L’il·lustrador Oriol Malet (Martorell, 1975) diu que no dorm gaire, que ser pare i autònom té aquestes coses. Diu que a les nits consumeix cafès llargs i jazz amb auriculars, i que és quan millor treballa. Perquè tothom dorm? No és ben bé això. La Mariona, la seva filla gran, cinc anyets i la creativitat incontenible d’una artista (d’una nena) d’aquesta edat, tampoc no dorm gaire… O això diu la biografia apòcrifa amb què els Malet promocionen La Mariona i els seus monstres (la Galera, 2017), un llibre il·lustrat, sense paraules: només dibuixos acolorits i el traç imaginatiu, pur rock-and-roll, d’aquest martorellenc establert a Esparreguera. “Mira, papa, he fet un Pollock”, explica l’Oriol que de tant en tant li diu la Mariona, mostrant-li el que acaba de perpetrar amb pintura de colors a la paret de l’habitació. Això, que pertorbaria la majoria de pares, ha inspirat el primer treball en solitari de l’Oriol Malet, que fins ara només il·lustrava llibres i articles d’altres (atenció, que en aquest “només” hi cap un currículum que impressiona). A banda de treballar moltíssim, Malet també és persona; i pare de la Mariona i de la Gal·la. No dorm gaire, com dèiem.
─Són els cafès llargs, l’obligació d’acabar els encàrrecs professionals o la passió per l’ofici, el que t’ajuda a no dormir gaire i, malgrat tot, seguir viu?
─Dormo una mica. Però molt menys del que hauria de dormir. La cosa és més sagnant si tenim en compte que jo dormia molt, i que en ma vida havia fet res de nit que no fos dormir. Però és que la paternitat no em deixa gaires hores diürnes de treball continuat. I vaig descobrir que treballant de nit podia treballar 4 o 5 hores seguides sense que ningú entrés a l’estudi demanant-me que balli amb ella, sense trucades, ni correus, sense sorolls i amb quietud. Passats uns quants dies el cos se m’hi va acostumar. I ja no hi ha marxa enrere.
─Ets un dels fixos de Jot Down, Time Out, La Vanguardia… On és el teu sostre? Hi ha alguna capçalera que se’t resisteixi?
─A casa nostra, no. De fet, just abans de ser pare vaig tenir la necessitat de créixer, professionalment, i em vaig plantejar fer el salt a la pàtria del periodisme i la il·lustració periodística: Nova York. Amb la Mariona molt petita, hi vam anar una temporadeta. I hi vaig comprovar dues coses: la primera, que era més que possible acabar col·laborant amb mitjans d’allà; i la segona, que el que calia fer per aconseguir-ho no encaixava amb la meva manera d’entendre la paternitat i el sentit familiar. Les meves prioritats ja eren unes altres; així que vam tornar, i jo tan tranquil, amb la certesa que allò podia esperar i que, en canvi, hi ha altres coses que no poden… I no va implicar cap involució en la meva carrera. Fa dos anys vaig decidir intentar un altre “sostre”: treballar en el mercat de còmic francòfon, un altre dels meus somnis. Em va semblar més compatible amb una vida familiar (que augmentava, amb l’arribada de la Gal·la), per la proximitat cultural i geogràfica. I just ara signo un contracte anual per fer un àlbum de còmic periodístic amb John Carlin.
─El John Carlin del llibre sobre Mandela que Clint Eastwood va dur al cinema? Enhorabona. I de què anirà, el vostre?
──Sí, El factor humà (La Campana, 2009) és el que va adaptar l’Eastwood. El nostre projecte serà un àlbum de còmic de 100 pàgines que explica un aspecte molt interessant dels darrers dies de l’apartheid. En John converteix les seves notes i escrits sobre tot allò en un guió de còmic, i jo ho dibuixaré amb el meu estil, la meva manera de narrar gràficament, intentant ser prou personal i, alhora, que es reconeguin els personatges. És una forma de fer periodisme prou instaurada a Europa, en especial a França, que aquí encara està bastant per explotar.
─Il·lustrar en premsa és tan sols reblar el discurs de qui signa l’article o et permet certa creativitat?
─No només m’ho permet, m’hi obliga. Il·lustrar en premsa requereix molta professionalitat, si el que vols és anar més enllà de la simple decoració gràfica d’un article. La il·lustració em dona l’oportunitat d’aportar-hi alguna cosa, d’ampliar-ne el contingut, d’establir-hi un diàleg, d’emprar la capacitat immediata de la imatge per captar el lector i arrossegar-lo a la lectura. Tot això és molt poderós. Però no és fàcil. I cal molta creativitat per fer-ho amb un toc personal.
─La diferència entre il·lustrar un article o un llibre és que els terminis són més còmodes en el cas dels llibres?
─És una diferència notable, sí, però no és l’única. Els codis canvien. En premsa la significació implícita és molt més gran, hi entren en joc elements com la metàfora, el símbol, la doble lectura, l’humor. Il·lustrar opinió no té res a veure amb il·lustrar novel·la juvenil. Il·lustrar en premsa també és fer periodisme, segons com. A Time Out, per exemple, hi tinc una secció fixa on dos periodistes escriuen dues opinions contraposades sobre un mateix tema, i jo he d’expressar la tercera opinió en discòrdia, gràficament! En un llibre, en canvi, hi pots treballar coses com la seqüència o el ritme. És més reflexiu i més reposat en tots els sentits.
─Centrem-nos en La Mariona i els seus monstres. Saps si hi ha antecedents en això de bastir una obra entre pare i filla? Com ha anat? Hi tornaries?
─D’un temps ençà hi ha hagut il·lustradors que ho han fet. De diferents maneres. Però això nostre no va ser premeditat, va sortir sol, no m’ho havia proposat. Un dia havia de fer unes il·lustracions per a la premsa i vaig agafar la llibreta de la Mariona per veure què passava si barrejava els meus dibuixos amb els seus. I funcionava! I d’una forma molt potent. No era gens forçat. Si a això hi sumes la meva dèria d’hiperpare, està clar que no podia trigar a sortir-ne un llibre, de tot plegat; una petita història amb aquesta tècnica que et dic. I hi tornaria, és clar. Però tampoc ho buscaré. Només si en torno a sentir la necessitat.
─És cert que la Mariona pinta lliurement per casa? Ho aconselles?
─La Mariona pinta lliurement per tots els racons de la casa, en la mesura del possible, és a dir, amb els límits que li posem, que són molt generosos i motivadors per a ella. Però que són límits. A les parets “nues” no li deixem fer, per exemple. Tot i que com mostra el conte ho ha fet diverses vegades, d’amagat. I sí, sí, fa pintures de gran format: a terra, folrant parets, etcètera; dibuixa sense parar. Ho aconsello vivament, però no només pintar: ballar, cantar, llegir, jugar. Arriba un moment en què el nen deixa de fer aquestes coses amb la naturalitat amb què les feia els primers anys, sense estar condicionat pels codis socials. La nostra intenció és retardar aquest moment i la intensitat d’aquest xoc al màxim possible.
─Tot i el format de llibre infantil il·lustrat i tot i l’editorial especialitzada i tot i que la protagonista (i coautora) és una nena de cinc anys, no és un llibre per a nens.
─Mentre el feia no pensava en el públic objectiu. Ni nens, ni pares, ni adults no pares. I reivindico que els llibres suposadament per a nens parteixin sempre d’aquesta premissa. Com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils (n’he il·lustrat més de 40) he desenvolupat una postura molt crítica amb el tipus de contingut que generem. Des del mercat editorial creiem saber massa bé què agradarà i què no agradarà als nanos, què és i què no és adequat per a ells, i pequem de produir continguts massa políticament correctes i amb uns clixés preestablerts que van en detriment de la qualitat. En el cas de La Mariona i els seus monstresno m’he tallat ni un pèl, però alhora no he volgut ser extrem. Hi ha un humor força sarcàstic, per exemple l’homenatge a l’expressionisme abstracte. En teoria els llibres d’artista d’aquesta disciplina són el més allunyat al que se suposa que interessa als nens. Però jo no només els utilitzo de fil conductor sinó que els falto al respecte i els converteixo en monstres. I alhora els reto homenatge. Parteixo de plantejaments adults, per això dic que aquest no només és un llibre per a nens. De fet, em consta que està funcionant bé tant en llibreries infantils com en seccions d’art o llibreries sense secció infantil.
─I això de que no tingui text… És un llibre-excusa perquè fem volar la imaginació?
─Exacte. I és un llibre molt meu. L’he fet sense posar-me límits. Sóc així, jo, d’anar una mica més enllà, de rebutjar rutines, i amb certa tendència al “i per què no?”. Inicialment el llibre tenia text, però quan ja estava per entregar-lo em vaig adonar que sense text funcionava igual. S’entenia. I s’hi obrien moltes dimensions, en múltiples direccions. I em vaig imaginar la Mariona llegint-lo sola. O llegint-me’l a mi. O llegint-lo als seus amics. I un cop publicat he vist que aquest tipus de llibres, els llibres muts (silent books), també s’anomenen “els llibres d’Alícia”, pel passatge del llibre de Lewis Carrol en què la protagonista diu que en el seu món els llibres no tindrien text, que tot serien dibuixos.
─Com ho viu la Mariona, tot plegat?
─Sorprenent-nos sempre, ho viu. Com no podia ser d’una altra manera. Els nens sempre et sorprenen. La Mariona és un belluguet. Fins ara sempre ha estat amb mi, a les presentacions, corregint-me les coses que dic, col·laborant-hi, fent dedicatòries. És inaudit. Sembla molt conscient del que està passant. I ho assumeix amb normalitat. També és cert que sempre incloc les meves filles en tot el que faig, en la mesura del possible. I això fa que concebin tot aquest univers com una cosa normal.
Publicat per Jordi Benavente a noticies.martorell.cat
