EL NEDADOR DEL MAR SECRET, de William Kotzwinkle. Dir tant amb tan poc

L’única manera d’escriure un llibre com aquest és arrencant-te’l de dins. Ni documentant-te, ni entrevistant metges, psicòlegs, psiquiatres o persones que ja hi hagin passat: no es pot narrar d’aquesta manera —des de l’estómac i amb aquesta senzillesa que glaça la sang— si no parles de tu mateix.

I efectivament, quan vaig acabar de llegir-lo, vaig googlejar i vaig confirmar-ho. Tot això va existir, va passar. William Kotzwinkle (Scranton, Pennsilvània, 1938) va viure les coses que narra.

Els boscos i els camps colgats de neu; la parella protagonista, que sap de memòria què cal fer i com s’ha de respirar quan arriben les contraccions; el viatge amb cotxe solcant la fosca fins a l’hospital, ell al volant, ella suant de dolor; l’espera, la dilatació, el part, els esgarips, la sang i el gir argumental que talla l’alè del lector, que ens deixa rebregats i amb el cor tenallat —no puc ser més explícit—; tot això va anar així.

Kotzwinkle ho va viure, ho va patir i ho va pair, fins on és humanament possible. I, tot seguit, es va tancar a l’estudi a teclejar fins que va tenir El nedador del mar secret enllestit: 90 pàgines escrites amb la febrada (“amb llàgrimes als ulls des de la primera fins a l’última pàgina”) però amb una precisió (“havia d’escriure el que va passar de la millor manera que sabia”) i una rotunditat commovedores. Diu tant amb tan poc, que resulta espaterrant.

El resultat és aquesta història curta i devastadora perquè transmet el xoc brutal, que suposa una experiència com la que viuen els protagonistes; i reconfortant perquè traspua l’efecte terapèutic, exorcitzant, que perseguia l’autor quan va decidir compartir-la, l’any 1975.

Des del 2015, podem llegir El nedador del mar secret, publicada per Navona, magníficament traduïda al català per Yannick Garcia. I una cosa porta a l’altra: aquesta novel·la es devora, no us durarà ni una tarda i, un cop acabada, la recomanareu.

Podria explicar escenes que no oblidaré mai; detallar-ne l’argument; revelar-ne personatges secundaris impagables, frases perfectes que he subratllat, imatges corprenedores, pensaments, sentiments. Seria tot en va. No puc ser més explícit, no ho vull. Aquest llibre no es pot explicar. Es llegeix, es pateix... I es recomana.

Publicat per Jordi Benavente a El Matí Digital. 

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

“–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.”

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

“–¿El Manurhin es un Magnum? 

–Claro que es un Magnum. 

–Yo creía que era un arma francesa. 

–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

“–¿Te acuerdas del 73?

–Era en lo que estaba pensando.

–Allí los matamos a todos. 

–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.

–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.”

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

“(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.

–¿Y qué?

–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)”

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari. Seria una manera de dir-ho i de captar l’atenció dels lectors. Però seria inexacta, i em quedaria curt: mon pare és genealogista, format amb l’il·lustre Armand de Fluvià, i per a ell –així m’ho ha transmès– la genealogia és molt més que llistar components, vius i morts, d’una família. És cercar-los, posar-los nom i cognoms, situar-los en l’espai i en el temps, i gratar-ne tants esdeveniments vitals com sigui possible per integrar-los després, amb el màxim de detalls, en el relat familiar. Tot demostrable sempre amb papers, autoexigència gremial.

Per això en els darrers trenta anys mon pare ha visitat centenars d’arxius civils, eclesiàstics i particulars d’arreu. No s’inventa mai cap dada: les busca, les anota, les fotocopia o les fotografia, i a casa les filtra, les ordena i les arxiva. Té un programa informàtic dissenyat expressament, diversos discs durs externs per a còpies de seguretat, milers de documents i de fitxes.

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari amb l’ofici i la tenacitat dels bons genealogistes (de les aranyes sàvies). Els arbres que elabora són (com les teranyines més espectaculars) complexos, lògics, perfectes. I inacabats. Perquè sempre hi ha aquell punt en què la documentació s’acaba i el fil es trenca... el relat queda mut, ingràvid, sense connexió amb el passat remot. El darrer arbre que ha fet –25 generacions i set-cents anys– es talla en ple segle XIV. 

Podeu comprovar-ho al Celler d’en Xavi (c/ Mur, 88), fins a finals de mes. Aquest divendres 17 d'abril, a les 20 h, mon pare hi serà. La notícia publicada a la web de l'Ajuntament de Martorell, podeu llegir-la aquí: "Ramon Benavente exposa un arbre genealògic que abasta set segles i 25 generacions"
 

AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.

L'última nit del forn Montserrat de Martorell, que tanca per jubilació

Joan Montserrat (Martorell, 1948) es jubila després de més de cinquanta anys fornejant de nit el pa, les coques i els croissants que l'endemà venia la seva dona, Carme Ramos, en el centenari forn Montserrat del barri de la Vila de Martorell. Dilluns quedarà tancat per sempre, patrimoni cultural que s'apaga. El meu avi ja hi comprava el pa –de quart, rodonet, llescat– i m'hi portava, quan jo era un marrec. Després, hi hem seguit comprant el pa, el pare i jo mateix. (A la Vila, hi queden encara els forns de Cal Garriga, Cal Xic i Cal Bonastre.) Avui he entrevistat el Joan, que va aprendre l'ofici del seu avi, Isidre Montserrat. Hem fet un cafè a la plaça de l'església i, després, he visitat la rebotiga i els forns, imponents i poderosos –que s'hi pot entrar dempeus i tot–, tantes nits a tota màquina. He fet unes quantes fotos, i n'he escrit aquest reportatget (que podeu llegir fent clic aquí).

Jaume Muxart, devastat per la grip però rotund: “Aquí qui mana és el color”

Visitat per feina el pintor Jaume Muxart (Martorell, 1922) al seu pis barceloní, un principal ampli i amb pati. Trobo un home de 92 anys devastat per una grip i sord però molt amable. Personatge magnètic. Gest torçat, somriu amb els ulls. Conceptes rotunds que transmet amb fermesa, la veu ofegada per la grip i els anys. Diu que en la seva nova mostra pictòrica (Flors i colors) més que flors hi ha “taques” perquè el que compta és el color: “Aquí qui mana és el color”. L’apassionen les flors “perquè totes són diferents, més grans o més petites, però de colors sempre diferents: una paleta que no s'acaba mai”. L’entrevista se’m fa curta. Fetes quatre fotos. Baixant les escales cap al carrer, sento passos gomosos i estridents que s'allunyen sobre l’enrajolat –les sabatilles de l'artista, que es recull. M’ha agradat poder passar una estona amb ell.