Josep Pedrals (Barcelona, 1979) diu que de vegades, els versos, els camina. Una metàfora tan bonica, que la deixarem aquí, intacta, sense exegesi. Diu que hi ha poemes que “queden fixats a la primera, com si t'haguessin travessat llisquents” i que n'hi ha que els dona “cinquanta mil voltes i sempre hi falta o hi sobra alguna cosa”. Ho diu ell, que està consagrat a la poesia per terra, mar i aire i esperit. Ell, que escriu poesia, en llegeix, n’ensenya, n’explica, la investiga, la musica, la recita, la divulga i la celebra, gairebé tothora.
Ell, de qui el col·lega Adrià Pujol, aquí mateix a La Llança, ressenyant la seva última obra publicada, Els límits del Quim Porta (LaBreu, 2018), va dir que “viu al màtrix del llenguatge, aliè al món físic”, i que allò era “una bacanal”. I és que ho és: 615 pàgines (repetim-ho amb lletres: sis-centes quinze) per a un assaig novel·lat sobre qüestions de poètica i vida, un llibre d’aventures, de prosa i de versos, que tanca la trilogia de Bolló —formada també per El furgatori (2006) i El romanço d’Anna Tirant (2012)— i que, al final, després del devessall, de la torrentada, del monumental tour de force, acaba així —de rodó:
No som res,
n’estic segur.
No som res,
però hi ets Tu.
Només aquest mes, Josep Pedrals ha estat notícia tres cops: per haver estat nomenat nou codirector del festival literari Barcelona Poesia, amb Mireia Calafell, i prenent el relleu d’Àngels Gregori; per ser l’autor d’una nova traducció al català d’Esperant Godot, de Samuel Beckett, i per haver guanyat el 19è Premi Lletra a la millor iniciativa digital sobre literatura catalana, com a part de l’equip creador del “Deep Blue Rhapsody”.
Diu que reconeix “dos mestres vius de tendències totalment dispars, que són Pere Gimferrer i Enric Casasses”. I sobre com portar la poesia als joves diu que ell, que hi treballa, sempre ho enfoca “des del plaer i la passió pel fet poètic ample: des del versot més xaró fins a la floritura més refinada, des de la ingenuïtat enlluernadora fins a la meditació lacerant”. Aquest mes, és el poeta i rapsode Josep Pedrals qui respon vers i revers.
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Preguntar-se per la utilitat de la poesia és quasi com preguntar-se per la utilitat de la vida mateixa, una qüestió entre l'ontologia i la subsistència vegetativa. Vull dir que la poesia, que oscil·la entre la interioritat de la reflexió íntima i l'exteriorització de la comunicació voraç, és l'expressió de coses tan essencials com la capacitat lingüística de pensar-nos o la capacitat sensual d'experimentar-nos, que no es poden mesurar segons la seva funcionalitat. Pel que fa a discernir què és poesia i què no n'és... És una tasca que cadascú va aprenent a fer de mica en mica, i depèn dels gustos, dels coneixements, de les capacitats emotives i intel·lectuals, de l'experiència o, fins i tot, de la circumstància. L'arbitratge del bon gust, per altra banda, és una potestat exclusiva dels dandis, que fan el que han de fer i dirimeixen segons els seus serens barems.
Quan i per què vas començar a llegir-ne?
De petit, casa meva era una gran biblioteca, de manera que acabaves amb un llibre a les mans quasi sense voler. Jo, imitant l'exemple del meu pare, que llegia i rellegia i s'aturava a pensar el que acabava de llegir, vaig caure en la temptació de repassar els textos mentalment, i, amb la meva exigua capacitat d'elucubració, vaig derivar-ho cap a un aprofundiment de l'embolcall, de manera que recapitulava les sonoritats del text. La poesia em devia semblar el camp més agradable de conquerir, perquè era una escriptura on la musicalitat arribava al seu apogeu i podia repetir-me el que llegia amb facilitat i delit.
Encara ho fas?
Sí, sempre llegeixo poesia. Em continua fascinant.
És millor llegir-la o escoltar-la?
Són dues accions diferents. És com llegir partitures o escoltar un concert, però afegint-hi una complexitat significativa que va més enllà de l'abstracció sonora per entrar en la conceptualitat de la imaginació lingüística. A veure: si només te'n vols fer una idea, tu mateix pots solfejar un poema o buscar-hi els jocs harmònics però, de vegades, per gaudir d'un bon vers és bo sentir-lo més enllà dels ressons del teu cap.
Per què n’escrius?
Perquè em sembla una de les maneres més delicioses de ser persona.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Això és com el sexe: la gràcia està en donar i rebre.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Faig servir de tot: prenc apunts constantment i vull que no se m'escapin. No passa dia que no anoti alguna cosa. El que em falta és temps per poder desenvolupar tots els apunts.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
A mà i amb ordinador, sense manies. A tothora. A tot arreu. Sobri.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Hi ha poemes que es fan perquè sí i altres que neixen dins d'un conjunt perquè aquell foc poètic necessita evolució o reiteració. Després hi ha tota una arquitectura dels llibres que, en el meu cas, no depèn únicament dels poemes. També cal dir que escric més sovint per a espectacles, que no pas per a llibres.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Cada poema es desenvolupa a la seva manera. N'hi ha que queden fixats a la primera, com si t'haguessin travessat llisquents, i n'hi ha que els dones cinquanta mil voltes i sempre hi falta o hi sobra alguna cosa. De vegades, els versos, els camino. Tinc lectors de confiança, però procuro no marejar-los gaire.
Hi ha poemes que es fan perquè sí i altres que neixen dins d'un conjunt perquè aquell foc poètic necessita evolució o reiteració
Com podríem guanyar lectors? O no cal?
Ser lector de poesia no és una tasca gaire fàcil, tot i que és molt agraïda. L'exigència de desentrellar la substància de les expansions expressives d'algú és, tot sovint, molt poc atractiva. Es poden guanyar lectors de poesia de moltes maneres diferents. Tot depèn de quin tipus de lector vulguis guanyar i per què el vulguis guanyar.
Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts?
Jo hi treballo molt, en la poesia per a adolescents, i enfoco la tasca des del plaer i l'estima que sento jo, mostrant-los la passió pel fet poètic ample: des del versot més xaró fins a la floritura més refinada, des de la ingenuïtat enlluernadora fins a la meditació lacerant.
Ser lector de poesia no és una tasca gaire fàcil, tot i que és molt agraïda
Quins autors caldria fer llegir a les aules?
-No crec que sigui qüestió d'inculcar un cànon, sinó d'instruir des del gust, de fer que la poesia no se pesi com una feixuguesa imposada, sinó com aquella fruïció que experimentem en anar al teatre, al cinema o a un concert.
Continues alguna tradició?
Tothom continua alguna tradició -o diverses-, amb més o menys consciència i coneixement de causa. En el meu cas, jo dedico part dels meus esforços en recercar, aprofundir i divulgar la massa prèvia en la qual m'amuntego.
Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Jo sempre he reconegut molt clarament dos mestres vius de tendències totalment dispars, que són Pere Gimferrer i Enric Casasses, dels quals he après com utilitzar moltes de les eines del treball d'escriure, però també unes actituds de cara a l'experiència literària del que ens ha precedit i de l'ara mateix. Són dos savis completament discordants.
En el meu cas, jo dedico part dels meus esforços en recercar, aprofundir i divulgar la massa prèvia en la qual m'amuntego
Et sents part d’una generació?
Això ho podré respondre d'aquí a uns quants anys, quan tingui una mica més de perspectiva sobre tots els àmbits en els que em moc i es vagin consolidant trajectòries cap a una banda o cap a una altra. Per ara, sóc part d'un caos divertidíssim de sorgiments i eclipsis.
Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera?
A més de Casasses i Gimferrer, em sembla interessantíssim tot el que fa Víctor Sunyol, xalo molt amb en Jordi Vintró, m'omple en Camps Mundó, m'asserena en Feliu Formosa, m'endolceix en Jordi Pàmias, em fa saltar en Josep Piera, m'enlaira en Perejaume...
I els teus clàssics indispensables?
Uf! No acabaríem mai!!!
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
No filaré tan prim, però te'n diré un dels últims que he escrit, que divaga sobre l'escriptura:
La pressió per l'expressió
sempre voldria encertar-la:
hi ha una gràcil precisió
d'ironia i de sarcasme
que genera comunió
entre qui escolta i qui parla,
però hi ha frases que no,
que, sense context, s'esplaien
i creixen sense intenció,
sols per belles, com troballes.
Es pot viure de la poesia?
Sí, tot i que la preposició correcta seria "amb": No és que visquis a costelles de la poesia, sinó que carregues amb poesia les activitats remunerades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada