Donar veu a la memòria: maneres d’explicar una vida centenària com la de la resistent antifeixista Neus Català

Neus Català i Carme Martí, per Lourdes Rué

“Totes ens vam prometre el mateix, que no oblidaríem, que explicaríem el que havíem vist, que ho devíem a les companyes mortes i ens ho devíem a nosaltres mateixes. Mai més no havia de passar una cosa com aquella! S'acabava una tragèdia que duríem sempre més a dins i començava una altra lluita, la lluita de la memòria”. Qui parla és la Neus català (Els Guiamets, 1915), supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück, però ho fa amb la veu literària —una primera persona vibrant— amb què va dotar-la després de mesos d’entrevistes l'escriptora Carme Martí (Montblanc, 1972) a la novel·la Un cel de plom. La vida de Neus Català (Amsterdam, 2012).

“De vegades pensava que potser no calia fer-li reviure esdeveniments terribles, però quan l’escoltava m’adonava que això li permetia continuar amb la seva lluita per la memòria”, diu Martí, que va conèixer Català quan va entrevistar-la per un llibre coral sobre la vida al camp. “Camp de terra, no d’extermini, vaig precisar”, recorda l’escriptora. Però, inevitablement, els camps de l’horror van acabar sortint a la conversa i Martí va tornar-se’n a casa enlluernada: “No me la treia del cap”. Va citar-s’hi de nou i va proposar-li d’escriure una novel·la sobre la seva vida. Català va contestar-li que endavant, però només perquè així “donava veu a les altres dones”.

Assaig o ficció, el que compta és l’objectiu: rescabalar oblits, rescatar veus silenciades. La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx va crear un gènere literari propi (la “novel·la de veus”) per explicar-nos la història de l’URSS. Tan exhaustiva i polifònica com la bielorussa, Montserrat Roig va entrevistar una cinquantena de testimonis per a Els catalans als camps nazis (1977), que Edicions 62 acaba de reeditar; el que havien de ser només uns mesos de recerca van acabar sent tres anys, i el resultat, un reportatge monumental de més de cinc-centes pàgines (annexos i llistats a banda): “Veia que si no retornàvem la paraula als qui l'havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat”, va escriure Roig al pròleg.

El detonant d’Un cel de plom va ser una resposta de Català, quan Martí va demanar-li per les circumstàncies en què va ser feta la famosa foto amb el vestit de deportada —les ratlles, el número al pit, aquell rictus greu i aquella mirada viva malgrat tot. La supervivent va contestar-li que ningú li havia preguntat mai allò. Els detalls del com, l’on i el quan d’aquella imatge icònica surten a la novel·la.

Per què novel·la i no biografia? Perquè “ja n’hi havia, de biografies seves”, diu Martí, i perquè “creia que així podria arribar a més lectors i atansar-me, o almenys intentar-ho, a la vessant més íntima”. Al final, cadascú tria el format que més li ve de gust. Hi ha qui només llegeix llibres d’història i qui, en canvi, no hi entraria mai de la vida si no és a través de la ficció.

La peripècia vital de Neus Català dóna per a una novel·la, per a un grapat de textos biogràfics (com els d’Elisenda Belenguer, Mar Trallero o la pròpia Roig) i per a una pel·lícula del Spielberg o del Villaronga, si s’hi posessin. La Guerra Civil espanyola li esclata als vint-i-un anys. Infermera vocacional, es fa responsable sanitària d’una colònia de 182 nens, fins que s’ha d’exiliar Pirineus enllà. A França, s’enamora, es casa i col·labora amb la Resistència. Els nazis la capturen i la deporten primer al camp d’extermini de Ravensbrück i després al camp de treball de Holleischen. Durant quinze mesos pateix la barbàrie de l’Holocaust (la mort de moltes companyes: de gana, de fred, de cansament, torturades, cremades als forns) i també descobreix una solidaritat granítica. En surt decidida a dedicar la vida a difondre aquell episodi històric perquè no s’oblidi mai. Perquè no torni a passar. Memòria antídot.

A nivell de mètode, Martí explica que va presentar-se a cada cita amb la nonagenària molt ben documentada i carregada de preguntes, “que és la manera d’estirar la memòria”. Un any i mig de converses que després, a les nits, convertia en escenes i diàlegs. Va començar la novel·la en tercera persona i de manera lineal però no li acaba de rutllar. Fins que va adonar-se que havia de fer-ho en primera, que s’havia de posar “a la seva pell”, i que, quan calgués, connectaria diversos moments mitjançant flashbacks. Basant-se en fets reals, Martí va crear “una veu de ficció per transmetre veritat”. Després li llegia els capítols a la protagonista i ella els matisava o els aprovava. “Hi ha declaracions literals que tinc gravades a la memòria com la descripció del cel del camp de Ravensbrück, un cel de plom, que vaig agafar com a títol”.

Per pioner i exhaustiu, Els catalans als camps nazis és sens dubte el fil del qual han estirat tots els treballs posteriors. També la novel·la de Martí, que descriu l’obra de Roig com “un llegat immens: des del primer moment tenia el convenciment que ella també havia de sortir al llibre, que aquest seria el meu homenatge”.

Joc de miralls, resulta curiós llegir a Un cel de plom l’escena en què Roig i Català es troben en un cafè de París a mitjan anys setanta i la periodista, fascinada, li demana que li expliqui la seva història —“Neus, parla’m de tu”— i després (re)llegir a Els catalans als camps nazis, publicat més de tres dècades enrere, una de les conseqüències d’aquella petició: “Després d’haver-me fet el que ella anomena la seva ‘confessió’ havia deixat de tenir malsons i al·lucinacions com si s’hagués alliberat d’una terrible càrrega moral”.

Roig va escriure que de vegades durant les converses amb els testimonis hi havia hagut “silencis densos, inquietants”. Una mena de dolor entravessat a la gola, que Martí corrobora: “Silencis que no saps com expressar, sí. Però al cap d’una estona, la Neus cantava, i el dolor s’esvania”. Què cantava? La Internacional, Els Segadors, La Marsellesa, Lili Marleen, tangos i fins i tot la cançó de fer cagar el tió.

L’escriptora diu que aquest projecte va ensenyar-li que “qualsevol dificultat professional t’enfronta a tu mateix i a les eines que tens, i això fa que les limitacions siguin inspiradores i potenciïn la creativitat”. Va tornar-se més optimista: superat el repte d’explicar tan bé com va saber l’experiència de la deportació, “qualsevol altre tema el trobo més senzill”.

Ens descriu la Neus Català, amb qui manté l’amistat, com “un exemple d’humanitat i de lluita constant pels ideals. Una dona d’una maduresa emocional extraordinària, persistent en la batalla de la memòria i de la igualtat, en tots els sentits. Reivindicativa amb arguments, decebuda en molts casos, generosa i alegre. Tan alegre, malgrat tot el que ha patit, que a la mínima canta. I això també és inspirador”.

*Carme Martí acaba de publicar la seva segona novel·la, El camí de les Aigües. 

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A REPORT.CAT 

#Versirevers (7). Martí Sales: “La poesia és anticapitalista fins al moll de l’os”

Martí Sales, per Maria Dias.

“Primer sempre la dèria: és des d'on estires els fils, és per on et descabdelles. Una dèria és una palanca, un trampolí, i si no se t'endú no és una dèria. L'has d'alimentar, t'hi has de deixar emportar”. Vet aquí com ho pela en Martí Sales (Barcelona, 1979) en un fragment de Cremen cels (LaBreu, 2017). Precisament, una de les seves dèries és escriure i quan s’hi posa, que s’hi posa sovint, esgota el significat del verb: fa poesia, narrativa, assaig, teatre, periodisme, traducció, cançó. Diu que l’escriptura, “la brega amb el llenguatge, l’aventura de la creació”, li permet pensar millor.

Li agrada moure’s per la ciutat com s’endinsen a la jungla els exploradors. Diu que deixar-s’hi perdre és indispensable per apamar-te-la, per descobrir-ne racons, clarianes, cims, culs-de-sac, perspectives. D’aquesta manera de fer —que també és manera de viure i d’escriure, tot va junt—, en diu xandalisme i en va encunyar divisa: “Sempre més enllà pel camí desconegut”.

Xandalista, detectiu salvatge i watusià, si la cosa va de lletres, s’apunta a un bombardeig. Dispara versos en festivals, llibreries, teatres, tavernes. Ha fet costat a la Isabel i l’Abel de la Calders des d’abans que obrissin la llibreria: posant lleixes, ajudant a bastir la secció de poesia, venent el primer llibre —ho expliquen ells mateixos a l’interessantíssim Informe de lectura (Comanegra, 2017). Ha impartit amb la Núria Martínez-Vernis un taller d’escriptura a la Beckett per ensenyar els alumnes a dir versos de “la manera més salvatge”. Ha reivindicat fins a l’exaltació l’obra de Carner, amb la Maria Cabrera, al primer capítol d’Els més venuts.

És autor dels llibres Huckleberry Finn (Moll, 2005), Dies feliços a la presó (Empúries, 2007), Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans (Ara Llibres, 2012), Principi d'incertesa (Males Herbes, 2015) i La cremallera (Males Herbes, 2016). I coautor del Cremen cels ja esmentat. I ara podríem etiquetar-los per gèneres, però ell mateix diu que els encara tots igual, com una aventura plena de possibilitats.

Ha estudiat Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha dirigit festivals de poesia dels grossos. Ens ha traduït al català Jim Dodge, Kurt Vonnegut, John Fante, Shirley Jackson i Ray Bradbury. Ha militat en grups de música com Els Surfing Sirles o els Convergència i Unió. I fins i tot ha parit un poema-arenga titulat ‘Fora Catalans dels Països Catalans’. I ens deixem coses. Sempre més, mai menys, Martí! Nec spe, nec metu. Avui, respon el qüestionari vers i revers.

—Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Crec que és precisament perquè la poesia no té cap utilitat en el sentit més estricte i mecanicista, perquè no “serveix per res”, és a dir, que no la llegeixes o escrius per aconseguir cap cosa, precisament per això, la poesia és tan important en una societat com la nostra, en la qual res es fa en sí ni perquè sí, tot és per aconseguir no sé què, arribar a no sé on o sentir-se d’una manera determinada. La poesia és revolucionària perquè no serveix per res. És anticapitalista fins al moll de l’os.

—Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

No ho recordo clarament: en la nebulosa de lectura permanent en la que estic sumit des de petit, suposo que devia ser cap als tretze o catorze que Brossa i Foix em van trastocar. En segueixo llegint i en seguiré llegint: és un vici de per vida. En directe, és a dir, en veu alta, té un component d’efímer i d’atzar que atrapa.

—Per què n’escrius?

L’escriptura —la brega amb el llenguatge, l’aventura de la creació— em permet pensar millor, és un camp per córrer que mai no s’acaba i l’anem desplegant per aquí i per allà: expansió contínua col·lectiva. El nostre gran big bang.

—Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Tot juga!

—Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Qualsevol superfície guixable. La mirada poètica mai no es desactiva: és una certa direccionalitat de l’experiència vital. Un cop t’hi enfoques, és com si t’haguessin incrustat unes lentilles especials a la còrnia.

—Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

No sé exactament d’on ve la dèria, d’un temps ençà, a fixar-se —a preguntar— més en allò circumstancial de l’escriptura —o de la creació— que entrar en matèria i discutir versos, arsenal i estimballs concrets. Que en Carner fes servir llibretes ratllades o paper d’estrassa, que anés begut o escrivís a mitjanit, no m’aporta gaire res sobre el seu ofici. Els textos crítics d’en Ferraté o els articles d’en Cornudella, en canvi, sí.

—Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Al Huckleberry Finn, que va ser el primer llibre que vaig escriure, vaig saber que formarien part d’un mateix llibre quan ja tenia la meitat de poemes fets. La resta van respondre als primers i van acabar travant l’estructura de bildungsroman que tindria finalment. La cremallera, que és el segon i últim, va partir de quatre versos donats i un raig d’escriptura com una crescuda de riu incontrolable, com un petit diluvi. Després d’anys en guaret, la idea d’un poema narratiu en octosíl·labs em va convèncer per capbussar-me en aquell primer raig, veure on em portava i fer-ne un llibre.

—Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Cauen pel seu propi pes. Els deixo reposar, marcir-se, podrir-se, florir. I després ve que els cullo, els passo per la llengua, els magrejo i sant tornem-hi. Quan tinc alguna cosa amb una certa consistència ho envio a mitja dotzena d’amics que en saben. Els poemes s’airegen i veuen món. Quan tornen, ja no es volen quedar a casa.

—Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Si et toca un professor —o mare, o germà, o amiga— apassionat per la literatura, ja ho tenim tot fet. És a dir, que fan falta dues coses: passió i transmissió. I això només es fa de tu a tu, no hi campanya ni pla d’estudis que valgui. Sí que estaria bé acostar als alumnes de cada edat llibres que els poden tocar més i, sobretot, facilitar-los literatura de la bona, no succedanis sense ànima. Hi ha una tendència generalitzada a considerar que els nens i els joves no són capaços d’entendre segons què i que la majoria d’autors i llibres són massa complicats. De cap manera. Per començar, no hi ha res a entendre (com deia la meva tia quan li preguntaven què entenia de Xenakis: “i tu què entens, de Mozart?”). Un cop dit això, tot el material creatiu valuós al que exposis l’alumnat, els arribarà d’un manera o altra. Donem-los teca de primera i hi creixerà de tot.

—Et sents part d’una generació?

Sí, la que em toca per edat, la que m’uneix, per amistat, al Pedrals, l’Altaionet, l’Escoffet, la Vernis, la Cabrera... No es tracta de cap moviment estètic concret: més enllà de la post-modernitat, es fa difícil enquadrar res, i ja em sembla bé. Les úniques etiquetes útils són les que indiquen a quina temperatura has de rentar els pantalons.

—Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

No ho tinc compartimentat: Miró crida Vinyoli que encalça Valente que la Merini contradiu mentre Richter pinta funerals i Casasses es trastoca amb Dylan, Jacob, March i Llull, la Vernis salta amb en Valls, sona Cecil Taylor amb Minor Threat i tot és un embolica que fa fort de potències empeltades, de Ponç a la Kane, passant per Koltès i Carner, la mort i la primavera, els Jardins de Samarcanda, Mason & Dixon i la bomba del Blood, Sugar, Sex, Magik: no s’acaben.

—Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Tot pot ser santuari: només cal devoció.

—Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Aquesta és realment una pregunta estranya de debò, encara que no ens ho sembli perquè tothom la fa constantment. Diu molt de l’època en què vivim. No crec que a cap poeta anterior, posem per cas, al 1970, li haguessin preguntat mai això. Té molt a veure amb una concepció laboral, pecuniària, de l’existència i en canvi, la poesia no té res a veure amb el treball ni amb els diners: el seu àmbit és molt més enllà o molt més ençà, com prefereixis. Que s’hagi volgut sotmetre totes les facetes de la nostra vida al jou de la feina fins a fer-ne dogma és terrible. Mentre lluitem col·lectivament perquè les condicions materials de la nostra existència siguin el menys embrutidores possible, cal que corregim aquesta tendència generalitzada a considerar-ho tot una ‘feina’ i, sobretot, a pensar que tot ha de ser remunerat: ens estalviarem molts maldecaps, desmuntarem moltes falses expectatives i podrem començar a parlar d’altres temes que tenim totalment abandonats com a societat enquimerada en la pela. 

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A LA LLANÇA.