pel seu estil, però afegeix que ja tenen la quota de personatges coberta. A canvi, li pregunta si escriuria sobre superherois ja existents, i així és com Martin comença a inventar-se aventures per al Doctor Destí, com ara “Sólo los niños temen a la oscuridad”, relat que enceta Luz de estrellas lejanas. 

El periodisme i víkings

El setembre de 1966, Martin es matricula a Periodisme a la Universitat de Northwestern, Illinois, on també cursarà assignatures d’Història d’Escandinàvia: “Me pareció que estaría muy bien estudiar a los vikingos (...) Me encantaron las sagas y los eddas, que me recordaban a Tolkien y a Howard, y me impresionó enormemente el poema Sveaborg, de Runeberg, un emocinante lamento por la gran fortaleza de Helsinki, la Gibraltar del Norte, que se rindió de manera inexplicable durante la guerra de 1808 entre Rusia y Suecia”. 

La qüestió és que quan arriba el moment d’examinar-se, Martin li pregunta al professor si en comptes d’un treball convencional pot escriure-li un relat. La resposta és afirmativa. I així neix “La fortaleza”, segona peça d’aquest recull de les primeres ficcions de l’escriptor que anys més tard imaginaria un mastodòntic mur glaçat, custodiat pels homes de la Guàrdia de la Nit, a Cançó de Gel i Foc.

Relats i memòries

Luz de estrellas lejanas és precisament això: una encertada i feliç barreja de relats (quinze i una novel·la curta) i memòries (quatre) que ens acosta als primers anys d’un dels autors més destacats de la literatura contemporània. Un periodista que no trobava feina, i que, en no poder escriure sobre la realitat, va abraçar la fantasia. “Si hubiera conseguido un puestecillo cualquiera en el mundo del periodismo, tal vez hubiera escogido el camino más seguro, salario fijo y seguro médico (...) Pero las circunstancias me obligaron a hacer lo que más me gustaba”.

Terror, fantasia i ciència ficció. Martin ha tocat tots els pals, i les setze peces que inclou Luz de estrellas lejanas en són una bona prova. Una autobiografia literària, doncs, indispensable per als seus lectors, i també per a aquells aprenents d’escriptor que vulguin rastrejar les primeres passes d’un dels mestres absoluts en el noble art d’inventar-se móns, monstres, herois i princeses, i arguments complexos i inoblidables. 

La segona i la tercera part arribaran els propers mesos, publicades també per Gigamesh i titulades Híbridos y engendros, i Un corazón atribulado.

Cançó de Gel i Foc (Joc de Trons), la saga de George R. R. Martin, que ha tornat a portar el gènere de la fantasia èpica a totes les portades

La mastodòntica muralla gelada que custodien els homes de la Guàrdia de la Nit és una immensa línia blava, que creua l’horitzó d’est a oest, que es pot veure a quilòmetres de distància i que sembla proclamar: “Aquí s’acaba el món”. Així descriu el colossal mur de gel que separa la terra coneguda del fred nord salvatge, el periodista, escriptor, guionista i editor nord-americà George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948), responsable de la saga Cançó de Gel i Foc, que compta ja amb cinc imponents volums (editats per Gigamesh i Alfaguara) i una espectacular adaptació televisiva (Joc de Trons, de la cadena nord-americana HBO).

El mateix Martin ha explicat en més d’una ocasió que l’espurna que va inflamar-li la imaginació i va portar-lo a concebre aquesta història fantàstica, èpica i coral de més de 5.000 pàgines, va sorgir la tardor de 1981, quan, de viatge per la Gran Bretanya, va plantar-se davant del Mur d’Adrià, que delimita la frontera entre Escòcia i Anglaterra.

Diu que va ser a tocar d’aquesta construcció romana on va imaginar l’existència del Mur (molt més alt, molt més llarg i fet de gel) que separaria un nord desconegut i ple de perills ancestrals d’un regne meridional immers en una guerra per la successió del tro; un món fantàstic que molts comparen, per la seva acceptació entre lectors d’arreu i la influència en el gènere, amb la mítica trilogia El Senyor dels Anells, del mestre J. R. R. Tolkien.

Però Martin va més enllà: és més sàdic i cruel, més explícit en el sexe, més despietat en les confabulacions i les traïcions que duen a terme els seus personatges, més fosc, més violent. Si s’ha de carregar un personatge principal perquè la seva mort forma part de la trama que ha imaginat, ho fa, sense que li tremoli la mà (“quan es juga al Joc de Trons, només es pot guanyar o morir”, diu una de les protagonistes, al primer volum) i deixa el lector amb la boca oberta... però passant pàgines, perquè l’acció no s’atura, la història avança, i t’arrossega.

Un tot terreny de la ciència-ficció, el terror i la fantasia
Llicenciat en Periodisme el 1970, Martin és un escriptor de raça, que ha transitat els gèneres de la ciència-ficció, el terror i la fantasia, i ha rebut infinitat de premis internacionals que l’acrediten com a creador de móns, un tot terreny de la literatura. Aquesta saga ha estat la seva consagració. Concebuda inicialment com una trilogia, Cançó de Gel i Foc ja va pel cinquè volum, i encara no té el final escrit.

La fórmula que utilitza Martin en aquesta sèrie de novel·les (trames narrades en paral·lel i multiplicitat de narradors) és tan vella com efectiva. Mentre els Senyors dels Set Regnes de Ponent lluiten entre ells, amb espases o ardits, per aconseguir asseure’s al Tro de Ferro, una princesa que es fa anomenar “mare de dracs” reuneix un exèrcit de genets salvatges a l’altra banda del mar, i, al nord, més enllà del Mur, un altre exèrcit, malèfic i sobrenatural, s’alça disposat a arrasar-ho tot...

Cada capítol (curt i picat, d’unes 10 o 15 pàgines) està narrat en tercera persona, però des del punt de vista d’un dels protagonistes, de tal manera que mai tenim una visió conjunta del què passa: veiem, vivim i sabem només allò que veu, viu i sap el personatge en qüestió; anem unint peces del trencaclosques, a mesura que llegim. Clàssic format fulletonesc que li serveix a aquest avesat guionista televisiu (que va escriure per a la famosa sèrie de culte La dimensió desconeguda) per atrapar el lector irremeiablement i submergir-lo en la que, segons els seus editors, és “la novel·la riu més espectacular que s’ha escrit mai”. Jutgeu vosaltres mateixos.