Microrelats del setge (1714-2014), a 'La bona confitura'

Sumar ficcions per recordar un fet històric. Recrear a cop de microrelat el setge de 1714, tres-cents anys després. Aquesta era la idea que van tenir l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola, per retre un “modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona”. Per aquest motiu, van demanar a 31 escriptors (17 dones i 14 homes: 17/14) que escrivíssim un microrelat (de no més de 171 paraules, i no més de 4 per al títol: 171/4) inspirat en el setge que va patir la ciutat.

Entre les veus convocades, hi destacaven, entre d'altres, Andreu Martín, Núria Cadenes, Sebastià Bennasar, Elisenda Roca, Jordi Cervera, Bel Olid, Lluís Llort, Blanca Busquets, Antoni Munné-Jordà o els mateixos Jordi de Manuel, Jordi Masó i Anna Maria Villalonga, i un servidor. Des del dia 1 de setembre fins a l’11, els han anat publicant al blog ‘La bona confitura’, que gestiona Jordi Masó. El microrelat que segueix va ser la meva contribució a la causa. Us convido també a que llegiu la resta de microrelats, a 'La bona confitura'. 

---------------------------------------------------------

ARA HAS DE SORTIR?

Un microrelat de Jordi Benavente

–Ara has de sortir? –burxà ella, amarga, els ulls com dos traus. Ell s’aturà al llindar, sense mirar-la, la porta oberta. Hauria volgut dir-li que sí, i que prou que ho saps on vaig, que la Coronela ens necessita per defensar el baluard, que la ciutat perilla, que ho faig per tu i pel menut. El menut era un bebè raquític tossint dins del bressol. Però en comptes de dir tot això, callà, i marxà, sec i sorrut, tancant la porta de cop. L’objectiu del setge que patia la capital era just aquest: escurar-los el calaix del pa i les esperances, tibar-los el caràcter fins al límit, trencar-los. I ell no ho sabia que aquell mateix matí, mentre seria a la muralla, una bola de canó entraria netament per la finestra de casa i li ensorraria la vida. En canvi ella, que sempre havia sigut una mica bruixa, sí que pressentia que potser no tindrien més dies per dir-se allò que importa; però no trobà més paraules que aquell retret.

---------------------------------------------------------

GALCERAN, L’HEROI DE LA GUERRA NEGRA, de Jaume Cabré

“El teu germà anava a recollir llenya i te l’has trobat amb l’esquena feta una nafra i les mosques xuclant-li la sang”. Galceran, l'heroi de la guerra negra (Laia, 1978; Proa, 1990) és una història de venjança, poètica i violenta, de poc més de vuitanta pàgines de pura acció, amb què Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de 1977, narrant la tràgica història del bandoler Jaume Galceran, el Queraltó dels Rasos.

Situada a la Catalunya de mitjan segle XIX (durant la segona carlinada) Galceran, l'heroi de la guerra negra és la segona novel·la que publicà Cabré. Abans havien aparegut els llibres de narracions Faules de mal desar (1974) i Toquen a morts (1977), i la novel·la coral Carn d’olla (1978). Però l’autor de Jo confesso començava ja a tenir esmoladíssim el seu estil característic: curós amb la llengua, la musicalitat de les paraules, el ritme de les frases; èpic i negre i, si cal, explícit...

"Callaven. Els unglots del cavall ressonaven en aquell retall de bosc rocós, com si la roca fos la pell tibant d'un tambor sinistre. Sobtadament, en Jaume Galceran trencà el silenci”

...i també la fusió entre diàlegs i acció, segons el moment, un recurs que ja emprava Mercè Rodoreda, entre d'altres, i que Cabré, admirador de la barcelonina, també ha fet marca de la casa:

“Na Galcerana sortia ara a l’enllosat i mirava el seu fill com s’allunyava. Cridà Jaume, fill, amb veu dèbil, i Galceran, no te’n vagis, amb veu afònica i inútil, que l’altre ja no la podia sentir (...) Una llagrimota xorca regalimà per la galta rebregada de la vella. No s’amoinà a eixugar-la”

Qui busqui recreació de la vida a les muntanyes, sempre emboscats i amb l’arma a punt dels saltabardisses mítics, la trobarà; qui cerqui una història de violència com si d’una Collita roja o un Acorralat a les Guilleries es tractés, també la tindrà; Galceran, l'heroi de la guerra negra és tota això, i més, servit en capítols curts, de ritme picat que, per força, no decau mai, amb combats cos a cos, emboscades i tretes de tota mena, traïcions i sang, molta sang.

“(...) i en Mitjagalta inflava el pit i deia està bé, ‪‎Galceran, m'has buscat i ja m'has trobat: quan vulguis, i tots dos homes treien de la faixa un ganivetot descomunal (...) i els dos oponents es miraven amb odi descosit i fitaven els moviments felins de l’adversari”

Ja sabeu que aquest 2014 estic fent el meu particular “Any Cabré”, llegint -gaudint, subratllant- tots els llibres (novel·les, assaigs, relats) de l’autor de Les veus del Pamano que puc. Ara que he passat uns dies al Berguedà, a la falda del Pedraforca, era el moment ideal per a aquesta novel·la curta genial i, malgrat la sagnant coreografia de mort que ofereix, antibel·licista:

“Ja no sé fer de pagès, creu-me: és massa sang per tornar a agafar l’aixada com no sigui per encertar-la al cap d’un traïdor”

Llegiu-la, si trobeu el moment. Té escenes memorables, de pel·lícula d’aventures, recreació històrica, violència i frases i paràgrafs per emmarcar, d’aquesta prosa rodona, vibrant i punyent de l’autor del Viatge d’hivern.

'MARTORELL NEGRE. Un mort i moltes preguntes', una novel·la de no ficció de Jordi Benavente

-----------NOTA DE PREMSA-----------

Títol: Martorell negre. Un mort i moltes preguntes

Autor: Jordi Benavente

Editorial: Curbet Edicions
Data de publicacio: Abril de 2014

Pàgines: 120

Gènere: novel·la de no ficció / reportatge periodístic

El periodista Jordi Benavente (Martorell, 1980) publica Martorell negre. Un mort i moltes preguntes, una novel·la de no ficció de 120 pàgines sobre la mort d’un indigent ebri, al calabós municipal del poble, una nit del desembre de 1976, i les circumstàncies que van envoltar el succés. “Tot va començar quan va caure’m a les mans l’informe policial del cas, incomplet i ple d’interrogants, que duia trenta anys oblidat en un racó de l’arxiu local”, diu l’autor, per a qui les “moltes preguntes” del subtítol (Qui era aquest sense sostre? Com va morir exactament? Per què?) van ser el motor de la recerca.

“Sobre la muerte por asfixia en el Depósito Municipal de Don Cristóbal Rubio García”, era el títol de l'informe. “No vaig poder evitar obrir la carpeta, i, un cop oberta, no vaig poder evitar abocar-m’hi: la paraula 'muerte' va clavar-se’m al paladar com un ham esmoladíssim, i va tirar de mi cap a la foscor d’aquells temps, l’any 76, al poble, els inicis de la transició, el difícil pas de la dictadura franquista a la fràgil democràcia i, tancant el focus, el succés pur i dur: un home que va morir sol i d’una manera horrible”.

Fruit d'una investigació periodística i narrat amb tècniques literàries, Martorell negre. Un mort i moltes preguntes va rebre el Premi Vila de Martorell 2013 a la millor obra de prosa. Híbrid entre el reportatge i la novel·la negra, crònica de successos i retrat del Martorell dels setanta, per al qual Benavente ha accedit a expedients judicials, informes policials i articles de premsa de l'època, i ha entrevistat diverses persones (policies, polítics, periodistes, historiadors, activistes i funcionaris) relacionades amb el cas.

Martorell negre. Un mort i moltes preguntes arrenca amb l’incendi que va provocar la mort per asfixia del sense sostre tancat al calabós, però, alhora, també fa desfilar davant del lector el policia local que va trobar-se el cadàver, l’alcalde franquista de l’època i els joves activistes que publicaven la revista d’informació local, Solc, emparada per la parròquia i oposada al butlletí oficial del consistori, així com d’altres funcionaris en actiu quan va tenir lloc el succés. 

Jordi Benavente ha publicat als diaris Público, El Punt, Avui i Ara. És autor dels llibres La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012) i Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013), i, amb Andreu González Castro, del recull d’entrevistes DO Martorell (2013). Ha guanyat diversos certàmens literaris locals amb els seus relats. ‘Paios durs’ va ser finalista del Premi Núvol de Contes 2013. El seu blog és martorellnegre.blogspot.com.es
--------------------------------

“Som un policia jubilat i un periodista addicte a la crònica negra, en un replà, on qualsevol pot sentir-nos, revivint una mort violenta que va tenir lloc fa trenta-sis anys. Però sentint-lo, sembla com si hagués passat ahir”

--------------------------------

*El llibre es pot adquirir a la llibreria ESPAI LITERARI (ON-LINE) o al CELLER D'EN XAVI de Martorell (c/ Mur, 88). 

*Crítica del llibre al diari El Punt Avui, per Lluís Llort.
*Crítica del llibre, al blog 'A l'ombra del crim' de l'Anna Maria Villalonga.
*Ressenya del llibre, al blog 'Donde Acaba el Infinito' de l'Alexander Páez.
*Fitxa del llibre a Goodreads.

Podeu LLEGIR LES PRIMERES LÍNIES del llibre, aquí.

'La vall de la matança' de Josep Masanés, o si Cormac McCarthy i Quentin Tarantino escriguessin una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola

"Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se'l menjaven", escriu Josep Masanés (Barcelona, 1967) sobre un pobre paio que torturen al principi del llibre.  

Que algú li passi un exemplar de La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) a Quentin Tarantino. L'autor de Pulp Fiction podria adaptar la primera novel·la de Masanés com una mena Maleïts bastards ambientada a la Guerra Civil espanyola. Director i escriptor comparteixen el gust per la violència explícita com a motor narratiu. A La vall de la matança, aquest llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona dóna una visió descarnada i punyent del conflicte que no pot deixar indiferent ningú, alhora que fa gala d'una prosa crua i directe, que recorda l'estil de l'escriptor nord-americà Cormac McCarthy.

Soldats i oficials del dos bàndols; religiosos, polítics i refugiats; falangistes i anarquistes; terratinents i burgesos. Tots formen part de la galeria de personatges d'aquesta obra coral i brutal, que Masanés narra en una freda i esfereïdora tercera persona. I sense estalviar escenes d'una cruesa extrema. Tortures, violacions, bombardejos, assassinats, delacions, venjances. El XXIX Premi de Narrativa Ribera d'Ebre no és apte per a estómacs sensibles.

I enmig de la voràgine, el capità Creus, el sotstinent Ciurana i la seva tropa, escollits per mirar de dur a terme una missió suïcida però crucial que els obliga a creuar les línies enemigues. El lector seguirà astorat les peripècies d’aquest grup salvatge sense abandonar la resta d’escenaris. La vall de la matança està estructurada en desenes de microcapítols que fan saltar l'acció d’un lloc a un altre. El camp, la ciutat, el front de batalla, la rereguarda. I l’horror és pertot.

Ja és a la venda VICTUS, la controvertida i esperada nova novel·la d’Albert Sánchez Piñol: el setge de Barcelona de 1714, “la tragèdia perfecta”, en castellà

No només som de commemorar derrotes èpiques, els catalans. També som de documentar-les fins a cremar-nos les celles, passar els fets històrics de marres pel sedàs de la ficció i convertir-los en esperats (i, en aquest cas, controvertits) èxits editorials. És el que ha fet l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) amb Victus, Barcelona 1714 (La Campana, 2012), una novel·la escrita en castellà amb què narra la Guerra de Successió i el setge de Barcelona de 1714, a través dels ulls de Martí Zuviría, un jove enginyer.

El fet que l’autor de La pell freda (exitosa primera novel·la, publicada el 2002 i traduïda a 37 llengües) s’hagi passat al castellà va provocar cert rebombori, quan es va saber, a principis d’estiu. Un llibre sobre el 1714, parit per un català, des del punt de vista catalanista, escrit en la llengua dels vencedors. Sánchez Piñol (que fins ara només havia escrit i publicat en català) va al·legar “els factors irracionals de la creativitat”.

“No tinc respostes, més enllà dels factors irracionals de la creativitat”, repetia a la presentació de la novel·la, a la seu de l’editorial La Campana, el migdia del dimarts 9 d’octubre de 2012. “Un creador s’ha de deixar anar, no pots combatre l’irracional o perdríem la riquesa de la creativitat. Duia més de 100 pàgines en català però no funcionava. I no sé per què! Canviar d’idioma va donar-me una distància necessària per explicar els fets”, deia l'escriptor.

Sang, pólvora i el secret de les fortificacions
De jovenet, el protagonista, Martí Zuviría, aprèn l’art de la fortificació i el setge de ciutats de l’eminent arquitecte militar francès, el marquès de Vauban. Més tard, el destí el durà a haver de fortificar, primer, i expugnar, després, la seva pròpia ciutat, Barcelona. Zuviría és un personatge històric “poc conegut, que m’ha donat marge per jugar. És un mesquí i un covard entre herois, fins que el torrent humà el porta a defensar la seva ciutat”, explicava l’autor de La Pell freda.

El resultat és aquesta monumental novel·la de 600 pàgines, per a la qual l’escriptor ha estat “més de deu anys” documentant-se. “Com a narrador, la documentació existent suposa un immens capital simbòlic amb tots els elements perquè el 1714 sigui la tragèdia perfecta: és la història d’un poble decidit a resistir contra l’ira de dos tirans, l’espanyol i el francès”, diu. “Dono la visió popular, és la història dels de sota explicada des de sota. La Guerra de Successió des de la perspectiva catalana”.

Jordi Benavente amb Albert Sánchez Piñol.

El 1714 és el nostre Far West
Sánchez Piñol insisteix que els papers consultats tenien tal intensitat dramàtica que, en molts casos, només li ha calgut “arrossegar i polir”. I on no hi arribaven els fets, hi arribava la imaginació. “Els buits de la Història són l’infern per als historiadors, però el paradís per als narradors”, diu l’escriptor, per a qui “el 1714 hauria de ser un gènere literari a part, perquè va ser molt polièdric: cada generació l’hauria de reinterpretar des del seu punt de vista. És el Far West dels catalans”.

Per a l’editora de La Campana, Isabel Martí, Sánchez Piñol és “un narrador amb una imaginació prodigiosa, que passa per la literatura com qui xiula”, amb un llenguatge “gamberro i modern” que no resta profunditat a les seves obres. Martí destaca també els coneixements històrics de l’autor, que transmet amb “rigor de notari”, així com la perspectiva d’antropòleg i divulgador amb sentit de l’humor, “sense oblidar la tragèdia i l’èpica del drama nacional”. Josep Maria Espinàs, que també era present a la roda de premsa, assegurava que Victus és una de les novel·les “més impressionants i ben documentades que he llegit mai”.

Setembre de 2012: un gir narratiu de la Història
En la conjuntura política actual, condicionada per la gran manifestació independentista del passat Onze de Setembre, els llibres de ficció i no-ficció sobre la desfeta nacional i l’independentisme proliferen. Sánchez Piñol descriu el moment com “un gir narratiu de la Història”, i afegeix que “amb el 1714, els borbons van imposar la seva visió monàrquica i centralista però no van resoldre res, i així estem”.

El catedràtic d’Història Moderna, Joaquim Albareda destacava a la presentació “l’impressionant rigor històric de Victus, més enllà dels mites i la visió romàtica” acostumada. Segons l’historiador, “s’agraeix la tasca divulgativa d’aquesta novel·la, molt vinclada a la realitat i amb interessants reflexions de caire antropològic”.

“El llibre d'Albert Sánchez Piñol és un huracà d’aire fresc, una visió des de baix, irreverent, iconoclasta en el millor sentit de la paraula. Victus no desmunta el nostre principal mite nacional; el refà encara més potent, més vibrant, més proper que en la versió canònica (...) He devorat el text amb el mateix delit i la mateixa satisfacció amb què, de jove, devorava les novel·les històriques clàssiques, de Dumas a Hugo”, sosté Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels primers lectors d'aquesta novel·la, que surt a la venda el 10 d'octubre.

Un imaginari molt cinematogràfic
Albert Sánchez Piñol ha publicat fins ara l’assaig Pallassos i monstres, les novel·les La pell freda (que està sent adaptada al cinema) i Pandora al Congo, i els reculls de relats Les edats d’or i Tretze tristos tràngols. Els drets de Victus s’han venut ja a la productora Brutal Media.

‘22/11/63’ d’Stephen King, o la troballa d’un túnel del temps a través del qual es podria evitar l’assassinat de JFK i canviar la història

Resulta que Al Templeton té un túnel del temps (una mena de “forat de cuc”) al rebost de la seva hamburgueseria. Unes escales invisibles que duen al passat; concretament a les 11.58h del matí del 9 de setembre de 1958. “Era una época muy diferente, Jake. Puedes leer acerca de ella en los libros de historia, pero no la comprenderás del todo hasta que hayas vivido allí una temporada”.

Aquesta és la premissa que utilitza l’escriptor nord-americà Stephen King (Portland, Maine, 1947) per bastir la trama de la seva darrera novel.la, 22/11/63 (Plaza & Janés, 2012), un totxo de 859 pàgines amb què el mestre del terror ret homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imagina què passaria si algú fes servir aquesta escletxa temporal per alterar el passat i canviar la història, evitant que Oswald mati el president Kennedy.

Al principi, Templeton utilitza aquest “cau de conill” màgic, només per anar i tornar del passat, a comprar carn per al seu restaurant a preu dels anys cinquanta i a guanyar-se un sobresou, apostant sobre segur en alguns esdeveniments esportius... Fins que conclou que potser hi ha “un motiu superior” pel qual s’ha trobat aquest túnel del temps. Malalt de càncer de pulmó, Templeton comparteix el secret amb el seu amic Jake Epping, professor de llengua a l’institut del poble. I, finalment, és Epping qui accepta la missió de travessar la porta que duu a 1958... i, entre d'altres coses, mirar d’evitar l’assassinat de JFK, el 1963.

Una vegada més, King demostra que és capaç d’ensarronar-nos amb les històries més fantàstiques, gràcies a la seva capacitat de construir personatges que resulten creïbles, fins i tot en les circumstàncies més inversemblants. “En els seus millors moments, fa que l’impossible sembli possible”, diu un crític de The National. “La premissa podria semblar estranya, però de la mà d’Stephen King funciona perfectament”, diuen a Book Review.

Aquest expert narrador ha publicat ja més de cinquanta llibres (ficció, assaig, terror, misteri, fantasia), entre els que destaquen clàssics contemporanis com It (a què fa referència 22/11/63, quan Epping viatja a la terrorífica Derry de finals dels anys 50 i hi coneix algun dels nanos que van enfrontar-se al pallasso malèfic) , Carrie, Misery, Un saco de huesos, Apocalipsis, Cujo, El resplandor, Mientras escribo o la saga de La Torre Oscura, entre d’altres. En aquesta nova aventura, King mescla el mite dels viatges en el temps amb un transcendental episodi històric, i el resultat és... Bé, llegiu la novel.la i ja m’ho direu.

“¿Se puede cambiar el pasado? No me preocupaban las consecuencias, al menos en un primer momento, sino sólo si podría hacerse o no”. (22/11/63 – Stephen King)

**********Afegit (octubre, 2014): Warner Bros i Bad Robot (J. J. Abrams) projecten una sèrie de TV basada en 22/11/63, segons Entertainment Weekly.**********

El 'Bon cop de falç!' de l'Andreu González, novel.la històrica amb molta acció, ambientada a la Catalunya de mitjan segle XVII

El poeta, narrador i director de L’Informador de Martorell, Andreu González, i l’enginyer tècnic elèctric i escriptor Ramon Gasch van presentar la seva novel.la Bon Cop de Falç! (Columna, 2011), últim Premi Nèstor Luján de Novel.la Històrica, en un acte conduït per la professora de català Pilar Urballa, que va tenir lloc el passat dijous 15 de desembre al Centre Cultural de Martorell.

Bon cop de falç! és una novel.la històrica amb molta acció, ambientada a la Catalunya de mitjan segle XVII, en plena Guerra dels Segadors. En aquest context bèl.lic, els del mas de can Martí es veuen forçats a allotjar uns soldats espanyols, et que desencadenarà la tragèdia. González i Gasch han escrit una història de venjança protagonitzada pel jove hereu del mas, en Joan Martí, a qui els homes del rei de Castella li maten la promesa, li maltracten la família i li cremen la masia.

De la mà d’aquest jove, que haurà de fugir per salvar la pell, i acabarà creant una milícia de valents i supervivents com ell, els autors ens endinsen, com qui no vol, en un importantíssim capítol del nostre passat. Tot plegat, amb un ritme trepidant i una destacable reconstrucció històrica... que podria il.luminar (o fins i tot encendre) el present: “Espanya i França no són la solució de Catalunya, ni aleshores ni ara. I els portuguesos, que es van aixecar en armes també en aquell moment, són una nació lliure”, resumeix González. Amb tot, l’escriptor aclareix que no pretenen fer proselitisme, i que, si volen transmetre un missatge, “és més aviat de tipus antibel.licista i contra els tripijocs dels poderosos”.

Martorell de novel.la
La novel.la transcorre en diversos indrets de la geografia catalana, entre els què destaquen Barcelona, Cambrils i Martorell, on hi té lloc un episodi bèl.lic pel qual els autors van submergir-se en diverses obres de l’historiador martorellenc Isidre Clopas. “A més, viure aquí va facilitar-me visualitzar millor les operacions militars, ja que rius, serres i valls són noms i paisatges coneguts”, explica González.

Bon cop de falç! és la primera col.laboració entre els dos escriptors, però sembla que podria no ser l’última: “Si els lectors ens fan confiança, crearem una sèrie de novel.les ambientades en aquella època tan apassionant com poc coneguda. En Joan Martí i altres personatges de la novel.la es podrien convertir en un Alatriste a la catalana, una visió alternativa a la centrípeta que proposa des de la ficció Pérez- Reverte”, diu el narrador.

Inquiet, virtuós i prolífic, Andreu González (L’Hospitalet de Llobregat, 1974) ha publicat diversos llibres de poesia, com ara Currículum vítae (2002), Obra nueva (2004), Retablo de Nueva York (2005), Epigrames del Mas d’en Gall (2007) i Maniobras diversivas (2008); el volum de contes Safata d’entrada (2009) i, més recentment, els èxits editorials 100 motius per ser del Barça (2010) i 100 moments estel.lars del Barça (2011).

Ramon Gasch (Santa Maria de Palautordera, 1950) ha publicat manuals tècnics i un llibre de vivències de la seva professió; un recull de contes i les novel.les D’un temps sense esperança (2004) i Núvol negre (2008).

L’acte va comptar també amb la lectura dramatitzada d’un fragment de la novel.la, a càrrec de la companyia teatral martorellenca TIM Teatre.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1478, del desembre de 2011.

'La mala dona' que va consagrar Marc Pastor entre els millors del gènere negre català

La galeria de personatges que desplega Marc Pastor a La mala dona (La Magrana, Premi Crims de Tinta, 2008) és aclaparadora. Lladregots, buscavides, polítics, científics, prostitutes, policies, criminals, funcionaris, puteros, anarquistes, estafadors, pederastes, il·lusionistes i un llarg etcètera de secundaris de luxe de la Barcelona de la primera dècada del segle XX.

Però el que realment fascina de la novel·la és el narrador (omniscient i omnipotent, per motius obvis) que va triar l’autor: la Mort. En alguns moments, Pastor la utilitza com un personatge més, però molt especial. Un personatge camaleònic i poderosíssim, i alhora contingut, que descapdella la trama a poc a poc, la va desplegant pàgina a pàgina, atrapant el lector com una teranyina gegant. Com més llegeixes, com més t’hi endinses, més difícil resulta escapar-ne.

La mala dona és la crònica novel·lada d’una història real i esfereïdora ocorreguda a la Barcelona dels primers anys del segle XX. El referent de carn i òssos és l'Enriqueta Martí, una dona que segrestava nens, els sagnava i els esbudellava, i després en feia pomades i infusions amb les què traficava. Coneguda com la «vampira del carrer Ponent» per les seves pràctiques abominables, el seu cas va acabar destapant tota una trama fosca de perversió de menors que esquitxava algunes personalitats de la ciutat.

Marc Pastor (Barcelona, 1977), diplomat en Criminologia i Política Criminal i integrant de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, s'ha inventat un inspector expeditiu i dur, de la vella escola, en Moisés Corvo. Ell i el seu company Juan Malsano seran els encarregats d'anar avançant en la investigació, per molt perillosa que es torni, i fins i tot quan els arriben ordres «de dalt» perquè deixin de «ficar el nas on no els demanen».

Per com dosifica la informació que va donant al lector; per algunes escenes impagables i alguns personatges, protagonistes o secundaris, rodons; pel narrador excepcional triat; per com utilitza la llengua catalana, repescant algunes expressions en desús, que reincorpora sense que grinyoli gaire el resultat final, i, en suma, pel còctel d’acció, sadisme, poesia, crueltat, història, investigació, creació i recreació de personatges; i homenatge al gènere que suposa La mala dona. Per tot plegat, valia la pena recuperar aquest títol... encara que sigui de 2008.

I també, i amb això tornem del 'flashback' al present, perquè Marc Pastor acaba de publicar una altra novel·la que mereix la nostra atenció: L’any de la plaga, –un artefacte literari encara més complex, «amb diverses capes», com diu el mateix autor–, de la què parlarem més endavant.

També podreu llegir un sorprenent relat negre d'aquest mosso escriptor a la genial antologia de la què ja vam parlar, fa unes setmanes, Crims.cat.