Bolaño i el passejant solitari

Per a un fan de Roberto Bolaño (1953-2003) com jo, és bonic saber que un tal J. Benavente va compartir complicitats i aventures nocturnes i diürnes amb l’autor de 2666, quan aquest era només un jove detectiu salvatge anònim, en un pis minúscul del carrer Tallers de la Barcelona de finals dels setanta, principis dels vuitanta, i escrivia coses com ara “que todo sea intemperie para nosotros, que no tengamos ningún tipo de coartada (…). Yo sólo tengo estos versos. Nada queda sino nuestra ternura“.
La jota és de Jaume (no de Jordi). És l’escriptor Jaume Benavente (Barcelona, 1958) qui va compartir nits que es feien matinades que es feien matins massa clars i poesia i ambició literària amb el jove Bolaño i amb A. G. Porta i més colla, “personatges singulars, excèntrics i plens de vida, i alhora de dolor i de tristesa, entre els quals destacava la figura de Bolaño”, diu Benavente. I no som parents. Però és bonica, la coincidència.

Ell tot just publica la novel·la Somnis de Valparaíso (Bromera). Ens trobem a casa seva, a Sant Andreu, per un tema de feina i és allà on m’explica tot això i on em diu que no cal fer-ho gros, que aquella amistat, aquells anys bojos i fundacionals els atresora com el que són, un regal de la vida, que no cal fer-ne publicitat. Però veu els meus ulls brillants, de mitòman. I s’obre una mica.

Durant uns anys els seus camins van coincidir, m’explica, van ser molt amics i van compartir hores i hores de conversa, sobre literatura (“Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: eso es la literatura“, deia Bolaño) i sobre la vida. Abocats a Cortázar, Breton, Miller, Burroughs, Faulkner, Vallejo, Pound i els poetes elèctrics francesos, van arribar a escriure poemes junts: “un vers ell, un vers jo, que ell anomenava cadáveres exquisitos“. Benavente fins i tot s’havia quedat a dormir, a terra, a l’estudi de Tallers.

I un dia, el que més tard pariria Los detectives salvajes va revelar-li “que s’allunyava de la poesia per endinsar-se en la narrativa”. (Cosa que era certa i, alhora, no ho era: Bolaño era poeta fins i tot en prosa. “Ingeborg le preguntaba a Reiter por qué no escribía poesía y Reiter le contestaba que toda la poesía, en cualquiera de sus múltiples disciplinas, estaba contenida o podía estar contenida en una novela“, va escriure a 2666.)

També ells van acabar allunyant-se, després d’anys de camaraderia, mantenint sempre l’estimació mútua. Per sobre de tot, Benavente diu que d’aquell amic en conserva “la seva determinació a ser escriptor [“salir a pelear“], en paral·lel al seu enorme bagatge lector. Durant molt de temps va viure en solitud i de forma espartana, sense diners per a cap mena de comoditat, de vegades ni per al metge”. Hauria pogut abandonar. No va ser així: “La condició d’escriptor era l’eix central de la seva existència. Era una mena d’asceta, de monjo templer o de samurai literari, determinat a viure d’acord amb un codi d’honor personal i molt dur. L’escriptura donava sentit a la seva vida, fins i tot en els moments de més foscor.”

Vet aquí el llegat de l’amic. Persistir. “Jo em quedo amb això. I intento fer el mateix. En un altre camí i amb altres referències, però també convençut que l’escriptura és una pulsió, una necessitat. Art que interpreta el món i l’escriptor mateix”, diu el de Sant Andreu, i matisa que ell, més que com un detectiu salvatge, es veu com “un passejant solitari”. I tot encaixa. Benavente ha escrit llibres de viatges i de poesia, contes i novel·les. Novel·les en què el paisatge mai hi és perquè sí: “Els meus llibres no tenen el seu inici davant de l’ordinador a l’estudi de casa. Neixen del viatge i d’una forma de vagarejar a través del paisatge i d’identificació amb aquest, fins al punt que esdevé un personatge més, de vegades el principal.”

Abans de perdre’s per la ciutat protagonista de la seva última novel·la, abans de viure-la i d’amarar-se’n, Benavente, de Xile, en sabia ben poc, diu: “El que em quedava dels records de les converses amb Roberto Bolaño i Bruno Montané. Suposo que va ser justament això, sentir que era un lloc llunyà, fins i tot remot, el que va fer que anhelés contemplar el Pacífic i passejar pels carrers costeruts i desmanegats de Valparaíso”.

Bolaño va dir un dia que ja ho havia dit Borges, que en literatura hi havia quatre grans temes: l’amor, els viatges, la mort i el laberint. I va afegir que viatges i laberint podien arribar a confondre’s. Les ficcions de Jaume Benavente caminen per aquest caire. Bolaño va persistir (“Yo no duermo. Estoy despierto y sostengo mentalmente las alas del avión“) fins que el seu fetge va dir prou. Tenia només cinquanta anys.

L’enyorem. I el recordem. Llegint-lo i rellegint-lo. I veient-lo reflectit als ulls de qui el va conèixer.

Publicat a CATORZE

​Ressuscitar Poe esmolant-ne els «Contes foscos»

Erudit i genial, violent i neuròtic, tafur i borratxo, són alguns dels adjectius amb què l'escriptor Víctor García Tur descriu Edgar Allan Poe, el pare del relat de terror psicològic modern. Pioner de la foscor truculenta i, alhora, poètica. Mort a Baltimore el 1849 amb quaranta anys, pocs dies després que el trobessin delirant al carrer, ben bé com si ell mateix s'hagués escrit aquest mutis tètric. "S'esqueia ressuscitar Poe", afirma García Tur, que n'ha seleccionat i prologat els quinze relats inclosos a Contes foscos (Comanegra, 2021), traduïts al català per Jordi Cussà i Anna Camps.

A la nota inicial, Cussà explica que ell s'aboca a la traducció amb la mateixa "passió i voluntat de transcendència" amb què escriu. I reconeix que, davant d'aquest encàrrec, primer va estarrufar-se d'emoció, i després va tremolar esporuguit. (I que va voler comptar amb la mirada sàvia de la seva professora d'anglès, Anna Camps.) "Poe escandeix poesia fins i tot quan perfila un conte", diu l'autor de Cavalls salvatges. "Ben relatats, la demència, el pànic, fins i tot el terror, poden ser sublims", afegeix. Només cal llegir el delirant i perfecte "La màscara de la Mort Escarlata" per comprovar-ho.

Segons l'escriptora i narradora oral Inés Macpherson, "pocs descriuen la foscor com ell. L'exterior, però sobretot la interior". Ella recorda que va descobrir-lo a l'institut, amb la traducció clàssica de Carles Riba (deutora de la de Baudelaire, amb qui l'obra de Poe va desembarcar fastuosament a Europa). Macpherson fa anys que el narra en públic. Diu que Poe "sabia jugar perfectament amb el crescendo: creava una mena de dansa mental". Diu que com més l'explica, més matisos hi troba, "tant a nivell psicològic com narratiu". I, també, que hi ha els silencis. Moments en què Poe (el narrador, ella) "mira directament al públic", sotjant-lo.

En aquesta tria han descartat el Poe més detectivesc, de resoldre enigmes i trencaclosques, i han apostat pel més llòbrec i psicològic, amb relats com "El cor delator", "L'enterrament prematur", "El gat negre" o "Berenice". El Poe l'obra del qual és un "intent de corrompre l'art —i de passada els ciutadans que s'hi interessin— tot abordant la follia, el crim i la mort", matisa l'autor d'Els romanents.

De fet, segons García Tur, calia ressuscitar Poe no tant per posar al dia el català literari de la traducció, que també, com per recordar-nos que obres que ara "formen part indestriable del cànon" van ser escrites "des dels marges". L'autor de La narració d'Arthur Gordon Pym (Proa, 2019) malvivia abusant de l'alcohol i del joc. Va ser "el primer a assumir l'horror, el grotesc i la repulsió com a context", subratlla Cussà. Era capaç de crear atmosferes "que se't queden a la gola", destaca Macpherson.

De fet, un altre motiu per (tornar a) llegir Poe és fer inventari dels camins que va obrir, de tots els passadissos tenebrosos, físics o mentals, on va atrevir-se, abans que ningú, a plantar un quinqué. Lovecraft el considerava un mestre. Baudelaire li resava cada matí. Faulkner va llegir-lo, Borges va llegir-lo, i Stephen King també. Bolaño deia que calia fer-ho de genolls. Hitchcock no hauria estat Hitchcock sense Poe. El nostre imaginari i alguns dels nostres vertígens, tampoc.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze. 

Quan la lluna desapareix ('Satèl·lits')

Deia Bolaño que els relats s’han d’escriure de tres en tres o de cinc en cinc. I si t’hi veus amb cor, fins i tot de nou en nou o de quinze en quinze. Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) en va escriure vuit i els va reunir al llibre Satèl·lits (Males Herbes, 2019), cosits entre ells amb una estranya premissa: la lluna ha desaparegut. No hi és. I és possible que trigui anys a tornar. Molts anys. “La Terra ja no l’atrau”. Un dels personatges d’una de les històries mira per la finestra, i Solsona escriu: “Sembla que d’un moment a l’altre el color negre s’hagi de desbordar i rebentar els vidres i ofegar-nos”. Així de bé ho pela aquesta narradora, així d’inquietant. 

Per no parlar de com fixa els paràgrafs, com els talla, frase a frase en alguns casos (no sempre: són 221 pàgines i escull molt bé el moment), i el resultat és un efecte poètic (ritme i sentit) que també contribueix a l’atmosfera d’estranyesa del conjunt. Després hi ha la manera de narrar, en una tercera persona molt visual i precisa. Solsona té un màster d’escriptura cinematogràfica i és com si estiguéssim veient una pel·lícula. El Lynch de Mulholland Drive, el Von Trier de Melancolia, el Marques-Marcet d’Els dies que vindran. Satèl·lits va ser, de fet, una de les quatre obres seleccionades per la iniciativa TABOO’KS de l’ultim Festival de Sitges: hi ha productores de cinema fantàstic pensant-s’ho, i dits creuats a can Males Herbes.

I algú dirà: molt bé, això és el com, però de què va, de què parla exactament un cop desplegada la premissa de la desaparició del nostre satèl·lit natural, què en fa, Solsona, de tanta foscor. Mirar cap endins, esclar. Disseccionar sentiments. Radiografiar la incomunicació que ens corca. Mostrar els desitjos i els traumes i les pors que carretegem pel món. Narrar què fem quan ens quedem sols en la nit, o quan passen coses que no havien passat mai ni semblaven possibles. Això de la lluna, per exemple. O coses encara més terribles. 

publicat per Jordi Benavente a Catorze,

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

“–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.”

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

“–¿El Manurhin es un Magnum? 

–Claro que es un Magnum. 

–Yo creía que era un arma francesa. 

–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

“–¿Te acuerdas del 73?

–Era en lo que estaba pensando.

–Allí los matamos a todos. 

–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.

–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.”

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

“(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.

–¿Y qué?

–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)”

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.