AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.

LOS AMIGOS DE EDDIE COYLE, de George V. Higgins: els millors diàlegs que has llegit mai

“No tengo tiempo de explicarte lo que es la vida de casado y, además, tampoco te lo creerías. A mí, cuando me lo contaban, tampoco me lo creía y tú no te la creerías aunque te lo contase”. M’ho havien advertit, i ara que l’he llegit puc afirmar que era cert: George V. Higgins (Brockton, Massachusetts, 1939-1999) és sinònim dels millors diàlegs que has llegit mai.

Los amigos de Eddie Coyle (Libros del Asteroide, 2011) és una novel·la d’atracaments; de policies i criminals; de paios, en suma, més o menys divertits i amb més o menys sort, que miren de tirar endavant. Hi ha acció, no en tingueu cap dubte, però el vuitanta per cent de la novel·la són diàlegs. I quins diàlegs, noi! Són tan realistes que semblen un documental sobre els baixos fons del Boston dels 60 i 70. Tota una escola per als mestres que vindrien després.

Diuen que Elmore Leonard llegia Higgins cada matí, abans de posar-se a escriure, per agafar el to necessari per als seus personatges. Més tard, Quentin Tarantino diria que Leonard era un dels seus referents. No és estrany, doncs, que llegint Higgins tinguem la sensació que estem tancant el cercle i que tot plegat ens soni tan familiar:

“—Dios, se me había olvidado lo malo que es un sándwich de queso. Es como comer un trozo de plástico, ¿sabes?

—Tienes que ponerle mayonesa –dijo Waters (...)

—No lo había oído nunca —dijo Foley—. La pones por la parte de fuera, ¿verdad?

—No —dijo Waters—, por la parte de dentro, pero sigues poniéndole mantequilla por la parte de fuera. Cuando el queso se funde, es la mayonesa lo que le da sabor. Pero tienes que utilizar mayonesa de verdad, de la que está hecha con huevos, ¿sabes? Puedes usar esa otra cosa que la gente dice que es mayonesa pero es aliño de ensalada...”

No és Pulp Fiction (1994), és Los amigos de Eddie Coyle (1970). Un llibre primet, ràpid de llegir i efectiu com un tret disparat amb silenciador per un professional. Arribar i moldre, entrar i sortir. Una novel·la farcida d’acció, suspens i girs espaterrants (on ningú va de cara, com era d’esperar), 193 pàgines explosives, una trama rodona.

Eddie Coyle és un lladre de pa sucat amb oli, pendent d’una sentència per tràfic d’alcohol que podria dur-lo a presó. Sobreviu a base de tripijocs i contactes. Però aquesta vegada, si vol evitar la garjola haurà de vendre algú. A qui delatarà? Com? I quines en seran les conseqüències? Vet aquí la primera novel·la de Giggins, publicada el 1970, la primera d’una sèrie de 27.

Una ficció (tan magnètica com realista) poblada de traficants d’armes, agents federals, sicaris i lladregots, confidents i delators, amb un punt en comú: tots són personatges buscant-se la vida, jugant-se-la en un cantó i l’altre de la llei, sense escrúpols. I sense amics, malgrat el títol.

“En esta novela, todo el mundo utiliza a todo el mundo”, diu l’escriptor de Boston, Dennis Lehane, al pròleg. Lehane també es declara deutor de Higgins. Dels seus diàlegs en diu que són “escabrosos, divertits i poderosament autèntics”; de la novel·la, que és “un retrato de las calles más realista que cualquiera que se haya escrito”.

“Hablas con alguien que dice algo y luego con otro que dice algo más y, cuando quieres darte cuenta, ya te has enterado de una historia”, diuen en un moment del llibre. I trobo que resulta un bon resum. Los amigos de Eddie Coyle és una suma de converses i d’escenes que encaixen a la perfecció, que narren una història dura, realista, crua:

“¿No se termina nunca esta mierda? ¿Es que en este mundo las cosas no cambian nunca?”, pregunta un dels personatges al final. I un altre respon: “Pues claro que cambian. No te lo tomes tan a pecho. Algunos mueren, los demás envejecemos, llega gente nueva, los antiguos se marchan... Las cosas cambian todos los días”.

L’estil de Higgins era concís i visual com un bon guió cinematogràfic. I el seu coneixement de l’argot, el modus operandi i les estratagemes que utilitzen els criminals i els representats de la llei és sorprenent. Potser hi tingui alguna cosa a veure la seva biografia: George V. Higgins va ser periodista, advocat i fiscal, escriptor i professor universitari. I, durant set anys, va treballar pel govern, contra el crim organitzat.