Ursula K. Le Guin, com una fletxa que no cau

Per començar, Ursula K. Le Guin (Berkeley, 1929 – Portland, 2018) va haver de superar dos esculls. Com si ser persona en aquest món embogit i ser mare de tres criatures i trencar-se l’esquena per escriure de manera incontestable, no fossin ja reptes prou difícils. Le Guin era una escriptora en un sector (un més) on el bacallà el tallaven els homes, i per acabar-ho d’adobar feia ciència-ficció i fantasia, gèneres que la crítica i l’acadèmia consideraven menors.

El cop de puny sobre la taula que va suposar la seva obra, títol rere títol, encara ressona ara, i demostra allò ja tan sabut (esperem-ho): que al final el que compta és la bona literatura, que una cosa són els trucs i l’altra, la veritable màgia. I que la bona literatura, la incandescent, és com la runa “Pirr”, que ella mateixa va imaginar a Un mag de Terramar, que protegeix la casa i els seus habitants del foc, del vent i de la bogeria. I deixa’t estar d’etiquetes.

Aquesta és l’autora que celebrem avui aquí. Quan li preguntaven en quin moment havia decidit convertir-se en escriptora, contestava que ella simplement escrivia. La tenim traduïda al català (La mà esquerra de la foscor, Els desposseïts, El nom del món és bosc…) per Blanca Busquets, a Raig Verd, l’editorial que capitaneja amb ideologia i sensibilitat Laura Huerga. Que quina ideologia? La bona, la que està amb les minories, amb la natura, amb els perseguits i amb els silenciats. Aquest febrer del 2022 farà deu anys que batallen.

Quan Le Guin va encarar Un mag de Terramar, feia anys que llegia sobre mags, dracs i conjurs. Però els mags arquetípics —Gàndalf, Merlí— eren homes vells de llargues barbes blanques, i a ella, en canvi, li interessava saber com s’havien format, com havien passat de nanos esbojarrats a savis poderosos. I amb això ja tenia el llibre, diu a l’epíleg: no tenia clar l’argument però sabia quina era la història. Després vindrien Les Tombes d’Atuan, La costa més llunyana, Tehanu, Contes de Terramar…

Segons l’escriptor Neil Gaiman —i no és l’únic que ho pensa—, no hauria nascut mai Harry Potter si abans no hagués existit l’escola de mags de Terramar, que és “l’original, la més acurada, la millor”. A la primera novel·la de la sèrie, de poc més de dues-centes pàgines, el jove Ged, el protagonista, malda per saber com pot ser una bona persona: “La majoria ens passem la vida buscant la resposta —diu la mateixa autora—, perquè cada vegada que et sembla que has trobat el camí, el camí canvia”.

Una altra cosa que tenia clara Le Guin era que sovint la fantasia és la millor òptica per explorar les grans preguntes. El 2014, recollint la medalla del National Book Award, va dir: “Vivim sota el capitalisme, i el seu poder sembla indefugible. També ho semblava el dret diví dels reis”. La seva és una obra política, que es replanteja les diverses maneres d’organitzar la societat, els límits dels rols de gènere i la manera com l’ésser humà es relaciona amb el planeta, entre altres temes. Això pel que fa al què.

Pel que fa al com, destaca la voluntat d’estil amb què escrivia sempre. Entrevistada per David Naimon (en castellà, a Alpha Decay), Le Guin afirmava que “si sents el que escrius, pots buscar amb l’oïda la cadència adequada que farà que la frase flueixi. El so de la teva escriptura és una part fonamental del que fas. El ritme hi és abans que les paraules i fa que les paraules encaixin”. Serveixi d’exemple aquest fragment de la pàgina 147 d’Un mag de Terramar:

“Però en Ged va continuar, amb les ales i la fúria del falcó, com una fletxa que no cau, com un pensament que no s’oblida, a través del Mar d’Osskil i amb rumb a l’est, endinsant-se en el vent de l’hivern i en la nit”.

El què (d’una narradora visionària), el com (d’una poeta) i el perquè: l’editora de Raig Verd en defensa la mirada crítica i alhora plena d’esperança: “Ens cal una nova revolució, i segur que serà millor si va de la mà d’Ursula K. Le Guin”.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.

'El camino de la magia' , antologia de relats fantàstics a càrrec de John Joseph Adams, o quan vam creure'ns mags i fetilleres capaços de l'impossible

Repartir llenya o fer ús de la màgia... Si heu jugat a rol, ja sabeu per on vaig. Hi ha dues classes de jugadors (o així era durant els feliços noranta i primers dos mil, quan hi jugava jo): els que frisen per fer servir la força bruta i els amants dels encanteris. D’una banda, nans, elfs o homes aguerrits, guerrers o exploradors, amb armadura o cota de malla. I de l’altra, aquells enigmàtics barbuts amb la túnica desgastada i grisa (el model Gandalf sempre ha sigut dels més sol·licitats: encara tinc la figureta de plom, pintada i tot, a casa). 

Quan en una partida a El senyor dels Anells o d'altres jocs arriba el moment de lluitar (que sempre arriba, per molt d’investigar i de diplomàcia que sigui la campanya), el grup es divideix entre els impacients per treure a passejar el "ferro" (destrals, espases, masses) i estavellar-lo contra la closca del dolent de marres, i els que som més de deixar passar uns quants torns, lluny del sidral, concentrats i acumulant prou energia màgica fins que arribi el moment de llençar un sortilegi que desequilibri el combat. Una acció llampec i inesperada, que brolla de la punta del nostre dit índex i deixa tothom, enemics i amics, amb un pam de nas.

“Las acciones del mago cambian la vida del héroe para siempre”, que diu l’editor nord-americà, especialista en el gènere fantàstic, John Joseph Adams. 

La contundència inapel·lable d’un atac obert cos a cos contra l’elegància i l’efecte sorpresa de la màgia (a no sé que l’encanteri faci llufa, que també passa). Guerrers i soldats, contra mags i animistes. N’hi ha per a tots els gustos, però jo era del segon grup. On hi hagi un “adormir”, un “paralitzar”, un “confondre”, un “raig” o una “bola de foc” (quan el nivell del personatge t’ho permet), que s’apartin els cops, els talls i les perforacions. Per no parlar de fer sorgir un halo de llum del palmell de la mà, de controlar una fera, de levitar o de fer-se invisible. 

“Leer sobre magia equivale a despertar un sueño antiguo que anida en la mente humana. El sueño de la aventura y la curiosidad, del milagro”. 

Per això quan vaig descobrir El camino de la magia (Minotauro, 2012), una antologia de relats de gènere medieval fantàstic de més de 600 pàgines, a càrrec de l’editor John Joseph Adams, amb peces signades per mestres com ara Orson Scott Card, Neil Gaiman, Ursula K. Le Guin, Lev Grossman o George R. R. Martin, entre d’altres més de trenta autors de referència, no me’n vaig saber estar. 

Llicenciat en Llengua Anglesa a Florida, John Joseph Adams (Nova Jersey, 1976) és també responsable de l’antologia Zombies (Minotauro, 2009), que incloïa relats de Dan Simmons, Joe Hill, George R. R. Martin i Stephen King, entre d’altres. Solvència contrastada en això de compilar bona i variada ficció de gènere, doncs. 

L’hipnòtic relat que enceta El camino de la magia, ‘En las tierras perdidas’, és de l’autor de la saga 'Cançó de Gel i Foc'. La protagonista és una misteriosa fetillera, Gray Alys, que rep un encàrrec doble i contradictori que l’obligarà, com és habitual, a ser més llesta que els seus clients i a desplegar tot el seu poder. Martin explota una vegada més el mite de les terres llunyanes i salvatges, escenari fèrtil en éssers monstruosos (“criaturas salidas de las leyendas y las pesadillas, seres encantados y seres malditos”) i fets increïbles, com la capacitat d'alguns personatges de transformar-se en un ós, un àguila o un llop. 

'En las tierras perdidas' és el primer. Però El camino de la magia té 31 relats més, protagonitzats per mags, bruixes i fetillers de tot tipus. Passin i gaudeixin de l’espectacle.