UN DISPARO, de Lee Child. Jack Reacher i franctiradors

“Un disparo, una muerte. Aquel era el credo del francotirador. Para lograrlo se requería control, sangre fría y calma. Tomó aire, lo expulsó. Se sintió relajado. Se sintió como en casa (...) La gente salía y caminaba de derecha a izquierda, justo frente a él. Se apiñaban en fila para cruzar el estrecho pasillo situado entre los dos muros junto al estanque. Como patos en una galería de caza. Uno detrás de otro”.

A les cinc de la tarda d’un divendres, un franctirador ocult a la segona planta d’un pàrking d’Indianapolis mata cinc persones que caminen per una concorreguda plaça. Sis trets, cinc morts, en menys de deu segons. Comesa l’atrocitat, l’assassí es fa fonedís. La policia indaga a fons fins que, aquella mateixa nit, detenen un home. Tot apunta que es tracta del tirador. Però les coses, com deia Jim Thompson, no són mai el que semblen. De fet, el detingut només diu que “s’equivoquen d’home”, i que li portin en Jack Reacher.

Així comença Un disparo (RBA, Serie Negra, 2005), magistral i frenètic thriller de 429 pàgines (traduïdes al castellà per María Fernández Gutiérrez). Un misteri amb diverses capes i girs, violència, acció i ritme, i una primera part per emmarcar, si us interessa la figura i la mística d’aquests excel·lents tiradors solitaris. Es nota que a Lee Child (Coventry, 1954) l’apassionen; i no és l’únic. 

Escrivint, Child és dur i expeditiu com el protagonista de les seves novel·les, en Jack Reacher, un ex policia militar de gairebé dos metres, rude però intel·ligent, que es dedica a vagarejar pel món cercant la pau, i que no dubta a utilitzar la força quan la situació ho demana. I com Reacher, Child no està per hòsties: el ritme que imprimeix a la narració és imparable, pam-pam-pam, si busqueu una història ben travada i ben musculada, la tindreu. 

Format com a guionista de televisió, la prosa d’aquest anglès resident a Nova York és molt visual, amb descripcions acurades, tant dels escenaris com de les accions dels personatges. Lee Child escriu amb fúria i ofici trames amb moltes sorpreses, i una mica d’humor, la ironia necessària per fer més digerible la violència que impregna la saga protagonitzada per aquesta mena de ronin o cowboy vagabund i modern, que encara conserva la contundència i l’astúcia del seu passat com a investigador militar. 

Llegida Un disparo, ja puc encarar Personal (RBA, 2014), Premi RBA de Novela Negra 2014, amb què Child va endur-se 125.000 euros, i la vuitena edició del guardó. Una novel·la, per cert, que també compta amb un franctirador i amb l’indispensable Jack Reacher.

Jo Nesbo visita Barcelona amb EL LLEOPARD

Jo Nesbo (Oslo, 1959) no s’oblida dels referents. El primer, Jim Thompson: “va inventar-se el psicòpata, i va escriure American Psycho trenta anys abans que l’escrigués Bret Easton Ellis”, deia l'escriptor noruec, ahir al vespre, en una xerrada amb Lorenzo Silva i una legió de lectors, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Presentava l’últim títol traduït de la sèrie de l’inspector de la Policia d’Olso Harry Hole: El lleopard (Proa, en català; Roja y Negra, en castellà).

També reivindica les atmosferes de l’obra de Frank Miller i la “tècnica” de Henrik Ibsen: “aquella manera que tenia de començar una història quan tot semblava, només ho semblava, tranquil, però els conflictes eren a punt d’esclatar”. I el cinema dels Scorsese, Ford Coppola i De Palma dels setanta. Tot això i molt més, literatura, cinema i música (Bukowski, Robert Altman, The Clash, etcètera...), bull en l’imaginari d’aquest mestre del thriller que ha venut ja més de 23 milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món, traduïts a moltíssimes llengües (la “veu catalana”, la Laia Font). 

Jo Nesbo a la biblioteca Jaume Fuster / Foto: Aurèlia Manils

Estrella de rock

Tot ell foscor: texans pitillo negres, botes punxegudes negres, samarreta negra, americana negra i cinturó negre amb sivella brillant. Ros, i ulls clars. Vesteix com una estrella de rock. Perquè ho és. Músic, compositor, cantant i lletrista. I també novel·lista, poeta, assagista, i escalador i ex futbolista i ex militar i ex agent de borsa... I talentós: va bastir l’esquelet de la primera aventura d'en Harry Hole el 1997 en un vol d’Oslo a Sidney, diu. I va enllestir el llibre, poc més de quatre-centes pàgines, en les cinc setmanes que va ser en aquella terra llunyana... on, precisament, investigaria Hole el seu primer cas amb assassí en sèrie. Allò era El ratpenat (la primera de la sèrie, d’imminent publicació a casa nostra, que vam començar per la tercera, El pit-roig). Ara porta ja deu novel·les, sis traduïdes al català. 

Pura terra cremada

El desenllaç de l’anterior, El ninot de neu, va ser devastador. Però Nesbo no té sostre, i El lleopard és pura terra cremada. El paisatge personal d’en Harry Hole, físic i sentimental, comença molt tocat... i quedarà arrasat. Fins aquí el que us puc –i us penso– revelar de la trama. Busqueu-ne el resum a la contraportada o, encara millor, entreu-hi i llegiu-la verges. La patireu, la gaudireu, hi quedareu atrapats.

Harry Hole és l’arquetip de detectiu addicte a l’alcohol, un paio corpulent i rude, maldestre i fred però vulnerable al cap i a la fi, i condemnat a fer molt bé la seva feina (massa sovint, l’únic que li queda). És arquetípic, sí, però també respira, i sent: el millor de Nesbo no són els casos enrevessats (que mira que ho són, i sempre quadren al final), ni l’acció trepidant (que també), ni els girs inesperats, les trames addictives, els secundaris de luxe i els dolents esfereïdors (que sí, sí, sí i sí): el millor és que els personatges estan tan ben retratats que semblen reals... que pateixes amb ells, i per ells. Que senzill que sembla quan ho fa Nesbo, i això que és el més difícil quan s'escriu: bastir un món possible, i personatges creïbles amb qui empatitzi el lector. 

“La Policia d'Oslo té una sala de reunions Harry Hole; els agrada el personatge, no tant el seu alcoholisme”, explicava ahir l’autor. Anècdotes a banda: els seguidors de la saga seguim les passes d’en Harry com si fos algú a qui realment coneixem, un amic policia d’Oslo. 

“Jo escric novel·les negres”

Preguntat per Silva sobre la versemblança dels sofisticats i despietats assassins en sèrie que gairebé sempre col·loca a les seves trames, a la pacífica capital noruega, Nesbo no va tenir problemes a afirmar: “Jo escric novel·les negres, no intento fer reportatges ni reflectir les estadístiques de criminalitat de la ciutat”. I a molts ens va semblar una bona resposta. Que les històries siguin creïbles no vol dir que hagin de ser un mirall de la societat on s’emmarquen. 

Ahir, a la xerrada, vaig coincidir amb la traductora Aurèlia Manils, en el temps, en l’espai i en la passió absoluta pel noruec. I en som uns quants més, ¿oi, Laia, Àngels, Anna, Marta, Aramys...? Doncs això, si encara no ho heu fet, regaleu-vos un Nesbo, conegueu en Harry, i assumiu-ne les conseqüències.

*MOLTES GRÀCIES, Aurèlia Manils, per les fotos. 
(I gràcies a la dona -no sé qui ets, ho sento- que me la va fer amb l'autor.)

Aquí, amb en Nesbo. Fan total.  

Ressenya de 1.280 ÀNIMES, de Jim Thompson. Un narrador grandiós al servei d’un psicòpata vestit de xèrif

No es pot condensar més mala llet, violència i domini de l’ofici narratiu en 170 pàgines, com va fer Jim Thompson a 1.280 ànimes. (publicada el 1964). Fa temps que vaig veure Atracament perfecte i Camins de glòria (guions seus, portats al cinema per Stanley Kubrick) però encara no l’havia llegit mai. Una mancança que he solucionat amb la que diuen que és “la seva millor obra”, cosa que no puc corroborar, perquè és la primera que devoro, però us asseguro que no serà l’última.

1.280 ànimes (La Cua de Palla, 1988 / RBA, 2011) és una novel·la exemplar per l’economia de recursos amb què l’autor basteix una ficció rodona amb un protagonista tan cabronàs com inoblidable, el xèrif Nick Corey. Un funcionari corrupte i gandul, adulador i psicòtic, extremadament intel·ligent i perillós, que té enganyats tots els habitants de Pottsville. 

“Hi ha trenta-dues maneres d'escriure una història, i jo les he fet servir totes, però només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”, va dir Jim Thompson (1906-1977). I aquest és precisament el principi que regeix la novel·la: el xèrif Corey no és el que sembla. És un fill de la gran puta, egoista, mentider, manipulador, violent i sense escrúpols, tot i semblar, o voler aparentar, el contrari: servicial, bon cristià, treballador i home de bé. 

El seu únic interès és mantenir la feina, ser reelegit. I per sortir-se’n farà tot el que estigui al seu abast. Desplegarà tota la intel·ligència i la brutalitat de què és capaç. La seva principal arma –quan no fot mà directament de l’escopeta o el revòlver– són els rumors i les mentides, la millor manera de construir-se una coartada a mida. Sembrar la llavor del dubte, suggerint més que no pas dient, i, després, esperar que la gent parli, que ja se sap, en un poble petit... Deixar que el rumor s’escampi com un virus. I que li faci la feina. 

“Jo només m’estimava a mi mateix i estava disposat a fer el que fos. I què cony, que havia de continuar mentint, estafant, bevent whisky, tirant-me les dones i anant a l’església els diumenges amb tota la gent respectable”, diu en cert moment, aquest xèrif, expert en aconseguir que els altres facin el que ell vulgui i encara es pensin que ha sigut idea d'ells.

Diuen que Thompson volia retratar la hipocresia, la venalitat i la perversitat de la societat en què va escriure aquesta cruel novel·la negra (els Estats Units dels seixanta), i és possible. En qualsevol cas, jo només puc parlar del que he llegit, i no de les intencions que pogués tenir l’home. Amb una fredor paorosa, però amb pèls i senyals, 1.280 ànimes mostra fins on serà capaç d’arribar aquest assassí disfressat de funcionari tòtil per mantenir la seva posició acomodada.

Narrada en primera persona i amb un to volgudament oral (de complicitat entre el narrador i el lector) Thompson, com qui no vol, va fent-nos partícips dels pensaments i les accions del protagonista (que no ens vol convèncer de res, ens ho explica, i punt). I ho fa sense floritures. Thompson no presumeix de refinat. El que m’he trobat és una prosa d’allò més funcional i polida. I ofici, ja ho he dit. La seva manera de narrar et va calant: pluja fina i insistent, una trama molt ben pensada i un ritme que no decau en cap moment. Capta el teu interès de mica en mica, fins que hi caus de quatre grapes. Però si fins i tot t'arriba a caure simpàtic l'assassí, hòstia.

He descobert (més val tard que mai) un narrador grandiós. El seu estil aparentment transparent i senzill guanya força frase a frase, pàgina a pàgina, revés a revés a un lector bocabadat. Sense garlandes, doncs, però sense recular ni un centímetre, de dret al seu objectiu, així actua el cabronàs del protagonista, i així fa Thompson que el paio ens vagi descabdellant la seva història i la de la resta d’habitants d’aquesta petita comunitat nord-americana inventada i racista de principis del segle XX. 

Qui vulgui trama psicològica i crítica social, la tindrà. Un sàdic que no oblidarem mai, i una violenta novel·la negra, també. Fins i tot un sentit de l'humor molt particular, fruit del pessimisme per la condició humana, em temo. Genial.

I qui, com jo, no conegués encara l’autor... en fi, no serà l’últim que en llegiré, ja hi podeu pujar de peus. La següent que tinc a la pila és Aquí y ahora, el seu debut literari, amb molts elements autobiogràfics. Que, pel què he pogut llegir, no es pot dir que tingués una vida fàcil, el vell Jim, ni el reconeixement que hagués merescut la seva obra (una trentena de novel·les, guions, relats...). Una bèstia. Un mestre.