De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

“–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.”

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

“–¿El Manurhin es un Magnum? 

–Claro que es un Magnum. 

–Yo creía que era un arma francesa. 

–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

“–¿Te acuerdas del 73?

–Era en lo que estaba pensando.

–Allí los matamos a todos. 

–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.

–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.”

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

“(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.

–¿Y qué?

–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)”

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.

UN DISPARO, de Lee Child. Jack Reacher i franctiradors

“Un disparo, una muerte. Aquel era el credo del francotirador. Para lograrlo se requería control, sangre fría y calma. Tomó aire, lo expulsó. Se sintió relajado. Se sintió como en casa (...) La gente salía y caminaba de derecha a izquierda, justo frente a él. Se apiñaban en fila para cruzar el estrecho pasillo situado entre los dos muros junto al estanque. Como patos en una galería de caza. Uno detrás de otro”.

A les cinc de la tarda d’un divendres, un franctirador ocult a la segona planta d’un pàrking d’Indianapolis mata cinc persones que caminen per una concorreguda plaça. Sis trets, cinc morts, en menys de deu segons. Comesa l’atrocitat, l’assassí es fa fonedís. La policia indaga a fons fins que, aquella mateixa nit, detenen un home. Tot apunta que es tracta del tirador. Però les coses, com deia Jim Thompson, no són mai el que semblen. De fet, el detingut només diu que “s’equivoquen d’home”, i que li portin en Jack Reacher.

Així comença Un disparo (RBA, Serie Negra, 2005), magistral i frenètic thriller de 429 pàgines (traduïdes al castellà per María Fernández Gutiérrez). Un misteri amb diverses capes i girs, violència, acció i ritme, i una primera part per emmarcar, si us interessa la figura i la mística d’aquests excel·lents tiradors solitaris. Es nota que a Lee Child (Coventry, 1954) l’apassionen; i no és l’únic. 

Escrivint, Child és dur i expeditiu com el protagonista de les seves novel·les, en Jack Reacher, un ex policia militar de gairebé dos metres, rude però intel·ligent, que es dedica a vagarejar pel món cercant la pau, i que no dubta a utilitzar la força quan la situació ho demana. I com Reacher, Child no està per hòsties: el ritme que imprimeix a la narració és imparable, pam-pam-pam, si busqueu una història ben travada i ben musculada, la tindreu. 

Format com a guionista de televisió, la prosa d’aquest anglès resident a Nova York és molt visual, amb descripcions acurades, tant dels escenaris com de les accions dels personatges. Lee Child escriu amb fúria i ofici trames amb moltes sorpreses, i una mica d’humor, la ironia necessària per fer més digerible la violència que impregna la saga protagonitzada per aquesta mena de ronin o cowboy vagabund i modern, que encara conserva la contundència i l’astúcia del seu passat com a investigador militar. 

Llegida Un disparo, ja puc encarar Personal (RBA, 2014), Premi RBA de Novela Negra 2014, amb què Child va endur-se 125.000 euros, i la vuitena edició del guardó. Una novel·la, per cert, que també compta amb un franctirador i amb l’indispensable Jack Reacher.

Jo Nesbo visita Barcelona amb EL LLEOPARD

Jo Nesbo (Oslo, 1959) no s’oblida dels referents. El primer, Jim Thompson: “va inventar-se el psicòpata, i va escriure American Psycho trenta anys abans que l’escrigués Bret Easton Ellis”, deia l'escriptor noruec, ahir al vespre, en una xerrada amb Lorenzo Silva i una legió de lectors, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Presentava l’últim títol traduït de la sèrie de l’inspector de la Policia d’Olso Harry Hole: El lleopard (Proa, en català; Roja y Negra, en castellà).

També reivindica les atmosferes de l’obra de Frank Miller i la “tècnica” de Henrik Ibsen: “aquella manera que tenia de començar una història quan tot semblava, només ho semblava, tranquil, però els conflictes eren a punt d’esclatar”. I el cinema dels Scorsese, Ford Coppola i De Palma dels setanta. Tot això i molt més, literatura, cinema i música (Bukowski, Robert Altman, The Clash, etcètera...), bull en l’imaginari d’aquest mestre del thriller que ha venut ja més de 23 milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món, traduïts a moltíssimes llengües (la “veu catalana”, la Laia Font). 

Jo Nesbo a la biblioteca Jaume Fuster / Foto: Aurèlia Manils

Estrella de rock

Tot ell foscor: texans pitillo negres, botes punxegudes negres, samarreta negra, americana negra i cinturó negre amb sivella brillant. Ros, i ulls clars. Vesteix com una estrella de rock. Perquè ho és. Músic, compositor, cantant i lletrista. I també novel·lista, poeta, assagista, i escalador i ex futbolista i ex militar i ex agent de borsa... I talentós: va bastir l’esquelet de la primera aventura d'en Harry Hole el 1997 en un vol d’Oslo a Sidney, diu. I va enllestir el llibre, poc més de quatre-centes pàgines, en les cinc setmanes que va ser en aquella terra llunyana... on, precisament, investigaria Hole el seu primer cas amb assassí en sèrie. Allò era El ratpenat (la primera de la sèrie, d’imminent publicació a casa nostra, que vam començar per la tercera, El pit-roig). Ara porta ja deu novel·les, sis traduïdes al català. 

Pura terra cremada

El desenllaç de l’anterior, El ninot de neu, va ser devastador. Però Nesbo no té sostre, i El lleopard és pura terra cremada. El paisatge personal d’en Harry Hole, físic i sentimental, comença molt tocat... i quedarà arrasat. Fins aquí el que us puc –i us penso– revelar de la trama. Busqueu-ne el resum a la contraportada o, encara millor, entreu-hi i llegiu-la verges. La patireu, la gaudireu, hi quedareu atrapats.

Harry Hole és l’arquetip de detectiu addicte a l’alcohol, un paio corpulent i rude, maldestre i fred però vulnerable al cap i a la fi, i condemnat a fer molt bé la seva feina (massa sovint, l’únic que li queda). És arquetípic, sí, però també respira, i sent: el millor de Nesbo no són els casos enrevessats (que mira que ho són, i sempre quadren al final), ni l’acció trepidant (que també), ni els girs inesperats, les trames addictives, els secundaris de luxe i els dolents esfereïdors (que sí, sí, sí i sí): el millor és que els personatges estan tan ben retratats que semblen reals... que pateixes amb ells, i per ells. Que senzill que sembla quan ho fa Nesbo, i això que és el més difícil quan s'escriu: bastir un món possible, i personatges creïbles amb qui empatitzi el lector. 

“La Policia d'Oslo té una sala de reunions Harry Hole; els agrada el personatge, no tant el seu alcoholisme”, explicava ahir l’autor. Anècdotes a banda: els seguidors de la saga seguim les passes d’en Harry com si fos algú a qui realment coneixem, un amic policia d’Oslo. 

“Jo escric novel·les negres”

Preguntat per Silva sobre la versemblança dels sofisticats i despietats assassins en sèrie que gairebé sempre col·loca a les seves trames, a la pacífica capital noruega, Nesbo no va tenir problemes a afirmar: “Jo escric novel·les negres, no intento fer reportatges ni reflectir les estadístiques de criminalitat de la ciutat”. I a molts ens va semblar una bona resposta. Que les històries siguin creïbles no vol dir que hagin de ser un mirall de la societat on s’emmarquen. 

Ahir, a la xerrada, vaig coincidir amb la traductora Aurèlia Manils, en el temps, en l’espai i en la passió absoluta pel noruec. I en som uns quants més, ¿oi, Laia, Àngels, Anna, Marta, Aramys...? Doncs això, si encara no ho heu fet, regaleu-vos un Nesbo, conegueu en Harry, i assumiu-ne les conseqüències.

*MOLTES GRÀCIES, Aurèlia Manils, per les fotos. 
(I gràcies a la dona -no sé qui ets, ho sento- que me la va fer amb l'autor.)

Aquí, amb en Nesbo. Fan total.  

CAMINS DE SERP, i Francesc Garriga, a la Nollegiu

Amb aquella calma, aquella ironia i aquella fermesa que donen els anys. Que no vol dir que no pugui arrossegar també alguns dubtes que el roseguin per dintre com ens roseguen a tots els nostres, però el seu somriure i la seva mirada murris els escombren, els foragiten, i l’únic que seu al tamboret de la Nollegiu és el poeta, escut del Barça a la solapa inclòs. Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932*) era ahir a la llibreria Nollegiu del Poble Nou perquè alguns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès li feien un homenatge, dient versos del seu Camins de serp (Edicions 62, 2009).

La poeta i professora de l’escola Laura López Granell n’era la feliç responsable. "Et dec la immortalitat i el reconeixement", juganer, el mestre. "I nosaltres a tu tants poemes", juganera, la mestra. Complicitats que prometien el que vam tenir: un migdia poètic i íntim i emotiu. Els alumnes llegint Camins de serp, emocionant i fent somriure el poeta, fins que al final fou ell qui demanà el tamboret negre, i s’hi assegué:

que em tornin les paraules

que havia d'haver dit i no vaig dir.

són meves.
i encara em cremen.

Aquest és Francesc Garriga Barata, elegant, seductor de gest i de paraula, i modest, tot i haver esculpit ja un bon estol de versos incontestables i nets; res sobrer, cap llast. O com ell mateix ens va dir ahir: "Faig poemes curts perquè vull dir el que vull dir i prou".

pel vici de parlar,
la virtut de mentir.

la veritat té la boca de marbre.

Un poeta que no usa majúscules perquè “no m’agrada que unes lletres siguin més altes que les altres, mira”. Que sap que ha acabat un llibre “quan trobo editor”, i que afegeix: “Desmitifiquem una mica la poesia, home”. Que més enllà de la modèstia que vesteix, és capaç de fer-nos emmudir, escoltant-lo.

Una passada, doncs, haver-lo pogut gaudir una estoneta, ahir al migdia; els seus versos de serp:

què dir que sembli nou?
i com donar més vida a les paraules
de sempre?

i alguns d’inèdits que va dir-nos, com ara, i perdoni’m per haver-los caçat al vol, a traïció:

i encara avui és el que fem més bé,
fugir

Gràcies, doncs, al Xavier Vidal per posar-hi l’espai i el vermut i el tamboret; a la Laura López, per les complicitats; als alumnes, per la veu; i al mestre Garriga, per l’ànima i el geni i les paraules precises, les més esmolades, les més dolces, les mes punyents.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Afegit el matí glacial del 4 de febrer de 2015, després de conèixer la mort del mestre:

Ens deixa, entre altres coses, versos secs i durs com tions, que no deixaran de cremar i d'escalfar-nos mentre visquem.
#DEPFrancescGarriga

Les sis columnes del nou temple del vici i la subcultura

No abunden les bones notícies. Últimament, el més normal és que els negocis s’enfonsin i que només en quedin les ombres i les il·lusions, a terra, cobertes de tragèdia i silenci. Per això a Fantàstik ens engresca d’allò més anunciar la inauguració de la nova Gigamesh, capitanejada per l’editor i llibreter de mirada blava Alejo Cuervo.

La mítica llibreria especialitzada (Ronda de Sant Pere, 53, Barcelona) va tancar les seves portes el passat 19 de març, després de 30 anys d’activitat... per tornar-les a obrir el proper divendres 28 en un nou local (Bailén, 8) amb sis columnes a la façana i 500 metres quadrats de “vici i subcultura”, com diu el seu lema. Els aficionats al rol, els jocs de taula, el còmic i la literatura de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció seguirem tenint un temple on reunir-nos amb motiu de la presentació d’una novel·la, d’una sessió de signatures o, senzillament, de la sortida al mercat del darrer volum sorgit de la fèrtil i violenta imaginació de George R. R. Martin (publicat, a casa nostra, per la pròpia Gigamesh).

I qui diu Martin, diu Lovecraft, Matheson, Tolkien, King, Sisí, Cañadas, Rhei, Bueso, Pastor, Piñol, Palma, Vallejo, etcètera, etcètera, etcètera, perquè en aquesta llibreria hi són tots i totes, d’aquí i d’allà, d’ara i de sempre. Lleixes i lleixes atapeïdes de llibres fantàstics, maleïts, foscos, d’altres mons. 

La gran majoria dels qui llegiu això no necessiteu més presentacions. Qui encara no la conegui, que s’hi deixi caure i demani, per exemple, per l’Antonio Torrubia, un dels llibreters (que, com el seu cap Alejo Cuervo, ja era lector voraç abans de vendre vici i subcultura). Estareu en bones mans. 

Per celebrar la reobertura, els propers divendres 28 i dissabte 29, la nova Gigamesh organitza unes jornades amb presència d’autors i il·lustradors i activitats relacionades, com la recreació d’un “caminant blanc” de la sèrie Joc de Trons. Trobareu tota la programació al seu facebook, aquí.

Publicat per Jordi Benavente a Fantàstik.

DOMINGO CATALÁN. DE 0 A 100, d'Ignasi Gaya

Just quan li toca dirigir-se als presents, el protagonista del llibre es serveix un got de vi blanc. L’alça i diu: “Va por vosotros!”. I beu. I el públic, que omple a vessar una de les sales de la llibreria Alibri de Barcelona, l’aplaudeix i el coreja. Ell somriu, saluda i arrenca a parlar, emocionadíssim, la veu trencada... És l’atleta veterà Domingo Catalán (Novales, 1948), barceloní d’origen aragonès, guanyador de la primera Cursa d’El Corte Inglés i campió del món de 100 quilòmetres, que el passat dimarts 11 de març presentava el llibre que explica la seva història: Domingo Catalán. De 0 a 100 (Cossetània, 2014), escrit pel periodista Ignasi Gaya (Barcelona, 1970).

“Potser n’hi havia de més bons, però ell era un gran estratega”, va dir Gaya. “Tenia la capacitat de saber com es trobava ell i, encara millor, com estaven els altres”, arrodonia Josep M. Antentas, vicerector de la Federació d’Atletisme. A la taula hi havia també el periodista esportiu Carlos Martín, amic de Catalán i autor del pròleg, i l’editor Jordi Ferré. 

I, entre el públic, familiars, atletes, escriptors, tenistes, periodistes, metges, editors, corredors populars, joves i grans, tots amics del protagonista, perquè, com va dir Antentas: “Ell només pot tenir amics; si el coneixes n’ets amic”. Gaya va afegir que és un atleta amb “una personalitat magnètica”, el nom del qual “ha transcendit diverses generacions”.

A Domingo Catalán. De 0 a 100, Gaya narra les peripècies vitals i esportives d’un corredor mític, que va començar fent de pastor a l’Aragó i va acabar competint al més alt nivell, i contribuint al naixement de l’atletisme popular tal i com l’entenem avui en dia. Un paio conegudíssim i estimat, que fins i tot els presos de la Model l’animaven quan la Marató de Barcelona hi passava per davant. 

Els que ja el coneixen, hi descobriran detalls que encara ignoraven, amb la prosa àgil del periodista de TV3; els que encara no n’hagin sentit a parlar mai, hi trobaran la història “rotunda i sense concessions, com és ell”, en paraules d’Antentas, “d’un atleta anàrquic i fet a la seva, amb la rauxa que tenen tots els campions”.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat

ELLES TAMBÉ MATEN, tretze relats negres d’autores catalanes, a cura d’Anna Maria Villalonga

“Les autores catalanes si cal matar, matem”

Del pròleg d’Elles també maten

Ho afirma la crítica, professora, investigadora, escriptora i curadora del recull de relats negres Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Anna Maria Villalonga. Ella i l'editor, periodista i escriptor Marc Moreno són els responsables d'aquesta interessantíssima antologia de literatura criminal femenina, que conté una mostra de la narrativa de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Diaz-Roig, Mònica Batet i la mateixa Villalonga.

“La infermera calla i allisa la gira del llençol. Després, surt. La Marta es queda sola (...) Observa de nou la dona estirada al llit”

Del relat ‘De vegades, l’atzar’, d’Anna Maria Villalonga

No puc ser imparcial amb els projectes que endega l'amiga Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) perquè, es tracti de l’imprescindible llibre d’entrevistes a escriptors catalans de gènere negre (Les veus del crim), de l’associació En Negre (endevineu què defensen?) o d’aquest Elles també maten que ens ocupa, sempre constato que el resultat no només és interessant sinó també necessari. Fa temps que aquesta experta en teatre català del segle XVIII batalla per dignificar el gènere negre (català i estranger, escrit per homes i per dones) i per fer-lo entrar, també, a les universitats... ara que ja el tenim a les biblioteques, llibreries, cafeteries i tauletes de nit del respectable.

“Matar un home no és tan fàcil com sembla. I encara menys un espècimen com aquest que ara jeu bocaterrosa”

Del relat ‘Un mort a la cuina’, de Núria Cadenes

Aquesta petita antologia (210 pàgines) recupera autores ja consagrades i dóna veu a noves maneres de fer, i, al mateix temps, palesa la vigència i la força del relat breu (mal considerat “germà petit de la novel·la”) i el reivindica com un “gènere literari de ple dret, antiquíssim i de llarga tradició”, tot recordant-nos a Poe, Wilde, Txèkhov, Borges, Cortázar, Munro, Rodoreda, Pedrolo i Calders, entre d'altres.

“Quatre anys escrivint successos l’havien convertit en una obsessa de les notícies policials”

Del relat ‘Ella’, de Laura Díaz-Roig

Això no és cap ressenya (encara no me l'he acabat: sempre dic que amb els llibres de relats sóc més d'anar picant, un parell o tres de narracions curtes entre novel·la i novel·la, que d'empassar-me'ls sense respirar), és una invitació a la lectura. A Elles també maten hi trobareu històries de procediment policial i de política-ficció irònicament còmica, exercicis metaliteraris, fusió del crim amb ciència-en-ficció mèdica, relats gòtics, de misteri, d’humor negre i d’altres de punyents amb rerefons psicològic. Tretze peces curtes i heterogènies (vet aquí la gràcia, trobo jo; tot i que, massa sovint, sigui precisament el que es critica dels reculls de narrativa breu) on res és el que sembla. Amb desenllaços que et deixen el coll torçat. Humor, mala llet i negror. Una proposta sòlida que demostra que “el ‘negre’ fet per dones catalanes està ben viu”.

'MARTORELL NEGRE. Un mort i moltes preguntes', una novel·la de no ficció de Jordi Benavente

-----------NOTA DE PREMSA-----------

Títol: Martorell negre. Un mort i moltes preguntes

Autor: Jordi Benavente

Editorial: Curbet Edicions
Data de publicacio: Abril de 2014

Pàgines: 120

Gènere: novel·la de no ficció / reportatge periodístic

El periodista Jordi Benavente (Martorell, 1980) publica Martorell negre. Un mort i moltes preguntes, una novel·la de no ficció de 120 pàgines sobre la mort d’un indigent ebri, al calabós municipal del poble, una nit del desembre de 1976, i les circumstàncies que van envoltar el succés. “Tot va començar quan va caure’m a les mans l’informe policial del cas, incomplet i ple d’interrogants, que duia trenta anys oblidat en un racó de l’arxiu local”, diu l’autor, per a qui les “moltes preguntes” del subtítol (Qui era aquest sense sostre? Com va morir exactament? Per què?) van ser el motor de la recerca.

“Sobre la muerte por asfixia en el Depósito Municipal de Don Cristóbal Rubio García”, era el títol de l'informe. “No vaig poder evitar obrir la carpeta, i, un cop oberta, no vaig poder evitar abocar-m’hi: la paraula 'muerte' va clavar-se’m al paladar com un ham esmoladíssim, i va tirar de mi cap a la foscor d’aquells temps, l’any 76, al poble, els inicis de la transició, el difícil pas de la dictadura franquista a la fràgil democràcia i, tancant el focus, el succés pur i dur: un home que va morir sol i d’una manera horrible”.

Fruit d'una investigació periodística i narrat amb tècniques literàries, Martorell negre. Un mort i moltes preguntes va rebre el Premi Vila de Martorell 2013 a la millor obra de prosa. Híbrid entre el reportatge i la novel·la negra, crònica de successos i retrat del Martorell dels setanta, per al qual Benavente ha accedit a expedients judicials, informes policials i articles de premsa de l'època, i ha entrevistat diverses persones (policies, polítics, periodistes, historiadors, activistes i funcionaris) relacionades amb el cas.

Martorell negre. Un mort i moltes preguntes arrenca amb l’incendi que va provocar la mort per asfixia del sense sostre tancat al calabós, però, alhora, també fa desfilar davant del lector el policia local que va trobar-se el cadàver, l’alcalde franquista de l’època i els joves activistes que publicaven la revista d’informació local, Solc, emparada per la parròquia i oposada al butlletí oficial del consistori, així com d’altres funcionaris en actiu quan va tenir lloc el succés. 

Jordi Benavente ha publicat als diaris Público, El Punt, Avui i Ara. És autor dels llibres La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012) i Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013), i, amb Andreu González Castro, del recull d’entrevistes DO Martorell (2013). Ha guanyat diversos certàmens literaris locals amb els seus relats. ‘Paios durs’ va ser finalista del Premi Núvol de Contes 2013. El seu blog és martorellnegre.blogspot.com.es
--------------------------------

“Som un policia jubilat i un periodista addicte a la crònica negra, en un replà, on qualsevol pot sentir-nos, revivint una mort violenta que va tenir lloc fa trenta-sis anys. Però sentint-lo, sembla com si hagués passat ahir”

--------------------------------

*El llibre es pot adquirir a la llibreria ESPAI LITERARI (ON-LINE) o al CELLER D'EN XAVI de Martorell (c/ Mur, 88). 

*Crítica del llibre al diari El Punt Avui, per Lluís Llort.
*Crítica del llibre, al blog 'A l'ombra del crim' de l'Anna Maria Villalonga.
*Ressenya del llibre, al blog 'Donde Acaba el Infinito' de l'Alexander Páez.
*Fitxa del llibre a Goodreads.

Podeu LLEGIR LES PRIMERES LÍNIES del llibre, aquí.

Senyores i senyors, PRESENCIA HUMANA magazine, vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció

“No tengo estómago para estas cosas” 

Philip K. Dick 

Sòrdids, ferotges i demencials. Per ara, m’he llegit només dos dels vuit relats que ofereix el número 1 de la “revista de literatura extraña” Presencia Humana magazine, que coediten Jot Down Books i Aristas Martínez (2013); 128 pàgines, 18 euros, amb il·lustracions de Pablo Gallo i vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció. I no m'he pogut esperar, volia parlar-vos-en ja.

Els culpables són ‘De lobos y hombres’ d’Emilio Bueso (Castelló, 1974) i ‘Dejad que los niños’ de Jesús Cañadas (Cádiz, 1980). ¿Què feu, que encara no teniu el vostre exemplar?

El de Bueso és la història d’un... Bé, ja coneixeu a Bueso (i si no, llegiu Diástole, Cenital o Esta noche arderá el cielo), no sabria descriure-us de què va sense esbudellar-lo. Puc dir-vos, això sí, que hi surten llops i gossos salvatges; ciutats devastades per la guerra, paisatges de malson i éssers diabòlics, passats de voltes i amb el magnetisme marca de la casa; i sang, i sexe. (“Esto no es una pieza para niños, es una canción para las jaurías”)

Cañadas parteix d’una imatge potentíssima: divuit santcristos cobren vida, es despengen de la creu i surten de les seves esglésies, en silenciosa processó, de matinada, en un municipi de La Alpujarra granadina, desencadenant una sèrie de fets terribles, pura anada d’olla. Imprescindible, també. (“Hoy había una mano en el fregadero. Es la mano de un hombre adulto. Tiene pelos en los nudillos”)

Dos relats, doncs, estripadíssims, ergo molt recomanables, que són una bona mostra d’aquests autors “Friki Mainstream”, en paraules de l’escriptor i traductor Javier Calvo (Barcelona, 1973), autor de l’editorial (recordeu que parlem d’una revista), titulada ‘Historia de dos ciudades: fándom, hipsters y el fantástico español’, un bon repàs del fenomen.

Aquesta sucosa (i sagnant) antologia la completen relats de Miqui Otero, Sofía Rhei, Javier Fernández, Carlos Gámez, Víctor Nubla i Rubén Martín Giráldez.