Publicat a La Llança.
Aaron Paul (el Jesse Pinkman de la sèrie Breaking Bad) és com una estrella de rock i ell ho sap i a més a més sap com fer-ho maco: va entrar a la sala de premsa del Festival de Cinema de Sitges, aquest dissabte 12 d’octubre, cridant “Heeey, guuuys!”, mirant-nos i somrient-nos a tots amb la seva magnífica dentadura, enfundat en una americana i uns pantalons blau metàl·lic, samarreta groga i vambes, el cap pelat, barba de quatre dies i aquells ulls entre el gris i el blau, clars, freds i tendres, el paio va entrar sol (al cap de poc arribaria el director del Festival), però és que no calia ningú més per omplir la sala de carisma: al llarg de les cinc temporades que va durar, els espectadors d’aquesta sèrie Top 5 de la història de les sèries, l’hem vist créixer com a personatge i, sobretot, com a actor: hi havia ganes d’escoltar-lo.
“No em va haver d'insistir gaire, en Vince Gilligan [director i guionista], perquè em posés de nou a la pell de Jesse Pinkman. M'ha donat una carrera, a mi, aquest home, el seguiria fins a un abisme sense pensar-m’ho. Però és que a més vaig llegir el guió i em va encantar. I sabia que en Vince no malbarataria l'herència de la sèrie amb una mala pel·lícula”, va dir Paul, preguntat sobre com va entrar al projecte d’El Camino: a Breaking Bad movie, epíleg de la sèrie en format llargmetratge (122 minuts), disponible a Netflix, que era el que venia a presentar.
El film arrenca just després de l’última escena de l’últim capítol de la sèrie, el cadàver de Walter White encara calent, i està dedicat a Jesse Pinkman. Serveix, d’una banda, perquè entenguem “l’infern i la tortura que ha viscut aquest personatge, al que m’estimo tant”, va dir Paul, i, alhora, per donar-li la conclusió que es mereixia. I per fer-ho possible, té flashbacks aclaridors i d’altres que són pura nostàlgia de la bona (cameo de Bryan Cranston –Walter White– inclòs), i també té un argument que avança fins al tancament. Definitiu? “És el final de Jesse Pinkman, això està clar. Era una història que Gilligan volia explicar, i crec que sí, que ja està, definitivament. Ara, també dèiem això fa sis anys, i mira”. Que què farà, a partir d’ara? “Espero que continuar trobant feines com aquesta, que m’inspirin, i continuar enamorant la meva dona cada dia, hem decidit que li buscarem una germaneta a la nostra filla, perquè puguin jugar juntes...”.
Cada resposta que donava, anava seguida de la consegüent traducció en directe de la intèrpret, una noia de cabell negre que va fer una feina excel·lent. No només transmetent a qui no entenia l’anglès les paraules de l’actor, sinó aguantant amb humor la complicitat, exagerada però simpàtica, que buscava ell cada vegada, aplaudint-la, victorejant-la (“Uau! Bravo!”) i encaixant-li la mà com un jugador de bàsquet després d’una jugada espectacular (“No creieu que fem un bon equip?!”). Va ser divertit. Aaron Paul és un showman magnètic. Fins que...
De sobte, va posar-se seriós, i els seus ulls clars, brillants, i va dir que volia tenir unes paraules per a Robert Foster (que també interpreta un personatge destacat a la pel·lícula), mort el dia anterior, als 78 anys: “Vaig poder-hi parlar per telèfon ahir mateix, dono gràcies a déu per això. Me l'estimava moltíssim, aquest home, era una bona persona. El trobaré a faltar. Si em trobeu una mica estrany, avui, és per això. Però som aquí per presentar una pel·lícula, així que...”. Trist, perquè es coneixien, Ángel Sala, director del Festival, també va dir unes paraules. I vam continuar. Nosaltres amb les preguntes, i Paul, desbordant simpatia.
“Oh, déu meu, Bryan Cranston és el meu mentor! Ha estat un mestre per a mi! I és un bon amic. Fent la sèrie, ho heu pogut comprovar tots, jo vaig créixer com a actor. I això va ser, en part, gràcies a ell. Li dec moltíssim”, va dir Paul, just abans d’emfasitzar que Cranston és un dels actors més “immadurs que conec, sempre diu que no ha d’estar renyit treballar i passar-s’ho bé, però alhora és un grandíssim professional”. Sopen sovint, sushi, tots dos sols, a casa seva, va explicar també: “L’última vegada que ens vam veure vam decidir entrar al negoci de l’alcohol: crearem un mescal que es dirà Dos hombres”.
Després d’aquesta declaració d’intencions, van preguntar-li si amb l’experiència adquirida durant les cinc temporades de la sèrie sabria “cuinar metamfetamines”. La intèrpret l’hi va traduir. Ell va esborrar el somriure. I va dir: “Nooo!”. I tot seguit: “Vull dir, a veure, podria intentar-ho... però podria acabar provocant una explosió!”. En qualsevol cas, haver estat Jesse Pinkman li ha canviat la vida: “Ja no puc anar pel carrer tranquil sense que algú em reconegui i em demani que li digui bitch [puta], o que l’hi digui a la seva dona. Això sí, soc molt afortunat: em guanyo la vida explicant històries, viatjo i conec gent maca, com vosaltres”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada