27/10/21

Caminar (filosofia de vida, ànsia, deliri)

Werner Herzog, el director de cinema que va fer pujar un vaixell de vapor al capdamunt d’una muntanya, també hauria de sortir al llibre que ens ocupa. I no per la bogeria del vaixell, sinó perquè per a l’alemany caminar també és un misticisme. Parlem d’algú que va anar a peu tot sol de Munic a París, en ple hivern, creient que fent-ho salvaria una amiga malalta. Algú que diu que no somia mai de nit, sinó caminant. Algú que era íntim de l’aventurer Bruce Chatwin, l’única persona amb qui podia parlar de tu a tu sobre “l’aspecte sacramental de caminar”.

Herzog sortiria al llibre de Frédéric Gros Caminar, una filosofia (Cossetània, 2021; traduït ara al català per Francesc Roma), si no fos que Gros només hi invoca personatges morts ja fa temps, filòsofs, poetes i escriptors, com ara Nietzsche, Rimbaud, Rousseau, Thoreau, Nerval, Kant, Kerouac, Benjamin, Baudelaire, Hölderlin, Wordsworth, Sòcrates (l’excepció és Gary Snyder, que, fort com un puma, als seus 91 anys encara trisca). Tota aquesta marrada per dir que el llibre de Gros detalla i exalta una filosofia de vida: la dels que creuen que caminant només importa “la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges” i que no cal anar gaire lluny, que el sentit de caminar és la llibertat i l’autoconeixement, i situar-se al marge de la civilització.

Gros és professor a la Universitat de París, filòsof i assagista, expert en Michel Foucault, i un gran caminador: aquest llibre no es podia escriure des del sofà. Jo n’havia llegit i subratllat follament l’edició castellana de Taurus (2014); ara per fi ens arriba en català. Stevenson: “Una caminada s’ha de fer en solitari, perquè la llibertat és essencial”. Rousseau: “Mai no he pensat tant, existit tant, viscut tant, estat tant jo mateix, si puc dir-ho així, com en els viatges que vaig fer tot sol i a peu”. Nietzsche: “Camino molt, a través dels boscos, i tinc remarcables xerrades amb mi mateix”.

O el tràgic Rimbaud: “Fugir de la vil estupidesa dels asseguts”. L’etern adolescent de qui Gros sosté que en només cinc anys va transformar la literatura per, tot seguit, deixar d’escriure per sempre. El que no va deixar de fer mai va ser caminar, obstinadament. Hi ha una ànsia interior, en Rimbaud i en d’altres, que els empeny a marxar, diu Gros, i no és la crida dels grans espais, ni la dèria de trobar tresors o veritats, sinó el dolor d’estar-se aquí, la impossibilitat de quedar-se quiet, no voler de cap manera enterrar-se viu. “Caminar, com una decisió contínua del deliri”, diu, de Nerval.

Kerouac i els pòtols místics dels camins (“rodamons celestials que refusen l’obligació de consumir”). Benjamin i els flâneurs de les ciutats (en el seu cas “la subversió no consisteix a oposar-se, sinó a esquivar”). Kant i les seves passejades diàries, sempre les mateixes passes i sempre a la mateixa hora. Triscadors de cinc o sis hores diàries, com Thoreau i Nietzsche, incapaços de pensar res tancats en una habitació; com Rousseau: “No faig mai res si no és caminant, el camp és el meu gabinet”. Les marxes de Gandhi. El vagabundejar melancòlic de Nerval. O el cas del Camí de Sant Jaume, en què el mateix camí va acabar sent tan sagrat com el santuari. I més exemples.

És escandalós, com n’arriba a estar de farcit, aquest llibre, i el millor de tot és que Gros escriu molt bé: sap ser èpic sense enfarfegar, sap estar a l’altura dels gegants que retrata. Caminar, una filosofia és molt fàcil de recomanar. Si mai heu sentit que tot us engavanyava i necessitàveu sortir a caminar, deixant-ho tot enrere, i que només importessin el que dúieu a la motxilla i tot l’espai que s’obria davant vostre; si mai heu sentit, o fins i tot heu comprovat, que podríeu estar en camí no ja uns quants dies, sinó setmanes o mesos; si mai heu cridat com una persona feliç, o com un animal feliç, mentre caminàveu lliures pel bosc: amb aquest llibre comprovareu que no esteu sols. Que ens precedeixen els exemples. I que “caminar no és cap esport”. És una filosofia de vida, una ànsia, un deliri, i un acte suprem de llibertat.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE

«Vida, Sylvia. Vida», li diu Patti Smith


Una de les millors anècdotes que explica Patti Smith a M Train és la d’aquella tarda d’hivern que va anar a visitar la tomba de la seva admiradíssima Sylvia Plath, al cementiri de Heptonstall (Anglaterra), i que, després d’estar-s’hi una bona estona fotografiant-ne la làpida, el cel gris i la neu, li van venir moltes ganes d’orinar, diu. I tot seguit escriu: “Vaig imaginar-me deixant-hi caure un rierol; una part de mi volia que ella sentís aquella escalfor. Vida, Sylvia. Vida”.

Una anècdota poca-solta i tendra alhora, rodona. A poques persones se’ls perdonaria aquest sacrilegi, però Smith és única (“una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, diu Nick Hornby), i també és una de les millors ambaixadores de Plath, des que als vint anys van regalar-li Ariel, que de seguida va convertir-se en un dels seus llibres de capçalera, fascinada per una poeta amb “una cabellera digna d’un anunci de xampú” i amb “la incisiva capacitat d’observació d’una cirurgiana que s’arranca el seu propi cor”. Ningú celebra el tiberi, i l’encimbella, com Patti Smith; això també és així.

És sabut que Sylvia Plath (Boston, 1932 – Londres, 1963) va suïcidar-se l’11 de febrer del 63 a la cuina de casa seva, mentre els seus dos fills dormien a l’habitació, mentre, a fora, glaçava. Com glacen aquests sis versos del seu poema “Lady Lazarus” traduïts per Montserrat Abelló (dins el recull Sóc vertical, Proa, 2006): “Morir / és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé. / Tan bé, que sembla un infern. / Tan bé, que sembla real. / Podríem dir que en tinc vocació”.

Recordo la presentació de la novel·la de Plath La campana de vidre (Periscopi, 2019; traduïda per Marta Pera Cucurell), a La Tribu del barri de Sant Andreu de Barcelona; el debat que va sorgir; els detalls de la mort de la poeta, i de quina manera —sempre passa— un suïcidi modifica la visió que tenim de l’obra. Recordo aquelles dues frases terribles i belles, de les moltes que tinc subratllades en aquesta novel·la que es llegeix gairebé com una crònica del temps que va passar de jove, a Nova York, com a redactora d’una revista de moda: “A aquella hora vaga entre la foscor i l’alba, el terrat de l’Amazon estava desert. Silenciosa com un lladre, amb el meu barnús estampat de capblaus, em vaig enfilar a la barana”. Recordo l’escriptora i periodista Míriam Cano desplegant davant nostre la seva traducció del poema “Ma Mare” que va escriure Frieda Hughes, filla de Plath, farta de reviure-ho una vegada i una altra a través de tots nosaltres: “L’estan tornant a matar / Ella va dir que ho feia / un any de cada deu / però ells ho fan un cop l’any, o cada setmana, / alguns fins ho fan cada dia (…)”.

Recordo haver dit, amb tot el respecte, que entenc la Frieda, i que no puc ni imaginar-me el seu dolor. I que entenc també que som així, la resta, que encara ara aquesta manera de morir, en artistes, provoca morbo, pena, fascinació i llegenda. Que ens cal airejar-ho, no amb els famosos, sinó en general: escoltant els professionals de la salut mental, que recomanen parlar-ne (amb coneixement de causa) per trencar el tabú, i perquè parlar-ne sense por pot ajudar a evitar-ho.

Recordo haver pensat que el millor homenatge que podem fer-li a Plath és llegir-la; i també que no podem fer-ho sense tenir present com va morir (“He sofert l’atrocitat dels crepuscles”). Però llegir-la. Perquè era viva —molt viva— quan s’entestava genialment a escriure “amb curtes descripcions on les paraules tinguin una aura de poder místic… Dir-les sempre en veu alta. Fer-les irrefutables”. Ho diu al seu dietari, citat per Abelló.

Llegir-la, subratllar-la, citar-la i recitar-la. Ella, que, com recorda Abelló, insistim-hi, creia que la poesia és per dir-la en veu alta: “Aleshores tu assages / el teu grapat de notes; / les clares vocals s’enlairen com globus”. O això altre, de La campana de vidre, quan fantasieja amb la idea d’“escriure poemes que la gent recordaria i repetiria quan estigués trista o malalta i no pogués dormir”. Irrefutables.

Nota 1: No tenim versió catalana del M Train de Patti Smith; n’he llegit la traducció al castellà d’Aurora Echevarría (Lumen).

Nota 2: De Sylvia Plath, en català, també en tenim el poemari El Colós, traduït per Núria Busquet Molist (Cafè Central / Eumo Editorial).

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.