​Ressuscitar Poe esmolant-ne els «Contes foscos»

Erudit i genial, violent i neuròtic, tafur i borratxo, són alguns dels adjectius amb què l'escriptor Víctor García Tur descriu Edgar Allan Poe, el pare del relat de terror psicològic modern. Pioner de la foscor truculenta i, alhora, poètica. Mort a Baltimore el 1849 amb quaranta anys, pocs dies després que el trobessin delirant al carrer, ben bé com si ell mateix s'hagués escrit aquest mutis tètric. "S'esqueia ressuscitar Poe", afirma García Tur, que n'ha seleccionat i prologat els quinze relats inclosos a Contes foscos (Comanegra, 2021), traduïts al català per Jordi Cussà i Anna Camps.

A la nota inicial, Cussà explica que ell s'aboca a la traducció amb la mateixa "passió i voluntat de transcendència" amb què escriu. I reconeix que, davant d'aquest encàrrec, primer va estarrufar-se d'emoció, i després va tremolar esporuguit. (I que va voler comptar amb la mirada sàvia de la seva professora d'anglès, Anna Camps.) "Poe escandeix poesia fins i tot quan perfila un conte", diu l'autor de Cavalls salvatges. "Ben relatats, la demència, el pànic, fins i tot el terror, poden ser sublims", afegeix. Només cal llegir el delirant i perfecte "La màscara de la Mort Escarlata" per comprovar-ho.

Segons l'escriptora i narradora oral Inés Macpherson, "pocs descriuen la foscor com ell. L'exterior, però sobretot la interior". Ella recorda que va descobrir-lo a l'institut, amb la traducció clàssica de Carles Riba (deutora de la de Baudelaire, amb qui l'obra de Poe va desembarcar fastuosament a Europa). Macpherson fa anys que el narra en públic. Diu que Poe "sabia jugar perfectament amb el crescendo: creava una mena de dansa mental". Diu que com més l'explica, més matisos hi troba, "tant a nivell psicològic com narratiu". I, també, que hi ha els silencis. Moments en què Poe (el narrador, ella) "mira directament al públic", sotjant-lo.

En aquesta tria han descartat el Poe més detectivesc, de resoldre enigmes i trencaclosques, i han apostat pel més llòbrec i psicològic, amb relats com "El cor delator", "L'enterrament prematur", "El gat negre" o "Berenice". El Poe l'obra del qual és un "intent de corrompre l'art —i de passada els ciutadans que s'hi interessin— tot abordant la follia, el crim i la mort", matisa l'autor d'Els romanents.

De fet, segons García Tur, calia ressuscitar Poe no tant per posar al dia el català literari de la traducció, que també, com per recordar-nos que obres que ara "formen part indestriable del cànon" van ser escrites "des dels marges". L'autor de La narració d'Arthur Gordon Pym (Proa, 2019) malvivia abusant de l'alcohol i del joc. Va ser "el primer a assumir l'horror, el grotesc i la repulsió com a context", subratlla Cussà. Era capaç de crear atmosferes "que se't queden a la gola", destaca Macpherson.

De fet, un altre motiu per (tornar a) llegir Poe és fer inventari dels camins que va obrir, de tots els passadissos tenebrosos, físics o mentals, on va atrevir-se, abans que ningú, a plantar un quinqué. Lovecraft el considerava un mestre. Baudelaire li resava cada matí. Faulkner va llegir-lo, Borges va llegir-lo, i Stephen King també. Bolaño deia que calia fer-ho de genolls. Hitchcock no hauria estat Hitchcock sense Poe. El nostre imaginari i alguns dels nostres vertígens, tampoc.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze. 

Carver, Txékhov, Pasternak, Johnson

Un dels contes que més m'agraden de Raymond Carver (que escrivia sempre amb un retrat de Txékhov a tocar) sembla un reportatge. Es titula "Tres roses grogues" (en castellà, a Anagrama) i, més que diàlegs, té declaracions extretes de dietaris o memòries d'alguns dels personatges reals que hi surten; i també escenes farcides de dades, de detalls, que en mans de Carver resulten reveladors. Hi narra els últims anys del metge, escriptor i dramaturg rus, que moriria tuberculós. Arrenca una nit del 1897, amb l'autor de Tres germanes o L'oncle Vània anant a sopar amb un amic al millor restaurant de Moscou, on va ser seure i, sense previ avís, "començar a brotar-li sang de la boca". I s'acaba el 1904, l'endemà que Txékhov morís al llit després de brindar amb la seva dona i l'últim metge que el va atendre, que, inspiradíssim, i veient que ja no podia salvar-lo, va ordenar que els portessin una ampolla de Moët i tres copes.

Un dels poemes que més m'agraden de Carver sembla un curtmetratge experimental. S'obre així: "Jivago amb un bigoti fi, / esposa i fill. Els seus ulls de poeta / presencien tota mena de patiment." I s'acaba: "(...) però les pujades i baixades del saxo / drenen la capacitat / de resistir." De fet, Edicions de 1984 tot just publica l'últim recull de poemes del Nobel de Literatura Borís Pasternak, Quan escampi (traduït per Esteve Miralles i Ricard San Vicente): "I cal tornar-se una ombra anònima, / cal ocultar cada pas fet, / tal com s'oculta dins la boira / l'indret, immers, que hi queda cec." El Pasternak autor de la famosa novel·la El doctor Givago (Edicions 62), que inspiraria el poema de Carver, i la mítica pel·lícula de David Lean. El Pasternak cèlebre poeta soviètic, immortal gràcies a set-centes pàgines de prosa que van portar-li tanta fama com maldecaps, fins a esclafar-lo. Va morir pobre, assetjat pel règim soviètic.

Un dels millors alumnes de Carver al màster de l'Iowa Writers' Workshop va ser Denis Johnson, de qui l'editorial Contra ha publicat Viajes a los confines del mundo: reportatges de guerra, i de viatges extrems, que semblen relats. Amb frases que recorden la precisió, la brutalitat i l'energia amb què els exploradors experts s'obren pas, incansables, a cop de matxet, per la jungla.

Una de les millors coses de llegir és això: quan cada porta s'obre a tres portes més i cadascuna d'aquestes tres portes, a tres portes més, insospitadament però quadrant com un puzle, i no t'hi pots resistir.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Richard Brautigan que ens salves la vida

Hi ha una frase a la novel·la El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan (1935-1984), que trobo que en resumeix perfectament l'esperit: "Tot el que ha passat han estat entremaliadures però com d'un nen amb poders sobrenaturals". ¿També us passa, a vosaltres, això que de sobte us cau a les mans un llibre que era just el que necessitàveu per tirar endavant? A mi, l'últim cop, va ser amb aquesta astracanada del 1974 publicada per LaBreu (el 2014) amb traducció de Miquel Izquierdo. Em va salvar un cap de setmana de confinament d'aquest tètric i merdós 2020.

Heu vist la pel·li Els germans Sisters? I Els caçafantasmes? Doncs és com si els dos pistolers de la primera fossin contractats (i seduïts) per una preciosa noia índia per anar fins a un casalot aïllat, als Turons Morts d'Oregon, a liquidar un ésser sobrenatural malèfic, que viu a les coves de gel que hi ha sota l'edifici i no deixa respirar els propietaris. Western i novel·la gòtica, per tant; i també còmica. Amb capítols curts i la prosa lacònica i al·lucinada marca de la casa. "Era tan únic que va crear un culte pel seu compte", va dir d'ell Kurt Vonnegut.

Richard Brautigan va fotre's un tret als 49 anys. Va deixar una nota: "Quin caos, no?". Així va ser el seu trist final. Havia publicat nou poemaris, un recull de contes i deu novel·les. Abans, als vint anys, havia tirat una pedra contra una comissaria de policia només perquè el tanquessin i li donessin menjar. Arran d'aquest fet, van ingressar-lo en un hospital, on van diagnosticar-li depressió, esquizofrènia i paranoia i, en paraules seves, van aplicar-li "prou electroxocs per il·luminar tot un poble". Havia estat un nen no reconegut pel seu pare, i abandonat, als nou anys, per la seva mare.

Amic dels beatniks i considerat una de les icones de la contracultura nord-americana, la seva manera de narrar era anar resolent cada paràgraf, gairebé cada frase, o bé poèticament o bé còmicament, o tot alhora. I tornar-ho a fer, i tornar-hi, i tornar-hi. Incansable, lisèrgic, virtuós. Brautigan tenia solucions brillants: "No semblaven durs o dolents. Semblaven la quieta essència destil·lada d'ambdues qualitats. (...) En altres paraules, tenien tots els trumfos". El paio en sabia, vaja.

Durant un temps va viure en una colònia d'artistes de Montana, amb escriptors com Thomas McGuane i actors com Peter Fonda i Jeff Bridges, que anys després interpretaria "el Penjat" a El gran Lebowski dels Coen, personatge brautiganià per excel·lència. Com també són brautiganians, per divertits, tot i la situació, els diàlegs que Tarantino ha escrit per a alguns dels seus personatges (tan violents com donats al discurs florit). I estic pensant en John Travolta i Samuel L. Jackson a Pulp Fiction, sí; però sobretot en la mítica conversa de les albergínies, entre Christopher Walken i Dennis Hopper, a Amor a boca de canó.

A banda d'El monstre de Hawkline, en català, la resta dels seus llibres els tenim en castellà gràcies a Blackie Books, que pren el relleu d'Anagrama: Un general confederado de Big Sur, En azúcar de sandía, la genial Un detective en Babilonia i La pesca de la trucha en América, de la VO de la qual, en el seu moment, es van vendre milions d'exemplars. I això que és la més esbojarrada, original i inclassificable de les seves novel·les: la menys indicada per descobrir-lo i, alhora, la que va fer-lo "atòmicament cèlebre" (que diu Kiko Amat).

Tristament, sembla que el pes de la fama, de l'alcohol i d'altres excessos, i el fet de quedar ancorat en els efervescents anys seixanta, van anar-lo enfonsant: Brautigan va tenir un final dramàtic i sòrdid que no mereixia.

Aquí, encara el llegim. Encara el necessitem. Encara ens salva la vida. 

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Defectuós, el món, quan tanques el llibre

Un dia que parlàvem amb la Silvana Vogt –l’escriptora mestressa de Cal Llibreter– dels motius pels quals llegim, vaig dir-li que jo, sovint, llegeixo com qui fuma opi. Per desaparèixer. Per apagar-me del tot i obrir els ulls en una altra banda sent, si s’escau, algú altre, o senzillament no sent ningú, durant una bona estona. Com més llarga, millor. Mesos després llegeixo un relat autobiogràfic del napolità Erri De Luca, inclòs al volum El més i el menys (Bromera, trad. Albert Pejó), que diu que “un llibre serveix precisament per a això, per esborrar els dies”.

Ho vaig subratllar. I amb el mateix llapis, vaig posar-hi un signe d’admiració al costat. M’encanta quan, llegint, penso que ben bé així, clavat, ho hauria pogut dir jo. De fet —tanco el cercle—, ja és el que havia escrit la Silvana a la seva novel·la La mecànica de l'aigua (Edicions de 1984) i que, en el seu moment, també vaig subratllar: “—Què trobes en ell que no trobis en altres escriptors? –A mi.”

Sobre això de necessitar la lectura com qui busca aire, com un acte rabiós de supervivència, un altre fragment brillant del mateix recull d’Erri De Luca: “Si llegir és una malaltia, es contreu a partir dels altres i es transmet. És una malaltia infecciosa, però no defectuosa. Defectuós ho és el món, quan tanques el llibre”.

Per la seva prosa clara, de frases rodones i rotundes (la senzillesa i la potència de la fórmula “subjecte + verb + predicat”), i per la seva militància d’esquerres de pedra picada, i de barricada, si fa falta, De Luca em recorda Natalia Ginzburg. D’aquesta autora, n’he regalat moltes vegades La ciutat i la casa (Club Editor, trad. Meritxell Cucurella-Jorba), meravellosa i dura novel·la epistolar: “Sé prou bé que en comptes de cartes prefereixes el telèfon. Jo, al revés”.

Però ara pensava en Les petites virtuts (Àtic dels Llibres, trad. Elena Rodríguez), on Ginzburg deia: “Aquest ofici [escriure] és un amo, un amo capaç de fuetejar-nos fins que surt sang (...). Es nodreix de nosaltres i creix en nosaltres”. Una manera com una altra de justificar la vocació. A El més i el menys, De Luca ho ventila afirmant: “Si hi hagués hagut armes penjades a la paret, m’hauria fet caçador. Però hi havia llibres, apilats fins al sostre”; i amb aquesta imatge: “Vaig començar a escriure per forçar les parets que tenia al voltant. I les parets cedien”.

Cadascú, els seus motius. A Devoción (Lumen, trad. Ana Mata Buil), Patti Smith diu que escrivim “perquè no podem limitar-nos a viure”, i Leila Guerriero, que és “perquè sentim l’impuls insolent, i al mateix temps incontenible, de replicar el virus implantat —en nosaltres— pels llibres que hem llegit” (Zona de obras, Círculo de Tiza). Aquí, ja ho sabeu, som de celebrar llibres, de devorar-los, i sempre que en tanquem un és per obrir-ne un altre. ¿Però aleshores de què va, aquesta columna, de per què llegim o de per què escrivim?, em diu una amiga. Va de necessitar-ho.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

FOTO d'Erri De Luca BY Rosdiana Ciaravolo.