Tots som dins del camp d’herba alta

Publicat a La Llança.

Deia Stephen King, en el seu Escriure. Memòries d'un ofici, que les trames més interessants normalment poden expressar-se amb la pregunta: “Què passaria si...?”. En el cas del relat llarg In the tall grass, que va escriure amb el seu fill Joe Hill i que van publicar a la revista Esquire el 2012, la pregunta era: ¿Què passaria si dos joves (un noi i la seva germana embarassada) s’endinsessin en un camp d’herba alta, a Kansas, perquè senten un nen demanant auxili, però, un cop dins, no trobessin la sortida? O més difícil encara: ¿Què passaria si la desorientació no fos només en l’espai sinó també en el temps?

Aquest és el plantejament que el director Vincenzo Natali (que el 1998 triomfava a Sitges amb Cube) ha dut ara a la gran pantalla i que va presentar mundialment inaugurant el Festival de Cinema de Sitges, aquest 3 d’octubre: una història de terror claustrofòbic amb un repartiment encapçalat per Patrick Wilson (Hard Candy, The Conjuring, Insidious). “Stephen King és el pare del terror modern perquè l’ha sabut barrejar amb la quotidianitat, i em feia respecte adaptar-ne una història, és clar, perquè soc dels que pensen que adaptar no vol dir ser fidel al relat, però tot plegat ha estat una passada”, va dir Natali a la roda de premsa.

En la hierba alta (In the tall grass), que ja es pot veure a Netflix, comença forta i ja no decau ni et deixa anar fins al final: són 90 minuts que no avorreixen gens, visualment molt potents i això que no havia de ser fàcil perquè els escenaris són bàsicament aquest camp immens d’herba alta. Si a Cube, els personatges es trobaven tancats en un cub metàl·lic gegant que canviava de forma, aquesta vegada la claustrofòbia i la desesperació són a l’aire lliure, degudes a una força malèfica i sinistra que no vol deixar sortir qui entra al camp d’herba. “M’encanta torturar els actors”, admet Natali, “i crec que les pel·lícules de terror poden ser una bona metàfora de les nostres vides. Sovint, és així mateix com em sento: atrapat i perdut, en l’espai i en el temps”.


Per aconseguir aquest efecte desesperant, de desorientació en la immensitat del camp d’herba alta, l’equip de rodatge va anar fins a un camp real de la província d’Ontàrio (Canadà). La resta va fer-se digitalment. “El treball amb el so també era important per transmetre al públic la desorientació dels personatges i és una de les meves parts preferides”, va dir Natali. “La idea era tractar el so del camp i la banda sonora com si fossin una mateixa cosa”. Hi havia moments que el propi equip de rodatge se sentia com “un ostatge en mans del camp”. Duien xiulets i tot, per poder-se localitzar en cas de perdre’s.

“He crescut als 80 i la meva experiència amb Stephen King prové de totes les pel·lícules que he vist basades en els seus llibres”, va dir Patrick Wilson. “Per això ara, per a mi, formar-ne part és un honor molt gran: posar-me a la pell d’aquest personatge complex i perillós”. Wilson va dir també que no busca personatges bons ni dolents, “perquè tots som una barreja de les dues coses”, que el que més li importa és provocar una reacció en l’espectador, “fer sentir quelcom, sigui a favor o en contra del personatge”. I no sempre és fàcil, va admetre. “Per exemple, en una de les meves primeres pel·lícules, Hard Candy, hi tenia escenes molt dures, però sempre pensava: va, només seran unes hores, fem-les i enllestim”. Aquest 2019 el Festival de Sitges ha entregat a Wilson un premi Màquina del Temps a la seva trajectòria.

Preguntats sobre la possible metàfora de la societat nord-americana actual que pugui contenir la pel·lícula, Natali va dir que “tothom sap que King odia a Trump, que està creant un món que cada vegada fa més por, i potser en aquest sentit li devem que la gent necessiti cada vegada més anar al cinema”.

En aquesta mateixa línia, l’última pregunta dirigida a Wilson (“A què creu que es deu la crisi mundial actual?”) va deixar-lo una mica descol·locat. Però l’actor va respirar, com donant-se temps. Va somriure. Va mirar tots els periodistes congregats a la sala de premsa aquell migdia, i, amb tota naturalitat, va dir: “Potser, precisament, un dels motius és aquesta mateixa distància que ens posem, entre vosaltres i jo”. I aleshores va preguntar-nos que quants dels presents teníem fills. Més de la meitat vam aixecar la mà.

“Soc del parer que hi estem tots junts, aquí. Estem tots junts en aquesta sala, al món, a l’herba alta”, va afegir Wilson. “Jo que també soc pare veig la crisi a través dels ulls dels meus fills i crec que fa falta més empatia al món, cuidar-nos més, entre tots, i cuidar el medi ambient”.