‘L’olor de la pluja’: una ullada a la fascinant “teranyina” de Jordi de Manuel

Imagineu-vos una sequera terrible que ja gairebé assola tot el planeta. Només les grans ciutats poden assegurar el subministrament d’aigua, amb restriccions: l’aixeta raja unes poques hores al dia i en surt una aigua tèrbola, dessalada. Els pobles d’interior es buiden i milers de refugiats fan cap a Barcelona, on s’apilen en campaments improvisats a la franja costanera. Imagineu-vos l’olor de la pluja –l’olor de la terra mullada– tan llunyana que s’ha convertit en un somni recurrent. 

Som al 2017. La capital catalana és una ciutat ofegada per les restriccions d’aigua, sense arbres, amb una població envellida controlada amb documents d’identitat genètica i unes Rondes Aèries per on circulen els aerotaxis i d’altres vehicles prioritaris. Aquest és el fred escenari on tenen lloc els fets de L’olor de la pluja (La Magrana, 2006) de Jordi de Manuel. Desvetllar gaire més seria esguerrar els misteris de la història. Podem presentar els personatges.

Damià Darder i la seva filla Sara arriben a la ciutat amb una atrotinada Volkswagen, buscant aigua i una oportunitat. L’ambientòleg català Arnau Salord i el bioquímic israelià Pinkhas Lubens, per la seva banda, estan preparant un article sobre els perquès de la sequera, amb unes conclusions que podrien capgirar la situació. La galeria la completen hackers i policies amb pocs escrúpols, forenses de confiança, neokupes, empresaris, terroristes... 

...i l’inspector Marc Sergiot, que, tenint en compte l’atmosfera opressiva d’aquesta fosca i creïble distòpia, podria ser interpretat pel Harrison Ford de la mítica Blade Runner, si no fos perquè per la seva descripció –baix, gras, cabells grisos i arrissats, i mostatxo– recorda més aviat a l’encarregat del Filiprim (l’inoblidable Jaume Sorribas) amb gavardina. Sergiot serà l'encarregat d'investigar una aparent mort accidental, que precipitarà la història. 

Tots ells formen part de “la teranyina” teixida per l’escriptor, biòleg i professor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962). 

"LA TERANYINA"
Va ser la crítica Anna Maria Villalonga qui va parlar-me’n per primera vegada, no fa gaire. “La teranyina” seria l'entramat d’històries i personatges –amb el peculiar inspector Marc Sergiot al capdavant– que Jordi De Manuel ha anat bastint a base de relats i, sobretot, novel·les. Títols que poden llegir-se junts o per separat, perquè també funcionen sols: L’olor de la pluja, Cels taronges, Cabells porpres, Tres somnis blaus, Mans lliures, El raptor de gnoms i, la més recent, La mort del corredor de fons.

Villalonga va treure el tema mentre parlàvem d’un altre autor català que també té un món propi i fusiona diversos gèneres, Marc Pastor (Barcelona, 1977). Les seves novel·les són autònomes... però també estan relacionades, lligades per una lògica interna (Pastor sempre diu que té “un pla”) i farcides de complicitats amb el seu propi imaginari “culturalment dispers” (alimentat a base de cinema, literatura, còmics i sèries de televisió). Si encara no el coneixeu, podeu començar per la més recent, la salvatge Bioko. 

Jordi de Manuel

Si t’apassiona l’univers que està confeccionant Pastor, novel·la a novel·la, va dir-me Villalonga, t’has de deixar atrapar també per la “la teranyina” del Jordi de Manuel. I jo m’hi vaig deixar caure de quatre grapes. (Tema per a un futur text més extens: Pastor i De Manuel com a dues baules indispensables més d’una cadena que començà amb Manuel de Pedrolo.)

L'OLOR DE LA PLUJA
I ara podria parlar-vos més de L’olor de la pluja, esbudellar-la i dissipar-ne la màgia. Però prefereixo que us hi deixeu caure de quatre grapes, vosaltres també, amb total innocència. Estem parlant d’una novel·la de 266 pàgines que es llegeixen ràpid. De Manuel escriu, i descriu, molt bé (escenaris i personatges), i no s’oblida que estem aquí perquè passin coses. Que volem acció, la que es veu i la que t’han d’explicar després, com a les bones novel·les negres. I aquesta no decep. Té acció, i també reflexió, sobre certes línies que els científics no haurien de creuar mai.

Els capítols són curts i narrats en tercera persona, des del punt de vista dels protagonistes, ara l'un, ara l'altre. Així, les diverses trames avancen picades i en paral·lel (o creuant-se) fins al clímax final. En alguns moments, De Manuel juga amb l’ordre cronològic de la narració, mostrant-nos un mateix fet des de diferents òptiques, trencant així per un moment la linealitat i creant un efecte estrany i fascinant que, per si la història no fos ja prou misteriosa, encara atrapa més al lector.

L’olor de la pluja és una novel·la negra, distòpica i ecologista, ambientada a Barcelona, en un futur proper... Va ser finalista dels premis El Lector de l’Odissea (1999), Ciutat de Badalona (2000) i Josep Pla (2005). Feu-me cas, i feu-li cas a l’Anna Maria Villalonga: si encara no esteu atrapats per “la teranyina”, llenceu-vos-hi ja, que l’experiència valdrà la pena. Ja m'ho direu.

‘Trajecte final’ de Manuel de Pedrolo: set contes que vénen del futur, escrits fa gairebé 40 anys

Vaig quatre dècades tard. Però què voleu que us digui: Trajecte final (Ed. 62, 2009) ha sigut tota una troballa i em venia de gust escriure aquest post. Me’l va recomanar fa poc l’Andrea: “Són set contes sorprenents!”, va dir. I tenia molta raó. En el meu cas, l’impacte de descobrir aquest recull d’històries, que ja fa gairebé 40 anys que van ser escrites, ha sigut com el que sentiria un arqueòleg en un jaciment antic si desenterrés un objecte... del futur.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) va publicar Trajecte final l’any 1975. Però llegint-lo he pensat molt en la sèrie Fringe, que J. J. Abrams va estrenar el 2008. Anacronismes a banda, l’agent Olivia Dunham i el doctor Walter Bishop podrien ser personatges pedrolians. 

Viatges en el temps. Escletxes a d’altres móns. Contactes amb extraterrestres, i el secretisme oficial que ho tapa tot. Organitzacions secretes que operen a nivell mundial amb projectes molt inquietants. Robòtica avançada. Pedrolo era un mestre del “Què passaria si...?”, i aquests set contes són pura imaginació desbordant, pura ciència-ficció, pensada i escrita en català. 

La intriga de les pròpies trames i la curiositat dels personatges, que els porta a investigar (a ficar-se on no els demanen) per treure l’entrellat de les situacions més increïbles (però versemblants!), són el motor d’aquests relats, on compta tant l’ambientació, com l’acció, com el desenllaç inesperat, la sorpresa final que rebla la història. 

Havent gaudit amb la literatura de Richard Matheson, Albert Sánchez Piñol, H. G. Wells, Ray Bradbury, Marc Pastor, Jordi de Manuel, Jules Verne..., i amb les ficcions televisives de Chris Carter o J. J. Abrams, entre d’altres creadors indispensables del gènere (una llista eclèctica i incompleta, ho sé i accepto recomanacions), em faltava encara endinsar-me en l'imaginari de Pedrolo. 

Un any abans de Trajecte final, es publicà Mecanoscrit del segon origen (1974), que aviat veurem al cinema, en una adaptació endegada per Bigas Luna. El 1980 sortia Aquesta matinada i potser per sempre, que, segons la professora i escriptora Carme Ballús, Pedrolo reivindicava com la seva “millor obra de ciència-ficció” (l’haig de buscar...), i onze anys després es publicà Successimuntani.

'La cua de palla: retrat en groc i negre', un assaig sobre la col·lecció que va fer parlar català a detectius, assassins, lladres, policies i dones fatals

El bibliotecari expert en gènere negre Jordi Canal i el professor de literatura i també afecte a la ficció criminal Àlex Martín publiquen La cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011), un assaig sobre la història de la col·lecció de novel·la criminal més important de Catalunya, nascuda el 1963 a Edicions 62.

Segur que la recorden. Petits però salvatges volums en rústica, negre sobre groc, amb títols de Hammett, Macdonald, Simenon, McCoy, Thompson, Highsmith, Le Carré o Chandler, entre d’altres, seleccionats per Manuel de Pedrolo, que també n’havia traduït i fins i tot escrit algun. Llibrets grocs que destacaven, sàdics i misteriosos, al costat dels lloms verds de l’Enciclopèdia Catalana i de les robustes cobertes del llibres del Círculo de Lectores que poblaven les lleixes de molts menjadors catalans en aquells temps.

La Cua de Palla oferia literatura criminal de butxaca, a un preu assequible i amb unes traduccions al català que, tenint en compte els anys (la primera època de la col·lecció correspon al període 1963-70), van contribuir a la difusió de la llengua, quan més falta feia, amb l’esquer del gènere dels policies, els lladres, els detectius, els assassins i les dones fatal.

Un assaig just i necessari
En 400 pàgines i 32 làmines il·lustrades a tot color, La cua de palla: retrat en groc i negre analitza totes les etapes d’aquesta col·lecció mítica, alhora que traça la història del gènere negre i policíac a casa nostra. Els seus autors són dos il·lustres sospitosos habituals amb antecedents: Jordi Canal (Berga, 1955) i Àlex Martín (Barcelona, 1974).

Canal és director de la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, la primera biblioteca pública del país dedicada al gènere negre; creador del fanzine L’H Confidencial i del primer club de lectura d’aquest gènere a l’Estat espanyol, i coordinador del Premi internacional de novel·la negra L’H Confidencial. Martín és professor de llengua i literatura catalanes; codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca, i autor de diverses publicacions, com l’assaig Catalana i criminal, sobre la novel·la policíaca catalana del segle XX.

Inoblidable Fornas
L’artífex del disseny de la coberta, un rostre femení en negatiu, negre sobre groc, va ser l’artista Jordi Fornas (Barcelona, 1927- 2011), que ja havia dissenyat les cobertes de La Cua de Palla des de 1963 fins a 1970, i les de Seleccions de la Cua de Palla des de 1981 fins a 1996. Per a la coberta d'aquest assaig, Fornas va triar precisament la portada del primer títol de la col·lecció, Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot.

Publicat per Jordi Benavente a aMartorell.